Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pau de Narbona de Pomar)

És una església al nucli de Pomar (Segarra) protegida com a bé cultural d'interès local. De l'església no es tenen referències documentals anteriors al 1300, si bé es tenen notícies d'aquest lloc i del castell de Pomar des de l'any 1101. L'església era sufragània de Santa Maria de Montlleó, va pertànyer al bisbat de Vic fins a l'any 1957. A causa de la precarietat de la construcció, es van treure les campanes fa uns quaranta anys.
És un edifici notablement degradat, adossat a construccions precàries, i presenta planta rectangular, d'una sola nau i absis quadrat. A la seva façana principal hi trobem la porta d'accés amb estructura d'arc de mig punt. Destaquem, però, les estretes obertures situades per damunt de la porta d'entrada, concretament la que està situada sobre d'aquesta i presenta una estructura cruciforme amb forma de creu llatina capçada per un arc monolític treballat amb un carreu de pedra del país.

La façana està coronada per un campanar d'espadanya de doble ull. Al mur esquerra hi trobem una porta d'arc de mig punt adovellat, actualment paredada. Dins de l'església, als seus peus hi ha un cor elevat, sustentat per una volta de creueria amb clau esculpida amb motius vegetals. Al costat esquerre de la porta d'accés, trobem el vas d'una pica beneitera, molt degradat, i una caixa d'escales que porta al cor de l'església. L'interior d'aquest edifici presenta un estat ruïnós amb part de la coberta de la nau enfonsada, sense poder apreciar el tipus de coberta emprada.
Annexionat al tram esquerra de la façana principal, hi trobem l'estructura d'un portal d'arc de mig punt i coronat per un altre campanar d'espadanya de doble ull. Aquesta estructura forma part de l'església, alhora que, en origen, es tracta del primitiu portal d'accés a la vila medieval de Pomar. L'obra presenta un parament exterior de pedra local amb rejunt de morter, sobre el qual s'evidencien restes d'un fi arrebossat estovat, en alguns sectors de la seva façana principal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Cervera)

És una església gòtica amb elements romànics, situada al municipi de Cervera, la Segarra. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. L'arquitectura externa de Santa Maria queda parcialment oculta darrere l'edifici de la Paeria de Cervera i el campanar, de manera que només es pot apreciar lleugerament des dels llocs que en el passat havien estat utilitzats com a cementiri. Des del carrer de la Sebolleria s'entreveu l'absis, absolutament desgastat per l'erosió, i des de la plaça del Fossar, el portal de Sant Martí, d'estil romànic.
L'església de santa Maria de Cervera és un dels edificis religiosos més notables de l'arquitectura gòtica catalana. Consta de tres naus, amb capelles laterals entre els contraforts. La nau central és formada per tres trams quadrats, i les laterals, més baixes, per trams de mig quadrat. L'absis és poligonal i disposa d'un deambulatori amb vuit capelles radials. El tram de la nau més proper a l'absis forma una mena de transsepte, amb una estructura semi-octogonal a cada banda, que amplien tres capelletes. Les naus estan separades per pilars de secció octogonal, amb columnes adossades, que sostenen la volta de creueriaosteriorment, l'església ha sofert diverses modificacions, com la construcció d'una cripta (1588) sota l'altar major, de la capella nova del Sant Misteri (iniciada el 1630), o l'obertura de la porta barroca del mur nord (segle xviii). Però la reforma més important fou la del 1821, quan s'enderrocà la façana i se'n construí una de neogòtica en una posició més avançada, la qual cosa permeté l'allargament de les naus en dos trams més i la construcció de noves capelles i del cor elevat (el cor anterior havia traslladat el 1775 des del centre de l'església al voltant de l'altar major).

Entre les obres d'art que guarda l'església cal destacar la tomba de Ramon Serra el Major, obra de l'escultor Jordi de Déu (1355). El parament davanter de la caixa ostenta una parella d'escuts a senyal de serra i deixa espai entremig per a figurar-hi la presentació del fill a la Verge i una llegenda que diu: "En Ramon Serra jau ací, qui aquesta capella instituí, e lo darrer dia d'agost del an MCCCLIIII". Als caps de la caixa, com als capitells dels arcs i a la clau de la volta de la capella s'hi veuen els mateixos escuts palesant l'antiguitat del personatge. La imatge jacent que ocupa la llosa de la coberta de la caixa, els frares afilerats que perdurablement li celebren honres funeràries i la figuració simbòlica que omple la part superior acusen una destresa de treball remarcable.

També són remarcables els vitralls del presbiteri, obra del mestre Colí de Maraya (1413) i avui només parcialment conservats. L'altar major és presidit per la talla romànica de la Mare de Déu del Coll de les Savines (s.XIII), patrona de la ciutat. Sobre una mènsula hi ha una altra imatge de la Verge i el Nen, romànica de transició. També és romànica la portada de migdia, resta de la primitiva església de Sant Martí (segle xii-xiii) sota un porxo gòtic. A la capella del Misteri hi ha un altar barroc, obrat pels manresans Jaume i Tomàs Pedró (1788)

El campanar, situat entre l'extrem del braç esquerre del creuer i la part posterior de la casa de la ciutat, és una construcció de planta octogonal amb amplis finestrals gòtics amb decoració calada al darrer pis, que és rematat per un fris d'arquetes trilobulats. Al damunt hi ha un petit cos cobert amb una cúpula, que allotja les campanes. La seva construcció s'allargà del segle xiv fins a mitjan segle xv, en què el mestre Pere de Vall-llebrera n'enllestí les obres. A finals del segle xv s'hi instal·là el primer rellotge mecànic

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan de Montornès de Segarra)

És una església a Montornès de Segarra (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Joan és dalt del turó, en un lloc proper a les restes de l'antic castell de Montornès.
L'edifici és de planta rectangular i d'una sola nau coberta, en dos trams amb volta de canó amb llunetes i un tram amb volta de creueria, i teulada a doble vessant. La façana principal d'aquesta església es veu retallada per la incorporació posterior de l'edifici de la rectoria, al costat esquerre i el campanar, al costat dret; limitant així, la seva visió total. El tipus d'obra emprada per a la seva construcció és a partir de carreus de mida mitjana relligats amb morter i disposats en filades. La seva estructura ha estat modificada al llarg del temps amb la incorporació de noves estructures decoratives, tal com es pot veure a la porta d'accés. Aquesta portalada ve superposada mitjançant una motllura de pedra picada amb arc rebaixat i coronat per un timpà. Dins del timpà ens apareix una fornícula sense cap sant, al seu interior. El seu campanar és de secció quadrada, amb quatre ulls d'arc de mig punt adovellat i teulada a quatre vessants. La porta d'accés és d'arc de mig punt adovellada.

Al voltant de la plaça de l'església, podem trobar algunes peces que presenten un treball escultòric i que contribueixen a la decoració de la plaça. Concretament són dos. La primera d'elles, es tracta d'una pica baptismal que actualment fa funció de torreta per les flors. Aquesta està realitzada amb pedra saulonenca, i que conserva tots els seus elements, basament, fust i vas; presenta una decoració motllurada. La segona peça es troba encastada en el mur dret que ens condueix fins a la porta d'accés de l'església. Es tracta d'una estela discoïdal que conserva la seva estructura: orla i peduncle. Dintre l'orla ens apareix el relleu d'una creu amb els braços units amb l'orla

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume de Pallerols)

És una església i Parròquia del poble de Pallerols, al municipi de Talavera (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Des del 1957 la parròquia de Sant Jaume de Pallerols forma part del Bisbat de Solsona. Té com a sufragània l'església de Santa Maria de Montfar.
L'església parroquial de Sant Jaume està situada dins del nucli urbà de la vila, al mig d'una plaça amb jardí. La primitiva església de Sant Jaume, era de forma rectangular, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una vessant i absis semicircular amb coberta de quart d'esfera. Amb el temps, es construeix una segona nau adossada al mur sud, alterant la primitiva estructura, incorporant nous elements artístics com l'estructura d'un gran arc apuntat per comunicar ambdós naus i coberta amb volta estrellada. Hi ha dos portes d'entrada. Una, a la façana nord, on hi ha l'actual porta d'accés al recinte, adovellada amb arc de mig punt. L'altra, a la façana oest, d'arc de mig punt, també adovellada i amb presència de guardapols. Aquesta última, resta tapiada i correspondria a la primitiva entrada al recinte. L'únic element ornamental de l'edifici el trobem situat a la façana oest, per sobre de la porta tapiada, on se'ns presenta una fornícula amb una imatge d'un Sant Jaume al seu interior i que correspondria a modificacions posteriors que afectaren al recinte. A l'absis s'obren dues finestres de doble esqueixada, sobreposades. Hi ha d'altres obertures a l'edifici, l'una a la façana sud i l'altra a la façana nord, ambdues són finestres de doble esqueixada i correspondrien a modificacions posteriors. Un campanar d'espadanya de quatre ulls, amb dos pisos sobreposats corona el conjunt. L'obra està realitzada amb carreus de pedra local, ben disposats.

Al jardí de la plaça on està situada aquesta església hi ha elements arquitectònics dispersos, alguns dels quals fan funcions decoratives. Destaca, però, l'extrem visible d'una biga de pedra amb una màscara humana. També hi ha algunes esteles funeràries integrades en estructures decoratives actuals que ornamenten aquest jardí: una font i un banc

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Pere dels Arquells)

És un edifici del poble de Sant Pere dels Arquells, al municipi de Ribera d'Ondara (Segarra) declarada bé cultural d'interès nacional. És un edifici situat en un costat de la plaça de l'Església del poble, de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta d'aresta amb claus, capelles laterals bastides en els murs i capçalera amb absis. Presenta una coberta a doble vessant i campanar d'espadanya que sobresurt del la mateixa estructura de l'absis. L'actual porta d'accés es troba al mur de migjorn i se'ns presenta amb pilastres a banda i banda adossades al mur, de les quals arranca un arc de mig punt. A la clau de l'arc hi ha un relleu amb el símbol papal i unes claus, i per sobre la data "1867". La porta culmina amb un frontó perfectament definit gràcies a una motllura que el ressegueix.

La pica d'aigua beneïda és feta de pedra i es troba abandonada a l'exterior de l'església. Presenta un costat foradat, cosa que sembla indicar que havia estat adossada al mur. Té un brocal en forma de cornisa, una faixa excavada i decorada amb volutes, i una segona cornisa; en conjunt delimiten la part superior de la pica. Una vintena de sòcols limiten uns relleus en forma de lòbuls.

Pintors Catalans (Carles Ardit)

Fou un pintor català. Es conserva molt poca informació de la seva biografia i no se'n conserva cap obra,però es coneix que va ser nomenat el 1803 com a ajudant de Salvador Molet i que va treballar a l'Escola de la Llotja. Fou pensionat per la Junta de Comerç el 1814, permetent-li realitzar un viatge a Suïssa, França i Alemanya, on va aprendre la manufactura d'indianes. De nou a Barcelona, va publivar un Tratado teórico i práctico de la fabricación de pintadors i de indianas. Quan va morir el 1821, Gabriel Planella va ocupar el seu càrrec a la Llotja

Pintors Catalans (Josep Bonet del Río)

Nacio en 1889 - Barcelona, en 1965. Fou un pintor, comerciant i polític barceloní. Es graduà com a perit industrial químic, però també treballà com a agent de la propietat industrial i pintor. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou nomenat regidor de l'ajuntament de Barcelona en 1925, i durant el seu mandat fou regidor jurat de la Secció de Cultura i regidor ponent de colònies escolars. També fou soci de l'Associació de Pessebristes i cavaller de l'Orden de San Alberto Magno. El 1934 va fer una exposició de les seves obres a les Galeries Syra.

