Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Montanissell)

És una església protegit com a bé cultural d'interès local del nucli de població Montanissell dins del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell). Edifici d'una sola nau de murs lleugerament convergents, encapçalat per un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s'uneix directament a la nau sense que hi hagi cap plec de reducció entre tots dos elements arquitectònics, diferenciats només per les mides de la nau, lleugerament més ample que l'absis.

La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs perimetrals; l'absis, atès el seu perímetre semicircular, accepta una volta de quart d'esfera. Exteriorment la nau presenta una coberta de pissarra de doble vessant.

L'església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues (la del centre de l'absis i la del mur meridional) semblen originals. Aquestes, d'idèntiques característiques, s'obren amb doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt, fetes amb dovelles de pedra tosca. Les dues restants, refetes, són espitlleres i s'obren al mur de ponent i a l'inici del mur meridional, a frec de l'absis.
La porta, rematada amb un simple arc de mig punt adovellat, fet, com els arcs de les finestres, amb pedra tosca, dóna entrada a la capella al capdavall del mur meridional.

D'altra banda, el mur de ponent és coronat amb un petit campanar d'espadanya d'una sola obertura, refet posteriorment. Els paraments presenten un fris continu d'arcuacions sobre petites mènsules que circumda la part superior de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és de blocs de pedra tosca, més ben escairats a les cantonades. L'edifici és reforçat per un contrafort construït per salvar la integritat de l'edifici.
A l'interior de l'edifici hi ha dos suports de llàntia, de fusta, a l'arc toral més proper a l'absis. Als peus hi ha un cor de fusta que porta la data 1571. La nau i l'absis presenten un arrebossat força malmès a causa de les humitats. Malgrat la decoració llombarda que hi ha a la capçalera, els estudiosos Francesc Junyent i Alexandre Mazcuñán, afirmen que l'església de Sant Joan de Montanissell és una obra que es pot datar al segle XII.
Cap a 1990 es va dur a terme una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volta de l'absis

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Coll de Nargó)

És una església situada al poble de Coll de Nargó, a la comarca de l'Alt Urgell, que fou declarada, el dia 5 d’abril de 1946, Monument Nacional Historicoartístic. Això fou possible gràcies a la intervenció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, erudit i gran amant de l’art romànic, que va salvar, gràcies a la seva intervenció, els frescos de les esglésies de la vall de Boí, actualment declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'antiga església parroquial de Sant Climent és voltada del clos del cementiri, vora la carretera d'Isona i a tocar les primeres cases del poble de Nargó. L'edifici actual fou construït a finals del segle xi o principis del XII al lloc d'una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar
És d'arquitectura romanicollombarda, amb una única nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L'absis, situat uns 50 cm per damunt de la nau, és decorat exteriorment amb un fris d'arcuacions cegues i lesenes. La porta principal és a ponent, però n'hi ha un segon accés a migdia. A l'interior, prop del presbiteri, un arc lleugerament ultrapassat dona accés al campanar, adossat a la nau.

El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de l'alçada. Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura en cada una de les cares. Tanmateix, alguna d'elles podria ser fruit de la restauració feta a principis de segle, en què es va refer també el darrer cos del campanar, coetani de l'església, amb una finestra triforada emmarcada per un parament d'arcuacions. L'absència d'ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l'església, decorats amb una sèrie d'arcuacions i lesenes. La façana principal disposa igualment d'arcuacions, que segueixen el doble vessant de la coberta i que formen un parament rebaixat al mur, sobre la portada, on hi ha una finestra cruciforme 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria)

Es una església romànica del segle XII, situada al cim del turó de la Roca, a Sant Martí Sarroca, Alt Penedès. Conjuntament amb el castell de Sant Martí Sarroca formen l'anomenat Conjunt monumental de la Roca. Està catalogada com a monument històric artístic per la Generalitat de Catalunya des del 1931, i ambdós edificis formen part actualment del museu municipal
És un edifici d'una nau amb un absis semicircular, molt ric en decoració escultòrica, amb arcades a l'interior i a l'exterior, sostingudes per columnes amb capitells ornats. La nau és coberta amb volta de canó seguit sobre arcs torals. Sobre el creuer s'alça un cimbori, format per una cúpula semiesfèrica sobre petxines, damunt la qual, el 1600, fou bastit el campanar octogonal, amb balustrada. El 1633 foren afegides dues capelles laterals a la nau i fou obert un portal barroc al mur de ponent amb frontal esculpit i el bust de sant Martí. El 1705, al costat nord del creuer s'afegí una capella neoclàssica amb una cúpula sobre petxines, que conserva un retaule barroc salomònic del 1718
De la construcció romànica del segle XI en resta, a més de la nau, la base d'una gran torre campanar adossada al mur sud, amb restes de lesenes de tipus llombard.

L'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca és un dels edificis del segon romànic amb una decoració escultòrica més rica de tot Catalunya. Els murs perimetrals de l'església són ornats per un fris sostingut per unes noranta mènsules esculpides amb caparrons, animals fantàstics i altres temes ornamentals. La porta d'entrada original, situada per raons topogràfiques al mur nord, té sis capitells amb arquivoltes i arcs en degradació, tots profusament esculpits. A l'interior, els capitells que assenyalen l'arrencada dels arcs torals i dels formers, són igualment molt decorats.

A l'interior de l'església de Sant Martí Sarroca es conserva, també, un magnífic retaule gòtic del 1415, atribuït a Jaume Cabrera, deixeble dels germans Serra i de Borrassà, i dues piques baptismals renaixentistes del segle XVI. Hi ha una imatge de fusta policromada de la Verge asseguda en un tron amb el nen a la falda. Duu túnica i mantell, amb corona i una bola a una mà. El nen duu túnica i corona, un llibre a la mà i amb l'altra fa el senyal de la benedicció. Estilística pròpia del romànic, que remarca el hieratisme de les figures. Iconografia també pròpia del romànic, amb la interpretació de la Verge com a Sedes Sapientiae i no com a Mare de Déu 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria Magdalena del Pla del Penedès)

És una església parroquial a la Plaça Major del Pla del Penedès (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau, amb creuer i cimbori, que descansa sobre trompes. La coberta és de volta de canó. L'absis, envoltat exteriorment per altres construccions, té tres finestres i conserva restes de pintures al fresc amb motius geomètrics. Aquestes pintures policromes estan adossades a les parets de les esqueixades de les finestres de l'absis i petites zones de les parets vora amb temàtica diversa. Dels dues absidioles originals només se'n conserva una, decorat amb bandes llombardes i arcuacions cegues a l'exterior. El campanar és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i un rellotge a la part superior.
L'església es troba documentada des del 1080. El 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Fou parròquia independent des del 1778. L'edifici ha sofert diverses modificacions al llarg del temps. Una de les absidioles va ser destruïda entre el 1500 i el 1600 per fer l'escala del campanar. Posteriorment van fer-se obres d'ampliació, als voltants del 1800. L'última restauració, que ha recuperat la part romànica, data del 1972 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Lavit)

És l'església parroquial de Lavit, al municipì de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau rectangular sobrealçada. L'absis ha estat refet i hi ha una porta a la façana sud amb arquivolta i àbac. Té un campanar d'espadanya reforçat. Annexa, existeix la rectoria amb una interessant galeria de columnes salomòniques 

 

Pintors Catalans (Ramon Sanvisens i Marfull)

Barcelona, 18 de març de 1917 - 1 de març de 1987. Fou un pintor català. El 1933 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis del Clot on fou deixeble de Domènec Soler. Dos anys després ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis de Llotja, on fou deixeble de Lluís Muntané. Amb l'esclat de la Guerra Civil fou mobilitzat per anar al front. Posteriorment, es matriculà de nou a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on va ser deixeble de Monreal i Tejada, Miquel Farré, Emest Santasusagna, Pérez Dolz, Francesc Labarta i Enric Monjo. També l'influencià l'obra de Joaquim Mir.

El 1944 realitzà la seva primera exposició individual a Galerías Españolas de Barcelona i el 1945 residí a París, on estudià les obres de Vincent van Gogh, Cézanne, Gauguin i Bonnard. El 1946 obtingué la pensió El Paular i visqué a Holanda, on estudià Rembrandt, Vermeer i Franz Hals. El 1957 fou nomenat Professor Interí de Pintura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi; el 1965 guanyà per oposicions la plaça de Professor Auxiliar Numerari de la mateixa institució i, el 1971, en fou nomenat Secretari. El 1975 cessà en els seus càrrecs en aguditzar-se una malaltia a l'ull esquerre i en produir-se els primers símptomes d'una insuficiència respiratòria crònica.

