lunes, 24 de agosto de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí del Far)

És una església romànica al municipi del Far d'Empordà, a la comarca de l'Alt Empordà. És al capdamunt del turó que presideix el poble, d'on radica el nom del Far. És d'estil romànic tardà, construït cap a la fi del segle xiii a la part més elevada del nucli, segurament coincidint amb la construcció del castell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. És una església d'una sola nau amb absis rectangular. La volta de la nau és apuntada i seguida, la mateixa forma té la del presbiteri. La portada, situada a ponent, té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. L'element més remarcable d'aquesta façana és la finestra superior d'arc de mig punt, de grans dimensions i amb decoració de dents de serra. Un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt i una corsera superior sostinguda per nou mènsules completen aquesta façana. Les altres finestres del temple, són d'un sol arc de mig punt, més senzilles que la de la portalada però molt llargues. Els murs de l'absis sobrepugen el nivell de la seva volta. En aquesta zona, sobre la coberta, al voltant d'aquest absis rectangular s'obre un conjunt de llargues espitlleres.
La part superior del mur és rematat per una corsera formada per petits arquets apuntats. La fortificació de l'absis i la del campanar del frontis són de la mateixa època que la resta del temple; en canvi, sobre els murs laterals de la nau s'aixequen murs de pedruscall acabats amb merlets rectangulars que corresponen a una reforma tardana, possiblement del segle xviii. A cadascun dels murs laterals de la nau també hi ha cinc gàrgoles i a l'absis n'hi trobem quatre amb una decoració molt simple. Tota l'església presenta un aparell de carreus ben escairats que formen filades perfectament seguides. A la part superior de l'absis on s'obren les espitlleres hi ha un fris format per tres filades de carreus de coloració més fosca que destaca dins el conjunt del monument


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vilarig)

És una església del municipi de Cistella (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al costat nord del castell de Vilarig. Edifici de dimensions reduïdes, d'una sola nau amb dues capelles laterals i capçalera carrada. La façana d'accés, situada a ponent, té integrada la portalada corresponent al primer temple d'època romànica. La porta és de tres arcs de mig punt en gradació decreixent i té llinda i timpà llisos; pel que fa a les dovelles, els muntants i la llinda d'aquesta porta són de pedra molt ben tallada a diferència del parament de la resta de l'edifici que és de paredat. El campanar, situat a l'angle nord, és de base quadrada i cos vuitavat, amb arcs de mig punt. La nau té al costat nord una petita capella annexa que dóna a l'espai del cementiri
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pau)

És una església del municipi de Pau (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau capçada a llevant, amb un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d'esfera, comunicat amb un petit tram cobert amb volta de canó corresponent al temple primitiu, i que fa les funcions d'un espai presbiteral. La volta de la nau és apuntada al tram de ponent i té més alçada que l'original. Juntament amb la façana forma part de la segona etapa constructiva del temple, datada a finals del segle XII o XIII. De construcció més tardana, datada entre els segles XVII i XVIII, hi ha dues capelles laterals a banda i banda dels murs laterals i una sagristia. Totes les capelles estan cobertes amb volta de canó, les del mur nord amb la pedra vista i les del mur sud amb volta de rajols i parets laterals arrebossades.

La construcció antiga, datada dins la primera meitat del segle XI, està bastida amb pedres petites poc treballades, disposades en filades irregulars i lligades amb morter de calç. A les cantonades situades entre l'absis i la nau hi ha carreus escairats. Al fons de l'absis hi ha una finestra d'arc de mig punt amb els brancals esbiaixats. En canvi, el parament dels murs de la nau està bastit amb carreus grans ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. Coronant aquest parament hi ha una cornisa de quart de cercle incurvat, abans de l'inici de la volta

A la façana principal destaca la portada, bastida amb cinc arquivoltes de mig punt en degradació, llinda monolítica i un timpà llis. Posseeix dues columnes, amb sengles capitells, per banda. Una motllura horitzontal divideix la façana. Damunt la porta hi ha un finestral de doble esqueixada i doble arc de mig punt. Una cornisa de cavet ressegueix el carener. Sobre aquest frontis s'aixeca un robust cloquer d'espadanya de quatre arcades, dues de quart de cercle i dues de mig punt, les darreres més tardanes. Al cim de tot s'hi afegí molt tardanament una altra petita espadanya d'un arc. La façana, i part del mur nord de la nau, presenten un parament de grans carreus ben escairats de granit. Al sector oriental de la nau, més estret que l'anterior, i a l'absis, l'aparell és de rebles de granit només desbastats i grans carreus a les cantonades.

