Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Solans)

També conegut com l'Ermita de Santa Llúcia és una obra del municipi de la Jonquera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una ermita romànica situada a uns quatre quilòmetres del poble. És un temple de grans dimensions que consta d'una sola nau i absis semicircular amb coberta a dues aigües. L'accés al temple es fa pel mur meridional on hi ha la portalada formada per tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. La façana occidental és llisa i està rematada per un campanar d'espadanya d'arc apuntat. Davant d'ella hi ha una construcció més recent (s. XVII-XVIII) adossada que devia ser l'hostatgeria o casa de l'ermità. En els murs laterals i a l'absis s'han practicat finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt resseguits, a l'exterior, per un fris de dents de serra i un guardapols. En el mur de la capçalera de la nau trobem dos ulls de bou. A l'interior la volta de la nau és apuntada mentre que la volta de l'absis és ametllada. Tot l'edifici ha estat realitzat amb carreus de granit perfectament escairats i disposats en fileres. Es pot afirmar que es tracta d'una església romànica de caràcter retardatari realitzada entre els segles XII - XIII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Freixe)

És una capella al terme municipal d'Espolla a l'Alt Empordà, molt a prop del mas de Freixe i de la riera del mateix nom. En el seu origen era una església romànica dels segles XIII-XIV però que, segurament a causa d'una riuada, s'enfondrà i només en queda un mur i els fonaments de l'absis. Evidentment no s'hi realitza cap mena de culte i és en una finca privada

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Fluvià)

És una església del municipi de Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. L'església de Sant Miquel és un edifici aïllat que es troba al centre del poble. És un temple de planta basilical, amb tres naus amb un transsepte destacat dels murs laterals. La volta de la nau central és dividida en quatre crugies per tres arcs torals. Aquesta volta era de canó i els arcs que la sostenien eren de mig punt. Les estructures es conserven en la forma original únicament a l'extrem oriental de la nau. Només la crugia situada més a llevant manté encara la coberta de canó; a les tres restants aquesta coberta té forma apuntada. Les naus laterals tenen coberta de quart de cercle. Els arcs formers, de comunicació entre les naus, i els torals d'ambdues naus laterals arrenquen de pilastres rectangulars. Les naus laterals del temple es cobreixen en un nivell més baix que la central.

L'església ha patit diverses modificacions al llarg del temps, com podem veure en el cor gòtic i a la volta de la nau, que és apuntada a causa d'una reparació que s'hi va fer. La façana és un dels punts de l'església on més s'evidencien les reformes esmentades. La façana és un gran rectangle on no hi queden restes de la portalada romànica. Al centre hi ha la porta gòtico-renaixentista, d'arcs apuntats formats per estretes arquivoltes en degradació. Hi ha una llinda, i entre la llinda i les arquivoltes hi ha l'espai del timpà, que no presenta cap ornamentació. La llinda té la següent inscripció: SATIABOR CUM APPAREVIT GLORIA TUA / M.D.XXXII. A les mènsules situades a la base i a cada extrem de la llinda s'hi poden veure, en cada una d'elles, tres caps alats d'àngels. Les mènsules d'on surten els feixos d'arquivoltes dels arcs apuntats són decorades amb un cap alat i un animal fabulós: el del costat nord té el relleu erosionat; el de la banda oposada sosté un escut partit al qual hi veiem una estrella de vuit puntes a dalt i tres corones a baix. Més amunt de la porta hi ha un petit i senzill rosetó. A la part superior del mur hi ha un matacà del qual només en resten les carteles de sosteniment i alguns carreus. la façana es remata amb una cornisa incurvada. Les úniques obertures romàniques que manté la façana són dues finestres d'arc de mig punt, una a cada costat de la porta, que donen llum a les naus laterals. Sota la finestra esquerra hi ha una làpida sepulcral de l'any 1258. Tot el costat meridional de l'església dóna a un pati, actualment de propietat particular, on sembla que hi havia hagut el claustre del monestir i altres dependències monàstiques. El claustre ha desaparegut del tot, només se'n conserven dos capitells a l'interior de l'església. Al mur lateral de la nau de migdia s'hi pot veure la porta que comunicava l'església amb el claustre, ara tapiada. Es tracta d'una porta de petites dimensions, d'un sol arc de mig punt fet amb petites dovelles, amb llinda i timpà. Al costat de la porta hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt
El mur esquerre de l'església conserva a la part superior els merlets rectangulars, cadascun dels quals manté una petita sagetera. El transsepte sobresurt dels murs laterals de les naus. L'ala de migdia del transsepte presenta tres finestres en cadascun dels murs exteriors, una de les quals tapiada.

