És una església del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nazari està situada a l'agregat de les Olives, uns dos quilòmetres al nord-oest de la vila de Peralada. És un edifici aïllat, d'una nau amb absis semicircular, que ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys. La porta d'accés està situada al mur lateral de migdia; és una obertura allindanada, molt senzilla. A l'absis, que conserva una antiga coberta de lloses, hi ha una finestra d'arc de mig punt, i al frontis una petita obertura allargada. La nau, amb els murs amagats per l'arrebossat, és coberta amb volta de maó de pla, i l'absis amb volta de quart d'esfera. L'arc triomfal és de mig punt. El campanar de cadireta, que s'eleva a la part dreta del frontis, és d'una sola obertura.lunes, 31 de agosto de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nazari de les Olives)
És una església del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nazari està situada a l'agregat de les Olives, uns dos quilòmetres al nord-oest de la vila de Peralada. És un edifici aïllat, d'una nau amb absis semicircular, que ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys. La porta d'accés està situada al mur lateral de migdia; és una obertura allindanada, molt senzilla. A l'absis, que conserva una antiga coberta de lloses, hi ha una finestra d'arc de mig punt, i al frontis una petita obertura allargada. La nau, amb els murs amagats per l'arrebossat, és coberta amb volta de maó de pla, i l'absis amb volta de quart d'esfera. L'arc triomfal és de mig punt. El campanar de cadireta, que s'eleva a la part dreta del frontis, és d'una sola obertura.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Solans [la Jonquera])
També conegut com l'Ermita de Santa Llúcia és una obra del municipi de la Jonquera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una ermita romànica situada a uns quatre quilòmetres del poble. És un temple de grans dimensions que consta d'una sola nau i absis semicircular amb coberta a dues aigües. L'accés al temple es fa pel mur meridional on hi ha la portalada formada per tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. La façana occidental és llisa i està rematada per un campanar d'espadanya d'arc apuntat. Davant d'ella hi ha una construcció més recent (segle XVII-XVIII) adossada que devia ser l'hostatgeria o casa de l'ermità. En els murs laterals i a l'absis s'han practicat finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt resseguits, a l'exterior, per un fris de dents de serra i un guardapols. En el mur de la capçalera de la nau trobem dos ulls de bou. A l'interior la volta de la nau és apuntada mentre que la volta de l'absis és ametllada. Tot l'edifici ha estat realitzat amb carreus de granit perfectament escairats i disposats en fileres. Es pot afirmar que es tracta d'una església romànica de caràcter retardatari realitzada entre els segles XII-XIII
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Freixe)
Es una capella al terme municipal d'Espolla a l'Alt Empordà, molt a prop del mas de Freixe i de la riera del mateix nom. En el seu origen era una església romànica dels segles XIII-XIV però que, segurament a causa d'una riuada, s'enfondrà i només en queda un mur i els fonaments de l'absis. Evidentment no s'hi realitza cap mena de culte i és en una finca privada.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel de Fluvià)
L'església ha patit diverses modificacions al llarg del temps, com podem veure en el cor gòtic i a la volta de la nau, que és apuntada a causa d'una reparació que s'hi va fer. La façana és un dels punts de l'església on més s'evidencien les reformes esmentades. La façana és un gran rectangle on no hi queden restes de la portalada romànica. Al centre hi ha la porta gòtico-renaixentista, d'arcs apuntats formats per estretes arquivoltes en degradació. Hi ha una llinda, i entre la llinda i les arquivoltes hi ha l'espai del timpà, que no presenta cap ornamentació. La llinda té la següent inscripció: SATIABOR CUM APPAREVIT GLORIA TUA / M.D.XXXII. A les mènsules situades a la base i a cada extrem de la llinda s'hi poden veure, en cada una d'elles, tres caps alats d'àngels. Les mènsules d'on surten els feixos d'arquivoltes dels arcs apuntats són decorades amb un cap alat i un animal fabulós: el del costat nord té el relleu erosionat; el de la banda oposada sosté un escut partit al qual hi veiem una estrella de vuit puntes a dalt i tres corones a baix. Més amunt de la porta hi ha un petit i senzill rosetó. A la part superior del mur hi ha un matacà del qual només en resten les carteles de sosteniment i alguns carreus. la façana es remata amb una cornisa incurvada. Les úniques obertures romàniques que manté la façana són dues finestres d'arc de mig punt, una a cada costat de la porta, que donen llum a les naus laterals. Sota la finestra esquerra hi ha una làpida sepulcral de l'any 1258. Tot el costat meridional de l'església dóna a un pati, actualment de propietat particular, on sembla que hi havia hagut el claustre del monestir i altres dependències monàstiques. El claustre ha desaparegut del tot, només se'n conserven dos capitells a l'interior de l'església. Al mur lateral de la nau de migdia s'hi pot veure la porta que comunicava l'església amb el claustre, ara tapiada. Es tracta d'una porta de petites dimensions, d'un sol arc de mig punt fet amb petites dovelles, amb llinda i timpà. Al costat de la porta hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt.
El mur esquerre de l'església conserva a la part superior els merlets rectangulars, cadascun dels quals manté una petita sagetera. El transsepte sobresurt dels murs laterals de les naus. L'ala de migdia del transsepte presenta tres finestres en cadascun dels murs exteriors, una de les quals tapiada.
El campanar, decorat amb decoració llombarda, s'aixeca vora el braç septentrional del creuer, separat a un metre de distància. Així doncs, és una construcció exempta que no s'adossa a l'església, tot i que avui no ho podem veure, ja que es construïren dos murs a cada costat del campanar que han fet desaparèixer el passadís entre el campanar i l'església. Al basament, el campanar posseeix tres llargues i estretes finestres de vessant a l'interior, d'arcs de mig punt, als murs de ponent, de tramuntana i de llevant. A migdia hi ha la porta, d'arc de punt rodó, que actualment comunica la torre amb l'esmentat passadís. El mur meridional presenta la particularitat de no posseir cap obertura als pisos superiors ni la decoració llombarda que assenyala llur separació. Al seu lloc hi ha un simple relleu horitzontal. Als altres murs hi ha dos finestrals a cada pis separats per una lesena o franja vertical. Sobre cada finestral hi ha quatre arcuacions llombardes i una rastellera de dents de serra. Les obertures del pis de baix són d'un sol arc de mig punt. Les dels altres dos pisos són geminades amb els dos arquets de mig punt, les columnes cilíndriques i els capitells de forma trapezial. Alguns capitells dels finestrals del segon pis presenten petits relleus decoratius a la cara que dóna a l'exterior. Al remat superior fortificat hi ha merlets rectangulars i petites sageteres. Els matacans es troben al centre dels quatre murs i als angles nord-oest i nord-est.
La capçalera triabsidal és l'única part que presenta decoració llombarda. L'absis central combina elements pròpiament llombards amb l'escultura dels capitells de les finestres, dels arcs interiors, de les petites mènsules i de les cornises. Les dues absidioles presenten una decoració simple, sense elements esculpits, amb un parell d'arcuacions en cada un dels quatre espais entre les cinc lesenes. La cornisa és incorbada i al centre de cada absidiola hi ha una finestra d'obertura simple a l'interior i d'arcs de mig punt.
A l'interior es conserven una pica baptismal i una de beneitera tardogòtiques, i una marededéu gòtica d'alabastre del segle XV
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Colera)
Era l'antiga església parroquial del poble de Colera a l'Alt Empordà, fins que es va traslladar al costat del mar al segle xviii. Està situada a ponent del nucli urbà de la població de Colera, a uns set quilòmetres de distància per una pista forestal que s'agafa en arribar a Colera, des de la carretera de Figueres a Portbou. Les primeres notícies certes del temple són del segle xi, per bé que apareix documentada en un text del monestir de Sant Quirze de Colera del 844, però que diversos historiadors han vist com una falsificació del segle XIII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada, de la mateixa manera que l'arc triomfal que també és ogival. En canvi, l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Hi ha dues finestres que il·luminen l'interior, una al frontis i l'altra al centre de la zona presbiteral. Ambdues són d'arc de mig punt i de doble esqueixada. Al mur de tramuntana de la nau hi ha una gran fornícula d'arc de mig punt, actualment tapiada i, al seu costat, una de quadrada. Un banc corregut segueix tot l'interior del temple exceptuant la zona de l'absis.
El paviment interior presenta un enllosat de grans peces de pissarra. La portada d'accés al temple està situada al mur de migdia. Presenta quatre arcs de mig punt en degradació, amb els brancals restituïts i la llinda i el timpà també. El campanar, aixecat sobre el mur de ponent, és de cadireta i està format per tres pilastres sense el coronament pertinent. L'aparell és de carreus de pissarra escairats i pedra desbastada, disposats en filades regulars. A les cantonades, els carreus són de mida més gran.
Pintors Catalans (Josep Mompou i Dencausse)
Barcelona, 24 de febrer de 1888 - Vic, 16 de juliol de 1968. Va ser un pintor català. Aficionat a la fotografia, bona part dels seus negatius, en plaques de vidre, es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya. Il·lustrà també alguns llibres de bibliòfil sobre textos de Tomàs Garcés, Juan Ramon Jiménez i altres, i conreà el gravat calcogràfic, especialment dins les col·leccions de la Rosa Vera. Va ser d'altra banda el primer renovador del tapís català en la postguerra. El 2009 la Fundació Caixa de Catalunya li dedicà una àmplia antologia a La Pedrera.
Pintors Catalans (Mercè Mòdol)
Terrassa, 1934. És ceramista i pintora, però també galerista i gestora cultural. Casada amb el poeta Gabriel Guash. Mercè Mòdol inicia els seus estudis als cursos de pintura de la Difusora Panamericana, una escola per correspondència. Posteriorment assisteix a les classes que imparteix la pintora Maria Teresa Sanromà, i també amb Josep M. Tost. Entre el 1967-1972 estudia ceràmica a l’Escola d’Art de Tarragona; amb Jordi Mercadé aprèn modelatge i emmotllat. L’any 1978 aprèn decoració de porcellana i aplicació d’or i plata al taller Muñoz de Barcelona.
L'any 1963 s'integra al Grup de Tardor, creat a Valls el 1960 per Delmiro Ruiz, Daniel Fàbregas, Francesc Llagostera, Jordi Rius i Joan Vallverdú, fins a la seva dissolució l'any 1971. Aquest mateix any participa en una mostra col·lectiva amb Jaume Solé, Mercè Ciurana i Joan Cunillera. L’any 1971, la Diputació de Tarragona amplia les ensenyances a l’Escola d’Art de Valls, afegeix la de ceràmica i encarrega les classes a Mercè Mòdol. També obté una menció honorifica per la seva tasca pedagògica, atorgada pel jurat internacional de pintura de Granada.
La primera mostra individual la fa el 1988 a la Sala Duna de Valls, on presenta ceràmiques de gran format. El 1989 exposa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ceràmiques de petit i gran format. En treballs posteriors la pintura ha guanyat presència i ha aconseguit una estreta relació entre les peces pictòriques i les ceràmiques, com en les obres que integraven la seva exposició “Sense Disfresa”, presentada al desembre de 1999 a la sala Julià – Espai d’Art, de Valls. A l’abril del 2005, després de quatre anys de no exposar, realitza una mostra individual formada essencialment per natures mortes, que anomena “Natura al pastel sec”, a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs. Al mes d’octubre del 2008 es presenta al Palau Alenyà de Montblanc conjuntament amb Isabel Boltà i Josepa Filella, “Tres artistes, Tres comarques, Tres materials”
Mercè Mòdol és una de les fundadores del grup Políedre l’any 1993 a Valls, integrat per artistes amb una trajectòria en el camp de les arts plàstiques. El grup estava format per: Isabel Boltà, esmaltadora; Manel Torres, Rosa Torreblanca, Ignasi Farré Plana i Genar Pascual, pintors; Josep Queralt, pintor i gravador, i Mercè Mòdol. Fan exposicions a Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès, Cambrils, Tortosa. Perpinyà, Calafell, Cambril, Sitges, entre altres poblacions. A l’exposició realitzada al mes de març de 1997 a la Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès, Mercè presenta una instal·lació molt particular. Cal destacar les instal·lacions que ha fet a espais públics amb el nom d’Efímeres, una manera d’apropar l’art a la gent del carrer. Mòndol segueix treballant en un conjunt d’instal·lacions que es caracteritzen pel seu caràcter reivindicatiu. Algunes d’elles són: al mes de juliol del 2002 es presenta a Figuerola del Camp “Cinc artistes amb muntatges”, amb els artistes Carmen Rovira, Gabriel Duch, Rosa Torreblanca, Josep Queralt i Mercè Mòdol. A la Riba, Alt Camp, als mesos de juliol i agost del 2004, presenta una instal·lació integrada per sis columnes de base quadrada amb fotografies de conflictes bèl·lics. Al mes de maig del 2009 fa una de les seves instal·lacions a Alcover. Una de les darreres exposicions del grup es fa a la Sala Sant Roc de Valls.
