miércoles, 29 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església dels Sants Just i Pastor)

És una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant per la tipologia de la planta i solucions estructurals, com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional, i pels seus valors històrics singulars i excepcionals. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de monument històric, el juny de 2012
Tot i que la tradició la fa remuntar al segle IV, està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual als Sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X. Va ser cedida pels almoiners de Mir, el 985, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials. A la seua demarcació parroquial s'hi situaven el Palau Reial i moltes residències nobles de la ciutat, que col·laboraren a la construcció de l'església.
La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574., l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona.

Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s'acabaria al segle següent. La construcció de la façana i el campanar s'allargà fins al segle XVI, i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja.

Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l'absis, i per a fer-ho s'avançà l'altar. També s'hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra atribuïda per algunes fonts a Josep Oriol Mestres però en realitat amb plànols originals signats per August Font. Altres reformes foren la de la capella del Santíssim el 1904 per August Font i quan el 1944 s'eliminà la policromia de la nau i voltes, del s. XIX. L'any 1946 es restaurà a les ordres de l'arquitecte Jeroni Martorell. L'any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Jonqueres)

Fou un monestir de monges de la ciutat de Barcelona que va estar al carrer de Jonqueres des del segle XIII fins al XIX en què l'església i el claustre foren traslladats pedra a pedra al carrer d'Aragó i avui en dia forma part de l'església parroquial de la Concepció al districte de l'Eixample.
La congregació de monges va néixer l'any 1214 dintre de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa. El 1273, les monges es van traslladar a una nova ubicació dintre de la ciutat de Sabadell per a traslladar-se de nou el 1293 al seu emplaçament definitiu en el barceloní carrer de Jonqueres. Eren de l'orde de les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, orde militar d'origen castellà.

Ocupava el solar que hi ha entre la plaça Urquinaona, el carrer de Jonqueres i la Via Laietana (antic Torrent de Jonqueres). No va ser mai un monestir massa destacat i la congregació va acabar dissolent-se el 1810 després que les monges fossin expulsades per les tropes napoleòniques. L'edifici es va convertir llavors en hospital militar. A mitjans del segle XIX es va transformar en correccional per a passar a ser uns anys més tard caserna militar.
El 1867 es va convertir en església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu. Però, el 1869, una resolució del Govern va decidir que el recinte de l'antic monestir havia de ser enderrocat per raons urbanístiques.

El rector va iniciar llavors una sèrie de gestions per a salvar l'antic cenobi. Treballant d'acord amb la Comissió de Monuments i amb l'Acadèmia de Belles Arts, va aconseguir el permís per a traslladar l'edifici fins a una nova ubicació a l'actual barri de l'Eixample que, en aquesta època, encara era una zona de camp. El trasllat es va realitzar sense problemes, conservant l'estructura original del monestir; se'n va encarregar Jeroni Granell i Mundet que el 1871 hi traslladà el temple i el 1888 el claustre. El 1879 es va afegir al conjunt un campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869. En reconstruir-lo, però, s'hi van afegir elements que el van desfigurar.


Muntanyes de Catalunya (Miranda de Llaberia)

És una muntanya de 918 metres que es troba entre els municipis de Colldejou al Baix Camp i Tivissa a la Ribera d'Ebre, a la Serra de Llaberia.

Muntanyes de Catalunya (Mola de Colldejou)

És una muntanya de 922 metres situada a la Serralada Prelitoral, dins el municipi de Colldejou, a la comarca del Baix Camp. Al seu cim s'hi conserven restes d'edificacions militars de les guerres carlines. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Muntanyes de Catalunya (Creu de Santos)

O Xàquera una muntanya de 942 metres que es troba entre els municipis de Benifallet i Tivenys al Baix Ebre, i Rasquera a la Ribera d'Ebre.
Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 251147001). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Estany de la Pera)

És un estany d’origen glacial situat a l’oest de la Cerdanya, a una altitud de 2347 m. És un estany relativament petit amb 2.4 ha i 6.3 m de profunditat màxima. La seva conca també és petita, d’unes 47 ha, amb el pic de Perafita (2752 m) al nord-oest, com a punt més alt. Una part d’aquest estany, el quadrant nord-oest, ha quedat reblert i s’ha convertit actualment en una mollera.

La vegetació de la conca consisteix principalment en prats acidòfils d’alta muntanya de Festuca airoides i F. yvesii, amb presència de neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum) i alguns pins negres (Pinus uncinata) al voltant de l’estany. És dels estanys més significatius pel que fa a vegetació submergida dels Pirineus Orientals. Hi ha ranuncles aquàtics (Ranunculus aquatilis) i esparganis (Sparganium angustifolium) arrelats al fons que arriben a tenir alguns metres de longitud fins a la superfície. També s’hi troben subulària (Subularia aquatica) i isoets, tant Isoetes echinospora com I. lacustris, les dues espècies d’aquest gènere presents als Pirineus. En el fons s’hi desenvolupa la caràcia Nitella, molt comuna en el fons dels estanys pirinencs. Al litoral s'hi troba Carex rostrata. És un estany oligotròfic, tot i que té una concentració de nutrients una mica més elevada que en la majoria, fet que permet el desenvolupament d’una vegetació submergida tan rica. Les espècies vertebrades més destacades d’aquest estany són la truita comuna (Salmo trutta) i la truita irisada (Onkorrynchus mykis) que hi han estat introduïdes per la seva explotació per la pesca i el barb roig (Phoxinus phoxinus). A la zona més soma, ocupada per la mollera, hi viu també la granota roja (Rana temporaria). L’estany i la seva conca es troba protegit dins la zona natural ‘Tossa Plana de Lles – Puigpedrós’ de la xarxa Natura 2000


Llacs de Catalunya (Estany de la Font de Baix)

O estany d'en Roca és un petit estany de la comarca del Ripollès situat al vessant nord de la serra Cavallera, una serralada disposada d'est a oest entre la vall del Ter i la vall del Freser que ateny una altitud de 1.894 metres. L'estany està situat a 1460 m d'altitud, en una zona de muntanya mitjana dedicada a la ramaderia i l'explotació forestal. Es localitza a prop del torrent de Burgil, també al municipi de Pardines.
Aquest estany, junt amb l'estany del Tarter i la bassa de la serra de la Canya, formava part de l'anterior zona humida "Estanys i basses de la Serra Cavallera". Aquella zona humida s'ha subdividit en tres zones humides independents -ja que es troben força separades i tenen característiques ben diferents-, totes elles integrades dins el complex "Estanys i basses de la Serra Cavallera".

L'estany de la Font de Baix és, de totes tres zones humides, la més ben conservada i d’un interès més gran, tot i que també és utilitzada pels ramats. L'estany està situat en una zona de prats calcícoles i mesoxeròfils, amb abundants freixes de fulla gran (Fraxinus excelsior), boixos i alguns avellaners. Vora l'estany apareixen prats dalladors amb fromental (Arrhenatherum elatius) i prats dalladors mesohigròfils. L'estany presenta un recobriment pràcticament total de Potamogeton. Les aigües que en surten s'entollen als prats inferiors, donant lloc també a comunitats higròfiles d'alt interès.
Entre els hàbitats d'interès comunitari presents a la zona, destaquen els següents: 

6170 "Prats calcícoles alpins i subalpins",
6210 "Prats -i fàcies emmatades- medioeuropeus, seminaturals, sobre substrat calcari (Festuco-Brometea)",
6510 "Prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana (Arrhenatherion)"
6520 "Prats de dall altimontans i subalpins (Triseto-Polygonion bistortae)".

Pel que fa a la fauna, l'estany és interessant com a punt de reproducció d'amfibis de muntanya mitjana i per a alguns invertebrats (tricòpters, odonats, etc), a més de ser un punt d'abeurament per a tota mena de fauna salvatge.
El principal factor que afecta negativament l'espai és el trepig per part del bestiar (vaques), tot i que no és tan intensiu com el que té lloc a l'estany del Tarter. Vora l'estany hi ha un pou de glaç, indicat amb senyalitzacions de l'Ajuntament de Pardines, el Consell Comarcal del Ripollès i altres entitats, que fan referència també a l'estany. Anomenen la zona Pla de l'Estany i Estany d'en Roca.
Aquest estany està situat dins l'espai del PEIN "Serra Cavallera" i dins l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120003 "Serra Cavallera".


Llacs de Catalunya (Estany de Cercs)

Era un petit estany situat a gairebé 1.500 metres d’altitud. Es tractava d’un dels pocs estanys de muntanya de la conca del Llobregat i va existir fins al 1810, any en què fou dessecat.
La seva superfície màxima s’acostava a les 4 hectàrees. Actualment, un rec de drenatge evita l’estanyament de l’aigua i la zona és, de fet, un prat inundable utilitzat per a la pastura de bestiar boví. L'estany només apareix temporalment, en èpoques molt concretes, i ocupant una superfície molt més reduïda. Pel que fa a la vegetació, cal destacar la presència de la cotonera (Eriophorum angustifolium), més pròpia de les mulleres acidòfiles, i del càrex de Davall (Carex davalliana), en els actuals herbassars humits. Entre els hàbitats, apareixen jonqueres i herbassars humits de la muntanya mitjana i l'estatge subalpí, i prats calcícoles i mesòfils, amb Festuca nigrescens, Plantago media (plantatge), Galium verum (espunyidella groga), Cirsium acaule, etc. Entre els hàbitats d'interès com unitari s'hi ha cartografiat els hàbitats 6210 "Prats -i fàcies emmatades- medioeuropeus, seminaturals, sobre substrat calcari (Festuco-Brometea)" i 6410 "Herbassars de Molinia coerulea en sòls calcaris torbosos o argil·lollimosos (Molinion caeruleae)".

