Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de l'Espluga de Viu)

O, simplement, de Viu, era un priorat benedictí, d'origen romànica proper al poble de Viu de Llevata, de l'antic terme de de municipi propi fins al 1968, actualment pertanyent al municipi del Pont de Suert.

El seu emplaçament és encara controvertit, atès que alguns estudiosos l'han situat al mateix roc on hi hagué el castell i actualment el poble. En canvi, la més plausible el situa al nord de Viu de Llevata, a l'altra banda del barranc de Viu, a la partida de l'Espluga, o del Solà, on encara és viu el record d'antigues construccions, ara desaparegudes. De tota manera, seguint l'antic camí medieval, quan remunta els primers plans del serrat de Monevui es troben els vestigis d'una gran construcció de planta rectangular, que podria ser aquesta església.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Gil de Pinyana)

És una església romànica del municipi del Pont de Suert. És l'antiga parròquia del poble de Pinyana, de l'antic terme de Viu de Llevata. El petit nucli de Pinyana està situat a 1284 m d'altitud. Tradicionalment estava vinculat al municipi de Viu de Llevata, però juntament amb altres petits pobles l'any 1968 fou incorporat al Pont de Suert. Està protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau coronada amb una capçalera i amb dues capelles laterals a banda i banda. Les coberta és de volta de canó i el creuer està coronat per una cúpula semiesfèrica. L'arc que precedeix el creuer està presidit per un bust de la marededéu a sota hi ha la data de consagració de l'església 1705. L'aparell constructiu és fet de pedra irregular i morter de calç. Les cornises, capitells, columnes i peanyes són d'estuc i serveixen per estructurar els diferents espais arquitectònics. Els murs estan decorats mitjançant esgrafiats en blanc i negre. La zona del creuer és la més rica en decoració. Les pilastres tenen incorporada l'ornamentació pròpia de les columnes salomòniques i a les quatre petxines que sostenen la cúpula hi ha uns atlants que sostenen els quatre evangelistes. L'església de Sant Gil fou consagrada el 1705. No s'han localitzat referències medievals, però el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal conserva una marededéu romànica procedent de l'església de Pinyana. D'una segona imatge de la Mare de Déu amb el Nen, molt primitiva, es dubta si procedeix d'aquesta església o de la de Santa Maria d'Erillcastell. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Fruitós de Perves)

És l'antiga església parroquial romànica del poble de Perves, de l'antic terme de Viu de Llevata, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Gairebé no conserva res del temple romànic, ja que fou del tot remodelada en època barroca. Només la documentació ens permet datar-la en aquella època, ja que està documentada des del segle xi. Era una de les possessions del monestir de Santa Maria de Lavaix. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. És una església d'una nau amb capelles i sagristia laterals. Ha estat modificada i es troben restes de tosca als murs, corresponents a l'enderrocada església romànica. A la façana principal la porta d'accés té un arc de mig punt i una rosassa senzilla que il·lumina el cor i les galeries laterals; a l'esquerra s'aixeca un campanar vuitavat amb una obertura i campana, cobert amb lloses de pissarra 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Vilba)

Era l'església romànica del despoblat del Vilatge de Vilba, pertanyent al terme del Pont de Suert, dins del seu antic terme de Malpàs. Documentada des del 1010, el lloc pertanyia a Santa Maria de Lavaix. Actualment se'n conserven algunes restes, que permeten reconèixer una església d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant. Els murs arriben als 80 cm. d'alçada, amb una amplada d'uns 2,6 metres. Es tracta d'una església del segle xii, per l'aparell constructiu. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Erillcastell)

És una església del municipi del Pont de Suert. Era l'església parroquial del poble d'Erillcastell de l'antic terme de Malpàs al segle XI[cal citació]. De l'església romànica, documentada des de darreries del segle xii, no en queda res: l'actual església, ara abandonada, és un edifici modern, sense que semblin quedar-hi restes del temple original. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. El poble és gairebé deshabitat, l'any 1970 Erillcastell comptava només amb nou habitants. La seva església està dotada d'una torre-campanar d'aspecte feixuc i amb funció gairebé d'ermita. Tanmateix, aquesta altura -que reuneix el grupet de cases entorn del que fou castell d'Erill- rememora la nissaga dels Erill, important en la història catalana.
Al Museu Diocesà de Lleida hi ha una notable talla de fusta policromada de la Mare de Déu amb el Nen, de formes clarament romàniques, que cal datar a la segona meitat del segle xiii. Una segona imatge de la Mare de Déu amb el Nen, molt primitiva, que es dubta si procedeix d'aquesta església o de la de Sant Gil de Pinyana. 

 

Escultors Catalans (Guillem Timor)

Montblanc, segle XIV. Fou un escultor català del gòtic. Una de les sevos obres més destacades és la imatge de Sant Andreu que va realitzar per a una església a La Selva del Camp. L'obra va patir agressions durant la Guerra Civil Espanyola, més concreatment el 1936. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva obra seva

Escultors Catalans (Guillem Seguer)

Anomenat també Guillem Seguer de Montblanc. Va ser mestre d'obres i escultor de mitjan segle XIV, amb la seva obra coneguda en l'àmbit de Catalunya. Una de les seves primeres documentacions és la d'un contracte de l'any 1342 de l'obra d'una Verge amb Nen per a l'església parroquial de Vinaixa, posteriorment destruïda durant la guerra civil espanyola de l'any 1936 (es tenen documents fotogràfics). A Montblanc, existia una escultura de Maria Magdalena a la capella de l'hospital, que malgrat haver desaparegut a la guerra civil de 1936. Va treballar com a mestre d'obres i escultor a la Catedral de la Seu Vella de Lleida, on va precedir el mestre Bartomeu Robió. Va realitzar el sepulcre del bisbe Ponç de Vilamur, del que es conserva solament la coberta del sarcòfag amb la figura jacent del bisbe vestit de pontifical amb les mans creuades sobre el ventre subjectant el Bàcul pastoral. El cap amb mitra es recolza sobre un coixí decorat. Com a mestre d'obres de la Seu va ser el realitzador del primer projecte de la porta dels Apòstols.

Escultors Catalans (Bernat Saulet)

Actiu durant el segle XIV. Fou un escultor, probablement català. Es coneix molt poc de la seva biografia, però al Museu Episcopal de Vic es troba una de les seves obres mestres, un retaule de la passió, provinent de l'església de Sant Joan i Sant Pau de Sant Joan de les Abadesses.

Escultors Catalans (Pere Sanglada)

 O Pere Ça Anglada. ¿? - 11 de març de 1408, Barcelona. Fou un escultor molt actiu a Barcelona a la fi del segle xiv. Es creu que es va formar a Girona sota les ordres de Pere Morei. Entre les seves obres, la més important va ser el cadirat del cor de la catedral de Barcelona, començada l'any 1394 i finalitzada el 1399. Li van enviar, per ordre del capítol de la catedral, a visitar altres cors per França i cap al nord arribant fins a Flandes, sent en Bruges on va comprar la fusta de roure que empraria al cor de Barcelona. Una vegada de tornada del viatge, munta un taller on s'envolta dels millors artistes del moment a Barcelona, com Antoni Canet o Francesc Morata i alguns que van actuar com aprenents com Pere Oller o Llorenç Reixac, i entre tots van deixar llest tot el cadirat en quatre anys. Se li va encarregar també l'execució del púlpit, tot ell treballat amb arquitectura gòtica i amb quinze imatges a tota la seva circumferència. També hi ha en la mateixa catedral, la imatge jacent del bisbe Oleguer de Barcelona, realitzat l'any 1406, sent aquesta la seva darrera obra documentada.

