Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Pinós)

O Santuari de Pinós o Mare de Déu de Pinós. És una església del municipi de Pinós al (Solsonès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Santuari de planta rectangular cobert de doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana principal. El portal, al bell mig de l'austera façana, repeteix la fórmula del frontó triangular sostingut per dues columnes estriades amb capitells dòrics sobre massisses pilastres. Un òcul il·lumina l'interior de l'església i dos parells de finestres rectangulars a banda i banda de la porta són les úniques obertures de l'edifici. Al costat llevant de l'església santuari hi ha el gran edifici de l'hostaleria i les dependències annexes.
Al cambril hi ha la talla policromada de la Mare de Déu de Pinós, barroca. Formava part d'un retaule que es va perdre l'any 1939. A sobre l'altar també es pot observar un fragment del retaule barroc amb l'escena de la trobada de la Verge.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Solsona)

És un complex d'edificis que daten des del final del segle XII fins al XVIII, d'estils romànic, gòtic i barroc, situat a la capital del Solsonès. Està declarada bé cultural d'interès nacional. L'edifici actual, gòtic, d'una nau coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre els contraforts, fou construït als segles XIII-XIV, al lloc d'una església romànica del segle XII, de la qual n'han pervingut els absis semicirculars amb decoració llombarda, dues figures a la porta d'accés, un finestral, el Pantocràtor (avui al Museu), el campanar, una portalada d'accés al Claustre i una nau transversal amb volta de canó apuntada, visible encara des de l'estança de manxes de l'orgue de la Catedral. Fou construït en dues fases, a la primera es va fer l'església de tres naus, la nau central més alta que les laterals, amb finestrals que hi donaven llum. La nau lateral esquerra corresponia a la portada d'accés. Té tres absis rodons, decorats interiorment amb arcuacions. A la segona fase es construí el campanar, sobre la nau lateral dreta i l'atri d'accés als claustres, a les que s'havia de pujar per una escala de nou o deu graons per a salvar el desnivell de més d'1,75 m. Té tres plantes, acusades a l'exterior per una cornisa en les que alternen, per planta i per cara, un finestral d'un sol arc amb un de geminat, tots amb capitells esculpits. L'escala del campanar, de 25,92 m, és de pedres i està practicada a un pas de carreus amb volta de canó ascendent. Va pujant des de sobre de la nau lateral dreta pel costat de la caixa, que només s'interromp per una cúpula, rebaixada i sostinguda sobre trompes, al nivell de la segona planta. Al segle XVI el campanar s'allargà fins a l'alçada total de 35,12 m i se cegaren els finestrals.
Les obres de la catedral gòtica, superposada a l'església romànica, ja s'havien començat el 1299 per la part exterior del temple romànic, a ponent. El 1330 s'enderrocà el mur que tancava el temple romànic per a prosseguir la nau gòtica, continuant-la, per un cantó, fins a la portada i per l'altre, fins al campanar. Esdevingut seu catedralícia el 1593, l'edifici fou acabat als segles XVII-XVIII. És una nau alta i espaiosa, despullada de tot ornament. Els capitells acusen les dues èpoques, els primers, petits i típicament gòtics, són decorats amb els escuts heràldics dels principals promotors de l'obra. Els de la segona època són molt grans i estan decorats amb elements vegetals estilitzats. El rosetó romànic fou traslladat al mur que tancava la nau gòtica. El 1623 el mestre de cases barceloní Claudi Casals s'encarregava de fer l'absis, encara en estil gòtic, darrere el qual restaren els tres absis romànics, amb funció de sagristia. Casals va perllongar també la nau per ponent, amb un tram més baix cobert amb volta de canó, i una nova façana sobre la qual s'afegí el 1768 la portada barroca
A banda i banda del presbiteri, a manera de creuer, foren edificades, a l'esquerra, la capella de la Parròquia (1668-73), ampliada després (1746-72) amb la capella de la Mercè, presidida per un bell retaule barroc de la Mercè, i a la dreta, la capella de la Mare de Déu del Claustre (1727), ampliada posteriorment amb el cambril, obra de l'arquitecte August Font (1902-1910). La Marededéu, patrona de la ciutat, és una imatge romànica, del segle XII, de pedra ennegrida pel temps, obrada per l'escultor tolosà Gilabert. El claustre, que era romànic, d'influència tolosana, fou completament alterat al segle XVIII: hom en rebaixà el nivell del sòl, en tapià la porta d'accés (un bell exemplar de l'escola de Lleida, amb decoració geomètrica, que fou descobert de nou el 1949-51), i en substituí els arcs i pilars de la galeria baixa per uns de neoclàssics. Amb tot, encara conserva la volta romànica i la galeria alta, d'estil tardogòtic. Al mur de migdia de l'església hi ha el portal de Sant Agustí, protegit amb un cancell barroc (1780). Es construí per a substituir la gran portada romànica del temple. Presenta un magnífic timpà en relleu representant l'èxtasi de Sant Agustí, titular de l'antiga Canònica de Solsona. Està fet de pedra i sense policromar. Al seu costat es construí el baptisteri, enderrocat durant la guerra de 1936