Durant la Guerra civil espanyola va donar suport al bàndol nacional, i després de l'ocupació de Barcelona per les tropes franquistes en 1939 fou nomenat segon tinent d'alcalde per l'alcalde de Barcelona Miquel Mateu i Pla. També fou nomenat delegat d'educació a Barcelona de la FET de las JONS. A proposta seva es va remodelar l'obelisc situat en l'encreuament de l'Avinguda del Caudillo amb el Passeig de Gracia i se li va retirar el medalló amb l'efígie de Pi i Margall i es va desmuntar l'estàtua al·legòrica de la República, obra de Josep Viladomat i Massanas. El 1942 fou president del Reial Cercle Artístic de Barcelona i el 1950 secretari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Pintors Catalans (Àngel Badia i Camps)

Puig-reig (Barcelona), el 13 de desembre de 1929 - Barcelona, 21 de febrer de 2019. Fou un pintor, il·lustrador i dibuixant de còmic català. Fill d'Àngel Badia, escrivent de cal Pons, que fou regidor de l'ajuntament durant la Segona República, la seva família es va veure obligada, per aquest motiu, a exiliar-se. En tornar, les autoritats li van prohibir instal·lar-se de nou al seu municipi natal i va fixar la seva residència a Barcelona. Malgrat haver viscut tota la seva vida professional lluny del Berguedà, va mantenir el lligam amb Puig-reig a través d'amics de la infantesa, i havia manifestat el desig d'exposar-hi la seva obra.
Va ingressar el 1950 a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona i va començar a treballar principalment per a revistes romàntiques britàniques de l'editorial Fleetway. També va treballar per al mercat nòrdic a través de l'editorial Semic i als Estats Units. Aquests treballs van ser obtinguts a través d'agències de sindicació com Selecciones Ilustradas que van permetre treballar a nombrosos artistes de la seva generació en mercats molt més lucratius que l'espanyol d'aquella època.

Si bé va realitzar algunes historietes el seu treball va brillar principalment en la il·lustració de portades. Resulta especialment notable el seu mestratge en el dibuix de la figura femenina, estilitzat i elegant, que ha influït en artistes posteriors. El seu treball s'ha comparat amb el de Jorge Longarón, dibuixant també de Selecciones Ilustradas.
A Espanya va treballar principalment per a les editorials Bruguera i Ricart, i es va centrar en historietes romàntiques com Lupita, Mariló, Sentimental, Model, Dalia, Florita, Merche o Sissi, així com il·lustrant nombrosos llibres juvenils i infantils per a les editorials Molino (per exemple, les portades d'Alfred Hitchcock y Los tres investigadores), Afha i Planeta, i fins i tot àlbums de cromos com a Hombres en Lucha. També va crear personatges humorístics, com Pilaropo.

Va realitzar la seva primera exposició com a pintor el 1974 i des de llavors es va anar centrant la seva labor com a pintor artístic, àmbit en el qual és àmpliament reconegut. El seu estil és figuratiu, amb preferència pel nu i la figura humana i ocasionalment naturaleses mortes i paisatges. Usa tant la tècnica de l'oli com altres afins al dibuix. Des de 1987 va exposar regularment a la Sala Parés de Barcelona i va realitzar nombroses exposicions tant a Espanya com en altres països.

Pintors Catalans (Alba Roqueta)

Artés (Barcelona), en 1962. És una pintora catalana establerta des del 1986 a Castell d'Aro. Ha fet desenes d'exposicions a Catalunya, Santiago de Compostela, França i Holanda.
Es va iniciar com a pintora amb Domènec Fita a l’Expoart de Girona, el dibuixant Avallone, l’Escola Massana de Barcelona, al Centre Cultural La Mercè de Girona i al Cercle Artístic Sant Lluc de Barcelona. L’any 2006 va obtenir una menció especial per la seva obra al Premi de pintura internacional Zurbarán. Des del 2012 ha estat la comissària de la “Trobada d’Art de Galicia a l’Empordà’. Ha fet pintures de sis alcaldes d'Artés. Entre els llocs on ha exposat hi ha Santa Cristina d'Aro, Ca la Pruna de Pals (2013), la capella de Sant Antoni de Torroella de Montgrí (2014), el celler Espelt de Vilajuïga (2015), i la Mediateca Ludovic Massé de Ceret (2015).

Pintors Catalans (Carme Aguadé i Cortés)

Barcelona, 1920 – Barcelona, 9 d'agost de 2013. Va ser una pintora catalana. Filla del polític Jaume Aguadé, que va ser alcalde de Barcelona, i de la pintora Carme Cortès i Lledó, els seus temes inclouen objectes de la vida quotidiana i paisatges intimistes. El seu estil destaca per una reducció geomètrica de les formes naturals i uns colors suaus. Va casar-se amb Frederic Rahola i d'Espona, primer Síndic de Greuges de Catalunya, amb qui tingueren cinc fills.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Pietat [Tuïr])

És una capella de la vila de Tuïr, a la comarca del Rosselló. Està situada al nord-est de la vila vella de Tuïr, al peu del camí de Perpinyà, actualment al costat de ponent del giratori de la D-612 amb l'avinguda del Doctor Écoiffier. És un temple gòtic petit, d'una sola nau, de molt belles proporcions i factura

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Feliu i Sant Blai de la Roca d'Albera)

És l'actual església parroquial del poble rossellonès de la Roca d'Albera, a la Catalunya del Nord. El temple, d'estil gòtic és de planta rectangular, sense absis, amb la nau coberta amb volta de canó i tres capelles laterals que s'obren a la cara oest. Possiblement per raons defensives, l'edifici va ser construït amb molt poques obertures: una espitllera a cada un dels dos extrems de la nau, encara que la del cantó sud fou engrandida posteriorment (segle XVIII), desaparegudes les raons militars que havien donat a la fortificació de la vila. El campanar d'espadanya és d'obertura única, amb dues campanes superposades una a l'altra.

El portal de l'església, al mur sud, és del segle XV. No és, però, original d'aquesta edificació sinó que Galceran de Pinós, vescomte de Canet i d'Illa i senyor de la Roca, el portà el 1527 provinent de l'església de Sant Vicenç d'Avalrí (un poblet desaparegut, a l'actual terme de Montescot). Fet de marbre blanc de Ceret, el portal havia estat molt maltractat pel temps, però una restauració recent (2012) ha permès refer l'estàtua de sant Pere (desapareguda temps enrere) i posar-la al costat dret de la porta, acompanyant el sant Pau original de la banda esquerra.

El retaule de l'altar major, dedicat a sant Pere i sant Feliu, és barroc del segle XVIII, fet en fusta tallada i policromada. Sense indicació d'autoria, hom l'associa al taller d'algun dels grans escultors de retaules de l'època, com el dels Sunyer o el dels Navarre (pare i fill). La decoració és formada també per altres retaules, com el del Crist (del XVII), i -indirectament- per fragments de l'antic retaule de l'altar major, reaprofitats en diversos retaules secundaris.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Prat)

O Nostra Senyora del Prat, o dels Prats, o Santa Maria d'Argelers, és l'església parroquial de la vila d'Argelers, a la comarca del Rosselló, Catalunya del Nord. Està situada a l'extrem sud-oest de la vila vella d'Argelers, dins del recinte de la vila fortificada.
Esmentada ja el 920, el 1178 consta com a parrochia Sancte Marie de Prato; l'advocació de Nostra Senyora, equivalent a Santa Maria, és molt tardana: apareix al llarg de tota la història. Inicialment construïda dins del romànic, al segle XIV fou construïda de bell nou dins de l'estil gòtic, no gaire present al Rosselló fora dels grans convents perpinyanencs, i dotada d'un bell campanar. Té una sola nau, capçada a ponent per un absis actualment ocupat per un altar barroc. La volta i la teulada, tot i conservar l'aparença original, van ser renovades a finals del segle XVIII.
Interior de l'església
L'altar barroc
Flanqueja l'església, al costat sud-oest, un superbi campanar romànic de 34 metres, que està classificat com a monument històric. Tot i que roman inacabat, és una de les torres-campanar més altes del Rosselló. Fou successivament torre de senyals i de guaita, campanar comunal, torre de l'homenatge i cloquer. Té tres nivells, amb tres belles sales amb volta d'ogives, a més de la part per a les campanes.
Als seus peus, la plaça dels sants Cosme i Damià, patrons d'Argelers, recobreix l'espai de l'antic cementiri, que ocupà fins a principis del segle XIX l'espai comprès entre les muralles i els murs exteriors de l'església. També marca el límit sud-oest de la cellera primigènia d'Argelers de la Marenda.

A l'interior de l'església es conserva una pica baptismal de l'església anterior. És del segle XIII, i té una inscripció gravada a la pedra: MAGISTER GVILLELMVS: MARCHI: DE VOLONO: ME FECIT (Em féu el mestre Guillem Marc, del Voló).

Esglésies gòtiques de Catalunya (Claustre d'Elna)

És un monument medieval del Rosselló, a Elna. És el claustre de la catedral d'Elna i fou residència dels seus canonges. El claustre es coneix essencialment per les seves escultures romàniques, però a més d'això també hi ha un nombre important d'escultures gòtiques.
A diferència de la majoria dels claustres de la Catalunya del Nord, el claustre d'Elna no va ser construït per monjos sinó per canonges, els clergues assistents del bisbe en el govern de la diòcesi. Els canonges disposaven d'edificacions de vida i d'estudi ubicades a l'est i a l'oest del claustre. La catedral se situa al sud.
La construcció del claustre es va fer en diverses etapes: la galeria sud es va dur a terme a finals del segle XII; la galeria est és de principis del XIII, la galeria nord de finals d'aquell mateix segle i la galeria oest de començament del segle XIV. Els canonges d'Elna van continuar els treballs del claustre, malgrat el declivi de la vila enfront de la seva rival, Perpinyà. La residència dels canonges es transferí oficialment a Perpinyà el 1602, tot i que el claustre havia estat abandonat força abans d'aquesta data. Durant la Revolució francesa, fou ocupat per l'administració municipal i es convertí en el claustre dels ciutadans. Les primeres restauracions del monument es van dur a terme en aquella època.

