A l'interior de l'església hi ha una pica baptismal que conserva els seus tres components (vas tenant i base) en molt bon estat. El vas conté com a decoració una tija de motiu vegetal que volta tot el perímetre flanquejat entre dues franjes horitzontals. La columna de suport,constituït per un peu cilíndric, és decorat amb un seguit de figures rectangulars i verticals, amb altres elements geomèrics i una línia en ziga-zaga a la part superior. La base és formada per dues motllures circulars força gruixudes. És una de les piques baptismals de més bella factura de la Val d'Aran.
jueves, 2 de abril de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Montcorbau)
A l'interior de l'església hi ha una pica baptismal que conserva els seus tres components (vas tenant i base) en molt bon estat. El vas conté com a decoració una tija de motiu vegetal que volta tot el perímetre flanquejat entre dues franjes horitzontals. La columna de suport,constituït per un peu cilíndric, és decorat amb un seguit de figures rectangulars i verticals, amb altres elements geomèrics i una línia en ziga-zaga a la part superior. La base és formada per dues motllures circulars força gruixudes. És una de les piques baptismals de més bella factura de la Val d'Aran.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Betren)
És una església de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. En aranès Sant Estèue de Betren. És una església d'una sola nau amb volta apuntada i amb tres absis poligonals, amb arcs triomfals apuntats, molt més alt el central. En el lateral Nord s'obre la portada. A la part superior del mur meridional hi ha un finestral gòtic geminat, de doble derrama i columnetes laterals. En el mur de ponent s'obre també una finestra gòtica, tripartida, de dobla esqueixada, amb tres columnetes a cada cantó, amb petit rosetó calat. L' absis central és il·luminat per tres petites finestres de doble esqueixada i les absidioles per una. El parament de l'església és de bloc de pedra ben escairats, excepte la part superior, sota la coberta, ja que en aquest segle s'aixecaren per construir una doble coberta de fusta.Pica beneitera de marbre blanc, d'un metre d'alçada i 32 cm de diàmetre, decorada amb temes vegetals. El vas fa 20 cm d'alçada i és renaixentista. Es recolza sobre una esvelta columna de 63 cm d'alçada i sobre una base romànica molt grossa, de 20 cm d'alçada, decorada amb figures humanes molt tosques en alt relleu
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu de Casau)
És una església de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'origen romànic amb nombrosos afegits arquitectònics posteriors; actualment només s'observa una nau amb un empostissat de fusta recent. A la paret W hi ha un òcul inserit en una pedra quadrada amb la inscripció de l'any 1614; a l'angle de NE hi ha una sagristia afegida del segle XVIII. La portalada, a Sud, és d'arc apuntat amb columnata en degradació; a la dovella hi ha un Sant Crist crucificat esculpit en una pedra. Aquesta portalada recorda la de Sant Joan d'Arties i és porxada. A l'extrem de llevant hi ha adossat el campanar on hi ha embegut l' absis a la planta baixa. El campanar és de planta quadrada,té tres pisos; a la planta baixa hi ha embegut l'absis de l'església.Per l'exterior s'observa com a únic element decoratiu un fris que separa el segon del tercer pis; és possible que el tercer pis,de grans finestrals on s'ubiquen les campanes sigui posterior a la resta Al mur de migdia del campanar hi ha una llosa encastada amb inscripció de motius alfabètics. A l'interior de l'església presenta arc triomfal en volta circular. Sota el cor hi ha la imatge de la Mare de Déu del Casau, de fusta policromada, del segle XIII, romànic, de transició al gòtic.Hi ha una pica baptismal de pedra formada per un vas, un tirant i una base, d'origen romànic. La presència de motius iconogràfics representant combinacions d'escenes figuratives i simbòliques la fa propera a les piques d'Escunhau i Gausac. En aquest cap, els elements esculpits fan referència a la regeneració i immortalitat de l'ànima a través del sagrament del baptisme (peixos, lleons, paons, rosassa de sis puntes...); aquests elements són recollits de la tradició paleocristiana. La tipologia formal d'aquesta pica recorda les de Betlan i Nontcorbau.
