martes, 30 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume d'Espolla)

És una església del municipi d'Espolla inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta rectangular, orientada a tramuntana, que consta de tres naus i coberta a doble vessant. La nau central té una alçada major que les laterals i en els seus murs exteriors s'hi ha practicat una sèrie de contraforts que descansen sobre els sostres, a una vessant, de les naus laterals. A una banda de l'edifici queda adossat el campanar que consta de dos cossos: una torre de planta quadrada amb ràfec de totxo sobre la que es disposa el campanar de planta octogonal amb quatre obertures d'arc de mig punt, rematades per una cúpula feta de totxo. Mentre que la torre ha estat arrebossada el cos octogonal deixa al descobert el parament de mur original fet de pedruscall. L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada al mur occidental de l'església. La façana, molt senzilla des d'un punt de vista decoratiu, presenta una porta de llinda emmarcada per carreus de pedra ben escairats, un nínxol d'arc de mig punt i un òcul en la part superior. Tota la façana ha estat arrebossada contràriament a la resta de l'edifici on s'hi ha deixat al descobert el parament fet de pedruscall lligat amb argamassa. En alguns trams de mur l'aparell és de lloses de pissarra i fragments de terrissa units amb argamassa (solució molt comuna a construccions del segle XVIII que trobem als voltants). A l'interior les voltes són de canó i de llunetes

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle de Bàscara)

És una església del municipi de Bàscara (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada dins del nucli antic de la població de Bàscara, a l'extrem nord del terme corresponent amb la zona més alta de la vila, damunt del riu Fluvià.
Església d'una sola nau rectangular amb absis poligonal i capelles laterals. La nau està coberta amb volta de creueria mentre que l'absis presenta una volta poligonal i les capelles volta de canó amb llunetes. Corresponen a la transformació de l'edifici duta a terme en època barroca. Alhora, tot el temple es troba sobrealçat per un mur. La façana principal està orientada al nord i presenta un gran campanar de planta quadrada, bastit damunt les restes de dues pilastres que formaven part de l'antic campanar de cadireta original. El portal d'accés actual és rectangular i està emmarcat amb pedra, tot i que força restituït. Damunt seu hi ha dos rosetons disposats en vertical, dels quals el superior té decoració calada central i l'inferior vitralls acolorits. La façana està rematada amb un coronament esglaonat. Del mur sud destaca la porta romànica original d'accés al temple, actualment convertida en finestral. És d'arc de mig punt adovellada, amb els brancals bastits amb carreus ben tallats i amb una motllura que recorre la intersecció entre el timpà i la llinda, aquesta última decorada amb motius figuratius, potser de gaire gremial. Damunt de la clau del timpà hi ha un relleu amb creu grega inscrita dins d'un cercle. L'interior del temple està enguixat i decorat amb motllures pintades. El cor està situat als peus de la nau.  La construcció romànica és bastida amb carreus de pedra ben escairats, disposats en filades. Se'n conserven trams al parament del frontis, en alguna part dels murs laterals i a la capçalera de la nau, sobre l'absis actual, on hi ha fragments de la cornisa romànica

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Helena de Rodes)

O Santa Creu de Rodes és una església del municipi del Port de la Selva. Està situada a l'est de les ruïnes del poblat medieval de Santa Creu de Rodes, aproximadament a un quilòmetre al nord de distància del monestir de Sant Pere de Rodes. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional. És una església de tres naus amb capçalera de planta lleugerament trapezoïdal orientada a llevant, i una torre troncopiramidal adossada a l'absis, actualment distribuïda en dues plantes. Presenta obertures d'arc de ferradura i un campanar d'espadanya de dos ulls a la part superior, afegit en època moderna. El temple és fruit de les diverses fases constructives que l'han anat modificant. En origen, l'església tenia una sola nau rectangular capçada a llevant per la torre, coberta amb embigat de fusta. Al segle x se li va afegir l'absis trapezoïdal i dues absidioles o braços que li proporcionaren una planta de creu llatina.

Entre els segles XVI i XVII s'afegiren les dues naus laterals i es reformà l'estructura de la nau principal. Tant aquesta com l'absis foren cobertes amb volta de canó, amb unes grans arcades de pedra de mig punt per comunicar els tres espais. També és en aquest moment que s'afegeix el campanar d'espadanya a la torre i es reformen els pisos interiors, cobrint-los amb voltes de canó. Més endavant, però dins del mateix període, s'afegí un atri o galilea davant la façana de ponent, actualment enrunat. Per últim, al segle XVIII, cal destacar la construcció d'una nova sagristia molt propera a l'antiga, la qual s'havia edificat al segle XV, damunt el cementiri en funcionament des del segle X.
El temple presenta algunes obertures més a les façanes, destacant algunes espitlleres i altres finestres rectangulars, emmarcades amb carreus de pedra, d'obertura moderna. Pel que fa a la portalada, actualment inexistent, cal dir que fou reformada en època moderna. La construcció és bastida amb pedra desbastada de diverses mides, disposada formant filades més o menys rectangulars, amb fragments de material constructiu.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís del Terrer)

O l'església del Terrer és una església del municipi de Llançà (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada a uns dos quilòmetres al nord-est del nucli de la Valleta i a ponent del nucli urbà de la població de Llançà, en un replà de la carena del coll del Terrer. Es tracta de les restes consolidades del petit temple del Terrer, d'una sola nau amb absis de planta semicircular ultrapassat de ferradura. La nau, sense volta, presenta els murs perimetrals arrasats, amb una alçada màxima conservada d'uns dos metres. L'absis, en canvi, conserva la volta de quart d'esfera amb restes de l'encofrat original i dues finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt, obertes als paraments de llevant i migdia. L'arc triomfal ha estat completament restituït i està bastit amb carreus de pedra desbastada.

