Muntanyes de Catalunya (Els Encantats [II])

Les primeres ascensions són atribuïdes a l'expedició de Ludovic Fontan dit de Negrin, amb els guies Bernard Salles dit Garre, l'aragonès Juan Angusto dit Rafael i els catalans Isidre Romeu i Bartomeu Ciffre que assoliren el Gran Encantat l'any 1901, per la que avui en dia és la via normal. El Petit Encantat va ésser vençut l'any següent per una cordada francesa, els senyors René d'Astorg i Henri Brulle amb el guia Castagné de Gavarnia.

L'any 1910, mossèn Jaume Oliveras i Joan Abella assoliren l'Encantat Gran per la canal nord-est, i l'estiu següent mossèn Oliveras en solitari assoleix l'Encantat Petit (4º ascensió i primera estatal per la cara nord i l'aresta nord-est), havent de superar enormes dificultats i greus perills. Aquesta ascensió va tenir el ressò que li havia mancat a les anteriors, a causa possiblement de la popularitat d'Oliveres en la societat catalana de l'època. Destacable va ser també l'ascensió de Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer el setembre de 1935, obrint una via directa a la pared nord-oest a l'Encantat Petit. Itinerari que fou repetit un any més tard per el famós escalador italià Emilio Comici pensant que era el primer.

Per la seva situació, dintre del Parc Nacional, els Encantats són contemplats cada estiu per un gran nombre de persones i han donat lloc a una de les més conegudes imatges publicitàries dels Pirineus.
Altrament, són nombrosos els alpinistes o escaladors que intenten algunes de les vies normals de pujada. La més concorreguda és la de l'Encantat Gran per la Valleta Seca i el coll S, amb una graduació de "poc difícil", encara que amb trams força aeris i perillosos. L'Encantat Petit es puja habitualment des de l'enforcadura, però l'ascensió d'aquests cent metres requereix escalar (passos de IV), ja que es tracta d'una paret de forta verticalitat i en roca no gaire segura. El descens es fa per la mateixa via de pujada.
A l'hivern o a la primavera és freqüent la realització d'ascensions per l'espectacular Canal Central fins a la bretxa que separa ambdues puntes. El pendent mitjà és d'uns 50° i, si la qualitat de la neu és l'adequada, presenta dificultats només al moment de la sortida a l'enforcadura, on les roques –ja prou difícils– acostumen a ser-hi cobertes de gel. El descens es fa per la via normal de l'Encantat Gran.

Muntanyes de Catalunya (Els Encantats)

Són dues agulles (o dues puntes) d'una famosa muntanya situada als Pirineus, al sud de l'estany de Sant Maurici, a la riba dreta del riu Escrita, en sentit orogràfic, en Lleida. Forma part de la capçalera de la Noguera Pallaresa. Administrativament el territori pertany al municipi d'Espot, al Pallars Sobirà, i és inclòs al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
La punta est (el Petit Encantat) té 2.734,3 metres d'altitud i el Gran Encantat 2.748,7 metres, i són separats per una gran bretxa o enforcadura a 2.630,7 metres.
El Gran Encantat està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. Petrogràficament, la part alta de la vall de l'Escrita majoritàriament és formada del mateix granit normal de l'eix axial pirinenc (el batòlit de la Maladeta); malgrat això, aquests dos pics són de roca calcària del Devonià on podem observar l'estratificació original en aquest tipus de roca. La qualitat de la roca no gaire bona, des del punt de vista alpinístic, però que ha donat lloc a eixes espectaculars agulles. Com moltes altres muntanyes, el seu nom neix entre antigues llegendes. En aquest cas la llegenda diu que aquestes dretes agulles eren de primer només dos caçadors que havien fugit de missa per ser els primers a batre l'isard i que van ésser maleïts i varen quedar petrificats per sempre.

Literatura Catalana (Angelina Vilella Ros)

Nacio en Olesa de Montserrat (Barcelona), el 11 de julio de 1938. A los tres años su familia se traslada al Hospitalet de Llobregat, donde reside hasta la actualidad. Es diplomada en Enfermería, profesión que ha ejercido hasta la jubilación.

Formada en diversos cursos en el Aula de Lletres y posteriormente en la Escola d'Escriptura del Ateneu Barcelonès, en 1993 obtiene dos premios en los "Jocs Florals" del Hospitalet de Llobregat. A los sesenta años publica su primer libro, Onades internes (1999), una novela que trata temas como la inmigración, el amor y las rivalidades entre las personas. En el año siguiente publica Jo… també recordo (2000), donde narra sus recuerdos de infancia durante la posguerra en el Hospitalet En 2007 aparece una edición revisada de Onades internes, que titula Temps d'Orquídies [disponible en Amazon y en iTunes].
Colabora en el semanario La Proa del Baix Empordà (1997-2000) entrevistando a más de un centenar de ampurdaneses, y ha publicado artículos en el boletín del Ateneu de Cultura Popular del Hospitalet, en el Magazín de Andorra y en las revistas Infermeria de Barcelona y Atenea de la Escola d'Escriptura del Ateneu Barcelonès, entre otras. Ha hecho una ponencia en la Universitat Autònoma de Barcelona sobre el período americano de Ramon Vinyes, y en 2010 participa en el proyecto de entrevistas Lletres i Memòria de la AELC y Memoro. El banc de la memòria.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Montserrat Vilarmau i Marti)

