O d'Esparc, és un temple al terme municipal d'Espolla, Alt Empordà, al nord del nucli urbà al costat de la riera del mateix nom i que és l'afluent més important i cabalós de l'Orlina. L'església és romànica, amb volta d'atmella i elements d'opus spicatum en el parament del mur, dels segles XIII-XIV. Hi ha un mas adossat des d'on es pot accedir al cor de l'església.
Església d'una sola nau amb absis de planta semicircular capçat a llevant. Tant la nau com l'absis estan coberts amb voltes apuntades, il·luminades per dues finestres situades al mur de migdia de la nau i al fons de l'absis. Aquestes obertures són d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'accés al temple està ubicada al mur de migdia. Està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb la llinda i el timpà llisos i bastida amb carreus desbastats, sense cap motiu ornamental. L'arc extern presenta les impostes bisellades. Damunt del frontis, orientat a ponent, hi ha una petita espadanya de dues pilastres, afectada per la masia que es troba adossada al temple.
La construcció està bastida amb pedra desbastada de diverses mides, lligada amb morter de calç i amb refeccions efectuades amb fragments de maons i de ceràmica. Els paraments de migdia i de llevant presenten un revestiment arrebossat que amaga els murs. El parament de tramuntana, amb la pedra vista, presenta trams bastits en la tècnica de l'opus spicatum, indicant així la possibilitat que es tracti d'una estructura pertanyent al període preromànic.
És una església del municipi de Bàscara (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a la part més alta del nucli urbà del poble d'Orriols, ubicat al sud del terme de Bàscara al qual pertany.
Temple d'una sola nau amb absis semicircular sobrealçat capçat a llevant i capelles laterals. La volta de la nau és de canó, lleugerament apuntada i reforçada per un arc toral al centre del temple. L'absis s'obre a la nau mitjançant un doble plec de mig punt en gradació, i està cobert amb volta de quart d'esfera. Al centre hi ha una petita finestra de doble biaix i arcs de punt rodó. Les capelles laterals, bastides entre els segles XVII i XVIII, estan cobertes amb voltes d'arestes i voltes rebaixades amb llunetes. El cor, als peus de la nau, està bastit amb volta rebaixada. Els murs presenten el parament de pedra original vist, mentre que les capelles i el cor estan arrebossades i pintades de blanc. A l'exterior, l'església presenta un mur sobrealçat construït damunt del temple romànic original, a manera de fortificació, el qual presenta petites espitlleres bastides amb maons i algunes finestres rectangulars. Entre el parament original i l'obra sobrealçada destaca un fris de dents de serra, situat sota el ràfec dels murs laterals i de l'absis. La façana principal presenta una porta d'accés rectangular emmarcada amb carreus de pedra, amb la llinda datada l'any 1861. Damunt seu hi ha un petit rosetó centrat i, coronant la façana, un campanar de cadireta restituït format per dues obertures de mig punt. L'antiga espadanya de tres pilastres encara és visible, tot i que està tapiada
La construcció original és bastida amb carreus ben tallats disposats en filades, mentre que l'obra de fortificació és de pedra sense treballar i fragments de material constructiu. A l'interior del temple, els paraments combinen l'obra vista amb el revestiment arrebossat i emblanquinat.
Per accedir al temple cal pujar unes escales integrades al talús del desnivell, el qual ha estat arrebossat i decorat amb motius vegetals. En un dels extrems del talús hi ha un pou circular.