L'església presenta la particularitat de tenir tres portes, obertes als murs de ponent, tramuntana i migdia. A l'interior de la nau hi ha un banc corregut de pedra adossat als murs perimetrals i, a la banda de tramuntana, la base d'un pilar adossat procedent d'un d'arc toral. També hi ha les restes d'un paviment de morter allisat, sota el qual apareixen rastres d'un altre paviment de morter i picadís ceràmic.
L'aparell és de grans pedres desbastades amb predomini de la pissarra, lligades amb morter de calç. A la part inferior de l'absis hi ha quatre grans filades bastides amb la tècnica del "opus spicatum"


Pintors Catalans (Joaquim Vancells i Vieta)

Barcelona, 28 de juny de 1866 - Barcelona, 26 de desembre de 1942. Fou u pintor català pertanyent al corrent modernista, i artífex de l'escola pictòrica de Terrassa és considerat com un dels paisatgistes més importants. Va ser un home polifacètic, va fer decoracions i disseny de mobles, va fer de mestre, va organitzar activitats culturals i va promoure la conservació del patrimoni artístic i arquitectònic de Terrassa. Va ser l'impulsor del modernisme a Terrassa, juntament amb el barceloní Alexandre de Riquer que va viure llargues temporades a la ciutat. Però sobretot, va ser un pintor paisatgista. En una primera època pinta paisatges amb boira i obagues boscoses, quadres que són entre el millor de la pintura catalana de l'època i que van tenir molt èxit. Aquesta pintura grisa va evolucionar cap a una altra de més lluminosa, possiblement influït per les seves estades a Llavaneres, però no va ser reconeguda fins al final de la seva vida, cosa que el va obligar durant força temps a pintar paisatges boirosos per poder viure. Fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Pintors Catalans (Andreu Solà i Vidal)

Ripollet (Girona), 1863 - Ripollet (Girona) 1902. Fou un pintor català. Fill d'una nissaga de tendència liberal, establerta a la vila en la segona dècada del segle XIX, el seu pare, Joan Solà i Buxó, propietari, estudià agrimensura a la Llotja de Barcelona. Andreu Solà i Vidal assistí a l'escola primària a Ripollet i a la secundària probablement a Sabadell, però, ben aviat, la seva destresa per al dibuix i la pintura aconsellaren la família de matricular-lo a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1881-1884). Es formà també a Madrid a partir de 1885 (a l'Escola Especial de Pintura de San Fernando d'Alcalá de Henares) i va viure a París durant nou mesos, entre 1889 i 1890, on es relacionà amb Ramon Casas, Miquel Utrillo i Santiago Rusiñol.

A partir de 1893 s'establí definitivament a Ripollet a la casa familiar dels pares i germans (la seva mare havia contret segones núpcies amb el farmacèutic de la vila), fins a la seva mort prematura, a causa d'una malaltia coronària, als trenta-vuit anys. La seva pintura s'especialitzà en la temàtica localista, que tractà en una setantena d'obres dins una estètica realista separada del modernisme (allunyada del grup de París), sense deixar de banda una certa preocupació social. Il·lustrà l'obra Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer (1888)

Pintors Catalans (Alexandre de Riquer i Ynglada)

Calaf (Barcelona), 3 de maig de 1856 - Palma de Mallorca (Illes Balears), 13 de novembre de 1920. ill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i a Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, alimentat pel japonisme i el prerafaelitisme, i també l’Arts and Crafts Movement, de William Morris, seguint les idees dels quals propugnà l’aplicació de les arts als productes industrials i als objectes de la vida quotidiana, ja fos en el disseny de mobles i d’objectes decoratius, el cartell, la il·lustració de llibres o l’exlibrisme, i es convertí d’aquesta manera en un dels principals introductors a Catalunya del dibuix i la pintura simbolistes, d’arrel prerafaelita. Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’exlibris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual feu classes a J. Triadó, J. Renart, F. Galí, J. Diéguez i J.M. Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial.

Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’exlibris l’essència del seu món poètic, elegíac. Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental. Els anys del decenni del 1880 col·laborà a La Ilustració Catalana i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells. Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació. Aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a Luz, Joventut, Ilustración Artística, els exlibris i els cartells ja plenament modernistes.

Amb els llibres (també il·lustrats per ell) Quan jo era noi (1897), narracions de tipus autobiogràfic i els reculls de poemes Crisantemes (1899) —una de les primeres experiències de poesia en prosa—, Anyoranses (1902) —escrit arran de la mort de la seva dona, la musa inspiradora— i Aplech de sonets (1906), als quals cal afegir el Poema del Bosc (1910), es convertí en un dels poetes i prosistes més característics del vessant simbolista del modernisme literari, amb una clara predilecció pel prerafaelitisme anglès i el model de Dante Gabriele Rossetti. Vers el 1910 abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia en una exaltació panteista de la natura, tal com posa de manifest l’esmentat Poema del Bosc. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí. El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.

Pintors Catalans (Josep Pujol i Brull)

Cornellà de Llobregat (Barcelona), 1871 - Alella (barcelona), 14 de setembre del 1936. Va ser un arquitecte, pintor i intel·lectual polifacètic de començaments del segle xx. Segons l'acta de defunció, va morir als 65 anys, al carrer Verdaguer, núm. 12, d'Alella. Era fill de Baldiri Pujol i de Assumpta Brull, i vidu de Cristina Puig del Campo, amb qui va tenir dues filles, Montserrat i Rosari.

Es titulà a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona el 20 de desembre de 1899. Amb una tasca constructiva a cavall, sobretot, de Barcelona i Igualada, les seves obres més conegudes són possiblement la Torre Boyer d'Igualada i la casa Pere Carreras i Robert de Sitges (del 1906-1907). Pels voltants del 1907 va fer un plànol per a la reforma de la casa Manuel Planas de Sitges, però tradicionalment es considera que l'obra va ser del mestre de cases Gaietà Miret i Raventós. El 1911 rebé la medalla d'or i diploma d'honor de la República del Salvador per un projecte que, conjuntament amb el també arquitecte Manuel Vega i March, havia presentat per a la construcció d'un teatre a la capital del país.
A més de la seva faceta de pintor, com a il·lustrador realitzà postals per a la "Unió Catalanista" pels voltants de 1912 i intervingué en la primera edició de Marines i boscatges de Joaquim Ruyra (Barcelona: Joventut, 1903).