Pel que fa a la fauna, es tracta d'un espai molt interessant per a les poblacions d'amfibis, degut a la qualitat de les aigües, que hi formen petits tolls, i a l'absència de peixos. L'estany podria ser recuperat amb l’eliminació del rec de drenatge existent i de lleugers canvis morfològics, que eviten l’estanyament de l’aigua i el desenvolupament de comunitats associades. El principal factor que afecta negativament l'espai actualment és l'ús ramader: un excessiu trepig del bestiar (vaques) malmetent les comunitats vegetals més sensibles i eutrofitza les aigües.


martes, 28 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Ramon de Penyafort)

També coneguda com a església de Santa Maria de Montsió (o simplement Montsió), que era el seu antic nom. Es troba a la Rambla de Catalunya, al districte de l'Eixample de Barcelona. L'església gòtica original va ser construïda entre els segles xiv i xv, tot i que va ser traslladada al seu actual emplaçament entre 1882 i 1890, època en què va ser reformada per Joan Martorell i Montells, qui va dissenyar la nova façana en estil neogòtic. Pertany a l'arxiprestat de la Puríssima Concepció de l'Arxidiòcesi de Barcelona. Aquest edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Jaume)

És una seu parroquial de Barcelona, situada al carrer de Ferran, número 28, de Barcelona. Ocupa l'església de l'antic convent de la Trinitat, que havia estat exclaustrada el 1835. L'església actual era la del convent dels Trinitaris, antiga església de la Trinitat, del segle XIV. L'església de Sant Jaume estava a prop, a la Plaça de Sant Jaume, des dels temps de l'arribada del cristianisme a Barcelona. Quan aquesta església va ser enderrocada el 1823, va traslladar-se la titularitat i la parròquia a l'edifici de la Trinitat, on encara és avui. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.


Muntanyes de Catalunya (Castell de l'Airosa)

És una muntanya de 953 metres dels ports de Tortosa-Beseit. Es troba dins del terme municipal de Roquetes, a la comarca del Baix Ebre.
Aquest mont té una silueta prou espectacular que sembla un castell vist des de certs angles

Muntanyes de Catalunya (Montagut d'Ancosa)

És una muntanya de 963 metres que es troba al municipi de Querol, a la comarca de l'Alt Camp. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 271125001). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Muntanyes de Catalunya (Picorandan)

És una muntanya de 991 metres situada al municipi de Capafonts (Baix Camp), que forma part de la Serralada Prelitoral. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [II])

Al començament del segle XIX un dels estanys principals arribava encara a Sant Joan Sescloses; la Mugueta n'enllaçava dos més, actualment aiguamolls, que desguassaven pel rec dels Salins i el greu de la Muga (actualment, grau de Santa Margarida de Roses).

Es feia una distinció entre estany de Dalt i estany de Baix que feia referència a la divisió establerta entre el sector d'aigües lliures més important (l'estany de Dalt, que es correspon amb el genuí estany de Castelló) i el sector més meridional, format per aiguamolls superficials (actual sector de la Rubina) i el grau de l'estany, que comunicava l'estany de Dalt amb el mar.

Segons sembla, enmig del gran estany de Dalt, hi havia tres illes: l'una es deia Uduagro, o Udruago, segons els autors (illa de la humitat); l'altra, Foniliaria (illa del fonoll), i la tercera, Savarto (terra inculta). Aquesta darrera ha estat associada, a partir de la toponímia, al terme de Palau-saverdera, tot i que no se'n tenen proves concloents. En qualsevol cas, cap de les tres illes ha pogut ser situada amb exactitud sobre el territori.

El riu la Muga, que travessa el terme de Castelló de ponent a llevant, desembocava abans del final del segle XVIII a l'estany de Castelló, però fou desviat directament al mar (avui el tram des de Castelló al mar és canalitzat); l'antic curs és conegut com la Mugueta, i el rec dels Salins és un canal que condueix al mar les aigües dels fondals de la part central de l'antic estany (el nom prové de les importants salines medievals de Castelló).

La dessecació de l'estany de Castelló fou afavorida pel desviament de la Muga, i des del segle XVIII molts espais abans coberts d'aigües es convertiren en aiguamolls i en aiguadeixos que hom transformà aviat en closes o conreus. Molts terrenys dels voltants dels estanys anaren passant a mans particulars, a diverses causes pies, o bé foren establerts pels comtes a la universitat de Castelló com a béns propis o comunals. El dessecament dels estanys i aiguadeixos experimentà un fort impuls durant els segles XVIII i XIX, en què foren convertits en prats i terres de cultiu els sectors del Vernar, els Salats o els Salins i la Rubina.


Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [I])

Va ser un estany del terme municipal de Castelló d'Empúries a la comarca de l'Alt Empordà), reduït actualment, per dessecament, a alguns fragments costaners. Va ser el més important de tots els embassaments empordanesos, tant des d'un punt de vista físic, per l'extensió que ocupava, com socioeconòmic, pels diferents aprofitaments i explotació de recursos que se'n va fer. Està documentat que l'any 945 el comte d'Empúries Gausfred I concedí drets exclusius de pesca al monestir de Sant Pere de Rodes.

La primera referència documental que esmenta l'estany de Castelló és de l'any 944, en què es menciona l'stagnum Castilionis. Les dimensions d'aquest estany havien estat extraordinàries. Segons documents de l'alta edat mitjana, com ara el de l'any 955, les seves aigües ocupaven la planúria que va del mar fins al peu del turó on s'alça la vila que fou capital del comtat d'Empúries, pel sector sud-oriental. L'ermita de Sant Joan Sescloses, el veïnat de Pedret i els llocs de Montmajor, Vilaüt i les Torroelles n'eren els punts extrems pel sector oest i nord. A grans trets, podríem dir que l'extensió màxima que va arribar a tenir l'estany, ara fa uns mil anys, no devia ser gaire diferent de la que dibuixen els límits actuals del polígon nord del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Es podria dir que en realitat va ser una albufera, que s'estenia pel nord i l'est del terme, des dels peus del turó on s'alça la vila fins als primers pendents de la serra de Rodes, tot penetrant en els termes veïns; hi havia estanyols perifèrics com el de Roses, d'aigües rogenques i anomenat Sanguinari a l'edat mitjana. Més al sud, hi quedava l'estany Ded (segurament corresponent a l'actual sector del Tec); pel costat oest, el de Bonaconca, i, a la vora de Palau, el denominat Bovós. La toponímia actual conserva el nom d'altres estanys formats per la fragmentació del de Castelló quan les seves aigües començaren a recular, ja de manera definitiva, a partir dels darrers anys del segle XVIII. Els estanys de Mornau, de Palau, de Pau o de Vilaüt no són altra cosa que les romanalles actuals de l'antic estany de Castelló.


Llacs de Catalunya (Estany de Can Torrent)

És un estany d’inundació temporal, que conserva aigua pràcticament tot l'any al sector principal, situat al nord-est, i s'estén fins a assolir una superfície molt superior a les èpoques molt plujoses. El conjunt de la zona humida ocupa una superfície de 6,38 Ha. Pel que fa a la vegetació, a l'estany hi ha un bosc de ribera molt ben constituït, dominat pel salze blanc (Salix alba) i el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia). S'hi troba gatell (Salix cinerea subsp.oleifolia), om (Ulmus minor), pollancres (Populus nigra), etc. Destaca la presència d'un extens herbassar graminoide de jonca d'estany (Scirpus lacustris).
També apareixen canyissars, bogars i zones de creixenars amb glicèria. Entre les espècies, cal destacar la presència d'aloc (Vitex agnus-castus), lliri groc (Iris pseudacorus), la rubiàcia (Galium palustris), la ranunculàcia (Ranunuculus fluitans), diverses espècies de càrex, etc.

En relació a la fauna, cal fer esment del tritó palmat (Lissotriton helveticus) i de dos crustacis força singulars: el copèpode Mixodiaptomus kupelwieseri i el cladòcer Tretocephala ambigua. Les principals amenaces sobre aquest espai són la disminució dels nivells piezomètrics i la possible reconversió a terreny agrícola. Recentment s'ha efectuat diferents plantacions d'arbredes (pollancres) al sector sud, probablement amb la intenció de dessecar l'estany. Hi ha un pou, potser en desús, al sector sud-est, i alguna edificació metàl·lica mig enrunada, potser també relacionada amb la captació d'aigües. L'Estany de Can Torrent, juntament amb l’estany de can Raba, el braç esquerre de l’illa del riu Tordera, l’estany de la Júlia i els Prats d'en Gai constitueixen l’espai del PEIN «Estanys de Tordera». Aquestes zones conserven petits estanyols propis de les planes al·luvials del riu Tordera, que són el testimoni actual d'antigues zones humides que devien ocupar una major extensió a la vall baixa de la Tordera, en contacte amb el seu delta.