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Sant Gabriel)

És una església del municipi de Riner (Solsonès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Petita capella, situada en mig del bosc, dalt del turó de Sant Gabriel. És d'una sola nau i no té absis. El parament és de pedres regulars i rectangulars, col·locades en filades. A la façana principal hi ha la porta d'arc de mig punt amb dovelles de grans dimensions; damunt hi ha un petit rosetó. Corona la façana un campanar d'espadanya per una sola campana

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de la Pietat)

És una església del municipi de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. és una església del municipi de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Posteriorment a la seva construcció, la capella ha sofert notables modificacions. A mitjan segle passat, el porxo fou tapiat i, així, el seu espai afegit, com un tram més, als peus de la nau. La il·luminació de tot l'espai procedeix d'un òcul en el mur que avui tanca l'antic porxo, i d'una petita finestra a la capella lateral. La façana, i amb ella l'espadanya, és una restauració del 1909, feta tal com es pensava que era l'original. També la teulada ha estat reformada, afegint teules damunt la coberta de pedra, excepte a la part corresponent al porxo

El que té més interès és, sense cap mena de dubte, el retaule de la Pietat, del darrer corrent gòtic. Es tracta d'un conjunt amb tres carrers, el central més ample, i una predel·la de cinc compartiments. La taula central inclou la Pietat, amb les imatges dels donants, i al damunt, on és habitual, el Calvari. Als carrers laterals, l'Anunciació, la Visitació, la Dormició de la Verge i la Coronació. Els temes superiors es completen a la predel·la amb el Naixement, l'Epifania, la Resurrecció de Crist, l'Ascensió i la Pentecosta. Francesc Solives utilitzà aquí models característics del gòtic flamenquitzant, propers a l'art d'Huguet i de Pedro García de Benavarre.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Campanar d'Isanta)

És un campanar de la ciutat de Solsona, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està ubicada a la plaça que porta el mateix nom (o també anomenada plaça del Ruc en honor a la penjada del Ruc que es duu a terme per Carnaval). Just al seu costat hi ha un petit portal que condueix per mitjà d'unes escales fins a la Plaça de Sant Joan.
Datada abans de l'any 1500, inicialment comptava amb dues campanes: una per a tocar a foc i a l'altra sometent, i l'altra a utilitzar-se com a rellotge (actualment encara en ús). I a més de tocar les hores, el campanar tenia la utilitat d'anunciar les sessions plenàries de l'Ajuntament de la ciutat.

 

Pintors Catalans (Ferran Arasa i Subirats)

Tortosa (Tarragona), 12 de novembre de 1905 - Tortosa, 15 de juliol de 1992. Fou un pintor paisatgista català. Es va formar artísticament a Tortosa, on hi exposà per primera vegada el 1926. El 1935 participà en els Salons de Primavera, quan esclatà la guerra civil espanyola es traslladà a Mallorca. Hi ha obra seua en col·leccions particulars, al fons d'art del Centre del Comerç de Tortosa o a la pinacoteca del Museu de Tortosa La seva obra se centra entorn del paisatge de les terres de l'Ebre, que tracta amb un extraordinari vitalisme, gairebé de caràcter expressionista. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Pintors Catalans (Marià Andreu i Estany)

