Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de la Figuerosa)

És l'antiga església parroquial de la Figuerosa, del municipi de Tàrrega, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les seves restes formen un conjunt aïllat amb la rectoria construïda en un moment anterior al segle XIX i són situades a ponent de la travessia de Sant Marçal, molt a prop de la bàscula del petit nucli. Edifici d'una sola nau rectangular amb coberta probablement de Volta apuntada tal com ho indica el gran arc presbiteral apuntat i paredat que es troba integrat a la paret que limita amb la rectoria i que ens indica que l'església era capçada a llevant per un absis, ara desaparegut. El mur de tramuntana conserva una llargada de 14,75 m, que corresponen a la llargada que tindria la nau de l'església, descomptant l'absis, i té una amplada d'1,25 m. El mur de ponent té una llargada de 7,40 m per la part superior i 7,80 m per la part inferior. La porta s'obre a la façana de tramuntana i és feta amb un arc de mig punt de dovelles polides i extradossades per una motllura que arrenca de dues impostes, dins d'un estil romànic cistercenc, sobre les quals descansa la llinda. La portalada està feta amb pedra sorrenca i hi distingim alguns signes de picapedrer. El mur de la façana nord és reforçat, quasi en angle amb el mur de ponent, amb un contrafort que arrenca a la mateixa alçada que les motllures de les impostes. A la vora de la porta es veu l'empremta d'un segon contrafort que també apuntalava el mur i que fou desmuntat. Al mur de migjorn es conserva una finestra d'arc de mig punt i d'una sola esqueixada a l'exterior amb llinda monolítica. A l'interior del mateix mur s'obren uns arcosolis possiblement destinats a allotjar imatges i la pica baptismal. Fotografies de principis de segle mostren un campanar doble d'espadanya, avui desaparegut, situat al capdamunt del mur de migjorn. L'aparell ha estat fet de carreus de pedra sorrenca, de mida mitjana, ben tallats i polits a la banda interior, i disposats ordenadament en filades regulars. Per les seves característiques, l'església de Santa Maria podria correspondre a una obra del segle XII

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Guimerà)

És una obra de Guimerà (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós iniciat al segle xiv per Guerau Alemany de Cervelló i la seva muller en un moment que la població de Guimerà experimentava un important creixement. Església de nau única amb coberta a base de tres trams de volta de creueria, on als laterals s'hi insereixen les capelles laterals, cada una d'elles de cronologia diversa i allotjades entre els diferents contraforts laterals. Exteriorment, als peus de l'església i a la seva banda esquerra, s'hi adossa el campanar de planta quadrada i dos trams d'alçada. Posteriorment al campanar, seguint el lateral esquerre intern de l'església hi ha la capella dedicada a baptisteri, també amb la coberta de creueria. Després hi ha la capella del Sant Crist d'igual estructura i per últim hi ha una nova capella gòtica coronada per una cúpula del segle XIX. Simètricament situada davant d'aquesta capella hi ha una altra del mateix estil dedicada a l'advocació de Sant Sebastià. L'absis és de morfologia hexagonal i hi allotja el retaule de la Mare de Déu de l'Assumpció de Josep MªJujol, fet cap als anys 1944-46 d'alabastre policromat.

La portada gòtica, està situada als peus. Sobre el sòcol es recolzen les bases i les columnes. A cada costat hi ha vuit columnes sortints, intercalades amb columnetes encaixades. Als capitells hi ha esculpit, cares d'homes, escuts i flors. La línia d'arrencada de les arquivoltes està correguda, donant la forma de botzina a la porta. Damunt de la línia d'imposta tenim les arquivoltes amb forma de feixos.

Es pot observar una estela funerària discoïdal que conserva el cap i el coll i es troba encastada a un dels murs laterals de la plaça de l'església. Aquesta estela és valuosa pel seu bon estat de conservació i pels alts relleus decoratius que la conformen a la part superior del cap. Aquest cap circular té un marge exterior sobresortit on, a l'interior s'hi entrellacen filades concèntriques de semicercles deixant a l'espai central un buit, també circular, on al mig hi ha un delicat alt relleu d'una flor. Podria provenir de l'antic fossar, desmuntat en construir l'altar de Sant Sebastià.

