lunes, 25 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Mont-ral)

És l'església parroquial de Mont-ral (Alt Camp) sota l'advocació de sant Pere ad Vincula. L'edifici d'origen romànic està protegit com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Mont-Ral està situada a la part més elevada del nucli. El conjunt actual presenta elements constructius pertanyents a diverses èpoques. S'inicià el segle XII. És d'una sola nau amb volta de canó, absis semicircular i diverses capelles posterior, una de les quals amb volta de creueria gòtica. La coberta és de teula a dues vessants. La porta d'accés, situada a la façana sud, és d'arc de mig punt adovellat, amb tres arquivoltes en degradació. A la façana nord, al costat de l'absis, s'eleva un campanar de dos cossos, el primer quadrat i el segon vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt. Té coberta piramidal. Dos grans contraforts consoliden, a la façana sud, l'estructura de l'edifici. L'obra és feta de carreus ben escairats.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del Pla de Manlleu)

És un monument protegit com a bé cultural d'interès local del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp). De l'antiga capella de Sant Miquel només es conserven l'absis i els murs. Per les restes que es conserven es pot veure la seva planta rectangular dividida transversalment en dos cossos per un arc apuntat de 19 dovelles de pedra. La porta d'accés, de mig punt, es troba a la façana, tot i que originàriament s'obria en un mur lateral. De la volta de canó, esfondrada en gran part, se'n conserva l'encaix amb l'absis de planta semicircular, que manté la seva teulada primitiva. L'obra és de pedra.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel d'Alcover)

És un monument del municipi d'Alcover protegit com a bé cultural d'interès local. L'església està situada a l'interior del cementiri d'Alcover. És de planta rectangular, amb coberta a dues vessants. Té porta d'accés lateral d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. A l'interior es poden veure cinc arcs apuntats i un sisè d'amagat en el mur de tancament
De la part de l'antiga església que va quedar com a cementiri, se'n conserven els murs i la primera porta, d'arc de mig punt. A la part superior d'aquesta es troba la imatge de Sant Miquel. Encara resta en peu la paret de la façana frontal, amb una obertura atrompetada. Aquesta part forma un petit recinte amb nínxols integrats als murs de l'església

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Miramar)

És una església protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Figuerola del Camp (Alt Camp). Església romànica d'una nau, amb sagristia sobresortint a la banda exterior esquerra. Té porta d'accés lateral, d'arc de mig punt amb dovelles de pedra, que presenta una senzilla decoració geomètrica tallada en la pedra de la dovella central, l'arquivolta i les impostes. Damunt la porta hi ha un espadat. L'església té un cimbori vuitavat. La coberta és a dues vessants, de teula. La construcció és de pedra, amb arrebossat. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Valls)

És una església romànica del municipi de Valls (Alt Camp) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Capella de petites dimensions, característica de les ermites de muntanya. Actualment es troba entre mitgeres, en haver-se-li afegit amb posterioritat dues edificacions a banda i banda. La porta és d'arc de mig punt i té al damunt un petit rosetó. La coberta és a dues vessants. A la façana es poden apreciar vestigis d'una mostra decorativa que indiquen que en altres temps havia estat pintada. L'interior es troba totalment modificat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Selmella)

És una antiga església del despoblat de Selmella situat al nord del municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). Està protegida com a bé cultural d'interès local.
El 2009 encara era en un estat ruïnós, en part per l'abandó del nucli i en part per l'espoli a què s'ha vist sotmesa. Tanmateix, conserva encara la porta d'accés, d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, i la volta, parcialment ensorrada.
També s'hi poden observar elements que, malgrat les transformacions experimentades al llarg del temps, mostren característiques romàniques de transició al gòtic i plenament gòtiques (arcs apuntats). La coberta exterior és de teula, a un vessant

Pintors Catalans (Enriqueta Pascual Benigani)

¿?, 1905 - Barcelona, 1969. Fou una pintora i lacadora catalana, també coneguda com a Enriqueta P. Benigani o Enriqueta Benigani. Germana del dibuixant Alfred Pascual Benigani.

Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons i Sunyer, que va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir, tanmateix, que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat

El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època. Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf. Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc. Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura. Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Déco, després de la separació de Bracons, el 1928. L'any 1934 va exposar laques a les Galeries Syra de Barcelona i va conèixer a la titellaire Teresa Riera i Llisas, que seria deixebla seva i amb qui mantindria una bona amistat. Consta, també, que va col·laborar amb el cartellista Francesc d'Assís Galí, que va fer algun dels dissenys dels seus plafons de laca.