En el camp literari va ser l'autor de la lletra de la sardana coral d'Enric Morera, Marinesca (ca 1898), el traductor al castellà de l'obra de teatre d'Àngel Guimerà Gal·la Placídia i al català de l'obra Torquemada en la hoguera de Benito Pérez Galdós (1903 Torquemada en el foch). Fou jurat del concurs de teatre que la revista Teatralia convocà el 1909. Col·laborà amb Adrià Gual en algunes funcions del seu Teatre Íntim, i el 1902 l'agrupació li estrenà La Oreneta: cuadro dramátich en un acte y en vers amb música d'Enric Morera. El seu poema Fantasia d'amor va ser guardonat al Vuitè Certamen Literari d'Olot, el 1897.
Escrigué en la revista Joventut (1900, 1902), en la revista Arquitectura y construcción (1902), en la revista La Il·lustració Catalana (on el 1903 criticava l'obra del moblista Gaspar Homar a l'article Marqueteria, plafons decoratius.) L'any 1907 dirigí la col·locació d'una tanca per protegir el Pi de les Tres Branques.

El 1899 es casà amb Cristina Puig del Campo, i n'enviudà el 1908; tingueren dues filles, Montserrat i Roser. Un germà (tingué també tres germanes, Concepció, Isabel i Assumpció) d'en Josep Pujol, Adolf Pujol i Brull, va ser un cirurgià i ginecòleg eminent que el 1923 fundà la "Clínica Pujol i Brull" (Enric Granados 83, Barcelona). Mort el 1932, el succeïren en la direcció de l'establiment els seus fills Adolf (-1989) i Carles Pujol i Llusà, fins que l'establiment tancà el 2002

viernes, 26 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís Desprac)

O d'Esparc, és un temple al terme municipal d'Espolla, Alt Empordà, al nord del nucli urbà al costat de la riera del mateix nom i que és l'afluent més important i cabalós de l'Orlina. L'església és romànica, amb volta d'atmella i elements d'opus spicatum en el parament del mur, dels segles XIII-XIV. Hi ha un mas adossat des d'on es pot accedir al cor de l'església.

Església d'una sola nau amb absis de planta semicircular capçat a llevant. Tant la nau com l'absis estan coberts amb voltes apuntades, il·luminades per dues finestres situades al mur de migdia de la nau i al fons de l'absis. Aquestes obertures són d'arc de mig punt i doble esqueixada. La porta d'accés al temple està ubicada al mur de migdia. Està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb la llinda i el timpà llisos i bastida amb carreus desbastats, sense cap motiu ornamental. L'arc extern presenta les impostes bisellades. Damunt del frontis, orientat a ponent, hi ha una petita espadanya de dues pilastres, afectada per la masia que es troba adossada al temple.
La construcció està bastida amb pedra desbastada de diverses mides, lligada amb morter de calç i amb refeccions efectuades amb fragments de maons i de ceràmica. Els paraments de migdia i de llevant presenten un revestiment arrebossat que amaga els murs. El parament de tramuntana, amb la pedra vista, presenta trams bastits en la tècnica de l'opus spicatum, indicant així la possibilitat que es tracti d'una estructura pertanyent al període preromànic.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís d'Orriols)

És una església del municipi de Bàscara (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a la part més alta del nucli urbà del poble d'Orriols, ubicat al sud del terme de Bàscara al qual pertany.
Temple d'una sola nau amb absis semicircular sobrealçat capçat a llevant i capelles laterals. La volta de la nau és de canó, lleugerament apuntada i reforçada per un arc toral al centre del temple. L'absis s'obre a la nau mitjançant un doble plec de mig punt en gradació, i està cobert amb volta de quart d'esfera. Al centre hi ha una petita finestra de doble biaix i arcs de punt rodó. Les capelles laterals, bastides entre els segles XVII i XVIII, estan cobertes amb voltes d'arestes i voltes rebaixades amb llunetes. El cor, als peus de la nau, està bastit amb volta rebaixada. Els murs presenten el parament de pedra original vist, mentre que les capelles i el cor estan arrebossades i pintades de blanc. A l'exterior, l'església presenta un mur sobrealçat construït damunt del temple romànic original, a manera de fortificació, el qual presenta petites espitlleres bastides amb maons i algunes finestres rectangulars. Entre el parament original i l'obra sobrealçada destaca un fris de dents de serra, situat sota el ràfec dels murs laterals i de l'absis. La façana principal presenta una porta d'accés rectangular emmarcada amb carreus de pedra, amb la llinda datada l'any 1861. Damunt seu hi ha un petit rosetó centrat i, coronant la façana, un campanar de cadireta restituït format per dues obertures de mig punt. L'antiga espadanya de tres pilastres encara és visible, tot i que està tapiada

La construcció original és bastida amb carreus ben tallats disposats en filades, mentre que l'obra de fortificació és de pedra sense treballar i fragments de material constructiu. A l'interior del temple, els paraments combinen l'obra vista amb el revestiment arrebossat i emblanquinat.
Per accedir al temple cal pujar unes escales integrades al talús del desnivell, el qual ha estat arrebossat i decorat amb motius vegetals. En un dels extrems del talús hi ha un pou circular.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de Vilajuïga)

És una església romànica de Vilajuïga (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada dins del centre històric de la població de Vilajuïga, delimitada pels carrers de l'Església i del Call- És una església d'una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. La nau presenta dos trams de diferent cronologia, la part romànica del segle XI i la nova església bastida entre els segles XVII i XVIII. La nau romànica no conserva la capçalera original, ja que a l'extrem de llevant s'hi adossà la nova església, de dimensions molt més grans. Actualment, aquesta part romànica serveix de vestíbul al lloc de culte, corresponent a la nova construcció. La nau presenta volta de canó dividida en tres tramades per dos arcs torals de mig punt sobre pilars adossats fets de carreus i dovelles, i amb les impostes bisellades. Els murs laterals foren malmesos en eixamplar tardanament l'edificació, entre els segles XVII-XVIII, amb la construcció de dues capelles laterals. Aquesta obra aprofità i reutilitzà materials i algun element del temple primitiu, com la cornisa exterior i una finestra d'una sola esqueixada, que ara es veu des de la sagristia. A l'interior, en el pas de comunicació entre les dues capelles laterals de tramuntana, hi ha un confessionari. Al sector de ponent del mur de migdia, a l'espai no malmès per les capelles laterals, hi ha una finestra de biaix simple. A la façana principal d'accés a l'interior del temple hi ha la porta romànica, d'obertura rectangular amb llinda plana i timpà llis, resseguit per una arquivolta de dents de serra i un guardapols. Damunt la porta hi ha un ull de bou modern.

