viernes, 12 de julio de 2019

La sangre de San Pantaleón, el Milagro de su Sangre o una estafa

Pantaleón (significa en griego "el que se compadece de todos").Médico nacido en Nikomedia (actual Turquía). Fue decapitado por profesar su fe católica en la persecución del emperador romano Diocleciano, el 27 de julio del 305.
Lo que se sabe de San Pantaleón procede de un antiguo manuscrito del siglo VI que está en el Museo Británico. Pantaleón era hijo de un pagano llamado Eubula y de madre cristiana. Pantaleón era médico. Su maestro fue Euphrosino, el médico mas notable del imperio. Fue médico del emperador Galerio Maximiano en Nicomedia.
Conoció la fe pero se dejó llevar por el mundo pagano en que vivía y sucumbió ante las tentaciones, que debilitan la voluntad y acaban con las virtudes, cayendo en la apostasía. Un buen cristiano llamado Hermolaos le abrió los ojos, exhortándole a que conociera "la curación proveniente de lo más Alto", le llevó al seno de la Iglesia. A partir de entonces entregó su ciencia al servicio de Cristo, sirviendo a sus pacientes en nombre del Señor.

En el año 303, empezó la persecución de Diocleciano en Nikomedia. Pantaleón regaló todo lo que tenía a los pobres. Algunos médicos por envidia, lo delataron a las autoridades. Fue arrestado junto con Hermolaos y otros dos cristianos. El emperador, que quería salvarlo en secreto, le dijo que apostatara, pero Pantaleón se negó e inmediatamente curó milagrosamente a un paralítico para demostrar la verdad de la fe. Los cuatro fueron condenados a ser decapitados. San Pantaleón murió mártir a la edad de 29 años el 27 de julio del 304. Murió por la fe que un día había negado. Como San Pedro y San Pablo, tuvo la oportunidad de reparar y manifestarle al Señor su amor.

Las actas de su martirio nos relatan sobre hechos milagrosos: Trataron de matarle de seis maneras diferentes; con fuego, con plomo fundido, ahogándole, tirándole a las fieras, torturándole en la rueda y atravesándole una espada. Con la ayuda del Señor, Pantaleón salió ileso. Luego permitió libremente que lo decapitaran y de sus venas salió leche en vez de sangre y el árbol de olivo donde ocurrió el hecho floreció al instante. Podría ser que estos relatos son una forma simbólica de exaltar la virtud de los mártires, pero en todo caso, lo importante es que Pantaleón derramó su sangre por Cristo y los cristianos lo tomaron como ejemplo de santidad.
En Oriente le tienen gran veneración como mártir y como médico que atendía gratuitamente a los pobres. También fue muy famoso en Occidente desde la antiguedad.
Se conservan algunas reliquias de su sangre, en Madrid (España), Constantinopla (Turquía) y Ravello (Italia).

El Milagro de su sangre

Una porción de su sangre se reserva en una ampolla en el altar mayor del Real Monasterio de la Encarnación en Madrid de los Austrias, junto a la Plaza de Oriente, Madrid, España. Fue tomada de otra más grande que se guarda en la Catedral italiana de Ravello. Fue donada al monasterio junto con un trozo de hueso del santo por el virrey de Nápoles. En Madrid lo custodian las religiosas Agustinas Recoletas dedicadas a la oración. Hay constancia de que la reliquia ya estaba en la Encarnación desde su fundación en el año 1616.
La sangre, en estado sólido durante todo el año, se licuefacciona (o ocurre el fenómeno de licuefacción), como la sangre de San Jenaro, sin intervención humana. Esto ocurre en la víspera del aniversario de su martirio, o sea, cada 26 de julio. Así ha ocurrido cada año hasta la fecha hace ya, 1707 años de su martirio.



Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Francesc de Vilafranca)

Es una església gòtica de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d'interès local.
Era l'església del convent de Sant Francesc. Es tracta de l'església de l'antic Convent de Sant Francesc, bastida a principis del segle XIV. Conté la Capella de Sant Jordi, restaurada el 1891, on es troba el retaule dedicat a Sant Jordi i a la Presentació de la Mare de Déu, atribuït a Pere Serra. Hi havia també diversos sepulcres medievals. El convent va ser convertit en hospital l'any 1835. Té una sola nau amb capelles laterals. L'absis és més recent que la nau, de forma quadrada i amb volta d'aresta i la façana presenta porta d'accés d'arc de mig punt i una rosassa a la part superior. Conté algunes tombes notables.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Elies de Mediona)

És un temple al terme municipal de Mediona (Alt Penedès) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella d'una nau restaurada fa pocs anys. L'absis és romànic amb tres finestres, totes tapiades i dues deformades. A l'interior, existeixen dos arcs gòtics aguantant la teulada i un altre, més petit, que separa l'absis de la nau. La construcció és de molt bona qualitat.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Sadurní)

És l'església parroquial de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès). Està protegida com a bé cultural d'interès local. L'església és al nucli més antic de la vila. A dins hi ha un conjunt de pintures murals policromes, situades a la part superior de la capella central de la capçalera i a la paret mitjana de la capella lateral dreta. Aquesta darrera, representa l'escena del Sant Sopar. Dins un interior arquitectònic i darrere una taula hi ha el Crist amb l'hòstia a les mans, i a banda i banda els deixebles situats a una distància d'ell, que està disposat formant gairebé un eix de simetria. Tots porten orla i van vestits amb túniques. La primera escena resta sense identificar, però està relacionada amb l'apoteosi de la Verge.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Quintí)

És una església parroquial al poble de Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial correspon a la de l'antic monestir de Sant Quintí de Mediona, petit priorat benedictí dependent de Ripoll. És documentada des del 962, i el 1097 consta ja com a cel·la monàstica dependent de l'abadia benedictina de Santa Maria de Ripoll. Aquesta comunitat era formada per un o dos monjos ordenats i algun donat. La possessió fou ratificada el 1189 en ocasió d'engrandir o reestructurar el priorat.
Al segle XV, però, ja no hi havia prior resident sinó tan sols un administrador. Sant Quintí s'havia convertit en una simple finca de Ripoll. El 1586 s'extingí el priorat i el papa Sixt V l'uní al capítol de la seu de Barcelona. El 1857 fou convertida en parròquia de la vila. Actualment resten alguns vestigis de les dependències monàstiques a l'edifici conegut com la Rectoria Vella. L'edifici actual és una construcció de finals del període gòtic, amb un campanar de torre a l'oest i amb decoració interior i exterior de factura moderna. Al marge de la seva estructura, no conserva cap element que recordi l'època monàstica


Muntanyes de Catalunya (Puig Cornador)

És una muntanya de 683 metres que es troba al municipi de Sant Sadurní d'Osormort, a la comarca d'Osona.

Muntanyes de Catalunya (Punta del Pollo)

És una muntanya de 694 metres que es troba entre els municipis de Perelló i Tivenys, al Baix Ebre.

Muntanyes de Catalunya (Turó de Maçana)

És una muntanya de 703 de la Serra de Rubió, que està situada a Rubió, a la comarca de l'Anoia. El turó es troba al bell mig de la Serra de Rubió. Al punt culminant de la muntanya s'hi troba l'església de Sant Martí de Maçana, amb la rectoria al costat (actualment deshabitada), i el cementiri.

A les acaballes del segle X s'hi construí un castell termenat (actualment totalment desaparegut) i un nucli de població que tenia un temple parroquial consolidat el 1025, possiblement sota l'advocació de Sant Iscle.


Muntanyes de Catalunya (Mola de Genessies)

És una muntanya de 711 metres que es troba entre els municipis de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant (Baix Camp) i Tivissa (Ribera d'Ebre). Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 256144001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Estanh de Pica Palomèra)

És al costat de les antigues mines de Liat a la Val d'Aran, a 2.307 m. d'altitud. L'espai ha estat catalogat a la Xarxa Natura 2000 del Baish Aran. És un estany relativament petit (4.9 ha) i no gaire profund, 10m. La seva conca és també petita, de 69 ha, orientada d'oest a est i amb molt poc desnivell, amb el cim de la Pica Palomèra de 2460 m com a punt més elevat.