Sanvisens fou un entusiasta de la pintura a l'aire lliure. La seva obra és tota llum, color, ritme i moviment; les oliveres, len vinyes, els sembrats vibren i llampeguegen amb el sol. Els pagesos treballant al camp -tema molt estimat del pintor- formen part de la terra, de vegades vermells es confonen amb els sembrats torrats de l'estiu. Els anys cinquanta del segle passat, fou un assidu a les Biennals d'Art de Montblanc on aconseguí els primers premis de dibuix i pintura. En la dècada següent s'enamorà del poble de Canyelles (Garraf) on comprà una casa i pintà intensament, molt sovint en companyia de deixebles de l'escola de Belles Arts i d'amics. Fou molt popular i estimat al poble on, a més d'organitzar concursos de pintura ràpida, participà en nombroses accions cíviques; l'ajuntament de Canyelles, agraït li dedicà un carrer. El 1986 se celebrà la darrera exposició en vida del pintor, organitzada per la Fundació de la Caixa de Barcelona, mostra que es traslladà després a Madrid. La matinada del dia 1 de març de 1987 morí a la Clínica Sant Josep de Barcelona. Durant el mes següent li fou dedicat un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Pintors Catalans (Juvenal Sansó Garrit)

Reus, 1929. És un pintor català resident a Manila. Quan tenia cinc anys la seva família s'exilià a Filipines i instal·là a Manila una fàbrica de mobles. Allà començà la seva formació com a pintor, que després continuà a Europa. Va fer els primers estudis de pintura a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Filipines, a Manila, estudis que continuà a l'Academia di Bella Arti de Roma i a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, on, anys més tard, establí la seva residència i féu la seva primera exposició. Els seus paisatges tenen una base realista i formen part d'un univers màgic. Expliquen el fet de ser i no ser de dues cultures, i l'exotisme i la normalitat, la nostàlgia i l'optimisme d'un paradís retrobat. La majoria dels quadres són pintats amb aquarel·les o amb acrílic, d'estil dinàmic, de línies fermes i de cromatisme intens. Ha exposat a múltiples sales i museus de Filipines, França, Itàlia, Estats Units d'Amèrica, Anglaterra i Mèxic. Rebé el primer premi de pintura a l'oli i d'aquarel·la de l'Associació d'Art de Filipines el 1950 i el 1951, i la seva obra "Leuers" va ser nominada Print of the Year pel Cleveland Museum (1964). Ha exposat també a Madrid, Barcelona i Reus. Les seves exposicions acostumen a necessitar un muntatge especial per la gran quantitat d'obra que presenta. L'escriptor filipí Alejandro Roces li ha escrit una biografia. A més de català i castellà parla anglès i tagal. Visita Reus de tant en tant on veu els familiars que encara té a la ciutat. Actualment resideix a Manila, on un carrer porta el seu nom. Juvenal Sansó ha creat a San Juan, a les Filipines, una Fundació que porta el seu nom i que recull molta de la seva obra. L'Ajuntament de Reus li va atorgar el 2009 una Menció Honorífica Municipal en reconeixement a la seva trajectòria personal com a pintor i per haver estat mereixedor de distincions com la Creu d'Isabel la Catòlica i la Medalla del Mèrit de Filipines

Pintors Catalans (Baltasar Sans i Pàmies)

Barcelona, 30 de maig de 1882 - Montcada i Reixac, 19 de juliol de 1957. Fou un pintor català. Va cursar estudis a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i de tornada a Barcelona va ser deixeble d'Enric Monserdà i Vidal i posteriorment de Modest Urgell. Durant el 1904 va ampliar els seus estudis a París i Roma, on va treballar junt a Marià Benlliure i altres artistes espanyols pensionats.
Al retornar a Barcelona es va establir a Montcada i Reixac, dedicant-se a la pintura d'objectes, bodegons i retrats, exposant a sales i galeries de Barcelona, com les conegudes Galerías Layetanas, punt de trobada d'artistes i intel·lectuals noucentistes. En paral·lel, Sans va desenvolupar una passió per la fotografia, oferint-li explorar altres tècniques de pintura, prenent imatges fotogràfiques que posteriorment pintava en quadres a l'oli. A principis dels anys quaranta, Sans va ser mestre de dibuix i pintura del pintor montcadenc Joan Capella. Es va casar amb Montserrat Artès de Miguel

Pintors Catalans (Maria Teresa Sanromà)

Valls (Tarragona), 1922. Inicia la seva vida artística en plena postguerra i la seva formació està lligada en bona part a l'Escola del Treball de Valls, el centre en el qual s'origina el ressorgiment de la vida artística de la ciutat.  Des de petita se sent atreta pel món de la pintura. En acabar l'escola, estudia tenidoria de llibres als Caputxins de Valls i se n'examina a Barcelona; finalitza els estudis però no exerceix mai. A Valls, l'únic lloc on es donen classes d’art és a la recuperada Escola del Treball, però ella no pot assistir-hi pel fet de ser dona, ja que un capella hi ha prohibit l’entrada a les dones.

Al desembre de 1945, l'Escola el treball ha muntat la II Exposició Col·lectiva d'Art de l'Associació d'Alumnes i Ex-alumnes, que presenta Eduard Castells, fill de l'impressor Castells. El director de l'escola demana al pintor si pot donar un curs de tècnica pictòrica als alumnes, els capvespres de divendres i dissabtes, i els diumenges al matí. Aquest curs ha de durar dos anys, però en realitat es manté fins a la mort del pintor l'any 1976, i esdevé una tradició de la qual sorgeix el Grup dels Divendres, que encara és actiu. Així comencen aquestes classes, però allí tampoc hi volen dones; malgrat tot, Maria Teresa troba la manera de participar-hi: demana al seu xicot, Anton Vallvey Sanromà, que després serà el seu marit, que l'acompanyi per poder-hi assistir. Més tard s'hi incorporen altres noies com Sefi Giraldo. A la III Exposició de Nadal trobem Maria Teresa; és la primera pintora de Valls que forma part del grup d'expositors. Des de llavors l'artista és present en la major part de les activitats i en els grups de la ciutat.

L'any 1950 participa en l'Exposició d'Artistes de Valls, organitzada per Eduard Castells al Sindicat d'Iniciativa de Tarragona, com a única representant femenina. Al mes de febrer de 1951 se celebren a Valls les Festes Decennals de la Candela. Amb aquest motiu s'inaugura una mostra col·lectiva en la qual estan representats tots els artistes significatius de la ciutat: Eduard Castells, Anton Dalmau, Francesc Domingo, Maria Fraser, Elvira Homs, Roma Màndoli, Joan Maria Dalmau, Jordi Mercadé, Pau Mercader, Josep Pons, Pere Queralt, Joan Rafí, Joan Serafini, Marc Trilla, Daniel Ventura, Jaume Mercadé, Josep Maria Tost, Estanislau Ribas, Josep Busquets, Ignasi Ferré i Bonaventura Casas; naturalment, Maria Teresa Sanromà està entre ells. L'any 1955 pren part al II Concurs Exposició Provincial d'Art que organitza el Centre de Lectura de Reus i obté un accèssit. També forma part del grup Cercle Jaume Huguet, integrat pels artistes més destacats de la ciutat: Castells, Mecadé, Gatell, Manresa, Pons, Quaralt, Riba, Tost, Ventura, Busquets, Sanromà i Serafini. El grup es va presentar l'any 1958 a la Sala del Sindicar d’Iniciativa de Tarragona, i el 1960, a la Llibreria Guàrdias de la mateixa ciutat. El 1967 exposa a les Galeries Syra de Barcelona format part del grup 7 pintors de Valls integrat per Eduard Castells, Josefina Giraldo, Pere Queralt, Jaume Solé, Josep M. Toast, Joan Vallverdú i Daniel Ventura.

Una etapa molt important en la vida de l'artista és la creació i el desenvolupament del grup Un Nus integrat per Pere Queralt, Maria Teresa Sanromà, Joan Cunillera, Joan Serafini i Jaume Solé. El grup té una sèrie d'activitats programades que abasten deu anys, al llarg dels quals realitzen mostren en ciutats com: Conca, Eivissa, Barcelona, Lleida, Tarragona, entre d’altres. Una vegada és dispersat el grup, cadascú continua amb la seva trajectòria personal. El 1991 exposa a la Sala la Caixa Tarragona, a Tarragona. L’any 2000 Maria Teresa exposa a la Sala Julià de Valls una mostra que va titular “Proposta Estètica”.

Una altra faceta de l'artista és el disseny de joies. El 1971 va sortir un anunci al diari d’una casa coneguda de joies que buscava dissenyadors. Maria Teresa es presentà a Barcelona i realitzarà el dissenys fins a l'any 1994. Fa col·leccions inspirades en Àfrica, Egipte, etc. És una feina que l'artista realitza gairebé de forma anònima, malgrat el seu èxit.

Pintors Catalans (Josep Sancho Piqué)

Marçà (Tarragona), 1872-1959. Fou un pintor català. L'any 1889 entrà a l'estudi del pintor Lluís Graner (Barcelona, 1863 - Barcelona, 1929), i ingressa a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on fou condeixeble de Joaquim Mir i d'Isidre Nonell. Exposa per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona l'any 1896 i aquest mateix any participa en la III Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, amb els quadres La Fillola i Notícies de guerra.
L'any 1898 participa en la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, convocada per l'Ajuntament de Barcelona. Hi presenta quatre pintures a l'oli -Oremus, Retrato i dues marines-. Aquest any també pren part en la Exposición Extraordinaria de Bellas Artes, a la Sala Parés, amb el quadre Riu del Molí (l'Antó) i l'any 1907 pren part en la V Exposición Internacional de Arte e Industrias Artísticas, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, amb el quadre En la Iglesia. Participà en la Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1910, amb l'obra Retrato de Señora.
L'any 1915 presenta la seva obra al Saló del Centro Industrial de Tarragona. La crònica de La Veu de Tarragona fa un breu seguiment de l'obra exposada i en destaca La Dama negra, Compliment d'un vot i Retrat de Senyoreta d'entre un conjunt d'obres pintades a l'oli i al pastel. L'any 1916 inaugura una escola d'art pictòric i dibuix per a nois i noies al carrer de la Unió de Tarragona. Impartí l'ensenyament de la composició, el paisatge, el dibuix al natural, art, decoració, etc.
Fou el primer artista que dibuixà els cartells de propaganda turística de Tarragona, per encàrrec del Sindicat d'Iniciativa i Turisme d'aquesta ciutat. Participa en l'Exposició d'Art de Barcelona, organitzada per la Junta Municipal d'Exposicions de Barcelona (1921), amb el quadre La Bordadora.
Forma part de la II Exposició d'Art Tarragoní organitzada pel Foment d'Estudis d'Acció Popular Catòlica (1928) amb dues pintures a l'oli –Dama i Vell– i dues al pastel.
Participa en l'Exposició Internacional de Barcelona l'any 1929 amb dues pintures de gran format El Filósofo i El Pandecatas.