És una església romànica de Vilajuïga (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada dins del centre històric de la població de Vilajuïga, delimitada pels carrers de l'Església i del Call- És una església d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. La nau presenta dos trams de diferent cronologia, la part romànica del segle XI i la nova església bastida entre els segles XVII i XVIII. La nau romànica no conserva la capçalera original, ja que a l'extrem de llevant s'hi adossà la nova església, de dimensions molt més grans. Actualment, aquesta part romànica serveix de vestíbul al lloc de culte, corresponent a la nova construcció. La nau presenta volta de canó dividida en tres tramades per dos arcs torals de mig punt sobre pilars adossats fets de carreus i dovelles, i amb les impostes bisellades. Els murs laterals foren malmesos en eixamplar tardanament l'edificació, entre els segles XVII-XVIII, amb la construcció de dues capelles laterals. Aquesta obra aprofità i reutilitzà materials i algun element del temple primitiu, com la cornisa exterior i una finestra d'una sola esqueixada, que ara es veu des de la sagristia. A l'interior, en el pas de comunicació entre les dues capelles laterals de tramuntana, hi ha un confessionari. Al sector de ponent del mur de migdia, a l'espai no malmès per les capelles laterals, hi ha una finestra de biaix simple. A la façana principal d'accés a l'interior del temple hi ha la porta romànica, d'obertura rectangular amb llinda plana i timpà llis, resseguit per una arquivolta de dents de serra i un guardapols. Damunt la porta hi ha un ull de bou modern.
La construcció d'època moderna s'uneix amb la nau romànica mitjançant una arcada tancada bastida amb rajols i gelosia, on s'obrí una finestra ovalada i una porta que comunica les dues parts de la nau. Aquesta part està coberta amb una volta de canó i llunetes, de la mateixa manera que les capelles laterals, obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt. Presenta una cúpula central decorada amb motllures, disposada entre les capelles. Exteriorment, damunt del mur occidental de la nau contemporània, es dreça un campanar d'espadanya de tres pilars i dos arcs fets amb rajols, damunt d'un coronament circular.
A l'interior de la nau romànica, en una de les capelles de la banda de migdia, hi ha una antiga pila baptismal monolítica, sense decoració, atribuïda a l'època romànica, tot i que difícil datació. De la banda barroca, destaca el retaule de l'altar.
La construcció és de pedres de granit desbastades barrejades amb peces de pissarra i lligades amb morter de calç, disposades en filades més o menys regulars.
És una església al terme de Viladamat (l'Alt Empordà). Està situada al sud del terme, al peu del Puig Segalar, s'hi accedeix des del nucli urbà, des de Palau Borrell i des d'un camí que neix a la carretera C-31. És esmentada ja l'any 1060, l'església actual és d'estil romànic amb un campanar quadrat del segle XIII. Al seu costat hi ha el castell de la Garriga, que va pertànyer originàriament a la família Santfeliu, i que al segle XIV passà als Vilarig i, més tard, als Jafre, als Gallard i als Margarit de Castell d'Empordà.
És una església d'una sola nau amb transsepte elevat i absis semicircular. La nau està coberta amb volta de canó, sostinguda per arcs torals de mig punt, bastits amb dovelles ben tallades, sobre pilastres rectangulars adossats als murs laterals i amb impostes motllurades. El transsepte està cobert amb una volta de canó molt estreta, delimitada per l'arc triomfal del presbiteri i un dels arcs torals de la nau, i es troba lleugerament ultrapassada. De fet, aquest creuer no es marca en planta però sí en alçada, sobretot a l'exterior del temple, ja que la seva coberta, actualment rehabilitada, està disposada en transversal a les de la nau i l'absis. L'arc triomfal, de factura molt semblant als torals, està un pèl passat de radi i presenta les impostes en secció de bisell.
La volta de l'absis té forma de quart d'esfera i, dins l'hemicicle interior, presenta set arcades cegues sobre pilastres adossades al mur, amb impostes simples i motllurades. Al mig de l'arcada central hi ha una finestra de doble esqueixada, d'arc de mig punt. Al costat sud hi ha una altra petita finestra més petita, de mig punt i atrompetada. Posteriorment, amb el nou ús donat a l'edifici, s'obrí una porta d'arc molt rebaixat a la part inferior d'aquest mur absidal. El campanar, adossat a la banda sud del transsepte, es correspon amb una torre de planta quadrada. El coronament, tot i que força degradat, conserva restes de l'antiga fortificació, feta amb merlets i probablement posterior a la construcció de la torre. També es conserva una llarga espitllera en el parament sud.