També s'hi troba una pica beneitera monolítica de marbre de 65 cm d'amplada i 37 d'alçada, encastada a la paret. La part exterior, plana, està decorada amb una màscara a l'angle dret de la boca de la qual en surt una cinta vegetal ondulant amb fulles i flors. A l'altar major hi ha el Retaule amb escenes de la Passió, emmarcades sense ordre. Realitzat al segle XVII-XVIII.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Miquèu)
És una església de Vielha (Vall d'Aran) construïda en diferents fases entre els segles XII i XIII. Està dedicada a sant Miquel. La seva construcció original és de transició del romànic al gòtic. Antigament estava edificada junt a l'antic castell medieval, del qual ja no en queda cap resta. És per aquest motiu que la torre del campanar té un aspecte fortificat. Té una única nau, amb capelles laterals, que respon a diverses etapes constructives. Els tres trams més propers a la façana oest són del segle XII. Estan coberts amb volta de canó reforçada per arcs torals. El tram previ al presbiteri correspon al segle XV i el creuer i la capçalera van ser construïts l'any 1730. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Pintors Catalans (Jordi Curós i Ventura)
Olot (Girona), 4 de març de 1930 - Barcelona, 14 de juny de 2017. Fou un pintor català. Es formà en l'Escola d'Arts i Oficis d'Olot, un centre de gran tradició artística. La seva primera exposició individual la celebrà a les galeries Jardin de Barcelona, el 1950. El 1951 inicià llur participació en els Salons d'Octubre. Entre els artistes catalans sorgits d'aquesta important manifestació, Curós destacà des de bon principi per les seves facultats pictòriques i llur personalitat.
Llur obra és perfectament reconeguda, des de la primera etapa, figurativa, contemporània als citats Salons, de masses de colors clarament delimitades per un marcat dibuix, fins a la forma actual, de tornada a la representació, de color més matisat, passant per llur etapa informalista, en què els seus bassals de pintura, formant una espècie d'ovals, es reconeixien pel seu concepte personal.
Després exposà personalment a Barcelona: Sala Caralt (1952-53); Galeries Laietanes (1953); Galeries Syra (1954-55); Sala Vayreda (1956-59). A Madrid, la seva presentació tingué efecte el 1953, a Galeries Biosca. Individualment també ho va fer en les Galeries Mendoza de Caracas.
Fou seleccionat per al Salón de los Onze (1953), i figurà, entre altres, en grans col·lectives com la III Bienal Hispanoamericana, Espacio y Color en la Pintura española de hoy (Rio de Janeiro, 1959 i Montevideo, 1960). Pintura actual catalana (Lisboa i Porto, 1960); O Figura, homenatge informal a Diego Velázquez (1960); Contrastes en la Pintura espanyola actual (Brussel·les, 1961); 3r Premi Granollers de Pintura, Tapices de Alto Lizo, Tapices de Artistas Contemporaneos (Galerias Biosca, 1961), Salón de Mayo, Salon des Independants.
Gaudí de dues beques, concedides el 1954, la primera per l'Institut Francès de Barcelona, per traslladar-se a París; i la segona el 1958, amb el mateix objectiu, aquesta dotada per l'Ajuntament de Barcelona. El 1953 el Museu d'Art Modern de Barcelona adquirí una obra seva.
Llur obra és perfectament reconeguda, des de la primera etapa, figurativa, contemporània als citats Salons, de masses de colors clarament delimitades per un marcat dibuix, fins a la forma actual, de tornada a la representació, de color més matisat, passant per llur etapa informalista, en què els seus bassals de pintura, formant una espècie d'ovals, es reconeixien pel seu concepte personal.
Després exposà personalment a Barcelona: Sala Caralt (1952-53); Galeries Laietanes (1953); Galeries Syra (1954-55); Sala Vayreda (1956-59). A Madrid, la seva presentació tingué efecte el 1953, a Galeries Biosca. Individualment també ho va fer en les Galeries Mendoza de Caracas.
Fou seleccionat per al Salón de los Onze (1953), i figurà, entre altres, en grans col·lectives com la III Bienal Hispanoamericana, Espacio y Color en la Pintura española de hoy (Rio de Janeiro, 1959 i Montevideo, 1960). Pintura actual catalana (Lisboa i Porto, 1960); O Figura, homenatge informal a Diego Velázquez (1960); Contrastes en la Pintura espanyola actual (Brussel·les, 1961); 3r Premi Granollers de Pintura, Tapices de Alto Lizo, Tapices de Artistas Contemporaneos (Galerias Biosca, 1961), Salón de Mayo, Salon des Independants.
Gaudí de dues beques, concedides el 1954, la primera per l'Institut Francès de Barcelona, per traslladar-se a París; i la segona el 1958, amb el mateix objectiu, aquesta dotada per l'Ajuntament de Barcelona. El 1953 el Museu d'Art Modern de Barcelona adquirí una obra seva.