El claustre respecta l'esquema d'arquitectura establert al segle XII: cada galeria té cinc pilars quadrangulars i vuit columnes geminades unides amb arcs de mig punt. Està elaborat totalment amb marbre blanc, probablement marbre de Ceret. L'espai central l'ocupa un jardí que en l'època medieval no era accessible, perquè no hi havia cap porta.
L'escultura de la galeria sud és del tot romànica, hereva dels tallers de Santa Maria de Serrabona i de Sant Miquel de Cuixà. S'hi desenvolupen temes vegetals i animals, però el pilar central és l'únic que està ornamentat amb escenes historiades, tretes de la vida de sant Pere i de sant Pau. La paret de la galeria, contigua a la catedral, conté nombroses sepultures de prelats i d'habitants d'Elna. A l'extrem de la galeria, hi ha una gran porta del segle XIV, feta de marbres blancs i rojos, que dóna a la catedral. En aquesta galeria, s'hi van afegir arcs gòtics al segle XIV, decorats amb escenes de la resurrecció de Crist. La galeria oest és una còpia de les escultures de la galeria sud, amb alguns capitells tractats amb estil gòtic.

La galeria nord veu com hi coexisteixen a parts iguals els capitells d'estil romànic i els capitells gòtics. Tot i això, l'esquema d'escultura és la mateixa que la de la galeria sud, sobretot amb capitells amb motius vegetals i animals i una sola escena historiada: el martiri de santa Eulàlia i santa Júlia, damunt del pilar central.
La galeria est, d'estil gòtic, està decorada amb un cicle de la infantesa de Crist representada als pilars de la galeria, i amb un cicle de la passió de Crist a la paret de la galeria.
Hi ha dos sepulcres de l'escultor Ramon de Bianya: el del bisbe Ramon de Vilallonga (1216) i el de Ferran del Soler (1203). Un tercer sepulcre, el del bisbe Guillem Jordà (1186) és d'autor desconegut.
Els edificis del claustre, els ocupen unes sales d'història i d'arqueologia que contenen una col·lecció d'objectes d'art d'Elna. La peça més destacable n'és un armari litúrgic de finals del segle XIV, decorat amb una verge que alleta, que ha tornat fa poc a Elna.

Pintors Catalans (Lluís Vermell i Busquets)

Sant Cugat del Vallès (Barcelona), 10 de novembre de 1814 - Barcelona, 1868) fou un escultor i pintor català. De pares distingits, restà orfe i en la més espantosa misèria, havent d'ésser asilat en la Casa de Caritat de Barcelona i albergat en l'Hospital de la Santa Creu, durant diverses malalties que l'afligiren en la infància. Cursà alguns anys en el Seminari de Barcelona, abandonant aquest estudis pels de dibuix i l'escultura, que exercí en els tallers de Josep Pagès, Andreu Serrat i Nicolau Malagarriga.

De caràcter impulsiu i turbulent, fou amic de barriles i aventures, assenyalant-se amb el malnom del Pelegrí, pels molts desconcertants viatges que realitzà durant tota la seva vida. Molt aficionat a consignar les seves impressions per escrit, es conserva d'ell un curiós dietari, en que relata totes les seves aventures i que és un preciós document històric sobre els homes i costums del seu temps.
Bonaventura Bassegoda el reprodueix, en els seus més interessants paràgrafs, en la seva documentada biografia Lluís Vermell, escultor i pintor de retrats (Barcelona, 1922). Per ell sabem que Vermell fou deixeble de Claudi Lorenzale en l'Escola de Belles Arts de Barcelona: com passà a Roma el 1834, establint el seu taller en el Corso, davant del Palau Gavotti, i produint algunes escultures i relleus destinats a la basílica de Sant Pau.

El 1839 passà a Nàpols i després a Florència, retornant a Barcelona el 1842. Llavors es donà a conèixer pels seus retrats de miniatura, de singular semblança i expressió, segons es pot jutjar pels que es conserven. Va recórrer totes les ciutats i viles de Catalunya dibuixant i pintant retrats sobre ivori, coure i pergamí, arribant a produir prop de 1.000.
Esculpí un notable Crist en l'agonia, per l'ambaixador de Mèxic: Jesús en la Creu, per al príncep Torlonia, un Jesús en el pessebre, per a Cheney, i una Santa Filomena, pel bisbe de Conca (Castella). Va percebre 2 unces d'or per a cadascuna de les tres primeres obres i 1 per l'última. La reina Maria Cristina, vídua de Ferran VII, li encarregà una còpia en ivori del Moises, de Michelangelo, per la que li'n donà 180 duros.

Foren innumerables les còpies exactes que executà, per encàrrec de diversos personatges, de les obres més cèlebres d'escultura de l'escola florentina del Renaixement, i, això no obstant, mai assoli Vermell sortir de la penúria. La seva labor de retratista-miniaturista fou constant i prodigiosa. A Granollers, Terrassa i Sabadell pintà, tan sols en un bienni de 1822 a 1844, uns 200 retrats. Esculpí pel temple de Santa Maria de Mataró, una Verge dels Dolors, de mida natural, obra notable i en la que la influència de Michelangelo i resta molt manifesta.
Vivint en una casa de lloguer a la Rambla de les flors de Barcelona, per 11 duros mensuals, per exigències de major lloguer per part del propietari, determinà abandonar-la i construir-se el que ell anomenà «el palau de la Misèria», en un terreny que acensà en la llavors vila de Gràcia. Posà la primera pedra, i tresà un projecte de façana de gust egipci, tant elegant com fastuosa, que mai va poder veure acabada.
Després residí a Tarragona, Vic, Girona, Banyoles, Torelló i Figueres, pintant fins al 1856 més de 500 retrats. Llavors establí a Barcelona el seu taller-botiga al carrer de Canudes, núm. 5. D'aquella època daten els grups escultòrics Amparo de la joventut i Refugio de pecadores, i la seva Verge de la Mercè, Dolorosa i Nostra Senyora del Pilar, per a Sant Cugat del Vallès. El 1855 tanca la seva botiga i passa a residir a Madrid, i més tard a París. Després del 1858 torna a Espanya, datant d'aquest anys un àlbum, que encara es conserva, contenint un esborrany de tots els retrats pintats o dibuixats durant aquest temps, figurant al peu de cadascun el nom, lloc i data.

Pintors Catalans (Frederic Trias i Planas)

Igualada, Anoia, 1822 - Barcelona, 1880. Frederic fou un pintor que estudià en l'Escola de la Llotja de Barcelona i deixeble de Ramon Martí i Alsina. El 1867 va ser nomenat professor de dibuix a l'Institut de Lleida i després a la Llotja fins a la seva mort.
La temàtica de la seva obra es centrà en els paisatges, la marina, els retrats i les escenes costumistes. Participà en l'Exposició Nacional de 1864 i a les Exposicions de Barcelona i Madrid de 1866.[1] Moltes obres de Frederic com els Països o els Retrats de persones notables els conserven particulars barcelonins. També aportà obra a l'Exposició Catalana de 1871. A més, publicà el llibre Relación de las Bellas Artes con la Industria (1856)

Pintors Catalans (Esteve Terrús)

Elna (Francia), setembre de 1857 - Elna (Francia), juny de 1922. Va ser un pintor nord-català que va destacar en l'aquarel·la i el paisatgisme. Juntament amb molts altres artistes de la Catalunya del Nord fou un impulsor dels moviments artístics del país.  El 1874, amb el vistiplau dels seus pares decidí d'instal·lar-se a París per a començar la seua trajectòria artística sota l'ensenyament del pintor montpellerenc Alexandre Cabanèl. Obtingué així el gran premi de Roma. Fou amic de molts pintors de la seua època entre els quals destaquen Matisse, Derain, Marquet, Camoin i Luce que rebé sovint al seu taller d'Elna i a Cotlliure. La seva tècnica predilecta era l'aquarel·la, que dominava magistralment, però per mor del seu caràcter introvertit no tingué cap lligam amb una escola ni moviment artístic, tot i que es nota a la seua obra la influència del fauvisme. Es considera que fou un deixeble de Paul Signac. Amb alguns companys artistes nord-catalans com Maillol, Gustau Violet, Lluís Bausil, Emile Gaudissard i Georges Daniel de Monfreid formaren el primer grup artístic del Rosselló. A tall d'homenatge es donà el seu nom a una plaça a Perpinyà i a la seua ciutat nadiua es pot veure el seu bust, fet per Maillol, davant la catedral. L'any 1994 es creà el museu Terrús a aquesta mateixa ciutat. L'any 2018, després d'una operació de reforma, es va revelar que 82 de les 140 obres del pintor que es preservaven a aquest museu eren falses i foren retirades

Pintors Catalans (Francesc Soler i Rovirosa)

Barcelona, 24 de juny de 1836 - 27 de novembre de 1900. Fou un pintor i escenògraf català. Se'l considera el màxim representant de l'escenografia realista a Catalunya.
a dedicar la seva vida als teatres més importants de la ciutat i també va fer incursions a França, Amèrica Llatina i Estats Units. Va estudiar dibuix a l'Escola de la Llotja i va aprendre l'ofici amb Josep Planella al Teatre Principal de Barcelona, amb Fèlix Cagé al Liceu, de Lluís Rigalt al Principal de Gràcia i de Marià Carreras al Teatre Odeon.
L'any 1862 decideix marxar a París. A la capital francesa treballa al taller de Charles-Antoine Cambon per l'Opera i pels teatres més prestigiosos de la ciutat. Tingué l'oportunitat de conèixer els grans mestres de l'escenografia: Cicéri, Despléchin, Diéterlé, Lavastre, Martin, Rubé, Séchan i Thierry entre d'altres. Durant els set anys de vida a París, Soler perfecciona la seva tècnica, assaja la perspectiva, s'endinsa en la subtilitat del color, aprèn el refinament ornamental i sobretot reprodueix de forma realista l'espai. Durant aquest període parisenc també feu algunes escenografies a Barcelona. Un exemple és Semiramide, l'any 1866 per al Teatre del Liceu i Macbeth per al Teatre Principal.

El 1867 pinta el repertori del Teatre de Nantes. L'any 1869 retorna definitivament a Barcelona. Lloga el taller del Teatre Circ Barcelonès i realitza decorats per a una passió al Liceu i comença a preparar Don Carlo. Va pintar sis decorats per a l'estrena, l'any 1870, de l'òpera Don Carlos de Verdi, al Gran Teatre del Liceu. També l'any 1870 es va refugiar a Sabadell, de la mà del seu amic Ramon Quer, quan a Barcelona s'havia declarat una epidèmia de febre groga. L'arribada de Soler a la capital del Vallès va ser un revulsiu per als artistes locals. Va decorar el Teatre Principal de Sabadell, el Teatre de Reus i el Teatre Principal de Saragossa. El 1873 marxa a Madrid, i el 1876 pinta els repertoris del Teatre de Reus i del Teatre Principal de Saragossa.
Va conèixer al coreògraf Ricard Moragas i va sorgir la col·laboració entre ambdós. Van fer diverses obres en òperes i balls, per a teatres d'Espanya, Puerto Rico i Cuba. Amb preferència es va dedicar al decorat per a obres wagnerianes.
El 1881 va esdevenir l'escenògraf titular del Teatre Líric del Passeig de Gràcia, i quatre anys més tard crearia el seu propi taller, esdevenint assessor per a l'Exposició Universal de 1888 de Barcelona.