La façana principal de l'edifici està orientada a ponent i presenta una portalada d'accés formada per tres arcs de mig punt en gradació decreixent. Sobre el portal hi ha una finestra d'arc de mig punt i de doble esqueixada, mig tapiada actualment. Ambdues obertures estan emmarcades per un gran arc de mig punt cec, amb les impostes motllurades, que sobresurt del mur uns quants centímetres. La façana està rematada amb una obertura circular, a manera de rosetó. L'obra romànica és bastida amb carreus ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. També hi ha trams del parament bastits amb còdols i pedres desbastades, amb algunes refeccions construïdes en maons. L'exterior de l'absis és decorat amb arcuacions i faixes llombardes. Hi ha dues arcuacions en cada un dels set espais entre les lesenes o faixes
Reus (Tarragona), 1876 - Salou (Tarragona), 1899. Fou un pintor i escriptor català. Fill de Josep Güell i Mercader i cosí d'Eduard Toda i Güell, residí a Madrid on el seu pare treballava als diaris de Castelar i era corresponsal de La Renaixensa. Amic de Mir i de Picasso, com a pintor fou influït per l'estil de la Colla del Safrà (Centre de Lectura de Reus, Museu Picasso de Barcelona). Va ser amic també de Joaquim Torres Garcia, i de l'escultor Carles Mani. Fou membre del grup de pgona)ntors modernistes. El seu mestre fou el pintor reusenc Domènec Soberano. Les seves pintures van ser exposades a Madrid. L'obra pictòrica que va realitzar, era bàsicament paisatgística, i passà d'un estil tardo-romàntic afí a Modest Urgell, a un simbolisme tipus Art Nouveau i a un realisme expressiu.
Formava part d'un grup de joves escriptors reusencs, el Grup modernista de Reus, on s'hi incorporava els estius, quan amb la seva família anava a aquella ciutat. El va presentar a la Colla Miquel Ventura, amb qui havia fet coneixença a Madrid i amb qui havia après a escriure i a parlar en català, ja que a la capital de l'estat ho feia només en castellà, tot i que el català l'entenia. Va col·laborar a La Renaixensa, i als periòdics reusencs Lo Somatent, La Autonomía, Lo Lliri i La Nova Cathalunya amb proses poètiques curtes, impressions, que de vegades li devien servir com a preparació d'alguns quadres. L'any 1899, als 23 anys i després d'un desengany amorós, es va suïcidar tirant-se al mar en aigües de Salou. El 1902 el seu pare va publicar Florescència: col·lecció d'ensaigs literaris d'Hortensi Güell, recull dels seus articles de creació literària i alguns assaigs artístics. Els seus amics pintors li van fer nombrosos retrats. Destaquen els dos que li va fer Picasso, el de Joaquim Mir, i, segons Plàcid Vidal, altres d'Aspert, Mani, Castelucho, Lara, Sotomayor, Alea, Perich i Pastor. El 1917, Josep Martorell Òdena, encapçalant un grup d'amics i escriptors reusencs, organitzà un homenatge a Hortensi Güell, interessant pel seu contingut literari i emotiu. La seva ciutat natal li té dedicat un carrer.
Barcelona, 1869 - Barcelona 1950. Fou un pintor i ceramista gracienc. Es va formar com a pintor a l'Escola de la Llotja, des d'on començà a fer diverses exposicions ja de jove (Sala Parés,...) A poc a poc va anar incloent diversos treballs de ceràmica, amb els quals tindria un gran reconeixement. Durant els anys 30 de segle xx el govern francès el va becar per a fer una residència a Sèvres, on va desenvolupar diversos treballs ceràmics que es van vendre entre el públic francès. El seu estil es caracteritza per una influència modernista tocada per l'horror vacui, tot i que els seus darrers treballs tenen certa influència del Noucentisme.