La construcció d'època moderna s'uneix amb la nau romànica mitjançant una arcada tancada bastida amb rajols i gelosia, on s'obrí una finestra ovalada i una porta que comunica les dues parts de la nau. Aquesta part està coberta amb una volta de canó i llunetes, de la mateixa manera que les capelles laterals, obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt. Presenta una cúpula central decorada amb motllures, disposada entre les capelles. Exteriorment, damunt del mur occidental de la nau contemporània, es dreça un campanar d'espadanya de tres pilars i dos arcs fets amb rajols, damunt d'un coronament circular.
A l'interior de la nau romànica, en una de les capelles de la banda de migdia, hi ha una antiga pila baptismal monolítica, sense decoració, atribuïda a l'època romànica, tot i que difícil datació. De la banda barroca, destaca el retaule de l'altar.
La construcció és de pedres de granit desbastades barrejades amb peces de pissarra i lligades amb morter de calç, disposades en filades més o menys regulars.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de la Garriga)

És una església al terme de Viladamat (l'Alt Empordà). Està situada al sud del terme, al peu del Puig Segalar, s'hi accedeix des del nucli urbà, des de Palau Borrell i des d'un camí que neix a la carretera C-31. És esmentada ja l'any 1060, l'església actual és d'estil romànic amb un campanar quadrat del segle XIII. Al seu costat hi ha el castell de la Garriga, que va pertànyer originàriament a la família Santfeliu, i que al segle XIV passà als Vilarig i, més tard, als Jafre, als Gallard i als Margarit de Castell d'Empordà.
És una església d'una sola nau amb transsepte elevat i absis semicircular. La nau està coberta amb volta de canó, sostinguda per arcs torals de mig punt, bastits amb dovelles ben tallades, sobre pilastres rectangulars adossats als murs laterals i amb impostes motllurades. El transsepte està cobert amb una volta de canó molt estreta, delimitada per l'arc triomfal del presbiteri i un dels arcs torals de la nau, i es troba lleugerament ultrapassada. De fet, aquest creuer no es marca en planta però sí en alçada, sobretot a l'exterior del temple, ja que la seva coberta, actualment rehabilitada, està disposada en transversal a les de la nau i l'absis. L'arc triomfal, de factura molt semblant als torals, està un pèl passat de radi i presenta les impostes en secció de bisell.

La volta de l'absis té forma de quart d'esfera i, dins l'hemicicle interior, presenta set arcades cegues sobre pilastres adossades al mur, amb impostes simples i motllurades. Al mig de l'arcada central hi ha una finestra de doble esqueixada, d'arc de mig punt. Al costat sud hi ha una altra petita finestra més petita, de mig punt i atrompetada. Posteriorment, amb el nou ús donat a l'edifici, s'obrí una porta d'arc molt rebaixat a la part inferior d'aquest mur absidal. El campanar, adossat a la banda sud del transsepte, es correspon amb una torre de planta quadrada. El coronament, tot i que força degradat, conserva restes de l'antiga fortificació, feta amb merlets i probablement posterior a la construcció de la torre. També es conserva una llarga espitllera en el parament sud.

La façana principal de l'edifici està orientada a ponent i presenta una portalada d'accés formada per tres arcs de mig punt en gradació decreixent. Sobre el portal hi ha una finestra d'arc de mig punt i de doble esqueixada, mig tapiada actualment. Ambdues obertures estan emmarcades per un gran arc de mig punt cec, amb les impostes motllurades, que sobresurt del mur uns quants centímetres. La façana està rematada amb una obertura circular, a manera de rosetó. L'obra romànica és bastida amb carreus ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. També hi ha trams del parament bastits amb còdols i pedres desbastades, amb algunes refeccions construïdes en maons. L'exterior de l'absis és decorat amb arcuacions i faixes llombardes. Hi ha dues arcuacions en cada un dels set espais entre les lesenes o faixes

Pintors Catalans (Hortensi Güell i Güell)

Reus (Tarragona), 1876 - Salou (Tarragona), 1899. Fou un pintor i escriptor català. Fill de Josep Güell i Mercader i cosí d'Eduard Toda i Güell, residí a Madrid on el seu pare treballava als diaris de Castelar i era corresponsal de La Renaixensa. Amic de Mir i de Picasso, com a pintor fou influït per l'estil de la Colla del Safrà (Centre de Lectura de Reus, Museu Picasso de Barcelona). Va ser amic també de Joaquim Torres Garcia, i de l'escultor Carles Mani. Fou membre del grup de pgona)ntors modernistes. El seu mestre fou el pintor reusenc Domènec Soberano. Les seves pintures van ser exposades a Madrid. L'obra pictòrica que va realitzar, era bàsicament paisatgística, i passà d'un estil tardo-romàntic afí a Modest Urgell, a un simbolisme tipus Art Nouveau i a un realisme expressiu.

Formava part d'un grup de joves escriptors reusencs, el Grup modernista de Reus, on s'hi incorporava els estius, quan amb la seva família anava a aquella ciutat. El va presentar a la Colla Miquel Ventura, amb qui havia fet coneixença a Madrid i amb qui havia après a escriure i a parlar en català, ja que a la capital de l'estat ho feia només en castellà, tot i que el català l'entenia. Va col·laborar a La Renaixensa, i als periòdics reusencs Lo Somatent, La Autonomía, Lo Lliri i La Nova Cathalunya amb proses poètiques curtes, impressions, que de vegades li devien servir com a preparació d'alguns quadres. L'any 1899, als 23 anys i després d'un desengany amorós, es va suïcidar tirant-se al mar en aigües de Salou. El 1902 el seu pare va publicar Florescència: col·lecció d'ensaigs literaris d'Hortensi Güell, recull dels seus articles de creació literària i alguns assaigs artístics. Els seus amics pintors li van fer nombrosos retrats. Destaquen els dos que li va fer Picasso, el de Joaquim Mir, i, segons Plàcid Vidal, altres d'Aspert, Mani, Castelucho, Lara, Sotomayor, Alea, Perich i Pastor. El 1917, Josep Martorell Òdena, encapçalant un grup d'amics i escriptors reusencs, organitzà un homenatge a Hortensi Güell, interessant pel seu contingut literari i emotiu. La seva ciutat natal li té dedicat un carrer.