Pintors Catalans (Josep Cruañas i Fages)
Maià de Montcal (Girona), 1942. És un pintor català. Als 15 anys es va inscriure a classes de dibuix a l'Escola d'Art de Banyoles, llavors dirigida per Joan de Palau. Més endavant va freqüentar l'estudi del pintor Joan Sibecas a Figueres, considerat com un dels introductors del cubisme a Catalunya. El seu recorregut formatiu va continuar a Barcelona, on es va instal·lar el 1961 i va començar a assistir a classes de pintura al natural al Reial Cercle Artístic i al Cercle Artístic de Sant Lluc.
Durant els primers anys a Barcelona va combinar la pintura amb el seu treball com a grafista publicitari, fins que a principis dels anys 70 comença se centra completament en la pintura. Fou llavors quan es va començar interessar pels ismes del moment, però l'amistat amb artistes com Frederic Lloveras va fer que s'apartés d'aquestes tendències i derivés cap a un impressionisme més personal, amb especial interès per la figuració d'espais urbans. La seva primera exposició individual la va realitzar a la galeria Ausart de Vic.
Els seus viatges per Europa, molts d'ells amb Lloveras, li va descobrir noves maneres d'entendre i captar la llum i el color dels paisatges nòrdics, trobant en els anys 80 el seu espai pictòric definitiu.
Cruañas va ser un dels fundadors del grup artístic "La Cova del Drac" juntament amb Frederic Lloveras, Antoni Vives Fierro, Ramon Barnadas, Josep Maria Morató Aragonès, Bernat Sanjuan, Rafael Griera i Calderón, Alexandre Siches Piera, Jordi Rollán Lahoz, Jordi Sarsanedas, Ramon Llovet i Agustín Riu, entre d'altres. Així mateix formava part de la Penya La Punyalada, situada al restaurant del mateix nom al Passeig de Gràcia, avui desaparegut, i també de l'anomenat "Grup del Passeig de Gràcia", provinent dels artistes de la galeria Comas, com el seu amic Joan Condins.
Durant els primers anys a Barcelona va combinar la pintura amb el seu treball com a grafista publicitari, fins que a principis dels anys 70 comença se centra completament en la pintura. Fou llavors quan es va començar interessar pels ismes del moment, però l'amistat amb artistes com Frederic Lloveras va fer que s'apartés d'aquestes tendències i derivés cap a un impressionisme més personal, amb especial interès per la figuració d'espais urbans. La seva primera exposició individual la va realitzar a la galeria Ausart de Vic.
Els seus viatges per Europa, molts d'ells amb Lloveras, li va descobrir noves maneres d'entendre i captar la llum i el color dels paisatges nòrdics, trobant en els anys 80 el seu espai pictòric definitiu.
Cruañas va ser un dels fundadors del grup artístic "La Cova del Drac" juntament amb Frederic Lloveras, Antoni Vives Fierro, Ramon Barnadas, Josep Maria Morató Aragonès, Bernat Sanjuan, Rafael Griera i Calderón, Alexandre Siches Piera, Jordi Rollán Lahoz, Jordi Sarsanedas, Ramon Llovet i Agustín Riu, entre d'altres. Així mateix formava part de la Penya La Punyalada, situada al restaurant del mateix nom al Passeig de Gràcia, avui desaparegut, i també de l'anomenat "Grup del Passeig de Gràcia", provinent dels artistes de la galeria Comas, com el seu amic Joan Condins.
Pintors Catalans (Josep Costa Sobrepera)
Nacio en Palafrugell (Girona), el 30 de juny de 1937. També conegut com en Costa és un pintor autodidacta palafrugellenc que destaca per les seves aquarel·les i pintures a l'oli de paisatges marins. També té apunts i retrats al carbó, pintures al pastel i aquarel·les.
Costa Sobrepera rebé classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis i, amb 16 anys, va aconseguir la seva primera feina al taller artesanal del mestre forjador Joan Gich. La primera presència pública de la seva obra va ser el 1955 a la Biblioteca de Palafrugell, impulsada pel seu mestre Lluís Medir Jofra
Continuà exposant les seves obres a la biblioteca i a altres centres de la vila fins al 1958, any que començà a participar en certàmens nacionals i internacionals. Obtingué el segon premi del certamen juvenil d'art organitzat pel Frente de Juventudes de Girona per l'aquarel·la Les voltes de l'hotel Gelpí. El 1958 es va incorporar al servei militar obligatori als campaments de Sant Climent Sescebes inicialment i, més tard, a Figueres, circumstància que aprofità per exposar a la sala municipal de la capital alt-empordanesa.