La dècada dels 70 està caracteritzada per les comèdies de màgia, primer al Teatre Principal amb els títols: Los polvos de la madre celestina, La pata de cabra, La redoma encantada, Giroflé-Giroflà, La magia nueva o La almoneda del diablo, i després al Tívoli amb El rellotge del Montseny i De la Terra al sol. La varietat i espectacularitat dels espais escenogràfics característics de cada un dels títols d'aquest gènere teatral avui oblidat constituïen la clau del seu gran èxit popular i també del seu prestigi entre la burgesia catalana, que hi veia reflectides la seva riquesa, la seva capacitat tècnica i el seu caràcter emprenedor. Tor plegat va contribuir al reconeixement de Soler a tots els àmbits de la cultura i la societat catalanes.

Els anys 80 s'inicien amb el viatge de Soler a l'Havana, Mèxic i Nova York on munta Castels in Spain. De nou a Barcelona obrirà el seu taller al carrer Diputació que esdevindrà un punt de referència per a altres escenògrafs actius a Barcelona i nombrosos aprenents i deixebles. Continua realitzant decorats per a operetes i balls de gran espectacle per al Teatre Tívoli (Barcelona): La virgen del Pilar, Clorinda, Lohokeli i Parthénope. S'inicia també durant aquests anys la seva vinculació amb el Teatre Romea per a obres de repertori: Lo monjo negre o Judes de Keriot.

L'etapa dels 90 continua molt actiu i es reparteix entre les òperes del Teatre Líric (Alcestes, Orfeo), les grans produccions catalanes del Teatre Novetats, especialment al voltant del dramaturg Àngel Guimerà (La boja, La Sirena, En pólvora, Maria Rosa, Jesús de Natzaret, Les monges de Sant Aimant), les operetes fantasioses del Tívoli (Santa Freya, Surcouff, Miss Hellyett, Miss Robinson, El húsar), conferències i la seva activitat al Gran Teatre del Liceu amb les operes Falstaff, Sansone e Dalila, Don Carlo, Nerone, Andrea Chénier, La Valquiria, Tristan i Isolda i Ifigènia in Aulida. Soler farà per encàrrec del teatre un viatge a Alemanya per conèixer els darrers avenços tècnics en els escenaris a fi de millorar les obres catalanes.

Va renovar l'escenografia espanyola fins llavors italianitzant, cap al realisme. Va introduir la innovació d'apagar les llums de la sala durant les actuacions. L'any 1930 se li va rendir un homenatge amb la inauguració d'un monument a Barcelona realitzat per l'escultor Frederic Marès i Deulovol.
El seu fill, Alexandre Soler-Rovirosa i Marije (Barcelona, 1878 - 1918), va ser fonamentalment escenògraf, però també pintor, autor de llibrets de revistes i de l'obra[5] Llibre d'hores perdudes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de la Real)

O Santa Maria la Real, és l'església parroquial del barri de la Real, de la vila vella de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
És dins del nucli vell, a migdia del barri de Sant Joan, a ponent del de Sant Jaume, a llevant del de Sant Mateu i al nord de la Ciutadella. És al carrer de Santa Maria de la Real, antigament del Pou de la Vinya, ran del carrers Gran i Petit de la Real. Els costats sud-oest i sud-est de l'església queden dins d'illes de cases. En el claustre de la Real hi ha l'antiga capella de Sant Josep del Claustre.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume del Puig)

És una església catòlica situada a la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. És probablement l'església més coneguda de la ciutat després de la Catedral de Sant Joan Baptista. Està situada en el barri del mateix nom, al carrer de la Miranda, al cim d'un de les dos turons de Perpinyà (el Puig). És també una de les quatre parròquies originàries de la ciutat.
Aquesta església és el punt de partida, el Divendres Sant, de la processó dels misteris (Processó de la Sanch), tradició religiosa catalana que, des del segle XV, commemora la passió de Crist. L'edifici està catalogat com a monument històric de França. El 1699 se li va adjuntar, a l'oest, una nova capella, la de la Sanch o Confraria de la Preciosa Sang de Jesucrist (fundada el 1416 per Sant Vicent Ferrer). El conjunt és prou gran i la seva peculiaritat és que el mur que separava la capella de l'església es va suprimir durant el Segon Imperi Francès, de manera que el visitant pot veure dos retaules d'altar major enfrontats.

Té una única nau, flanquejada per capelles amb contraforts i magnífics retaules d'estil català. La volta descansa sobre arcs diafragma. Va ser restaurada el 1785. La portalada és de marbre blanc de Ceret i es va instal·lar a mitjan segle xvii després d'haver estat desmuntada de la façana de l'església de Santa Maria de la Real. El campanar, que va ser reconstruït a mitjan segle xvi, va ser refet cap al 1850.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Mateu de Perpinyà)

És l'església parroquial del barri de Sant Mateu de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. Actualment està situada en el barri del mateix nom, al carrer Gran de la Moneda, davant mateix del carrer de Sant Mateu. A la part de darrere, al carrer del Cementiri de Sant Mateu, hi havia hagut el seu cementiri parroquial. És una de les quatre parròquies originàries de la vila de Perpinyà.
Possibles restes de la primitiva església

Tanmateix, originalment aquesta església no era en el lloc actual, sinó en un emplaçament proper, uns 150 metres al sud-oest: al capdamunt del carrer del Portal de les Comes, avui dia de les Comares. Una altra teoria sosté la hipòtesi que era al capdamunt del carrer Petit de la Moneda, on es van trobar unes restes que podrien ser un fragment d'un dels absis de l'església originària. Té una única nau, amb cinc trams flanquejats per capelles laterals. La decoració actual data del segle XIX. La capella de les Santes Espines, la confraria de la qual encara existeix, conserva quatre espines de la corona de Crist. Aquesta preciosa relíquia, adquirida per Sant Lluís, fou llegada al seu fill Felip l'Ardit, mort a Perpinyà el 1285. El grup monumental de Sant Mateu i l'àngel, del 1803, situat sobre l’altar major, és obra de l'escultor François Boher.

Pintors Catalans (Joan Roig i Soler)

Barcelona, 18 de gener de 1852 - 8 de febrer de 1909. Fou un pintor català, deixeble de Modest Urgell. No s'ha de confondre amb l'escultor Joan Roig i Solé.
Fill de Joan Roig i Sagarra i Dolors Soler i Rodés tots naturals de Sitges -vila on naixeren els dos fills comuns amb Josefa Raventós, Emerencià Roig i Raventós i Josep Roig i Raventós-, hi inicià, amb Arcadi Mas i Fondevila, la informal Escola luminista de Sitges. Paisatgista destacat, pintà també a Blanes, Tossa de Mar, Cadaqués, Moià, Camprodon, Barcelona, Mallorca, Badalona, etc. dins un estil emparentat amb l'impressionisme que precedí el Modernisme de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, que contactaren amb Sitges gràcies a ell. A part de Barcelona exposà també a Madrid, Saragossa, París, etc.
Deixà una interessant llibreta en la qual apuntava curosament els quadres que venia, el preu i la persona o entitat que els adquiria, manuscrit que es conserva a la Biblioteca de Catalunya (Ms. 3023) i que fou publicat al Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Hi ha obra seva a diverses col·leccions reials europees. Als museus catalans, es pot trobar obra seva al Museu de Maricel, al Cau Ferrat, a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, al Museu de Montserrat, al Museu Marítim de Barcelona, al Museu de l'Empordà, al Museu de Badalona, al Museu Municipal de Tossa de Mar i al Vinseum.

Pintors Catalans (Rafael Mas i Ripoll)

Barcelona, 1876 - Llagostera (Girona), el 9 de gener de 1956. Fou un pintor, músic i escriptor que passà la major part de la seva vida a Llagostera. Fou el primer director de l'Escola de Belles Arts de Llagostera a partir de la seva creació el 1903, que treballà al costat del mossèn i pintor Josep Gelabert i Rincón. D'aquesta escola en sortiren diversos pintors, com Emili Vilà i Gorgoll o Pere Mayol i Borrell, entre d'altres. Va estudiar a Barcelona, al costat del seu germà Casimiro. Després de fer la mili va demanar una plaça vacant d'escrivent a l'Ajuntament de Llagostera. Esdevingué secretari interí i secretari contador de l'Ajuntament l'1 d'abril de 1902, una tasca que va fer fins al 8 de febrer de 1903. Va guanyar unes oposicions a professor de l'Escola Menor de Belles Arts de Puigcerdà, que intercanvià per una plaça a l'Escola de Belles Arts de Llagostera, una tasca que continuà fins al 1948.

El 13 de febrer de 1904 es casà amb Camila Coris Vidal, amb qui tingué els fills Casimiro i Alejandra.A mitjans del 2010 va fer el disseny de l'escut del municipi. Llagostera el va nomenar fill adoptiu insigne el 8 d'agost del 1948. El seu llibre Coses de Llagostera, il·lustrat per Pere Companyó, és un retrat significatiu del municipi al principi del segle XX.

Pintors Catalans (Joan Planella i Rodríguez)

Barcelona, 1849 - Barcelona, 1910. Format a Llotja. Concorregué a exposicions barcelonines i obtingué medalla de plata el 1871. El 1875 guanyà una pensió Fortuny i anà a Roma. Exposà també amb èxit sovint a Madrid, així com a Berlín (1891) i a Chicago (1853). Tot i que conreà la pintura d’història (Els comuners de Castella a Valladolid), es dedicà especialment a l’escena realista, tractada amb un gran domini de la tècnica (La migdiada de l’obrer, En alta mar, etc). Té obres molt representatives al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Pintors Catalans (Iu Pascual i Rodés)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 28 d'octubre de 1883 - Riudarenes (Girona), el 29 de juliol de 1949. Va ser un pintor paisatgista català. Deixeble de Joan Llimona al Cercle Artístic de Sant Lluc, es va especialitzar en la pintura de paisatge, destacant per les seves representacions bucòliques i tradicionals. A la primera etapa la seva pintura és d'un cromatisme intens que evoluciona cap a un apropament a la natura. Va col·laborar amb Antoni Gaudí a les pintures murals al vestíbul de La Pedrera i va participar en la restauració de la Catedral de Mallorca. Va dissenyar els vitralls del monestir de Montserrat.
A la mort de Josep Berga i Boix, va ser nomenat director de l'Escola Menor d'Arts i Oficis d'Olot (1914), des d'on va impulsar la creació per part de la Generalitat de Catalunya de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot (1934) de la qual fou director. Després de la guerra civil, un cop desapareguda l'Escola, es va instal·lar a Riudarenes a causa de la repressió política.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jordi de Perpinyà)

És l'antiga capella de la noblesa rossellonesa, de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. Pertany al conjunt d'edificis a l'entorn del convent de Sant Domènec de Perpinyà, té el seu accés des de la zona dels absis de Sant Domènec. Aquesta església queda a l'est de l'església de Sant Domènec, paral·lela a la capella i sala capitular de Santa Maria. En l'actualitat és un edifici propietat de la municipalitat de Perpinyà, fins fa pocs anys pertanyent a una caserna militar, que està pendent d'una rehabilitació integral, que no es preveu abans d'uns cinc anys. L'interior està dividit en diverses plantes, fruit del fet d'haver estat seu d'una caserna.