Conjuntament amb el seu marit, Gabril Guash, munten la Galeria Ars, sala d’exposicions i botiga d’objectes artístics. En aquest mateix espai ella té el seu taller de ceràmica. Aquesta galeria resta oberta cinc temporades, de 1972-1977. Durant aquests anys són molts els artistes que passen per la sala, alguns prou coneguts com a Tàpies, Canogar, Ràfols Casamada, Clavé, etc. També es fan dos homenatges a dos artistes més significatius de la ciutat: Eduard Castells i Jaume Mecadé.
Per últim, el 1993, conjuntament amb l'artista esmaltadora Isabel Boltà, mercè aconsegueix crear l'Associació d'Artesans de l'Alt Camp, que enceta un camí amb una mostra inaugural al Centre català d'Artesania de la Generalitat a Barcelona, el 23 de febrer de 1994. Fan diverses exposicions arreu de Catalunya: una de particularment interessant tant pel seu tema com pel seu arrelament a Valls és “Calçant idees”, celebrada a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs al mes de gener del 2010.
Després d’haver observat la trajectòria de l’artista i les seves obres, Mercè Mòdol no es considera artesana o artista; ella és una creadora i el que li és més significatiu és que la seva obra estigui ben feta i comuniqui
L'any 1963 s'integra al Grup de Tardor, creat a Valls el 1960 per Delmiro Ruiz, Daniel Fàbregas, Francesc Llagostera, Jordi Rius i Joan Vallverdú, fins a la seva dissolució l'any 1971. Aquest mateix any participa en una mostra col·lectiva amb Jaume Solé, Mercè Ciurana i Joan Cunillera. L’any 1971, la Diputació de Tarragona amplia les ensenyances a l’Escola d’Art de Valls, afegeix la de ceràmica i encarrega les classes a Mercè Mòdol. També obté una menció honorifica per la seva tasca pedagògica, atorgada pel jurat internacional de pintura de Granada.
La primera mostra individual la fa el 1988 a la Sala Duna de Valls, on presenta ceràmiques de gran format. El 1989 exposa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ceràmiques de petit i gran format. En treballs posteriors la pintura ha guanyat presència i ha aconseguit una estreta relació entre les peces pictòriques i les ceràmiques, com en les obres que integraven la seva exposició “Sense Disfresa”, presentada al desembre de 1999 a la sala Julià – Espai d’Art, de Valls. A l’abril del 2005, després de quatre anys de no exposar, realitza una mostra individual formada essencialment per natures mortes, que anomena “Natura al pastel sec”, a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs. Al mes d’octubre del 2008 es presenta al Palau Alenyà de Montblanc conjuntament amb Isabel Boltà i Josepa Filella, “Tres artistes, Tres comarques, Tres materials”
Mercè Mòdol és una de les fundadores del grup Políedre l’any 1993 a Valls, integrat per artistes amb una trajectòria en el camp de les arts plàstiques. El grup estava format per: Isabel Boltà, esmaltadora; Manel Torres, Rosa Torreblanca, Ignasi Farré Plana i Genar Pascual, pintors; Josep Queralt, pintor i gravador, i Mercè Mòdol. Fan exposicions a Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès, Cambrils, Tortosa. Perpinyà, Calafell, Cambril, Sitges, entre altres poblacions. A l’exposició realitzada al mes de març de 1997 a la Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès, Mercè presenta una instal·lació molt particular. Cal destacar les instal·lacions que ha fet a espais públics amb el nom d’Efímeres, una manera d’apropar l’art a la gent del carrer. Mòndol segueix treballant en un conjunt d’instal·lacions que es caracteritzen pel seu caràcter reivindicatiu. Algunes d’elles són: al mes de juliol del 2002 es presenta a Figuerola del Camp “Cinc artistes amb muntatges”, amb els artistes Carmen Rovira, Gabriel Duch, Rosa Torreblanca, Josep Queralt i Mercè Mòdol. A la Riba, Alt Camp, als mesos de juliol i agost del 2004, presenta una instal·lació integrada per sis columnes de base quadrada amb fotografies de conflictes bèl·lics. Al mes de maig del 2009 fa una de les seves instal·lacions a Alcover. Una de les darreres exposicions del grup es fa a la Sala Sant Roc de Valls.
Conjuntament amb el seu marit, Gabril Guash, munten la Galeria Ars, sala d’exposicions i botiga d’objectes artístics. En aquest mateix espai ella té el seu taller de ceràmica. Aquesta galeria resta oberta cinc temporades, de 1972-1977. Durant aquests anys són molts els artistes que passen per la sala, alguns prou coneguts com a Tàpies, Canogar, Ràfols Casamada, Clavé, etc. També es fan dos homenatges a dos artistes més significatius de la ciutat: Eduard Castells i Jaume Mecadé.
Per últim, el 1993, conjuntament amb l'artista esmaltadora Isabel Boltà, mercè aconsegueix crear l'Associació d'Artesans de l'Alt Camp, que enceta un camí amb una mostra inaugural al Centre català d'Artesania de la Generalitat a Barcelona, el 23 de febrer de 1994. Fan diverses exposicions arreu de Catalunya: una de particularment interessant tant pel seu tema com pel seu arrelament a Valls és “Calçant idees”, celebrada a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs al mes de gener del 2010.
Després d’haver observat la trajectòria de l’artista i les seves obres, Mercè Mòdol no es considera artesana o artista; ella és una creadora i el que li és més significatiu és que la seva obra estigui ben feta i comuniqui
Pintors Catalans (Miriam Escofet)
Barcelona, 1967. És una pintora de retrats catalana que viu i treballa a Londres. Filla de Josep Escofet, es va traslladar al Regne Unit el 1979 on va estudiar a l'escola d'art d'Epsom i es va graduar en disseny 3D a la Brighton School of Art el 1991, Des de llavors ha estat treballant com a artista. Parla amb fluïdesa castellà, català i anglès.
Des de 2011 ha ensenyat pintura d'art i retrat a l'escola d'art i disseny de Central Saint Martin de Londres i, des de l'any 2010, a l'escola de Belles Arts Heatherleys. El seu treball està dedicat a les seves influències en l'arquitectura dels períodes clàssic, gòtic i renaixentista. Ha esdevingut molt coneguda pel seu estil de pintura. Ha exposat àmpliament a Europa. El seu treball ha estat seleccionat per al Premi BP Portrait a les exposicions 2009, 2010 i 2012 i per a l'exposició anual de la Reial Societat de retrats de pintors.
Les seves obres d'art han estat destacades en galeries com Christopher Wood Gallery, Mallet de Bond Street, Rafael vals, Duke Street, i la galeria Albermarle. També té nombroses exposicions individuals. És membre associada de la Royal Society of Portrait Painters. L'obra d'Escofet s'ha convertit en portada de llibres, revistes i Flyers. El seu Order of Caryatids es va convertir en la portada del llibre Clavis Journal Volume 3. Ha publicat dos llibres juntament amb el seu pare, Josep Escofet.
Ha realitzat quatre exposicions individuals. El seu primer solo va ser el 2001 a la galeria Albemarle de Londres. Els altres van ser el 2005 i 2007 a la Galerie Michelle Boulet a París, i el 2008, novament a la galeria Albemarle. Ha tingut dues exposicions amb el seu pare, Josep Escofet, el 2010 i el 2011 a Villa Beretelli, Itàlia. La seva obra d'art es troba comunament a la galeria Albemarle. El seu primer debut va ser el 1999 en l'Anuari Still Life i el Trompe Show. El 2000, va formar part de la Mostra d'art del mil·lenni. El 2006, va estar en el desè aniversari. El 2010, va estar en la mostra d'art de caritat. El 2011, el seu treball va ser presentat per al col·lectiu d'estiu. Com a part de la Reial Societat de Pintors de Retrats, la seva obra apareix a l'exposició anual. S'ha presentat en quatre de les exposicions anuals. La Foreign and Commonwealth Office li va fer l'encàrrec de pintar un retrat de la Reina Elisabet II, que es va donar a conèixer el 2020
Des de 2011 ha ensenyat pintura d'art i retrat a l'escola d'art i disseny de Central Saint Martin de Londres i, des de l'any 2010, a l'escola de Belles Arts Heatherleys. El seu treball està dedicat a les seves influències en l'arquitectura dels períodes clàssic, gòtic i renaixentista. Ha esdevingut molt coneguda pel seu estil de pintura. Ha exposat àmpliament a Europa. El seu treball ha estat seleccionat per al Premi BP Portrait a les exposicions 2009, 2010 i 2012 i per a l'exposició anual de la Reial Societat de retrats de pintors.
Les seves obres d'art han estat destacades en galeries com Christopher Wood Gallery, Mallet de Bond Street, Rafael vals, Duke Street, i la galeria Albermarle. També té nombroses exposicions individuals. És membre associada de la Royal Society of Portrait Painters. L'obra d'Escofet s'ha convertit en portada de llibres, revistes i Flyers. El seu Order of Caryatids es va convertir en la portada del llibre Clavis Journal Volume 3. Ha publicat dos llibres juntament amb el seu pare, Josep Escofet.
Ha realitzat quatre exposicions individuals. El seu primer solo va ser el 2001 a la galeria Albemarle de Londres. Els altres van ser el 2005 i 2007 a la Galerie Michelle Boulet a París, i el 2008, novament a la galeria Albemarle. Ha tingut dues exposicions amb el seu pare, Josep Escofet, el 2010 i el 2011 a Villa Beretelli, Itàlia. La seva obra d'art es troba comunament a la galeria Albemarle. El seu primer debut va ser el 1999 en l'Anuari Still Life i el Trompe Show. El 2000, va formar part de la Mostra d'art del mil·lenni. El 2006, va estar en el desè aniversari. El 2010, va estar en la mostra d'art de caritat. El 2011, el seu treball va ser presentat per al col·lectiu d'estiu. Com a part de la Reial Societat de Pintors de Retrats, la seva obra apareix a l'exposició anual. S'ha presentat en quatre de les exposicions anuals. La Foreign and Commonwealth Office li va fer l'encàrrec de pintar un retrat de la Reina Elisabet II, que es va donar a conèixer el 2020
Pintors Catalans (Emili Miquel Abellà)
Barberà de la Conca (Tarragona), 1919 - São Paulo (Brasil), 2000. Va ésser pintor, defensor dels drets humans i ecologista. De jove, l'any 1943 fundà, amb dos o tres companys, a Barberà de la Conca la revista quinzenal mecanoscrita i mural "Luz" que durà un any (27 núms). Ben aviat marxà a Barcelona on continuà escrivint i aprenent tipografia. Vers el 1950 emigrà a Córdoba (Argentina) des d'on el 1964 passà a Sao Paulo (Brasil) on fixà la seva residència. En aquesta ciutat, a més de practicar i exposar la seva pintura, defensà activament els drets dels indis (sobretot dels meninos da rua), denuncià la desforestació de l'Amazònia i la contaminació ambiental de la ciutat.
L'any 1974 fundà el Movimento Arte e Pensamento Ecológico; el 1995, amb 76 anys la "Câmara Municipal de Sâo Paulo" (Ajuntament) l'homenatjà nomenant-lo "Ciudadano Paulistano" (Fill Adoptiu). Ja mort, l'any 2005, li fou dedicada una plaça de la ciutat que l'adoptà (Praça Emilio Miguel Abellá). El 2010 se'l tornava a homenatjar amb l'aprovació per part de la Comissão de Constituição, Justiça e Redação d'un projecte de Llei (492/2010) per a la creació del "Museu do Meio Ambiente Emílio Miguel Abellá".