Poc abans de 1936 torna a tornà a viure a Marçà, el seu poble nadiu, el qual abandonà en esclatar la Guerra Civil Espanyola per tal d'anar a Barcelona, on, després de diverses vicissituds residí a Pedralbes. En aquesta època dibuixà una interessant col·lecció de dibuixos a la ploma sobre els horrors de la guerra. Un cop finalitzada la Guerra Civil, l'any 1939, i després d'una curta estada a Girona, tornà a Marçà.
L'any 1940 exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona, i el 1942 ho feu a l'Hotel Palace de Madrid amb una col·lecció de quaranta-quatre quadres de temàtica diversa. Un crític de l'època digué d'ell: "...su alarde de impecable factura académica y de madurasfacultades pictòricas constituyen una gran lección, a pesar de al evolución de las corrientes artísticas queda como un valor de perenne actualidad". Aquest mateix any també exposà al Centro Mercantil de Zaragoza. El 1943 exposà al Servicio Sindical de la Prensa Diaria de Barcelona on presentà un conjunt de vint pintures a l'oli. Del 16 al 30 d'abril de 1945 mostrà la seva obra al Salón de Exposiciones de Artesanía de Madrid amb vint-i-dues obres de diferents etapes de la seva producció. Aquell mateix any també exposà a San Sebastián.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de la Sanabra)

És una església de Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església romànica de Santa Maria de la Sanabra és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants, sostinguda i molt ben conservats. Situada al costat de la caseria de la Sanabra, constitueix un dels millors exemplars romànics del Penedès. A l'interior hi ha un fris i un arc toral que aguantava la volta de canó, ensorrada. La façana té un portal adovellat i un ull de bou, i l'absis mostra una finestra de doble esqueixada. L'origen de la capella de Santa Maria de la Sanabra se situa al segle XII. A l'interior es conserven pintures del 1614

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Morrocurt)

És una capella al costat de la masia de Can Cerdà al terme municipal de Font-rubí (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església romànica de Sant Vicenç de Cal Cerdà, antiga parròquia, es troba documentada ja des del 1157. Els edificis del mas i la capella es comuniquen a través d'un pas elevat.
El temple és d'una sola nau coberta amb volta de canó, seguida sobre arcs torals lleugerament apuntats. Té un absis semicircular, decorat amb arquets cegues i bandes llombardes. A la zona nord hi ha una capella afegida posteriorment. Destaca una torre de base quadrada amb merlets esglaonats de maó. La porta d'accés és adovellada. La pica baptismal és circular amb la base molt més petita que la boca. Les parets són molt més còncaves i excepcionalment gruixudes. Té tres bandes amb decoració geomètrica. La primera junt a la boca està formada per un seguit de quadrats rebuidats. A 34 cm de la boca s'observa una segona banda de doble dent de serra i junt a la base un fris format per un seguit de triangles en relleu.
La masia, situada a un nivell lleugerament superior, consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de dues aigües. A les portes i finestres s'han decorat amb ceràmica i maó vist. Té un baluard i altres dependències agrícoles

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de la Marca)

És una església al terme municipal de Castellví de la Marca (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció de l'església de Sant Sadurní de la Marca respon a tres etapes principals: durant els segles XI-XII fou bastida la primitiva església romànica d'una nau. Als segles XIII i XIV foren afegides dues naus més. Hi ha referències de la seva existència el 1066 fou consagrada el 1101. Van realitzar-se reformes els anys 1679 i 1879.

L'església de Sant Sadurní està situada al peu de la muntanya del Castell, adossada a la rectoria i al cementiri. És una església de tres naus, tot i que originalment en tenia només una, amb volta de canó i arcs torals, i un absis semicircular amb arcs cecs, bandes llombardes i tres finestres d'arc de mig punt. La porta, lateral, és adovellada. La coberta és a dues vessants. El campanar, de planta quadrada, té coberta de pavelló i finestres d'arc de mig punt. En l'actualitat el conjunt es troba abandonat.

La pica baptismal és quadrangular amb els angles arrodonits i els laterals ondulats. Les parets són verticals fins als 30 cm de la boca on s'inicia la part concavada de base del vas. Es creu que devia anar muntada sobre una peanya d'uns 40-50 cm aproximadament. És d'una forma molt poc comuna i que únicament té paral·lels en terres del Penedès en la de Sant Jaume de Domenys. Actualment és fragmentada conservant-se tres trossos que componen la totalitat de la base i part dels laterals essent possible la seva reconstrucció, la qual cosa és molt recomanable per l'interès tipològic d'aquesta. Aquesta pica és procedent de la primitiva església parroquial de Castellví de la Marca situada al costat del cementiri, on es conserven importants vestigis del primitiu temple romànic dedicat igualment a Sant Sadurní i que fou abandonat l'any 1927. La boca presenta una motllura formada per dos bordons contigus en la seva superfície plana i un altre de 5 cm que l'entorna en la part lateral. A 30 cm de la boca hi ha una sanefa de 5 cm d'amplada formada per un seguit de petites piràmides de 2,5 x 2,5 cm de base 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sacarrera)

És una capella catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya al nucli de Sant Pere Sacarrera. La capella de Sant Pere es troba documentada el 1030. Ha estat modificada posteriorment en diverses ocasions. La capella de Sant Pere, dintre del casc del poble, adossada a altres construccions, té una sola nau, coberta de teula a dues vessants i absis semicircular amb arcs cecs i bandes llombardes. El campanar és d'espadanya d'un sol arc amb campana. S'hi accedeix per una porta lateral d'arc adovellat. Hi ha una porta i una finestra rodona tapiades. L'obra ha estat modificada. El material de construcció és la pedra 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Castell de Gelida)

És una església de Gelida (Alt Penedès) dins del recinte del castell de Gelida. Es tenen notícies documentades de l'església de Sant Pere del Castell des de l'any 998. Al segle XII s'amplia i reforma l'edifici seguint l'estil romànic i és en el segle xvii quan es produeix el major nombre de transformacions de l'església, ja que es reformà la capçalera, s'afegí la capella lateral del costat nord, es va refer la teulada i es construí la sagristia de l'església. La construcció del campanar s'acaba el 1796, utilitzant pedra del castell. L'església de Sant Pere del Castell va ser parròquia fins al 1871 i al seu entorn hi havia el cementiri de la població.

En una paret lateral de la capçalera, hi ha el sarcòfag de Berenguer Bertrand i el seu fill Nicolau (senyors de la Baronia de Gelida), d'estil gòtic. Està compost per una caixa paral·lelepipèdica, suportada a mitja paret per mènsules esculpides amb forma de lleó. Les cares laterals i frontal contenen un seguit de quadrilòbuls amb un escut a dins. A la cara frontal, entre els dos escuts, hi ha gravada la següent inscripció: "Asi jauen los molt onrats an B.G.N. é an Choalu Bertrand fill seu, les animas dels quals sian an Gloria" El sepulcre fou profanat el 1936 i desaparegut, més tard es localitzà al Museu Marès i fou retornat. La coberta piramidal no correspon al sarcòfag, sinó que fou trobada en unes excavacions.
La capella de Sant Roc, situada al lateral sud, és coberta amb un sostre decorat amb una quadrícula de motllures de guix, formant calaixets, a l'interior de les quals hi ha quadrats i cercles, amb flors a dins (rosasses). Les motllures acaben en petites mènsules. Hi ha també restes de pintures murals. Les restes de pintura són posteriors a la construcció del cor el 1680. Són pintures murals polícromes que representen la imatge de santa Llúcia amb orla i segurament amb túnica, disposada sota una arcada

 

Pintors Catalans (Jacint Salvadó i Aragonès)

Mont-roig del Camp (Tarragona), 1892 - Le Castellet, prop de Marsella, 1983) fou un pintor català, inclòs dins del grup conegut com l'escola de París. De petit va patir paludisme i es va instal·lar a Barcelona. Es va formar inicialment a l'Escola de Llotja i va completar els seus estudis a Marsella i a París. A Marsella va entrar en contacte amb la Masoneria. Va viure aleatòriament entre París i Barcelona fins al 1936. Allà va entrar en contacte amb Picasso i Derain i a Barcelona va realitzar la seva primera exposició el 1921, a les Galeries Dalmau. En aquest període va esdevenir un dels pintors espanyols millors considerats al París de l'època, rebent bones crítiques de personatges com Waldemar George, Uhde i Charensol, qui deien que tenia la més prometedora carrera dels espanyols que hi havia a París. Va realitzar exposicions regularment cada dos anys, seguint el sistema expositiu parisenc i exposant a galeries importants com Bing, Worms Billiet o la Galeria de Simons Heller. En aquesta època va mantenir una relació amb la ballarina suïssa Anita Wiskemann. Posteriorment va viure a Le Castellet i més endavant a Zuric
A l'estat espanyol va tornar a exposar el 1973 a Madrid, a la galeria de Juana Mordó i dos anys més tard a Alacant. Ja en democràcia, el 1979 la galeria Orti de València li dedicà una exposició antològica.