Nacio en Manresa, en 1949. Ha cursado estudios en Ciencias de la Educación, especialidad de Educación Infantil, que ha aplicado en su vida laboral como maestra en una guardería, primero, y más tarde en el Cos de Mestres del Departamento de Educación de la Generalitat de Catalunya. 
Como escritora ha sido finalista del Premio Pere Calders de Literatura, con la obra Yousra (2000), y ha publicado las novelas Mai per ordinador (2002), Vindrà la Fàtima (2005) y Mentre el país despertava (2015). Algunas de sus narraciones han sido recopiladas en los volumenes colectivos De tot cor (2012) y Tot és possible (2014). 

Ha participado en diversas jornadas y actividades relacionadas con la inmigración, la interculturalidad y en manifestaciones literarias como la Semana del Libro Infantil y Juvenil que se celebra cada año en Manresa. 

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Silvestre Vilaplana i Barnés)

Nacio en Alcoi (Valencia), 28 de julio de 1969. Licenciado en Filología Catalana por la Universidad de Alicante y en la actualidad profesor de secundaria en el instituto La Foia de Ibi.
Ha cultivado diversos géneros, especialmente la poesía y la novela. De la primera destacan los poemarios La senda de les hores (Premio 25 d'Abril 1998), Aigües de clepsidra (Premio Paco Mollà 1998), Calendari de silencis (Premio Nacional de Poesía Miguel Hernández 1999), Deserts (Premio Josep Maria Ribelles 2004), Els colors del vent (Premio Carme Guasch 2005), Partitures perdudes (Premio de poesía Festa d'Elx 2006), Bagatge de tenebres (Premio Ciutat de Torrent 2007) o Un altre silenci (Premio Miquel Martí i Pol 2009). .

En narrativa destacan las novelas La mirada d'Al-Azraq (Premio Narrativa Joven 1998), Els dimonis de Pandora (finalista Premio Bancaixa 1999), Les urpes del diable (2001), La frontera negra (2007) y Resurrecció (Premio Samaruc 2012) en literatura adreçada als joves en literatura dirigida a los jóvenes. En narrativa para adultos Les cendres del cavaller (Premio Ciutat d'Alzira 2003), que narra la biografía de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, L'anell del pescador (2005), L'estany de foc (2010), El quadern de les vides perdudes (Premio València-Alfons el Magnànim 2011) o El triangle rosa (Premio Fundació Bancaixa 2017 y Premio de la Crítica de los Escritores Valencianos de narrativa juvenil 2018). Algunas de sus novelas han sido traducidas al español.
Además de haber sido premiado y de tener publicados algunos artículos y cuentos en revistas y recopilaciones (Llibre d'escolaritat, 2004), ha participado en la elaboración de diversos guiones para la televisión y en el 2006 recibe el Premio de la Crítica Serra d'Or por la novela Les cendres del cavaller.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Emili Vilanova i Marc)

Nacio en Barcelona, el 15 de octubre de 1840 - Fallece en Barcelona, el 16 de agosto de 1905. Narrador y sainetista, es el escritor catalán más representativo de la literatura costumbrista del siglo XIX. 
Trabaja en el negocio familiar de entoldadores y adornistas en el barrio de la Ribera de Barcelona y participa en las tertulias literarias donde algunos escritores y artistas del momento impulsan su incorporación en las revistas emergentes de índole humorística. Emili Vilanova alterna los escritos de cuadros de costumbres con sátiras de los ideales románticos más desfasados. A partir de 1868 pasa de un republicanismo revolucionario inicial a un conservadurismo monárquico y católico. Continua con sus narraciones costumbristas, entre un tono moralizador y sentimental, a menudo con un estilo coloquial fiel a las escenas realistas elegidas. 

Quadros populars (1881), Entre família (1885) y Escenes barcelonines (1886) son recopilaciones de textos publicacados anteriormente en los semanarios y revistas que obtienen un gran reconocimiento. El éxito lo estimula a escribir nuevos cuadros de costumbres también reunidos en libros: Pobrets i alegrets (1887), Gent de casa (1889) y Plorant i rient (1891). 
Con la misma temática, a partir de 1892 escribe para el teatro sainetes de la vida cotidiana como Qui… compra maduixes (1893) o Colometa la gitana (1896), que son también muy bien recibidas por el público y la crítica. A partir del año 1896, prácticamente deja de escribir a pesar de ser valorado por las generaciones modernistas.

https://www.escriptors.cat/