L'any 1974 fundà el Movimento Arte e Pensamento Ecológico; el 1995, amb 76 anys la "Câmara Municipal de Sâo Paulo" (Ajuntament) l'homenatjà nomenant-lo "Ciudadano Paulistano" (Fill Adoptiu). Ja mort, l'any 2005, li fou dedicada una plaça de la ciutat que l'adoptà (Praça Emilio Miguel Abellá). El 2010 se'l tornava a homenatjar amb l'aprovació per part de la Comissão de Constituição, Justiça e Redação d'un projecte de Llei (492/2010) per a la creació del "Museu do Meio Ambiente Emílio Miguel Abellá".
Pintors Catalans (Mariona Millà i Salinas)
Barcelona, 29 de maig de 1954. Pintora i escultora catalana. S'ha desenvolupat també en els terrenys de la joieria, la il·lustració de llibres d'art, tant per a infants com per a adults, i l'escenografia teatral. La seva obra pictòrica s'ha descrit com a expressionista.
Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs
Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs
viernes, 28 de agosto de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Peralada)
Hi trobem alguns elements romànics, situats al mur lateral de migdia, davant la plaça de Mossèn Pere Dausà. Aquest fragment de parament és l'únic conservat del període romànic, i té un aparell de pedres irregulars. A la part superior hi ha una obertura d'arc de mig punt, atrompetada, amb dovelles de pedres molt ben escairades. Al mateix mur, situat a un nivell més baix, hi ha un timpà corresponent a una porta romànica. És d'arc de mig punt i conserva relleus decoratius. A l'espai interior del timpà hi ha una inscripció sepulcral amb lletres gòtiques que fan referència al soterrament de Bernat Dorca, mort el 1225
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Masarac)
Església d'una sola nau amb absis de planta rectangular capçat a llevant. La nau està coberta amb volta apuntada sostinguda per una cornisa motllurada, situada als murs laterals. L'absis és cobert amb volta de canó i l'arc triomfal és de mig punt, bastit amb dovelles de pedra. Al mur de migdia hi ha un gran arc de mig punt adovellat, encastat a manera de fornícula, amb la imatge del sant. Coincideix amb l'obertura tapiada del portal d'accés original a l'interior. El temple presenta quatre finestres que il·luminen l'interior. Dues estan situades a l'absis, als murs de llevant i migdia, i la resta a la nau, a migdia i ponent. Són totes rectangulars, d'un sol biaix i amb forma de sagetera. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular, amb els brancals i la llinda bastits amb carreus de pedra ben desbastats, tot i que la llinda fou restituïda. El marxapeu presenta la imprompta gravada d'una ferradura. Damunt del portal hi ha una de les finestres ja mencionades, bastida amb quatre pedres desbastades. La façana està rematada per un campanar d'espadanya de tres pilastres bastit amb carreus escairats i sense els arcs. Presenta una campana. Al mur sud de la nau hi ha ubicada una antiga porta d'accés al temple d'època romànica, actualment tapiada. És d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus escairats, llinda i timpà llis. L'arc arrenca d'una imposta motllurada que segueix per damunt de la llinda. Cal destacar el mur de tramuntana de l'absis, donat que fou sobrealçat posteriorment, formant un característic paravent. Actualment, adossats a la façana de migdia del temple, hi ha dos murs de pedra amb una porta d'arc de mig punt a cada un. Ambdues estructures també s'adossen a la casa situada a migdia, coneguda com a can Serra. L'interior del temple està completament arrebossat i pintat. La construcció és bastida amb pedres desbastades lligades amb abundant morter, A les cantonades hi ha carreus ben desbastats.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de la Vajol)
És una església romànica del municipi de la Vajol protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Sant Martí de la Vajol està situat al centre del poble. És una església d'una nau i absis semicircular. Hi ha a la part de ponent, una casa afegida. A ponent, s'aixeca un cloquer de cadireta format per dos arcs de quart de cercle; és de dovelles i carreus ben tallats. A migdia, s'obre la porta d'accés. Portalada de tres arcs en degradació, llinda i timpà. Al costat de la portalada hi ha una finestra de doble biaix, amb arc de punt rodó. A l'absis s'hi aprecia clarament l'aparell de carreuada. L'interior està cobert per volta apuntada. L'arc triomfal és també apuntat. Hi ha afegitons tardans com les capelles laterals i el cor. L'interior està gairebé tot cobert d'arrebossat o d'encalcinat, tot i així es pot pensar que es tracti del mateix tipus de parament que és visible a l'absis: carreus ben escairats, de considerable mida i de granit.Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vallmala)
L'església compta amb una planta rectangular amb absis també rectangular, però en aquest cas és irregular. Està orientada est-oest i només conserva la volta, ultrapassada, a l'absis, que sembla més antic que la resta de la construcció. També es conserva el mur nord i oest, mentre que el sud va quedar pràcticament ensorrat. Amb les restes d'aquest mur es va poder veure on estava situada la porta i amb materials trobats en el mateix lloc es va reconstruir. Les dovelles de la porta mostren que aquesta és posterior a la resta del temple. El 1987, en el transcurs d'unes obres de consolidació i restauració, es va trobar una làmpada de forja d'estil romànic, de gran valor, que es conserva al Museu d'Art de Girona. Aquest fet sembla demostrar que el temple es va ensorrar i a partir d'aquell moment fou abandonat.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Llampaies)
El campanar és de planta rectangular, amb grans obertures de mig punt al pis superior i coronat amb una coberta piramidal. Al mur sud hi ha una altra capella, coberta amb volta de canó per aresta i comunicada amb la nau per un arc de mig punt bastit amb maons. Al seu costat hi ha la sagristia, de planta rectangular. El cor, situat als peus del temple, és un afegit posterior i presenta decoració de guix motllurat. De les obertures destaca la finestra de mig punt d'adovellada de l'absis i la rectangular de la capella sud. Tot l'interior de la nau està resseguit per una cornisa incurvada, que es repeteix a l'exterior del temple, damunt la qual fou aixecada l'obra de fortificació. Està bastida amb pedra sense desbastar lligada amb morter i presenta diverses espitlleres, majoritàriament bastides amb dos carreus desbastats als laterals. També presenta alguna obertura més moderna oberta al parament
La façana principal està orientada a ponent. La portalada forma part d'un cos avançat adossat al parament, cobert amb teulada a un sol vessant. La porta d'accés està formada per dos arcs de mig punt adovellats, l'exterior amb les impostes incurvades. Damunt la porta, al centre de la façana, s'observa una finestra de mig punt. La façana fou sobrealçada al construir la fortificació, de la mateixa manera que la resta del temple.
El conjunt és de pedra, bastit amb aparell regular de carreus ben desbastats, disposats formant filades horitzontals, sobretot al basament. La fortificació és bastida amb paredat, igual que la sagristia i la construcció semicircular de l'extrem nord-est del temple.
Pintors Catalans (Josep Mestres i Cabanes)
Manresa, 13 de juny de 1898 - Barcelona, 17 de setembre de 1990. Fou un pintor i escenògraf català. Catedràtic de Perspectiva a l'Escola Superior Sant Jordi a Barcelona. Començà els seus estudis a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Va treballar com a escenògraf al taller del Gran Teatre del Liceu (1941-1956), on es convertí en l'últim gran escenògraf clàssic, tot i que la seva vida dilatada i intensa li va permetre treballar en altres terrenys.
El seu besoncle matern, Andreu Molleví, era decorador mural, i l'oncle matern, Ignasi Cabanes, treballava a Barcelona, al taller escenogràfic de Maurici Vilomara.
El seu besoncle matern, Andreu Molleví, era decorador mural, i l'oncle matern, Ignasi Cabanes, treballava a Barcelona, al taller escenogràfic de Maurici Vilomara.
Pintors Catalans (Jaume Mercadé i Queralt)
Valls (Tarragona), 1889 - Barcelona, 1967. Fou un pintor i orfebre català. Deixeble de Francesc d'Assís Galí, des de 1919 fou professor de joieria i orfebreria a l'Escola d'Arts i Oficis de la Mancomunitat. Realitzà la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes de Barcelona (1916). Iniciat en el fauvisme, després rebé la influència del noucentisme. La seva obra destaca per la serenitat i l'equilibri, dins d'una mesurada modernitat. És l'autor de la corona de la imatge de la Mare de Déu de la Candela que es conserva a l'església arxiprestal de Sant Joan de Valls. Cada deu anys -els acabats en 1- la ciutat de Valls dedica a la verge les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela.
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es poden veure alguns quadres seus així com algunes joies realitzades en col·laboració amb Emili Armengol i Gall i Manolo Hugué
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es poden veure alguns quadres seus així com algunes joies realitzades en col·laboració amb Emili Armengol i Gall i Manolo Hugué
Pintors Catalans (Jordi Mercadé i Farrés)
Barcelona, 21 de desembre de 1923 - ídem, 24 de juliol de 2005. Fou un pintor català, fill del també pintor Jaume Mercadé. Fou un dels membres del Grup Taüll. Començà a pintar el 1942 per vocació i per influència de l'ambient familiar. Es formà junt al seu pare, així com a l'Acadèmia Tàrrega i l'Acadèmia Valls. Treballà al taller de Ramon Rogent, on conegué a Joan Ponç, qui el va introduir als moviments d'avantguarda. El 1946, junt a Ponç, Arnau Puig i Joan Brossa, van crear la revista Algol. Entre 1948 i 1954 residí a París.
Admirador de Goya i Soutine, es defineix com a partidari d'una "evolució dins d'una estabilitat". Influït inicialment per Cézanne i el cubisme, la seva pintura evolucionà cap a una abstracció de fort gest cal·ligràfic, amb una impromta expressionista. Els seus colors preferits són el blanc, el negre, el vermell i el blau.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Mercadé, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes. El 1955, juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jaume Muxart, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats constitueixen el grup "Taüll".
Realitzà múltiples exposicions individuals i col·lectives a Barcelona, Madrid, Saragossa, Milà, Berna, etc. Impulsà el Saló de maig i representà a Espanya a les Biennals de São Paulo, Alexandria i als salons parisencs des jeunes peintres, nationale des Beaux Arts i indépendents. Als anys 1980, junt a Joan-Josep Tharrats, recolzà el naixement de l'Associació Catalana d'Artistes Plàstics.
Admirador de Goya i Soutine, es defineix com a partidari d'una "evolució dins d'una estabilitat". Influït inicialment per Cézanne i el cubisme, la seva pintura evolucionà cap a una abstracció de fort gest cal·ligràfic, amb una impromta expressionista. Els seus colors preferits són el blanc, el negre, el vermell i el blau.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Mercadé, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes. El 1955, juntament amb Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jaume Muxart, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats constitueixen el grup "Taüll".
Realitzà múltiples exposicions individuals i col·lectives a Barcelona, Madrid, Saragossa, Milà, Berna, etc. Impulsà el Saló de maig i representà a Espanya a les Biennals de São Paulo, Alexandria i als salons parisencs des jeunes peintres, nationale des Beaux Arts i indépendents. Als anys 1980, junt a Joan-Josep Tharrats, recolzà el naixement de l'Associació Catalana d'Artistes Plàstics.
Pintors Catalans (Miquel Massot i Tetas)
Barcelona, 20 de març de 1883 - París, França, setembre de 1968. Fou un pintor i decorador català. Estudià a l'escola de Llotja de Barcelona, seguí estudis a Londres i, després s'establí a París on residí després del 1936. Se especialitzà en natures mortes i paisatges, amb una perspectiva vinculada al Noucentisme.
El 1910 feu La ciència musical vers la inspiració, mural pel vestíbul barceloní Palau de la Música Catalana. Pels anys 1922-1923 participà en certàmens barcelonins, així com en els salons de Primavera. De Josep Maria Sert no en fou tan sols deixeble, sinó també ajudant i continuador de la seva obra en la catedral de Vic. En morir Sert el 1945, s'encarregà a Massot que realitzés, en aquesta catedral, les pintures aplicables als murs en les parts altes, sobre les cornises. Era un encàrrec de gran compromís, ja que es tractava de continuar la restauració pictòrica iniciada per un artista de fama mundial com Sert. Massot, conforme als estudis que ja havia fet el seu mestre, rematà a la decoració mural de la catedral vigatana amb una representació simbòlica de les Benaventurances.