Durant la dècada del 1960 va ser contractat per diverses empreses com a tècnic i enginyer i durant cinc anys va impartir classes nocturnes a l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell, substituint al seu mestre. El 1966 es va matricular a l'Escola d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. Tot això va fer que Costa Sobrepera disposés de poc temps per la pintura
Fins a l'any 1971 Josep Costa residí a Barcelona, on instal·là el seu primer estudi i es matriculà com a oïdor en les classes d'anatomia de l'Escola de Belles Arts: allí va conèixer artistes com Martínez Lozano. Va tornar a Palafrugell el 1972 per dedicar-se plenament a la pintura al seu estudi, on també impartia classes de dibuix i pintura. Durant els següents anys exposà la seva obra a algunes galeries d'art d'arreu de Catalunya i Espanya, inclosa la Sala Rovira de Barcelona, i va ser guardonat en diferents concursos, tant nacionals com internacionals. El 1975 exposa a diverses sales i galeries d'art.
Les acaballes de la dècada del 1970 i els anys 1980 van ser l'època de gran producció artística de Costa Sobrepera i de gran avenç en la divulgació de la seva obra, amb la participació en molts certàmens internacionals i una presència significativa per tot Catalunya i l'obertura a l'estat espanyol. La diada de Sant Jordi de 1994 va inaugurar a Pals un estudi-museu per difondre el seu treball
El 1996 va iniciar una nova etapa creativa que el portà a viatjar per països nòrdics i arreu de l'Europa Occidental. Amb aquesta nova etapa l'artista, sense abandonar la seva temàtica habitual, va abandonar momentàniament la pintura a l'oli per dedicar-se a l'aquarel·la, i altres colors com el gris i el verd van prendre protagonisme.
Costa Sobrepera continuà aconseguint premis, sobretot en territori francès, i el reconeixement aconseguit va fer que a començaments del segle XXI diverses institucions s'interessessin per la seva obra i que el 1998 el Diari de Girona obsequiés als seus lectors amb làmines de les seves obres. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.
Costa Sobrepera rebé classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis i, amb 16 anys, va aconseguir la seva primera feina al taller artesanal del mestre forjador Joan Gich. La primera presència pública de la seva obra va ser el 1955 a la Biblioteca de Palafrugell, impulsada pel seu mestre Lluís Medir Jofra
Continuà exposant les seves obres a la biblioteca i a altres centres de la vila fins al 1958, any que començà a participar en certàmens nacionals i internacionals. Obtingué el segon premi del certamen juvenil d'art organitzat pel Frente de Juventudes de Girona per l'aquarel·la Les voltes de l'hotel Gelpí. El 1958 es va incorporar al servei militar obligatori als campaments de Sant Climent Sescebes inicialment i, més tard, a Figueres, circumstància que aprofità per exposar a la sala municipal de la capital alt-empordanesa.
Durant la dècada del 1960 va ser contractat per diverses empreses com a tècnic i enginyer i durant cinc anys va impartir classes nocturnes a l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell, substituint al seu mestre. El 1966 es va matricular a l'Escola d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. Tot això va fer que Costa Sobrepera disposés de poc temps per la pintura
Fins a l'any 1971 Josep Costa residí a Barcelona, on instal·là el seu primer estudi i es matriculà com a oïdor en les classes d'anatomia de l'Escola de Belles Arts: allí va conèixer artistes com Martínez Lozano. Va tornar a Palafrugell el 1972 per dedicar-se plenament a la pintura al seu estudi, on també impartia classes de dibuix i pintura. Durant els següents anys exposà la seva obra a algunes galeries d'art d'arreu de Catalunya i Espanya, inclosa la Sala Rovira de Barcelona, i va ser guardonat en diferents concursos, tant nacionals com internacionals. El 1975 exposa a diverses sales i galeries d'art.
Les acaballes de la dècada del 1970 i els anys 1980 van ser l'època de gran producció artística de Costa Sobrepera i de gran avenç en la divulgació de la seva obra, amb la participació en molts certàmens internacionals i una presència significativa per tot Catalunya i l'obertura a l'estat espanyol. La diada de Sant Jordi de 1994 va inaugurar a Pals un estudi-museu per difondre el seu treball
El 1996 va iniciar una nova etapa creativa que el portà a viatjar per països nòrdics i arreu de l'Europa Occidental. Amb aquesta nova etapa l'artista, sense abandonar la seva temàtica habitual, va abandonar momentàniament la pintura a l'oli per dedicar-se a l'aquarel·la, i altres colors com el gris i el verd van prendre protagonisme.
