És una capella del municipi d'Agramunt (Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós rectangular de petites dimensions construït amb paredat comú. La portalada s'hi observa un petit cos amb campanar al vèrtex superior. La porta principal de mig punt està aixoplugada per una coberta a dues aigües de fusta que sobresurt notablement. A dita portalada s'hi accedeix mitjançant quatre graons de pedra. L'interior és de nau única i està cobert per una falsa volta feta amb totxo sobre una imitació de trompes i queda separada de la volta que cobreix l'altar per una arcada de mig punt.
A la façana hi ha una inscripció al costat dret de la porta que diu: Fonch posada/ esta primera/ pedra a 6 de/ febrer 1678/ fundada per/ Franch Berenger/. És la primera pedra de la capella. El seu estat de conservació està molt desgastada
És una ermita als afores de la vila d'Arnes (la Terra Alta) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un conjunt gòtic dels s. XIV/XV, aprofitant restes anteriors i reformes posteriors.
Ermita situada a la vora dels Algars, fora d'Arnes, feta de maçoneria amb reforços de carreu, essent la part més interessant el porxo, tot de carreu, amb volta nervada de creueria quadripartida. Consta el conjunt de dos cossos, el primer més alt, amb porxo, cor i campanar d'espadanya, es segon, de l'església pròpia, amb volta de canó apuntat i amb contraforts a l'exterior. Presenta una coberta de teula a dos aigües. A la vora de l'ermita es troba un hort amb altres parets de pedra, font, portes de llinda i una data, "1710".
És un edifici del municipi de Caseres (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santa Anna ‑avui desafectada‑ és un exemplar interessant d'analitzar a causa de les modificacions que ha sofert al llarg dels segles. El conjunt forma dos cossos perfectament diferenciats. El primer és allò que queda d'una esglesia del mateix tipus que les de les Camposines, Berrús o Algars. Actualment està molt mutilada, car en passar a mans particulars, o abans, li deurien ser llevats tres o quatre arcs diafragma i les parets laterals de la primitiva fàbrica fins deixar‑la amb la mínima estructura (dos arcs) que pogués servar un cobert agrícola. Hi ha qui pensa, sense argumentar-ho, que les pedres que falten s'utilitzaren per a construir o ampliar l'església de Caseres. Aquests dos arcs i les restes de murs laterals permeten deduir les mides totals del primitiu temple, que són molt semblants a les dels temples germanes citats. Com en aquells, els arcs fan 5 m de llum i altres tants d'altura, i el gruix de les dovelles és el mateix que la separació entre arc i arc. Dibuixada la planta, sembla clar foren tres els arcs enderrocats, amb la qual cosa l'església d'Almudèfer faria 10 m de llargària. Tindria, per tant, les mateixes mesures que les esglésies de les Camposines i Berrús.
El segon cos és una prolongació de la primitiva església. Mesura 10 m de llarg per 12 m d'altura; té dos àmbits: nau coberta de canó apuntat, de 3 m de llarg, i absis poligonal, de 7 m de llarg, voltat de creueria. Estructuralment s'assembla molt a la parroquial de Caseres, que fou construïda més tard. No seria estrany que la d'Almudèfer n'hagués estat el model.
Si es compara Santa Anna amb les esglésies germanes de la Terra Alta i la Ribera, es pot pensar que el segon cos és una ampliació practicada a l'església primitiva construïda el segle XIII. Aquesta hauria estat bastida al mateix temps que el castell, i, segurament, com Sant Joan d'Algars, estava protegida per un recinte emmurallat. La seva funció primera fou atendre els serveis del castell −habitat per un carlà o per un frare templer administrador‑ i servir de parròquia als pagesos dels masos del terme. Quan a finals del XIII els templers incentivaren la repoblació de l'indret s'incrementà notablement la població fins a arribar als 16 focs assolits a mitjan segle XIV; aleshores els veïns decidirien ampliar el temple. Fou sempre l'església parroquial d'Almudéfer, que fou municipi propi fins a 1842
És una església (avui ermita) del municipi de Batea (Terra Alta). Es troba situada a uns 7 km a l'oest del cap del municipi, i a tocar del riu Algars. Inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’església de Sant Joan que hi havia al costat de l'antic castell d'Algars, ara reduït a un munt de pedres, en origen fou capella castral i parroquial d'una petita comunitat que habitava en masos propers. Avui és sufragània de la Transfiguració de Pinyeres. L'edifici està ben conservat, car actualment Sant Joan és lloc de romiatge de la contrada que hi acut sobretot el dia del sant patró. El temple d'Algars forma part d'un grup d'esglesietes de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre que per la seva tipologia Enric Ventosa les qualificà de "singulars". D'entre elles, potser l'exemple més representatiu és Sant Bartomeu de les Camposines. L’església d’Algars té planta rectangular i capçalera plana, la qual, transgredint els cànons de la orientació mira a ponent en lloc de fer-ho a llevant. La coberta, de doble vessant, està formada per lloses que descansen damunt set arcs diafragma apuntats de pedra, molt junts (0,70 cm), que arrenquen de terra formant una bancada de mig metre d'altura. Hi ha una porta adovellada i molt senzilla al peu de la nau, sobre la qual és probable que hi hagués un campanaret de cadireta. No té cap finestra. Al costat de la capella encara hi ha restes d'una casa que serví d’habitacle a l'ermità i de magatzem per als productes que recaptava el castellà d'Amposta
Sitges (Barcelona), 31 de gener del 1906 – Sitges (Barcelona), 1 d'abril del 1973. Fou un pintor surrealista, professor i sots-director de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i director teatral. El seu llegat es conserva al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques. Es poden trobar des de esbossos i figurins fins a fotografies del pintor. Participà activament en el corrent surrealista. La seva obra fou donada a conèixer per la revista L’Amic de les Arts. Exposà a les Galeries Dalmau de Barcelona, el 1930, presentat per Sebastià Gasch, i també en una de les exposicions de l’ADLAN. Com les de Joan Miró, les seves pintures presenten fons que suggereixen espais, formes isolades, com volums transparents, i línies capçades, en equilibri mecànic. Del 1930 al 1936 presentà a Sitges i a Barcelona obres de teatre contemporani (Cocteau, O'Neill, Pirandello) i clàssic. Professor de l’Institut del Teatre de Barcelona (1940), des del 1941 dirigí i decorà novament espectacles teatrals, a través del Teatro de Arte.