El 1910 feu La ciència musical vers la inspiració, mural pel vestíbul barceloní Palau de la Música Catalana. Pels anys 1922-1923 participà en certàmens barcelonins, així com en els salons de Primavera. De Josep Maria Sert no en fou tan sols deixeble, sinó també ajudant i continuador de la seva obra en la catedral de Vic. En morir Sert el 1945, s'encarregà a Massot que realitzés, en aquesta catedral, les pintures aplicables als murs en les parts altes, sobre les cornises. Era un encàrrec de gran compromís, ja que es tractava de continuar la restauració pictòrica iniciada per un artista de fama mundial com Sert. Massot, conforme als estudis que ja havia fet el seu mestre, rematà a la decoració mural de la catedral vigatana amb una representació simbòlica de les Benaventurances.
Pintors Catalans (Lluís Masriera i Rosés)
Barcelona, 17 de gener de 1872 - 21 d'octubre de 1958. Orfebre, pintor, escenògraf, comediògraf i director teatral. Va ser el membre més rellevant de la nissaga Masriera, ja que va donar notorietat i fama internacional a la firma. La faceta més coneguda de l'artista és la de joier i especialment les seves aportacions com a esmaltador; així, una de les seves grans contribucions al camp de la joieria i l'orfebreria va ser la reutilització de l'esmalt translúcid, que des del segle XVIII s'havia deixat d'emprar a Catalunya, amb la tècnica del plique-à-jour,[a] així com la creació dels esmalts Barcelona, d'extrema fragilitat i bellesa.
Esdevingué una figura de referència en el món cultural barceloní de la primera meitat del segle xx, a més de ser reconegut com un dels artistes joiers més destacats de l'Art Noveau internacional. Avui en dia les seves joies són apreciades, valorades i conegudes internacionalment i mostra d'aquest fet fou la subhasta monogràfica dedicada a Lluís Masriera que va organitzar Christie's a Ginebra el 1970.
Esdevingué una figura de referència en el món cultural barceloní de la primera meitat del segle xx, a més de ser reconegut com un dels artistes joiers més destacats de l'Art Noveau internacional. Avui en dia les seves joies són apreciades, valorades i conegudes internacionalment i mostra d'aquest fet fou la subhasta monogràfica dedicada a Lluís Masriera que va organitzar Christie's a Ginebra el 1970.
lunes, 24 de agosto de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí del Far)
És una església romànica al municipi del Far d'Empordà, a la comarca de l'Alt Empordà. És al capdamunt del turó que presideix el poble, d'on radica el nom del Far. És d'estil romànic tardà, construït cap a la fi del segle xiii a la part més elevada del nucli, segurament coincidint amb la construcció del castell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. És una església d'una sola nau amb absis rectangular. La volta de la nau és apuntada i seguida, la mateixa forma té la del presbiteri. La portada, situada a ponent, té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. L'element més remarcable d'aquesta façana és la finestra superior d'arc de mig punt, de grans dimensions i amb decoració de dents de serra. Un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt i una corsera superior sostinguda per nou mènsules completen aquesta façana. Les altres finestres del temple, són d'un sol arc de mig punt, més senzilles que la de la portalada però molt llargues. Els murs de l'absis sobrepugen el nivell de la seva volta. En aquesta zona, sobre la coberta, al voltant d'aquest absis rectangular s'obre un conjunt de llargues espitlleres.La part superior del mur és rematat per una corsera formada per petits arquets apuntats. La fortificació de l'absis i la del campanar del frontis són de la mateixa època que la resta del temple; en canvi, sobre els murs laterals de la nau s'aixequen murs de pedruscall acabats amb merlets rectangulars que corresponen a una reforma tardana, possiblement del segle xviii. A cadascun dels murs laterals de la nau també hi ha cinc gàrgoles i a l'absis n'hi trobem quatre amb una decoració molt simple. Tota l'església presenta un aparell de carreus ben escairats que formen filades perfectament seguides. A la part superior de l'absis on s'obren les espitlleres hi ha un fris format per tres filades de carreus de coloració més fosca que destaca dins el conjunt del monument
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vilarig)
És una església del municipi de Cistella (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al costat nord del castell de Vilarig. Edifici de dimensions reduïdes, d'una sola nau amb dues capelles laterals i capçalera carrada. La façana d'accés, situada a ponent, té integrada la portalada corresponent al primer temple d'època romànica. La porta és de tres arcs de mig punt en gradació decreixent i té llinda i timpà llisos; pel que fa a les dovelles, els muntants i la llinda d'aquesta porta són de pedra molt ben tallada a diferència del parament de la resta de l'edifici que és de paredat. El campanar, situat a l'angle nord, és de base quadrada i cos vuitavat, amb arcs de mig punt. La nau té al costat nord una petita capella annexa que dóna a l'espai del cementiriEsglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pau)
La construcció antiga, datada dins la primera meitat del segle XI, està bastida amb pedres petites poc treballades, disposades en filades irregulars i lligades amb morter de calç. A les cantonades situades entre l'absis i la nau hi ha carreus escairats. Al fons de l'absis hi ha una finestra d'arc de mig punt amb els brancals esbiaixats. En canvi, el parament dels murs de la nau està bastit amb carreus grans ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. Coronant aquest parament hi ha una cornisa de quart de cercle incurvat, abans de l'inici de la volta
A la façana principal destaca la portada, bastida amb cinc arquivoltes de mig punt en degradació, llinda monolítica i un timpà llis. Posseeix dues columnes, amb sengles capitells, per banda. Una motllura horitzontal divideix la façana. Damunt la porta hi ha un finestral de doble esqueixada i doble arc de mig punt. Una cornisa de cavet ressegueix el carener. Sobre aquest frontis s'aixeca un robust cloquer d'espadanya de quatre arcades, dues de quart de cercle i dues de mig punt, les darreres més tardanes. Al cim de tot s'hi afegí molt tardanament una altra petita espadanya d'un arc. La façana, i part del mur nord de la nau, presenten un parament de grans carreus ben escairats de granit. Al sector oriental de la nau, més estret que l'anterior, i a l'absis, l'aparell és de rebles de granit només desbastats i grans carreus a les cantonades.
L'església conserva làpides sepulcrals gòtiques dels senyors de Pau. A l'interior hi ha un ossari, al mur nord, amb inscripció datada el 1348. Al mur sud hi ha una làpida encastada del 1320. A l'exterior, a la façana, hi ha dues làpides, una d'elles amb la llegenda pràcticament esborrada per l'erosió
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Baussitges)
L'única porta d'accés a l'interior del temple es troba a la part occidental del mur de migdia. Es tracta d'una obertura d'arc rebaixat, lleugerament ultrapassat, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell. Hi ha també quatre finestres petites i allargades que il·luminen l'interior. Són de punt rodó i d'un sol biaix, i estan situades al mur de ponent i de migdia de la nau i als costats est i sud de l'absis. Damunt del mur de ponent de l'edifici es dreça un campanar d'espadanya format per tres grans pilastres, d'època posterior a la construcció de la resta de l'edifici. La construcció és bastida amb pedra de mida mitjana simplement escantonada, lligada amb morter de calç. En determinades zones es pot percebre trams construïts amb la tècnica d'opus spicatum característica d'aquest període
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilanant)
Tota la façana des del timpà cap amunt està coberta per una capa de pòrtland. La porta és d'arc de mig punt formada per carreus irregulars i a sobre d'aquesta trobem tres finestres una de les quals ens permet veure el seu parament original, però no les altres dues. L'aparell de l'església que resta visible ens permet identificar filades d'opus spicatum.
De l'antiga capçalera triabsidal del temple, en resta avui només l'absis central de planta rectangular. Aquest absis queda en l'exterior dins un pati particular. L'absidiola meridional fou destruïda en construir la sagristia, probablement els segles xvii-xviii. La torre campanar del segle xix s'alça sobre l'absidiola septentrional, de la que s'han conservat importants vestigis com podem veure en la base i a l'interior de la torre. El campanar és de planta quadrada i té a la part alta arcades de mig punt, i es remata amb una coberta en forma de piràmide.
Pintors Catalans (Joan Mas i Ramon)
Barcelona, 1934. És un pintor i dibuixant d'estil postimpressionista català. Va estudiar dibuix a l'escola d'arts i oficis de Barcelona. Posteriorment es va traslladar a París, on va estudiar pintura al taller del professor Roger Chastel a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts. Des de llavors, ha exposat la seva obra a diversos països d'Europa (Espanya, França, Itàlia...) i als Estats Units
Pintors Catalans (Arcadi Mas i Fondevila)
Barcelona, 1852 - Sitges (Barcelona), 1934. Deixeble, a Llotja, d’A. Caba i C. Lorenzale, estudià, amb la primera beca Fortuny, a Venècia, Roma, Nàpols i Capri. Adscrit a l’escola naturalista napolitana de Morelli, el 1885 participà en l’exposició del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona. El 1887 presentà a Madrid una Processó de Corpus. Obtingué primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888, i una altra a la de Belles Arts del 1896, amb Venite, adoremus. Amb Roig i Soler, fou un precursor de l’encontre de Rusiñol amb Sitges, on s’adherí al nou estil luminista. Conjugà el localisme català amb els seus records napolitans. Dels seus retrats destaquen els d'Antoni Caba, el de Pitarra i el del Doctor Robert (sala de sessions de l’ajuntament de Sitges). El 1928 li encarregaren un dels murals de la Sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Barcelona. Té obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Maricel de Sitges, entre d’altres.
Pintors Catalans (Manuel Martínez i Hugué)
Barcelona, 1872 (Barcelona) - Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 17 de novembre de 1945. Conegut amb el nom de Manolo. La seva formació tingué l’inici en la intensa contemplació de les escultures del cor de la catedral de Barcelona, i s’anà concretant en els ambients modernistes dels darrers anys del s. XIX. Els Quatre Gats, la Sala Parés, el taller d’Eusebi Arnau i les tertúlies de can Pichot, a Cadaqués, s’han d’incloure entre els determinants d’un primer període, que restà complet després de l’estada a París, entre el 1900 i el 1910. Sense rebutjar res del que s’havia fet i del que es feia, assimilant el que podia ésser-li útil, des de l’art egipci al fauvisme i el cubisme, passant per l’art clàssic i el gòtic, restà formada la seva personalitat, perfectament definida i orientada vers un estil molt personal, que s’anà desenvolupant els anys següents en les seves estades a Ceret (1910-14 i 1919-27), Arenys de Munt, l’Ametlla del Vallès i, particularment, Caldes de Montbui (des del 1927). Modificà les formes naturals per mitjà del modelatge i la geometrització del volum, i així aconseguí de crear una realitat intel·lectual que expressava clarament el pensament de Bergson, quan deia que dins la natura no existeix la immobilitat, sinó només un procés d’extrema lentitud. Aquesta idea el portà a l’expressió del moviment per mitjà d’una síntesi dels successius moments que el constitueixen, expressada en nombroses obres, molt remarcablement en la Bacant (Museu d’Art Modern de Barcelona), relleu suggeridor de totes les qualitats del volum i obra que recull, d’una manera més completa, les característiques del seu estil. Si en les escultures de gruix sap donar la sensació pel pes vital i l’ambientació en atmosferes concretes, mitjançant les diferents textures, en els seus relleus hom pot apreciar la creació de l’espai per una sensibilitzada concordança entre les gradacions del volum i els grafismes suaument matisats, que permeten de parlar d’una perfecta fusió entre escultura i dibuix. Tot i que fou més conegut com a escultor, la seva activitat com a pintor fou molt diversa i important, intensificada en els moments que l’artritisme que patia li feia difícil de treballar el fang; també aquí sabé portar a la pràctica una sèrie de conceptes derivats dels grans corrents d’avantguarda dels primers anys del s. XX: reservà al color el paper fonamental, i amb tons perfectament ajustats aconseguí una refinada expressió de la forma, la llum i el modelatge de l’objecte, l’ambient que hi ha entorn seu o la individualitat característica d’un paisatge en una hora determinada. Cal esmentar, també, altres aspectes complementaris, que manifesten les grans possibilitats del seu esperit creador, com les joies (1903-07) —que palesen les influències de Gauguin i Paco Durrio—, impregnades d’un simbolisme refinat i revestides d’una forta monumentalitat dins un format lògicament reduït, i les poesies —agrupades en un volum el 1972—, en català, castellà i francès, directes i lliures, plenes d’intenció i denses de contingut, on es pot apreciar la influència d’Apollinaire i l’admiració que sentia per Baudelaire. La intensitat del realisme intel·lectual que domina la seva obra ha determinat reflexos d’una gran amplitud, uns que arriben fins a figures com Picasso o Modigliani, i uns altres que han determinat alguns aspectes de Joaquim Sunyer o Cristino Mallo, o s’estenen fins a artistes catalans actuals. La seva obra fou promoguda pels germans Haviland Burty —gràcies als quals particià amb set obres a l’Armory Show de Nova York (1913)—, i després D.H.Kahnweiler fou el seu marxant. Exposà individualment a Barcelona, París, Nova York, Zuric, Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Vilanova i la Geltrú i Sabadell, a part les nombroses exposicions pòstumes. Té obres al Cau Ferrat de Sitges i a diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg, Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington.