L'església conserva làpides sepulcrals gòtiques dels senyors de Pau. A l'interior hi ha un ossari, al mur nord, amb inscripció datada el 1348. Al mur sud hi ha una làpida encastada del 1320. A l'exterior, a la façana, hi ha dues làpides, una d'elles amb la llegenda pràcticament esborrada per l'erosió

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Baussitges)

És una església del municipi d'Espolla. Està situada al nord del nucli urbà de la població d'Espolla, a uns set quilòmetres de distància del municipi i en una zona completament deshabitada, a prop del mas de Can Joan Roig. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb absis de planta lleugerament trapezoïdal capçat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó i dividida en dues tramades pràcticament iguals per un arc toral de punt rodó, sostingut per pilastres adossades als murs laterals, amb les impostes destacades. L'absis també presenta volta de canó, tot i que més baixa que la nau principal i separada d'aquesta mitjançant un arc triomfal de mig punt, sostingut per pilastres de les mateixes característiques que les de l'arc toral. Ambdues arcades estan bastides amb lloses de pissarra disposades a sardinell.

L'única porta d'accés a l'interior del temple es troba a la part occidental del mur de migdia. Es tracta d'una obertura d'arc rebaixat, lleugerament ultrapassat, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell. Hi ha també quatre finestres petites i allargades que il·luminen l'interior. Són de punt rodó i d'un sol biaix, i estan situades al mur de ponent i de migdia de la nau i als costats est i sud de l'absis. Damunt del mur de ponent de l'edifici es dreça un campanar d'espadanya format per tres grans pilastres, d'època posterior a la construcció de la resta de l'edifici. La construcció és bastida amb pedra de mida mitjana simplement escantonada, lligada amb morter de calç. En determinades zones es pot percebre trams construïts amb la tècnica d'opus spicatum característica d'aquest període

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilanant)

És una església del municipi de Vilanant (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santa Maria està situada al centre del poble, en una zona elevada que la permet veure des dels afores del poble amb més facilitat que des de davant mateix. És un temple de planta basilical, amb tres naus i una capçalera formada originàriament per tres absis, el central rectangular i els laterals de ferradura. D'aquesta capçalera triabsidal se'n conserva l'absis rectangular.

Tota la façana des del timpà cap amunt està coberta per una capa de pòrtland. La porta és d'arc de mig punt formada per carreus irregulars i a sobre d'aquesta trobem tres finestres una de les quals ens permet veure el seu parament original, però no les altres dues. L'aparell de l'església que resta visible ens permet identificar filades d'opus spicatum.

De l'antiga capçalera triabsidal del temple, en resta avui només l'absis central de planta rectangular. Aquest absis queda en l'exterior dins un pati particular. L'absidiola meridional fou destruïda en construir la sagristia, probablement els segles xvii-xviii. La torre campanar del segle xix s'alça sobre l'absidiola septentrional, de la que s'han conservat importants vestigis com podem veure en la base i a l'interior de la torre. El campanar és de planta quadrada i té a la part alta arcades de mig punt, i es remata amb una coberta en forma de piràmide.

Pintors Catalans (Joan Mas i Ramon)

Barcelona, 1934. És un pintor i dibuixant d'estil postimpressionista català. Va estudiar dibuix a l'escola d'arts i oficis de Barcelona. Posteriorment es va traslladar a París, on va estudiar pintura al taller del professor Roger Chastel a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts. Des de llavors, ha exposat la seva obra a diversos països d'Europa (Espanya, França, Itàlia...) i als Estats Units

Pintors Catalans (Arcadi Mas i Fondevila)