Escultors Catalans (Bartomeu de Robió)

També conegut com a Bartomeu Robió (c. segle XIV) fou un escultor català actiu a Lleida durant el segle xiv, més concretament està documentat entre el 1360 i el 1380. Alguna de les seves obres més representatives és el Tríptic de pedra de la capella de Sant Pere de l'església de Sant Llorenç de Lleida, fundada per Pere Sagrassa Una altra obra seva, amb un estil similar, és la Verge dels fillols, realitzada en alabastre i que es troba a la parròquia de Sant Llorenç de la mateixa ciutat, i que durant un temps presidí el retaule major de la Seu Vella de Lleida. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha exposada una escultura que li és atribuïda, un arcàngel Gabriel d'una Anunciació

Escultors Catalans (Pere Moragues)

Fou un escultor, arquitecte i orfebre del segle XIV, amb activitat documentada a l'Aragó i Catalunya. Es creu que va néixer prop de l'any 1330 i, pels documents en què se l'anomena sempre "ciutadà de Barcelona", és probable que tingués lloc el seu naixement en aquesta ciutat. La seva residència va ser en la major part de la seva vida a Barcelona; tenia taller i casa al carrer Ample, on se l'anomena "carpentarius" el 1358. Casat amb Caterina, filla d'Arnau Ferrer, ferrer de Barcelona, va tenir documentat un fill, Marc, dedicat a la mateixa professió que el pare, i que el 1395 era membre del Consell de Cent de la ciutat. La seva mort es va produir entre 1387 i 1388. És quan es té notícia que la seva vídua va vendre la casa del carrer Ample a un mercader anomenat Bernat Casasàgia

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Peranera)

És una ermita romànica del municipi del Pont de Suert. Es troba en un lloc aïllat i solitari del nord del poble de Peranera, de l'antic terme de Malpàs. S'hi arriba pel camí de les mines d'hulla de Peranera, en direcció a Erillcastell, fins que es troba la Borda de Puiol, des d'on un camí mena en uns 20 minuts a Santa Margarida. És un bé protegit com a bé cultural d'interès local.
Es tracta d'un petit edifici molt modificat. té una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat. Un arc presbiteral connecta amb l'absis de planta semicircular allargassada. Aquesta presenta una finestra d'una sola esqueixada. El mur de tramuntana descansa sobre la roca, el de migjorn té una gran alçada a causa del desnivell. A ponent trobem la porta d'entrada d'arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca, al damunt hi ha una finestra parabòlica amb una petita campana. La volta de la nau presenta un parament més regular i acurat que la resta de l'edifici. Al mur nord s'hi han trobat restes de sepultures. Aquest edifici per les seves característiques es podria datar al S.XI, però amb importants remodelacions fetes al S. XII i posteriors, les quals afectaren la capçalera, la volta, el reforçament dels murs perimetrals i la modificació de les obertures. No es tenen notícies documentals d'època medieval d'aquesta capella. Apareixen referències a partir dels temps moderns.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní d'Esperan)

Construïda al segle xi, és l'església del poble abandonat d'Esperan, de l'antic terme de Malpàs, actualment pertanyent al terme d'El Pont de Suert. Era sufragània de la parròquia de Santa Maria d'Erillcastell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb absis semicircular lleugerament ultrapassat, orientat al NE. L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. La nau, més alta que l'absis, és coberta amb volta de canó i és feta de carreus col·locats al llarg, seguint el sentit longitudinal de la nau. L'absis, en un nivell més baix, presenta una volta de quart d'esfera feta amb filades concèntriques. Posteriorment s'afegiren dues capelles laterals (la primera ja està enfonsada) al mur sud, lloc on, originàriament, hi havia la porta d'accés. A l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada i ampit graonat. Al mur de ponent hi ha la porta, d'arc de mig punt adovellat. Al damunt hi ha una finestra d'una sola esqueixada amb doble arc única a tota la comarca. El campanar d'espadanya de dos ulls corona la finestra meravellosa. Al presbiteri es conserva un altar decorat amb dues ares superposades.
Fou bastida en les mateixes èpoques que Sant Climent d'Iran, o Sant Quirc de Durro. Aquestes esglésies es poden incloure dintre del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí. Les de la Vall, van ser declarades patrimoni mundial material de la humanitat per la unesco l'any 2000. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Massivert)

És una església romànica del municipi del Pont de Suert. Pertanyia al poble abandonat de Massivert, de l'antic terme de Malpàs. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.
Es tracta d'un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera que s'obre directament a la nau. L'absis té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític. La porta d'entrada, situada a la façana de ponent, és feta amb dovelles de pedra tosca, al damunt hi ha un ull de bou. El campanar de cadireta, de dos ulls, amb coberta a doble vessant corona la façana. Per la rusticitat de l'aparell i la tipologia de la finestra absidial, podria tractar-se d'un edifici adscrit a les fórmules pròpies del segle xi que no presenten decoració llombarda. L'església ha patit modificacions posteriors.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Castellars)

Antigament dedicada a Sant Feliu, és l'església parroquial del poble de Castellars, de l'antic terme de Malpàs, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. El temple actual ha sofert moltes transformacions, i a penes es reconeix l'obra romànica, però en destaquen el forrellat de la porta, de tradició romànica, així com una pica baptismal de la mateixa època, que té decoració incisa, molt notable. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
És una església entre mitgeres, d'una nau, amb edifici adossats i torre de planta quadrada a la cantonada de la façana principal, que té una porta amb arc de mig punt i rosetó per a il·luminar el cor. Al campanar, de quatre finestres, en té una tapiada, es conserven les campanes. Les cobertes de teula àrab estan desfetes. Castellars pertanyia a un abadiat. L'església depengué també de Sas i conserva una interessant pica baptismal decorada, romànica 

 

Escultors Catalans (Pere Oller)

Està catalogat com un dels millors escultors gòtics catalans. Va treballar en la decoració de diferents catedrals catalanes, com la de Vic, la de Barcelona i Girona. El primer document on apareix per primera vegada és amb data 30 d'abril de 1395 com: Pericó Oller dexeble del mestre [Pere Sanglada] lo qual era aprenent l'offici. Es refereix a la seva formació a l'ofici, com a part del grup d'ajudants de l'escultor Pere Sanglada que estava realitzant el cadirat del cor de la catedral de Barcelona. Per aquesta data, i per altres documents posteriors, s'estableix l'edat de nou anys la que tindria Oller en el moment d'entrar en contacte amb el taller de Sanglada. Es ressalta també, com una cosa poc freqüent, que ja aleshores cobrava la quantitat d'1 sou i 6 diners per dia, quan en aquella època els aprenents s'acostumaven a pagar amb la seva manutenció i una única retribució simbòlica. Va deure mostrar una gran capacitat per al treball, quan consta que amb dotze anys ja estava cobrant igual que un obrer de mitjana qualificació

Escultors Catalans (Aloi de Montbrai)

O Mestre Aloi (segle XIV) fou un escultor català d'origen francès. Documentat a Catalunya entre els anys 1337 i 1368, es creu de procedència normanda, encara que la seva activitat professional es va realitzar per a la Corona d'Aragó i Catalunya. Rep encàrrecs reials de Pere el Cerimoniós, el primer, documentat l'any 1337 és el del sepulcre de la seva mare Teresa d'Entença. La realització de 19 escultures dels comtes i dels reis catalano-aragonesos per al Saló del Tinell en el Palau Reial Majorde Barcelona, més tard també li encarrega el panteó real del monestir de Poblet que ho va portar a terme juntament amb l'escultor Jaume Cascalls. 