La construcció d'aquesta església és de tradició gòtica, dins d'un ús de les formes gòtiques clarament arcaïzants, tot i que en molts detalls, com el dels dos capitells esculpits de l'absis, es fa palesa la presència del renaixement, tot i ser una obra del segle XVI.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan Evangelista de Perpinyà)

Sant Joan Evangelista de Perpinyà, coneguda com la Funerària, és la capella gòtica del Campo Santo de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. Va ser construïda com a capella funerària del claustre - cementiri anomenat amb l'italianisme de Campo Santo, tot i que amb el pas dels segles ha fet també d'església del seminari diocesà i de seu dels Arxius Municipals de Perpinyà. Està situada en el barri de Sant Joan, al costat mateix de la catedral de Sant Joan Baptista. És a l'angle nord-est del Campo Santo. És una església gòtica d'una sola nau, capçada a llevant per un absis poligonal també gòtic.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan Baptista de Perpinyà)

És l'església gòtica, actualment catedral i anteriorment parròquia principal de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
És seu episcopal des del 1601, quan s'hi va transferir la seu de la diòcesi d'Elna (substituint com a seu principal la llavors catedral d'Elna) i, des de 1817, seu de la diòcesi de Perpinyà - Elna. Oficialment, totes dues esglésies són concatedrals del bisbat.

Està situada en el barri de Sant Joan, al bell mig de la vila vella de l'actual ciutat de Perpinyà. De fet, ocupa la major part de l'espai on es trobava la cellera originària de la vila de Perpinyà. La façana s'obre davant de la plaça de Léon Gambetta, mentre que marquen el perímetre del conjunt catedralici els carrers d'Edmond Bartissol, del Castellet, del Bastió de Sant Domènec, de l'Almirall Ribell i de la Revolució Francesa. El carrer dels Abeuradors també s'obre davant de la façana principal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Domènec de Perpinyà)

També anomenat sovint amb la forma castellanitzada de Sant Domingo, era la capella (i, per extensió, del convent mateix) de la seu de l'Orde dels predicadors (dominics) de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.

És al barri de Sant Jaume, però a l'extrem de ponent, ran mateix del de Sant Joan, i a prop de l'església actualment catedral de Sant Joan Baptista. L'espai del convent està delimitat pels carrers del Bastió de Sant Domènec, de François Rabelais, de l'Acadèmia, de Sant Francesc de Paula i la plaça de la Revolució Francesa (antigament plaça de Sant Domènec), on hi havia l'entrada principal: el carrer que dóna a aquesta plaça venint de la catedral és el carrer de la Revolució Francesa, que antigament es coneixia com a carrer dels Jacobins (denominació francesa dels dominics) o carrer de Sant Domènec. Al costat nord-oest del conjunt monàstic hi havia hagut el Bastió de Sant Domènec, ara desaparegut. Del conjunt monàstic de Sant Domènec roman dempeus la gran església conventual de Sant Domènec, gòtica, el claustre, del segle XVI, la capella capitular i la capella de Sant Jordi, en part malmesa. La resta d'edificis conventuals foren transformats en casernes, escola i altres dependències miitars. L'església, que data de finals del segle XV, és una edifici del gòtic final, amb elements de transició cap al renaixement sobretot a l'ornamentació escultòrica dels capitells del claustre conservat, un dels dos que tenia el convent. També s'ha conservat la capella de Santa Maria. Des de finals del 2016 el claustre del monestir alberga els Arxius Municipals de Perpinyà.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria dels Àngels de Perpinyà)

La capella de Santa Maria dels Àngels de Perpinyà és l'única església conservada del convent dels Frares Menors de Sant Francesc de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.

És a la zona de ponent de la vila vella de Perpinyà, a prop de Sant Mateu. És en el carrer del Mariscal Foch, a l'espai que havia ocupat l'Hospital Militar de la ciutat, a la part posterior, meridional del gran edifici de correus d'aquesta ciutat.

Pintors Catalans (Antoni Oliver Buxó)

Sabadell, 1833 - Sabadell 1904. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell i, com el seu germà Frederic Oliver Buxó, fou deixeble de Josep Margalef i pintor de temes casolans i religiosos d’un realisme detallista i clar.

Pintors Catalans (Frederic Oliver Buxó)

Sabadell, 1833 -1904. Fou un pintor sabadellenc, especialitzat en natures mortes i en clarobscurs. Llicenciat en dret, com a pintor va ser deixeble de Josep Margalef. El seu germà, Antoni Oliver i Buxó, també va ser pintor i un dels fundadors del Banc de Sabadell.
L'any 1887 va participar en l'exposició que va organitzar l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell a l'Ateneu Sabadellenc, presentant una natura morta, un paisatge i un estudi de fruites, entre d'altres. L'any 1889 hi mostrava una natura morta.
El seu estil es va veure molt influït per l'obra de Zurbarán. Els seus treballs mostren una bona dosi de realisme, amb especial atenció als detalls. Es conserva obra seva al Museu d'Art de Sabadell

Pintors Catalans (Jaume Morera i Galícia)

Lleida, 1854 - Madrid, 24 d'abril de 1927. Fou un pintor paisatgista català. Era germà del polític i poeta Magí Morera. Era un dels deixebles de Carlos de Haes, junt amb Beruete, Juan Espina o Agustín Lhardy.

La seva obra dins del gènere del paisatge presenta l'assumpció de les propostes realistes basades en l'observació directa de la natura. Les seves obres principals corresponen a paisatges dels paratges de la serra de Guadarrama, algunes marines i penya-segats de la costa cantàbrica, i paisatges europeus de la seva primera etapa. Morera va tenir un paper decisiu en la creació del Museu d'Art de Lleida que avui porta el seu nom, al qual aportà una important col·lecció artística

Pintors Catalans (Cristòfol Montserrat i Jorba)

Barcelona, 1866 - Barcelona, 1935. Fou un pintor català especialitzat en el gènere del retrat durant els segles XIX i XX. Obtingué la insígnia de Gran Cavaller de la Reial Gran Corona d'Itàlia (1929) i la Gran Placa d'Alfons XIII pels seus retrats de Benito Mussolini i de diferents personalitats de la monarquia espanyola, a més d'altres personatges relacionats amb la reialesa europea i la burgesia espanyola.
Com la majoria dels pintors del seu entorn Cristòfol Montserrat Jorba va estudiar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, altrament coneguda com La Llotja per ser també el centre dels comerciants de Barcelona. Allà cursà dos anys acadèmics entre 1881 i 1883 sent un dels millors estudiants de la seva promoció, amb menció honorífica a l'assignatura de “Dibuix Antic”. Montserrat Jorba també es matriculà en les assignatures de “Dibuix del Natural”, “Secció 1 Colorit”, “Secció Còpia d'Estampa” i “Perspectiva”. Durant aquesta època que Montserrat i Jorba va ser alumne del professor Lluís Rigalt, cèlebre artista conegut per ser el precursor de la pintura au plein air a Catalunya amb clares influències del romanticisme.

A partir de 1883 Montserrat i Jorba ja no tornà a matricular-se a l'acadèmia barcelonina i acabà completant els seus estudis en altres centres acadèmics de París i Madrid. Contràriament a la norma de l'època, durant la seva estada a la capital espanyola l'artista no va estar matriculat a la prestigiosa Escuela Central de Madrid, actual Facultat de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid, fet pel qual es creu que podria haver estudiat a una acadèmia privada. El seu èxit en els estudis va anar seguit d'una carrera professional en auge que el portaria a retratar a personatges il·lustríssims.

Pintors Catalans (Francesc Masriera i Manovens)

Barcelona, 28 d'octubre de 1842 - 15 de març de 1902. Fou pintor, escriptor i orfebre. Amb un gran coneixement de l'ofici de l'argenteria, va desenvolupar també una sòlida formació en pintura. Cultivà el gènere del retrat i la pintura anecdòtica, testimoni de la vida i els costums de la burgesia barcelonina de l'època, que el van fer mereixedor d'un gran reconeixement social. Francesc Masriera va viure els primers anys de formació artística en el taller del seu pare. Podria haver entrat al taller al voltant de l'any 1855, quan tenia 13 anys; però també s'ha apuntat que en aquesta edat es traslladà a Ginebra amb Josep Pelegrí Clariana (gravador de la joieria Masriera) per estudiar a l'Escola de Belles Arts la tècnica de la pintura sobre esmalt, que després introduí a Barcelona com una gran novetat a l'època; i que el 1856 gaudí de l'oportunitat de residir un temps a París i tornà a Ginebra.

Els tallers familiars dels Masriera varen estar situats als carrers Vigatans, Ferran i Bailèn, un entorn privilegiat social, cultural i artísticament, ja que en els dos primers s'hi establien els comerços de major categoria a la Ciutat Comtal, on acudien la burgesia barcelonina i els impulsos empresarials més nous; a més a més, en aquests carrers també estaven situats els de Francesc Vidal, Josep Vilaseca, Gaspar Homar, Lluís Rigalt, Rossend Nobas i Josep Reynés, per exemple. Per tant, era un nucli d'artistes, intel·lectuals, industrials i empresaris interessats en el progrés i la modernitat.
El 1857 Francesc i el seu germà Josep ingressaren a l'acadèmia de Josep Serra i Porson, pintor realista d'un gran anecdotisme, professor de la Llotja i capdavanter d'un dels corrents artístics catalans més destacats d'aquells anys. A diferència del seu germà Josep, però, manca documentació que verifiqui el seu ingrés a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, tot i que hi ha autors que confirmen el seu estudi de dibuix i pintura a la Llotja. També hi ha un grup d'historiadors que consideren la seva formació pictòrica a través de la via de l'autodidactisme, gràcies a l'ofici d'esmaltador en l'obrador familiar.

El 1860 se celebrà a Barcelona l'Exposició Industrial i Artística de Productes del Principat de Catalunya, màxim exponent del procés industrialitzador de Catalunya; i en la secció d'argenteria es varen mostrar un gran nombre de peces d'ornament personal i servei domèstic, algunes d'elles del seu pare, Josep Masriera i Vidal, que sobresortí notablement per damunt dels altres expositors del seu camp per la qualitat de les seves obres i l'ús de la màquina de guilloixar, pràcticament desconeguda a Espanya.
El 1871 obrí el seu estudi particular i establí el seu domicili al carrer dels Cotoners, número 14. En aquest any es podrien establir els orígens pictòrics de l'artista, amb la seva participació en l'Exposició General Catalana. Durant l'agost de 1872 tornà tot sol a París, on establí contactes amb els marxants Adolphe Goupil i Fréderic Reitlinger. El 1875 obrí el seu nou estudi en un palauet del carrer de Bruc, a prop de la Gran Via. El 1879 es traslladà a Granada i conegué a Eduardo de Carondelet y Dato, duc de Bailèn. El 1882 Francesc i el seu germà Josep ingressaren a la Societat Artístico-Arqueològica de Barcelona per la seva condició d'argenters i pintors. La seva pertinença a nombroses acadèmies i organismes públics i privats demostra la consideració de la qual gaudien a Barcelona i altres ciutats espanyoles.
El 1901 la societat Masriera Hermanos establí relacions amb empreses franceses i suïsses del ram de la joieria, col·laboració per la qual pogueren introduir les novetats internacionals que s'esdevenien en aquest camp a principis de segle.
Aquesta doble vessant d'orfebres i pintors els atorgà una dimensió estilística i formal molt més àmplia que la del seu pare, format en la línia dels gremis tradicionals.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Mont Carmel de Perpinyà)

Anomenada també Els Grans Carmes o Mare de Déu de la Concepció, és el nom de l'antic convent, així com de la seva església conventual, dels Carmelites de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
És a prop al nord-est de la Ciutadella de Perpinyà, en el barri de Sant Jaume. Queda a prop i al sud-est de l'església de Santa Maria de la Real i una mica més lluny al sud-oest de la de Sant Jaume, al carrer de Jean Vielledent. Els Carmelites es van establir vers el 1269 en el camí vell de Canet, fora dels murs de la vila de Perpinyà, igual que tots els altres ordes mendicants. El convent, dedicat a Santa Maria del Mont Carmel, fou en un primer moment molt modest, però aviat els poderosos del Rosselló van beneficiar la comunitat amb la seva generositat. Jaume II de Mallorca va concedir a perpetuïtat al convent l'aigua d'una font que sorgia del fossat del castell reial de Perpinyà, que d'aquesta manera es convertí en la font dels Carmelites. La comunitat es formà el 1298, i, després de l'església, el claustre es va construir el 1333.

