miércoles, 22 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna de Barcelona)

És una església i antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII, i situat al carrer de Santa Anna de Barcelona, prop de l'actual plaça de Catalunya. El conjunt dóna nom al barri de Santa Anna, un dels integrants del barri Gòtic. L'església romànica va ser declarada monument nacional l'any 1881 i ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional
L'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem va enviar l'any 1141 uns monjos, dirigits per Guerau, amb l'objectiu d'establir-se a Barcelona i a la resta de la península. El 1145 ja hi ha constància del primer prior, Bernat, antic canonge de la catedral de Barcelona, que s'encarregà del nou monestir barceloní mentre que Guerau va actuar com a prior general per tota la península.

Inicialment es varen establir en una església situada prop de la catedral i començaren a registrar donacions a favor de la comunitat. El 1177 hi ha constància de la construcció d'una nova església situada a l'indret actual. L'any 1215 una butlla del papa Innocenci III va confirmar les propietats del monestir.
El monestir de Santa Anna va tenir diverses cases filials, incloent el priorat del Sant Sepulcre d'Olèrdola (abans de 1175), el Sant Sepulcre de Peralada (segle XII), Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei (1261), el Priorat de Marcèvol (segle XIII), el Lledó de Valls (1376) i Sant Vicenç de Garraf (1421).
El 1423 es va unir amb el monestir de Santa Eulàlia del Camp, que anys abans s'havia traslladat al convent desocupat dels frares del sac. Amb aquesta unió el cenobi va passar a denominar-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. L'any 1489 va ser suprimit l'orde del Sant Sepulcre, que s'incorporà a l'Orde de l'Hospital, però el monestir de Santa Anna va continuar anomenant-se del Sant Sepulcre.

El monestir va acollir les Corts de Barcelona de 1493 convocades pel rei Ferran II. A partir de 1592 va convertir-se en una col·legiata secular, malgrat l'oposició del seu prior Jaume Castellar, que va ser excomunicat. La parròquia de Santa Anna es va crear l'any 1822. L'any 1936 un incendi va destruir la cúpula, que posteriorment fou reconstruïda amb un cimbori de maó.
La capella dels perdons, del segle XIV i situada a l'esquerra de l'absis principal, conté un grup d'estàtues que representen el Sant Enterrament. Les estàtues originals, del segle XV, es varen perdre. Segons la tradició, davant d'aquestes estàtues es guanyaven les mateixes indulgències que al Sant Sepulcre de Jerusalem.
El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil, es va beneir el grup escultòric del Sant Enterrament i es van restaurar les indulgències espirituals tradicionalment establertes per la Santa Seu (el conegut 'Jubileu dels Perdons'), coincidint amb el 850è aniversari de l'Orde a la Corona d'Aragó.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Santa Àgata)

És un edifici gòtic de l'any 1302, situat a la plaça del Rei al centre del barri Gòtic barceloní. Actualment, el Saló del Tinell i la Capella de Santa Àgata formen part del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. La capella de Santa Àgata va ser construïda pel rei Jaume II d'Aragó i la seva esposa Blanca de Nàpols per tal que formés part del Palau Reial Major i substituir, així, l'antic oratori que hi havia a palau.

El mestre d'obres Bertran Riquer va ser l'encarregat de començar-ne la construcció. El projecte va ser continuat l'any 1316 per Jaume del Rei i més tard per Pere d'Olivera. La construcció va seguir sota el regnat de Pere el Cerimoniós, que va manar fer la capella de les Reines al petit creuer de l'església, i posteriorment el rei Martí I l'Humà va realitzar la capella que servia de baptisteri, als peus de la nau. La seva dedicació primitiva va ser en honor de Santa Maria, fins a l'any 1601, en què, atesa la custòdia de les relíquies de santa Àgata, el papat va emetre una butlla per al canvi d'advocació. L'any 1835, la capella va formar part dels béns eclesiàstics afectats per la desamortització de Mendizábal i va ser destinada a diversos usos. El 1856 se'n va iniciar una restauració, dirigida per l'arquitecte Elies Rogent.

Des del 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari. Posteriorment, durant la dècada de 1990, es va dur a terme una nova restauració pels arquitectes Jordi Casadevall i Alfred Pastor, que comportà obres a la coberta i al sostre, se'n va refer la il·luminació i es va dur a terme la consolidació del campanar.


Muntanyes de Catalunya (Puigsallança)

És el cim mes alt de la Serra de Finestres, de 1026 m. Es troba al municipi de Sant Aniol de Finestres, a la comarca de la Garrotxa. S'hi troba un vèrtex geodèsic (referència 299091001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Muntanyes de Catalunya (Puig de la Torre)

Popularment també conegut com la Mussara, és una muntanya de 1.055 metres que es troba al municipi de Vilaplana, a la comarca del Baix Camp. És el punt més alt de la serra de la Mussara.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 262132001).