Banyeres del Penedès (Tarragona), 1905 - el Vendrell (Tarragona), 2001. Fou un dibuixant i escultor català. El seu aprenentatge fou autodidacte, tot i que va fer alguns cursos a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova amb Damià Torrents i el seu amic Joaquim Mir. Els seus primers quadres són de temàtica mediterrània i camperola.
Exposà individualment per primer cop a la Sala Parés de Barcelona el 1932. El 1935 va estar a Londres i París amb una beca de la Generalitat. Durant la guerra civil espanyola es va afiliar a la UGT i lluità a la batalla de l'Ebre. Després de la guerra va treballar un temps amb Ignacio Zuloaga i va obtenir alguns premis. Entre el 1947 i el 1955 va marxar a Mèxic, on va fer quadres de tema indigenista. El 1955 li dedicaren una sala a la III Biennal Hispanoamericana, que tingué lloc a Barcelona, on va exposar vint-i-tres escultures de pedra i bronze traslladades des de Mèxic. Durant l'anomenada «Semana del Indio» del Museu d'Art Modern de Madrid, hi exposà la seva obra escultòrica i pictòrica de Mèxic.
Les seves figures, de contorns arrodonits i monumentalitat continguda, es desenvolupen dins volums cúbics i cilíndrics. Té obres seves als museus d'art contemporani de Barcelona, Bilbao i Madrid, i al Museu Antropològic de Mèxic. A més, va oferir un moment per l'Institut de Cultura Hispànica de Califòrnia en memòria de Juníper Serra.[1] Destaca també la sèrie de dibuixos 700 rostres, feta entre els anys 1929 i 1985. El 1942 va obtenir el diploma de primera classe a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona, amb un nu femení, i el 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Barcelona, 26 de febrer de 1901 - Barcelona, 26 de novembre de 1992. Fou un pintor i dibuixant català. El seu estil és una espècie de realisme màgic, precís i estilitzat, sovint irònic i sobtat per algun detall insòlit o fantàstic, influït per Francisco de Goya, Honoré Daumier i William Hoggart. Al barri del Poblenou de Barcelona hi ha una plaça que du el seu nom. Estudià a l'Acadèmia Baixas i el 1920 amb Feliu Mestres a l'escola de Llotja de Barcelona, allà va aprendre la tècnica de les vidrieres artístiques, que treballa a la Casa Espinagosa.
Quan tenia uns 30 anys va guanyar dues vegades la beca Amigó Cuyàs i se'n va anar a viatjar per Espanya, per passar posteriorment un any i mig a París perfeccionant la seva tècnica i assumint els primers encàrrecs publicitaris de cartells o dibuixos per a revistes. Com a dibuixant, va fer il·lustracions, cartells i vitralls. Va dissenyar les figures i la decoració de l'obra de teatre El casament de la Xela, de Xavier Benguerel (1938). Del 1931 al 1933 col·laborà a la revista alemanya Der Querschnitt i il·lustrà, entre altres, el Quixot i les obres d'Edgar Allan Poe. El 1934 va fer la seva primera exposició individual a la Sala Parés, però després de la guerra civil espanyola, el seu art va perdre consideració i l'artista es va anar recloent progressivament al seu taller, centrant-se en la seva producció i aliè a les noves tendències, degut al seu ferm convenciment i criteri sobre què era l'art.