Llacs de Catalunya (Estany de Can Raba)

És una zona humida de 4,33 ha, formada per un estany d’aigües permanents. Antigament, l’estany, d’origen natural, podia abastar una superfície màxima de 7 ha. Actualment, la construcció de diverses infraestructures viàries a l'entorn de la zona humida, que arriben fins i tot a partir-la, ha modificat el funcionament hidrològic de la zona, reduint-ne molt la superfície. La vegetació de l’estany és formada bàsicament per un extens canyissar i bogar, que ocupen bona part de la seva superfície. El bosc de ribera es troba ben constituït i en general apareix en tot el perímetre de l’estany. Està format per omedes amb mill gruà, vernedes i freixenedes. També hi ha alguns sectors de roureda.

Pel que fa a la flora, hi apareixen espècies herbàcies força interessants, com el marcòlic (Lilium martagon), el buixol (Anemone nemorosa), la viola silvestre (Viola sylvestris), l’al·liària (Alliaria petiolata), l’espargani comú (Sparganium erectum), el lliri groc (Iris pseudacorus), o les poligonàcies Polygonum salicifolium i Polygonum amphibium. També hi trobem roure pènol (Quercus robur). Pel que fa als hàbitats d’interès comunitari, a la zona apareixen els hàbitats 91E0 Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion), i 9540. Pinedes mediterrànies.

També s’hi ha citat l’hàbitat 92A0 (Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera) (representat aquí per omedes i freixenedes) i 3150 (Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant [Hydrocharition] o poblaments submersos d'espigues d'aigua [Potamion]. Pel que fa a la fauna, a la zona hi nidifica el cabusset [Tachybaptus ruficollis], la polla d’aigua [Gallinula chloropus], l’ànec collverd [Anas platyrhynchos] i la fotja Fulica atra. En hivernada s’hi observen regularment el bernat pescaire (Ardea cinerea) i el martinet blanc (Egretta garzetta). A l’estany es localitza una petita població de tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i del peix espinós (Gasterosteus aculeatus). Actualment hi ha nombroses espècies de fauna exòtica i domèstica, que resten interès a l’espai.

L’estany està senyalitzat amb diferents rètols informatius i hi ha una zona de lleure al sector est, amb bancs, papereres i un petit aguait, en mal estat. Les actuacions s’han realitzat per part de l’Ajuntament de Tordera i l’entitat local CADMA (Consell assessor per a la defensa del medi ambient). La proximitat al nucli urbà de Tordera i a diverses vies de comunicació (GI-512, BV-5121) origina impactes diversos (abocaments de deixalles, sobrefreqüentació, soroll, contaminació lumínica, atropellaments de fauna, etc.). Hi ha també abundant fauna i flora exòtica. Hi ha algunes línies elèctriques dins o molt properes a l’espai. Aquesta zona, juntament amb el braç esquerre de l’illa del riu Tordera, els prats d’en Gai, l’estany de la Júlia i l’estany de can Torrent, constitueix l’espai del PEIN "Estanys de Tordera". També forma part de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5110007 "Riu i Estanys de Tordera".

lunes, 27 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Santa Caterina)

Fou un convent dels dominics establert a Barcelona entre els segles XIII i XIX aproximadament en el que avui és el Mercat de Santa Caterina, al districte de Ciutat Vella, tot i que depassant-ne els límits. El temple acompanyat del convent fou un centre de formació dominicana i de devoció catòlica de primer ordre a la ciutat, essent comparable en les dimensions de la seva arquitectura a la mateixa catedral de Barcelona o a la de Santa Maria del Mar, d'existència coetània.

La majoria de descripcions històriques de l'edifici corresponen a finals de la primera meitat del s. XIX, fetes per Gaietà Barraquer i Roviralta, que al seu torn cita força treballs anteriors d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon i els dibuixos i alçats fets per Josep Casademunt, o les descripcions de Jaime Villanueva en els seus volums del «Santa Catalina: Recopilación y ampliación de los borradores de la monografia de la iglesia y claustro del derruido Convento de Padres Dominicos de Barcelona», algunes d'aquestes ressenyes històriques han estat contrastades per troballes arqueològiques que han vingut a completar l'evolució arquitectònica del complex patida durant els seus sis segles d'existència més enllà de la descripció dels darrers temps que en fan les fonts històriques.
Una part dels seus vestigis són visibles a l'Espai MUHBA Santa Caterina del Museu d'Història de Barcelona


Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia)

És la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana, d'estil neogòtic, és moderna (segle XIX). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral


Muntanyes de Catalunya (Puigsou)

Conegut també com a Rocacorba, és una muntanya de 991 msnm al municipi de Canet d'Adri, a la comarca del Gironès. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 301093001 de l'ICGC). El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba és en un penyal del Puigsou, a 929 metres d’altitud. Es té constància de la seva existència des de l'any 1161. Inicialment va ser l'església del Castell de Rocacorba

Muntanyes de Catalunya (Turó del Sant Elies)

És una muntanya del massís del Montseny que té una altitud sobre el nivell del mar de 999 m. dins del municipi de Sant Pere de Vilamajor. Es troba en el darrer estrep del Pla de la Calma, sobre la vall del riu Tordera. Al cim hi ha una torre de guaita per a incendis forestals del Parc Natural del Montseny.
Poc abans d'arribar al cim, hi ha l'ermita de Sant Elies de Vilamajor que dóna nom al turó i s'hi celebra un aplec cada 25 d'abril.

Hi afloren materials del cambrià-ordovicià (nivells pissarrosos amb diferents graus de metamorfisme). També hi trobem afloraments de calcosquists i calcàries del Devonià, juntament amb materials del carbonífer (a la base, pissarres, i a sobre, calcàries amb intercalacions argiloses). Aquest últim aflorament, però, tan sols apareix a l'oest, sota el Turó del Samont. Entre la Serra de Palestrins i el turó de Sant Elies hi passa la riera de Vilamajor.


Muntanyes de Catalunya (Punta del Curull)

És una muntanya de 1.022 metres situada a la serra de la Llena, entre el municipi de Vilanova de Prades a la Conca de Barberà i el municipi d'El Vilosell a les Garrigues. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Estany de Can Gaspar)

És un petit estanyol d’aigües temporals que arriba amb prou feines a la mitja hectàrea de superfície. Es troba al municipi de Masarac.
La seva singularitat hidrològica, per estar situat dalt d'un turó, i el seu bon estat de conservació, el converteixen en un dels estanys més interessants de la zona. Es tracta d'un espai d'una elevada fragilitat, degut al seu aïllament respecte d'altres zones humides del vessant sud de l'Albera.

Les comunitats vegetals que poblen la zona són els creixenars amb glicèria i les gespes d'Isoetion duriei amb Isoetes setacea i Isoetes velata. Una altra espècie d’hidròfit que s’hi ha localitzat és la cal·litricàcia Callitriche brutia. I pel que fa a espècies pròpies de la vegetació helofítica, cal fer esment de la presència de la crucífera Montia fontana, l'elatinàcia Elatine brochonii, les alismatàcies Alisma plantagoaquatica i Baldellia ranunculoides, entre d'altres.
Pel que fa als hàbitats d'interès comunitari, aquest estany constitueix l'hàbitat prioritari 3170 Basses i tolls temporers mediterranis.

Aquest espai també té un especial interès per a la fauna, especialment per a les poblacions d'amfibis.
No es detecten factors que estiguin afectant negativament a aquesta zona humida, tot i que hi ha algunes deixalles i una roulotte abandonada molt propera a l'espai. Vora l'estany hi ha algunes sureres de dimensions monumentals. Una d'elles té un filferro lligat al tronc que pot acabar matant-la, si no es retira aviat. L'accés amb vehicle es fa per una pista privada, tancada amb porta metàl·lica.
L'estany de Can Gaspar forma part de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120005 "Riu Llobregat d'Empordà"


Llacs de Catalunya (Estany de Banyoles)

És el llac natural més gran de Catalunya (tenint en compte que l'Estany d'Ivars d'Urgell, reconstruït i reomplert als anys 2003-2009 –amb la qual cosa el qualificatiu de "natural" és discutible–, el supera, amb 126 ha). També és l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2.150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La superfície és de 111,7 ha i la profunditat màxima és d'uns 40 o 45 m, tot i que hi ha llocs on s'ha descobert embuts de sorgència que arriben als 120 m de profunditat. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.

Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.