Costa Sobrepera continuà aconseguint premis, sobretot en territori francès, i el reconeixement aconseguit va fer que a començaments del segle XXI diverses institucions s'interessessin per la seva obra i que el 1998 el Diari de Girona obsequiés als seus lectors amb làmines de les seves obres. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.
Pintors Catalans (Carme Cortès i Lladó)
Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), 1892 - Ciutat de Mèxic (Mexico), 1979. Des de petita mostrà bones aptituds per a la música i estudià piano amb Enric Granados i Felip Pedrell. Només amb deu anys donà el seu primer concert. Després s'interessà per la pintura i començà a estudiar dibuix i pintura a l'Escola Superior de Bells Oficis, dirigida per Francesc d'Assís Galí, un dels personatges clau en el món artístic d'aquells anys junt amb Joaquim Torres Garcia, Maillol, Joaquim Sunyer i Eugeni d'Ors entre d'altres. Tots ells foren els artífexs i impulsors de l'estètica noucentista.
Formà part del cercle creat a l'entorn del crític d'art i promotor artístic Joan Merli, secretari de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art i director de la revista Art (1933-1936). A les seves primeres obres es palesa una clara influència noucentista tant en les formes (el dibuix rep molta importància) com en els temes i detalls (dominen les figures femenines de formes robustes i equilibrades, amb espardenyes i mocadors al cap, els paisatges mediterranis i les natures mortes).
Però a poc a poc abandonà la influència noucentista i la seva pintura prengué un caire molt més personal a partir de 1930: el color s'anà fent cada cop més important, així com l'interès per l'estructura de l'obra i la qualitat de la matèria. Es parla d'atansament vers l'impressionisme per la importància concedida als colors i a la textura, sense oblidar la petjada de Nonell en la seva pinzellada i en la importància concedida a la figura humana.
Des de petita mostrà bones aptituds per a la música i estudià piano amb Enric Granados i Felip Pedrell. Només amb deu anys donà el seu primer concert. Després s'interessà per la pintura i començà a estudiar dibuix i pintura a l'Escola Superior de Bells Oficis, dirigida per Francesc d'Assís Galí, un dels personatges clau en el món artístic d'aquells anys junt amb Joaquim Torres Garcia, Maillol, Joaquim Sunyer i Eugeni d'Ors entre d'altres. Tots ells foren els artífexs i impulsors de l'estètica noucentista.
Formà part del cercle creat a l'entorn del crític d'art i promotor artístic Joan Merli, secretari de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art i director de la revista Art (1933-1936).[1] A les seves primeres obres es palesa una clara influència noucentista tant en les formes (el dibuix rep molta importància) com en els temes i detalls (dominen les figures femenines de formes robustes i equilibrades, amb espardenyes i mocadors al cap, els paisatges mediterranis i les natures mortes).
Però a poc a poc abandonà la influència noucentista i la seva pintura prengué un caire molt més personal a partir de 1930: el color s'anà fent cada cop més important, així com l'interès per l'estructura de l'obra i la qualitat de la matèria. Es parla d'atansament vers l'impressionisme per la importància concedida als colors i a la textura, sense oblidar la petjada de Nonell en la seva pinzellada i en la importància concedida a la figura humana
Acabada la guerra civil s'exilià a París amb el seu marit, malgrat que la relació matrimonial no era massa bona, fins que l'ocuparen els alemanys, moment en què se n'anaren a Mèxic (novembre de 1941). Allí tota la família adquirí la nacionalitat mexicana, però la parella s'acabà de trencar. A Mèxic s'integrà ràpidament en els cercles artístics i intel·lectuals dels exiliats catalans i conegué l'escultor asturià Julio Rios, amb qui es casaria poc temps després. L'any 1947 es van traslladar a Monterrey, amb l'encàrrec de realitzar una sèrie de retrats. Allà van conèixer a l'arquitecte Mario Pani i el seu germà Arturo, dedicat a la decoració d'interiors. A Monterrey ambdós participaren en la creació de l'Escola d'Arts Plàstiques, on impartiria classes de pintura des del 1949. Hi visqueren deu anys dedicats a les classes, a les obres per encàrrec, a portar un petit supermercat i a les vetllades amenitzades per Carme Cortès al piano.
