Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu d'Òrrius)

És l'església parroquial d'Òrrius (Maresme) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'església parroquial de Sant Andreu d'Òrrius està col·locada sobre una massís rocós. L'actual edifici, fet damunt un d'anterior, és una construcció del segle XVI, amb estil gòtic tardà. Consta d'una sola nau i capelles adossades, engloba una petita capella, ara baptisteri de l'època romànica coberta per una volta apuntada. A la façana principal es troba un portal d'entrada amb unes columnes que la flaquegen i a sobre un frontó d'estil clàssic. A sobre hi ha un ull de bou. Un dels carreus d'un contrafort té una inscripció gravada que diu Plasa de la Constitucion que dóna de cara a la plaça principal d'Òrrius anomenada de la Constitució

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de l'Alegria)

És una església gòtica de Tiana (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici religiós; es tracta d'una petita església de només una nau, de planta rectangular acabada amb un absis poligonal. A la part posterior dreta de l'edifici, destaca especialment el seu campanar amb planta quadrada, la base del qual està fiada a dins l'església. Uns finestrals ogivals s'obren a la part alta, culminada amb merlets i una teulada amb quatre vessants molt inclinats, fruit d'alguna reforma posterior.
La façana, molt retocada, fuig de l'estil gòtic i és d'una absoluta simplicitat: un òcul a la part superior, i una porta amb la llinda i els brancals de pedra. Hi ha annexos posteriors a la part dreta de l'edifici, especialment unes torretes llanternes d'estil barroc. Les pintures murals que ornamenten l’interior del temple són obra d'Ignasi Maria Serra i Goday del 1970

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Vicenç de Montalt)

És una església gòtica de Sant Vicenç de Montalt (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau, d'estil gòtic tardà. Té un campanar de torre quadrada i fortificacions que encara dominen la façana; el portal de 1598, simple, és renaixentista i coronada amb un frontó triangular és obra de Pierre Balquer. Els magnífics retaules -un, entre renaixentista i barroc, és obra d'Agustí Pujol (1616-18) amb la col·laboració amb Gabriel Munt i Sebastià Carbonell; el del Roser, obra barroca de Domènech Rovira i Josep Tramulles (1648); i el tercer, també barroc, dedicat a sant Isidre, obra de Pau Costa (1704)- varen ser cremats amb altres objectes artístics el 1936. L'any 1886 s'afegí una capella del Sagrament. Els elements de defensa hi són presents i resten encara les mènsules del matacà per defensar el portal de l'entrada

Esglésies gòtiques de Catalunya (Basílica de Santa Maria de Mataró)

És una església situada a Mataró (Maresme). Fou a partir de 1675, amb referències a la seva existència que daten de l'any 1008. Està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Abans de l'actual temple hi va haver una església romànica i encara abans un temple d'origen romà. L'església de Santa Maria de Mataró, parròquia tradicional de la ciutat, és situada a la plaça de Santa Maria. Es tracta d'un gran edifici, entre barroc i neoclàssic, d'una sola nau -coberta per voltes de llunetes- amb capelles laterals entre els contraforts i un ampli transsepte, als braços del qual hi ha, respectivament, la capella del Roser i la de Sant Josep, precedides d'un espai cobert amb cúpula. El presbiteri té planta pròxima al polígon però amb els paraments arrodonits. De l'església gòtica es conserven els arcs apuntats d'accés a les capelles laterals (l'espai de la nau actual era dividit en tres naus, en l'edifici gòtic). Als peus de la nau hi ha un nàrtex sobre el qual s'assenta l'orgue. La façana, d'estil historicista, és formada per dos cossos: l'inferior, centrat per la porta, és dividit verticalment en cinc sectors per pilastres corínties; el superior consta de tres sectors i és centrat per una rosassa. El campanar, de tipologia barroca, s'aixeca al costat dret de l'església sobre el basament gòtic.