Mataró, 7 de novembre de 1888 - Biarritz (Francia), 28 de març de 1976. Va ser un pintor, dibuixant, gravador, escultor, esmaltador, decorador i escenògraf. Hi ha obres seves, entre altres llocs, al Museu de les Arts Escèniques i al Museu d'Art Modern de Barcelona. La seva formació fou pràcticament autodidacta, només assistí pocs mesos a l'Acadèmia Galí de Barcelona i a l'Escola Municipal de Belles Arts de Londres, on va aprendre la tècnica de l'esmalt. El 1911 celebrà la seva primera exposició a Barcelona a la sala Faianç Català. L'exposició fou una mostra col·lectiva on també van participar Laura Albéniz, Néstor M. Fernández de la Torre i Ismael Smith. Tot i no ser un grup clarament diferenciat per un gust estètic concret, sembla que fou Nèstor qui motivà l'associació. En aquesta mostra Marià presentà dibuixos, aiguaforts i esmalts. La crítica que Folch i Torres dedicà a l'exposició destaca la mufla ornamentada amb què Marià realitzava els seus esmalts i el considerà l'artista més sòlid de l'exposició. El mateix 1911 tornà a Catalunya on s'instal·là en un taller d'esmalt a Blanes per tal de preparar una exposició que no se celebraria fins al 1913. Durant aquest període treballà com a il·lustrador per a la revista Picarol amb uns dibuixos que mostren una gran influència de l'artista anglès Aubrey Beardsley. La lectura que el noucentisme va fer del seu treball era sempre relativa al preciosisme i a l'habilitat en el desenvolupament de l'ofici més que en l'exercici intel·lectual de les seves obres. Des de 1920 i fins al 1935 exposa regularment als Salons de Tardor de París (Grand Palais i Teuleries). El 1924 abandonà definitivament la tècnica de l'esmalt i es començà a dedicar plenament a l'escenografia i la il·lustració. Finalment s'instal·là a París, on residiria fins al 1945, any en què s'establí a Biarritz.

Ja en les seves primeres obres es manifestà el seu agut sentit ornamental, que, a partir de formes relacionades amb l'Art Nouveau el portà a un classicisme impregnat d'aspectes manieristes. En les seves obres, de línies molt depurades, preocupació volumètrica i un acoloriment suau, va cultivar en especial temes de circ i de la Commedia dell'Arte .

Pintors Catalans (Andreu Argelich i Lladó)

Manresa, 22 d'agost de 1936 - Manresa, 29 de setembre de 2002. Fou un pintor paisatgista català, classificat de postimpressionista i expressionista amb intencions a l'abstracció.
Argelich va ser un dels últims i més apreciats alumnes del mestre Evarist Basiana, del qual va obtenir una tècnica que es desmarcava de l'estètica estrictament acadèmica. Fou un dels impulsors del grup dels tretze juntament amb Andreu Descals, Jaume Casacuberta, Salvador Clotet, Antoni March, Josep Maria Massegú, Antoni Sala, Joan Sallent, Lluís Sanz, Josep Fornells, Ramon Salisi i Josep Vila Closes, una generació d'or d'artistes locals manresans.
El pintor va destacar per refer el Cercle Artístic de Manresa els anys 1990 i 1991, així com per la seva vinculació amb el món cultural manresà, on fou president del Casal Cultural de Dansaires Manresans, membre d'entitats corals, sardanistes i esportives. Va ser iniciador dels primers cursos d'aquarel·la, membre actiu del Patronat de la Fundació Mestres Cabanes, membre del grup promotor de l'homenatge al mestre Basiana, i a l'il·lustre dibuixant Joan Vilanova

Pintors Catalans (Amélie Elise Anna Beaury-Saurel)

Barcelona, 19 de desembre de 1849 - París, 30 de maig de 1924. Fou una pintora catalana de pares francesos. Va ser alumna de Jules Joseph Lefebvre, Tony Robert-Fleury i Jean-Paul Laurens a l'Académie Julian. Es va fer ràpidament una retratista famosa pel seu talent, i va rebre el suport del pintor Léon Bonnat.