Escultors Catalans (Michael Lochner)

Fou un escultor d'origen alemany mort a Barcelona l'any 1490. Introductor del gòtic germànic a Barcelona, va executar per a la porta de la Pietat de la catedral de Barcelona, un relleu en fusta representant La Pietat, que en l'actualitat es conserva al museu catedralici mentre al seu lloc d'origen es troba una còpia. Al mateix Museu catedralici es conserva un plafó de fusta tallada dedicat a tots els sants que també li és atribuït. Va ser l'encarregat l'any 1483 de les talles dels pinacles que coronen el cadirat del cor de la catedral. Va realitzar l'any 1487 el retaule de Sant Pere per a Premià de Dalt, destruït durant la guerra civil espanyola (1936)

Escultors Catalans (Pere Joan)

Fou un escultor català del segle XV. Nascut al voltant de 1400, era fill de Jordi de Déu, antic escultor grec de Sicília, esclau del també escultor Jaume Cascalls del segle XIV. S'inicià molt jove i a l'edat de vint anys ja consten documentades les seves primeres obres en solitari: una clau de volta a la nau central de la catedral de Barcelona representant el Pare Etern a la glòria rodejat d'àngels (1418); la façana de llevant del Palau de la Generalitat de Catalunya que dóna al carrer del Bisbe, on representa un alt relleu de Sant Jordi; algunes gàrgoles a la façana gòtica de la Casa de la Ciutat, un i altre també a Barcelona. El seu virtuosisme s'inscriu en els paràmetres del gòtic internacional.

Les seves obres més destacades són el retaule major de la catedral de Tarragona (1426) i el bancal del retaule major de la catedral de Saragossa (1434), tots dos treballs contractats per Dalmau de Mur quan aquest va ser nomenat successivament arquebisbe de Tarragona i de Saragossa (1431).
Se li atribueix la factura d'una creu de terme de Tàrrega datada pels volts de 1431. Va ser seleccionat per a realitzar un retaule per a l'església de Santa Maria de Verdú sufragat per Antoni i Caterina Arnau, si bé no consta la seva activitat llevat d'una Mare de Déu que es conserva a l'església i que va ser destruïda durant la guerra civil i reconstruïda amb molts afegits que només permeten una especulació sobre l'autoria. A petició d'Alfons el Magnànim, viatjà a Nàpols per treballar en la decoració del Castel Nuovo, en el qual, juntament amb Guillem Sagrera, col·laborà en l'arc de triomf de l'entrada

Escultors Catalans (Jordi de Déu)

Messina, segle XIV - c. 1418. Jordi de Deu,  més tard Jordi Joan, fou un escultor gòtic català d'origen grec. Fou comprat com a esclau al mercat de Barcelona per l'escultor Jaume Cascalls, que l'instruí en l'ofici. Les primeres notícies de la seva activitat com a escultor al costat del seu amo són de 1363, quan amb ell treballava en l'encàrrec que havia rebut de Pere III el Cerimoniós per construir i esculpir un panteó reial al monestir de Poblet. S'escapà diverses vegades, però fou capturat i empresonat, i obligat a continuar la feina a Poblet.

Amb Cascalls treballà, durant la dècada de 1370, al timpà del Judici Final de la façana de la catedral de Tarragona. El 1377 treballava a l'església de Santa Maria de Cervera, per a la capella de Sant Martí de la qual va fer el sepulcre de Jaume Serra Major i un retaule. A Cervera s'associà amb l'escultor de Berga Bernat Pintor. A finals d'aquest any, però, el rei, tot elogiant-lo, manà que tornés a Poblet a ajudar Cascalls en l'obra del panteó. Havent mort Cascalls vers 1378, el rei el va nomenar mestre major de l'obra del panteó reial de Poblet el mateix any 1381.
Entorn del 1375 va fer el Retaule de la Concepció per a l'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, del qual només es conserven alguns fragments,[1] la data del qual coïncideix amb la Creu de Sant Jordi, abans situada a la partida de Vadi Celi i ara al costat del carrer dels Templers, creat els anys 80 del segle XX; i entre 1386 i 1387 el retaule d'alabastre de Sant Llorenç, a l'església de Santa Coloma de Queralt.

D'aquesta època són les figures jacents de Joan I i de les seves successives esposes, Mata d'Armanyac i Violant de Bar, lliurades el 10 de gener de 1391, el sepulcre de la infanta Joana d'Aragó, comtessa d'Empúries i els de diversos infants morts joves, fills de Pere III i de Joan I, tots a Poblet. Excepte el sepulcre de la infanta Joana, totes aquestes obres foren destruïdes al segle xix.
A l'àrea de Poblet, va treballar també per a les esglésies de Vinaixa, Forès i Vilosell i el 1393 va fer la creu de Montblanc.
El 1390 va esculpir 50 capitells amb figures, 28 bases de columna i 28 cimacis per a l'ala SE del claustre inferior del monestir de Ripoll, per encàrrec de l'abat Ramon Descatllar.
A Barcelona, el bisbe Ramon d'Escales li va encarregar el 1390 diverses imatges per a la catedral de Barcelona: unes per al mur de tancament del cor, amb mènsules que representen profetes de l'Antic Testament, i altres per a l'escala del púlpit, amb figures de l'arcàngel Gabriel i la Mare de Déu de l'Anunciació. Com a recompensa per aquests treballs va aconseguir la llibertat deixant d'ésser esclau de Cascalls. Possiblement, també treballà per al convent del Carme de la mateixa ciutat, del qual es conserven algunes peces que li són atribuïdes, i per a l'Hospital de la Santa Creu, per al qual obraria claus de volta i capitells del claustre.

És autor dels escuts i, potser, de l'arcàngel que decoren la portalada gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, feta el 1400, obra que ja signà amb el cognom Joan (Johan). Es creu que canvià el nom quan aconseguí la llibertat, bé per decisió de Cascalls o dels seus hereus, bé per influència del bisbe Escales. El 1402 va fer la creu de Santa Coloma de Queralt. Entre 1398 i 1407 va treballar en l'obra del Palau del rei Martí, a Poblet. Va tenir dos fills escultors, Antoni Joan i Pere Joan, aquest últim molt destacat. La influència de Cascalls és visible en el seu estil, tanmateix més estilitzat. En la seva última etapa mostra una tendència al realisme d'influència borgonyona. La seva vida ha estat novel·lada per Vicenç Aguado a L'escultor de Déu (2016)

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella)

És una església del municipi del Pont de Suert, de l'antic terme de Malpàs. Està protegit com a bé cultural d'interès local. Les ruïnes del monestir de Santa Maria de Lavaix es troben en un indret normalment negat per les aigües de l'embassament d'Escales, a uns 3km del Pont de Suert, i només són visibles, i accessibles, qual el nivell de les aigües és prou baix. Actualment només resten alguns vestigis e l'església: l'angle sud-est de la nau de l'església, el pilar dus-est del creuer, l'arrencada de l'arc presbiteral de l'absidiola presbiterial sud i un fragment de la part baixa del seus murs. Amb aquests elements i la informació que es té d'inicis del segle XX es pot saber com era el monestir. Aquest s'organitzava entorn d'un claustre, situat al costat sud de l'església, que ocupava la banda nord del conjunt, arrambat al pendent de la muntanya.