Amb el desig de viure novament a Catalunya, hi tornaren però a causa de la situació econòmica del país hagueren de retornar a Mèxic. Establerts a la capital mexicana, es dedicaren a la fabricació de mobles infantils, uns mobles dissenyats i decorats per ells mateixos. El negoci els funcionà i els permeté comprar-se una casa a Jiupetec, Morelos, per anar-hi a descansar. Però Carme Cortès anà perdent visió i els seus paisatges s'ompliren de taques de color que volien reflectir la naturalesa que l'envoltava. Finalment, morí a Ciutat de Mèxic als 87 anys
Formà part del cercle creat a l'entorn del crític d'art i promotor artístic Joan Merli, secretari de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art i director de la revista Art (1933-1936). A les seves primeres obres es palesa una clara influència noucentista tant en les formes (el dibuix rep molta importància) com en els temes i detalls (dominen les figures femenines de formes robustes i equilibrades, amb espardenyes i mocadors al cap, els paisatges mediterranis i les natures mortes).
Però a poc a poc abandonà la influència noucentista i la seva pintura prengué un caire molt més personal a partir de 1930: el color s'anà fent cada cop més important, així com l'interès per l'estructura de l'obra i la qualitat de la matèria. Es parla d'atansament vers l'impressionisme per la importància concedida als colors i a la textura, sense oblidar la petjada de Nonell en la seva pinzellada i en la importància concedida a la figura humana.
Des de petita mostrà bones aptituds per a la música i estudià piano amb Enric Granados i Felip Pedrell. Només amb deu anys donà el seu primer concert. Després s'interessà per la pintura i començà a estudiar dibuix i pintura a l'Escola Superior de Bells Oficis, dirigida per Francesc d'Assís Galí, un dels personatges clau en el món artístic d'aquells anys junt amb Joaquim Torres Garcia, Maillol, Joaquim Sunyer i Eugeni d'Ors entre d'altres. Tots ells foren els artífexs i impulsors de l'estètica noucentista.
Formà part del cercle creat a l'entorn del crític d'art i promotor artístic Joan Merli, secretari de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art i director de la revista Art (1933-1936).[1] A les seves primeres obres es palesa una clara influència noucentista tant en les formes (el dibuix rep molta importància) com en els temes i detalls (dominen les figures femenines de formes robustes i equilibrades, amb espardenyes i mocadors al cap, els paisatges mediterranis i les natures mortes).
Però a poc a poc abandonà la influència noucentista i la seva pintura prengué un caire molt més personal a partir de 1930: el color s'anà fent cada cop més important, així com l'interès per l'estructura de l'obra i la qualitat de la matèria. Es parla d'atansament vers l'impressionisme per la importància concedida als colors i a la textura, sense oblidar la petjada de Nonell en la seva pinzellada i en la importància concedida a la figura humana
Acabada la guerra civil s'exilià a París amb el seu marit, malgrat que la relació matrimonial no era massa bona, fins que l'ocuparen els alemanys, moment en què se n'anaren a Mèxic (novembre de 1941). Allí tota la família adquirí la nacionalitat mexicana, però la parella s'acabà de trencar. A Mèxic s'integrà ràpidament en els cercles artístics i intel·lectuals dels exiliats catalans i conegué l'escultor asturià Julio Rios, amb qui es casaria poc temps després. L'any 1947 es van traslladar a Monterrey, amb l'encàrrec de realitzar una sèrie de retrats. Allà van conèixer a l'arquitecte Mario Pani i el seu germà Arturo, dedicat a la decoració d'interiors. A Monterrey ambdós participaren en la creació de l'Escola d'Arts Plàstiques, on impartiria classes de pintura des del 1949. Hi visqueren deu anys dedicats a les classes, a les obres per encàrrec, a portar un petit supermercat i a les vetllades amenitzades per Carme Cortès al piano.
Amb el desig de viure novament a Catalunya, hi tornaren però a causa de la situació econòmica del país hagueren de retornar a Mèxic. Establerts a la capital mexicana, es dedicaren a la fabricació de mobles infantils, uns mobles dissenyats i decorats per ells mateixos. El negoci els funcionà i els permeté comprar-se una casa a Jiupetec, Morelos, per anar-hi a descansar. Però Carme Cortès anà perdent visió i els seus paisatges s'ompliren de taques de color que volien reflectir la naturalesa que l'envoltava. Finalment, morí a Ciutat de Mèxic als 87 anys
Suscribirse a:
Entradas (Atom)