sábado, 16 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Catedral de la Seu d'Urgell)

És un temple catòlic dedicat a Santa Maria situat a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), seu catedralícia del Bisbat d'Urgell i principal temple de la diòcesi. És l'única catedral íntegrament romànica de Catalunya, considerada un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera
El temple data del segle xii i està presidit per la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat. Aquesta talla policromada del segle xiii, situada dins l'absidiola de l'altar major, és d'estil romànic i va ser restaurada el 1922. Sovint és anomenada Mare de Déu d'Andorra, segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna

Cal esmentar que la ciutat de la Seu d'Urgell pren precisament aquest nom pel fet d'ésser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral. Aquesta és la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament, tot i que la primera de les tres ja fou erigida a la plana on al voltant nasqué un nou barri anomenat en llatí vicus Sedes Urgelli, és a dir barri de la Seu d'Urgell, entenent seu com a càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi



Esglésies romaniques de Catalunya (Catedral de Girona)

Es la seu catedralícia del Bisbat de Girona i el major temple cristià del bisbat i de la província homònima. Els bisbes de la diòcesi de Girona són documentats genèricament l'any 516. Segons alguns documents del segle vii el seu culte era equiparable a les diòcesis de Toledo i Sevilla. Durant l'ocupació musulmana entre els anys 715 i 785 va ser transformada en mesquita. La seva major particularitat és que té la nau gòtica més ampla del món, de 22,98 metres, que és alhora la nau més ampla de qualsevol estil llevat de la de basílica de Sant Pere del Vaticà, que fa vint-i-cinc metres. Situada estratègicament al nucli central de la ciutat antiga, conegut com la Força Vella, coincideix amb el traçat urbà de Gerunda, assentament d'època romana del qual encara en romanen mostres de muralla a l'actual plaça de la catedral.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia i Santa Júlia d'Elna)

Es troba a la ciutat d'Elna, en el municipi del mateix nom, a la comarca del Rosselló, (Catalunya Nord). Romànica dels segles XI - XIII amb elements gòtics, va ser la seu del bisbat d'Elna fins que aquest va passar a ser Bisbat de Carcassona el 1801, després de la Revolució Francesa, per recuperar el 1817 el Bisbat d'Elna-Perpinyà, passant a ser-ne seu principal la catedral de Sant Joan de Perpinyà. Té planta basilical de tres naus i tres absis a l'extrem oriental. La nau central es cobreix amb volta de canó (d'uns 8 metres d'amplària) i les laterals amb quart d'esfera, si bé originalment es cobria amb bigues de fusta. Els pilars que sostenen i separen les naus responen a tipus diferents. Alguns, del segle XI, són cruciformes amb semicolumnes adossades.
Exteriorment, l'absis major és reforçat per dos contraforts i amb una sèrie d'arcs cecs i lesenes. A la part baixa de l'absis sobresurt una absidiola reforçada també per contraforts i que correspon a una cripta actualment cegada. Al voltant dels absis hi ha els murs que havien de formar l'arrencada de la capçalera gòtica inacacabada del segle XIV, que només arriben a uns tres metres d'altura.

La façana principal, als peus de l'església, presenta una portalada amb d'arc de mig punt sense decoració. La part baixa de la façana presenta un aparell de còdols. en alguns llocs disposats a espiga i en d'altres més irregularment; més amunt canvien a carreus ben tallats combinats amb arcuacions llombardes amb arquivoltes planes de basalt negre
El campanar se situa a l'angle sud-oest, sobre la façana principal, i és de planta quadrada i massís, de quatre pisos d'alçària. A cada pis hi ha quatre arcs a cada façana, que són tots cecs excepte els dos arcs centrals als dos pisos superiors. Els arcs del primer pis duen arquivoltes de basalt negre. A l'altra banda de la façana hi ha un campanar més petit de còdols i maons que es considera del segle xiv i que es relaciona amb les fortificacions de la catedral, igual que els merlets que coronen la façana principal. Al llarg del costat sud de l'església s'hi van afegir capelles d'estil gòtic entre els segles XIII i XV, i s'hi va obrir una nova porta

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Terrassa)

És un edifici religiós situat a la plaça Vella de Terrassa i dedicat al Sant Esperit. L'any 2004 el Vaticà va crear el nou bisbat de Terrassa, com a segregació del bisbat de Barcelona, i va decidir fer servir la basílica del Sant Esperit com a nova catedral. D'aquesta manera es recuperà l'antic bisbat d'Ègara que ja havia existit entre els segles V i viii, en què fou dissolt, potser, arran de la invasió sarraïna (i trobar-se en zona fronterera), i que tenia com a seu el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere; precisament la parròquia de Sant Pere fou traslladada al Sant Esperit quan es va aixecar la nova basílica, entre els segles XVI i XVII. 

 

Pintors Catalans (Soledad Martínez García)

Barcelona, 1901-1996. Fou una pintora catalana. Es va formar a Barcelona i a París, de la mà d'André Lhote i Othon Friesz, ciutat on va néixer la seva passió per Cézanne.
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.