Llacs de Catalunya (Estany de Bancells)

És un estany d’unes 6 hectàrees de superfície, format originàriament per una revinguda del Tordera. Actualment s’alimenta d’aigües del freàtic i ateny una fondària de mig metre a les èpoques més favorables, tot i que arriba a assecar-se en altres èpoques de l'any. L'estany està totalment cobert per una freixeneda, que té l'aparença d'un bosc espès i inundable. Aquesta zona ha experimentat una degradació important per la construcció de la carretera GI-512, que ha destruït una part de l'antic estany i modifica el funcionament hidrològic del conjunt de l'espai. Al sector nord s'hi han fet moviments de terres i s'ha construït una planta de distribució de gas a la part pròxima a la carretera. Així doncs, actualment els hàbitats naturals es concentren gairebé únicament a un petit sector de la part SE.

D’aquest espai destaca un bosc de ribera inundable format bàsicament per freixes (Fraxinus angustifolia), amb alguns gatells (Salix cinerea), salzes (S. alba), roures i oms (Ulmus minor) (hàbitat d’interès comunitari 92A0 "Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera"). També s'hi havia identificat l'hàbitat 3150 "Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submersos d'espigues d'aigua (Potamion)", potser ja desaparegut degut a les agressions que ha sofert l'espai. A l’estrat herbaci s'hi havia citat el balcalló (Carex riparia), C. vulpina, C. remota, Butomus umbellatus, Alisma plantago-aquatica, Cyperus longus, Montia fontana chondrosperma, Peplis portula, Lythrum hyssopyfolia, Myosotis scorpioides, Ophioglossum vulgatum, Veronica acinifolia, Iris pseudacorus, etc. Pel que fa a la vegetació hidrofítica, s'hi havia citat Ludvigia palustris, Polygonum amphibium, Callictriche stagnalis, Callictriche brutia, Ranunculus peltatus i Ranunculus trichophyllus. Als voltants hi havia prats de dall que complementaven el valor natural de tota la zona.

Pel que fa a la fauna, s'hi coneixia la presència de la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i de la reineta (Hyla meridionalis). Hi ha encara tritó verd (Triturus marmoratus), tritó palmat (Lissotriton helveticus) i granoteta de punts (Pelodytes punctatus). L'expansió dels conreus, la sobreexplotació dels aqüífers i el pas o la instal·lació de diverses infraestructures, ja comentades, han provocat una greu degradació d'aquest espai. Caldria actuar de forma urgent per revertir els factors que l'estan fent desaparèixer

jueves, 23 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de la Mare de Déu de la Victòria)

És una església amb elements romànics i gòtics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a Barcelona.
L'edifici conegut com Antiga capella del Palau té els seus orígens al segle XIII, reformada entre 1542 i 1547 i restaurada per Elies Rogent el 1868, avui dia es coneix com Mare de Déu de la Victòria.
La capella es localitza a una illa de cases emmarcada pels carrers del Palau, de la Comtessa i Ataülf, obrint la seva façana (amb el número 4) a aquesta última.

Es tracta d'un edifici de nau única amb capelles laterals i tres trams, coberts amb volta de creueria i separats per arcs faixons de mig punt rebaixat, els quals tenen la seva continuïtat al mur a través d'unes pilastres de secció quadrada.
El presbiteri es presenta com un espai ampli, de capçalera plana i cobert amb una volta estrellada; tot i que el tram immediat està cobert amb una volta de creueria, presenta diversos arcs entrellaçats rematats amb un floró que tenen únicament una funció decorativa i no pas estructural. Al mur del presbiteri es conserva la Verge de la Victòria, una imatge d'alabastre del segle XVI.

A sengles costats de la nau central es disposen tres capelles, cobertes amb volta de creueria i obertes a la nau a través d'arcs conopials; les de la dreta comunicades entre si a través d'unes petites obertures d'arcs de mig punt que semblen ser fruit d'una reforma posterior. Al damunt d'aquestes capelles es disposen unes tribunes en voladís amb llosana i barana de pedra, unides entre si per un pas i obertes a la nau amb un arc lobulat.
L'actual façana -fruit de diverses intervencions- s'obre al carrer Ataülf i es presenta parcialment revestida amb un arrebossat de tonalitat marró. Tot sembla indicar que l'únic element original conservat (tot i que mogut) és la portalada, amb arc de mig punt, arquivoltes esculpides i mènsules figuratives. La porta es troba emmarcada i rematada per un element triangular que recorda en certa mida un frontó. La façana es remata amb un coronament triangular on es disposen dues filades d'arcuacions ascendents que prenen com a referència alguns models romànics pirinencs. Per contra, la resta d'elements, com les finestres i la rosassa, són resultat de la restauració del segle XIX.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Basílica de la Mare de Déu de la Mercè)

Coneguda simplement com a Basílica de la Mercè, és una església d'estil barroc a la plaça de la Mercè, al Barri Gòtic de Barcelona. Es va construir entre 1765 i 1775, obra de l'arquitecte català Josep Mas i Dordal. Està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona, i és una de les esglésies més representatives de la ciutat comtal

Muntanyes de Catalunya (Roca Centella)

És una muntanya de 1.001 metres que es troba entre els termes municipals de Cànoves i Samalús, el Figueró i Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 293110001).

Muntanyes de Catalunya (Punta de la Barrina)

És una muntanya de 1.014 metres que es troba al municipi de Mont-ral, a la comarca de l'Alt Camp.

Muntanyes de Catalunya (Puig Castellar)

O el Castellar és una muntanya de 1.016 m. al nord de la urbanització Puigsagordi, i és el cim més alt de tot el terme municipal de Balenyà.
El Puig està situat a uns 300 m dels repetidors que distribueixen les ones de ràdio i televisió a bona part de la Plana i del Moianès. Es troba envoltat de bosc i de parets de roca calcària molt aptes per l'escalada. La zona forma part d'una finca particular, i disposa d'unes 40 vies d'escalada de diferents graus de dificultat i d'una mitjana de 20 metres d'alçada.

La seva importància principal rau en el fet que 2000 anys enrere fou un assentament iber. Els ausetans situaven els seus nuclis en punts estratègics per controlar el territori i el Puig Castellar n'és un de molt bo, ja que les vistes que ofereix són impressionants: des de les muntanyes de Montserrat, l'altiplà del Moianès i tota la Plana de Vic, fins als Pirineus. Diverses restes ibèriques van aparèixer quan les màquines que obrien els vials de la urbanització Puigsagordi van treure a la llum trossos de ceràmica, monedes i altres tipus d'objectes. Aquestes restes es conserven al Museu Episcopal de Vic.
Actualment (2007) el cim està coronat per una moderna creu de pedra datada de l'any 1968. La creu va ser construïda en aquest indret per un pare desolat pel suïcidi del seu fill de 19 anys. És una zona bonica i curiosa, ja que la presència de grans blocs de pedra calcària en fa un paisatge diferent al que es veu a la zona. L'accés a la creu no és fàcil i s'ha de buscar un camí segur per arribar-hi. Cal una preparació adequada per escalar-lo.


Llacs de Catalunya (Estany dels Alous)

O Llacuna dels Alous és una antiga argilera que, d’ençà del seu abandonament, s’ha anat naturalitzant com a zona humida. Es localitza pràcticament en la seva totalitat al terme municipal de Sant Cugat del Vallès, tot i que, en realitat, queda ubicada als afores de Rubí, entre els barris del sud d’aquesta població, la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i l’autopista A-7.
L’espai ocupa una superfície dunes 10 hectàrees i s’inunda pel trencament d’una veta aquosa situada a cota superior de la profunditat màxima.Aquesta surgència d’aigua es localitza a l’extrem nord-oest de l’estany i és d’una qualitat molt superior a l’aigua de l’adjacent torrent dels Alous.

El canyissar (Phragmites australis) és la comunitat més desenvolupada i que voreja bona part del perímetre de l’estany. També hi ha taques de bogar i algun arbre de ribera aïllat com l’àlber (Populus alba). Referent a la fauna hi abunden mamífers (conills, mosteles, fagines i teixons), ocells (valones, xivitones, xoriguers, polles d’aigua, mussols banyuts i mussols comuns) i peixos (truites americanes, carpes i perques). També s’hi observen amfibis, com la granota verda, el tòtil i el gripau; i rèptils com la serp verda.
Malgrat tractar-se d’un espai que ha estat mig reblert amb terres de diversa procedència, que havia estat ocupat per uns horts marginals i que suporta una forta pressió humana, el seu interès i potencial ecològic propiciaren que l’any 1995 el grup ecologista Alternativa Artística Pinzell Verd elaborés, amb la col·laboració del Departament de Medi Ambient, un projecte d’actuacions. El projecte pretenia revertir la degradació de l’espai, tot ordenant-ne els usos socials i millorant l’estat de conservació dels sistemes naturals existents. Més recentment, a l’agost de l’any 2006, s’hi va realitzar un estudi, encarregat per l’Ajuntament de Sant Cugat, per valorar la fauna del l’estany.