En una ala del transsepte s'hi pot observar una rèplica de l'obra més important de Ramon de Mur, conegut com el Retaule de Guimerà que va ésser pintat entre 1402 i 1412 segons les breus referències de recollida d'almoines per pagar el retaule. És un retaule grandiós, dels més grans de l'època, amb unes mides de 7,30 m d'alt per 5,24 m d'ample. Actualment l'original es troba al Museu Episcopal de Vic.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Agramunt)

És una església romànica al municipi d'Agramunt (Urgell) declarada bé cultural d'interès nacional des del 1931. Les portalades de la façana oest i nord constitueixen un magnífic exemple de l'escultura romànica catalana del segle xiii de l'escola lleidatana, amb influències tolosanes, mudèjars i altres elements d'origen anglonormand. Documentada a finals del segle XI. Des del 1953, diverses restauracions han tornat a l'església la fesomia original. El temple de planta basilical té tres naus capçades per tres absis semicirculars, decorats exteriorment per sèries de dues arcuacions sobre lesenes. L'absis central disposa també d'una decoració similar per la part interior, amb arcuacions sobre columnes adossades. Les tres naus es cobreixen amb voltes de canó apuntades, dividides en quatre trams mitjançant tres arcs torals de secció esglaonada. Les voltes descansen sobre pilars amb columnes adossades. Molts detalls constructius fan pensar en la participació d'artistes llenguadocians, cosa que confirmen les marques dels picapedrers i, sobretot, els noms dels escultors R. de Milavel, M. de Meces i A. Sartre, esculpits en alguns capitells interiors.

S'accedeix al temple mitjançant dues portalades romàniques, obertes al mur septentrional i al ponent, respectivament. La de ponent és un dels millors exemples de l'anomenada escola de Lleida, per la riquesa de la seva decoració. Bastida a mitjan segle XIII, és formada per vuit arquivoltes en degradació, que descansen sobre setze columnes per banda, i que constitueixen un cos sobresortint de la façana. Cada una de les arquivoltes és decorada amb motius diferents, de tipus geomètric, amb arcuacions entrellaçades, o amb figures humanes. Els capitells destaquen per la seva ornamentació vegetal. El fust i el basament de les columnes han estat restaurats fa poc per la Generalitat de Catalunya. Un dels elements més significatius és el grup esculpit en alt relleu, situat a les dovelles centrals de la porta, i que representen la Mare de Déu amb l'Infant, flanquejada a l'esquerra amb l'Anunciació i a la dreta amb l'Adoració dels reis. Una inscripció recorda que foren els teixidors de la vila els que sufragaren la col·locació d'aquest grup, l'any 1283. És una obra de transició, de concepció encara romànica, però amb alguns a punt d'un més gran realisme.

La porta del costat nord, de concepció més senzilla, presenta també decoració de tipus geomètric, pròpia de l'escola lleidatana. Al costat esquerre de la façana s'aixeca el campanar, obra d'època gòtica que s'acabà probablement a finals del segle XIV

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Cecília de Tornabous)

És l'església parroquial amb elements gòtics i renaixentistes del Tarròs, al municipi de Tornabous (Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. És una església coberta a dues aigües, on cada capella lateral té la seva pròpia coberta, cadascuna d'elles a una determinada alçada. A la façana hi ha la rosassa i la porta d'accés, rectangular, sobre la que es troba una fornícula amb l'escultura, d'època contemporània, de Santa Cecília. El campanar està adossat al costat esquerre. És de planta rectangular amb els angles arrodonits i obertures en arcs de mig punt on hi ha quatre campanes a la part superior. Interiorment té una nau coberta amb volta de canó de cinc trams. Té cor i tres capelles laterals per banda, a les que s'accedeix a través d'arcs de mig punt. Als murs laterals hi ha unes pilastres adossades. L'absis és poligonal a la part inferior i semiesfèric a la superior, amb un relleu en forma de venera sostinguda per dues petxines laterals

A l'altar principal es venera la imatge de Santa Cecília, d'alabastre, de factura gòtica amb reminiscències romàniques. Fa 1 metre d'alçada. Durant els atacs de 1936 quedà destrossada i es restaurà l'any 1988

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç d'Almenara)

És una església del municipi d'Agramunt (Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A uns 50 m. del Pilar d'Almenara, hi ha un temple dedicat a Sant Vicenç màrtir; en l'actualitat sense ús, esbaldregat i en ruïna. El temple constà d'un nau, està orientat d'est a oest, l'absis de planta circular i la coberta de volta de canó reforçada per arcs torals que descansen damunt de pilars acabats amb capitells sense decoració; pedra d'importació -indica Sarrate-; l'època de construcció ha d'apropar-se al segle XIII, amb possible obra a les acaballes del XII i amb encaix de la capella gòtica -encara no malmesa del tot- als temps inicials del XIV. A la vora del temple, hi hagué un poblat medieval.