El campanar, decorat amb decoració llombarda, s'aixeca vora el braç septentrional del creuer, separat a un metre de distància. Així doncs, és una construcció exempta que no s'adossa a l'església, tot i que avui no ho podem veure, ja que es construïren dos murs a cada costat del campanar que han fet desaparèixer el passadís entre el campanar i l'església. Al basament, el campanar posseeix tres llargues i estretes finestres de vessant a l'interior, d'arcs de mig punt, als murs de ponent, de tramuntana i de llevant. A migdia hi ha la porta, d'arc de punt rodó, que actualment comunica la torre amb l'esmentat passadís. El mur meridional presenta la particularitat de no posseir cap obertura als pisos superiors ni la decoració llombarda que assenyala llur separació. Al seu lloc hi ha un simple relleu horitzontal. Als altres murs hi ha dos finestrals a cada pis separats per una lesena o franja vertical. Sobre cada finestral hi ha quatre arcuacions llombardes i una rastellera de dents de serra. Les obertures del pis de baix són d'un sol arc de mig punt. Les dels altres dos pisos són geminades amb els dos arquets de mig punt, les columnes cilíndriques i els capitells de forma trapezial. Alguns capitells dels finestrals del segon pis presenten petits relleus decoratius a la cara que dóna a l'exterior. Al remat superior fortificat hi ha merlets rectangulars i petites sageteres. Els matacans es troben al centre dels quatre murs i als angles nord-oest i nord-est.
La capçalera triabsidal és l'única part que presenta decoració llombarda. L'absis central combina elements pròpiament llombards amb l'escultura dels capitells de les finestres, dels arcs interiors, de les petites mènsules i de les cornises. Les dues absidioles presenten una decoració simple, sense elements esculpits, amb un parell d'arcuacions en cada un dels quatre espais entre les cinc lesenes. La cornisa és incorbada i al centre de cada absidiola hi ha una finestra d'obertura simple a l'interior i d'arcs de mig punt. A l'interior es conserven una pica baptismal i una de beneitera tardogòtiques, i una marededéu gòtica d'alabastre del segle XV.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Colera)

Era l'antiga església parroquial del poble de Colera a l'Alt Empordà, fins que es va traslladar al costat del mar al segle xviii. Està situada a ponent del nucli urbà de la població de Colera, a uns set quilòmetres de distància per una pista forestal que s'agafa en arribar a Colera, des de la carretera de Figueres a Portbou. Les primeres notícies certes del temple són del segle xi, per bé que apareix documentada en un text del monestir de Sant Quirze de Colera del 844, però que diversos historiadors han vist com una falsificació del segle XIII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És una església d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada, de la mateixa manera que l'arc triomfal que també és ogival. En canvi, l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Hi ha dues finestres que il·luminen l'interior, una al frontis i l'altra al centre de la zona presbiteral. Ambdues són d'arc de mig punt i de doble esqueixada. Al mur de tramuntana de la nau hi ha una gran fornícula d'arc de mig punt, actualment tapiada i, al seu costat, una de quadrada. Un banc corregut segueix tot l'interior del temple exceptuant la zona de l'absis.

El paviment interior presenta un enllosat de grans peces de pissarra. La portada d'accés al temple està situada al mur de migdia. Presenta quatre arcs de mig punt en degradació, amb els brancals restituïts i la llinda i el timpà també. El campanar, aixecat sobre el mur de ponent, és de cadireta i està format per tres pilastres sense el coronament pertinent. L'aparell és de carreus de pissarra escairats i pedra desbastada, disposats en filades regulars. A les cantonades, els carreus són de mida més gran.

Pintors Catalans (Joan Giménez i Giménez)

Barcelona, 1912 - 16 de febrer de 2003. Fou un pintor i il·lustrador català. Es formà artísticament al taller dels germans Oslé de Barcelona, i en acabar la guerra civil espanyola marxà a l'exili. El 1947 es va establir com a pintor a ciutat de Mèxic, on va col·laborar a la revista Pont Blau i fou director artístic de Xaloc. Alhora, va exposar al Casino Macedonio Alcalá d'Oaxaca el 1949 i a les Galeries Excelsior de Mèxic el 1958.

