miércoles, 23 de octubre de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església-hospital Sant Marçal)

És una obra del municipi de Montblanc (Conca de Barberà) protegida com a bé cultural. La façana de l'església és amb les dues portes dovellades, una d'elles tapiada, i una finestra ogival decorada.[1] Pel que fa a l'antic hospital, l'l'interior presenta una planta de 22 metres de longitud per 10 metres d'alçada. La planta és irregular però tendeix al rectangle. La coberta es sustenta sobre quatre arcs diafragma i els murs estan actualment arrebossats i pintats.

Actualment l'edifici és de planta irregular, amb capçalera plana i d'una sola nau, on hi destaca una pintura mural de Sant Cristòfol, obra del segle XV, i un finestral gòtic esculpit. La coberta és d'embigat de fusta a dos vessants, suportada per arcs diafragmàtics, sense contraforts. Els arcs tenen una alçada desigual, signe de la primitiva existència de dues dependències contigües: l'església i l'hospital. A més a més, la previsió inicial del testador de bastir dos edificis queda confirmat per l'existència de dues portes adovellades a la façana principal (una de les quals actualment està convertida en finestral). Sobresurt un senzill campanar d'espadanya arran de la façana.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Miquel de Montblanc)

És una església de la vila de Montblanc (Conca de Barberà). Va servir de parròquia abans i durant la construcció de l'arxiprestal de Santa Maria. S'hi van celebrar Corts catalanes els anys 1307, 1333 i 1370 i és un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Miquel forma part d’un tipus de temple, predominantment rural, que es troba sobretot a la Catalunya Nova i en terres mallorquines i valencianes a partir de la conquesta de Jaume I. Les característiques principals d’aquests edificis és que són petits, d’una sola nau, molt simples, amb poca decoració i gairebé sempre coberts a dues aigües mitjançant armadures de fusta carregades sobre arcs diafragma transversals que serven la teulada. La poca documentació coneguda sobre la construcció d’aquests temples es refereix gairebé sempre als arcs diafragma, autèntic esquelet de pedra de l’edifici. La resta de la fàbrica, murs de tancament, cobertes, no sol figurar en els contractes, probablement perquè eren compromisos verbals. Tanmateix, malgrat que majoritàriament aquestes esglésies són construccions humils, no falten exemples grans i rics, amb sumptuoses façanes, cornises, campanars i, sobretot els teginats policroms de l'interior. Sant Miquel forma part d’aquest grup privilegiat

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de l'Hospital de Santa Magdalena)

És un edifici religiós d'art gòtic totalment lligat al contigu antic Hospital de Santa Magdalena per història i construcció. De fet, interiorment ambdós edificis estan separats només per un petit pati.

L'església, d'art gòtic, té una nau única molt més ampla que llarga (10,8 x 18 m.). Aquesta nau no presenta absis diferenciat i està reforçada per tres grans diafragmàtics que suporten una estructura d'embigats de fusta a dos aigües. En el mur nord hi ha tres arcs apuntats força baixos, a més d'una capella afegida a l'estructura inicial, la qual té una volta de creueria perfectament tallada. Totes les obres d'art moble foren destruïdes el 1936.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Francesc de Montblanc)

Podria haver estat fundat a finals de la tercera dècada del s. XIII, potser on és ara (vora el camí ral, en l'illa actual formada pels carrers de la Muralla de Sant Francesc, Major, Manuel Ribé i Mare Verdruna) o a prop i en un edifici interí senzill. En qualsevol cas, no es pot parlar d'extramurs pel sol fet que, aleshores encara no hi havia les muralles. De l'antic convent sols queda l'església.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna de Montornès)