Llacs de Catalunya (La Tacada)

És una altra de les llacunes litorals del delta de l’Ebre que, amb unes 250 hectàrees d’extensió, constitueix un ambient natural molt ric, tant per la presència d’ocells com de peixos. La Tancada presenta dues cubetes de mides similars i d’escassa fondària (de menys de 70 cm). L’entrada d’aigua dolça es produeix per ambdós cubetes, tot i que és més important per la cubeta més occidental. La comunicació amb la mar, en canvi, és directa en ambdues cubetes a través de diverses séquies. La conductivitat és molt variable i depèn, en bona mesura, del cicle hidrològic associat al conreu de l’arròs.

Llacs de Catalunya (Olla del Rei)

La zona humida del Campus del Baix Llobregat o Olla del Rei és una zona humida creada l'any 1998 al costat d'aquest campus de la UPC, format per diverses facultats i centres de recerca. Es tracta d'un conjunt de canals i llacunes interconnectats, envoltats per una zona enjardinada que és utilitzada sobretot pels alumnes del Campus com a espai de lleure. El sistema rep les aigües a través d'alguns canals de reg i la circulació està controlada a través de diversos mecanismes reguladors (interceptors, sobreeixidors, etc.). L'espai ha evolucionat molt favorablement des de la seva creació, fins al punt d'allotjar interessants espècies d'aus.

Pel que fa a la vegetació, s'ha desenvolupat un canyissar i un cinturó gairebé continu de bogues, afavorint espais relativament tranquils i discrets per a la fauna. S'ha inventariat 6 espècies d'hidròfits, entre els quals destaquen diverses espècies del gènere Chara. A l'entorn més immediat de les llacunes predominen les zones enjardinades, amb gespa i alguns arbres plantats (àlbers, pins, etc.), però hi ha també diversos sectors formats per prats humits i jonqueres, que podrien millorar amb els anys si s'evita el trepig i es mantenen les aigües al nivell adequat.
La fauna és l'element natural més remarcable de l'espai. A més de les espècies habituals d'aquest tipus d'ambients (cabussets, ànec collverd, polles d'aigua, fotja, etc.), s'ha observat espècies com agró roig, martinet ros, polla blava, xibec, morell de cap roig, martinet blanc, etc. S'ha constatat també la nidificació de diverses espècies.

Els darrers anys han tingut lloc alguns episodis de contaminació de les aigües, que han afectat negativament la vegetació (mort de bogues i canyissos). També s'observen alguns residus (runes, etc.) a alguns punts. L'alta freqüentació és un altre factor d'impacte, tot i que, en contrapartida, la localització d'aquest espai el fa molt apte per a l'educació ambiental i la realització d'iniciatives experimentals de gestió de zones humides. L'espai disposa d'un itinerari senyalitzat.


miércoles, 22 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna de Barcelona)

És una església i antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII, i situat al carrer de Santa Anna de Barcelona, prop de l'actual plaça de Catalunya. El conjunt dóna nom al barri de Santa Anna, un dels integrants del barri Gòtic. L'església romànica va ser declarada monument nacional l'any 1881 i ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional
L'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem va enviar l'any 1141 uns monjos, dirigits per Guerau, amb l'objectiu d'establir-se a Barcelona i a la resta de la península. El 1145 ja hi ha constància del primer prior, Bernat, antic canonge de la catedral de Barcelona, que s'encarregà del nou monestir barceloní mentre que Guerau va actuar com a prior general per tota la península.

Inicialment es varen establir en una església situada prop de la catedral i començaren a registrar donacions a favor de la comunitat. El 1177 hi ha constància de la construcció d'una nova església situada a l'indret actual. L'any 1215 una butlla del papa Innocenci III va confirmar les propietats del monestir.
El monestir de Santa Anna va tenir diverses cases filials, incloent el priorat del Sant Sepulcre d'Olèrdola (abans de 1175), el Sant Sepulcre de Peralada (segle XII), Sant Miquel de la Comanda dels Prats de Rei (1261), el Priorat de Marcèvol (segle XIII), el Lledó de Valls (1376) i Sant Vicenç de Garraf (1421).
El 1423 es va unir amb el monestir de Santa Eulàlia del Camp, que anys abans s'havia traslladat al convent desocupat dels frares del sac. Amb aquesta unió el cenobi va passar a denominar-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. L'any 1489 va ser suprimit l'orde del Sant Sepulcre, que s'incorporà a l'Orde de l'Hospital, però el monestir de Santa Anna va continuar anomenant-se del Sant Sepulcre.

El monestir va acollir les Corts de Barcelona de 1493 convocades pel rei Ferran II. A partir de 1592 va convertir-se en una col·legiata secular, malgrat l'oposició del seu prior Jaume Castellar, que va ser excomunicat. La parròquia de Santa Anna es va crear l'any 1822. L'any 1936 un incendi va destruir la cúpula, que posteriorment fou reconstruïda amb un cimbori de maó.
La capella dels perdons, del segle XIV i situada a l'esquerra de l'absis principal, conté un grup d'estàtues que representen el Sant Enterrament. Les estàtues originals, del segle XV, es varen perdre. Segons la tradició, davant d'aquestes estàtues es guanyaven les mateixes indulgències que al Sant Sepulcre de Jerusalem.
El 17 de març de 1991, gràcies a les gestions del sacerdot i acadèmic lleidatà Mn. Jordi Farré, llavors vicari de Santa Anna, es va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil, es va beneir el grup escultòric del Sant Enterrament i es van restaurar les indulgències espirituals tradicionalment establertes per la Santa Seu (el conegut 'Jubileu dels Perdons'), coincidint amb el 850è aniversari de l'Orde a la Corona d'Aragó.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Santa Àgata)

És un edifici gòtic de l'any 1302, situat a la plaça del Rei al centre del barri Gòtic barceloní. Actualment, el Saló del Tinell i la Capella de Santa Àgata formen part del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. La capella de Santa Àgata va ser construïda pel rei Jaume II d'Aragó i la seva esposa Blanca de Nàpols per tal que formés part del Palau Reial Major i substituir, així, l'antic oratori que hi havia a palau.

El mestre d'obres Bertran Riquer va ser l'encarregat de començar-ne la construcció. El projecte va ser continuat l'any 1316 per Jaume del Rei i més tard per Pere d'Olivera. La construcció va seguir sota el regnat de Pere el Cerimoniós, que va manar fer la capella de les Reines al petit creuer de l'església, i posteriorment el rei Martí I l'Humà va realitzar la capella que servia de baptisteri, als peus de la nau. La seva dedicació primitiva va ser en honor de Santa Maria, fins a l'any 1601, en què, atesa la custòdia de les relíquies de santa Àgata, el papat va emetre una butlla per al canvi d'advocació. L'any 1835, la capella va formar part dels béns eclesiàstics afectats per la desamortització de Mendizábal i va ser destinada a diversos usos. El 1856 se'n va iniciar una restauració, dirigida per l'arquitecte Elies Rogent.

Des del 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari. Posteriorment, durant la dècada de 1990, es va dur a terme una nova restauració pels arquitectes Jordi Casadevall i Alfred Pastor, que comportà obres a la coberta i al sostre, se'n va refer la il·luminació i es va dur a terme la consolidació del campanar.


Muntanyes de Catalunya (Puigsallança)

És el cim mes alt de la Serra de Finestres, de 1026 m. Es troba al municipi de Sant Aniol de Finestres, a la comarca de la Garrotxa. S'hi troba un vèrtex geodèsic (referència 299091001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Muntanyes de Catalunya (Puig de la Torre)

Popularment també conegut com la Mussara, és una muntanya de 1.055 metres que es troba al municipi de Vilaplana, a la comarca del Baix Camp. És el punt més alt de la serra de la Mussara.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 262132001).

Muntanyes de Catalunya (Turó de Tagamanent)

És una muntanya de 1.056 metres que es troba al municipi de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. Al seu cim hi havia el Castell de Tagamanent, ja esmentat l'any 945. El castell estava sota el domini dels comtes de Barcelona. Actualment hi ha l'església de Santa Maria, un edifici romànic del segle XII amb moltes modificacions posteriors. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC amb el nom de Tagamanent. 