La seva obra és molt coneguda a Alemanya, Suïssa i França, on va realitzar diverses exposicions. Considerat per alguns com un pintor de referència de la seva generació, a Catalunya el seu treball no ha tingut el reconeixement merescut, tal com van denunciar crítics de la talla de Maria Lluïsa Borràs l'any del seu centenari, que passà desapercebut. La Generalitat de Catalunya va arribar a programar una exposició per celebrar el desè aniversari de la seva mort, però la crisi econòmica de 1993 va posposar indefinidament el projecte. El 2002 el Museu Reina Sofia de Madrid li va realitzar una exposició antològica i posteriorment el Museu d'art contemporani de Tarragona li va realitzar una altra.

Pintors Catalans (Ramon Salisi Bonastre)

Manresa, 1 d'agost de 1921 - 18 de desembre de 2008. Pintor i grafista. Muntanyenc  per afecció a la natura, fou president del Centre Excursionista de la Comarca de Bages entre 1967 i 1970. Va rebre la Medalla d’Or del CECB i la Medalla de Plata de Dibuix, el 1942. La seva mare Mercè, era de cal Ramon de Sant Salvador de Guardiola, Tenia tres germanes. Casat amb Rosa Casajuana, va tenir dues filles: una geòloga  i l'altra música. Va ser coordinador a Manresa de les Festes Fabra (1968). Durant una colla d'anys fou cap de la secció artística dels Magatzems Jorba de Manresa, on va estar-hi fins al desembre del 1970 com a Tècnic de publicitat. Va impulsar Notícias de Jorba, obra del seu equip habitual de treball : Ramon Estrada, Dolors Punsà i Jubell i Vila Closes, entre d’altres

Pintors Catalans (Josep Antoni Salgot i Vila)

Aiguafreda (Barcelona), 1953 - Aiguafreda (Barcelona), 22 de juliol de 2019. Va ser un director de cinema, pintor i poeta català.Llicenciat en ciències econòmiques, estudià també sociologia, grafisme, fotografia i cinema. Col·labora en diverses revistes i mitjans cinematogràfics, i va començar a treballar amb el grup Nou Grup de Teatre Universitari. El 1973 fundà el Grup Obert de Disseny amb Joan Reig, Josep Rigol, Enric Cusí i Carles Jover i Ricart. Fruit d’aquesta experiència foren un parell de curts (1974-75), un dels quals, Olvidar esas horas (1974), participà en certàmens internacionals de prestigi. El 1976 crearen la productora Imatge Comunicacions, SA (IMATCO, SA), per a la qual rodaren Madison (1977), Premi Sant Jordi de Cinematografia 1978 al millor curt espanyol, i el llarg Serenata a la claror de la lluna (1978), que rebé el primer premi al Festival de Huelva 1978. Gràcies al contacte amb Josep Joan Bigas i Luna, rodà en solitari el seu guió Mater amatísima (1979-80), l'única pel·lícula catalana que forma part de la col·lecció del MoMA. Malgrat els nombrosos guardons i la bona acollida, fins i tot internacional, obtinguts per aquest film personal entorn de la relació obsessiva d’una mare amb el seu fill autista, no tornà a rodar fins al 1988, aquest cop el thriller Estación Central. Després d’un nou parèntesi, adaptà la novel·la d’Antonio Tabucchi Dama de Porto Pim (2001). La seva última producció fou My Way (2008). També va realitzà alguns documentals i sèries de televisió. D'entre els episodis de sèries de televisió que dirigí destaque De moda, 1986, i Cròniques de la veritat oculta, 1997. Fou un dels impulsors de l’Acadèmia del Cinema Català. A més del cinema, practicà la pintura de manera habitual. El 2012 rebé la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona. En paral·lel al cinema, Salgot també exercí de pintor, sobretot des de finals dels anys 80, i va escriure poesia. A més, ha col·laborat en diverses revistes, entre les quals, Ajoblanco i Fotogramas

Pintors Catalans (Cinta Sabaté i Querol)

Tortosa, 1946. És una escultora i pintora catalana, coneguda per a les seve figures de dones i la maternitat, crea cossos femenins decidits, sòlids i geneorosos. També es va dedicar a la docència als IES de Santa Coloma de Gramenet, Amposta i Tortosa. Té dos anys quan el seu pare mor; fins llavors la família viu de forma acomodada. A partir d’aquell moment, Carme, la seva mare, que de jove ha assistit a classe de dibuix amb Ricard Cerveto, el mestre de molts artistes tortosins, aprofita els seus coneixements de dibuix i la seva habilitat en el bordat per començar a treballar des de casa seva. Malgrat que els seus ingressos són escassos, Àngels i Cinta van a un col·legi religiós, i a partir dels onze anys Cinta comença a assistir a classes de dibuix a l'Escola d’Art, i de piano a l'Escola Municipal de Música Lamote de Grigon.

Quan comença a estudiar a l'Escola d'Art de Tortosa, feia cinc anys que havia estat fundada. Ràpidament es converteix en el centre de reunió i de formació dels joves amb inquietuds artístiques. Amb Ferran Chavarria, Manuel Escurriola, Lluís Montagut, Jaume Rocamora, Ferran Vilas forma part d'una generació de joves artistes que als anys seixanta comencen la seva activitat creadora. Era l’única noia del grup. L'artista recorda l'agermanament amb els seus companys, les esperances i il·lusions compartides. El grup, exposa per primera vegada al mes de desembre del 1962, en una mostra que esdevé acte de protesta pel fet de no haver-se celebrat aquest any el concurs de novells que es feia al Cercle Artístic de forma habitual. En aquesta exposició van prendre part a més d'ella Manolo Escurriola, Lluís Montagut, Ferran Chavarria, Jaume Rocamora. Al mes de setembre de 1964 el grup torna a exposar a la Llotja Gòtica del parc municipal de Tortosa. A final de curs del 1964-1965 exposa amb Jaume Rocamora els treballs fets a l'escola. Cinta comença els estudis de belles arts per lliure. Fa el preparatori però per avançar necessita anar a Barcelona; una modesta beca de protecció li permet l’estada a la Ciutat Comtal.

Va estudiar a l'escola Superior de Belles Arts des del 1964 al 1968. Hi va aconseguir el primer accèssit a l'exposició de fi de curs 1966-1967; primer premi a l'exposició de fi de curs 1967-1968, i dos primers d'escultura concedits per la Direcció General de Belles Arts. El primer premi correspon a una figura femenina asseguda, amb la qual posa el punt de partida definitiu del que és el tema omnipresent de la seva producció, la dona. Paral·lelament a l'Escola de Belles Arts, aconsegueix entrar com a artista-becària al Reial Cercle Artístic de Barcelona durant els cursos que van del 1966 al 1971, fet que li permet completar la seva formació en un ambient diferent del de l'Escola, a més de disposar de model. Fruit d'aquestes experiències, el domini del dibuix augmenta tal com demostren els múltiples esbossos que té aquests anys, i assoleix un coneixement en profunditat de l'anatomia femenina.

A final del mes de novembre de 1973 la Fundació Castellblanc li concedeix un bec en l'especialitat d'escultura, que li permet realitzar un curs d'escultura dirigit per Joan Rebull a Mallorca. L’escultor de Reus, en veure la manera de treballar de Sabaté la forma de manipular el fang i la facilitat que té per modelar, s'interessa per ella i li proposa anar a treballar amb ell al seu taller. En aquells anys, Rebull treballa bàsicament per encàrrec i té un equip d'ajudants. Però ella, que òbviament se sent afalagada, prefereix continuar treballant per lliure.

L'any 1970 Sabaté inicia la seva activitat docent com a professora de l'Institut de Santa Coloma de Gramenet. Torna a Tortosa l'any 1978 com a professora de l'institut Joaquim Bau, on treballa durant molts anys fins que sol·licita una excedència. Durant els anys que passa fora de Tortosa no perd mai el contacte amb la seva ciutat tant personal com artístic. Una vegada incorporada com a professora participa en la major part de les mostres col·lectives que s'hi fan. Es destaca la seva participació en la Mostra de Gravat (1974) i als salons de primavera en les edicions setena i vuitena de 1985 i 1986. L’any 2000 l’Institut decideix fer una exposició de caràcter antològic dels artistes que en són professors, que a la vegada serveixen per acomiadar el pintor Frederic Mauri en arribar la data de jubilació. S'hi exposen obres de Frederic Mauri, Josepa Alucha, Roberto Escoda, Joan Panisello, Alfred Porres i Cinta Sabaté.

Cinta Sabaté és conscient que el seu procés creatiu no té un recorregut constant quant a l'elaboració d'obres. Per diverses raons no existeix en aquest sentit una continuïtat que sí que es dóna a nivell conceptual i formal. Per sort, ara i des de fa pocs anys es troba en el que podríem denominar una excel·lent etapa

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Castellet)

És una obra de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Pere de Castellet està situada a la part més alta del poble, prop del castell. Actualment hi té adossades diverses construccions. És un edifici de planta rectangular i una sola nau, amb volta de canó; la coberta és a dues vessants, de teula àrab. La porta d'accés és d'arc de mig punt, amb dovelles de pedra. S'hi arriba a través d'una ampla escalinata i d'un atri cobert per volta de canó. Als murs laterals exteriors de les bandes de l'església hi ha contraforts; al cantó N, que aprofita una part del desnivell del terreny, hi ha un gran campanar de paret, recolzat sobre el mur lateral; té quatre obertures d'arc de mig punt

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marçal de Terrassola)

És una església romànica de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Marçal està situada dintre del casc urbà de Terrassola. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada amb arcs torals i capçalera trilobada. Damunt del transsepte, s'eleva un cimbori vuitavat amb cúpula semiesfèrica sobre trompes. A l'exterior, els murs laterals i els de l' absis presenten decoració d'arcs cecs i bandes llombardes. La façana de ponent és d'estructura senzilla i té una porta d'accés central adovellada i una petita finestra d'arc de mig punt a la part superior. La teulada és a dues vessants

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí Sadevesa)

És una església de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Martí està situada al costat de la masia de Can Parellada, a la plana del Penedès. És una capella d'una sola nau, amb absis poligonal per fora i semicircular per dintre, decorat amb pintures murals. Té coberta a dues vessants sobre encavallades de fusta. Té dos portals, un frontal i un altre lateral (romànic), tots dos adovellats. Corona la façana un campanar d'espadanya de dues obertures d'arc de mig punt. Hi ha contraforts i capelles adossades 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Sesrovires)

És una església protegida com a bé cultural d'interès local al poble de Torre-ramona (Alt Penedès), vora el cementiri. El primer document en què apareix esmentada data de l'any 1325, és la concessió de sepultura feta pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l'església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats. El 1930 el rector de Sant Pere de Subirats, a causa de l'estat ruïnós de la rectoria, s'establí a la Torre-ramona; fou llavors que Sant Joan va prendre funcions parroquials, tot i que continuà essent sufragània de l'església del castell.