Pintors Catalans (Josep Jordi Guardiola i Bonet)

Barcelona, 1869 - Barcelona 1950. Fou un pintor i ceramista gracienc. Es va formar com a pintor a l'Escola de la Llotja, des d'on començà a fer diverses exposicions ja de jove (Sala Parés,...) A poc a poc va anar incloent diversos treballs de ceràmica, amb els quals tindria un gran reconeixement. Durant els anys 30 de segle xx el govern francès el va becar per a fer una residència a Sèvres, on va desenvolupar diversos treballs ceràmics que es van vendre entre el públic francès. El seu estil es caracteritza per una influència modernista tocada per l'horror vacui, tot i que els seus darrers treballs tenen certa influència del Noucentisme.

Pintors Catalans (Aleix Clapés i Puig)

Vilassar de Dalt (Barcelona), 1850 - Barcelona, 1920) fou un pintor del modernisme simbòlic. Deixeble de Claudi Lorenzale a l'Escola de la Llotja de Barcelona, es va formar posteriorment a París amb Eugène Carrière.
Les seves pintures principalment les religioses tenen un cert estil expressionista amb aire tenebrós semblant al de James Ensor. L'arquitecte Antoni Gaudí el va cridar perquè col·laborés amb ell a la decoració de les seves obres arquitectòniques, principalment en l'elaboració de murals al Palau Güell i a La Pedrera.
Es coneix la realització d'uns mobles per a la família Ibarz de Barcelona, de clara tendència modernista que van ser realitzats cap al 1900; es tracta de mobles per a un saló compost de sofà, cadires, la consola i una vitrina. Van ser adquirits per la Casa Museu Gaudí del parc Güell on s'exhibeixen, ja que es creu que com a col·laborador de Gaudí, Clapés li va demanar consell. Va ser director de la revista Hispania.

Pintors Catalans (Gaspar Camps i Junyent)

Igualada (Barcelona), 29 de desembre de 1874 - Barcelona, 11 d'agost de 1942. Va ser un dibuixant, il·lustrador i pintor, amb influència del modernisme i la publicitat. Estudià a l'escola de l'Ateneu Igualadí i a l'Escola de la Llotja de Barcelona, juntament amb Mir, Sunyer i Nonell. Compaginà els estudis amb una feina de barber, fins que Benet Malvehí li donà feina com a dibuixant a la seva fàbrica de sedes. El 1892 tornà a Igualada, on començà a donar classes de dibuix. El 1894, pensionat per la Diputació de Barcelona i amb l'ajut econòmic del seu oncle i de Joan i Carles Godó, es traslladà a París on visqué 3 anys i fou deixeble de Jean-Joseph Benjamin-Constant i Jean-Paul Laurens. Molt influït per aquests i per Alphonse Mucha, la seva obra es caracteritza pel decorativisme modernista i l'exuberància de formes, visibles en els nombrosos dibuixos publicats per Camps a la revista Album Salón (1897-1908) i en els cartells publicitaris de la seua època parisenca.

En tornar de Paris s'instal·là al carrer Custiol, a Igualada. L'any 1899 va exposar a la Sala Parés i fundà la revista Pluma y Lápiz. Entre 1901 i 1903 treballà en obres de la col·lecció Ambos Mundos. Tornà a establir-se a Paris i aconseguí l'èxit amb Cyrano de Bergerac i l'Aiglon, obres d'Edmond Rostand. Durant molt de temps exercí com a director artístic de la casa francesa de publicitat Sirven i va fer moltes obres comercials usant sovint com a model la seva esposa, Cristina Dotti. Quan vivia a Paris va ilustrar la Història d'Igualada de mossèn Joan Segura i dissenyà la senyera de l'Orfeó del Noya fundat per Miquel Jordana.

A l'inici de la Primera Guerra Mundial la casa Sirven va crear una filial a Barcelona i nomenà Gaspar Camps com a cap de tallers. Camps visqué un temps a Tolosa de Llenguadoc i el 1921 s'incorporà a la feina de Barcelona. Compaginà la publicitat amb les obres per lliure i el 1923 va exposar a la Sala Parés. El govern francès el va condecorar l'any 1934 amb diverses Palmes académiques. El 5 d'abril de 1934 va rebre un homenatge de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya i el 4 de juny fou nomenat fill il·lustre de la ciutat d'Igualada. Els anys 1941 i 1942 va exposar amb gran èxit a la Sala Busquets
Una escola municipal d'art d'Igualada, fundada el 1993, porta el seu nom, i s'ha instal·lat una placa a la seva casa natal, situada al carrer de Santa Maria, 4, d'Igualada

sábado, 20 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga)

És l'església parroquial de Vilanova de la Muga, del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és un edifici de la segona meitat del segle xi (segurament reformada al s. xii-xiii), de tres naus capçades a l'est amb tres absis semicirculars. La nau principal està coberta amb volta de canó seguida, i les laterals amb quart de volta. S'aprecia una diferència clara entre el tipus de parament de l'absis i la nau central, obrat amb carreus ben escairats de dimensions considerables, respecte de les laterals, més irregular. A banda, destaca el parament exterior de l'absis septentrional, on és visible el reaprofitament de diversos elements d'època clàssica i paleocristiana, com llambordes, bipedals i tegulae, que demostren l'antiguitat de l'ocupació del lloc i tal vegada l'existència d'una vil·la romana.

L'entrada principal, a la façana de ponent, és una porta de dos arcs de mig punt en gradació, i una llinda llisa amb l'única decoració de 3 creus gregues inscrites en un cercle. La morfologia actual de l'edifici va poder ser alterada per les possibles reparacions a resultes de la forta crescuda de la Muga l'any 1421, o per la profanació de l'interior del temple pels soldats francesos el 1661. L'aspecte original romànic també es veu condicionat per les nombroses modificacions dutes a terme en època moderna.

Destaquen la construcció d'un cor i la sagristia (s. XVI-XVII), i el campanar de torre, octogonal, amb un pis superior sobrealçat (s. xviii-xix). Segurament aquest campanar va substituir una espadanya d'origen medieval, i potser un campanar quadrangular de menors dimensions, com es pot apreciar al basament. En l'interior es conserven diversos elements petris d'interès. En l'absidiola nord, una pica baptismal semicircular (102 x 135 x 57 cm), tallada en un sol bloc de pedra calcària i decorada per l'exterior de la meitat inferior amb un fris d'arcuacions cegues sostingudes per fusts i capitells llisos. Per la topologia es podria pensar en una datació dins el segle XII.