Es va casar amb Rodolphe Julian el 1895 i es va ocupar del taller de dones. En les seves publicacions, Marie Bashkirtseff (també alumna de Julian) parla amb cert recel de "l'espagnole" (l'espanyola).
Va debutar en el Saló de París de 1873 i hi va exposar pràcticament de manera ininterrompuda com a mínim fins al 1914. En els catàlegs del certamen constaven com a mestres, a més dels noms esmentats, Marie Pauline Adrienne Coëffier, Madame Louise Thoret, Pierre Auguste Cot, Félix-Henri Giacomotti, William Bouguereau, Gustave Boulanger i Benjamin-Constant. Hom va considerar Amélie un dels principals artistes a partir del Salon de 1880. Va ser tercera medalla del Salon el 1885 i medalla de bronze en l'Exposició Universal de París 1889 i va participar en l'edició de 1890. Igualment, va obtenir el Diploma d'Honor de l'Exposició de Chicago del 1883.

A casa nostra va participar en l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en dues edicions de les Exposicions Generals de Belles Arts que es van fer a finals del segle XIX al Palau de Belles Arts de Barcelona i a l'Exposición de retratos antiguos y modernos de l'any 1910, també a Barcelona. En la primera Exposició General de Belles Arts del 1891 va presentar dues obres de gran format, l'oli Portrait de ma mére i el dibuix Portrait de Mlle. Barety, de "L'Odéon", i va obtenir la medalla d'or. En la segona, de l'any 1894, va presentar quatre quadres a l'oli (Le travail, Retrat de Mme. C. Cahen, Retrat de Mlle. C. G. i Retrat de Mme. S.) i dos dibuixos al carbó (Le maître d'armes i Retrat de Mme. A. J.). En l'exposició de retrats de 1910 va mostrar un retrat del lluitador Marseille
Amélie Beaury-Saurel va satisfer la major part de les necessitats econòmiques de la seva germana i la seva mare. Després de la mort de Julian, va adquirir i habilitat en La Palú el "Château Julian" en memòria del seu marit, nascut en aquella localitat de la Provença.
La seva germana Irmeta va ser també pintora. Com Amélie, Irma (anomenada habitualment en el diminutiu Irmeta) va néixer a Barcelona.

Pintors Catalans (Amèrica Cardunets i Tallada)

Barcelona 1900 - 1989. Va ser una ceramista i esmaltadora de vidre catalana. Es va iniciar en el dibuix i la pintura de la mà del seu pare, el dibuixant Alexandre Cardunets. Cap el 1919 va estudiar dibuix a l'Acadèmia Baixas del carrer del Pi de Barcelona, junt amb les germanes Núria i Euda Solé Ventura, amb qui formaria una gran amistat. Les tres van ampliar estudis a l'Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona cap al 1920, matriculant-se en l'assignatura d'arts de la terra i esmalt sobre vidre que impartia el ceramista Francesc Quer.

L'any 1921 les tres artistes es van donar a conèixer, com a alumnes de Francesc Quer a les Galeries Laietanes, exposant vidres esmaltats i ceràmica. Aquell mateix any figurava entre els donants del museu del Foment de les Arts Decoratives, de la qual el seu pare era soci protector, tal com consta a la memòria de l'entitat d'aquell any.
Aquesta exposició conjunta de les tres dones a les Galeries Laietanes, amb el seu mestre, es va anar repetint cada dos anys com a mínim fins al 1929. El 1925 les tres van participar a l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París, on Amèrica va obtenir una medalla. El mateix any exposaven a l'Ateneu Gironí junt amb Alexandre Cardunets. De nou consten exposant les tres en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929. En casar-se, va abandonar la seva carrera artística per fer-se càrrec de la seva família.
L'any 1968 va donar al Museu Nacional d'Art de Catalunya un cartell d'una exposició de dibuixos de Francesc Xavier Gosé de l'any 1899. La Biblioteca Nacional de España conserva un fotogravat amb el seu ex-libris