Barcelona, 1852 - Sitges (Barcelona), 1934. Deixeble, a Llotja, d’A. Caba i C. Lorenzale, estudià, amb la primera beca Fortuny, a Venècia, Roma, Nàpols i Capri. Adscrit a l’escola naturalista napolitana de Morelli, el 1885 participà en l’exposició del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona. El 1887 presentà a Madrid una Processó de Corpus. Obtingué primera medalla a l’Exposició Universal de Barcelona, el 1888, i una altra a la de Belles Arts del 1896, amb Venite, adoremus. Amb Roig i Soler, fou un precursor de l’encontre de Rusiñol amb Sitges, on s’adherí al nou estil luminista. Conjugà el localisme català amb els seus records napolitans. Dels seus retrats destaquen els d'Antoni Caba, el de Pitarra i el del Doctor Robert (sala de sessions de l’ajuntament de Sitges). El 1928 li encarregaren un dels murals de la Sala de Sant Jordi, al palau de la Generalitat de Barcelona. Té obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al Maricel de Sitges, entre d’altres.

Pintors Catalans (Manuel Martínez i Hugué)

Barcelona, 1872 (Barcelona) - Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 17 de novembre de 1945. Conegut amb el nom de Manolo. La seva formació tingué l’inici en la intensa contemplació de les escultures del cor de la catedral de Barcelona, i s’anà concretant en els ambients modernistes dels darrers anys del s. XIX. Els Quatre Gats, la Sala Parés, el taller d’Eusebi Arnau i les tertúlies de can Pichot, a Cadaqués, s’han d’incloure entre els determinants d’un primer període, que restà complet després de l’estada a París, entre el 1900 i el 1910. Sense rebutjar res del que s’havia fet i del que es feia, assimilant el que podia ésser-li útil, des de l’art egipci al fauvisme i el cubisme, passant per l’art clàssic i el gòtic, restà formada la seva personalitat, perfectament definida i orientada vers un estil molt personal, que s’anà desenvolupant els anys següents en les seves estades a Ceret (1910-14 i 1919-27), Arenys de Munt, l’Ametlla del Vallès i, particularment, Caldes de Montbui (des del 1927). Modificà les formes naturals per mitjà del modelatge i la geometrització del volum, i així aconseguí de crear una realitat intel·lectual que expressava clarament el pensament de Bergson, quan deia que dins la natura no existeix la immobilitat, sinó només un procés d’extrema lentitud. Aquesta idea el portà a l’expressió del moviment per mitjà d’una síntesi dels successius moments que el constitueixen, expressada en nombroses obres, molt remarcablement en la Bacant (Museu d’Art Modern de Barcelona), relleu suggeridor de totes les qualitats del volum i obra que recull, d’una manera més completa, les característiques del seu estil. Si en les escultures de gruix sap donar la sensació pel pes vital i l’ambientació en atmosferes concretes, mitjançant les diferents textures, en els seus relleus hom pot apreciar la creació de l’espai per una sensibilitzada concordança entre les gradacions del volum i els grafismes suaument matisats, que permeten de parlar d’una perfecta fusió entre escultura i dibuix. Tot i que fou més conegut com a escultor, la seva activitat com a pintor fou molt diversa i important, intensificada en els moments que l’artritisme que patia li feia difícil de treballar el fang; també aquí sabé portar a la pràctica una sèrie de conceptes derivats dels grans corrents d’avantguarda dels primers anys del s. XX: reservà al color el paper fonamental, i amb tons perfectament ajustats aconseguí una refinada expressió de la forma, la llum i el modelatge de l’objecte, l’ambient que hi ha entorn seu o la individualitat característica d’un paisatge en una hora determinada. Cal esmentar, també, altres aspectes complementaris, que manifesten les grans possibilitats del seu esperit creador, com les joies (1903-07) —que palesen les influències de Gauguin i Paco Durrio—, impregnades d’un simbolisme refinat i revestides d’una forta monumentalitat dins un format lògicament reduït, i les poesies —agrupades en un volum el 1972—, en català, castellà i francès, directes i lliures, plenes d’intenció i denses de contingut, on es pot apreciar la influència d’Apollinaire i l’admiració que sentia per Baudelaire. La intensitat del realisme intel·lectual que domina la seva obra ha determinat reflexos d’una gran amplitud, uns que arriben fins a figures com Picasso o Modigliani, i uns altres que han determinat alguns aspectes de Joaquim Sunyer o Cristino Mallo, o s’estenen fins a artistes catalans actuals. La seva obra fou promoguda pels germans Haviland Burty —gràcies als quals particià amb set obres a l’Armory Show de Nova York (1913)—, i després D.H.Kahnweiler fou el seu marxant. Exposà individualment a Barcelona, París, Nova York, Zuric, Frankfurt, Düsseldorf, Berlín, Vilanova i la Geltrú i Sabadell, a part les nombroses exposicions pòstumes. Té obres al Cau Ferrat de Sitges i a diversos museus: Ceret, Tossa, Valls, Perpinyà, Barcelona, París, Hamburg, Nova York, Copenhaguen, Amsterdam i Washington.
.