L'església era un petit edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, que a l'interior adopta forma de ferradura i s'obre a la nau per mitjà d'un arc presbiteral. L'exterior no té ornamentació. Els murs, de gran rusticitat, són formats per filades irregulars. Els carreus són de gres vermellós, combinats amb altres de pedra calcària, tots ells lligats amb argamassa de calç i sorra fina. Un arc de mig punt, ara amagat per l'estructura de fusta del cor, obria el mur de migjorn donava lloc a una porta de factura senzilla, adovellada. Les petites dimensions de l'edifici no van permetre una independència entre l'espai interior de l'església i el cor, de manera que aquest ha envaït gran part de la nau i fins i tot del presbiteri. La nau és coberta amb volta de canó de perfil semicircular i l'hemicicle absidial amb volta de quart d'esfera. Es pot datar a finals del segle xi o bé entrat el segle XII

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu d'Erta)

És l'església del poble d'Erta, de l'antic terme de Malpàs, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Era sufragània de la parròquia de Sant Pere de Malpàs. És una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó i absis semicircular sobrealçat, obert a la nau a través d'un arc presbiterial molt ample. Està tota ella, però, molt transformada. No es poden veure bé els murs interiors, ja que estan del tot emblanquinats. Es reconeix, però, per l'aparell, que es tracta d'una església del segle XI.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sueix)

Era l'església romànica del despoblat del Vilatge de Sueix, pertanyent al terme, actual i històric, del Pont de Suert. Documentat des del 956, el lloc pertanyia a Santa Maria de Lavaix. Actualment se'n conserven algunes restes, que permeten reconèixer una església d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, que en algun lloc arriben a conservar fins a 2 metres d'alçada. Feta amb carreus pertits i regulars, era una obra de força qualitat. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sarroqueta)

És una església del municipi del Pont de Suert. Està situada al poble de Sarroqueta de Barravés, de l'antic terme de Llesp, i és sufragània de la parròquia de Sant Martí de Llesp. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau amb capelles afegides al N i S. Volta de canó esfondrada. Absis desaparegut amb motiu de l'ampliació del temple. Porta a ponent sota el campanar, de planta quadrada que forma porxo d'accés. Murs d'aparell amb carreus de pedra dolenta de la zona. Restes de cobertes de lloses de pissarra. Fossar al N.-E encara utilitzat. Sarroca de Barravés consta des del 1015, però l'església de Santa Maria no apareix documentada fins al 1314, com a església inclosa en l'ardiaconat de Tremp. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador d'Irgo de Tor)

És un edifici religiós del municipi del Pont de Suert. Està situat al peu de la carretera d'Igüerri a Irgo, dins del terme municipal de Pont de Suert, a 1.402 m d'altitud damunt la riba esquerra de la Noguera de Tor, l'ermita de Sant Salvador d'Irgo s'integra plenament en el marc paisatgístic, marca una fita com a lloc sagrat i manté, amb la seva gran senzillesa arquitectònica, el sabor rural i la tradició cultural popular de segles. Fou declarat bé cultural d'interès nacional.
L'edifici és de planta rectangular, d'una sola nau i coberta a dues vessants de lloses de pedra i teula àrab. Els murs són de maçoneria i carreus de pedra arrebossats. A la façana principal, que correspon als peus de la nau, s'obren a la porta d'accés, d'arc rebaixat, una finestra rectangular al pany de mur de la dreta i un rosetó central sota el vèrtex de la teulada. Damunt d'aquest s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull. Les altres tres façanes són totalment llises, llevat la del costat de l'evangeli, on s'obre una finestra que il·lumina la nau. Els murs interiors són emblanquinats.

A la capçalera s'ubica un magnífic retaule barroc datat l'any 1708, policromat, amb columnes salomòniques, volutes i altres elements propis de l'estil, presidit per una gran imatge policromada de Sant Salvador. La coberta és de volta de canó, amb un arc que marca l'espai poc abans del presbiteri i un altre que separa el sector corresponent al cor. Ambdós arcs recolzen en sengles pilars adossats, amb la seva part superior mensuliforme. Als peus de la nau hi ha un cor elevat sostingut per bigues transversals. S'hi accedeix per una escala d'obra i rep la il·luminació a través del rosetó de la façana principal. El paviment és de lloses de pedra.
El presbiteri està a un nivell més alt que el sòl de la nau. Els elements constructius que integren l'edifici actual i la datació del retaule com a única referència exacta permeten situar l'obra entre finals del segle xvii i les primeries del xviii. El context històric general del lloc podria donar peu a la hipòtesi d'un probable origen romànic, però la manca de documentació impedeix d'establir una cronologia fidel en aquest sentit

 

Escultors Catalans (Guillem Cors)

Principat de Catalunya, segle XIV - Principat de Catalunya, segle XIV. Fou un escultor i arquitecte català, actiu a Girona el primer terç del s. XIV. Junt amb Jaume de Faveran o Faberan dirigia les obres de la catedral gòtica de Girona, en morir aquell el 1330, Cors continuà la direcció acabant el presbiteri i la major part de capelles que l'envolten, verificant-se el 12 de març de 1347 el trasllat de l'altar major, des de l'església romànica a l'actual.
Segons un document trobat en l'arxiu de la catedral per mossèn Fita, Guillem de Cors gaudia d'un jornal de tres sous per dia laborable i una gratificació anual de 100 sous, abonables per Nadal. Alguns estudiosos el suposen autor de l'estàtua de Sant Carlemany, llaurada el 1345.

Escultors Catalans (Joan Claperós)

Fou un escultor català del segle XV. Amb el seu pare Antoni Claperós col·laborà a la catedral de Barcelona, de la qual va ser nomenat mestre escultor, a les obres portades a terme al claustre, al brollador. Se sap que és d'ell la clau de volta central de l'antiga sala capitular, realitzada l'any 1454 i representant la Pentecosta.

També amb el seu pare treballà en les imatges de la porta dels Apòstols per a la catedral de Girona, obra destruïda durant la guerra civil espanyola l'any 1936. Joan Claperós entrà al servei de Pere de Portugal i treballà a les obres del Palau Reial Major de Barcelona, realitzant seixanta rajoles de terra cuita per a la capella reial, representant àngels i les armes d'Aragó i Sicília. La seva mort es produí a Barcelona l'any 1468.

Escultors Catalans (Antoni Claperós)

Fou un escultor català del segle xv. De la seva vida només es tenen detalls de la seva llarga participació en les obres de la catedral de Barcelona, des de l'any 1414 fins a 1454, com mestre d'obres se li cita treballant a la base del cimbori l'any 1422 juntament amb Llorenç Reixac.
Va col·laborar també al claustre, on cobrava 121 sous, una quantitat superior a altres escultors o sigui, pels relleus dels capitells del brollador del claustre i també de l'elaboració d'una clau de volta, per a una de les seves galeries, representant el Davallament. L'obra més important va ser el brollador amb la volta, en els llibres de l'obra de la catedral, es relata que va treballar al costat del seu fill Joan Claperós a les imatges de la clau de volta del sortidor entre els anys 1448 i 1449. Aquesta representa a Sant Jordi lluitant contra el drac i està sostinguda per caps d'àngels.
També va executar escultures en terra cuita, com una creu de terme, encàrrec de l'any 1454, per a Barcelona, i una escultura de Santa Eulàlia de Barcelona que es guarda al Museu de la Catedral de Barcelona. El capítol de la catedral de Girona, li va encarregar l'any 1458 les dotze imatges per a la porta dels Apòstols. L'any 1936, durant la guerra civil espanyola, van ser destruïdes. Solament queden fotografies d'aquesta obra.