La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno. L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia.

Pintors Catalans (Josep Martinell i Bruguera)

Palafrugell (Girona), 14 d'octubre de 1912 – 12 de març de 2001. Fou un planià i pintor autodidacte palafrugellenc. Pintor de parets als seus inicis des dels catorze anys, va continuar l'ofici familiar de pintor decoratiu i és considerat un autodidacte, ja que no va poder rebre classes d'art. Al llarg de la seva trajectòria destaca la decoració pictòrica, el dibuix amb estil propi i peces artístiques amb variada presentació. També va pintar rètols i mobles per a antiquaris. Els hiverns de 1942 i 1943 va treballar de pintor-decorador a un taller artístic de Barcelona i va viatjar durant un temps a París i Brussel·les. El 1946 va col·laborar amb el pintor Guillem Soler en la realització dels morals dels altars i capelles de l'església de Sant Martí de Palafrugell

A l'acabar la Guerra Civil Espanyola, va escriure per a la publicació gironina El Pirineo (1940 – 1941) i els anys 1972 i 1973 va ser cronista de la revista de publicació setmanal Destino. Entre 1968 i 1995 va col·laborar de la Revista de Palafrugell amb les seves il·lustracions i escrits, sota els epígrafs «Quadern groc» i «La memòria trossejada». També va escriure articles per la Revista de Girona, Fruita del Temps, Clarisme i La Vanguardia. El 1980 va liderar un grup d'intel·lectuals en la creació d'una nova revista local creada, però la iniciativa no va prosperar i Palafrugell es va quedar sense revista durant tot el període de la Transició democràtica espanyola. També es troben obres seves a la publicació suïssa Gazette de Lausanne i en plafons d'entitats tant de Palafrugell com de Madrid o Alexandria (EUA).
Placa del primer punt de la Ruta Josep Pla a la Fundació Josep Pla amb un dibuix de Josep Martinell

Martinell conegué Josep Pla i Casadevall al restaurant Cal Tinyoi a finals de la dècada del 1940 i iniciaren la seva relació arran la seva participació artística l'edició de bibliòfil Peix fregit (1954), juntament amb Lluís Medir i Jofra. Posteriorment també va il·lustrar llibres com la recopilació musical de Ricard Viladesau Quadern d'havaneres (1985) o l'obra Pascualín y el extraño bosque de hayas (1991) de la pedagoga Teresa Juvé. Progressivament es va anar forjant una estreta amistat amb l'escriptor, fins al punt de ser-ne confident; era una «amistat de poble», segons definí Martinell. A finals del segle XX va deixar constància de la seva amistat i admiració a Josep Pla amb la publicació dels llibres Josep Pla vist de prop (1972), Josep Pla vist per un amic de Palafrugell (1996) i Escrits d'ahir (1999). Va ser nomenat pel mateix Pla patró de la Fundació privada Biblioteca Josep Pla per tal d'assessorar la institució i participar en la posada en marxa de diversos projectes com ara de la Ruta Josep Pla.
No es casà i visqué gran part de la seva vida amb una seva germana. Martinell fou un amant de la cultura francesa; cada dia llegia premsa francòfona, París va ser el seu món de referència i Apollinaire i Prévert van ser un dels literats que més seguí.

Pintors Catalans (Lluís Marsans i Julià)

Barcelona, 31 de diciembre de 1930 - Barcelona, 16 de gener de 2015. Fou un pintor d'art contemporani català. El seu treball més conegut és el d'una col·lecció que recrea el món de Marcel Proust en l'obra A la recerca del temps perdut. A partir de 1980 exposa regularment a la galeria Claude Bernard de París.
A conseqüència de la Guerra Civil espanyola va passar la seva infància a París, entre 1936-1940, quan tornà a Barcelona.

El 1947 viatjà a Mèxic i als Estats Units. A Nova York va conèixer a Salvador Dalí, mitjançant la seva amistat amb Ismael Smith Marí, i descobrí l'art contemporani. Decidí dedicar-se a la pintura, i de tornada a Barcelona, un any més tard, començà a estudiar al taller de Ramon Rogent i Perés. Joan Ponç l'introdí en el treball dels artistes del grup Dau al Set. En aquest període, Marsans s'interessà també per la Bauhaus, i viatjà a Ais de Provença per trobar-hi al seu fundador, en Walter Gropius. En aquest viatge, va visitar una exposició de Cézanne que el farà canviar d'orientació el seu treball.

A començaments de 1950, abandonà el taller de Rogent i continuà en solitari les seves investigacions tècniques i estètiques. Entre 1955-1960, il·lustrà uns textos d'Edgar Allan Poe i col·laborà amb Josep Antoni Coderch. La trobada amb Marcel Duchamp a Cadaqués provocà en Marsans la identificació amb un nou llenguatge plàstic. A començament del 1960, integrà la figuració i l'art abstracte dins de la seva pintura. La "Suite Pacioli" és el reflex d'aquestes experiències. Aquestes obres de petit format posen en evidència el seu interès per les matemàtiques. Va conèixer el pintor Ramón Gaya.