En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d'una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, el qual sempre la va protegir...

Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’Escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar en l'Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf. Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú. Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. L'endemà, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí féu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.

Pintors Catalans (Salvador Ortiga Torres)

Barcelona, 1911 - A Guarda, 24 de març de 1939. Fou un artista català. Va treballar com a pintor, dibuixant, així com a decorador, publicista, cartellista i dissenyador gràfic. El 1931 rebé la medalla de plata del concurs de paisatge Josep Masriera. Fill de Salvador Ortiga i María Torres, ben aviat es va interessar per les avantguardes. Un dels seus grans projectes fou mostrar la seva obra a les classes treballadores i als camperols. Va treballar als Estudis Orphea col·laborant en la realització de decorats cinematogràfics, juntament amb Ramon Martí, Àngel Gimeno i Gil i Antoni Clavé. Va morir solter als 28 anys de tuberculosi, el 24 de març de 1939 al camp de concentració de Camposancos, al municipi d'A Guarda, Pontevedra, que estava sota control de l'exèrcit franquista.

Pintors Catalans (Joan Orihuel i Barta)

Barcelona, 1907 - Buenos Aires (Argentina), 1992. Fou un pintor i il·lustrador català. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i fou deixeble de Mares, Tenas i Clarasó. Al principi de la seva trajectòria, però, es guanyava la vida pintant parets per l'empresa Pujadas i Llobec. Durant la Guerra Civil abandonà Barcelona i va marxar primer a Lloret de Mar, on fou professor d'art i es casà amb Consol Fors amb qui va tenir tres fills.

Entre el 1938 i el 1950 va viure a Girona, on treballà en el servei de propaganda de la Generalitat convertint-se en el pintor oficial de la ciutat de posguerra. Entre el 1939 i el 1950 va fer una desena d'exposicions a Girona en inderets relacionats amb la burgesia local i entitats com la clínica L'Esperança, el Col·legi Oficial de Farmacèutics i la Cambra de Comerç. Com a il·lustrador d'El Pirineo, va desenvolupar tota la simbologia del nou Estat amb un to bèl·lic que també es troba als cartells publicitaris de les Fires i Festes de Sant Narcís dels anys 1943, 1944 i 1950.
En l'etapa de reconstrucció d'esglésies, la seva relació amb el Bisbat de Girona el portà a fer tres pintures murals religioses de l'església de Sant Vicenç de Canet d'Adri.
La seva escola d'art va ser l'empremta més important que va deixar i el punt de partida per a artistes com Ramon Maria Carrera i Savall, Emília Xargay i Pagès, Francesc Torres i Monsó, Enric Marquès i Ribalta, Caselles i Montserrat Llonch Gimbernat. Va traslladar-se a la capital de l'Argentina el 1950 temptat per Joaquim Pla i Dalmau on es casà amb Matilde Rosa Manzullo i visqué els últims dies de la seva vida

Pintors Catalans (Antoni Ollé Pinell)

Barcelona 1897 - 1981. Va ser un gravador, pintor i fotògraf català. Arrelat familiarment a Balaguer, va entrar en el món de les arts del llibre de la mà del bibliòfil i editor Ramon Miquel i Planas. La seva tasca professional més constant va ser la de fotògraf de galeria, però la seva activitat artística més destacada va ser la de xilògraf, encara que practicà altres tècniques de gravat i la pintura a l'oli, art en el qual se centrà en un paisatgisme proper al de la Generació de 1917.

Com a xilògraf s'inicià el 1922 i va fer quantitat d'ex-libris, nadales, estampes, però sobretot destaquen les il·lustracions de llibres. Sobresurt una edició de L'Atlàntida de Verdaguer (1946), i veritables prodigis tècnics de xilografies en diverses tintes com L'ingenu amor de Carles Riba (1948) o Primer viaje de Colón según su diario de a bordo (1944), on el frontis és una de les estampes xilogràfiques més complexes de la història del gravat, ja que té tretze superposicions de colors a la "planxa perduda". És ben representat en els fons de la Biblioteca de Catalunya i a l'Arxiu Comarcal del Baix Penedès, al Vendrell, on tenia casa al barri marítim de Sant Salvador.

Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que va ser actiu secretari general (1954-56 i 1963-69), i hi publicà el catàleg dels dibuixos de Lluís Rigalt existents en aquella institució.