Escultors Catalans (Jaume Cascalls)

Berga (Barcelona), principis del segle xiv – c. 1378. Fou un escultor del gòtic catalá. Jaume Cascalls va néixer a la ciutat de Berga,com demostra el fet que ell signés al retaule de Cornella de Conflent "Iacobum Cascalli de Berga". Posteriorment, en una data desconeguda, va passar a viure a Barcelona, i es té constància documental que es va casar el 1346 amb Maria Bassa, filla del pintor Ferrer Bassa i germana d'Arnau Bassa. Maria va morir el 1348 -any en què també varen morir el seu pare i el seu germà a causa de la pesta- i Cascalls es va tornar a casar amb la vídua d'un tal Simó Serradell de Barcelona, amb qui tindria una filla anomenada Francesca.

Amb el seu sogre Ferrer Bassa hi tingué una relació professional i artística molt productiva. La semblança entre les robes amb les quals representava els seus personatges i la que indumentària de les pintures de Bassa és evident, i són manifestacions significatives d'aquesta col·laboració el fet que ambdues famílies tinguessin el control del total dels encàrrecs de la cort. El retaule de la Mare de Déu de l'església de Santa Maria de Cornellà de Conflent data del 1345 i té el seu nom gravat, és l'obra més antiga que se li coneix.

Va començar a treballar el 1349 amb el mestre Aloi de Montbrai en l'obra a la que va dedicar la major part de la seva són els sepulcres del panteó reial del Monestir de Poblet, que es va allargar molt a causa dels constants canvis que hi introduïa el rei Pere III el Cerimoniós. La influència del mestre Aloi en Cascalls és enorme, fins al punt de comportar un problema determinar quines obres pertanyen a Aloi o bé a Cascalls. Quan en Cascalls fou nomenat mestre d'obres de la Seu Vella de Lleida (1360) va abandonar els panteons de Poblet a mitja construcció. Per al monestir de Ripoll féu algunes figures d'alabastre policromat i també per a la catedral de Girona, entre les quals destaca el cèlebre Sant Carlemany, una figura reial que reprodueix el retrat del rei Pere el Cerimoniós i que fou objecte de culte a l'altar de la capella dels Sants Màrtirs des que el bisbe Arnau de Mont-rodon instituí el culte a sant Carlemany l'any 1345. Un cop destruïts els panteons del Poblet al segle xix, l'escultura de Sant Carlemany és la més representativa que se'n conserva i una de les peces més valuoses de l'escultura gòtica catalana. Durant la commemoració del 75è aniversari del MNAC, aquesta obra fou mostrada temporalment al museu nacional.
Durant la dècada de 1370 passà a treballar a la catedral de Tarragona, però el 1373 va haver de tornar a Poblet quan el rei el va amenaçar de confiscar-li tots els sèus béns i utilitzar-los per contractar un altre mestre d'obra. Davant d'això, Cascalls s'afanyà a acabar la sepultura del rei Pere III i les parts essencials de totes les altres tombes, però va deixar aturats dos oratoris que va haver d'anar a acabar anys després mentre treballava a Tarragona.
Es considera que la seva mort es va produir pels volts del 1378, ja que és la data de l'afranquiment del seu esclau, i bon deixeble, Jordi de Déu, a qui el rei Pere el Cerimoniós va nomenar mestre major dels sepulcres reials l'any 1381.

Escultors Catalans (Antoni Canet)

S.XV. Arquitecte i escultor català, representant del gòtic internacional. Es creu que el seu lloc de naixença va ser Barcelona. Segons consta en el Llibre de l'Obra del cor de la catedral de Barcelona, on va participar al costat de Pere Sanglada, ja cobrava gairebé tant com el mestre, el que fa deduir que era un obrer ben qualificat. El seu primer treball a la catedral fou només de mig any, marxant per a treballar al portal del Mirador de la catedral de Mallorca, al voltant de l'any 1397, i a l'any següent estava novament treballant a la catedral de Barcelona prenent part en les decoracions de la capella del Baptisteri i a la porta d'entrada a la sala capitular des del claustre.

El 1409 rebia l'encàrrec de realitzar el sepulcre del bisbe Ramon d'Escales, mort l'any 1398, es concloïa dit treball el 1411. Els seus arguments per a la nau única a la catedral de Girona, van deure convèncer el capítol, car el van contractar per a dirigir les obres juntament amb Guillem Bofill. Hi va estar fins a l'any 1426 i són d'ell les dues claus de volta de la nau central. Va acceptar a la vegada d'altres encàrrecs, com el tabernacle per a l'església de Sant Domènec. Va morir l'any 1431.

Escultors Catalans (Vicenç Borràs)

¿? - ¿?. Fou un escultor del segle XV, veí de Figueres. Cap al 1455 va treballar a Vic, on se li atribueix un Sant Miquel avui dia exhibit al Museu Episcopal. Va començar el retaule d'alabastre de la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, intervinguent en el tabernacle de la Mare de Déu

Escultors Catalans (Macià Bonafè)

Barcelona, segle XV. Fou un tallista en fusta del gòtic català que va construir bona part dels retaules i cadirams de cor a Catalunya a mitjan segle XV. Durant els anys 1434 a 1436 va treballar al cadirat de Santa Maria del Mar de Barcelona, juntament amb un escultor estranger, Enric de Birbar. A partir de 1430 va començar el cor de l'església de Santa Maria de Manresa, junt amb l'escultor de Tarragona Pere Llagostera, a partir de 1438. Totes dues obres varen ser destruïdes el 1714.

Va realitzar el cor de la Seu de Vic, com també el llegender i la trona. Posteriorment va rebre la comanda per a fer el cor de la catedral de Barcelona on treballarà a partir de 1450. Probablement, tot i no documentat, fou l'autor del cor de l'església del Pi, de Barcelona. Es tracta d'obres amb talles molt treballades, atapeïdes de decoració floral i de complicades reproduccions arquitectòniques.
En el mateix període va treballar al retaule de l'altar major de Santa Maria del Mar, el de la capella dels Freners de la catedral de Barcelona, i el retaule de Sant Agustí per a l'altar major del convent de Sant Agustí Vell encarregat pel gremi dels Blanquers. Aquests dos darrers, avui perduts, contenien taules de Jaume Huguet de les que encara es conserva alguna. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Casós)

És l'església romànica del poble de Casós, de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert, en un enclavament dins del terme de Vilaller. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
Església d'una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral en el centre de la nau. A llevant hi ha l'absis amb arcuacions llombardes i precedit per un arc presbiteral a l'interior. L'aparell és de carreu de pedra calcària allargassat i col·locat en filades ordenades. Té un campanar d'espadanya de dos ulls. L'interior està cobert per un cel ras de guix. El paviment és de lloses de pedra irregulars.
La decoració absidial s'inscriu plenament en les formes de l'arquitectura llombarda que recorda a Sant Quirc de Durro i el porxo de Santa Maria de Durro, que es poden datar en la segona meitat del segle XII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Llesp)