La gran església fou bastida el 1325, i fou erigit un primer claustre a migdia de l'església entre 1333 i 1342. Des del 1710 - 1715, l'exèrcit ocupa gran part del conjunt conventual. El 1776 els monjos acceptaren la demolició d'alguns edificis, com el claustre, la cuina, els refectoris i els dormitoris per a la construcció de l'arsenal reial. Després de la Revolució Francesa, l'exèrcit ocupà tot el recinte monacal, ocupació que va durar fins al 1999. Al segle XIX, el claustre fou desmuntat, comprat i reconstruït en el castell de Villemartin, a l'Aude. Només queda dempeus l'església, en ruïnes, els basaments del claustre antic, al lloc on hi hagué l'arsenal militar durant dos segles, la font subterrània i el portal ogival, amb uns capitells gòtics de tradició romànica de notable bellesa.
Espai de l'antic claustre dels Grans Carmes

Un dels monjos del convent, Guiu de Terrena o Guiu de Perpinyà, fou general de l'Orde dels Carmelites, més tard bisbe de Palma i finalment bisbe d'Elna - Perpinyà. Les relíquies de sant Honorat, fins aleshores a la cripta del convent, foren traslladades a l'església de Sant Jaume el 1791 just abans que la cripta fos reblerta i anul·lada. No s'ha tornat a descobrir fins a les campanyes arqueològiques dels anys 2004 i 2005.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria Magdalena del Palau dels Reis de Mallorca)

O, simplement, Santa Magdalena, és la Capella de la planta baixa del Palau dels Reis de Mallorca, a la ciutat de Perpinyà, de la comarca del Rosselló, a la Catalunya del Nord. És en el punt més elevat del Palau, a la planta baixa, a sota de la capella de la Santa Creu, per la qual queda amagada. Totes dues capelles són gòtiques, però tenen moltes característiques que entronquen amb la tradició romànica.

Consta d'una sola nau capçada a llevant per un absis recte que es converteix en poligonal mercès a dues trompes d'angle. Se'n va iniciar la construcció el 1279, sota Jaume II de Mallorca, i la seva dotació i entrada en funció estigué aparellada a la capella superior de la Santa Creu.
Concebuda com a capella de la reina, té dues portes: l'occidental s'obre al pati del castell, però una altra d'interior comunica amb les dependències de la reina, a través del Pati de la Reina. Està coberta amb voltes d'orgives, que arrenquen d'unes mènsules esculpides finament amb motius vegetals naturalistes relacionats estilísticament amb el gòtic francès. Les parets són en part pintades amb ornamentació geomètrica que imita carreus, amb una greca i amb imitació de draps blaus. El paviment, restaurat, era fet de rajoles quadrades negres, grogues i verdes, i a dreta i esquerra hi ha dos nínxols destinats als trons del rei i de la reina. El de la reina connecta amb les cambres de la reina. Darrere de la nau hi ha la sagristia, que connectava amb l'accés al soterrani del pou. Una escala de fusta enllaçava les dues capelles. La capella de Santa Magdalena guardava el tresor de les dues capelles reials.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Creu del Palau dels Reis de Mallorca)

També anomenada el Sant Crist, és la Capella del pis del Palau dels Reis de Mallorca, a la ciutat de Perpinyà, de la comarca del Rosselló, a la Catalunya del Nord. Pertany a un gòtic inicial, amb marcada influència del romànic.
És en el punt més elevat del Palau, en el pis, al damunt de la capella de Santa Maria Magdalena, per la qual queda amagada. És citada per primer cop el 1295, degué ser acabada uns tres anys abans. Així i tot, la seva dotació definitiva no fou fins al 1309, i l'organització del seu servei religiós com a capella del palau, fins al regnat de Sanç I de Mallorca (1311-1324). El 1642 li fou canviada l'advocació per la de Santa Florentina, però al cap de pocs anys es retornà a l'advocació original.

La capella s'obre entre dues finestres rectangulars allargades horitzontalment a la terrassa de ponent del pati del castell a través d'una portalada situada en una façana de marbre polícrom (rosat de Vilafranca i blanc de Ceret). La portalada presenta dues columnes amb capitells esculpits a cada banda. La concepció és encara romànica, però l'obra és ja clarament gòtica. Els capitells presenten monstres híbrids d'influència naturalista, en una fina traça gòtica. El timpà era damunt d'una llinda amb un Pantocràtor enmig d'un fris de fullatges. La pedra era pintada amb una delicada policromia. La llinda és desapareguda, i només es coneix per una litografia del segle XIX.
La cobertura és feta amb voltes d'ogiva, amb una capçalera recta. La volta, semblant, però més alta, a la de la capella inferior de Santa Magdalena, arrenca d'unes mènsules esculpides amb figures d'àngels i d'apòstols, i està coronada per unes magnífiques claus de volta amb el Crist i Santa Magdalena a l'Hort de les Oliveres, un Pantocràtor, i una tercera desapareguda, que sembla que contenia l'escut heràldic dels reis de Mallorca

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Trinitat de la Llotja de Mar)

És l'antiga capella de la Llotja de Mar de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. És al centre de la vila vella de Perpinyà, al costat mateix de la Casa de la Ciutat de Perpinyà i a prop de la catedral de Sant Joan Baptista. En les modernes reformes de la Llotja de Mar, la capella ha desaparegut. Tot i que es conserva l'espai, s'ha integrat en les modernes oficines que ocupen el primer pis de la Llotja.
Al Museu d'Art Jacint Rigau s'exposa el Retaule de la Trinitat, datat el 1489, realitzat originalment per a aquesta capella i que a la part inferior conté una representació imaginària de la pròpia Llotja de Mar. També s'hi exposa un quadre d'Antoni Guerra "el jove" representant sant Elm (1701) que va ser un encàrrec dels Cònsols de Mar de Perpinyà

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Convent de Sant Domènec)

Era la capella capitular del convent de l'Orde dels era la capella capitular del convent de l'Orde dels Predicadors (dominics) de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
La capella, encara existent, és al costat nord de l'absis de l'església de Sant Domènec. La construcció és de tradició gòtica, però més tardana del que correspondria al moment àlgid aquest estil: és ja del segle XVI. Tanmateix, les formes arquitectòniques són identificables amb el gòtic.
Aquesta sala capitular i església fins molt recentment era de propietat militar, i era l'estatge d'un regiment de l'exèrcit francès. Ja en mans municipals, n'està prevista la rehabilitació integral en un període aproximadament de cinc anys a comptar des del 2017. redicadors (dominics) de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
La capella, encara existent, és al costat nord de l'absis de l'església de Sant Domènec. La construcció és de tradició gòtica, però més tardana del que correspondria al moment àlgid aquest estil: és ja del segle XVI. Tanmateix, les formes arquitectòniques són identificables amb el gòtic. Aquesta sala capitular i església fins molt recentment era de propietat militar, i era l'estatge d'un regiment de l'exèrcit francès. Ja en mans municipals, n'està prevista la rehabilitació integral en un període aproximadament de cinc anys a comptar des del 2017.

Pintors Catalans (Arcadi Mas i Fondevila)

Barcelona, el 12 de novembre del 1852 – Sitges (Barcelona), el 31 de gener del 1934. Va ser un pintor i dibuixant, fundador de l'Escola luminista de Sitges. Fill de sastre, son pare aviat s'adonà de les qualitats artístiques del seu fill i el matriculà a l'escola de Llotja, amb professors com Claudi Lorenzale i Antoni Caba. Amb 20 anys realitza la seva primera exposició col·lectiva a la Sala de l'Associació Artística de Barcelona. El 1873 viatja a Madrid, visita el Museu del Prado i exposa a la Sala Platería Martínez un quadre que posteriorment, el 1874, compraria el rei Alfons XII.
El 1875 guanyà la primera beca Fortuny de l'Ajuntament de Barcelona, que li permeté d'ampliar estudis anant pensionat a Itàlia -Venècia, Roma, Nàpols i Capri entre 1876 i 1886, sense deixar de participar en diverses exposicions col·lectives a la Sala Parés.
Durant l'estada es familiaritzà amb l'obra de Domenico Morelli, qui influiria en la producció posterior d'en Mas. De tornada a Catalunya, el seu amic Joan Roig i Soler l'animà a visitar Sitges, i d'aquesta trobada i coneixement en nasqué l'Escola Luminista de Sitges, un corrent pictòric que aplegà altres artistes com Joaquim de Miró i Argenter, Antoni Almirall i Romagosa i Joan Batlle i Amell.

articipà en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1887, i hi guanyà una medalla per l'obra La processó de Corpus a Sitges. També exposà a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. L'any 1895 va fer un viatge a Madrid amb Santiago Rusiñol i Zuloaga, i posteriorment un altre a Granada amb Rusiñol, Miquel Utrillo i Macari Oller, amb la intenció d'il·lustrar uns articles de Rusiñol per a La Vanguardia.
En Mas guanyà dues medalles més a les exposicions de Belles Arts de Barcelona dels anys 1894 (amb El llac de Nemí) i el 1896 (amb Divendres Sant). El 1899 va entrar a formar part del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1900 inaugurà al Saló Rovira de Barcelona la seva primera exposició individual, que el consagrà com a mestre del pastel; una mostra de la popularitat que Mas i Fondevila tenia és que Picasso n'havia copiat[2] un nu seu de 1895. És en aquesta època que Mas col·laborà com a dibuixant a La Ilustració Catalana.

Gràcies a un donatiu del mecenes americà Charles Deering, pintà el 1913 el timpà del portal de Santa Caterina de l'església parroquial de Sitges. Actualment se'n pot admirar in situ una còpia, esborrat l'original pel pas del temps. El 1928 li fou encarregat un dels murals del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya (Reunió del capítol del Toisó d'Or en el cor de la catedral de Barcelona). El 1932 va realitzar una altra exposició individual, aquest cop a la Sala La Pinacoteca.
En ocasió del cinquantè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans li dedicà una exposició antològica al Museu Maricel el 1985. A Catalunya es poden trobar obres seves exposades en diferents institucions públiques, entre elles el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu de Montserrat, i els museus de Sitges.