Sobre un altar de la nau de l'epístola hi ha el sepulcre del cavaller Guillem Bascaró, manat fer per la seva esposa Dolça l'any 1375. Es tracta d'una ossera rectangular amb tapa trapezoidal, tallada en pedra calcària. Al frontis s'hi pot llegir la inscripció funerària, flanquejada per dos escuts del llinatge inserts en dues cartel·les lobulades. Els Bascaró eren una família que al segle XIV residien a Pedret. S'ignora la ubicació original de la peça, que l'any 1910 es trobava emparedada a la sagristia

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Palau)

És una església romànica de Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església situada al centre del poble, envoltada en l'actualitat per altres construccions. És un temple d'una sola nau amb volta apuntada i un arc toral, capçalera plana amb dues finestres de mig punt d'una esqueixada, i coberta de teula a dues vessants. La porta d'accés és a la façana principal, a la qual s'accedeix a través de tres graons, és d'arc de mig punt, amb grans dovelles de pedra i un guardapols molt erosionat a la part exterior. Un òcul situat al centre del parament substitueix la primitiva finestra. Al mur lateral de migdia hi ha un contrafort i una part atalussada. El mur nord té afegides altres construccions posteriors. El parament de l'església és de carreus ben escairats i disposat en filades horitzontals, llevat de la part a l'angle nord-oest de l'edifici. El campanar és de base quadrada i té arcs de mig punt i coberta de pavelló. A l'interior hi ha una pica baptismal romànica que té un fris d'arcs cecs a la part superior

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia d'Avinyonet)

És una església del municipi d'Avinyonet de Puigventós inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Petita església situada al veïnat de Sta Eugènia, a dos quilòmetres del poble. És un temple d'una nau amb volta apuntada i absis semicircular a llevant. A la façana de ponent hi ha una petita porta d'arc de mig punt adovellada que rpesenta incisa la data 1852. Més amunt hi ha un petit òcul, i en la part superior un campanar de cadireta d'un sol arc. L'absis és la part més antiga i conserva visible a l'exterior el seu aparell romànic de carreus mitjans i escuadrats sense cura que es podria datar a mitjan segle XI. Al centre hi té una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó amb coberta de quart d'esfera; i es comunica amb la nau amb arc triomfal. La nau possiblement fou reformada als segles XVII - XVIII, conserva, però, fragments de murs romànics. És coberta per una volta lleugerament apuntada. L'extrem occidental de la nau, amb el frontis, és de mitjan segle XIX

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve del Llop)

És un conjunt d'una ermita i un mas del municipi de Darnius (Alt Empordà) inclosos en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Mas situat a uns dos quilòmetres i mig del poble, de planta rectangular, de planta baixa i un pis. Està orientat a migdia. A ponent presenta un volum o cos afegit que s'utilitza com a graner i que disposa de coberta a dues vessants sustentada per cairats de fusta. Aquesta, a la seva plana baixa, consta de tres crugies perpendiculars a la façana principal que es cobreixen amb voltes de pedruscall. Com en altres masos de Darnius (Can Guilló, mas Genís, etc.) l'accés al pis és exterior, i es fa mitjançant una escala de pedra que hi ha damunt un porxo de pedruscall. El mas resulta d'una notable rusticitat, ja palesa en el mateix aparell dels murs (pedruscall) i en l'elementalitat del seu esquema arquitectònic
Església de reduïdes dimensions amb una única absis semicircular. Als peus s'obrí una petita porta adovellada d'arc de mig punt. A sobre, centrant el frontis, un ull de bou, i més amunt, un campanar de cadireta. L'absis posseeix una minúscula finestra d'obertura a l'interior, d'arc de mig punt monolític. Hi ha també dues dependències que estan adossades al mur de migdia. A l'interior observem que la nau té coberta de fusta, mentre la volta de l'absis és de pedra. Com és freqüent en temples d'aquesta comarca (Darnius, Agullana, Maçanet, etc.) la separació entre la nau i l'absis es realitza mitjançant un arc triomfal; aquí està construït amb carreus i pedres ben tallades. Tot l'interior menys aquest arc està cobert d'arrebossat de calç. El parament dels murs ofereix certes particularitats. Així mentre el de la nau -amb dos contraforts a cada banda- està constituït per pedres grans sense treballar, el de l'absis el formen pedres més petites i quelcom més treballades que tendeixen a formar filades. Aquesta diferència ens indica una major antiguitat de l'absis, que seria del segle xi, respecte a la nau, podem datar-la a l'entorn del segle XV

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Vila-sacra)

És l'església parroquial al centre del poble de Vila-sacra del poble, al costat de l'antic castell de Vila-sacra. És una església fortificada d'origen romànic ampliada en època barroca. Està declarada bé
cultural d'interès nacional. És un edifici de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntat i capçalera quadrada. Als murs laterals hi ha sis arcades cegues de mig punt, sobre pilars amb impostes motllurades; al presbiteri, les arcades cegues són dobles i s'ajunten en una mènsula. A la paret del fons de l'absis s'obre una llarga espitllera de doble esqueixada i, per sobre d'aquesta, una petita rosassa que consta de dos cercles adovellats en gradació i, al seu interior, un calat a base de lòbuls. Conserva uns vestigis del temple anterior a la part inferior dels murs de ponent i tramuntana, que serviren de basament a la nova construcció. La part que correspon a la capçalera es troba dins un jardí de propietat particular.

La façana d'accés, lateral i orientada a migdia té una portalada formada per quatre arcs de mig punt de gradació decreixent que emmarca una llinda i un timpà llisos. El guardapols continua als extrems per les impostes dels arcs, unides al seu torn, per una motllura que recorre la part superior de la llinda. Les arquivoltes conserven restes de pintures amb motius florals datades del 1700. El temple conserva un parament a la part alta que correspon a una fortificació, amb espitlleres i un matacà.
El campanar, situat a l'angle sud-oest, és un element de base quadrada i cos octogonal, té obertures d'arc de mig punt. A la part dreta de la façana d'accés hi ha adossat un habitatge

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Pedret)

És una església del municipi de Pedret i Marzà (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Esteve de Pedret està situada al cim d'un petit terraplè rocós, al mig del petit nucli de Pedret.

