lunes, 20 de enero de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jordi de Perpinyà)

És l'antiga capella de la noblesa rossellonesa, de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. Pertany al conjunt d'edificis a l'entorn del convent de Sant Domènec de Perpinyà, té el seu accés des de la zona dels absis de Sant Domènec. Aquesta església queda a l'est de l'església de Sant Domènec, paral·lela a la capella i sala capitular de Santa Maria. En l'actualitat és un edifici propietat de la municipalitat de Perpinyà, fins fa pocs anys pertanyent a una caserna militar, que està pendent d'una rehabilitació integral, que no es preveu abans d'uns cinc anys. L'interior està dividit en diverses plantes, fruit del fet d'haver estat seu d'una caserna.

La construcció d'aquesta església és de tradició gòtica, dins d'un ús de les formes gòtiques clarament arcaïzants, tot i que en molts detalls, com el dels dos capitells esculpits de l'absis, es fa palesa la presència del renaixement, tot i ser una obra del segle XVI.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan Evangelista de Perpinyà)

Sant Joan Evangelista de Perpinyà, coneguda com la Funerària, és la capella gòtica del Campo Santo de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord. Va ser construïda com a capella funerària del claustre - cementiri anomenat amb l'italianisme de Campo Santo, tot i que amb el pas dels segles ha fet també d'església del seminari diocesà i de seu dels Arxius Municipals de Perpinyà. Està situada en el barri de Sant Joan, al costat mateix de la catedral de Sant Joan Baptista. És a l'angle nord-est del Campo Santo. És una església gòtica d'una sola nau, capçada a llevant per un absis poligonal també gòtic.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan Baptista de Perpinyà)

És l'església gòtica, actualment catedral i anteriorment parròquia principal de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.
És seu episcopal des del 1601, quan s'hi va transferir la seu de la diòcesi d'Elna (substituint com a seu principal la llavors catedral d'Elna) i, des de 1817, seu de la diòcesi de Perpinyà - Elna. Oficialment, totes dues esglésies són concatedrals del bisbat.

Està situada en el barri de Sant Joan, al bell mig de la vila vella de l'actual ciutat de Perpinyà. De fet, ocupa la major part de l'espai on es trobava la cellera originària de la vila de Perpinyà. La façana s'obre davant de la plaça de Léon Gambetta, mentre que marquen el perímetre del conjunt catedralici els carrers d'Edmond Bartissol, del Castellet, del Bastió de Sant Domènec, de l'Almirall Ribell i de la Revolució Francesa. El carrer dels Abeuradors també s'obre davant de la façana principal.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Domènec de Perpinyà)

També anomenat sovint amb la forma castellanitzada de Sant Domingo, era la capella (i, per extensió, del convent mateix) de la seu de l'Orde dels predicadors (dominics) de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.

És al barri de Sant Jaume, però a l'extrem de ponent, ran mateix del de Sant Joan, i a prop de l'església actualment catedral de Sant Joan Baptista. L'espai del convent està delimitat pels carrers del Bastió de Sant Domènec, de François Rabelais, de l'Acadèmia, de Sant Francesc de Paula i la plaça de la Revolució Francesa (antigament plaça de Sant Domènec), on hi havia l'entrada principal: el carrer que dóna a aquesta plaça venint de la catedral és el carrer de la Revolució Francesa, que antigament es coneixia com a carrer dels Jacobins (denominació francesa dels dominics) o carrer de Sant Domènec. Al costat nord-oest del conjunt monàstic hi havia hagut el Bastió de Sant Domènec, ara desaparegut. Del conjunt monàstic de Sant Domènec roman dempeus la gran església conventual de Sant Domènec, gòtica, el claustre, del segle XVI, la capella capitular i la capella de Sant Jordi, en part malmesa. La resta d'edificis conventuals foren transformats en casernes, escola i altres dependències miitars. L'església, que data de finals del segle XV, és una edifici del gòtic final, amb elements de transició cap al renaixement sobretot a l'ornamentació escultòrica dels capitells del claustre conservat, un dels dos que tenia el convent. També s'ha conservat la capella de Santa Maria. Des de finals del 2016 el claustre del monestir alberga els Arxius Municipals de Perpinyà.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria dels Àngels de Perpinyà)

La capella de Santa Maria dels Àngels de Perpinyà és l'única església conservada del convent dels Frares Menors de Sant Francesc de la ciutat de Perpinyà, a la comarca del Rosselló, de la Catalunya del Nord.