Pintors Catalans (Josep Llovera i Bufill)

Reus (Tarragona), el 7 de gener de 1846 - Reus (Tarragona), el 7 de novembre de 1896. Fou un pintor català. Va assistir a l'escola de dibuix i pintura que Domènec Soberano tenia oberta a Reus, on es va fer amic del fill d'aquest pintor, Càstul Soberano. Després va fer estudis de farmàcia i va obrir botiga a Reus seguint la voluntat del seu pare. Als seus temps d'estudiant a Madrid i Barcelona va publicar caricatures a la premsa de l'època, tals com L'Ase i Lo Tros de paper de Barcelona, i el madrileny Gil Blas, però per influència de Marià Fortuny i Marsal es va dedicar a la pintura i va crear diverses aquarel·les d'èxit com Caceria de pollos en Jauja, Las sotas, i El Prado en el dia del Juicio final. Després de diversos viatges a París, el 1887 es va establir a Barcelona i va tenir èxit a la venda dels seus quadres. Bé que caigué en tots els tòpics, se salvà per la finor i l'elegància de les seves composicions. Esperant una processó és una de les seves millors obres, juntament amb Un ball de llàntia, Tornant de bateig i Damisel·les en el balcó. Treballà amb molt d'encert l'aiguafort.

Pintors Catalans (Joan Juncosa Morlans)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), el 21 de juny de 1848 - Vilanove i la Geltrú (Barcelona), el 22 d'abril de 1916. Fou un pintor vilanoví. El pintor vilanoví Joan Juncosa i Morlans estava especialitzat en la temàtica dels retrats i caps d'estudi. Va ser considerat bon retratista a Barcelona i algunes de les seves obres van ser reproduïdes a revistes d'art. Tot i així, s'ha dit que a causa del seu caràcter no aconseguí l'èxit que mereixia. També es dedicà a la decoració mural i a l'escenografia. El 1882 participà en l'Exposició Regional celebrada a Vilanova. El 1883 pintà la decoració interior de l'església de Sant Antoni Abat.

El desembre de 1916 s'organitzà una exposició de la seva obra al Centre Artístic de Barcelona, amb l'objectiu de cedir l'import aconseguit amb la venda de l'obra anava destinada a la vídua de Juncosa. A Vilanova s'organitzà una subscripció per adquirir una obra de l'exposició i cedir-la a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer; aquesta obra fou representativa de l'artista i porta el títol Llibrets i mistos.

Pintors Catalans (Josep Juliana Albert)

Sant Esteve de Castellar [actualment Castellar del Vallès] (Barelona), 1844 - Barcelona, 1890. És un pintor català del segle XIX adscrit a l'escola pictòrica napolitana i que té quadres exposats, entre d'altres, al Museu del Prado de Madrid.
Juliana es va formar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller del pintor Josep Serra i Porsón (1828-1910) un clar representant del realisme postromàntic molt interessat pel rococó francès i la pintura holandesa de gènere i on Juliana s'especialitza en la realització de taubleautins directament influenciat pel pintor francès Ernest Meissonier. La seva primera participació en una exposició està documentada l'any 1866, concretament a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona on presenta dues obres d'estil costumbrista: El claustro i Un conejo y varios pájaros
El 1868 el retrobem a l'exposició de la Societat per Exposicions de Belles Arts on exhibeix tres peces: El Pranso, Industria nocturna i La despedida. Poc després, Juliana inicia la seva estada a Roma, en busca com molts altres creadors de l'època de l'esperit artístic que es respira a la capital italiana durant el segle XIX. Allí, perfecciona la seva formació a l'Acadèmia Chigi, un dels centres més populars i concorreguts, on s'impartien classes nocturnes i es feien dibuixos i acadèmies de nus. Juliana es dedica sobretot a la pintura de gènere de caràcter costumista, amb un clar predomini dels tipus regionals italians. Ràpidament es va integrar en el cercle dels pintors Ramon Tusquets, Josep Tapiró, Tomàs Moragas, Ramon Amadeu i l'escultor Jeròni Suñol. Aquesta influència italiana queda clarament representada a l'exposició de la Societat per Exposicions de Belles Arts de 1870: Cercanías de Roma, Un ermitaño, Un cardenal, Ruinas del interior del Coliseo, Bodegón, Un patio, Episodio en la calle de San Pedro y San Pablo i vuit aquarel·les de tipus romà. Aquesta temàtica reapareix a peces presentades a exposicions fetes a Barcelona l'any 1871. És probable que a partir d'aquest any s'instal·lés a la ciutat comtal.

Al llarg de 1876 concórrer a dues exposicions en què presenta 5 aquarel·les i el 1882 pren part en l'Exposició de Belles Arts de Sabadell tot i que no hi ha indicis que l'ambient artístic sabadellenc fos un dels concorreguts per Juliana.
Fins ara sempre s'havia donat com a data de mort de Josep Juliana l'any 1890, però documentalment s'ha comprovat que el 1896 va participar en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona amb l'aquarel·la El amor en el pozo. Al catàleg de la mateixa hi consta com a adreça de l'autor la Via del Babuino de Roma. Això obre la hipòtesi que Juliana morís posteriorment a 1896. Un altre fet curiós que han estudiat diversos autors, és que a Roma hi havia una botiga especialitzada en la venda de paper per a aquarel·les de la marca Watman que era propietat d'un català. L'esmentat propietari es deia Juliana i la botiga es trobava a la Via del Babuino. Segons els estudis, es creu que o el mateix Juliana o bé d'algun familiar seu regentaven la botiga. Per tant, no es pot assegurar l'any en què Juliana va morir ni tampoc el lloc, ja que sembla que alternava les seves estades a la capital italiana amb breus visites a Barcelona on venia part de la seva producció artística

Pintors Catalans (Baldomer Galofre i Giménez)

Reus (Tarragona), el 24 octubre 1846 - Barcelona, el 26 juliol 1902. Fou un pintor català. El segon cognom també l'escrivia Ximenis i Ximenes. Va fer les primeres passes artístiques a l'estudi de Domènec Soberano, a Reus, on es va fer amic del fill d'aquest, Càstul Soberano. De ben jove, la seva família es va traslladar a Barcelona. Va cursar els seus estudis a l'Escola de Belles Arts de Llotja de Barcelona, sota el mestratge del pintor Ramon Martí i Alsina. Posteriorment va marxar a Madrid per ampliar els seus estudis. Va prendre part a l'Exposició de Belles Arts del 1866 a Barcelona, on va presentar la tela Els traginers, i també va participar en les exposicions de Belles Arts de Barcelona dels anys 1870 i 1872, i a la de Saragossa del 1868, en les quals va presentar diversos paisatges de les muntanyes de Montjuïc i Vallvidrera, algunes marines i uns estudis. A l'Exposició de Belles Arts de Salamanca, les seves aquarel·les van ser guardonades amb una medalla de plata.

El 1870 va marxar pensionat a Roma pel govern de la Primera República, on va residir durant deu anys, per estudiar a l'Acadèmia de Roma, fet que va definir completament el seu estil i el va convertir en un dels molts seguidors de Marià Fortuny, però sempre palesant un estil més personal, d'una gran brillantor. La seva producció, de la qual destaca Posta de sol, Un carrer, Golf de Napols o Regates a Sorrento, es caracteritza per una intensa expressió colorística, de paleta alegre i tons vius i intensos, no exempts però de suavitat i elegància. A Roma va coincidir amb el jove pintor també reusenc Josep Escudé Bartolí, becat per l'ajuntament de Reus.
De retorn de Roma, la seva exposició a Barcelona del 1884 tingué una sorollosa acollida: Narcís Oller l'elogià apassionadament pel seu naturalisme i el mostrà com a exemple contra la pintura d'història. En exposar a Madrid el 1890, la regent li adquirí una obra.
Les seves obres, després de seguir un estil fortunyista, s'insereixen de ple en l'estil impressionista, destaquen la sàvia utilització del color, el tipisme, el detallisme, i l'extraordinària lluminositat. L'any 1886 va exposar a la Sala Parés La fira, obra que va tenir molt de ressò, i a l'Exposició del 1896 presenta el quadre De bon matí. Va deixar inacabada la seva última obra, El cavall més valent, pel qual es pagaren el mateix any de la seva mort 20.000 pessetes d'aquell temps.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Montsant)

O la Mare de Déu de Montsant, és una ermita del municipi de la Morera de Montsant (Priorat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Es troba a 1035 m d'altitud, a dalt de la carena de la Serra del Montsant, en el seu vessant nord, a prop de la localitat d'Albarca (poble del terme municipal de Cornudella de Montsant), dins el terme de la Morera de Montsant i just al límit municipal amb Cornudella de Montsant. De les moltes ermites existents al macís del Montsant, és la que es troba a més alçada, concretament a 1.025 metres, molt a prop de la Roca Corbatera, el cim màxim del Montsant, i a l'inici del barranc dels Pèlags.
Construït amb paredat i carreus als angles i arcs. Es tracta d'una sola nau de planta rectangular amb volta d'aresta, amb coberta a dues aigües sostinguda per arcs apuntats i una volta de creueria octopartida a la capçalera. La portalada és als peus, a la façana principal, amb un arc de mig punt adovellat i l'escut d'Escaladei amb la data de 1741 a la clau. Damunt la porta es pot veure una fornícula molt poc conservada. Corona aquesta façana principal una espadanya d'un sol cos feta amb carreu. A l'interior es poden observar arcades ressaltades amb el paviment enrajolat i el presbiteri realçat respecte del conjunt.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Roc de Cabacés)

És una ermita del municipi de Cabacés (Priorat) protegida com a bé cultural d'interès local. És una petita construcció sota una balma, de planta rectangular, amb un absis quadrat, separat de la nau per un petit arc triomfal sostingut per dues mitges columnes. La volta és de creueria. A cada costat de la nau hi ha una capelleta, una de les quals és buida i l'altre amb una imatge. A cada costat de les columnes s'obre una porta que mena una a la sagristia (sota la roca) i l'altra a restes de l'ermitori. El terra és enrajolat i les parets enguixades i pintades. La façana, reconstruïda en part, presenta una porta principal en arc de mig punt i de maó, dues finestres i una porta auxiliar que mena a la sagristia. Un campanar d'espadanya, separat de l'ermita s'alça sobre un bloc de conglomerat proper.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Mercè)

És una església del municipi de la Morera de Montsant (Priorat) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una petita església d'una sola nau, amb presbiteri més alt que la resta del conjunt. La façana té un finestral allargat i un campanar d'espadanya de dos pisos, el primer dels quals és amb una arcada ogival i el segon d'obra de maó corresponent al període barroc.
L'església és bastida amb gres vermell, amb blocs de mides regulars que arriben al peu de l'espadanya. Tots els murs foren arrebossats, segurament al S.XVIII, quan es feren les noves esglésies i s'aixecà la segona espadanya. L'interior és tot enguixat i les formes han quedat extremadament dissimulades, mantenint una coberta amb volta de canó rebaixat.