.
.
Pintors Catalans (Soledad Martínez García)
Barcelona, 1901-1996. Fou una pintora catalana. Es va formar a Barcelona i a París, de la mà d'André Lhote i Othon Friesz, ciutat on va néixer la seva passió per Cézanne.
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.
La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno. L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.
La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno. L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia
Pintors Catalans (Josep Martinell i Bruguera)
Palafrugell, 14 d'octubre de 1912 – 12 de març de 2001. Fou un planià i pintor autodidacte palafrugellenc. Pintor de parets als seus inicis des dels catorze anys, va continuar l'ofici familiar de pintor decoratiu i és considerat un autodidacte, ja que no va poder rebre classes d'art. Al llarg de la seva trajectòria destaca la decoració pictòrica, el dibuix amb estil propi i peces artístiques amb variada presentació. També va pintar rètols i mobles per a antiquaris. Els hiverns de 1942 i 1943 va treballar de pintor-decorador a un taller artístic de Barcelona i va viatjar durant un temps a París i Brussel·les. El 1946 va col·laborar amb el pintor Guillem Soler en la realització dels morals dels altars i capelles de l'església de Sant Martí de Palafrugell
A l'acabar la Guerra Civil Espanyola, va escriure per a la publicació gironina El Pirineo (1940 – 1941) i els anys 1972 i 1973 va ser cronista de la revista de publicació setmanal Destino. Entre 1968 i 1995 va col·laborar de la Revista de Palafrugell amb les seves il·lustracions i escrits, sota els epígrafs «Quadern groc» i «La memòria trossejada». També va escriure articles per la Revista de Girona, Fruita del Temps, Clarisme i La Vanguardia. El 1980 va liderar un grup d'intel·lectuals en la creació d'una nova revista local creada, però la iniciativa no va prosperar i Palafrugell es va quedar sense revista durant tot el període de la Transició democràtica espanyola. També es troben obres seves a la publicació suïssa Gazette de Lausanne i en plafons d'entitats tant de Palafrugell com de Madrid o Alexandria (EUA).
Placa del primer punt de la Ruta Josep Pla a la Fundació Josep Pla amb un dibuix de Josep Martinell
Martinell conegué Josep Pla i Casadevall al restaurant Cal Tinyoi a finals de la dècada del 1940 i iniciaren la seva relació arran la seva participació artística l'edició de bibliòfil Peix fregit (1954), juntament amb Lluís Medir i Jofra. Posteriorment també va il·lustrar llibres com la recopilació musical de Ricard Viladesau Quadern d'havaneres (1985) o l'obra Pascualín y el extraño bosque de hayas (1991) de la pedagoga Teresa Juvé. Progressivament es va anar forjant una estreta amistat amb l'escriptor, fins al punt de ser-ne confident; era una «amistat de poble», segons definí Martinell. A finals del segle xx va deixar constància de la seva amistat i admiració a Josep Pla amb la publicació dels llibres Josep Pla vist de prop (1972), Josep Pla vist per un amic de Palafrugell (1996) i Escrits d'ahir (1999). Va ser nomenat pel mateix Pla patró de la Fundació privada Biblioteca Josep Pla per tal d'assessorar la institució i participar en la posada en marxa de diversos projectes com ara de la Ruta Josep Pla.
No es casà i visqué gran part de la seva vida amb una seva germana. Martinell fou un amant de la cultura francesa; cada dia llegia premsa francòfona, París va ser el seu món de referència i Apollinaire i Prévert van ser un dels literats que més seguí.
A l'acabar la Guerra Civil Espanyola, va escriure per a la publicació gironina El Pirineo (1940 – 1941) i els anys 1972 i 1973 va ser cronista de la revista de publicació setmanal Destino. Entre 1968 i 1995 va col·laborar de la Revista de Palafrugell amb les seves il·lustracions i escrits, sota els epígrafs «Quadern groc» i «La memòria trossejada». També va escriure articles per la Revista de Girona, Fruita del Temps, Clarisme i La Vanguardia. El 1980 va liderar un grup d'intel·lectuals en la creació d'una nova revista local creada, però la iniciativa no va prosperar i Palafrugell es va quedar sense revista durant tot el període de la Transició democràtica espanyola. També es troben obres seves a la publicació suïssa Gazette de Lausanne i en plafons d'entitats tant de Palafrugell com de Madrid o Alexandria (EUA).
Placa del primer punt de la Ruta Josep Pla a la Fundació Josep Pla amb un dibuix de Josep Martinell
Martinell conegué Josep Pla i Casadevall al restaurant Cal Tinyoi a finals de la dècada del 1940 i iniciaren la seva relació arran la seva participació artística l'edició de bibliòfil Peix fregit (1954), juntament amb Lluís Medir i Jofra. Posteriorment també va il·lustrar llibres com la recopilació musical de Ricard Viladesau Quadern d'havaneres (1985) o l'obra Pascualín y el extraño bosque de hayas (1991) de la pedagoga Teresa Juvé. Progressivament es va anar forjant una estreta amistat amb l'escriptor, fins al punt de ser-ne confident; era una «amistat de poble», segons definí Martinell. A finals del segle xx va deixar constància de la seva amistat i admiració a Josep Pla amb la publicació dels llibres Josep Pla vist de prop (1972), Josep Pla vist per un amic de Palafrugell (1996) i Escrits d'ahir (1999). Va ser nomenat pel mateix Pla patró de la Fundació privada Biblioteca Josep Pla per tal d'assessorar la institució i participar en la posada en marxa de diversos projectes com ara de la Ruta Josep Pla.
No es casà i visqué gran part de la seva vida amb una seva germana. Martinell fou un amant de la cultura francesa; cada dia llegia premsa francòfona, París va ser el seu món de referència i Apollinaire i Prévert van ser un dels literats que més seguí.
martes, 18 de agosto de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de l'Om (Ventalló))
L'aparell romànic conservat està format per petits carreus i carreuons desbastats, disposats formant filades regulars. L'obra posterior està bastida amb pedra desbastada a imitació del parament original. La zona absidal està arrebossada i pintada
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Noves)
L'església és formada per dues zones ben diferenciades: el temple romànic original i la part moderna de l'edifici. L'edifici original està situat a la banda oriental del temple actual. Es conserva una part de la planta basilical de tres naus originària del temple i la resta ha desaparegut. La nau central és més alta i ampla que les dues laterals i la coberta és de volta de canó ultrapassada, sostinguda per tres trams d'arcs torals de mig punt, recolzats damunt pilastres adossades. Les naus estan comunicades per tres arcs formers de mig punt, bastits amb carreus ben escairats als pilars i dovelles estretes, amb les impostes bisellades. El parament interior del temple, així com la decoració motllurada d'algunes de les impostes originals, fou arrebossat i pintat de blanc amb la posterior reforma d'època moderna. A la nau lateral nord es conserva una petita finestra d'arc de mig punt. El parament exterior està compost per pedres de diverses mides sense treballar, disposades en curtes filades regulars. La façana occidental es troba adossada a la capçalera de la nova església, que es construí a continuació de la primitiva construcció, la qual actualment té la funció de magatzem. Els dos temples estan comunicats per una gran capella, dedicada al Sagrat Cor, situada a l'extrem sud-oest de l'edifici actual. El temple modern és un edifici de grans dimensions que consta d'una nau central coberta amb volta de canó i llunetes, amb les capelles laterals comunicades i cobertes per voltes d'aresta, a manera de petits cossos oberts als laterals de la nau central. Es comuniquen amb aquesta a través d'arcs de mig punt, separats per una doble pilastra amb capitells decorats. A la part superior dels arcs hi ha una filada d'obertures cegues amb balustrada, a manera de galeria. El transsepte està coronat per una gran cúpula octogonal, sostinguda per petxines, aixecada sobre un tambor amb finestres, que serveixen per il·luminar l'espai L'absis del temple és semicircular i presenta un gran retaule d'obra, amb la coberta apetxinada. El temple també compta amb una tribuna pel cor als peus de l'edifici i, a l'extrem septentrional de la façana, un campanar de planta octogonal amb quatre obertures d'arc de mig punt. De la façana destaca la portalada, precedida per una senzilla escalinata de pedra. Està composta per un arc rebaixat bastit amb dovelles ben escairades i decorades amb una motllura. S'observen les restes d'una obertura anterior tapiada, d'arc de mig punt. A la part superior s'obre un òcul, bastit amb el mateix tipus de pedra. A l'interior, els murs estan enguixats i, damunt d'ells, destaquen elements decoratius fets amb estuc de color gris. El temple es troba profusament decorat. La cúpula presenta imatges dels quatre Evangelistes i el retaule central està dedicat a Santa Eulàlia. Les capelles laterals tenen altres imatges escultòriques. Destaquen dos púlpits decorats, als laterals de la nau central
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia de Saldet)
És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada dins del petit nucli de Saldet, a l'extrem nord-est del municipi de Ventalló al qual pertany, tot i que força és proper a la població de l'Armentera. El temple està situat al bell mig del reduït nucli, a la plaça de Santa Eugènia.És una església d'una sola nau amb absis semicircular, orientat a llevant. La nau és coberta amb volta de canó seguida, amb un tram pròxim a la capçalera corresponent a alguna reforma, doncs és lleugerament apuntat. En el punt d'unió d'aquests dos sectors hi ha un arc toral apuntat. L'absis és cobert amb una volta ametllada, amb l'arc triomfal lleugerament apuntat. El sòl interior de l'edifici és molt més baix que el nivell de circulació exterior, fet que obliga a accedir-hi baixant quatre graons que condueixen a la porta d'entrada. L'accés principal al temple està ubicat a la façana sud. Es tracta d'una portalada romànica formada per dos arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. La façana original de l'edifici, orientada a ponent, fou transformada a mitjans del segle XIX. Actualment, tant aquest parament com el de la banda nord, es troben adossats a altres construccions. L'absis presenta una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada. Al costat del portal d'accés s'alça un campanar de cadireta d'un arc de mig punt bastit amb maons, i a l'altre extrem de l'edifici, entre la nau i l'absis, n'hi ha un altre, aquest últim de dos arcs
La construcció original està bastida amb carreus de pedra ben escairats. En algunes parts, corresponents a intervencions posteriors, s'ha utilitzat el pedruscall i el maó
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sebastià de la Selva de Mar)
És una església de la Selva de Mar (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada als afores, a l'oest del nucli urbà de la població, en un replà una mica més enlairat sobre la vall de la riera de la Selva, en l'antic camí que porta a Sant Pere de Rodes. A la part posterior de l'església es localitza el cementiri.Cada vint de gener, diada de Sant Sebastià, s'hi celebrava un ofici solemne, i encara de tant en tant s'hi diu una missa. S'hi anava en processó precedida del penó de la "Germandat de Sant Sebastià", entitat de Socors Mutus" dissolta fa una cinquantena d'anys. A Sant Sebastià encara avui s'hi va, fent el Via-Crucis, per Setmana Santa.