Durant els anys 60 una de les seves obres va ingressar en la col·lecció del llavors anomenat Museu d'Art Modern de Barcelona (actual MNAC) i va guanyar alguns premis de pintures. Durant aquesta època va realitzar les vidrieres de l'església de Sant Esteve de Granollers, aconseguida pel seu Retaule de Sant Esteve Protomàrtir. També va fer uns vitralls sobre els oficis per al Banc Transatlàntic de Barcelona, entre d'altres. El 1956 publicà 30 litografies seves comentades per l'autor i va col·laborar amb l'editor Josep Janés i Oliver.
Barcelona, 10 de setembre de 1916 - Sant Cugat del Vallès, 13 de maig de 1995. Fou un pintor, dibuixant i escriptor català. Va néixer a Sants, però a l'edat de sis anys la família es trasllada a Sant Cugat del Vallès. Als tretze anys, el 1929, entra d'aprenent al taller de pintura d'Antoni Petit Marsal. Assisteix entre el 1930 i el 1933, a l'Escola de Mestres Pintors de Barcelona obtenint cada any el Primer Premi de Decoració. Així mateix, guanya un concurs de cartells contra accidents, organitzat per la mateixa escola i, el 1934, resulta guanyador del concurs de cartells Fira i Festes de Sant Cugat.
Del 1934 al 1936 es forma a l'Acadèmia Baixas i a l'Escola de la Llotja de Barcelona, fins a l'esclat de la Guerra Civil. Lluita al costat de la República al front de Madrid fins que el 1939 s'exilia a França i fou internat en els camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló.
El 1942, entra d'oficial al taller de cartells i decoració de Joan Queralt Oliva, a Barcelona, i l'any següent s'estableix com a pintor decorador a Sant Cugat del Vallès. Col·labora en la fundació de l'agrupació Estudi d'Art, de la qual fou sots-president fins a la seva fusió amb Amics de Sant Cugat. A partir del 1970 i durant molts anys exerceix de professor de pintura a l'Escola Municipal de Belles Arts de Sant Cugat i més endavant mestre de taller i tècnic en procediments pictòrics a l'Escola Internacional de Pintura Mural Miquel Farré, també a Sant Cugat, fins a la seva dissolució.
L'any 1974 va sofrir una embòlia cerebral veient-se obligat a partir d'aleshores a fer una vida diària amb múltiples limitacions i forçat a necessitar, ja per sempre, l'ajuda dels altres. A partir d'aquest fet va haver de deixar la feina de pintor de parets però va poder continuar pintant quadres i escrivint versos sense els lligams de les obligacions quotidianes de la feina.
En la seva pintura emprà la naturalesa com a font constant d'inspiració, defugint els estils rebuscats, i se serví de tècniques a l'oli, vernissos i pigments mixtos. En els seus dibuixos utilitzà tintes xineses, aiguades, llapis de plom, carbó i pastel. Com a escriptor, és autor de diverses obres poètiques recollides a El llibre blau. Passaport a l'eternitat l'any de la seva mort. El seu germà, Francesc Cabanas i Alibau també era pintor i dramaturg. El seu fill Frederic Cabanas i Castells també és pintor. Ignasi Cabanas, familiar seu, dirigeix la Sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès
Barcelona, 1909 - Sant Cugat del Vallès, 1985. Fou un pintor i dramaturg català.
Als tretze anys es trasllada amb la seva família a Sant Cugat del Vallès i dos anys més tard comença a treballar a la Fàbrica de la Llana. Estudia perspectiva i escenografia a l'Institut del Teatre junt amb Adrià Gual. Va aprendre l'ofici de pintor a l'Acadèmia Baixas de Barcelona.
Per la Guerra Civil, el 1937, s'incorpora a la secció de topografia pels seus coneixements de dibuix. Finalitzada la guerra es trasllada a Madrid on coneix i estudia les obres clàssiques dels museus. Per la manca de materials de qualitat es decidí a realitzar les seves pròpies teles, que a més distribuïa a altres compradors i empreses. Als anys setanta es va poder dedicar exclusivament a la pintura, realitzant una àmplia quantitat de producció artística. L'’any 1983 culmina el seu recorregut artístic amb una retrospectiva a la Galeria Febo de Sant Cugat.
Va ser un pintor amb una barreja d'estil fauvista, impressionista i expressionista, de pinzellada àmplia, que transmetia una gran vitalitat gestual. A través del color aconseguia els efectes més expressius conjuntament amb la direccionalitat del traç. Va pintar bàsicament paisatges de Catalunya, Castella i Sant Cugat. El 1943 li fou atorgat el primer premi de Catalunya a l'Exposició Nacional de Belles Arts celebrada a Madrid. De la seva producció literària destaquen una obra teatral, La masia negra (1964), i un recull de narracions, La finestra del meu estudi (Incoherències d'un pintor) (1978). El seu germà, Miquel Cabanas i Alibau també era pintor i escriptor. El seu nebot Frederic Cabanas i Castells també és pintor. L'octubre de 2002 s'inaugurarà al costat del Monestir de Sant Cugat una escultura en record seu, obra de Pascal Plasència.