És l'església parroquial del poble de Llesp, antic cap de municipi propi, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Es pot datar entre el segle xii, quan es consolidà l'art romànic, i el XVII, quan s'introduiren els cimboris a la Vall de Boí. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. De l'antiga església romànica només resten, sobre columnes, dos capitells florals, que ja no han de sostenir l'arquivolta, desapareguda. És destacable la portalada, actualment a la façana nord, però que, originalment, era a la de migdia, del temple primitiu. És feta d'un arc de mig punt realçat amb una arquivolta bisellada; hi falta una arquivolta, perduda en el trasllat, que arrencava dels dos capitells amb columna actualment orfes. L'exterior de l'església era de carreus de pedra arrebossats. La coberta, igual que tot el poble, és de teula àrab, excepte la del campanar que és de lloses de pissarra i està xapitellat en la part superior. Actualment és un edifici deformat que compren diversos estils a partir del romànic. Té força semblança amb les esglésies de Sant Climent d'Iran i de Sant Romà de Casós.   

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Raons)

Era l'església del poble de Raons, de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Era una església romànica d'una nau, amb espadanya a ponent; un bell exemplar del romànic popular. El 1982 s'enfonsà, i ara és un munt de ruïnes.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Igüerri)

És l'església del poble d'Igüerri, de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert, sufragània de la parròquia de Santa Maria de les Neus d'Irgo. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. L'església ha estat molt transformada, amb el pas del temps, de manera que es fa difícil de reconèixer-hi els elements romànics originaris.
D'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, que s'uneix amb la nau a través d'un arc presbiterial, actualment en part escapçat. Més modernament es bastiren el campanar i la capella del sud-est. La porta és a migdia, però una refacció recent de l'església ha desfet del tot la porta original. El mur nord i una part de l'absis són els que conserven més traces romàniques, del segle XII.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent d'Iran)

És l'església del poble d'Iran del s. XI de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. És sufragània de la parròquia de la Mare de Déu de les Neus d'Irgo. L'església centra el petit poble d'Iran, situat aprofitant un replà arrecerat de la Serra Capitana. És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un estret arc presbiteral. La volta no té arcs torals, però es conserven dues impostes bisellades que semblen correspondre a la intenció, no executada, de construir un arc toral. Al centre de l'absis s'obre una finestra d'una sola esqueixada realçada exteriorment per una arquivolta llisa; aquesta obertura ha estat tapiada per la cara interior. Al mur sud, prop de l'obertura de l'arc presbiteral, hi ha una altra finestra també d'una sola esqueixada, a diferència de la que s'obre a la façana de ponent, de doble esqueixada resolta amb una llinda. En aquesta mateixa façana se situa un campanar d'espadanya de dos ulls.

La porta s'obre a la façana meridional; està feta amb una llinda sense arc de descàrrega i suportada per uns brancals formats per grans blocs de pedra. Per sobre de la porta hi ha un nínxol, obert amb un arc de mig punt, que configura una tipologia molt peculiar i sense gaire paral·lelismes, ja que la presència d'aquest tipus de nínxols és molt rara en l'arquitectura altmedieval. L'interior és parcialment arrebossat i els paraments exteriors permeten constatar que l'edifici és construït amb un aparell de carreuó allargassat, de pedra calcària, disposat molt ordenadament en filades uniformes i irregulars, especialment a la part baixa de l'absis

 

Escultors Catalans (Llàtzer Tramulles)

Vilafranca del Penedès (Barcelona),1605- Perpinyà (Francia), 1656. També conegut com Llàtzer Tramulles I o Lazare Tremullas. Va ser un escultor català que va treballar sobretot a la zona del Rosselló. Fill d'Antoni II Tramulles i germà de Josep, també escultors. Pel que fa al seu estil, era molt acurat, destacant sobretot el tractament de les motllures que aporten lleugeresa al conjunt. A més, del seu avi i del seu pare en va heretar el gust, la tècnica i l'art de l'escultura policromada. 

Escultors Catalans (Joan Torras)

S. XVII-XVIII. Fou un escultor especialitzat en retaules actiu al bisbat de Girona. Se l'ha fet originari de la ciutat de Barcelona per bé que domiciliat durant bona part de la seva vida a Figueres, Selva de Mar i Girona. El 1690 es casà amb Francesca Barnoia germana de l'escultor gironí Marià Barnoia amb qui tingué un fill homònim que també es dedicà a l'escultura. Degut als episodis de crema de convents i desamortitzacions eclesiàstiques ben poques de les seves obres perviuen encara.

Escultors Catalans (Josep Sunyer i Raurell)

Manresa (Barcelona), ~1673 - Manresa (Barcelona), 1751. Fou un escultor del Barroc. Aprengué l'ofici al taller que tenia el seu avi Pau Sunyer (mort el 1694) i el seu pare, Josep Sunyer I (mort abans de 1682) juntament amb Lluís Generes i Francesc Grau. L'aprenentatge el féu al costat de Pau Costa, de Vic, amb qui tingué molts punts en comú. Col·laborà amb Francesc Grau en l'obra de la façana de migdia de la Santa Cova de Sant Ignasi, de Manresa, i amb el seu pare en els retaules del Roser, de Navarcles, i de Santa Maria de Cererols (1674). Després d'aquestes obres que es poden considerar d'iniciació, el dia 2 d'octubre de 1691 Josep Sunyer i Raurell signava una àpoca per un pagament a propòsit del retaule de Nostra Senyora de la Sagristia de Puigcerdà, on es deia que Francesc Ferriol (que inicialment havia contractat l'obra), el seu cunyat, era mort.

Escultors Catalans (Jacint Sorts)

Manresa (Barcelona), ¿? - Manresa, 1767.  Fou un escultor manresà. També conegut Jacient Miquel i Sorts. A Manresa li fou encomanada la talla d'un crucifix per a la sala del consistori de la casa de la ciutat (1744), el retaule major de l'església de Sant Miquel i l'escut, en alabastre de Segueró, de la façana de la casa de la ciutat. Poc abans de morir estava treballant en diverses obres escultòriques de la capella del Roser del convent de Santa Caterina de Barcelona

Escultors Catalans (Francesc Santacruz i Artigues)

 ¿? - Sant Feliu de Codines 20 de febrer de 1730. Documentat entre els anys 1665 i 1721, fou un dels escultors més considerats del barroc català i un dels fundadors del gremi d'escultors de Barcelona. També se l'anomena Francesc de Santacreu. De família d'escultors, es va formar a més al taller de Pere Serra en el qual va entrar l'any 1665. El 1675 treballava en la cúpula de la capella de Sant Benet del monestir de Sant Cugat, on el 1688 començaria el retaule.

És autor, també, del retaule barroc de l'antiga església de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat. L'església, iniciada al segle xvi i acabada al XVII, era una barreja d'elements gòtics, renaixentistes i barrocs. Aquesta església va ser incendiada el dia 20 de juliol de 1936 i posteriorment enderrocada. De la feina de Santacruz destacaven l'altar barroc i les figures dels sants Pere i Pau a l'entrada de l'església.