Entre 1966-1972, després d'un període d'experimentació i d'investigacions pictòriques, enfrontà un tema concret de caràcter literari, "A la recerca del temps perdut" de Marcel Proust. Paral·lelament, treballà la figura humana i començà els dibuixos de flors. El 1972, Marsans presentà per primera vegada la seva obra al públic a la Galeria Trece de Barcelona.
A partir de 1973, abandonà l'abstracció i tornà a la figuració. Començà a pintar paisatges i edità la "Suite anònima" el 1978. El 1980 treballà amb la galeria Jacod de París que edità els gravats de Proust. A partir d'aquesta data exposà regularment a la galeria Claude Bernard de París.
Marsans abordà nous temes figuratius, com ara els temes de la música, de les naturaleses mortes i dels llibres, sempre amb la intenció secreta de treballar la verdadera relació entre les coses. Passà una estada a Venècia i, des de 1995 abordà una pintura més conceptual i esbossos de la figura humana.

Pintors Catalans (Marià Antoni Espinal i Armengol)

Terrassa, 30 de octubre de 1895 — Terrassa, 15 de agosto 1974

Deixeble de Francesc Galí. Es presentà a Barcelona el 1917, i l’any següent anà a París. El mateix 1918 s’incorporà de nou a Barcelona, a l'Agrupació Courbet, acabada de fundar, i més tard es retirà als seus negocis. Reuní una important col·lecció de pintura gòtica hispànica (on sobresortien peces d’Huguet, Pere Serra, Bartomeu Baró), que el 1959 li fou adquirida pel Museo de Bellas Artes de Bilbao.

Pintors Catalans (Maria Rosa Rodrigo)

Reus, 1937 (Tarragona). És una pintora catalana. Després del seu naixement els seus pares es traslladen a Barcelona. En aquesta ciutat comença els seus estudis artístics l'any 1955 a l’escola d’Arts i Oficis; quatre anys més tard es matricula a l’escola Superior de Belles Arts de Barcelona on finalitza els estudis el 1964. També aprèn litografia a l’Escola d’Arts del Llibre de la Ciutat Comtal. Quant fa la carrera de belles arts coneix al que serà el seu marit, Horts Müller, un economista alemany. Cap al 1965 se'n va Alemanya amb el seu marit, encoratjada per un dels seus professors que li parla de les bones oportunitats que pot tenir en aquest país en el camp de la il·lustració. Comença treballant d’il·lustradora per a contes de nens però ho acaba abandonant, ja que no li agrada. Posteriorment treballa com a decoradora en una important botiga de mobles a Essen, on roman nou anys. L’empresa li concedeix un dia lliure per anar a la Facultat d’Art de la Universitat Duisburg-Essen, on fa estudis de gravat durant quatre anys. Finalment deixa de banda la decoració per dedicar-se en exclusiva a la pintura i al gravat. El 1970 mostra la seva obra en exposicions col·lectives i fa la primera mostra individual el 1977 a la Kuntskabinett Henkel, Essen HP Galeria, a Langenberg.

Per tenir contacte amb Espanya l'artista viatjava cada any a passar les vacances estivals i aprofita l’estava per visitar galeries d’art i per veure les obres dels seus companys. La segona exposició individual la realitza a la Galeria de Vilanova, a Vilanova i la Geltrú, i a partir d’aquest moment alterna les mostren entre Alemanya i Espanya. El 1981 es presenta a la Galeries Syra de Barcelona, és la seva primera mostra a la ciutat Comtal i la crítica és molt positiva. Invitada per l'artista Josep Filella, l'any 1982, exposa al Centre de lectura. Continua amb les seves mostres a Düsseldorf i a Gütersloh. El 1985 torna a la Galeria Syra i, el 1988, a la Galeria Jaimes de Barcelona. L’any 1999 té dues exposicions importants: d'una banda, al Consolat General d’Espanya a Hannover, amb la participació del casal català d’aquesta ciutat, segurament la més important de la seva trajectòria; i d’altra banda, a la Sala Blanquerna de Madrid, organitzada per la Generalitat de Catalunya. Ambdues són mostres retrospectives en les quals es pot veure una bona selecció d’obres, i esdevenen homenatge i reconeixement al seu treball. Fa també una exposició a la Sala Llac de Tarragona amb obres inspirades en el paisatge del delta de l’Ebre que combina amb quadres d’altres sèries.

Torna a Espanya i obre una galeria que anomena Un Espai (2006-2009) a Cunit (Tarragona) per poder exhibir-hi obres d’art. Allí exposen Carmen Cobertera, Charles Collet, Claude Collet, Josepa Filella, Andrés Francesch, Anabel Jujol, Pilar López, José del Rio i Juan Soler-Jové. Després de quatre anys de treball per mostrar obres d’art actuals i de qualitat, es veu obligada a tancar per problemes econòmics, malgrat l'acceptació que tenen les mostres realitzades.