És una església d'una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada. L'absis està cobert amb una volta de forma ametllada. El parament és de carreus de pissarra,i alguns pocs de gres, escairats. La part de l'absis, però, està construït amb filades d'opus spicatum, fet amb rebles allargades de pissarra. L'interior de l'església actualment es troba arrebossat i pintat. Es conserva en notable bon estat la coberta de lloses de pissarra, tant damunt la nau com a la capçalera, la qual no és fàcil de veure a causa de l'obra de fortificació que, altrament, ha contribuït a preservar-la. Hi ha uns bancs d'obra correguts, als peus dels murs laterals
La façana principal està orientada a l'oest. Destaca la portalada, formada per tres arcs de mig punt en degradació. Hi hagué una altra porta a migdia, que estava amagada pels nínxols del cementiri, actualment retirats. Hi ha tres finestres romàniques, situades a la façana principal, al mur lateral sud de la nau i a l'absis, de les mateixes característiques. Són de doble biaix i arcs de mig punt. Al coronament hi ha tres grosses pilastres, que serviren de merlets i també d'espadanya. Damunt els murs perimetrals de la nau i de capçalera, s'hi bastí una sòlida obra de fortificació a les darreries del segle XIV.
L'obra de fortificació dobla l'alçada de tots els murs romànics. Destaca l'emmerletat superior, el matacà damunt la porta i, en aquest mateix mur, diverses espitlleres d'obertura rectangular. Aquesta fortificació aixecada sobre l'església es diferencia clarament per l'aparell de l'obra més antiga. Els seus murs presenten un parament de rebles de pissarra, trabats amb morter i lligats a les cantonades amb carreus ben escairats
Al nord, el mur es manté enterament i posseeix encara tot l'emmerletat i les espitlleres. Sobre el mur meridional de la nau, la fortificació s'ha perdut en el tram que es troba damunt la porta lateral del temple, també desapareguda. El mur que es dreça sobre l'absis té dues rengles d'espitlleres. La part alta és malmesa i no presenta restes de merlets
Pintors Catalans (Lluís Marsans i Julià)
Barcelona, 1930 - Barcelona, 16 de gener de 2015. Fou un pintor d'art contemporani català. El seu treball més conegut és el d'una col·lecció que recrea el món de Marcel Proust en l'obra A la recerca del temps perdut. A partir de 1980 exposa regularment a la galeria Claude Bernard de París. A conseqüència de la Guerra Civil espanyola va passar la seva infància a París, entre 1936-1940, quan tornà a Barcelona.
El 1947 viatjà a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va conèixer a Salvador Dalí, mitjançant la seva amistat amb Ismael Smith Marí, i descobrí l'art contemporani.
Decidí dedicar-se a la pintura, i de tornada a Barcelona, un any més tard, començà a estudiar al taller de Ramon Rogent i Perés. Joan Ponç l'introdí en el treball dels artistes del grup Dau al Set. En aquest període, Marsans s'interessà també per la Bauhaus, i viatjà a Ais de Provença per trobar-hi al seu fundador, en Walter Gropius. En aquest viatge, va visitar una exposició de Cézanne que el farà canviar d'orientació el seu treball.
A començaments de 1950, abandonà el taller de Rogent i continuà en solitari les seves investigacions tècniques i estètiques. Entre 1955-1960, il·lustrà uns textos d'Edgar Allan Poe i col·laborà amb Josep Antoni Coderch. La trobada amb Marcel Duchamp a Cadaqués provocà en Marsans la identificació amb un nou llenguatge plàstic.
A començament del 1960, integrà la figuració i l'art abstracte dins de la seva pintura. La "Suite Pacioli" és el reflex d'aquestes experiències. Aquestes obres de petit format posen en evidència el seu interès per les matemàtiques. Va conèixer el pintor Ramón Gaya.
Entre 1966-1972, després d'un període d'experimentació i d'investigacions pictòriques, enfrontà un tema concret de caràcter literari, "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust. Paral·lelament, treballà la figura humana i començà els dibuixos de flors. El 1972, Marsans presentà per primera vegada la seva obra al públic a la Galeria Trece de Barcelona.
A partir de 1973, abandonà l'abstracció i tornà a la figuració. Començà a pintar paisatges i edità la "Suite anònima" el 1978. El 1980 treballà amb la galeria Jacod de París que edità els gravats de Proust. A partir d'aquesta data exposà regularment a la galeria Claude Bernard de París.
Marsans abordà nous temes figuratius, com ara els temes de la música, de les naturaleses mortes i dels llibres, sempre amb la intenció secreta de treballar la verdadera relació entre les coses. Passà una estada a Venècia i, des de 1995 abordà una pintura més conceptual i esbossos de la figura humana.
El 1947 viatjà a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va conèixer a Salvador Dalí, mitjançant la seva amistat amb Ismael Smith Marí, i descobrí l'art contemporani.
Decidí dedicar-se a la pintura, i de tornada a Barcelona, un any més tard, començà a estudiar al taller de Ramon Rogent i Perés. Joan Ponç l'introdí en el treball dels artistes del grup Dau al Set. En aquest període, Marsans s'interessà també per la Bauhaus, i viatjà a Ais de Provença per trobar-hi al seu fundador, en Walter Gropius. En aquest viatge, va visitar una exposició de Cézanne que el farà canviar d'orientació el seu treball.
A començaments de 1950, abandonà el taller de Rogent i continuà en solitari les seves investigacions tècniques i estètiques. Entre 1955-1960, il·lustrà uns textos d'Edgar Allan Poe i col·laborà amb Josep Antoni Coderch. La trobada amb Marcel Duchamp a Cadaqués provocà en Marsans la identificació amb un nou llenguatge plàstic.
A començament del 1960, integrà la figuració i l'art abstracte dins de la seva pintura. La "Suite Pacioli" és el reflex d'aquestes experiències. Aquestes obres de petit format posen en evidència el seu interès per les matemàtiques. Va conèixer el pintor Ramón Gaya.
Entre 1966-1972, després d'un període d'experimentació i d'investigacions pictòriques, enfrontà un tema concret de caràcter literari, "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust. Paral·lelament, treballà la figura humana i començà els dibuixos de flors. El 1972, Marsans presentà per primera vegada la seva obra al públic a la Galeria Trece de Barcelona.
A partir de 1973, abandonà l'abstracció i tornà a la figuració. Començà a pintar paisatges i edità la "Suite anònima" el 1978. El 1980 treballà amb la galeria Jacod de París que edità els gravats de Proust. A partir d'aquesta data exposà regularment a la galeria Claude Bernard de París.
Marsans abordà nous temes figuratius, com ara els temes de la música, de les naturaleses mortes i dels llibres, sempre amb la intenció secreta de treballar la verdadera relació entre les coses. Passà una estada a Venècia i, des de 1995 abordà una pintura més conceptual i esbossos de la figura humana.
Pintors Catalans (Marià Antoni Espinal i Armengol)
Terrassa, 1895 - Terrassa, 1974. Pintor i col·leccionista. Deixeble de Francesc Galí. Es presentà a Barcelona el 1917, i l’any següent anà a París. El mateix 1918 s’incorporà de nou a Barcelona, a l'Agrupació Courbet, acabada de fundar, i més tard es retirà als seus negocis. Reuní una important col·lecció de pintura gòtica hispànica (on sobresortien peces d’Huguet, Pere Serra, Bartomeu Baró), que el 1959 li fou adquirida pel Museo de Bellas Artes de Bilbao.
Pintors Catalans (Maria Rusiñol i Denís)
Barcelona, 16 de maig de 1887 - 1 de desembre de 1972. Va ser una pintora, poeta i novel·lista catalana. Única filla dels pintors Santiago Rusiñol i Lluïsa Denís i Reverter, Maria va viure la seva infantesa allunyada del seu pare, que viatjava constantment, però ben en contacte amb el món de l'art i amb els personatges de la Barcelona artística de les primeres dècades del segle xx. Tot i així, va ser el seu pare qui, en l'adolescència, la va animar a pintar, per bé que mai va tenir una formació reglada, en el sentit que no va assistir a cap acadèmia d'art.
El 1899 va conèixer a París a Laura Albéniz, filla del pianista i compositor Isaac Albéniz, quan totes dues eren encara unes nenes. Anys més tard les dues van començar la seva trajectòria artística sota el mestratge del pintor Xavier Gosé i amb Albéniz conegué, pels volts de 1905-1907, Ismael Smith. El caràcter decadent de les obres d'aquests dos artistes van influir a la jove Maria Rusiñol.
L'any 1911 va participar amb altres artistes en la tómbola benèfica en benefici de la vídua de Raimon Casellas que es va fer al Faianç Català, on es van poder veure el que es van anomenar ninetes.
Des de l'inici de la seva producció artística, es va inclinar per l'aquarel·la i el dibuix. En la seva obra va ser una constant la representació de figures femenines amb vestits antiquats per expressar la seva crítica a les banalitats i aparences de l'estatus social. Es veu la influència d'un cert decadentisme caricaturesc, fruit de la coincidència amb Ismael Smith al taller d'Antoni Serra, amb qui va col·laborar en la decoració de ceràmiques. Al taller d'en Serra també va coincidir amb d'altres artistes com Pau Gargallo, Josep Pey, Juli Vallmitjana o Xavier Nogués
És autora del recull poètic Llibre de versos (1928) i de L'arna (Poema rural) (1953), novel·la de tema burgès i amb un cert component didàctic i moralitzant. També publicà la biografia Santiago Rusiñol vist per la seva filla (1950), a través de la qual defensà la figura del seu pare
El 1899 va conèixer a París a Laura Albéniz, filla del pianista i compositor Isaac Albéniz, quan totes dues eren encara unes nenes. Anys més tard les dues van començar la seva trajectòria artística sota el mestratge del pintor Xavier Gosé i amb Albéniz conegué, pels volts de 1905-1907, Ismael Smith. El caràcter decadent de les obres d'aquests dos artistes van influir a la jove Maria Rusiñol.
L'any 1911 va participar amb altres artistes en la tómbola benèfica en benefici de la vídua de Raimon Casellas que es va fer al Faianç Català, on es van poder veure el que es van anomenar ninetes.
Des de l'inici de la seva producció artística, es va inclinar per l'aquarel·la i el dibuix. En la seva obra va ser una constant la representació de figures femenines amb vestits antiquats per expressar la seva crítica a les banalitats i aparences de l'estatus social. Es veu la influència d'un cert decadentisme caricaturesc, fruit de la coincidència amb Ismael Smith al taller d'Antoni Serra, amb qui va col·laborar en la decoració de ceràmiques. Al taller d'en Serra també va coincidir amb d'altres artistes com Pau Gargallo, Josep Pey, Juli Vallmitjana o Xavier Nogués
És autora del recull poètic Llibre de versos (1928) i de L'arna (Poema rural) (1953), novel·la de tema burgès i amb un cert component didàctic i moralitzant. També publicà la biografia Santiago Rusiñol vist per la seva filla (1950), a través de la qual defensà la figura del seu pare
Pintors Catalans (Maria Rosa Rodrigo)
Reus, 1937. És una pintora catalana. Els seus pares es traslladen a Barcelona i es en aquesta ciutat comença els seus estudis artístics l'any 1955 a l’escola d’Arts i Oficis; quatre anys més tard es matricula a l’escola Superior de Belles Arts de Barcelona on finalitza els estudis el 1964. També aprèn litografia a l’Escola d’Arts del Llibre de la Ciutat Comtal. Quant fa la carrera de belles arts coneix al que serà el seu marit, Horts Müller, un economista alemany. Cap al 1965 se'n va Alemanya amb el seu marit, encoratjada per un dels seus professors que li parla de les bones oportunitats que pot tenir en aquest país en el camp de la il·lustració. Comença treballant d’il·lustradora per a contes de nens però ho acaba abandonant, ja que no li agrada. Posteriorment treballa com a decoradora en una important botiga de mobles a Essen, on roman nou anys. L’empresa li concedeix un dia lliure per anar a la Facultat d’Art de la Universitat Duisburg-Essen, on fa estudis de gravat durant quatre anys. Finalment deixa de banda la decoració per dedicar-se en exclusiva a la pintura i al gravat. El 1970 mostra la seva obra en exposicions col·lectives i fa la primera mostra individual el 1977 a la Kuntskabinett Henkel, Essen HP Galeria, a Langenberg.