És una ermita a la partida de Montornès al terme municipal de Montblanc, a 4 km de Barberà de la Conca. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. La nau de l'església presenta una de les tipologies més comunes del gòtic català. És de planta rectangular i capçalera plana, que fa 23 m de llarg, per 8,50 m d'ample i 9 m d'alt (vid. plànols adjunts). Sis arcs (arc diafragma) ogivals de pedra, que arrenquen dels massissos murs laterals (d'1 m de gruix), i sense contraforts, aguanten la teulada de doble vessant. La coberta és un teginat de fusta format per bigues, cabirons (o llates) i taulons, sobre els quals s'assenta la teulada. Les bigues recolzen en mènsules (o cartel·les) de fusta que travessen els diafragmes i tenen els extrems tallats en forma de testes humanes. Al damunt, seguint el pendent dels vessants, s'hi entrecreuen les llates (o cabirons); finalment, sobre aquest entramat de bigues i cabirons hi ha disposats, a manera d'empostissats, els taulons que serviran de llit a la teulada.


Pintors Catalans (Jaume Mateu)

Sant Martí Sarroca, 1382 - 1452. Va ser un important pintor de la segona generació del gòtic internacional establert des de molt jove a València i actiu entre 1402 i 1452. Nét i col·laborador de Pere Nicolau, va estar afincat a València des de molt petit; la seva estada està documentada des del 1402 cap al 1453.
Es conserven moltes notícies de les seves activitats, però no han arribat pas als nostres dies la majoria de les seves obres. L'obra Adoració dels Pastors (1430, taula gòtica que formava part del retaule de Cortes (avui desaparegut), que es conserva al Museu Parroquial de Cortes d'Arenós; la Nativitat (documentat el 1430); participació en la construcció de l'enteixinat de la Sala Daurada (1419 a 1426) de l'antiga Casa de la Ciutat, que avui dia es conserva al saló principal del Consolat de la Llotja. Junt amb Gonçal Peris Sarrià i Joan Moreno, va realitzar els Retrats dels reis d'Aragó (1427), quatre peces procedents de la Casa de la Ciutat de València i que es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona. Se li atribueixen el retaule de Sant Valeri de la Vall d'Almonesir i el de Sant Jeroni del Museu Catedralici de Sogorb. També se li atribueix el retaule de sant Miquel del Museu de Belles Arts de València, procedent del convent de la Puritat. Consta, documentada el 1445, la contractació del retaule d'Elx, en el qual va col·laborar Jaume Huguet.
Tot i haver desenvolupat la seva carrera majoritàriament a València, se sap que va pintar encàrrecs per a Terol i, possiblement, va treballar també a Barcelona.

Pintors Catalans (Joan Mates)

Fou un pintor gòtic, català documentat entre 1390 - 1431, que s'inscriu dins del corrent que s'ha anomenat estil gòtic internacional de Catalunya, sorgit al voltant de la personalitat de Lluís Borrassà. Mates va ser un artista expressiu, que utilitzava els contrastos de línies per modelar les figures. D'aquesta manera va aconseguir que les seves obres destaquessin sobretot per la seva elegància, en què també es reflecteix l'empremta dels il·luminadors francoflamencs

Procedent de Vilafranca del Penedès l'any 1390, es va establir a Barcelona al taller de Pere Serra, amb qui va tenir una llarga relació i col·laboració, junts van treballar en el retaule de la Verge amb els Sants de Siracusa (1400) i, quan es va produir la defunció del seu mestre, va recuperar altres encàrrecs seus, com el del retaule de l'Anunciació per l'església de Sant Francesco de Stampace de Càller (Sardenya), o el desaparegut retaule de sant Tomàs i sant Antoni de la catedral de Barcelona, segons un document del 20 d'abril de 1409.

Va tenir bona relació amb alts càrrecs de l'església i la noblesa catalana i amb mecenes com les famílies Cabrera, Cervelló, Queralt o Foix. Va realitzar diversos encàrrecs destinats per a diferents parts d'Aragó i Catalunya. El retaule de Sant Jaume de Vallespinosa (1406-1410), patrocinat per la família Cervelló, es troba al Museu Diocesà de Tarragona.