La vegetació de la conca està repartida entre neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum), matollars prostrats de savina de muntanya (Juniperus sabina), i gespets (prats de Festuca eskia).
Pel que fa a la química de la seva aigua, és un estany molt excepcional en el context pirinenc. El material ric en sulfurs de les roques de la seva conca li confereix un pH àcid per sota de 5; és, per tant, un dels pocs estanys pirinencs - juntament amb el d'Aixeus, a la mateixa vall i els de Baiau a la Vall d'Àneu - netament àcids. Les mateixes condicions químiques fan que hi hagi molt pocs organismes que hi puguin viure i les seves aigües tenen, per tant, una transparència elevada. A aquest estany no hi ha vegetació aquàtica ni cap espècie vertebrada.

L'estat ecològic és bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Tot i haver sofert alteracions a la conca en el passat degut a l'activitat minera, es troba en un bon estat de conservació. De la mateixa manera que passa amb els estanys de Baiau i Aixeus, els altres estanys netament àcids dels Pirineus catalans, la mateixa composició química de l'aigua evita que s'hi introdueixin espècies al·lòctones.


Llacs de Catalunya (Estany Long de Liat)

Es troba al costat de les antigues mines de Liat a la Val d'Aran, a 2136 m. d'altitud. És, amb una superfície de 27 ha i una profunditat màxima de 32 m, un dels estanys grans de l'alta muntanya de Catalunya. La seva conca té una aparença particular, és un paisatge relativament pla, amb dolines naturals. Està orientada d'est a oest, amb el Tuc de Mauberme (2880 m) com a punt més alt a l'est.

La vegetació de la conca mostra la diversitat geològica de roques calcàries i silíciques. Trobem neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum), matollars prostrats de savina de muntanya (Juniperus sabina), matollars d'Empetrum hermaphroditum, prats de Carex curvula, de Festuca airoides o de F. yvesii, prats amb Festuca nigrescens, Trifolium thalii, Ranunculus gouanii, molleres de Carex davalliana i de Carex fusca. Hi ha una vegetació aquàtica relativament rica, amb espargani (Sparganium angustifolium), ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis), subulària (Subularia aquatica) i Isoetes lacustris. L'estany és molt oligotròfic. S'hi han introduït dues espècies de peixos, la truita comuna (Salmo trutta) i el barb roig (Phoxinus phoxinus).

L'estat ecològic de l'estany és bo segons la classificació de la directiva marc de l'aigua. Actualment es troba dins de l'espai natural protegit de la Xarxa Natura 2000 del Baish Aran.

Llacs de Catalunya (Estanhons des Pois)

Es troben a la Val d’Aran, al cap de la vall d’Artiga de Lin. Són dos estanys de vall d’origen glacial, situats entre 2015 m l’inferior i 2053 m el superior. Aquest darrer és el més gran i profund (4 ha i 19,5 m de fondària), l’inferior té 0,7 ha i és més somer. La seva conca de 190 ha està orientada cap al nord amb el Malh des Pois (2881 m) al nord com a punt més alt.

La conca es troba parcialment coberta de vegetació, amb neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum), matollars d'Empetrum hermaphroditum, gespets (prats acidòfils de Festuca eskia), prats acidòfils de Carex curvula, i prats calcícoles de Sesleria coerulea, Carex sempervirens i Ranunculus thora, o de Festuca nigrescens, Trifolium thalii i Ranunculus gouanii. A cap dels dos estanys hi ha vegetació aquàtica. Són estanys ultra-oligotròfics, amb aigües molt transparents.

S’hi han introduït tres espècies de peixos, la truita comuna (Salmo trutta), la truita de font (Salvelinus fontinalis) i el barb roig (Phoxinus phoxinus). L’estat ecològic és bo segons la classificació de la Directiva Marc de l’Aigua. Estan actualment inclosos dins de la zona natural de l’Artiga de Lin de Xarxa Natura 2000