El temple és d'una sola nau, coberta amb volta de canó que arrenca d'una gran cornisa motllurada. L'absis és semicircular i està precedit per un tram presbiteral. Al centre de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada paredada. En la façana sud s'obre la porta, en arc de mig punt, i una finestra reformada. Està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls. L'edifici fou molt reformat amb l'afegit d'una capella a l'angle nord-est, el sobrealçament de tot l'edifici i la decoració interior, que amaga l'original. L'aparell exterior és de carreus irregulars, molt ben disposats, amb filades verticals i juntes 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Salerm)

És una església de Subirats (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. La capella de Sant Joan Salerm, que pertany a la hisenda de Can Bas es troba a 150 metres a ponent de la masia. Es tracta d'un edifici de planta rectangular d'una sola nau, cobert amb una volta de canó de perfil rebaixat amb quatre arcs torals: l'arc triomfal és de mig punt així com un dels tres restants. Els altres dos arcs són apuntats i posteriors. L'absis està orientat a ponent, és semicircular, sobrealçat i presenta una finestra d'ull de bou a la part superior. El portal d'entrada és d'arc de mig punt adovellat i està situat a la façana lateral encarada a migdia. A la capçalera hi ha dos contraforts exteriors. Té un campanar de cadireta, més modern, a la paret nord, d'un sol ull amb campana. A la part de ponent es va afegir en època moderna una nau a dues vessants de forma transversal, més alt que el temple, construït per servir de sagristia 

 

Pintors Catalans (Pau Sabaté Jaumà)

Reus (Tarragona), 1872 - Barcelona, 1954. Va ser un pintor català. Mostrant des de petit inclinació pel dibuix, el seu pare el portà a l'Acadèmia Fortuny de Reus dirigida per Ramon Casals i Vernis. Després de cursar el batxillerat a la seva ciutat natal, va traslladar-se a Barcelona per estudiar arquitectura, assistir simultàniament a l'Escola de la Llotja i treballar a la Casa Rigalt, dirigida per Antoni Rigalt, com a projectista i pintor de vitralls. Però va abandonar-ho tot per treballar professionalment com a dibuixant. Així va ser com va començar a realitzar aquarel·les de figurins de sastreria que van donar-li una gran fama en els seus quaranta anys de dedicació a l'ofici. Les seves figures estilitzades, els colors suaus, aplicats amb pinzellada solta i l'extremada perfecció dels vestits són mostres eloqüents de la seva accentuada habilitat amb el llapis i el pinzell.

Una altra de les seves grans afeccions va ser la realització de models per a ferros forjats que van publicar-se en un volum titulat Ferros Artístics. No menys interessants són els seus dibuixos a la ploma dels carrers barcelonins, recollits a Barcino, una obra que demostra l'extraordinària facilitat amb la qual Sabaté ho convertia tot en un ordenat conjunt de traços realistes i expressius.
L'any 1927 va ser nomenat president de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al juliol de 1936 i des del qual va desenvolupar una tasca molt important de rellançament de l'entitat.
Malauradament, a partir dels anys cinquanta, la seva dedicació al dibuix i a la pintura es va veure minvada per una greu afecció ocular, però seguí en el treball artístic, dedicant-se a la forja. Les seves obres es troben repartides a nombroses col·leccions privades de Catalunya i Espanya. La ciutat de Reus li va dedicar un carrer entre el carrer de la Barceloneta i la Riera de Miró.

Pintors Catalans (Josep Rovira i Soler)

Santiago de Cuba (Cuba), 6 de febrer de 1900 - Santiago de Cuba, 1998. Va ser un pintor català destacat sobretot per la seva habilitat com a retratista. El 1924 va rebre la medalla de plata, compartida amb Josepa Serraviñals i Furió al concurs de paisatge Josep Masriera i Manovens. El pintor feia exposicions de manera periòdica. Participà en una exposició col·lectiva al Palau de la Indústria (1923), i a l'Exposició de Primavera 1932 al Saló de Montjuïc, amb dues obres Reverend Lluís Tallada i El meu pare. Aquesta darrera obra es troba en l'actualitat en la col·lecció permanent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Abans el seu exili va exposar individualment a les Galeries Laietanes (1927, 1933) al Círcol Artístic (1933), la Sala Busquets (1935, 1936). Altres galeries on va exposar són la Fayans, la Pinacoteca i l'Augusta.

Pintors Catalans (Carme Rovira i Fortuny)

Vilassar de Mar, 17 de març de 1907 - Passy (França), 1 de març de 1985. Fou una pintora naïf catalana. Té un carrer dedicat a Vilassar de Mar. Estudià les primeres lletres al Comú de les Noies, l'escola pública de Vilassar de Mar, i després fou alumna de l'Escola de la Presentació encara que per poc temps, ja que als catorze anys entrà a treballar a la fàbrica de Can Nyol Petit, on féu de teixidora fins als vint-i-dos.

A l'edat de dinou anys, el 6 de maig de 1926, s'havia casat amb en Manolo Garcia, que feia de mosso a casa seva, ajudant el pare de la Carme en les feines de pagès. D'aquest matrimoni en nasqué la primera filla el 1927, que morí de meningitis als divuit mesos. Fou llavors quan deixà la feina a la fàbrica. El 1930 va néixer la segona filla, Paquita, i el mateix any morí la seva mare i per tant s'hagué de dedicar a mestressa de casa i ajudar el pare i el marit en les tasques del camp.
En acabar la Guerra Civil el seu home fou condemnat a mort per la seva militància republicana. Aquesta pena, però, li fou commutada per tres anys de presó. Les estretors d'aquella època de postguerra, juntament amb un refredament de les relacions conjugals pels anys de presó, desembocaren en la separació matrimonial. Una separació peculiar, ja que, malgrat tot, mai no deixà desemparat el marit.

El 1952 morí el seu pare, Martí, i ella tornà a la fàbrica a fer de teixidora. El 1954 es casà la seva única filla que anà a viure al Masnou. Al cap de poc de viure sola patí un accident i, en no poder-se moure de casa, passà la convalescència fent mitja, ganxet i agafà els pinzells per primer cop a la vida.
Conegué el pintor Enric Modolell de Cabrera de Mar, molt més gran que ella, que intuí que la pintura de la Carme podia tenir futur. Gràcies a aquesta coneixença, el 1956 es donà a conèixer al IXè Saló d'Octubre de Barcelona, on exposà un parell d'obres. La premsa i els crítics qualificaren la seva pintura d'autèntic naïf, pintura pura sense contaminació de cap escola.
Des de Vilassar de Mar, i per tal de celebrar el seu èxit en l'exposició de Barcelona, l'associació Amics de Vilassar decidí de fer-li un homenatge i moltes botigues de poble exposaren obres seves. Separada del marit i amb la filla casada, no se sentia lligada a ningú i decidí de marxar a treballar a Mallorca, en un establiment hoteler i despès servint en una casa. S'hi estigué uns tres anys. A estones lliures pintava i conegué altres pintors i artistes que li organitzaren una altra exposició.

El 1962 decidí marxar a París, on va entrar de minyona en una família amb la qual s'estigué fins al 1967. Després passà a treballar en la neteja de despatxos i oficines. A París exposà, amb altres pintors, al Saló dels Independents, el 1964 participà en una mostra d'artistes espanyols i, també el 1965, a la mostra Art Libre.
A principis de 1984, a París, on vivia en un diminut apartament que havia comprat el 1964, caigué malalta de gravetat. Després de passar per diferents centres hospitalaris fou ingressada en un establiment mèdic especialitzat en malalties de la sang, a l'Alta Savoia

Pintors Catalans (Fidel Roig Matons)

Girona, 27 de maig del 1887 - Mendoz (Argentina), el 26 de maig del 1977. Va ser un pintor i músic català. Va fer els primers estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (actualment Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi) sota la direcció de Lluís Perich i Lluís Graner i Arrufí. El 1907 va marxar a l'Argentina i després d'una breu estada a Buenos Aires s'instal·là a Mendoza el 1908. Fins a l'inici de la dècada de 1930, es va dedicar a interpretar música de cambra i a la docència d'arts plàstiques, primer al col·legi Don Bosco (del 1911 al 1925) i després al Colegio Nacional Agustín Álvarez (del 1926 al 1931).