Llacs de Catalunya (Llacunes de mas Duran)

O del Gurugú, pertanyen a la conca del Besòs i es localitzen al terme municipal de Montcada i Reixac, entre el barri del Mas Rampinyo d’aquesta població, i Ripollet. Es tracta d’una petita llacuna que ocupa una superfície de menys de mitja hectàrea i que té el seu origen en extraccions d’àrids. Es tracta d’un espai situat ben a prop de l’aiguabarreig del riu Ripoll amb el Besòs, fet que facilita l’aflorament d’aigua dels aqüífers superficials i la seva inundació permanent al llarg de l’any. En no rebre aportacions directes de l’aigua superficial dels rius esmentats, l’aigua de les llacunes té una qualitat molt acceptable. Pel que fa a la vegetació, les llacunes presenten un bon cinyell de vegetació helofítica, destacant especialment el canyís i la boga. Puntualment es localitzen taques de joncs i de canya.
La zona ha sofert durant anys una forta pressió ramadera suburbana que ha provocat processos erosius en diversos talussos i que ha dificultat el creixement d’una vegetació més arbustiva o forestal. Aquest fet, juntament amb l’actual proximitat dels nuclis urbans, limita l’ocupació de les llacunes per part de la fauna vertebrada. Únicament algunes espècies piscícoles introduïdes o els amfibis més ubiqüistes hi són presents. Pel que fa als impactes sobre l’espai, a part de l’esmentada pressió ramadera rebuda durant molt de temps, actualment destaca la forta pressió urbanística de la zona. A data de desembre de 2006 s'urbanitzaren els voltants de l’espai produint greus impactes sobre l’espai que, fins i tot, han fet desaparèixer una segona massa d’aigua existent no fa molt de temps. La construcció sobre l’espai d’un parc urbà, tot i que segurament salvarà la superfície d’aigua, en reduirà notablement els valors ecològics


Llacs de Catalunya (Estanyol Nou)

O de can Silet el podem trobar al Pla de l'Estany. L'estanyol té 35 metres de diàmetre i 7 metres de fondària màxima.
El caminet per arribar-hi comença a peu de la carretera de circumval·lació de l'estany, a davant d'una casa anomenada Can Cisó; d'aquí el seu nom. Aquest estanyol és el més recent, nasqué el 12 de novembre de 1978. Després d'un estiu molt sec, aquell dia es produí un esfondrament càrstic que va originar el nou estanyol. Els pollancres que hi havia s'enfonsaren i va anar sorgint la vegetació pròpia de zones aquàtiques.


Llacs de Catalunya (Estanyol del Vilar)

És l'estanyol més conegut de la comarca del Pla de l’Estany. Es troba just a la riba sud de l'estany, i, igual que el mateix estany, recorda la forma d'un 8 degut a les dues cubetes que el formen. L'aigua entra pel fons d'aquestes i es comunica amb l'estany a través d'un canal artificial format l'any 1949, sobre el qual hi ha un pont.

Les seves dimensions: té 12.450 metres quadrats i una fondària màxima de 9 metres. Al seu costat hi ha la font del Vilar, actualment amb una escultura de l'artista Lluís Vilà que marca el límit entre els municipis de Banyoles i Porqueres.
Hi ha dos motius que fan especial l'estanyol del Vilar: primerament perquè en aquest mateix estanyol fa més de cent anys que s'hi celebra el concurs de pesca per les Festes de la Mare de Déu d'Agost. Els pescadors participants es troben davant de l'Ajuntament i acompanyats d'una orquestra desfilen fins a l'estanyol on comença l'esdeveniment. Tan bon punt s'acaba la festa, els animals es tornen a l'aigua. El segon motiu és perquè està a tocar d'un dels paratges més emblemàtics de l'estany, els Desmais; lloc de descans, trobada, on la mainada juga i on es troben dues fonts més: La Filosa i la font del Ferro.
A més a més, entre l'estanyol del Vilar i l'estany s'hi troba una esplanada que condueix a una petita passera que s'endinsa a les aigües de l'estany, per a poder-lo contemplar tranquil·lament.


martes, 21 de mayo de 2019

La Ràtzia de 1003

Fou una campanya del califat de Còrdova contra el comtat de Barcelona A la mort d'Almansor el 10 d'agost de 1002 a Madina Salim, tres dies després de la batalla de Calatañazor el va succeir com hadjib el seu fill Abd al-Malik al-Muzaffar. Els regents de Lleó, el comte gallec Menendo Gonzàlez, la seva dona Na Major i Elvira de Castella i de Ribagorça, la mare del rei, van rebutjar pagar el tribut a Còrdova. El mateix va fer el comte de Barcelona i el comte de Castella, i aprofitant la feblesa musulmana, els catalans van atacar la frontera, enfrontant-se a la Batalla d'Albesa però foren derrotats.
Abd al-Malik va iniciar el 1003 la seva primera campanya a les zones de frontera (thughur), aquesta contra el Comtat de Barcelona (Bilad al-Ifrandj), i va devastar la Torre Granada, les regions occidentals, la serra del Montseny, les de l'Anoia i Bages al comtat d'Osona, i destruint els castells de Montmagastre, Meià i Castellolí, la vila de Manresa i capturant Ermengol I d'Urgell.

Muntanyes de Catalunya (Montcau)

És el segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt i del Vallès Occidental, i té 1.056,7 m d'altitud. Està situat a la Serralada Prelitoral al nord de la Mola, es troba a cavall entre els termes municipals de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) i Mura (Bages) i les conques del Llobregat i el Besòs. A la cara sud hi ha l'inici de la riera de les Arenes.

És molt característic l'aspecte rocallós i monolític de la seva piràmide cimera vista des del sud, tot i que el cim és allargassat en sentit nord-sud. Des del Bages i el Moianès també és un punt de referència constant en el paisatge, tot i que pren una forma més arrodonida, molt característica.
De dalt estant hom pot gaudir d'àmplies panoràmiques sobre el Bages i els Pirineus; hi ha una taula d'orientació per tal de facilitar-ne el reconeixement. Als seus peus destaquen els perfils dels Cortins i la Falconera, les coves Simanya i Simanya Petita i la necròpolis que hi ha sobre el Coll d'Eres (930 m), vestigis d'una ocupació antiga del territori.

És un cim molt accessible i visitat; la carretera BV-1221 que va de Terrassa a Navarcles, passant prop de Mura i Talamanca passa als seus peus (menys de 15 km des de Terrassa), i arriba fins als 870,4 m d'altitud al coll d'Estenalles, on hi ha àmplies zones d'aparcament i un Centre d'Interpretació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 285112001)
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEE




Muntanyes de Catalunya (Els Munts)

És una muntanya de 1.057 metres que es troba entre els municipis de Sant Agustí de Lluçanès i Sora, a la comarca d'Osona. Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 289093001), al costat del qual es troba el Santuari de la Mare de Déu dels Munts, i la seva hostatgeria que actualment és un restaurant.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. està situat entre les comarques d'Osona, Ripollès, Lluçanès i Berguedà. Pel nord-oest d'aquesta talaia es pot contemplar el Cadi, el Pedraforca i l’Encija. Mirant pel sud-oest Montserrat. A l'est contemplem el Puigsacalm, la Serra del Milany i Puig Cubell, Cabrera i Aiats, pel sud-est s'observa gran part d'Osona i el Montseny. Finalment pel nord-est s'observa des del Pirineu de Núria fins al Canigó, amb destacada presència del cim del Puigmal.
Des de prop del cim arrenquen les diverses ramificacions que formen la serres de Sobremunt, Sant Salvador de Bellver i Bescanó. Totes elles moren als peus del riu Ter, entre Sant Quirze de Besora i El Santuari de la Gleva. En el bell mig del cim hi ha uns mapes que senyalen els indrets més rellevants i ajuden a identificar tots aquests indrets


Muntanyes de Catalunya (Tossal)

O Tossa d'Engrilló és una muntanya de 1.072 metres que es troba entre els municipis de Paüls al Baix Ebre, i l'Horta de Sant Joan i Prat de Comte a la Terra Alta. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 246147001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Llacs Catalunya (Estanyol de la Cendra)

Es troba fent l'itinerari 2 per l'espai natural conegut com a "Ruta de la Puda i les Estunes" a Banyoles, Pla de l'Estany. Es troba just havent deixat enrere la Font Pudosa i tot continuant el camí direcció als estanyols d'en Montalt.

L'estanyol de la Cendra és un clar exemple d'estanyol format per enfonsament càrstic. Rep el seu nom per què l'aigua té un aspecte cendrós degut al xalió (pissarrí) que hi ha al fons i que queden en suspensió a causa de l'entrada subterrània d'aigua. Té 35 m2 de superfície i 20 metres de fondària.

Tot i que el seu origen ha recollit un munt de creences populars. Avui dia s'ha comprovat científicament que no són certes i a hores d'ara ja només queden com a petites rondalles: hi ha qui diu que aquest estanyol adopta aquest color cendrós cada vegada que hi ha un terratrèmol a qualsevol indret del món. També hi havia qui creia que era d'origen volcànic.
La vegetació és la pròpia d'àmbits humits - joncs, balca, canyís, etc. Pel que fa a fauna, s'hi pot observar la típica d'espais aquàtics tranquils: el blauet, el bernat pescaire o l'ànec collverd.

Llacs de Catalunya (Estanyol d'En Sisó)

O Estanyol Vermell es troba al Pla de l'Estany. Aquest estanyol fa 25 metres de diàmetre i 11 metres de fondària màxima.
Està situat molt a prop de Can Cisó. Des de davant la casa heu de seguir un caminet que hi ha i a uns cinquanta metres trobareu l'estanyol Vermell, a l'esquerra. S'hi pot accedir fàcilment tot i estar una mica amagat entre la vegetació.

La seva singularitat són els canvis de colors de les seves aigües, que van des del blanc lletós fins al vermell. Aquests canvis de color són deguts a les poblacions bacterianes, per la presència de bacteris fotosintètics que es beneficien de les condicions sulfuroses de l'aigua. Per aquest fet és conegut internacionalment i se n'han fet estudis a diverses universitats.