Se sap que va prendre part activa, juntament amb Domènec Rovira, als plets per a aconseguir un gremi independent d'escultors, l'any 1680 Carles II va permetre la creació de la Cofradia dels Sants Màrtirs escultors, el que va fer que assolissin l'emancipació dels ensambladors i poguessin contractar lliurement els seus treballs i encàrrecs. Fou el pare de Francesc Santacruz i Gener, autor del millor plànol del setge de Barcelona dels anys 1713-1714 durant la Guerra de Successió Espanyola.
Francesc Santacruz Artigues, acollit per un dels seus fills, Agustí Santacruz i Gener, que era Rector de la parròquia de Sant Feliu de Codines, va morir el 20 de febrer de 1730 i va ser enterrat en aquesta localitat.

Escultors Catalans (Andreu Sala)

La Sala de Linya (Lleida) 1627 – Cardona (Barcelona), 1700) va ser un dels escultors més importants del barroc català. Moltes de les seves obres van ser destruïdes durant la Guerra Civil (1936-39) fet que ha dificultat molt el seu estudi. La seva biografia està plena d'interrogants i buits documentals. Es pot resseguir sobretot a partir dels contractes de les seves obres i d'algunes informacions disperses i no sempre coincidents. 

Escultors Catalans (Domènec Rovira "el Jove")

Sant Feliu de Guíxols (Girona), s. XVII – Sant Feliu de Guixols? (Girona) conegut també per Domènec Rovira II. Els seus primers treballs els realitzà al costat del seu oncle, la mestria del qual no arribaria a assolir. La Confraria dels Dolors de Barcelona el contractà el 1665 per fer uns Misteris de la Presentació i Jesús davant els doctors (1666). El 1668 li fou pagada una imatge de Sant Pau per a la façana de la Casa de Convalescència, que, tanmateix, no agradà als administradors. El 1669 el Duc de Cardona li encarregà les imatges de San Bernat, San Benet i l'Assumpció de la façana del monestir de Poblet. Del 1670 al 1681 treballà al retaule major de l'església l'Arboç, iniciat amb el seu oncle, que morí a l'inici dels treballs.

Va col·laborar amb l'escultor Francesc Grau, el 1678, efectuant la part arquitectònica del sepulcre del bisbe Oleguer de Barcelona per a la catedral de Barcelona (possiblement la més reeixida de les seves obres); també junts es van encarregar de la realització dels retaules de la Concepció per a la catedral de Tarragona i l'església d'Alcover.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Miralles)

És l'església romànica de l'antic poble, ara abandonat, de Miralles, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Està situada al lloc més alt del poble, al nord del castell del mateix nom. La història d'aquesta església està del tot vinculada a la del castell.
És un edifici d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, que es comunica amb la nau mitjançant un arc presbiteral curt. S'han perdut del tot els sostres, que devien tenir voltes de quart d'esfera a l'absis i de canó a la nau. Dos arcs torals reforçaven la volta de la nau. La porta és al sud, amb arc de mig punt i dues arquivoltes al damunt. A l'absis i a la façana de migdia s'obre dues finestres de doble esqueixada, amb la part exterior recta, en comptes de divergent. És una construcció del segle xii, clarament emparentada amb el monestir d'Alaó, i la seva decoració exterior i interior hi remet, com les fornícules de la part de la capçalera de la nau.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Espluga de Serra)

O la Purificació, és l'església parroquial romànica del poble d'Espluga de Serra, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. La parròquia de Santa Maria d'Espluga de Serra tenia antigament com a sufragània, o tinença, l'església de la Mare de Déu de l'Esperança de Castellet. També en algunes èpoques fou sufragània seva la de Sant Josep de la Torre de Tamúrcia.
És un edifici molt transformat, de manera que és difícil de veure-hi els elements d'origen romànic. L'església fou donada el 947 al monestir de Lavaix, de manera que es lliurà del domini general del d'Alaó sobre aquest territori. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Casterner de les Olles)

És l'església romànica tardana del poble de Casterner de les Olles, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Havia tingut el caràcter de parroquial, i en depenien com a sufragànies les esglésies de Llastarri, Enrens i Trepadús. Més modernament, però, passà a dependre de Sopeira, i les dues darreres foren adscrites a Viu de Llevata. Fou consagrada el 1349. Fou comprada, juntament amb el castell de Casterner, per l'abat d'Alaó, que es féu així amb el senyoriu del lloc. És una església tardana, consagrada, potser per segon cop, el 1394.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Josep de la Torre de Tamúrcia)

O la Purificació, és l'església romànica del poble de la Torre de Tamúrcia, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. És sufragània de la parroquial de Santa Maria d'Espluga de Serra.
És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i un arc toral de reforç a mitja nau. A llevant té l'absis semicircular, unit a la nau per un arc presbiteral. La porta és al sud, sota un porxo, per la resta, només dues finestre l'una, al centre de l'absis, de doble esqueixada, i a la façana meridional, una altra d'una sola.
Amb el pas del temps ha estat molt modificada: es van construir dues capelles, una a cada banda, el cor i un campanar de torre annex a la façana de ponent. El conjunt fa pensar en una obra del segle XII 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu del Castellet)

Fou l'església parroquial romànica del veïnat del Castellet, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Directament de l'església, no es té documentació, però sí del lloc de sant Feliu, en terme del Castellet. No queda gran cosa de l'església, ja que fou convertida en corral; tanmateix, encara es pot observar un mur adossat a un terraplè, fet de pedres escairades, prop del qual es trobaren sepulcres de llosa. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Torogó)

És l'església romànica del poble de Torogó, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Originalment fou un santuari (és així esmentada el 974), i just deu anys després, el 984, ja acull un priorat benedictí del monestir d'Alaó. És probable que a partir de l'establiment del priorat sorgís el poble al voltant seu.
Gràcies a la documentació conservada del monestir d'Alaó, Sant Climent de Torogó és una església, i priorat, àmpliament documentada des del segle ix. En el moment de la seva decadència és possible que els seus monjos anessin a engruixir el nou priorat creat a Sant Pere dels Masos de Tamúrcia.

És una església molt transformada al llarg dels segles, fins al punt que es fa difícil de reconèixer-ne els elements romànics. És allargassada, de forma desproporcionada; té una sola nau, coberta amb volta de canó irregular: rebaixada als peus de la nau i més estreta i semicircular a la part propera a l'absis. La porta és al nord, i té un petit campanar d'espadanya d'un sol ull.
En un origen, aquesta església devia ser molt més petita i coberta amb fusta. Es tractaria del tram que ara presenta la volta rebaixada, contigua a l'absis. Aquest és semicircular, però allargassat, seguint models arcaics. El guix que cobreix les parets interiors impedeix fer-ne una anàlisi més acurada i precisa.
A l'exterior es veu un aparell molt primitiu, irregular, però distribuït en filades regulars. Tot fa pensar que es tracta d'un edifici, en la seva part original, molt antic, dels voltants de l'any 1000, però que sofrí posteriors remodelacions que el dugueren a l'estat actual. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de l'Esperança del Castellet)