Pintors Catalans (Soledad Martínez García)

Barcelona, 1901-1996. Fou una pintora catalana. Es va formar a Barcelona i a París, de la mà d'André Lhote i Othon Friesz, ciutat on va néixer la seva passió per Cézanne.
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.

La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno. L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia

Pintors Catalans (Josep Martinell i Bruguera)

Palafrugell, 14 d'octubre de 1912 – 12 de març de 2001. Fou un planià i pintor autodidacte palafrugellenc. Pintor de parets als seus inicis des dels catorze anys, va continuar l'ofici familiar de pintor decoratiu i és considerat un autodidacte, ja que no va poder rebre classes d'art. Al llarg de la seva trajectòria destaca la decoració pictòrica, el dibuix amb estil propi i peces artístiques amb variada presentació. També va pintar rètols i mobles per a antiquaris. Els hiverns de 1942 i 1943 va treballar de pintor-decorador a un taller artístic de Barcelona i va viatjar durant un temps a París i Brussel·les. El 1946 va col·laborar amb el pintor Guillem Soler en la realització dels morals dels altars i capelles de l'església de Sant Martí de Palafrugell

A l'acabar la Guerra Civil Espanyola, va escriure per a la publicació gironina El Pirineo (1940 – 1941) i els anys 1972 i 1973 va ser cronista de la revista de publicació setmanal Destino. Entre 1968 i 1995 va col·laborar de la Revista de Palafrugell amb les seves il·lustracions i escrits, sota els epígrafs «Quadern groc» i «La memòria trossejada». També va escriure articles per la Revista de Girona, Fruita del Temps, Clarisme i La Vanguardia. El 1980 va liderar un grup d'intel·lectuals en la creació d'una nova revista local creada, però la iniciativa no va prosperar i Palafrugell es va quedar sense revista durant tot el període de la Transició democràtica espanyola. També es troben obres seves a la publicació suïssa Gazette de Lausanne i en plafons d'entitats tant de Palafrugell com de Madrid o Alexandria (EUA).
Placa del primer punt de la Ruta Josep Pla a la Fundació Josep Pla amb un dibuix de Josep Martinell

Martinell conegué Josep Pla i Casadevall al restaurant Cal Tinyoi a finals de la dècada del 1940 i iniciaren la seva relació arran la seva participació artística l'edició de bibliòfil Peix fregit (1954), juntament amb Lluís Medir i Jofra. Posteriorment també va il·lustrar llibres com la recopilació musical de Ricard Viladesau Quadern d'havaneres (1985) o l'obra Pascualín y el extraño bosque de hayas (1991) de la pedagoga Teresa Juvé. Progressivament es va anar forjant una estreta amistat amb l'escriptor, fins al punt de ser-ne confident; era una «amistat de poble», segons definí Martinell. A finals del segle xx va deixar constància de la seva amistat i admiració a Josep Pla amb la publicació dels llibres Josep Pla vist de prop (1972), Josep Pla vist per un amic de Palafrugell (1996) i Escrits d'ahir (1999). Va ser nomenat pel mateix Pla patró de la Fundació privada Biblioteca Josep Pla per tal d'assessorar la institució i participar en la posada en marxa de diversos projectes com ara de la Ruta Josep Pla.
No es casà i visqué gran part de la seva vida amb una seva germana. Martinell fou un amant de la cultura francesa; cada dia llegia premsa francòfona, París va ser el seu món de referència i Apollinaire i Prévert van ser un dels literats que més seguí.