Llacs de Catalunya (Basses d'en Coll)

Són un sistema de dues basses que constitueixen la desembocadura del rec del Molí, on hi van a parar les aigües dels arrossars de Pals. Es troben localitzades al municipi de Pals i ocupen unes 50 hectàrees de superfície. Formen part de la reserva natural parcial dels Aiguamolls del Baix Ter, dins del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Hi ha un recorregut per fer en bicicleta o a peu i un observatori d'aus. La vegetació de la zona està constituïda per retalls de salzeda i omeda, esbarzers, canyars i canyissars. S'hi troben també dunes mòbils secundàries (dunes blanques) amb borró (Ammophila arenaria); dunes estabilitzades amb comunitats de Crucianellion maritimae i herbassars submergits. La zona és un punt important de cria d'ocells com el martinet menut (Ixobrychus minutus), d'amfibis, invertebrats, etc. Cal destacar-ne, per exemple, la població de tortuguetes (Triops cancriformis).

L'estat de conservació de la zona no és del tot òptim i l'espai està molt per sota de les seves possibilitats ecològiques, especialment pel que fa a la fauna nidificant i migradora o hivernal. La conversió en arrossars de gran part de la zona humida s'ha fet, en part, en detriment dels sistemes naturals. Paral·lelament, la utilització de fitosanitaris i fertilitzants ha significat una important alteració de les característiques químiques i biològiques de les aigües, amb la consegüent afectació a la població de macròfits, etc. A part dels impactes produïts per les activitats agrícoles, cal fer esment de la pressió turística (l'espai es localitza entre dos càmpings) i la pressió cinegètica


lunes, 20 de mayo de 2019

Les ràtzies de 897 i 898 [II]

El 897, després de la retirada de Muhàmmad al-Tawil, Llop Ibn Muhammad atacà el comtat de Barcelona. Odó I de França, ocupat amb els problemes a l'interior del regne i les invasions vikíngues, no va poder ajudar els comtes catalans, que van haver d'enfrontar-se sols als musulmans.
L'11 d'agost de 897 Guifré el Pilós va morir en combat prop del castell d'Aura. provocant l'evacuació de la població civil de Barcelona i el Vallès que es refugiava als llocs fortificats del nord del Vallès i al Bages, abandonant cases i terres.
Guifré el Pilós fou succeït pel seu fill Guifré II, i Barcelona no fou presa, de manera que la població tornà a la ciutat a principis de 898. El 898 Llop Ibn Muhammad va llençar un nou atac contra el comtat de Barcelona. El Vallès sofrí molt i restà gairebé despoblat durant uns vint-i-cinc anys, mentre els barcelonins es refugiaven als llocs fortificats del nord del Vallès i al Bages
La localització del castell d'Aura, o castell d'Oro, que va ser cremat per Llop Ibn Muhammad i prop del qual va morir Guifré, resulta incerta. S'ha suggerit que podia ser a Valldaura (serra de Collserola), la Valldora (Solsonès), Besora, Santpedor (abans Sant Pere d'Or) o Gualta prop de Caldes de Montbui. Segons la crònica musulmana, es trobava "en els termes de Barcelona" i era residència de Guifré. L'etimologia de la Valldaura de Collserola prové de Vallis Laurea (vall de llorers) i no de Vallis Aurea. La localització de Gualta prové d'una llegenda que barreja els fets de la mort de Guifré amb el comte Borrell II. Les altres localitzacions resulten lluny de Barcelona

Les ràtzies de 897 i 898 [I]

Foren dues campanyes de Llop Ibn Muhammad contra el comtat de Barcelona que provocaren la mort de Guifré el Pilós i el despoblament del Vallès. El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.

Guifré lluitava per estabilitzar la frontera a partir de Cardona en direcció a Solsona. En aquell moment la frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargallà i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Larida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismaïl ibn Mussa. L'atac a Larida no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els musulmans van fer gran mortaldat entre els atacants.

El successor d'Ismaïl, Llop Ibn Muhammad en constant lluita amb Muhàmmad al-Tawil i els nobles cristians del Comtat d'Aragó i dels comtats catalans que s'anaven expandint i repoblant lentament des de les muntanyes dels Pirineus cap al sud, sovintejaven les incursions cristianes i les ràtzies musulmanes en territori enemic. Fou aleshores quan Llop ordenà fortificar diverses ciutats, com Lleida, Montsó o Balaguer. També ordenà la construcció de la mesquita aljama de Lleida, l'actual Seu Vella.

Muntanyes de Catalunya (Montmajor)

És una muntanya de 1.074 metres que es troba al municipi de Montagut i Oix, a la comarca de la Garrotxa

Muntanyes de Catalunya (Punta de l'Aigua)

És una muntanya de 1.091 metre situada entre els municipis de Paüls al Baix Ebre i el de l'Horta de Sant Joan a la Terra Alta.

Muntanyes de Catalunya (La Mola)

És el punt culminant del massís de Sant Llorenç de Munt i del Vallès Occidental amb els seus 1.103,2 m d'altitud. Al cim s'hi troba el Monestir romànic de Sant Llorenç de Munt.
Està situat dins la Serralada Prelitoral entre la riera de les Arenes i el riu Ripoll, dintre del terme municipal de Matadepera i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Separa les conques del Llobregat i el Besòs. D'altres poblacions properes són Terrassa, Castellar del Vallès, Mura, Sabadell i Sant Llorenç Savall.
Format per conglomerats presenta un relleu característic format per una successió de cingles combinats amb franges de relleu més suau que corresponen a una alternança de capes de sediments amb diferent resistència a l'erosió. Les capes dures s'erosionen més lentament i en el seu retrocés poden deixar testimonis en forma de monòlits com el Cavall Bernat o la Castellassa de Can Torres, visibles des de bona part de la plana vallesana, i el conegut com a cova del Drac on la llegenda medieval situa el cau d'un d'aquests animals mitològics. Com a tot el massís, les coves i avencs són habituals (cova del Manel, cova del Frare, avenc de can Pobla).

La Mola és un cim molt amenaçat per la pressió humana, la proximitat a una àrea tan poblada com el Vallès, el monestir del seu cim i la possibilitat d'accedir amb cotxe a més de 800 m fa que sigui molt visitat, però hi ha un aspecte encara més agressiu sobre el medi natural: les construccions de les urbanitzacions de Matadepera s'enfilen fins als 700 m d'altitud, a les portes de la primera cinglera. I aquestes construccions no són herència del passat, hi ha construccions recents (2005) sota el Cap de Mort i la Roca de les Onze Hores.
Els gradients de les carreteres que pugen a La Mola i a les urbanitzacions adjacents són bastant costeruts, i en alguns indrets arriben al 22%.
Al cim hi ha una Taula d'orientació geogràfica, que identifica els elements del paisatge que són visibles. La primera de les taules va ser col·locada l'any 1960, amb una completa renovació l'any 2009. També s'hi troba un vèrtex geodèsic (referència 285114001)
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC


Llacs de Catalunya (Closes de la Fonollera)

Són una zona de prats inundables, situats al marge dret de la desembocadura del Ter, que ocupa unes 23 hectàrees. L'interès ecològic de la zona rau principalment en el fet de ser una zona de salicornars, jonqueres i canyissars. A la zona de la platja, s'hi troben també dunes mòbils embrionàries, dunes secundàries amb Ammophila arenaria i dunes estabilitzades amb comunitats del Crucianellion maritimae. Pel que fa a la fauna destaca la presència de diversos ocells aquàtics. La sobrefreqüentació a l'època estival i la construcció de motes que han alterat la circulació de l'aigua són els principals impactes que afecten la conservació i l'interès ecològic d'aquest espai.


Llacs de Catalunya (Llac de Can Codorniu)

És un estancament d’aigua d’origen artificial a Sant Sadurní d'Anoia d'unes 5,25 hectàrees, originat pel tancament del torrent de Can Ferrer del Mas mitjançant un dic de contenció construït al voltant del 1906, fet amb materials argilosos. Amb els anys, s’ha anat naturalitzant fins a adquirir els trets d’un llac natural. El llac es troba a cavall del torrent de Can Ferrer del Mas, que actua de conca principal d’aportació hídrica, i el torrent de Can Codorniu, que n'és la sortida natural. Està situat al nord de la població de Sant Sadurní d'Anoia, en un entorn agrari, envoltat per camps de vinya i per pistes força freqüentades per passejants, ciclistes, etc.

El Llac de Can Codorniu presenta un cinyell helofític força continu i extensions relativament importants de canyissar i debogar en alguns dels sectors de la llacuna on les aigües són més somes. Al seu voltant creix un bosc de ribera força ben constituït, on apareixen roures, oms, pollancres, freixes i alguns salzes blancs, entre altres espècies. Hi són freqüents diverses espècies al·lòctones, com robínies, etc. Les canyes ocupen extensions importants als marges, que en alguns punts estan força alterats per la sobrefreqüentació humana. S'hi troba l'hàbitat d'interès comunitari 9540 Pinedes mediterrànies.

Al llac destaca una zona d'acumulació de sediments, que degut al suau pendent del terreny ha donat lloc a un petit aiguamoll i a l’establiment d’espècies vegetals pròpies d’ambients humits com Equisetum spp., Salix alba, Pteridium aquilinum, Phragmites australis subsp australis, etc.