 

Pintors Catalans (Joan Colom i Agustí)

Arenys de Mar (Barcelona), 1879 - Arenys de Mar (Barcelona), 1969, Fou un pintor amb una trajectòria molt particular, doncs de l'impressionisme d'origen francès evolucionà cap al realisme espanyol i finalitzà realitzant pintures de paisatge arrelades a la tradició més catalana. També fou gravador i dibuixant, sobretot pels seus encàrrecs com a il·lustrador. Durant força anys treballà com a dependent de comerç. El 1899 anà a Sierra Leone i Fernando Poo amb una expedició comercial catalana, fent alguns estalvis alhora que emmalaltint.

Bàsicament autodidacte, es formà amb Ramon Alsina i Amills, estudià els grans mestres del Museu del Prado i des de 1909 viatjà sovint a París, rebent influència de l'impressionisme. Fou membre de l'associació Les Arts i els Artistes d'ençà que es fundà el 1910. Després de llargs viatges i de viure una colla d'aventures i desventures dignes d'una novel·la, Colom adquirí gran renom com a pintor impressionista i com a dibuixant. Concretament publicà al setmanari Papitu amb el pseudònim d'Adam i col·laborà en altres publicacions com Picarol, D'Ací i d'Allà, Mediterrània, Revista Nova, Iberia, La Mainada i Jordi. Així mateix il·lustrà diversos llibres. El 1924 encara pintà quadres amb influència clara de Pissarro, però més endavant retornà al realisme i narrà en els seus paisatges escenes populars i típiques de Catalunya.

De la seva obra cal destacar els paisatges pintats a l'oli i els aiguaforts. Tenia molt en compte l'ambientació i la llum pròpia de cada indret (com ara la llum metàl·lica en els paisatges maresmencs), i solia agrupar elements humans com ara fontades i aplecs, amb un sentit superb de la integració de la figura.
Exposà en diverses sales de prestigi, sobretot a París, com la Galeria Durand-Ruel el 1926; a Londres on s'exilià el 1937; Venècia; Pittsburgh; Barcelona i Arenys de Mar. Gran part de la seva obra figura al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, al Museu Reina Sofia i alguna al Museu de Montserrat.
Morí als 85 anys a la casa que tenia al Turó del Maltemps d'Arenys de Mar. Les seves despulles reposen al Cementiri de Sinera

Pintors Catalanes (Josep Coll i Bardolet)

Campdevànol (Girona), 7 de novembre de 1912 - Valldemossa (Illes Balears), 30 de juliol de 2007. Fou un pintor català.  Estudià a Vic i a Olot. El 1936 marxà a Tours, on el 1937 va fer la seva primera exposició individual, i més tard a l'Académie des Beaux Arts de Brussel·les, on hi va romandre fins al 1939. El 1942 tornà a Espanya per a estudiar gravat a l'Academia de San Fernando de Madrid. El 1940 s'instal·là definitivament a Valldemossa (Mallorca).

Va exposar a Vic, Barcelona, Palma, França, Bèlgica, Suècia, Noruega i els Estats Units. La seva pintura, sensible i sincera, d'estil impressionista, ha dibuixat el paisatge, les tasques agrícoles i les danses mallorquines amb l'aquarel·la, el guaix i especialment l'oli. Es va dedicar també a la natura morta i a la il·lustració.
Coll va ésser també un dels fundadors de l'Obra Cultural Balear. El 1987 fou nomenat fill adoptiu de Valldemossa i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quan es va morir va fer donació de la major part de la seva obra al Santuari de Lluc, a Mallorca. Una altra part la va llegar a la Fundació Cultural Coll Bardolet de Valldemossa.

Pintors Catalanes (Josep Maria Codina i Filbà)

Mataró, 1958. És un pintor mataroní. Va fer la seva primera exposició individual a Mataró l'any 1985. Format en l'àmbit acadèmic, primer a l'escola d'arts Aplicades Pau Gargallo de Badalona i després a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, va iniciar la seva trajectòria artística marcada pel mestratge dels artistes mataronins Arenas i Novellas.