Muntanyes de Catalunya (Turó de Tagamanent)

És una muntanya de 1.056 metres que es troba al municipi de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. Al seu cim hi havia el Castell de Tagamanent, ja esmentat l'any 945. El castell estava sota el domini dels comtes de Barcelona. Actualment hi ha l'església de Santa Maria, un edifici romànic del segle XII amb moltes modificacions posteriors. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC amb el nom de Tagamanent. 

Llacs de Catalunya (Llacunes de mas Duran)

O del Gurugú, pertanyen a la conca del Besòs i es localitzen al terme municipal de Montcada i Reixac, entre el barri del Mas Rampinyo d’aquesta població, i Ripollet. Es tracta d’una petita llacuna que ocupa una superfície de menys de mitja hectàrea i que té el seu origen en extraccions d’àrids. Es tracta d’un espai situat ben a prop de l’aiguabarreig del riu Ripoll amb el Besòs, fet que facilita l’aflorament d’aigua dels aqüífers superficials i la seva inundació permanent al llarg de l’any. En no rebre aportacions directes de l’aigua superficial dels rius esmentats, l’aigua de les llacunes té una qualitat molt acceptable. Pel que fa a la vegetació, les llacunes presenten un bon cinyell de vegetació helofítica, destacant especialment el canyís i la boga. Puntualment es localitzen taques de joncs i de canya.
La zona ha sofert durant anys una forta pressió ramadera suburbana que ha provocat processos erosius en diversos talussos i que ha dificultat el creixement d’una vegetació més arbustiva o forestal. Aquest fet, juntament amb l’actual proximitat dels nuclis urbans, limita l’ocupació de les llacunes per part de la fauna vertebrada. Únicament algunes espècies piscícoles introduïdes o els amfibis més ubiqüistes hi són presents. Pel que fa als impactes sobre l’espai, a part de l’esmentada pressió ramadera rebuda durant molt de temps, actualment destaca la forta pressió urbanística de la zona. A data de desembre de 2006 s'urbanitzaren els voltants de l’espai produint greus impactes sobre l’espai que, fins i tot, han fet desaparèixer una segona massa d’aigua existent no fa molt de temps. La construcció sobre l’espai d’un parc urbà, tot i que segurament salvarà la superfície d’aigua, en reduirà notablement els valors ecològics


Llacs de Catalunya (Estanyol Nou)

O de can Silet el podem trobar al Pla de l'Estany. L'estanyol té 35 metres de diàmetre i 7 metres de fondària màxima.
El caminet per arribar-hi comença a peu de la carretera de circumval·lació de l'estany, a davant d'una casa anomenada Can Cisó; d'aquí el seu nom. Aquest estanyol és el més recent, nasqué el 12 de novembre de 1978. Després d'un estiu molt sec, aquell dia es produí un esfondrament càrstic que va originar el nou estanyol. Els pollancres que hi havia s'enfonsaren i va anar sorgint la vegetació pròpia de zones aquàtiques.


Llacs de Catalunya (Estanyol del Vilar)

És l'estanyol més conegut de la comarca del Pla de l’Estany. Es troba just a la riba sud de l'estany, i, igual que el mateix estany, recorda la forma d'un 8 degut a les dues cubetes que el formen. L'aigua entra pel fons d'aquestes i es comunica amb l'estany a través d'un canal artificial format l'any 1949, sobre el qual hi ha un pont.

Les seves dimensions: té 12.450 metres quadrats i una fondària màxima de 9 metres. Al seu costat hi ha la font del Vilar, actualment amb una escultura de l'artista Lluís Vilà que marca el límit entre els municipis de Banyoles i Porqueres.
Hi ha dos motius que fan especial l'estanyol del Vilar: primerament perquè en aquest mateix estanyol fa més de cent anys que s'hi celebra el concurs de pesca per les Festes de la Mare de Déu d'Agost. Els pescadors participants es troben davant de l'Ajuntament i acompanyats d'una orquestra desfilen fins a l'estanyol on comença l'esdeveniment. Tan bon punt s'acaba la festa, els animals es tornen a l'aigua. El segon motiu és perquè està a tocar d'un dels paratges més emblemàtics de l'estany, els Desmais; lloc de descans, trobada, on la mainada juga i on es troben dues fonts més: La Filosa i la font del Ferro.
A més a més, entre l'estanyol del Vilar i l'estany s'hi troba una esplanada que condueix a una petita passera que s'endinsa a les aigües de l'estany, per a poder-lo contemplar tranquil·lament.