És l'església romànica del veïnat del Castellet, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. La primitiva església del Castellet fou la de Sant Feliu del Castellet, que fou abandonada en un temps indeterminat. La de la Mare de Déu de l'Esperança la substituí en el seu paper.
És una església d'una nau, coberta amb volta de canó semicircular, amb un arc toral que parteix la nau en dues meitats. L'absis semicircular, a llevant, s'obre directament a la nau, sense arc de transició. La nau conté unes capelles també cobertes amb volta de canó, però clarament més tardanes, com també ho és la sagristia.
La porta, a la façana de ponent, acaba amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Al damunt seu hi ha una finestra d'una esqueixada. Al damunt, encara, un campanar d'espadanya de dos pisos, amb dos ulls a l'inferior i un de sol al superior, molt esvelt. L'aparell constructiu és de carreus irregulars, però la bona factura de la construcció fa pensar en una obra tardana, del segle XII o potser fins i tot del XIII

 

Escultors Catalans (Domènec Rovira el Major)

Sant Feliu de Guíxols (Girona), 1608 – Barcelona 1678/79. Es considera un dels escultors més rellevants de la seva època. Gràcies a la seva participació i defensa, es va aconseguir que el gremi d'escultors es consolidés respecte al gremi dels fusters. Rovira va ser dels primers escultors que aconseguí que li fos reconegut el dret a contractar i emprendre totes les feines per a la realització d'un retaule. El 1632 ja se’l troba a Barcelona, però fins al 1638 no es troba la seva primera obra documentada.
És un escultor que destacarà per un elevat nombre d'encàrrecs de retaules i escultures de fusta, treballant una bona part de la seva etapa amb fusters que l'ajudaven amb la realització de les seves obres fins a mitjans del segle xvii, quan comença a prescindir dels fusters. Va treballar per diferents indrets de Catalunya i possiblement, una de les seves obres més importants, va ser la realització del gran retaule de Sant Feliu de Guíxols el 1657, ara desaparegut.
La seva obra és força extensa però molt desconeguda, ja que arran de la Guerra Civil Espanyola, a partir del 1936, va patir diversos atacs com incendis que van destruir bona part de les seves obres i del patrimoni català

Escultors Catalans (Joan Roig)

Barcelona, 1629/35 - Barcelona, 1697. Fill d’un seller, no volgué seguir la tradició familiar. Fou aprenent de Domènec Rovira. En 1660-61 i en 1671-72 treballà a la catedral de Barcelona i per a Sant Vicenç de Cardona el 1667. Amb el seu fill, féu el retaule de la capella de Sant Pacià a la seu barcelonina (1688-91). Treballà també per a Sant Vicenç de Rupià (1691), Alforja i Vilanova de Prades (1695). Fou un dels promotors del gremi d’escultors de Barcelona, al qual pertangué des de la seva fundació (1680), i en fou clavari. El 1697 el seu fill Joan Roig i Gurri (Barcelona? ~1656 — 1706) féu la passantia i fou admès al gremi d’escultors amb un Sant Sebastià nu de mig relleu. Féu el retaule de la capella de la Mare de Déu del Roser per al convent de Santa Caterina de Barcelona, conegut per diversos gravats de l’època (1704-06). Fou l’autor dels models dels canelobres monumentals de la seu de Mallorca i de l’urna de plata de Sant Bernat Calbó de Vic, obres executades per l’argenter Joan Matons. Pare i fill representen un barroquisme progressivament tendent al rococó.

Escultors Catalans (Antoni Joan Riera i Pascual)

Arenys de Mar (Barcelona), 1578 - Areyns de Mar (Barcelona), el 1638. Fou un dels escultors catalans més notables del primer terç del segle xvii, que treballà a Madrid, Valladolid i Catalunya. Encara avui es desconeix on i com es desenvolupà la seva etapa formativa, així com la seva producció primerenca, tot i que l'any 1597 és citat com a imaginaire al seu poble natal. A través dels testimonis documentals es té constància que a l'estiu del 1605 posava en ordre els seus afers econòmics i familiars i redactava el testament davant del notari de la vila. Tot indica que es preparava per una llarga absència i aplegava una renda per garantir-se l'estada lluny de casa, ja que havia decidit provar fortuna lluny de Catalunya i treballar a la Cort.
 

Escultors Catalans (Agustí Pujol)

Vilafranca del Penedès (Tarragona), 1585 - Reus (Tarragona), 1628. Fill de l'escultor Agustí Pujol el Vell, va ser, sens dubte, un dels artistes més rellevants dels primers anys del barroc català. Va realitzar i va col·laborar en moltes obres escultòriques: a Barcelona, Terrassa, Martorell, Verdú, Reus, Arenys de Mar, etc, assolint un altíssim nivell tècnic i mostrant una originalitat molt per sobre de la mitjania. Les seves obres van ser tingudes en compte i referenciades per altres escultors i imatgers catalans durant els segles XVII i XVIII. S'ha arribat a plantejar, fins i tot, la hipòtesi d'un possible viatge a Itàlia, idea que no ha estat provada amb troballes documentals. D'entre els seus nombrosos retaules, els dedicats a la iconografia de la Verge del Roser van ser molt rellevants i també destaquem la seva obra més notable el Retaule de la Puríssima Concepció de l'església de Santa Maria de Verdú.

Escultors Catalans (Josep Pujol i Juhí)

Folgueroles (Barcelona), 1734 - Sant Llorenç de Morunys (Lleida), 1809. Pertanyia a una família de retaulers. El seu avi Segimon Pujol (Gurb 1672? - Folgueroles 1759) fou l’autor de diversos retaules com el de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres de Berguedà (1704), el de la Mare de Déu de Coaner (1716), el del Roser de Matamargó (1730), fet amb la col·laboració del seu fill Francesc Pujol i Planes (Prats de Lluçanès 1702 - Folgueroles 1785), i el del de Santa Maria de Folgueroles (1735) fet amb la col·laboració del seu fill homònim, Segimon Pujol i Planes (Prats de Lluçanès 1710 - Folgueroles 1745), pare de Josep Pujol i Juhí. La primera notícia sobre Josep Pujol i Juhí com a escultor data del 1754. Treballà a Sant Climent de la Selva ( 1759) i a Agramunt (1764). L’any 1772 plantà el retaule del Roser de Puig-reig i a partir de 1773 passà a residir a Sant Llorenç de Morunys, des d’on executà retaules per a moltes esglésies i capelles veïnes (Berga, Bagà). La seva obra més important és el conjunt escultòric de la capella de la Mare de Déu dels Colls, a l’església parroquial de Sant Llorenç de Morunys (1773-1784), en el qual desenvolupà un extens programa mariològic alguns aspectes del qual s’inspiren en gravats dels germans J.S. i J.B. Klauber. Els seus fills nascuts a Folgueroles, Segimon, Francesc i Josep, Pujol i Santaló, col·laboraren assíduament amb ell i executaren individualment diverses obres (Cardona, Matamargó, santuari de Cabrera, Puigcerdà o Navès). Els seu nets Josep Pujol i Galí i Josep Pujol i Llobet també continuaren l’ofici familiar.

Escultors Catalans (Josep Pol)

S.XVIII. Fou un escultor actiu a Catalunya durant la primera meitat del segle XVIII, va ser deixeble de l'escultor Pau Costa. Notícies que se'n té d'ell és la de l'encàrrec que li va fer Pau Costa d'acabar el retaule de Sant Fruitós de Llofriu i que sembla que l'any 1740 va ser finalitzat. Això no obstant, el retaule de Llofriu està firmat per Pau Costa, però amb la data de 1740, quan ja feia 13 anys que Pol era mort. També és obra seva el retaule de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda, perdut durant la crema del centuari durant la Guerra Civil espanyola