A partir del 1925 comença a abandonar gradualment la interpretació musical per a dedicar-se exclusivament a la pintura. En un principi els seus temes se centraven en la descripció dels trets físics i els costums de les poblacions indígenes huarpes, que habitaven a l'àrea de les Lagunas de Guanacache, a Mendoza. Cap al 1936, dedica la seva obra a plasmar el paisatge de la Serralada dels Andes i a produir una seqüència pictòrica completa de la campanya militar que va portar a terme el general José de San Martín el 1818 en el marc de les Guerres d'independència hispanoamericanes i coneguda com la Travessia dels Andes. Va ser cofundador de la Sociedad Orquestal de Mendoza, el 1922, i de la Academia Provincial de Bellas Artes de Mendoza (actual Escuela de Bellas Artes), el 1933. La seva prolífica activitat pictòrica es va suspendre a partir del 1952 a conseqüència de la pèrdua gradual de la visió. El 2012 el Museu d'Art de Girona li va dedicar una exposició

Pintors Catalans (Pau Roig Estradé)

Vilanova i la Geltrú 24 de gener de 1914 - 24 d'octubre de 1994. Fou un pintor vilanoví. Orfe des de molt jove, fou acollit per una tia seva. De petit, ja manifestà certa afecció per el dibuix. Assistí a l'escola pública del mestre Vicente Sorni i juntament amb altres dos condeixebles més van elaborar una revista: Fortitud. Aquesta contenia textos i dibuixos. L'única formació artística que va rebre Roig fou entre 1929 i 1934 a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova, on Alexandre de Cabanyes oferia unes classes nocturnes. A més a més, a banda de treballar en el negoci familiar quan podia aprofitava per passar el temps lliure a casa de Joaquim Mir, acompanyant a l'artista mentre pintava. Mobilitzat l'any 1937 per incorporar-se al front, allà conegué altres paisatges que aprofità per dibuixar al seu pas: València, Ciutat Real...

Un cop tornà després de la guerra, es començà a relacionar amb Enric C.Ricart, qui l'ajudà a consolidar les seves idees estètiques. Va exposar diversos cops a Barcelona (1941, 1943, 1944), a Vilanova i la Geltrú (municipi on es troba bona part de la seva obra: al Saló de Comissions de la Casa Consistorial, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, entre d'altres), a Madrid (l'any 1952 fou seleccionat i prengué part en l'exposició Nacional de Belles Arts de Madrid), etc. La seva obra es caracteritza per una dedicació i aprofundiment constant en el paisatge, freqüentment limitat a Vilanova i el seu paisatge, així com de la comarc

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Lledó)

És una ermita prop del centre rural de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès). És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. Està ubicada en un entorn rural de conreu de vinya de ben segur que ha estat testimoni mut de conflictes entre els remences, de contractes de rabassa morta, de l'aparició de la fil·loxera... però també de la prosperitat dels seus habitants, de creixements demogràfics, de canvis... Sant Joan de Lledó és una petita esglesiola d'origen romànic, la fàbrica de la qual ha estat modificada al llarg dels anys. És un dels múltiples testimonis que s'emmarquen en el moviment repoblador d'aquestes terres de frontera.

És una capella d'una sola nau rectangular amb una edificació lateral afegida, la sagristia, que té forma d'absis preromànic. Té contraforts laterals i absis sobrealçat, amb una finestra romànica, en època barroca. Té porta a la façana de ponent amb arquivolta i al damunt, un ull de bou calat i un campanar de cadireta refet. La capella es troba enmig de vinyes, ametllers i oliveres 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de la Muntanya de Pontons)

És una església al terme municipal de Pontons (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella de Sant Joan de la Muntanya és a la riba dreta de la riera de Pontons, a 720 d'altitud. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular, arcs cecs i bandes llombardes. La coberta és a dues vessants. Té contraforts. La porta d'accés es troba a un dels murs laterals. La volta, derruïda, ha estat substituïda per encavallades de fusta. Hi ha arcs formers i torals i un arc triomfal que separa l'absis de la nau. El material bàsic de la construcció és la pedra.

La capella romànica de Sant Joan fou edificada com a església del Castell Nou de Pontons per Guillem Bernat d'Òdena i la seva muller, Ermengarda, i consagrada el 1075 pel Bisbe de Barcelona Umbert de Cervelló. El 1138 fou donada per Ramon Guillem d'Òdena a l'orde de l'Hospital. A partir del 1271 el monestir de Santes Creus en posseí el domini total i la jurisdicció. El 1968 l'església va ser restaurada: durant aquestes obres s'hi descobrí l'ara antiga de l'altar i un reliquiari de fusta que contenia un pergamí amb la data de consagració de la primitiva església, el 1075. D'aquesta construcció només se'n conserva la capçalera. La resta de la nau fou modificada posteriorment 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de la Maçana)

És una església de Font-rubí (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Joan està situada dalt d'un petit turó, envoltada de pins, a prop del veïnat de La Massana. Té una sola nau acabada en absis semicircular amb bandes llombardes i una petita finestra. La nau és coberta per una volta de canó seguit damunt arcs torals. La porta adovellada, situada a la façana sud, apareix tapiada. Es conserven restes d'un campanar d'espadanya d'un sol arc. Té un petit cor a l'interior. El material de la construcció és la pedra, tallada en carreus petits i irregulars 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Castellet)

O també Sant Esteve de Castellet és una església a prop del poble de les Masuques al municipi de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Esteve de Castellet és l'antiga parroquial del poble, abans que aquest passés a dependre de l'església de Sant Pere. "S. Stephani de Castelleto" apareix esmentada ja des del segle x com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès. Sembla que la construcció conservada en l'actualitat es va fer posteriorment, en substitució de la primera església. L'edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada. L'església està situada És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, cimbori de planta vuitavada amb campanar, i teulada a dues vessants. Hi ha tres absis, el central dels quals és molt més gran, i té una finestra d'arc de mig punt a la part central. La façana principal presenta, com a únic element remarcable, una porta d'accés d'arc de mig punt amb dovelles de pedra 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Elies de Mediona)

És un temple al terme municipal de Mediona (Alt Penedès) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella d'una nau restaurada fa pocs anys. L'absis és romànic amb tres finestres, totes tapiades i dues deformades. A l'interior, existeixen dos arcs gòtics aguantant la teulada i un altre, més petit, que separa l'absis de la nau. La construcció és de molt bona qualitat 

 

Pintors Catalans (Ramon Rogent i Perés)

Barcelona, 1920 - Pla-d'Orgon, França, 1958. Fou un pintor i dibuixant català. Va realitzar estudis d'arquitectura i va acudir a classes a l'escola Llotja de Barcelona. A partir de l'any 1941, desenvolupa la seva obra en diversos camps, com la il·lustració, treballs d'escenografia, murals i pintura de cavallet. Va estar influenciat per Matisse sobretot amb el seu colorit i amb el dibuix per Picasso. Va exposar a nombroses ocasions tant a galeries nacionals com estrangeres, tenint obra seva a diferents museus.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Rogent, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé i Farrés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes.
L'any 1956 se li va encarregar la decoració de la Sala del Treball de la Casa de la Ciutat de Barcelona, deixant-la inacabada, per la seva mort prematura en accident d'automòbil el 1958, la resta de la decoració va ser realitzada seguint el seu projecte pel seu alumne Joan Bosco Martín. El mateix any de la seva mort fou president del Saló de maig de Barcelona.

Pintors Catalans (Josep Roca-Sastre i Muncunill)

Terrassa, 1928 - Barcelona, 1997. Fou un pintor català, fill del jurista Ramon Maria Roca i Sastre i nét de l'arquitecte modernista, Lluís Muncunill i Parellada. La seva carrera va començar el 1956 París on passà dos anys amb una beca de l'Institut Francès i on guanyà el Primer Premi del concurs Jeune Peinture. Més endavant desenvolupà una temàtica urbana i intimista, molt personal, que reflecteix un món d'interiors modernistes, inspirats sovint en passadissos i racons del seu mateix estudi de l'Eixample de Barcelona.
Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1980). Havia obtingut el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona (1966) i la medalla d'honor del Salon des Artistes Français de París (1968) i el Premi Quadern de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell (1993)

Pintors Catalans (Jaume Roca i Delpech)

Salt (Girona), 26 d'agost de 1911 - Girona, 15 de novembre de 1968. Fou un pintor, pianista i compositor de sardanes català. Va debutar com a concertista als quinze anys i va assolir una remarcable fama com a pianista, activitat que va desenvolupar fins a la Guerra Civil de 1936-1939. Després de la contesa, va fundar una escola de piano a Barcelona i va restringir molt la seva activitat com a concertista.
Paral·lelament, va desenterrar la seva antiga afecció pel dibuix i es va iniciar com a pintor. Va pintar alguns olis, sobretot de temes gironins, i més tard va destacar com a aquarel·lista, amb exposicions a Catalunya, Espanya, Europa (principalment a París) i l'Argentina. L'any 1925 va escriure la primera sardana. És autor d'un catàleg de sardanes amb una estilística molt marcada. Com a instrumentista, va actuar a la cobla Iris de Salt.

Pintors Catalans (Pablo Gabino Rey Sendón)

 Barcelona, 12 d'agost de 1968. És un pintor català. De família d'artistes, s'inicia en l'art de la pintura de la mà del seu pare, el pintor realista Gabino Rey. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.
El 1989 rep el premi "Talens", concedit al concurs de pintura jove de la galeria Sala Parés de Barcelona i el 1992 el premi "Raimon Maragall i Noble", en el mateix certamen. El 1994 la Universitat de Barcelona adquireix, en convocatòria oberta, una de les seves obres per a la col·lecció Patrimoni. En les seves primeres obres es manifesta com un pintor neoexpressionista que evolucionarà cap a l'abstracció.