Pintors Catalans (Eugeni Fornells Juncosa)

Reus (Tarragona), 1882 - Santa Fé (Argentina), 1961. Va ser un pintor català. Va fer els seus primers estudis artístics a Reus, a l'Acadèmia Fortuny amb el mestre Ramon Casals i Vernis. Es traslladà a Barcelona, on va donar diversos cursos com a professor de dibuix en col·legis privats. Va ser amic de Rafael Llimona, del qual rebé consell artístic. El 1908 es va casar i emigrà a Buenos Aires, i, després d'una curta temporada, s'establí a Rosario, on instal·là el primer taller de vitralls, "Vitraux d'Art". El 1914 va crear l'Agrupació Artística Catalana de Rosario, que va fusionar-se amb el Centre Català de Rosario. Va ser professor d'art a l'Associació de Foment de Belles Arts (1913), organitzador dels cursos de dibuix i professor a l'Ateneu Popular (també el 1913), que el comissionà, l'any 1916, per estudiar els mètodes i funcionament de diverses associacions culturals espanyoles. Va aprofitar per visitar Reus, i va pronunciar a l'Ateneu Obrer d'aquella ciutat diverses conferències sobre art. Aquell any va publicar alguns dibuixos seus a la premsa local. En tornar, va ser professor de dibuix a l'Escola d'Art Municipal Manuel Musta, de Rosario. Va ser director artístic de les revistes Teatro, Con Permiso i Athenea, i els seus dibuixos es publicaren a revistes de prestigi com Caras y caretas. Membre del consell assessor d'arts plàstiques a la Direcció Municipal de Cultura de Rosario, va ser també, president de l'Associació Argentina d'Artistes Plàstics. L'any 1932, va guanyar el premi Saló de Tardor i, el 1936, el premi Adquisició Municipal de Buenos Aires. Les seves obres figuren als museus de Rosario, Buenos Aires, Pergamino, Montevideo i Bahía Blanca.

Pintors Catalans (Felip Abàs i Aranda)

Calaceit (Terol), 1777 - Madrid, 1813. Va ser un pintor català de la Franja. Va ser nomenat pintor oficial de l'Ajuntament de Madrid en 1813, poc abans de la seva mort. El 1793, amb 16 anys, ingressa a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Lluís de Saragossa, fundada l'any anterior. Quatre anys més tard, en 1797, obté el primer premi en Pintura, per la còpia (segons les bases del concurs) del quadre “Samarità” de Michelangelo Buonarroti.
Anys més tard, 1805, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Lluís de Saragossa el va nomenar acadèmic supernumerari, grau molt proper al de mestre, sent el primer acadèmic supernumerari d'aquesta corporació. Es traslladà després d'obtenir el primer premi de pintura a Madrid, en 1798 per continuar els seus estudis sota la direcció de Goya a la Real Academia de Bellas Artes de San  Fernando.
Va optar als premis organitzats per a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando el 1802 i 1805. En la primera ocasió va ser tercer, després de dos desempats pel segon lloc.
Poc es coneix de la seva vida després de les acadèmies, hi ha documentació de treballs o actuacions puntuals, la qual cosa pot donar una idea de com va ser la seva vida.
- Va actuar com a taxador en 1812 en la partició dels béns del matrimoni Goya - Bayeu que es van considerar ganancials a la mort de Josefa Bayeu.
- Se sap que va contreure matrimoni i que va tenir almenys una filla, ja que una de les seves obres documentades per M. Osorio a "Galeria Biogràfica d'artistes espanyols del segle XIX" es diu Una de les seves filles.
- Se sap de la seva actuació en l'obra Al·legoria de la vila de Madrid de Goya en 1810. En 1812 el medalló amb el retrat del rei Josep I va ser cobert i posteriorment descobert per Felipe Abàs sota la supervisió de l'autor de l'obra
Poc després del seu treball en l'obra Al·legoria de la vila de Madrid va ser nomenat Pintor Oficial de l'Ajuntament de Madrid, títol lliurat per Goya. Encara en una capital controlada pels francesos i Josep I durant la Guerra del Francès. Va morir dos dies més tard, en data no coneguda però se sap que al moment de la seva mort, tenia 36 anys.
Poc després de la seva mort, el rostre del rei Josep I en el quadre Al·legoria de la vila de Madrid va ser cobert una altra vegada, per un altre deixeble de Goya, en aquesta data ja és segura la mort de Felipe Abás.

Pintors Catalans (Antoni Fabrés i Costa)

Barcelona, 27 de juny de 1854 - Roma, en 1936. Fou un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista molt influenciat per Fortuny. Fill de Gaietà Fabrés i de Magina Costa, va néixer a la vila de Gràcia. El seu pare fou el seu primer mestre tan de pintura com d'escultura, demostrant des de molt petit extraordinàries habilitats. El 1867 obté una medalla i ingressa a l'Escola de Llotja de Barcelona estudià escultura. El 1875 va rebre un premi pel qual va marxar pensionat a Roma on aviat va deixar de realitzar escultures i va consolidar la seva mestria en la pintura. Treballà a Barcelona entre 1886 i 1892, quan va marxar a viure a París, on el seu prestigi internacional augmentà, gràcies al suport del seu marxant Adolphe Goupil i als nombrosos premis guanyats. El president de Mèxic, Porfirio Díaz, el va nomenar Inspector General de Belles Arts de Mèxic, càrrec que ostentà fins al 1908. Tornà a Roma on morí el 1936.

Pintors Catalans (Josep Espinalt i Torres)

Santpedor, 1854 - Manresa, 1896. Fou un pintor català del segle XIX. Fill d'un teixidor, de la formació de Josep Espinalt se'n sap molt poc. Es va formar artísticament a l'Escola de Belles Arts Llotja de Barcelona i a París, tot i que la majoria dels artistes de l'època viatjaven a formar-se a Roma. Tradicionalment s'accepta l'any 1879 com a data d'arribada d'Espinalt a Sabadell, procedent de Barcelona, on es va establir en una casa de l'industrial Manuel Corominas i esdevingué el seu protegit. Especialitzat en la pintura decorativa basada en el realisme, tot i que amb influències romàntiques, també va dedicar-se a la pintura de cavallet, sobretot a les natures mortes, les representacions florals i la figura humana.
A Sabadell va fer els murals decoratius del Saló dels Pares Escolapis, mitjançant olis sobre teles enganxades a les parets. Fou un dels fundadors de l'ambient artístic local, que girava al voltant del Cercle Sabadellès i, posteriorment, de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell entre d'altres, on també va exercir de professor de pintura. Entre els seus deixebles es troben Joan Vila-Cinca, Joan Figueras Soler i Francesc Pulit Tiana. Així, va ser un dels participants de la primera exposició que aquesta Acadèmia va organitzar l'any 1882 i de la que el 1887 va fer a l'Ateneu Sabadellenc, on va presentar sis pintures de petit format amb fruites. Consta, igualment, que el 1889 exposava una pintura amb raïm a l'aparador de la botiga de Cosme Cuberta, al carrer de Gràcia de Sabadell i que participava en l'exposició de l'Acadèmia a l'Ateneu Sabadellenc amb un paisatge, una pintura de flors, quatre plats amb flors i dos caps d'estudi, que van obtenir molt bones crítiques. En l'exposició que el 1890 va fer l'Acadèmia a l'Ateneu Sabadellenc va presentar les obres Niña arreglando unas flores, El músico de la murga, un cap d'estudi i dues petites pintures de flors. Aquest mateix any va participar de nou en l'exposició de pintures que alguns artistes sabadellencs van organitzar a l'establiment de Cosme Cuberta, presentant un retrat del pintor Narcís Giralt, un estudi d'una monja i unes flors.
El 1891 va participar en la primera exposició de Belles Arts de Barcelona amb una natura morta de flors (cat. 179), una marina (cat. 180) i una pintura al·legòrica titulada Idilio. (cat. 181) i aquest mateix any va caure malalt. La premsa es féu ressò que la seva situació econòmica era molt precària, la qual cosa va fer que sorgís la idea de recaptar diners en benefici seu per mitjà d'una rifa però no s'arribà fer, ja que poc després va morir a Santpedor. Després del seu traspàs, l'Acadèmia va organitzar una exposició d'homenatge que recollia part de la seva obra.

Pintors Catalans (Josep Escudé Bartolí)

Reus 1863 - Barcelona 1898. Va ser un pintor català, germà del geògraf i estadístic Manuel Escudé i Bartolí. Fill d'un mestre fuster, va aprendre dibuix a Reus i amb 16 anys va ingressar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Molt jove encara, va viatjar per Itàlia i s'instal·là a Roma, amb una beca concedida per l'Ajuntament de Reus. Durant la seva estada a Roma va fer-se amic del pintor també reusenc Baldomer Galofre, que li va donar ajuda moral i material. Escudé pintava quadres de temàtica històrica i anecdòtica d'una mida immensa, com era moda en aquella època a Itàlia. Va vendre alguns quadres a Roma, i tenia bona crítica de la premsa italiana. Va presentar un quadre a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, amb el nom d'"Els Suliotes", que va ser comprat pel Museu d'Art Modern. Va exposar a Barcelona i a Madrid, sempre quadres de grans proporcions i de temàtica històrica. Va ser un dels decoradors, el 1891, del Casino de Múrcia, i el 1894 es domicilià a Barcelona. Malalt, el 1897 la societat El Círcol, de Reus, va organitzar un sorteig d'alguns quadres d'ell per ajudar-lo en la seva malaltia. Va morir quasi en la indigència a Barcelona el 1898

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Consolació de Gratallops)

És una ermita al municipi de Gratallops (Priorat) protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba al cim d'un turó de llicorella, molt a prop del coll de la Vaca, on s'ajunten els territoris de Gratallops i la Vilella Alta. Una renglera de xiprers vetllen actualment l'ermita on es venera la Mare de Déu de la Consolació, patrona de Gratallops i de gran devoció a la comarca del Priorat. L'ermita resta tancada al públic però el diumenge posterior al dia 15 d'agost, s'hi celebra un aplec i un dinar de germanor. Des de l'ermita es gaudeix d'unes vistes excel·lents del cor del Priorat i la serra de Montsant, així com dels costers de vinyes velles d'on s'obtenen els raïms del preuat vi L'Ermita. Es tracta d'una construcció (444 m) caracteritzada per una gran heterogeneïtat estilística. La capçalera i mitja nau són d'origen romànic, molt treballades i construïdes. L'absis fou ampliat lateralment, i avui és convertit en cambra de la Verge de la Consolació. L'interior és enguixat. La part gòtica, més alta té dues naus, una central i una lateral, amb una capella al costat oposat a aquesta darrera. La volta és de creueria feta amb pedra, i la resta amb reble. Un cor amb un arc rebaixat ha desaparegut. El conjunt presenta diverses construccions adossades, destinades a l'ermita i d'èpoques diferents, les darreres de les quals són del segle XIX. Els murs són de pedra vista i morter, amb obra de maó i en algun sector, i d'altres enguixats. L'ermita té un petit campanar d'espadanya