Pintors Catalans (Josep Gausachs i Armengol)

Barcelona, 1 de maig de 1889 - Santo Domingo, República Dominicana, 26 de juliol de 1959) fou un pintor, deixeble de grans mestres com Isidre Nonell i Feliu Mestres i Borrell. Company a París de Modigliani, Georges Braque i Picasso. Benvolgut pels intel·lectuals de la seva època com Tristan Tzara qui li va brindar gran suport durant l'exili, elogiat per escriptors com Ernest Hemingway que fins i tot va adquirir una de les seves obres i poetes com Carles Riba, qui li va dedicar un poema. Va ser director de l'Escola Nacional de Belles arts.  Acabat els seus estudis Gausachs va marxar a París. A Montparnasse, on bullia la revolució dels "ismes", s'instal·là en estreta convivència amb els més coneguts artistes de llavors: Modigliani, Gargallo, Utrillo, Juan Gris, de Chirico, Foujita, Picasso, Marquet, Braque, Marc Chagall. En aquest ambient vivificant i estimulant, Gausachs es nodreix de la saba renovadora latent i un esperit inquiet i curiós. Participa en tots els moviments artístics que es produeixen. Així de l'impressionisme passa al cubisme, al dadaisme, al surrealisme, a l'expressionisme, al neo-expressionisme.

Quan el general Franco va guanyar la guerra, Gausachs va decidir novament abandonar Espanya, arribant a la República Dominicana el 1940 després d'haver passat per l'experiència d'estar presoner al costat dels seus fills en un camp de concentració a França.
Va ser nomenat professor de l'Escola Nacional de Belles arts des de la seva fundació, i en 1946 va ser designat Sots-Director de l'Acadèmia Estatal Dominicana.

Segons expressa Jeannette Miller en el seu llibre "Art Dominicà, Artistes Espanyols i Modernitat: "Gausachs va ser, entre tots els artistes espanyols exiliats, la figura més important per a la plàstica dominicana. La seva integració al país va ser total i el seu ensenyament, determinant en les generacions artístiques que ho van seguir". "Al llarg dels gairebé 20 anys que va viure a Santo Domingo, José Gausachs es converteix en el gran mestre de l'art dominicà. La seva integració es va dur a terme a través de l'absorció dels elements ètnics, geogràfics i culturals que defineixen el país. La negritud, com a factor de l'art modern de principis de segle, va ser una condició que Gausachs va treballar en les seves pintures i dibuixos; igualment la llum tropical que excedia la mera captació de la realitat i es convertia en símbol, il·luminant els seus paisatges on la naturalesa gairebé selvàtica i el mar omnipresent juguen un paper determinant"

Pintors Catalans (Antoni Garcia i Lamolla)

Barcelona, 24 de juny de 1910 - Dreux (França), 13 de gener de 1981. Fou un pintor català logicofobista, membre del Grup ADLAN i influenciat pel surrealisme. A més de pintor fou també escultor i dibuixant. Company inseparable d'en Leandre Cristòfol fins a les acaballes de la Guerra Civil, aquest pintor, traslladat des de molt petit a Lleida, coincideix per primera vegada amb el nostre escultor a l'Acadèmia de Justo Almela, i posteriorment l'any 1931 en el grup Studi d'Art. El naixement de la revista Art provocarà la conjunció de tots dos amb Enric Crous i Josep Viola, la connexió amb el moviment ADLAN i la participació (juntament amb els mateixos Leandre Cristòfol i Josep Viola) en l'Exposició Logicofobista de Barcelona, una mostra que li obrirà les portes per exposar a Tenerife i París. La Guerra Civil truncarà una trajectòria clarament ascendent i provocarà l'exili a França, on acabarà fixant la seva residència a la ciutat de Dreux per dedicar-se a impartir classes de dibuix i pintura. Els treballs d'aquesta època, immersors encara dins postulats surrealistes, s'impregnen inevitablement del pessimisme i la duresa que acompanya una experiència vital marcada per la Guerra Espanyola.

Pintors Catalans (Justo de Gandarias Planzón)

Barcelona, 29 d'agost de 1846 - Guatemala, 1933. Fou un escultor y pintor català. Era fill d'Anacleto de Gandarias i Infante natural de Navarrete i de Maria Eugènia Plançon i Duet natural de Saint-Lupicin. Format a Barcelona i París, fou guardonat a diverses exposicions estatals com a la de Barcelona el 1878 i les de Madrid el 1881, 1887 i 1890. Exposà a París el 1875 amb Ricard Bellver i Manuel Oms i Canet, i a l'exposició Internacional de Viena de 1882. Realitzà diverses obres pels carrers de Madrid (Sant Tadeu, la Làpida a Mesonero Romanos). Destaca també el seu projecte per a l'Arc Monumental de la presa de Granada i del descobriment d'Amèrica, realitzat el 1892. El 1900 es traslladà a Guatemala per dirigir l'Escola de Belles Arts. Se li encarregaren algunes obres que finalment no es van dur a terme.