Tot i residir permanentment a Barcelona va realitzar estades per atendre encàrrecs a la zona de Vilafranca del Penedès d'on era originari. Hi consten poders atorgats a persones de la població com el notari i cunyat seu en Francesc Gabiol el 1402 i a Berenguer Ferrer el 1403 i 1418. En aquest període va realitzar per al santuari de Santa Maria de Penyafel (Santa Margarida i els Monjos) els retaules de sant Miquel i de santa Llúcia.
Per a la catedral de Barcelona, se li va encarregar el gran retaule de Sant Ambròs i Sant Martí de Tours (1411-1415), encara conservat i d'altres avui desapareguts com el retaule de Santa Anna i Sant Miquel (1406-1409) segons una carta de pagament del 5 de juny de 1406, el retaule de Santa Agnès (1412-1413) segons una carta de pagament del 8 de juliol de 1412, així com l'esmentat retaule de Sant Tomàs i Sant Antoni (1409) iniciat per Pere Serra. Per a la Pia Almoina de Barcelona, el de Sant Sebastià i Calvari, guardat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, executat l'any 1431 en els límits finals de la seva producció.

Pintors Catalans (Joan Massana)

Ciutat de Mallorca, 1374-1412. Va ser un pintor del gòtic mallorquí. Tenia una casa al carrer dels pintors, prop del Convent de Sant Domingo de Ciutat. Va pintar el Retaule gòtic de Santa Maria del Camí, conservat a la Casa de la Vila d'aquesta localitat mallorquina.

Pintors Catalans (Bernat Martorell)

Sant Celoni, 1390 - Barcelona, 1452. Fill d'un carnisser de Sant Celoni, Bernat Martorell fou la personalitat dominant en la pintura del segon quart del segle XV i liderà un dels tallers més actius de Barcelona. La conservació del Retaule de sant Jordi va fer que els historiadors d'àmbit internacional coneguessin i apreciessin la seva obra ja des d'inicis del segle XX.
Tot i que va ser un dels principals artistes de Catalunya de mitjan segle XV, se sap poc de la seva vida abans de 1427, moment en què es troba documentada la seva arribada a Barcelona. Es creu que es va formar a les escoles de Tarragona. Un cop a Barcelona va establir contacte amb el cercle del taller de Lluís Borrassà i va entaular amistat amb Dello Delli i Ambrosio Salari.
La major part de les seves obres van ser retaules, tot i que va dissenyar vitralls i va il·luminar llibres, com les miniatures del Llibre d'hores guardat a l'institut Municipal d'Història de Barcelona.

Pintors Catalans (Joan de Rua)

Montblanc, segle XV - ?, principis de segle XVI. Més conegut com a Mestre de Cervera, va ser un dels pintors del gòtic tardà més importants del Principat. Sembla que l'artista montblanquí fou deixeble del mestre valencià Joan Reixac i quan aquest morí el 1492, Joan de Rua retornà al Principat de Catalunya. Així, ja el 1493-94 és contractat per fer el Retaule de Sant Miquel a Verdú (l'Urgell) i el 1496 és al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (Conca de Barberà) policromant el Panteó Reial. També se'l troba entre 1500 i 1502 a Cervera pintant el Retaule de l'Àngel Custodi. El Doctor Duran considerava Jeroni Rua, pintor actiu el 1541, un descendent del Mestre de Cervera.

Pintors Catalans (Jaume Huguet)

Valls, 1412 - Barcelona, 1492. Fou un pintor gòtic català. El seu estil és una evolució del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, que formaven part de la corona d'Aragó i Catalunya. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del segle XV, un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles i també membres de la família Vergós amb qui va mantenir una estreta relació personal. Una part important de la seva obra s'ha perdut en revoltes que han destruït les esglésies que les contenien i la majoria del que es conserva són panells de retaules que han estat desmuntats.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya té la col·lecció més important d'obres de l'artista, amb unes 25 pintures