El 1996 es trasllada a viure i treballar a Nova York. El 1997 participa en The Grammercy International Art Fair de Nova York, amb la galeria Pierogi 2000 i és seleccionat al costat d'altres artistes de Nova York per participar en l'exposició "New Tide", al Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, New York City. El 1998 és seleccionat al costat de Juan Uslé, Francisco Leiro, Peyo Irazu, Victoria Civera i altres artistes per participar en la pel·lícula documental "98 A NY", produïda per Canal +, sobre artistes espanyols a Nova York.

El 1999 viatja amb cotxe des de Nova York a Texas, d'aquest viatge realitza una sèrie d'obres titulades NY-TX, que exposarà a la galeria Holland Tunnel Art Projects de Nova York al mes de juny de 2000. El 2004 realitza l'exposició: "Dos pintors sobre un mateix llenç", amb el pintor Luis Trullenque, al castell de Benedormiens de castell d'Aro a Girona. El 2005 en la presentació de l'exposició "Estats Complementaris", a la Galeria Carmen Tatché, la crítica i historiadora de l'art Pilar Giró va afirmar que "Pablo Rey és una veu singular dins del panorama artístic internacional i ha sabut conciliar de manera especial racionalitat i lirisme en la seva obra ".

L'any 2009, realitza l'exposició "Conjuncions", 3 pintors sobre el mateix llenç, amb Alex Pallí i Luis Trullenque. Exposició que s'inaugurarà aquest estiu a l'antic monestir de Sant Feliu de Guíxols, dintre de la programació del Festival de la Porta Ferrada. i que es presentara a la Casa de Cultura de Girona, a la primavera de 2011.  El pintor espanyol ha realitzat gran nombre d'exposicions, entre les quals cal destacar les del Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, 76Varick Gallery de Nova York, Gallery of The Nederlandche Bank d'Amsterdam, IX Biennal d'Art Ciutat d'Oviedo, Holland Tunnel Art Projects de Nova York, Lewisham Art House de Londres i MundoArt Gallery, en Laren, Amsterdam

Pintors Catalans (Nicolau Raurich i Petre)

Barcelona, 1871 - 1945. Deixà els negocis familiars, contra la voluntat del seu pare, i esdevingué deixeble a Llotja d’A.Caba i L.Rigalt. Tingué també per mestre Meifrén. El 1892 ja participà en una exposició a la Sala Parés i a l’Exposición Nacional de Madrid. El 1894 obtingué el primer èxit oficial amb la medalla d’or del IV Centenari del descobriment de Puerto Rico, on el museu li adquirí Tardor. Amplià estudis a Roma (1895-99) i es féu molt amic d’Enric Serra. El 1897 fou premiat a Madrid per Pantans de Nemi (Museo de Arte Moderno de Madrid) i Cánovas del Castillo li adquirí Ruïnes de Nimfa . També fou premiat a l’exposició barcelonina del 1898 i obtingué menció a París (1899), on féu una estada temporal. Viatjà per Castella atret —com la gent de la Generació del 98— per l’aridesa de l’altiplà. Guanyà primera medalla a Madrid (1901) i medalla d’or a Atenes (1903), on fou nomenat soci d’honor de la Societat d’Artistes Grecs. A Barcelona guanyà primera medalla el 1907 amb Solitud (Museu d’Art Modern de Barcelona). A l’Exposició d’Art Espanyol de París del 1919 li fou adquirit pel Museu del Luxemburg de París Visió mediterrània. Concorregué amb èxit a nombroses exposicions internacionals. Exposà sol a Madrid (1922) i a Barcelona (1927). Partí d’un realisme auster i melangiós que a Roma s’acostà a Serra. El 1899, amb l’oli Costes de Pineda inicià un impressionisme sec i vigorós basat aviat en una característica exuberància d’empastament i una elaboració insistent. Hom l’ha comparat encertadament amb Monticelli. Paisatgista sobretot —pintà a Gavà (Baix Llobregat), als Pirineus i prop de Sant Pol de Mar (Maresme), on passà llargues temporades—, conreà també sovint la natura morta i molt menys el retrat. Alguns dels seus quadres són nocturns. Admirador de Delacroix, hom el pot considerar com un dels més originals renovadors del postmodernisme català, tot i la seva amistat amb pompiers com Pradilla o M.Benlliure, la seva participació en el saló conservador de París (el dels Artistes Français) i el seu distanciament dels cenacles artístics avançats -malgrat el seu pas pels Quatre Gats i la participació en la primera exposició de Les Arts i els Artistes (1910)—. Morí després d’una etapa d’alienació. És ben representat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Benet d'Espiells)

És una ermita romànica del municipi de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És a prop del caseriu d'Espiells, a uns cinc quilòmetres de Sant Sadurní, en un indret de vinyes i camps. És un edifici de planta rectangular, adossat per l'absis a una masia. Té una sola nau i la porta d'accés és d'arc de mig punt format per grans dovelles radials. La volta és de canó amb l'encanyissat molt acusat, sota coberta de teula àrab a dues vessants. Damunt la nau es troba un petit campanar de planta quadrada i finestres geminades als quatre costats. La coberta és llisa, a quatre vessants. L'obra és de pedra. A l'entrada hi ha una pica beneitera

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de les Conilleres)

És una capella al costat de la masia de Cal Morgades del Grau, al peu de la carretera que du a les Conilleres (Alt Penedès). L'actual capella data del segle XVIII, tot i que els orígens són medievals. La capella original va destruir-se el 1936 i es va remodelar d'acord amb el projecte de Ll. Brugal, arquitecte. Sant Andreu és És un edifici molt reformat, però en resta l'absis de l'antiga construcció romànica, que actualment s'utilitza com a sagristia, i un fragment de la nau. La coberta és a dos vessants. La façana, d'estructura molt senzilla, presenta una porta d'accés frontal, un ull de bou i un petit campanar d'espadanya 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de Foix)

És una església del municipi de Torrelles de Foix (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església està situada damunt d'un penya-segat prop de la capçalera del riu Foix, a 643 m d'altitud. És un edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, sostinguda per arcs torals. L'absis és hexagonal, amb nervis i clau de volta esculpida. La porta d'accés, situada al mur lateral de migdia, és adovellada i d'arc de mig punt. A la façana de ponent s'eleva el campanar d'espadanya, de quatre obertures d'arc de mig punt. Una muralla envolta l'església i la rectoria annexa.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pau d'Ordal)

És una església al nucli de Sant Pau d'Ordal al terme municipal de Subirats (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església existia ja el 1059 i depenia dels senyors de Subirats, que el 1095 la cediren al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. Al segle xv, passà a mans de Montserrat fins que a principis del segle XX es fusionà amb el terme de Subirats, del que ja depenia originàriament

Església d'una sola nau rectangular amb absis, porta adovellada i campanar a l'esquerra de la façana, molt modificada el 1910, quan s'amplià. De la primitiva obra romànica resten molts vestigis als murs, fets de grans carreus regulars. Es conserva una pica baptismal d'immersió d'època romànica situada al mur, entrant a l'església a mà dreta. El campanar és quadrat amb quatre arcs fets de carreus de pedra ben escairats, i el portal d'entrada, també d'època romànica, és adovellat. Al costat de l'església, entrant per l'arc de l'antiga rectoria, s'hi troba una tomba antropomorfa. És exempt de pedra picada buidat interiorment (encara que és semblant als d'Olèrdola i Sant Pere Molanta, no s'ha de confondre amb les tombes antropomòrfiques excavades en sòl petri). Al seus peus hi ha un tros trencat.

La pica baptismal té un perfil gairebé esfèric amb peu atalussat de 20 cm d'alçada i entornat per un bordó. L'interior del vas és tetralobulat, característica única en tot el Penedès. Aquesta pica fou localitzada any enrere tapiada en una paret de l'església, ignorant-se fins aleshores la seva existència. Lamentablement al ser descoberta mancava un tros (una quarta part, aproximadament, de la part superior del vas) i barroerament s'optà per encastar-la a la paret del baptisteri de la que en sobresurt tot just la meitat.

A la part superior s'observen dos bordons que l'encerclen de 3 i 5 cm de diàmetre respectivament. Entre el cos i el peu hi ha un tercer bordó de 5 cm de diàmetre. A la superfície determinada pel gruix de la pica hi ha una sanefa que segueix la forma tetralobulada del vas, composta per un seguit de triangles capiculats rebuidats a la pedra. A la part lateral del vas veiem una inscripció que diu: GURCO ME FECIT, que s'ha postulat que correspon al constructor de la pica

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Llorenç d'Hortons)

És una obra del municipi de Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta església consta d'una nau rectangular, neoclàssica amb absis i campanar. Conté cinc altars, dos d'ells antics de guix, (el major antic de guix i la capella del Santíssim també antiga de guix i fusta i sostre amb voltes motllurades). Una bona part de la paret de migdia s'aguanta sobre la primitiva església romànica que fou trobada el setembre del 1977, i on es trobà també la portalada principal de grans dovelles amb motllura, una finestra de la mateixa època i restes de la possible primera pica baptismal. Aquesta pica té forma troncocònica amb lateral concavats i degut el seu estat és difícil d'apreciar si té decoració. A l'obra neoclàssica, s'hi aprecia una gran quantitat de pedres del temple romànic, perfectament acarades com les existents als murs romànics repicats el 1977. A l'annex existeix l'antiga Rectoria, ampli casal a dues vessants de planta, un pis i golfes d'arquets edificat en diferents èpoques, de molta personalitat: sostres de volta catalana amb gran sala repartidora on es guarden l'arxiu parroquial des del 1520 i documentació anterior del 1300, com també una trentena de pergamins 

 

Pintors Catalans (Ramon Reig i Corominas)

Manila (Filipinas), 1903 - Figueres (Girona), 2 de desembre de 1963. Fou un pintor, catedràtic, arquitecte català. Va estudiar amb el mestre Juan Nuñez a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres, compartint aula i lliçons amb Salvador Dalí i Marià Baig i més tard es formaria a l'Escola de la Llotja amb Fèlix Mestres. Va ser professor de dibuix a l'Institut d'Educació Secundària de Burgos i a Figueres, on va tenir d'alumnes, entre d'altres, a Evarist Vallès, Joan Sibecas, Bartomeu Massot.