És a la zona de ponent de la vila vella de Perpinyà, a prop de Sant Mateu. És en el carrer del Mariscal Foch, a l'espai que havia ocupat l'Hospital Militar de la ciutat, a la part posterior, meridional del gran edifici de correus d'aquesta ciutat.


Pintors Catalans (Antoni Oliver Buxó)

Sabadell, 1833 - Sabadell 1904. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell i, com el seu germà Frederic Oliver Buxó, fou deixeble de Josep Margalef i pintor de temes casolans i religiosos d’un realisme detallista i clar.

Pintors Catalans (Frederic Oliver Buxó)

Sabadell, 1833 -1904. Fou un pintor sabadellenc, especialitzat en natures mortes i en clarobscurs. Llicenciat en dret, com a pintor va ser deixeble de Josep Margalef. El seu germà, Antoni Oliver i Buxó, també va ser pintor i un dels fundadors del Banc de Sabadell.
L'any 1887 va participar en l'exposició que va organitzar l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell a l'Ateneu Sabadellenc, presentant una natura morta, un paisatge i un estudi de fruites, entre d'altres. L'any 1889 hi mostrava una natura morta.
El seu estil es va veure molt influït per l'obra de Zurbarán. Els seus treballs mostren una bona dosi de realisme, amb especial atenció als detalls. Es conserva obra seva al Museu d'Art de Sabadell

Pintors Catalans (Jaume Morera i Galícia)

Lleida, 1854 - Madrid, 24 d'abril de 1927. Fou un pintor paisatgista català. Era germà del polític i poeta Magí Morera. Era un dels deixebles de Carlos de Haes, junt amb Beruete, Juan Espina o Agustín Lhardy.

La seva obra dins del gènere del paisatge presenta l'assumpció de les propostes realistes basades en l'observació directa de la natura. Les seves obres principals corresponen a paisatges dels paratges de la serra de Guadarrama, algunes marines i penya-segats de la costa cantàbrica, i paisatges europeus de la seva primera etapa. Morera va tenir un paper decisiu en la creació del Museu d'Art de Lleida que avui porta el seu nom, al qual aportà una important col·lecció artística

Pintors Catalans (Cristòfol Montserrat i Jorba)

Barcelona, 1866 - Barcelona, 1935. Fou un pintor català especialitzat en el gènere del retrat durant els segles XIX i XX. Obtingué la insígnia de Gran Cavaller de la Reial Gran Corona d'Itàlia (1929) i la Gran Placa d'Alfons XIII pels seus retrats de Benito Mussolini i de diferents personalitats de la monarquia espanyola, a més d'altres personatges relacionats amb la reialesa europea i la burgesia espanyola.
Com la majoria dels pintors del seu entorn Cristòfol Montserrat Jorba va estudiar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, altrament coneguda com La Llotja per ser també el centre dels comerciants de Barcelona. Allà cursà dos anys acadèmics entre 1881 i 1883 sent un dels millors estudiants de la seva promoció, amb menció honorífica a l'assignatura de “Dibuix Antic”. Montserrat Jorba també es matriculà en les assignatures de “Dibuix del Natural”, “Secció 1 Colorit”, “Secció Còpia d'Estampa” i “Perspectiva”. Durant aquesta època que Montserrat i Jorba va ser alumne del professor Lluís Rigalt, cèlebre artista conegut per ser el precursor de la pintura au plein air a Catalunya amb clares influències del romanticisme.

A partir de 1883 Montserrat i Jorba ja no tornà a matricular-se a l'acadèmia barcelonina i acabà completant els seus estudis en altres centres acadèmics de París i Madrid. Contràriament a la norma de l'època, durant la seva estada a la capital espanyola l'artista no va estar matriculat a la prestigiosa Escuela Central de Madrid, actual Facultat de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid, fet pel qual es creu que podria haver estudiat a una acadèmia privada. El seu èxit en els estudis va anar seguit d'una carrera professional en auge que el portaria a retratar a personatges il·lustríssims.