Vilassar de Dalt (Barcelona), 1850 - Barcelona, 1920) fou un pintor del modernisme simbòlic. Deixeble de Claudi Lorenzale a l'Escola de la Llotja de Barcelona, es va formar posteriorment a París amb Eugène Carrière.
Les seves pintures principalment les religioses tenen un cert estil expressionista amb aire tenebrós semblant al de James Ensor. L'arquitecte Antoni Gaudí el va cridar perquè col·laborés amb ell a la decoració de les seves obres arquitectòniques, principalment en l'elaboració de murals al Palau Güell i a La Pedrera.
Es coneix la realització d'uns mobles per a la família Ibarz de Barcelona, de clara tendència modernista que van ser realitzats cap al 1900; es tracta de mobles per a un saló compost de sofà, cadires, la consola i una vitrina. Van ser adquirits per la Casa Museu Gaudí del parc Güell on s'exhibeixen, ja que es creu que com a col·laborador de Gaudí, Clapés li va demanar consell. Va ser director de la revista Hispania.
Igualada (Barcelona), 29 de desembre de 1874 - Barcelona, 11 d'agost de 1942. Va ser un dibuixant, il·lustrador i pintor, amb influència del modernisme i la publicitat. Estudià a l'escola de l'Ateneu Igualadí i a l'Escola de la Llotja de Barcelona, juntament amb Mir, Sunyer i Nonell. Compaginà els estudis amb una feina de barber, fins que Benet Malvehí li donà feina com a dibuixant a la seva fàbrica de sedes. El 1892 tornà a Igualada, on començà a donar classes de dibuix. El 1894, pensionat per la Diputació de Barcelona i amb l'ajut econòmic del seu oncle i de Joan i Carles Godó, es traslladà a París on visqué 3 anys i fou deixeble de Jean-Joseph Benjamin-Constant i Jean-Paul Laurens. Molt influït per aquests i per Alphonse Mucha, la seva obra es caracteritza pel decorativisme modernista i l'exuberància de formes, visibles en els nombrosos dibuixos publicats per Camps a la revista Album Salón (1897-1908) i en els cartells publicitaris de la seua època parisenca.
En tornar de Paris s'instal·là al carrer Custiol, a Igualada. L'any 1899 va exposar a la Sala Parés i fundà la revista Pluma y Lápiz. Entre 1901 i 1903 treballà en obres de la col·lecció Ambos Mundos. Tornà a establir-se a Paris i aconseguí l'èxit amb Cyrano de Bergerac i l'Aiglon, obres d'Edmond Rostand. Durant molt de temps exercí com a director artístic de la casa francesa de publicitat Sirven i va fer moltes obres comercials usant sovint com a model la seva esposa, Cristina Dotti. Quan vivia a Paris va ilustrar la Història d'Igualada de mossèn Joan Segura i dissenyà la senyera de l'Orfeó del Noya fundat per Miquel Jordana.
A l'inici de la Primera Guerra Mundial la casa Sirven va crear una filial a Barcelona i nomenà Gaspar Camps com a cap de tallers. Camps visqué un temps a Tolosa de Llenguadoc i el 1921 s'incorporà a la feina de Barcelona. Compaginà la publicitat amb les obres per lliure i el 1923 va exposar a la Sala Parés. El govern francès el va condecorar l'any 1934 amb diverses Palmes académiques. El 5 d'abril de 1934 va rebre un homenatge de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya i el 4 de juny fou nomenat fill il·lustre de la ciutat d'Igualada. Els anys 1941 i 1942 va exposar amb gran èxit a la Sala Busquets
Una escola municipal d'art d'Igualada, fundada el 1993, porta el seu nom, i s'ha instal·lat una placa a la seva casa natal, situada al carrer de Santa Maria, 4, d'Igualada