Per tenir contacte amb Espanya l'artista viatjava cada any a passar les vacances estivals i aprofita l’estava per visitar galeries d’art i per veure les obres dels seus companys. La segona exposició individual la realitza a la Galeria de Vilanova, a Vilanova i la Geltrú, i a partir d’aquest moment alterna les mostren entre Alemanya i Espanya. El 1981 es presenta a la Galeries Syra de Barcelona, és la seva primera mostra a la ciutat Comtal i la crítica és molt positiva. Invitada per l'artista Josep Filella, l'any 1982, exposa al Centre de lectura. Continua amb les seves mostres a Düsseldorf i a Gütersloh. El 1985 torna a la Galeria Syra i, el 1988, a la Galeria Jaimes de Barcelona. L’any 1999 té dues exposicions importants: d'una banda, al Consolat General d’Espanya a Hannover, amb la participació del casal català d’aquesta ciutat, segurament la més important de la seva trajectòria; i d’altra banda, a la Sala Blanquerna de Madrid, organitzada per la Generalitat de Catalunya. Ambdues són mostres retrospectives en les quals es pot veure una bona selecció d’obres, i esdevenen homenatge i reconeixement al seu treball. Fa també una exposició a la Sala Llac de Tarragona amb obres inspirades en el paisatge del delta de l’Ebre que combina amb quadres d’altres sèries.
Torna a Espanya i obre una galeria que anomena Un Espai (2006-2009) a Cunit (Tarragona) per poder exhibir-hi obres d’art. Allí exposen Carmen Cobertera, Charles Collet, Claude Collet, Josepa Filella, Andrés Francesch, Anabel Jujol, Pilar López, José del Rio i Juan Soler-Jové. Després de quatre anys de treball per mostrar obres d’art actuals i de qualitat, es veu obligada a tancar per problemes econòmics, malgrat l'acceptació que tenen les mostres realitzades.
Per tenir contacte amb Espanya l'artista viatjava cada any a passar les vacances estivals i aprofita l’estava per visitar galeries d’art i per veure les obres dels seus companys. La segona exposició individual la realitza a la Galeria de Vilanova, a Vilanova i la Geltrú, i a partir d’aquest moment alterna les mostren entre Alemanya i Espanya. El 1981 es presenta a la Galeries Syra de Barcelona, és la seva primera mostra a la ciutat Comtal i la crítica és molt positiva. Invitada per l'artista Josep Filella, l'any 1982, exposa al Centre de lectura. Continua amb les seves mostres a Düsseldorf i a Gütersloh. El 1985 torna a la Galeria Syra i, el 1988, a la Galeria Jaimes de Barcelona. L’any 1999 té dues exposicions importants: d'una banda, al Consolat General d’Espanya a Hannover, amb la participació del casal català d’aquesta ciutat, segurament la més important de la seva trajectòria; i d’altra banda, a la Sala Blanquerna de Madrid, organitzada per la Generalitat de Catalunya. Ambdues són mostres retrospectives en les quals es pot veure una bona selecció d’obres, i esdevenen homenatge i reconeixement al seu treball. Fa també una exposició a la Sala Llac de Tarragona amb obres inspirades en el paisatge del delta de l’Ebre que combina amb quadres d’altres sèries.
Torna a Espanya i obre una galeria que anomena Un Espai (2006-2009) a Cunit (Tarragona) per poder exhibir-hi obres d’art. Allí exposen Carmen Cobertera, Charles Collet, Claude Collet, Josepa Filella, Andrés Francesch, Anabel Jujol, Pilar López, José del Rio i Juan Soler-Jové. Després de quatre anys de treball per mostrar obres d’art actuals i de qualitat, es veu obligada a tancar per problemes econòmics, malgrat l'acceptació que tenen les mostres realitzades.
viernes, 14 de agosto de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de Montiró)
La sagristia, situada a continuació, presenta un portal rectangular d'accés amb la llinda gravada amb l'any 1691 i està coberta amb una volta amb decoració d'època barroca, a manera de cúpula. Als peus del temple hi ha el cor, amb barana d'obra treballada i sostingut per una volta rebaixada amb llunetes. Les úniques obertures als murs del temple són les finestres de la sagristia i de l'absis, aquesta última descoberta recentment. Ambdues són d'arc de mig punt, la de l'absis de doble esqueixada i adovellada. La façana principal presenta un portal d'accés d'arc de mig punt bastit amb dovelles de pedra i, damunt seu, un rosetó centrat amb vitrall decorat amb l'al·legoria dels pans i els peixos. A la dreta, un campanar de base quadrada amb obertures d'arc de mig punt, rematat amb una cornisa motllurada i cobert amb una petita cúpula semiesfèrica.
En una de les cantonades del mur de migdia de l'església hi ha un carreu de pedra calcària amb la representació en relleu del cap d'un personatge amb grans bigotis, datat entre els segles XVII-XVIII. A l'interior del temple es conserva una pica baptismal de pedra, procedent de l'església de la Mare de Déu de l'Om.
El temple, bastit en pedra, presenta els paraments arrebossats i l'interior del temple està tot emblanquinat, exceptuant la zona de l'absis on el parament de pedra desbastada és vist.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Garrigàs)
És l'església parroquial de Garrigàs (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Miquel es troba en una zona a mig quilòmetre al nucli de Garrigàs al veïnat de l'església. És un temple d'una sola nau, amb absis semicircular. La porta d'accés d'arc de mig punt, és situada al mur de migdia de la nau. En aquest mateix parament es troben dues finestres, també d'arc de mig punt. Una obertura de la mateixa tipologia apareix al centre de l'absis. A la capçalera de la nau hi ha un ull de bou. Sobre el mur frontal s'alça el campanar de cadireta romànic, de tres pilars, que fou transformat en torre els segles XVII-XVIII. La volta de la nau és apuntada, i la coberta del presbiteri és ametllada. El conjunt de la construcció és fet de carreus regulars de pedra, amb la utilització de paredat i maó en el campanarEsglésies romaniques de Catalunya (Sant Medir de Romanyà)
O Sant Mer i Sant Celdoni és l'església parroquial de Romanyà d'Empordà veïnat del municipi de Pontós (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Medir és un temple d'una sola nau amb absis semicircular. La façana és coberta d'arrebossat, la porta rectangular és dels segles XVII-XVIII i més amunt hi ha una obertura circular. A la dreta de la façana s'hi adossa una construcció rectangular que alberga l'escala d'accés al terrabastall. En una de les cantonades hi ha un carreu amb decoració esculpida, romànica. Al mur lateral hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, monolítics. La més occidental és decorada amb boles o semiesferes en relleu. A la part superior hi ha una cornisa incurvada. Al damunt s'alça un campanar de cadireta, de dos arcs.L'absis té, al centre, una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. A l'exterior els arcs són dobles en degradació. L'interior del temple és totalment recobert en calç. Al presbiteri, la cornisa romànica, incorbada, ressegueix l'arc de la finestra.
Destaca de l'interior de l'església un capitell romànic que es col·locà sobre una columna de fusta que sosté el cor. En cada una de les seves cares hi ha restes humans amb trets deformes, en els angles hi ha caps de llop, i a la part inferior hi ha decoració vegetal
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vilanant)
És una església romànica del poble de Taravaus, al municipi Vilanant (Alt Empordà), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Martí és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular. La façana d'accés, situada a ponent, es troba emblanquinada. Té la porta allindada, amb quatre arcs de mig punt en gradació decreixent. Al centre de la façana hi ha un òcul modern.El campanar s'eleva a la banda nord; és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. La nau, també amagada per la calç, es cobreix amb volta apuntada i seguida pervivència d'un romànic tardà.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pontós)
En l'aparell d'aquest fragment del frontis romànic s'hi observen dos tipus constructius diferents. En el mur lateral de migdia de la nau segueixen les restes d'aparell romànic, en una llargada de cinc metres. L'absis és de planta semidecagonal i no té cap finestral. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc. La volta és de llunetes i té tres arcs torals de mig punt. Hi ha tres altars laterals per banda, imbuïts en els murs. Sobre aquests altars hi ha terrabastalls amb arcades de mig punt
Pintors Catalans (Maria Muntadas i Pujol)
Coneguda també com a Maria Muntadas de Caparà, Barcelona, c. 1900 – 30 de març de 1965. a ser una pintora, poetessa i concertista catalana. Amb deu anys va conèixer a la filla d’uns amics de la família, Zenòbia Camprubí Aymar, que amb el temps seria una escriptora i lingüista de renom. Tenien la mateixa institutriu anglesa i possiblement per això van crear una societat que van anomenar Les abelles industrioses, seguint el model de les que, amb el nom de Sewing Circle, es dedicaven a cosir roba per als pobres en ciutats nord-americanes. Les dues van ser amigues tota la vida.
Des de molt jove es va aficionar a les art i, segons consta en alguns catàlegs d’exposicions en què va participar anys més tard, va ser deixebla dels pintors Víctor Moya i Ramon Casas.
L’any 1907 va ser designada reina dels Jocs Florals del Cinquantenari d’Anselm Clavé de Barcelona. D’aquesta època és el retrat que li va fer la pintora Lluïsa Vidal per a la revista Feminal. El 26 de setembre de 1910 es va casar amb Juli Caparà i Marquès, enginyer, amb qui tindria dues filles, Maria Lluïsa (que va pintar el 1932) i Elena. Per la informació recollida en catàlegs d’exposicions, el matrimoni vivia a la Casa Muntades de l’Avinguda del Tibidabo 48, que el pare de Maria havia encarregat a Josep Puig i Cadafalch el 1901.
Als anys vint i trenta va participar activament de la vida artística de la seva ciutat, on va exposar individualment en diverses ocasions, especialment a les Galeries Laietanes. El 1924 la crítica en va elogiar les obres figuratives Vanitas i Libélula; dos anys més tard, a la mateixa sala, es podien veure les obres L’hora bella, Coqueteria, Soubrete i La Núvia i, al 1927, El mantell verd, La dona bruna i Contrallum. El 1928 va exposar pastels a les Galeries Areñas i el 1929 i 1930 retrats de nou a les Galeries Laietanes, junt amb Pedro Casas Abarca, Aureli Tolosa i Antoni Rosich. El 1933 i 1935 també va mostrar la seva obra a les galeries.
Però la primera mostra en què hi ha constància de la seva participació és l’Exposició d’art que organitzava l’Ajuntament de Barcelona al Palau de Belles Arts, en la qual l’any 1922 va presentar un pastel d’una rosa. L’any següent hi va prendre part novament i posteriorment va participar en diferents exposicions col·lectives. El seu nom apareix entre els artistes que al novembre de 1929 van exposar a les Galeries d’Art Jorba i també en el catàleg de l’Exposició Internacional de Pintura, Escultura, Dibuix i Gravat que es va fer al Palau de Congressos en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona. Hi va presentar un pastel titulat Llum zenital.
El 1929 va fer el salt a Madrid per exposar al Salón de Otoño que organitzava l’Asociación de Pintores y Escultores, on va presentar de nou Luz cenital. L’any 1932 va participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, en la qual va presentar l’obra Retrat de Maria Lluïsa, la seva filla. Dos anys més tard, hi prenia part de nou, aquesta vegada amb un nu, i també ho feia al Salón de Otoño, amb dos pastels entre els quals hi havia l’obra El tocador. La premsa de l’època en va elogiar la tècnica, la delicadesa i la subtilitat del dibuix i dels colors emprats, que encaixava amb el bon gust de l’alta societat.
L’esclat de la Guerra Civil va fer que la família es traslladés a Sant Sebastià el 1936, on el seu marit va morir el 17 d’octubre de 1937. En acabar el conflicte devia tornar a Barcelona perquè l’any 1940 Maria Muntadas, vídua de Caparà, sol·licitava col·locar una creu en una tomba del Cementiri de l'Est i el mateix any presentava una exposició individual d’olis, pastels i dibuixos d’apunts de tipus sevillans a les Galeries Pallarès. Més tard va obrir una acadèmia de pintura en la qual va tenir com a deixebles Maria Teresa de Casadesús, Eulàlia Brotons, Francis Miquel Badia i Rosa Maria (Rosemary) Masuet, totes elles actives a partir dels anys cinquanta. L’any 1951 la Sala d’Art Rovira va organitzar una exposició de les seves deixebles.