És un temple de grans dimensions, d'una sola nau de planta rectangular amb absis semicircular orientat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada seguida i l'absis presenta volta de quart d'esfera, precedit d'un presbiteri cobert amb volta apuntada més baixa que la de la nau. Els dos murs laterals, al sector del presbiteri, sobresurten exteriorment insinuant un creuer inexistent. La façana de ponent presenta, elevada respecte al sòl exterior però al mateix nivell del paviment interior, una porta d'arc de mig punt adovellat actualment tapiada. A la part superior d'aquesta façana hi ha una finestra de doble esqueixada formada per tres arcs de mig punt en gradació i dues columnetes a banda i banda amb capitells esculpits amb temes zoomòrfics. Exteriorment presenta doble arquivolta amb fris de dents de serra i guardapols incurvat, unit a la línia de les impostes amb els àbacs dels capitells. Conserva restes de la pintura que la decorava. A la part superior de la façana s'eleva un campanar d'espadanya bastit amb tres pilastres i cobert amb teulada a dues vessants. Té un petit torricó circular adossat a la part sud. A la façana de migdia es troba la porta d'accés, a la que s'accedeix a través d'una escala adossada i paral·lela al mur. Formada per tres arcs de mig punt adovellats i en gradació, amb llinda i timpà llis. Decorada amb una arquivolta motllurada a manera de guardapols. A la llinda hi ha un baix relleu amb una creu grega inscrita en un cercle. També hi ha una altra finestra d'arc de mig punt amb fris de dents de serra i un guardapols incurvat, sense columnes i capitells. A l'absis, hi ha també una finestra remarcable, d'arc de mig punt. Presenta els dos vessants en gradació, amb una arquivolta en forma de cilindre llis, suportada per dues columnes coronades amb capitells decorats amb testes humanes. Conserva restes de la pintura que la revestia.

Tota l'edificació està bastida amb carreus de granit escairats regularment, excepte la part posterior del campanar i el torricó, bastits amb un parament de pedres sense desbastar

Esglésies romaniques de Catalunya (Palau de Santa Eulàlia)

És una monument llistat del municipi de Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici aïllat situat al punt més alt de Palau. Aquesta església és d'una sola nau, amb creuer i absis trapezial. En la planta d'aquest edifici preromànic cal destacar la presència del transsepte, que no sobresurt exteriorment als murs de la nau. La volta de la nau és lleugerament ultrapassada i s'inicia en banquetes poc destacades en ambdós murs laterals. La volta del creuer és de canó i té el seu punt a un nivell considerablement més alt que el de la nau. L'absis està cobert amb volta de canó. A l'interior del temple trobem dos arcs de sosteniment de les cobertes: el triomfal, d'entrada al presbiteri i un arc toral, en el punt de comunicació entre la nau i el transsepte. Les impostes d'aquest dos arcs són molt grans i presenten una decoració geomètrica.

Aquesta església presenta tres portes, una de les quals s'obre al frontis, l'altra al mur nord del creuer, i la darrera al mur de migdia de la nau. La porta de la façana és d'un sol arc de mig punt format per petites dovelles. Aquesta porta posseeix una llinda, i l'espai del timpà s'omplí amb pedruscall i argamassa. La porta que s'obre en el braç septentrional del transsepte ha estat modificada en època contemporània. El seu arc va ser molt malmès, tot i això encara se'n conserva més de la meitat. És un arc de mig punt de petites dovelles, sense arquivolta. La porta del mur meridional de la nau, que s'obre a prop del creuer, és de dimensions més reduïdes que les dues anteriors

Pintors Catalans (Miquel Utrillo i Morlius)

Barcelona, 16 de febrer de 1862 - Sitges (Barcelona), 20 de gener de 1934) fou enginyer, pintor, decorador, crític d'art i promotor artístic. Juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Utrillo formà el nucli més representatiu del Modernisme plàstic a Catalunya. Arran del 75è aniversari de la seva mort s'ha reivindicat la seva figura i la seva obra, situant-lo dins la historiografia de l'art català com a personatge central des dels anys vuitanta del segle xix fins a la segona dècada del segle xx, especialment per mitjà de la commemoració celebrada a Sitges i de l'exposició Miquel Utrillo i les Arts (2009-2010), comissariada per Vinyet Panyella. Es consideren els seus projectes més importants la construcció del complex de Maricel, a Sitges, la formació de la col·lecció artística de Charles Deering (propietari del Palau de Maricel) i la seva intervenció en la gestació del Poble Espanyol, ja que se'l considera l'inspirador de la idea original de crear-lo.

Antoni Serra i Fiter (Antoni Serra i Fiter)

Barcelona, 1869 - Cornellà de Llobregat, 1932. Fou un ceramista i pintor modernista català. Als setze anys, va entrar a treballar de meritori a la casa del comerç de cotó del senyor Llobet de Barcelona. El 1885 va iniciar el seu camí en la pintura, que va seguir amb continuïtat fins a l'any 1891. Assistia a classes a acadèmies d'art i als cercles d'artistes i literats, mentre treballava amb el comerç del cotó. El 1888, va participar en l'Exposició Universal de Barcelona, a la secció de Belles Arts. Va casar amb Carolina Abella i Pujals, filla del músic i compositor Joan Abella el 1895, i varen tenir onze fills.

Membre del Centre d'Aquarel·listes de Barcelona, va iniciar-se en el món artístic com a pintor. Fou soci fundador de l'associació Academia Artística Libre (1893), un grup heterogeni de joves pintors que volien contribuir al desenvolupament del creixent moviment artístic de Barcelona. Dedicat a la ceràmica des de 1897, esdevingué el ceramista per excel·lència del període modernista. Per a la realització de les seves obres, entre les quals destaquen les porcellanes a l'estil Sèvres, compta amb la col·laboració d'alguns deis artistes de renom del moment, com Josep Pey, Pau Gargallo o Ismael Smith. La seva tasca al capdavant del seu obrador del Poblenou (1904) va produir gerros i atuells en gres i porcellana de pur estil art nouveau. Una de les seves obres més destacades són els caps i les mans de les figures femenines fetes en mosaic i trencadís dels arrambadors de la casa Lleó Morera. Va tenir un reconeixement universal i es féu mereixedor d'importants premis als certàmens internacionals de 1907 a Barcelona, Londres, Madrid i París. El 1905, va ser nomenat director artístic del Foment Artístic de Sants.