Pintors Catalanes (Lluïsa Clols)

Valls (Tarragona), 1947. És una pintora tarragonina. Les seves obres han estat exposades al seu Valls natal, Reus, a Vilanova i a Tarragona. Va començar a pintat des de ben petita amb una capsa de pintures que va heretar d'una germana de la seva mare, i que amb aquestes pintures, quan té dotze anys fa la seva primera obra que encara conserva. Quan estudia batxillerat en un internat de Barcelona, és la responsable de dissenyar els cartells de les activitats que es fan al centre. A casa seva, moltes vegades dibuixa d’amagat, ja que els seus pares la idea que Lluïsa vulgui dedicar-se a l'art no els fa cap gràcia, raó per la qual fa el batxillerat de ciències. Malgrat aquesta opció, l'any 1964 ingressa a l’Acadèmia Valls de Barcelona, dirigida pel pintor Nolasc Valls i Martí, professor, entre d’altres, de Modest Cuixart i Antoni Tàpies. L’any següent es matricula a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. El 1969 guanya la Beca Amigó Cuyàs, considerada la més destacada distinció que es pot obtenir en aquesta Escola, i que encara continua vigent. És la primera noia, conjuntament amb Assumpta Solsona, a obtenir aquesta distinció; el mateix any també és distingit Esteban Terrades. Amb el premi fa un viatge de dos mesos per Andalusia, Extremadura i Castella. Dels seus anys a Belles Arts guarda un especial record de Jaume Muxart, un professor al qual agrada ajudar els alumnes, orientant-los i deixar-los lliures perquè pintin com vulguin. En acabar els estudis de belles arts es casa i torna a Valls. Continua pintant dia rere dia i participa en algunes exposicions col·lectives. Poc interessada a exposar, fa la seva primera mostra individual l'any 1975 a la sala d’art Gents de Tarragona. Cap a l'any 1976 a l’estiu fa una mostra a la Sala municipal de Sant Roc de Valls, i a la tardor, a la Galeria de Vilanova, Vilanova i la Geltrú. Cap al 1989 participa en una mostra col·lectiva a l’Exposició d’Artistes Vallencs d’Avui a la Sala Lila de Valls. L’any següent, 1990 rep un encàrrec per part de la seva ciutat i com a reconeixement del seu art. Fa una obra en homenatge als castellers de Valls per a la Galeria de Vallencs Il·lustres de l’Ajuntament d’aquesta població.

Per raons personals Lluïsa Cols deixa d’exposar durant un temps però, no deixa de pintar, fins que al maig del 2008 fa una mostra en la qual exposa una selecció de les obres dels seus darrers anys. Amb el títol “Observar o ser observats”. Alguns dels quadres estan compostos com els retaules, amb múltiples escenes, escenes de la quotidianitat, i de com transcorre la vida diària. En totes les escenes la figura que hi destaca és la dona la qual la mostra tal com és, és a dir, sense idealitzar-la.

Pintors Catalanes (Maria Claustre Panadés)

Tarragona, 1914 – 2006. Va ser una pintora tarragonina. Va ser una de les alumnes de l'Escola Taller d'Art de Tarragona que l'any 1937 va rebre una de les dues beques assignades als estudiants de pintura; una de les dues beques d'escultura va ser per a la seva companya i amiga Maria Teresa Ripoll (Tarragona 1914-1987). A l'Escola Taller, a més d’aprendre a pintar i dibuixar, s'hi impartia una formació complementària de música i literatura. Era un centre de pintura i escultura, on la literatura, la música i la cultura en general també eren fonamentals, de manera que Claustre va rebre una formació que abraçava molts aspectes.

Durant la Guerra Civil la seva família es va traslladar a Constantí, on ella va aprofitar el temps fent nombrosos dibuixos dels nens del poble. Dels seus anys a l'Escola Taller es conserven molts treballs els quals donen una mostra del domini assolit en el camp del dibuix. Els seus dibuixos tenien molta afinitat amb els de Maria Teresa Ripoll, ja que compartien professor i molts cops models.
Posteriorment es va casar i va tenir dues filles i un fill. En aquesta etapa va fer una parada a la seva carrera artística per tenir curar dels seus fills. Tot i això, en les seves estones lliures seguia pintant però no va participar en cap concurs ni exposició.

L’any 1970, amb cinquanta-sis anys, es va matricular a l'Escola Taller d'Art de la Diputació de Tarragona, ja que volia torna a emprendre la seva vocació. El seu esperit inquiet de voler continuar fent art la va portar, juntament amb un grup d'amigues, a buscar un estudi per rebre classes de la pintora Magda Folch. L'any 1981 el grup organitzava l'exposició Colectiva 80” a la Galeria d'Art de Caixa Tarragona, en la qual Claustre Panadés hi va presentar natures mortes, flors i paisatges. Cap a la primavera de 1982 es va fer sòcia del Cercle Artístic de Sant Lluc, a Barcelona per seguir en contacte amb l'art. La darrera etapa de l’artista va culminar amb l’exposició al Casino de Tarragona l'any 1998 i dues col·lectives el 2001, una a la Sala de Jovent de l'Ajuntament de Guissona, i l'altra a Cal Xuriguera, a Palouet (la Segarra)