En aquella època seguia sent una dona activa culturalment i les tertúlies i reunions literàries que organitzava a casa seva el tercer diumenge de cada mes eren molt anomenades. Se sap, per exemple, que en una d’aquestes trobades, l’any 1953, hi van assistir el poeta Xavier Armet, el crític Yaho César, la vídua del dramaturg Adrià Gual, el pintor Josep Gual i l’escultor Vasconcel. L’any 1956 el Cercle Artístic de Sant Lluc li va organitzar una exposició retrospectiva. Segons les dades que consten al Registre Civil de Barcelona, va morir a Barcelona al seu domicili del número 113 carrer de Roger de Llúria
Des de molt jove es va aficionar a les art i, segons consta en alguns catàlegs d’exposicions en què va participar anys més tard, va ser deixebla dels pintors Víctor Moya i Ramon Casas.
L’any 1907 va ser designada reina dels Jocs Florals del Cinquantenari d’Anselm Clavé de Barcelona. D’aquesta època és el retrat que li va fer la pintora Lluïsa Vidal per a la revista Feminal. El 26 de setembre de 1910 es va casar amb Juli Caparà i Marquès, enginyer, amb qui tindria dues filles, Maria Lluïsa (que va pintar el 1932) i Elena. Per la informació recollida en catàlegs d’exposicions, el matrimoni vivia a la Casa Muntades de l’Avinguda del Tibidabo 48, que el pare de Maria havia encarregat a Josep Puig i Cadafalch el 1901.
Als anys vint i trenta va participar activament de la vida artística de la seva ciutat, on va exposar individualment en diverses ocasions, especialment a les Galeries Laietanes. El 1924 la crítica en va elogiar les obres figuratives Vanitas i Libélula; dos anys més tard, a la mateixa sala, es podien veure les obres L’hora bella, Coqueteria, Soubrete i La Núvia i, al 1927, El mantell verd, La dona bruna i Contrallum. El 1928 va exposar pastels a les Galeries Areñas i el 1929 i 1930 retrats de nou a les Galeries Laietanes, junt amb Pedro Casas Abarca, Aureli Tolosa i Antoni Rosich. El 1933 i 1935 també va mostrar la seva obra a les galeries.
Però la primera mostra en què hi ha constància de la seva participació és l’Exposició d’art que organitzava l’Ajuntament de Barcelona al Palau de Belles Arts, en la qual l’any 1922 va presentar un pastel d’una rosa. L’any següent hi va prendre part novament i posteriorment va participar en diferents exposicions col·lectives. El seu nom apareix entre els artistes que al novembre de 1929 van exposar a les Galeries d’Art Jorba i també en el catàleg de l’Exposició Internacional de Pintura, Escultura, Dibuix i Gravat que es va fer al Palau de Congressos en el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona. Hi va presentar un pastel titulat Llum zenital.
El 1929 va fer el salt a Madrid per exposar al Salón de Otoño que organitzava l’Asociación de Pintores y Escultores, on va presentar de nou Luz cenital. L’any 1932 va participar en l’Exposición Nacional de Bellas Artes, en la qual va presentar l’obra Retrat de Maria Lluïsa, la seva filla. Dos anys més tard, hi prenia part de nou, aquesta vegada amb un nu, i també ho feia al Salón de Otoño, amb dos pastels entre els quals hi havia l’obra El tocador. La premsa de l’època en va elogiar la tècnica, la delicadesa i la subtilitat del dibuix i dels colors emprats, que encaixava amb el bon gust de l’alta societat.
L’esclat de la Guerra Civil va fer que la família es traslladés a Sant Sebastià el 1936, on el seu marit va morir el 17 d’octubre de 1937. En acabar el conflicte devia tornar a Barcelona perquè l’any 1940 Maria Muntadas, vídua de Caparà, sol·licitava col·locar una creu en una tomba del Cementiri de l'Est i el mateix any presentava una exposició individual d’olis, pastels i dibuixos d’apunts de tipus sevillans a les Galeries Pallarès. Més tard va obrir una acadèmia de pintura en la qual va tenir com a deixebles Maria Teresa de Casadesús, Eulàlia Brotons, Francis Miquel Badia i Rosa Maria (Rosemary) Masuet, totes elles actives a partir dels anys cinquanta. L’any 1951 la Sala d’Art Rovira va organitzar una exposició de les seves deixebles.
En aquella època seguia sent una dona activa culturalment i les tertúlies i reunions literàries que organitzava a casa seva el tercer diumenge de cada mes eren molt anomenades. Se sap, per exemple, que en una d’aquestes trobades, l’any 1953, hi van assistir el poeta Xavier Armet, el crític Yaho César, la vídua del dramaturg Adrià Gual, el pintor Josep Gual i l’escultor Vasconcel. L’any 1956 el Cercle Artístic de Sant Lluc li va organitzar una exposició retrospectiva. Segons les dades que consten al Registre Civil de Barcelona, va morir a Barcelona al seu domicili del número 113 carrer de Roger de Llúria
Pintors Catalans (Elvira Malagarriga i Ormart [o Armart])
Barcelona, 1886 - 1938. Fou una pintora catalana de retrats, paisatges i flors. Com la seva germana gran, Aurora (Barcelona, 1883-1938), estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, La Llotja, on fou alumna de Cristòfol Montserrat i rebé consells del mestre Léon Bonnat i del professor Ulpiano Checa. Per completar la seva formació, se n’anà a París, on residí 3 anys i assistí a les classes de l’Académie Julian dirigida per Jean-Paul Laurens, on es permetia a les dones estudiar el nu. A partir de 1907, decidí dedicar-se exclusivament a la pintura. A París concorregué a les exposicions del Saló i posteriorment marxà a Itàlia i a Madrid per conèixer els grans museus. A Florència, mentre estudiava pintura, exposà en el Saló d'aquesta ciutat.
A Barcelona, la primera exposició en què participà fou la col·lectiva de la Sala Parés del juny de 1906. En el Cercle de Propietaris de Gràcia, el 1907, participà en l'Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents. A la Sala Parés exposà els anys 1912, 1915, 1916, 1918, 1919, 1924 i 1936. Es pot trobar una fotografia d'aquesta artista en el núm. 58 de la revista Feminal del 28/01/1912. En el núm. 104 del 28/11/1915 Joana Romeu, pseudònim de Carmen Karr, directora de la revista, lloava els seus nus, considerant-los el millor de la seva producció, cosa que podien afirmar les dones de Feminal després d’haver visitat el seu estudi del carrer de Provença de Barcelona. Possiblement no els va exposar perquè no es refiava de la moralitat de moltes persones de l’època que no haurien sabut apreciar-los.
El 1910 participà en el Gran Saló de París i el 1912 exposà a l’Associazione degli Artisti Italiani a Florència. Amb l’obra Grandmother’s Delight concorregué a la Panamà-Pacific International Exposition (Secció Internacional), celebrada el 1915 a San Francisco, Califòrnia, junt amb altres pintors catalans.
El 1916, a la mateixa Sala Parés, presentà una sèrie de retrats, entre els quals destacaren el del seu pare, el de la seva germana, el d’Apel·les Mestres (considerat per la crítica un dels millors) i el del procurador Lluís Guimat. La revista Feminal publicà una fotografia d'aquesta exposició en el número 109 i la seva directora comparà els seus retrats amb els de Lluïsa Vidal, afirmant que els seus pinzells tenien més de masculí que de femení “per sa fermesa i colorit”, expressà que la qualitat de seva pintura havia de servir per trencar d'una vegada per totes amb el tòpic de que les dones només eren capaces de pintar quadres de flors. També exposà al Salón Goya (1919), a les Galeries Dalmau (Exposició Inaugural del desembre de 1923 i individual el 1924) i a les Galeries Laietanes (1936).
A Barcelona l’artista intervingué en moltes exposicions i concursos col·lectius, com l’Exposició d’Art (1918 i 1919) organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions al Palau Municipal de Barcelona; a les de 1920, 1921 i 1922 celebrades en el Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella i a la de 1923 realitzada en el Palau de la Indústria. En la de 1918 hi presentà l'obra Frutas;l'any següent les obres Midinette i Roses; l'any 1921 l'obra titulada Vista de Barcelona: i l'any 1922 l'obra Retrat del meu pare.
Participà a Barcelona vista pels seus artistes, concurs celebrat en el Palau de les Arts Decoratives i organitzat pel Reial Cercle Artístic el 1930 i 1931. El 1936 participà en el Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents, celebrat a Barcelona (del 30/4 al 25/5), en el qual concorregué Enriqueta P. Benigani, entre altres artistes. Al Saló de la Tardor de 1938 presentà una natura morta i, el mateix any, concorregué a l’Exposició del dibuix i del gravat, tots dos actes organitzats per la Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya a la Sala d’Exposicions del Casal de la Cultura de Barcelona.
A Barcelona, la primera exposició en què participà fou la col·lectiva de la Sala Parés del juny de 1906. En el Cercle de Propietaris de Gràcia, el 1907, participà en l'Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents. A la Sala Parés exposà els anys 1912, 1915, 1916, 1918, 1919, 1924 i 1936. Es pot trobar una fotografia d'aquesta artista en el núm. 58 de la revista Feminal del 28/01/1912. En el núm. 104 del 28/11/1915 Joana Romeu, pseudònim de Carmen Karr, directora de la revista, lloava els seus nus, considerant-los el millor de la seva producció, cosa que podien afirmar les dones de Feminal després d’haver visitat el seu estudi del carrer de Provença de Barcelona. Possiblement no els va exposar perquè no es refiava de la moralitat de moltes persones de l’època que no haurien sabut apreciar-los.
El 1910 participà en el Gran Saló de París i el 1912 exposà a l’Associazione degli Artisti Italiani a Florència. Amb l’obra Grandmother’s Delight concorregué a la Panamà-Pacific International Exposition (Secció Internacional), celebrada el 1915 a San Francisco, Califòrnia, junt amb altres pintors catalans.
El 1916, a la mateixa Sala Parés, presentà una sèrie de retrats, entre els quals destacaren el del seu pare, el de la seva germana, el d’Apel·les Mestres (considerat per la crítica un dels millors) i el del procurador Lluís Guimat. La revista Feminal publicà una fotografia d'aquesta exposició en el número 109 i la seva directora comparà els seus retrats amb els de Lluïsa Vidal, afirmant que els seus pinzells tenien més de masculí que de femení “per sa fermesa i colorit”, expressà que la qualitat de seva pintura havia de servir per trencar d'una vegada per totes amb el tòpic de que les dones només eren capaces de pintar quadres de flors. També exposà al Salón Goya (1919), a les Galeries Dalmau (Exposició Inaugural del desembre de 1923 i individual el 1924) i a les Galeries Laietanes (1936).
A Barcelona l’artista intervingué en moltes exposicions i concursos col·lectius, com l’Exposició d’Art (1918 i 1919) organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions al Palau Municipal de Barcelona; a les de 1920, 1921 i 1922 celebrades en el Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella i a la de 1923 realitzada en el Palau de la Indústria. En la de 1918 hi presentà l'obra Frutas;l'any següent les obres Midinette i Roses; l'any 1921 l'obra titulada Vista de Barcelona: i l'any 1922 l'obra Retrat del meu pare.
Participà a Barcelona vista pels seus artistes, concurs celebrat en el Palau de les Arts Decoratives i organitzat pel Reial Cercle Artístic el 1930 i 1931. El 1936 participà en el Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents, celebrat a Barcelona (del 30/4 al 25/5), en el qual concorregué Enriqueta P. Benigani, entre altres artistes. Al Saló de la Tardor de 1938 presentà una natura morta i, el mateix any, concorregué a l’Exposició del dibuix i del gravat, tots dos actes organitzats per la Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya a la Sala d’Exposicions del Casal de la Cultura de Barcelona.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)