Va néixer casualment a Manila, però la seva família es va traslladar a Figueres quan tenia un any. Fou una persona polifacètica, ja que, a més de pintor, era catedràtic, arquitecte, acadèmic de diverses corporacions, escriptor i gran amant de la música. La seva fama és com a pintor especialitzat en aquarel·les de paisatge. La seva primera exposició fou a Figueres a l'edat de 15 anys. L'any 1942 va obtenir el diploma de tercera classe de l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, on va participar amb l'obra El Canigó. L'any 1944 va obtenir el primer Premi Nacional d'Aquarel·la. A partir d'aquest moment l'èxit el va anar acompanyant. Les seves obres van ser seleccionades per representar l'estat espanyol en una exposició de pintura a Londres. Va ser un dels responsables de la creació del Museu de l'Empordà

Pintors Catalans (Pere Queralt i Fargas)

Valls (Tarragona), 1927 - 2008. Fou un pintor, i cartellista català. Deixeble de l'Eduard Castells, a L'Escola del Treball de Valls. Des de molt petit va mostrar una especial habilitat pel dibuix. Ell recordava que quan tenia uns sis o set anys a la seva escola realitzaven un diari i ell era l’encarregat de fer els dibuixos que l’il·lustraven. La seva primera exposició col·lectiva va ser l'any 1946 i la seva primera exposició individual l'any 1957 al Centre de Lectura de Valls.

La temàtica de les seves pintures eren el paisatge dels voltants de la seva ciutat, la natura morta, les figures, els pallassos. El paisatge va ser sens dubte el tema preferit per l'artista, sempre el paisatge de l'Alt Camp, en els seus inicis amb una clara influència postimpressionista, amb certs tocs fauvistes, Van Gogh i Cézanne són presents en les seves primeres obres.
Cal destacar l'estructura de les seves composicions, amb un bon domini del dibuix, que l'apropa a Cézanne, i la utilització lliure del color en els seus quadres recorda a Gauguin i als fauvistes. Un altre aspecte interessant i que es convertirà en un dels elements constants de la seva obra és la presència del color blau.

Realitzà dos murals de temàtica religiosa, a la Capella dels Dolors de l'església de Sant Joan de Valls l'any 1962, i a la l'església del Sagrat Cor l'any 1996 va pintar El Retaule de la Vida.
Fou un dels integrants del grup Un Nus (1972 - 1984) juntament amb els pintors M. Teresa Sanromà, Joan Cunillera, Jaume Solé i l'escultor Joan Serafini, aquest grup marcà un punt i a part en l'art, no solament a la ciutat de Valls, sinó de les comarques tarragonines. Les obres d'aquest període són bàsicament abstractes amb alguns elements figuratius, cal destacar les sèries "homes" i "cartrons". La preocupació per l'experimentació artística amb materials diversos fou una constant del grup. Identificava al grup un sentiment nacionalista, un profund respecte per la llibertat, i el desig per denunciar les injustícies, la violència, la repressió social i política que vivia el país. En aquesta etapa artística la seva obra es torna abstracta, amb una forta llibertat plàstica i conceptual.

Un cop finalitzada l'etapa del grup Un Nus l'artista Pere Queralt retorna a la figuració, i al paisatge. L'experiència adquirida en les seves obres abstractes, el mutu enriquiment en un grup de franca companyonia, li va permetre tornar a la temàtica del paisatge amb molta intensitat, amb una major potència expressiva i sobretot amb una gran seguretat que es veu en la força del traç i en la potència del color. Important és el seu treball com a cartellista i dissenyador. Tots els cartells i programes de les seves exposicions i les del grup Un Nus els va dissenyar ell, així com molts cartells de les entitats i institucions vallenques. Per les festes Decennals de la Candela del 2001, l'Ajuntament de Valls li va encarregar el retrat de Cèsar Martinell per formar part de la Galeria de Vallencs Il·lustres.

Pintors Catalans (Manel Pujol Baladas)

Vic (Barcelona), 1947. És un pintor català resident a Mèxic, considerat una de les principals figures de la pintura llatinoamericana contemporània. Estudià disseny gràfic i pintura a l'Escola Massana. Ha realitzat unes cinquanta exposicions en diferents països, com Espanya, Mèxic, Estats Units i França. Es traslladà a Mèxic el 1998. A més d'haver participat en exposicions individuals, Pujol Baladas ha format part d'exposicions col·lectives, al costat d'artistes com Joan Genovés, Cuixart, Guinovart, Barceló, entre d'altres.
La seva obra es troba repartida en diferents museus internacionals, entre els quals es podrien incloure el Museu d'Art Contemporani de Denver, el Museu d'Art de Querétaro, el Museu d'Antropologia de Santiago de Compostel·la, el Museu Olímpic de Lausana, etcètera. Pujol segueix el model d'altres pintors catalans i espanyols de reconeguda trajectòria com Picasso, Dalí i Miró. Pel que fa a la seva ideologia, Pujol és defensor que la imatge neix a partir del so

Pintors Catalans (Pere Pujadas Roig)

El Masnou (Barcelona), 1920 - El Masnou (Barcelona), 2005. Fou un pintor català. Artista i pintor autodidacte, iniciat a la pintura des de molt jove, va compaginar la seva feina de pintor industrial amb la pintura artística. La seva joventut va estar marcada per la Guerra Civil. Va formar part de la Quinta del biberó i més de set anys va patir les conseqüències de la guerra, entre el camp de concentració a França i el servei militar. Quan va tornar es va casar amb Dolors Bàrbara i va tenir quatre filles: Josefina, Georgina, Dolors i Victòria.

Després de la guerra, la seva professió va ser de pintor de parets i decorador retolista, i va crear una empresa pròpia amb cinc treballadors en plantilla. El 1955 va treballar en el fresc de l’absis de l'església de Sant Pere del Masnou. Va restaurar diferents cases particulars i, més tard, va dirigir la restauració de la Casa de Cultura del Masnou. A partir dels anys setanta es va començar a presentar a concursos de pintura ràpida, els quals defensava com a disciplina artística. Durant quasi trenta anys va recórrer tot Catalunya pintant racons. Va fer amistat amb diferents artistes, com Roure, Carbonell, Hidalgo, Serrat o Ceferí Olivé.
Pintà sobretot paisatges, marines i temes urbans. Pintà el paisatge del seu entorn: natures mortes, mars i muntanyes, rierols i camins, pobles i ciutats. La llum és determinant en les seves obres. El Masnou va ser durant molt temps un dels seus temes preferits. El seu estil és principalment impressionista amb un cert expressionisme. Va experimentar amb materials i tècniques diferents per crear altres formes d’expressió. Emprava des de l’oli fins a l’aquarel·la.

Al llarg de la seva vida, va obtenir diversos premis i va realitzar múltiples exposicions. Va obtenir el primer premi de la II Biennal Art Vilassar, el 2001 o el premi de pintura Guastavino 2004 de Vilassar de Dalt.[2] Va realitzar centenars d’obres, una gran part sobre suports inversemblants. La seva obra està principalment en ajuntaments, museus i col·leccions privades de Catalunya, i també en alguns països com França, Suècia o Alemanya.
L'any 2018 les seves filles va donar 37 obres del pintor a l’Ajuntament del Masnou. L'any 2020 per commemorar el centenari del seu naixement l'Ajuntament del Masnou li va dedicar una exposició i va estrenar una foto vídeo novel·la de set capítols anomenada Plaça d'Ocata

Pintors Catalans (Salvador Pujadas Casellas)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 1911-1993. ou un pintor vilanoví. Tingué la pintura com una afició i cap a l'any 1960 començà a dedicar-se més plenament de manera autodidàcta, amb estil ingenuïsta o naïf. Pujadas fou amic del pintor Ramón Cortès Casanovas i va ser aquest qui l'impulsà a dedicar més hores a la pintura, sobretot un cop Pujadas es jubilà. Salvador Pujadas va participar en algunes exposicions a Vilanova i la Geltrú i deixà un gran nombre de pintures relacionades amb la mar i el món mariner de la seva ciutat

Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Joan Samora)

És una obra del municipi de Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, damunt un petit turó. És un edifici d'una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L'absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d'accés, d'arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d'espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.
El material emprat en l'obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l'absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d'Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S'assenta damunt d'un peu afegit posteriorment
La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes

Esglésies romaniques de Catalunya (Antiga església de Sant Valentí de les Cabanyes)

És una obra de les Cabanyes (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antiga església parroquial d'una nau amb capelles afegides. Absis llis. Campanar de paret refet en la part superior. Porta a la façana S. amb àbac que és motllurat. Observàrem uns extraordinaris carreus a les capelles barroques. Durant el juny de 1981, un grup d'alumnes de l'Escola Internacional de Pintura mural que organitza anyalment la Diputació de Barcelona, varen estar treballant a Sant Valentí, consolidant i estudiant les pintures romàniques existents en els cinc plafons que van des del segle XII al XIV