Pel que fa a la fauna, el llac és interessant sobretot per les poblacions d'amfibis i d'aus aquàtiques. La proximitat a importants zones de nidificació i refugi d’aus, com el Delta del Llobregat, fa que aquest indret prengui importància com a element de connectivitat ecològica per a les aus. Alguns dels factors que amenacen la zona humida són la sobrefreqüentació humana -amb impactes associats com l'abocament de deixalles, el soroll, etc.-, la contaminació de les aigües per productes agroquímics i vessaments d'aigües d'origen urbà, i les captacions, que poden comportar fluctuacions importants del seu nivell.

Llacs de Catalunya (Bassa del Frare Ramon)

Té el seu origen en una antiga llera del Ter i se situa entre l'actual desembocadura i el Ter Vell. Referent a la vegetació, els poblaments de Ruppia entapissen els fons de la llacuna, mentre que el salicornar i alguns tamarius aïllats ocupen els marges de la zona inundada. Al voltant de la llacuna hi ha una interessant mostra de vegetació de salobrars.

Pel que fa als hàbitats d'interès comunitari destaquen les llacunes litorals, les comunitats de Salicornia i altres plantes anuals, colonitzadores de sòls argilosos o arenosos salins, els prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimi), els matollars halòfils mediterranis (Sarcocornetea fruticosae). A la zona marítima s'hi localitzen dunes movents embrionàries, dunes movents del cordó litoral amb borró (Ammophila arenaria) i dunes litorals fixades amb comunitats del Crucianellion maritimae. Pel que fa a la fauna, és especialment interessant la fauna ictiològica, ja que s'hi troba una població consolidada de fartet (Aphanius iberus). La zona també és utilitzada per ocells aquàtics (ardèids, anàtids, limícoles) i ocells marins.

Els principals impactes a la conservació de l'espai provenen de l'abocament d'aigües residuals i de l'afluència de turistes. Disposa d'un itinerari per a la seva visita i diferents rètols informatius. Existeix un projecte Life-natura, cofinançat per l'Ajuntament de Torroella de Montgrí i la Unió Europea, i amb la col·laboració tècnica de la Universitat de Girona, per reordenar les llacunes d'aquesta zona i de la zona del Ter Vell. El projecte pretén realitzar un seguit d'actuacions per a la recuperació i conservació dels sistemes costaners. Entre les actuacions ja realitzades destaca la regeneració del sistema de dunes en aquelles zones actualment degradades on s'han instal·lat sistemes artificials per facilitar la retenció de sorres

viernes, 17 de mayo de 2019

Muntanyes de Catalunya (Piló dels Senyalets)

És una muntanya de 1.107 metres que es troba al municipi de la Morera de Montsant, a la comarca del Priorat.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 257131001).

Muntanyes de Catalunya (Far)

És una muntanya de 1.125 msnm que es troba al municipi de Susqueda, a la comarca de la Selva. Al cim hi ha el santuari del Far i a uns 250 metres cap el nord a tocar de la cinglera est, a 1210 metres d'altura, hi ha un vèrtex geodèsic (referència 298095001).
Aquest cim està inclòs a la Llista dels 100 cims de la FEEC.


Muntanyes de Catalunya (Mola del Guerxet)

És una muntanya de 1.121 metres que es troba entre els municipis de Montblanc i Vimbodí i Poblet, a la comarca de la Conca de Barberà.

Muntanyes de Catalunya (Serra del Mont)

O simplement el Mont és un massís muntanyós del Prepirineu, fronterer entre les comarques de l'Alt Empordà i la Garrotxa, a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà (Alt Empordà), i al nord del de Beuda (Garrotxa). Sobre el pic més alt hi ha el santuari de la Mare de Déu del Mont i per això la serra i el seu pic culminant popularment són sobretot coneguts amb el nom de la Mare de Déu del Mont.
Aquest cim està inclòs a la Llista dels 100 cims de la FEEC


Llacs de Catalunya (Bassa de la mota de l'Om)

És un antic braç del riu Daró que ocupa 1,1 hectàrees de superfície. Es troba adjacent a la zona humida de la bassa de l'Anser i en comparteix la majoria de característiques ecològiques. La vegetació d'aquest espai està constituïda bàsica ment per canyissar, bogar i alguns retalls d'albereda i de tamarigar. L'espai destaca, juntament amb la bassa de l'Anser, per ésser un dels pocs indrets del Baix Empordà amb presència de nimfea blanca (Nymphaea alba). Pel que fa a la fauna, destaca la presència d'una de les darreres poblacions de la tortuga d'estany (Emys orbicularis), així com de turó (Mustela putorius) i d'altres espècies força rares a Catalunya. Aquest espai forma part de l'espai del PEIN Aiguamolls del Baix Empordà i de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120016 El Montgrí - Les Medes - El Baix Ter.

Llacs de Catalunya (Basses de l'Anser)

Són un antic braç del riu Daró que es localitza al costat de la urbanització Mas Pinell als municipis de Torroella de Montgrí i Pals. La vegetació està constituïda bàsicament per canyissars i bogars, retalls d'albereda i fins i tot restes d'omeda i de tamarigar. La zona destaca especialment per ser un dels pocs indrets de localització de la nimfea blanca (Nymphaea alba) al Baix Empordà, juntament amb la bassa de la Mota de l'Om.

Pel que fa a la fauna, també cal destacar la presència d'una de les darreres poblacions al Baix Empordà de la tortuga d'estany (Emys orbicularis), així com -segons citacions antigues- de turó (Mustela putorius) i d'altres espècies força rares a Catalunya. És un espai molt afectat per les pràctiques agrícoles, les quals han reduït l'extensió de la vegetació higròfila i han afectat la qualitat de les aigües i les biocenosis associades. Amb l'actualització de l'inventari de l'any 2006 es va ampliar l'espai amb la inclusió d'una parcel·la al sud on hi ha una bassa artificial que, tot i presentar una qualitat de l'aigua dolenta, disposa d'una bona representació de vegetació de ribera


Llacs de Catalunya (Alfacada)

És una llacuna litoral de dimensions força grans (unes 200 hectàrees). La formació d’aquesta llacuna ha estat lligada a l’activitat de la gola del riu Migjorn, antiga desembocadura que en l’actualitat resta tancada la major part de l’any, ja que el cabal que circula per aquest braç no és prou important com per mantenir-la oberta. La morfologia actual també ha estat condicionada per l’activitat humana. Ha sofert processos de dessecació, s’ha ampliat pel marge occidental, s’ha evitat l’entrada d’aigua marina aixecant un dic de sorra que aïlla l’Alfacada dels temporals. Gràcies a les mesures agroambientals promogudes per la Unió Europea, alguns dels arrossars que envoltaven la llacuna han estat reconvertits en zona humida. D’aquesta manera s’ha ampliat notablement la franja l’espai natural que envolta les aigües



Rius de Catalunya (Nere)

És un riu de la Vall d'Aran (Girona) afluent de la Garona, dins del municipi de Vielha e Mijaran.[1] A la seva capçalera, delimitada pels vessants del Malh des Pois, el Cap deth Hòro i el Tuc dera Gerbosa hi ha dos petits estanys. La circulació d'aigua al curs alt és estacional quan arriba a existir, la natura calcària del terreny fa que la circulació subterrània sigui molt important i a la capçalera hi ha una presència notable de forats per on s'escola l'aigua, també són presents al lac deth Hòro. El cabal permanent comença a la surgència del uelh de Horno, punt on la vegetació substitueix l'aridesa del curs alt i la circulació superficial a la subterrània.


jueves, 16 de mayo de 2019

Muntanyes de Catalunya (Mola d'Estat)

Es un tossal de 1.127 m d'altitud a les muntanyes de Prades, a cavall dels municipis de Vimbodí i Poblet (Conca de Barberà) i Prades (Baix Camp). Com a fet característic d'aquest tossal, hi ha tres creus metàl·liques clavades a la roca, a frec del cingle, anomenades popularment "les Tres Creus", en una zona que ofereix impressionants vistes de la vall del riu Brugent i de les muntanyes de Prades. Està a uns 2,7 km, per pistes forestals, del refugi dels Cogullons. S'hi accedeix pel sender de gran recorregut GR-171, que hi passa a tocar. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Resseguint la carena en direcció a llevant, a uns 400 metres, s'arriba a l'indret anomenat Taula dels Quatre Batlles, on convergeixen, a més dels anteriors, els termes municipals de Montblanc (Conca de Barberà) i Mont-ral (Baix Camp). Diu la tradició que, quan calia fer una tallada de pins, els quatre batlles es reunien en aquest indret per a pactar els termes de la tala, ja que alguns boscos eren compartits. El camí-pista gira cap al nord i els cingles de la mola perden altivesa. A uns 350 m apareix un vèrtex geodèsic (número 263129001) amb una altitud de 1.116 m, i 200 m més enllà s'arriba al punt anomenat mola dels Quatre Termes, amb una altitud de 1.118 metres.