Pintors Catalans (Jacint Rigau-Ros i Serra)

Perpinyà, 18 de juliol de 1659 - París, 27 de desembre de 1743. Conegut en francès com Hyacinthe Rigaud. Fou un pintor català. Nascut a Perpinyà quan encara pertanyia al Principat de Catalunya, poc després del seu naixement passà a domini francès pel Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659). En anar a viure i treballar a França, va adoptar la forma francesitzada dels seus nom i cognom.
Rigau fou el pintor de retrat més important de la cort de Lluís XIV de França. El seu instint per a trobar poses impressionants i una presentació grandiosa s'ajustava perfectament als desitjos dels membres de la reialesa, ambaixadors, clergues i cortesans que posaren per a ell. El 1682 se li atorgà el Premi de Roma.
Els quadres de Rigau capturen amb gran exactitud la semblança dels vestits i detalls del fons, pel que constitueixen un document precís de la moda de l'època. El seu quadre més famós és el Retrat de Lluís XIV de 1701, que s'exhibeix al Museu del Louvre de París. El 1709 esdevingué noble a la seva ciutat natal, Perpinyà. El 1727 fou nomenat cavaller de l'Orde de Sant Miquel.

Pintors Catalans (Francesc Ribalta)

Solsona, 2 de juny de 1565 - València, 14 de gener de 1628. Va ser un pintor barroc català influït pel tenebrisme, format en l'òrbita de la pintura escorialenca i establert des de 1599 a València, on en dates molt primerenques va conrear un naturalisme d'encuny personal i intens clarobscur que arribaria a ser el senyal d'identitat de l'escola valenciana del segle XVII.[1]

Situat cronològicament en els orígens de la pintura barroca espanyola, l'obra de Ribalta constitueix el vincle entre l'últim manierisme i les noves corrents barroques. Immers en l'esperit religiós de la Contrareforma, que ell plenament compartia, va enfocar els motius visionaris de la seua pintura amb tècnica naturalista, de tal manera que el sobrenatural semblés tenir lloc de la manera més creïble i proper a l'espectador, al qual posarà en contacte directe amb el succés miraculós gràcies a la senzillesa de les seues composicions, sense embelliments superflus.

Pintors Catalans (Pere Lluís Pasqual i Gaudí)

Vilafranca del Penedès, 1556 - Escaladei, Priorat, 1621. Conegut com a Pasqual Gaudí, fou un pintor català, de gran fama, però del que no es conserva cap obra. Professà a la cartoixa d'Escaladei el 1595, que decorà com també decorà les cartoixes de Montalegre, Portaceli i Las Cuevas (Andalusia), on pintà dues sèries de les vides de la Mare de Déu i de sant Bru; aquesta fou copiada en vida de l'artista i enviada a la Grande Chartreuse. Tingué una gran anomenada al seu temps: segons Pacheco fou el millor intèrpret del tema de la Puríssima de la seva època. Hom intentà que decorés una capella de Santa Maria la Major de Roma el 1608, però Guido Reni s'hi oposà. Es pensà en ell per decorar amb pintures el Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Barcelona, però l'obra no es va arribar a fer.
Sovint és confós amb Lluís Gaudí, autor del retaule de Sant Martí de Teià (1617), pintat per Luis Gaudin.

Pintors Catalans (Pau Morales i Prat)

Reus, segle XVII - Valls, 12 de juny de 1734. Va ser un pintor i daurador català. Era fill d'un terrissaire. El 29 de novembre de 1697 es va casar a Valls, amb Paula Anglès, vídua del manescal de Guimerà Andreu Castanyer,[2] i l'any següent es va establir en aquesta vila, al carrer de l'Església, on va viure fins a la seva mort, el 1734. El 1699 va guanyar el concurs establert per al daurat del retaule major de l'església de Sant Joan Baptista, a Valls, que s'oferí a fer per 6.000 lliures.[3] Es contractà després per a fer el daurat i l'estofat del retaule de la confraria dels fadrins o de Sant Esteve (1704), treball cancel·lat posteriorment, el de la confraria dels corders i espardenyers o de Santa Caterina (1718), va fer alguns treballs menors de pintura a la capella de les Ànimes (1718) i també al Novenari de les Ànimes (1721), policromà i daurà el retaule de la confraria dels mercaders i artistes o de la Concepció de Maria i el Sacratíssim Nom de Jesús (1721). Junt amb el seu fill Francesc Morales i Anglès, daurà el retaule de la confraria dels ferrers o de Sant Eloi i Sant Antoni de Pàdua (1724). Daurà un retaule a Barberà que havia tallat Isidre Espinalt i Travera (1725-1726). El 1729, també amb el seu fill Francesc, va fer treballs de policromia i daurat a la capella de la confraria dels pagesos o de Sant Pere i Sant Isidre, de Valls. El 1732 daurava el retaule de Sant Isidre, a Altafulla.