Pintors Catalans (Francesc Masriera i Manovens)

Barcelona, 28 d'octubre de 1842 - 15 de març de 1902. Fou pintor, escriptor i orfebre. Amb un gran coneixement de l'ofici de l'argenteria, va desenvolupar també una sòlida formació en pintura. Cultivà el gènere del retrat i la pintura anecdòtica, testimoni de la vida i els costums de la burgesia barcelonina de l'època, que el van fer mereixedor d'un gran reconeixement social. Francesc Masriera va viure els primers anys de formació artística en el taller del seu pare. Podria haver entrat al taller al voltant de l'any 1855, quan tenia 13 anys; però també s'ha apuntat que en aquesta edat es traslladà a Ginebra amb Josep Pelegrí Clariana (gravador de la joieria Masriera) per estudiar a l'Escola de Belles Arts la tècnica de la pintura sobre esmalt, que després introduí a Barcelona com una gran novetat a l'època; i que el 1856 gaudí de l'oportunitat de residir un temps a París i tornà a Ginebra.

Els tallers familiars dels Masriera varen estar situats als carrers Vigatans, Ferran i Bailèn, un entorn privilegiat social, cultural i artísticament, ja que en els dos primers s'hi establien els comerços de major categoria a la Ciutat Comtal, on acudien la burgesia barcelonina i els impulsos empresarials més nous; a més a més, en aquests carrers també estaven situats els de Francesc Vidal, Josep Vilaseca, Gaspar Homar, Lluís Rigalt, Rossend Nobas i Josep Reynés, per exemple. Per tant, era un nucli d'artistes, intel·lectuals, industrials i empresaris interessats en el progrés i la modernitat.
El 1857 Francesc i el seu germà Josep ingressaren a l'acadèmia de Josep Serra i Porson, pintor realista d'un gran anecdotisme, professor de la Llotja i capdavanter d'un dels corrents artístics catalans més destacats d'aquells anys. A diferència del seu germà Josep, però, manca documentació que verifiqui el seu ingrés a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, tot i que hi ha autors que confirmen el seu estudi de dibuix i pintura a la Llotja. També hi ha un grup d'historiadors que consideren la seva formació pictòrica a través de la via de l'autodidactisme, gràcies a l'ofici d'esmaltador en l'obrador familiar.

El 1860 se celebrà a Barcelona l'Exposició Industrial i Artística de Productes del Principat de Catalunya, màxim exponent del procés industrialitzador de Catalunya; i en la secció d'argenteria es varen mostrar un gran nombre de peces d'ornament personal i servei domèstic, algunes d'elles del seu pare, Josep Masriera i Vidal, que sobresortí notablement per damunt dels altres expositors del seu camp per la qualitat de les seves obres i l'ús de la màquina de guilloixar, pràcticament desconeguda a Espanya.
El 1871 obrí el seu estudi particular i establí el seu domicili al carrer dels Cotoners, número 14. En aquest any es podrien establir els orígens pictòrics de l'artista, amb la seva participació en l'Exposició General Catalana. Durant l'agost de 1872 tornà tot sol a París, on establí contactes amb els marxants Adolphe Goupil i Fréderic Reitlinger. El 1875 obrí el seu nou estudi en un palauet del carrer de Bruc, a prop de la Gran Via. El 1879 es traslladà a Granada i conegué a Eduardo de Carondelet y Dato, duc de Bailèn. El 1882 Francesc i el seu germà Josep ingressaren a la Societat Artístico-Arqueològica de Barcelona per la seva condició d'argenters i pintors. La seva pertinença a nombroses acadèmies i organismes públics i privats demostra la consideració de la qual gaudien a Barcelona i altres ciutats espanyoles.
El 1901 la societat Masriera Hermanos establí relacions amb empreses franceses i suïsses del ram de la joieria, col·laboració per la qual pogueren introduir les novetats internacionals que s'esdevenien en aquest camp a principis de segle.
Aquesta doble vessant d'orfebres i pintors els atorgà una dimensió estilística i formal molt més àmplia que la del seu pare, format en la línia dels gremis tradicionals.