Passada la moda modernista, el taller tancà el 1908. El 1921 esdevingué professor de ceràmica a l'Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona. Instal·la el seu taller artístic a Cornellà de Llobregat el 1926, on hi col·laboraren els seus fills Antoni Serra i Abella, Josep Serra i Abella, Enric Serra i Abella, i el seu gendre, l'escultor Rafael Solanic i Bàlius.
L'obra pictòrica d'Antoni Serra que es conserva avui és molt escassa i es troba repartida entre els seus familiars. El MNAC guarda un paisatge datat de 1908 procedent del llegat d'Apel·les Mestres. Una de les seves peces més conegudes 'El Gerro gran de les magnòlies' va passar a mans del col·leccionisme privat des de la seva exposició a la V Exposició de Barcelona de 1907. El Museu de la Ceràmica de Barcelona el va adquirir el 1982.
Antoni Serra Fiter va obtenir tres gran èxits: la puresa o blancor de la seva pasta, la qualitat i brillantor de les cobertes i, f
inalment i com a conseqüència de les dues primeres, l'obtenció de la cuita difícil a 1.400º

Pintors Catalans (Antoni Rigalt i Blanch)

Barcelona, 11 de febrer de 1850 - Barcelona, 12 de desembre de 1914. Fou un pintor, vitraller i dibuixant modernista. Com a dibuixant va col·laborar a diverses publicacions de l'època, com La Ilustración Española y Americana. Aprofitant el gran apogeu que va tenir l'aplicació dels vitralls al nou corrent artístic del modernisme, va fundar juntament amb l'arquitecte Jeroni Ferran Granell un taller de vitralls artístics, dedicat tant a la restauració d'antics vitralls gòtics, com a les noves realitzacions en col·laboració amb arquitectes. Un dels arquitectes amb els quals més va treballar va ser Lluís Domènech i Montaner, amb el qui va realitzar el gran vitrall del sostre del Palau de la Música Catalana i els de la Casa Lleó-Morera. Els vitralls emplomats que decoraven totes les portes interiors de la Casa Trinxet, així com la lluerna del pati central, eren de la casa Rigalt i Granell, treballant amb Joaquim Mir i Trinxet.
Fou professor de l'Escola de Belles Arts de Barcelona i va ingressar com membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el dia 21 de maig de 1884. L'any 1888 se li va concedir la medalla d'or de l'Exposició Internacional barcelonina.

Pintors Catalans (Eliseu Meifrèn i Roig)

Barcelona, 28 de desembre de 1857 – Barcelona, febrer de 1940. Va ser un pintor català que va viure de ple l'etapa del modernisme, tot i que a la seva obra és més marcada la influència de l'impressionisme francès.  Així doncs, el 1875 es matriculà a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, més coneguda com a Escola de la Llotja, on fou deixeble d'Antoni Caba i Ramon Martí Alsina. Completà la seva formació a París on, amb els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol, anà allunyant el seu pintar dels academicismes i acostant-lo a la manera de fer dels impressionistes, per exemple pintant à plein air.

Més endavant tornà a Barcelona i s'hi estigué un temps. El 1880 realitzà la seva primera exposició, a la Sala Parés, i el 1882 participava en la primera exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. L'any 1883 va contraure matrimoni amb Dolors Pajarín Valls, amb qui tingué tres fills. Els anys següents continuà anant a París i alternant estades en aquesta ciutat i a Barcelona. A Paris hi realitzava dibuixos i aquarel·les que representaven la vida urbana i els cafès i que sovint eren elogiades quan s'exposaven. Meifrèn forma part d'aquella generació insatisfeta que, en paraules de C. Baños, «tenían el pensamiento en París y el corazón en Barcelona y, deslumbrados por el arte parisino y el impresionismo, lo cultivaron»

Més endavant, durant la dècada dels noranta, com que viatjà molt i exposà el seu treball a diverses ciutats d'Europa i Amèrica, es va anar fent una fama d'artista cosmopolita i aventurer i va anar creixent el seu prestigi gràcies al fet que les seves obres van arribar a ser àmpliament conegudes i que va obtenir nombrosos premis. Va estar a Chicago el 1893, a Brussel·les el 1910, a Montevideo i Buenos Aires el 1910, a Amsterdam el 1912 i a San Francisco el 1915, on creà i exposà la seva obra. Després d'aquests anys de dinàmica activitat, el 1917 tornà a Barcelona, on sempre havia residit la seva muller, i Meifrèn hi convisqué fins que el 1924 en va restar vidu. No gaire temps després es tornà a casar i s'establí amb la seva segona esposa a Mallorca, on fou professor de l'Escola de Belles Arts, fins a l'inici de la Segona Guerra Mundial que tornen a Barcelona. Meifrèn hi morí el febrer de 1940.

Pintors Catalans (Josep Masriera i Manovens)

Barcelona, 22 de gener de 1841 - 31 de gener de 1912. Fou un pintor, orfebre, empresari i teòric. Artista amb gran influència a la societat, indústria, art i cultura catalanes dels segles XIX i XX. Convé ressaltar el seu respecte per les arts en general, que el portà a cercar el foment de la formació intel·lectual, que traslladà a tots els seus fills, en els quals feu néixer un fort compromís amb la cultura catalana. Les seves activitats empresarials i socials el feren formar part de tota mena de societats creades a l'època, tant artístiques com industrials. La seva visió empresarial, filla de la burgesia liberal catalana, fonamentada en un creixement industrial sostingut, el va convertir en referència de la societat civil de la Barcelona del moment.

Pintors Catalans (Joan Llimona i Bruguera)

Barcelona, 23 de juny de 1860 - 23 de febrer de 1926. Fou un pintor català del Modernisme i màxim representant de la branca misticista, en concret ortodoxament catòlic. Va estudiar a l'Escola Llotja i als prestigiosos tallers de Ramon Martí Alsina i d'Antoni Caba. Fill del fabricant Josep Llimona i Bonafont, era germà de l'escultor Josep Llimona, amb qui visqué a Itàlia durant quatre anys, i pare de la també pintora Núria Llimona Raymat i de la il·lustradora Mercè Llimona i Raymat.
La seva gran religiositat va influir molt a la seva obra; va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc juntament amb el seu germà i altres artistes i també es va dedicar a la pintura mural.

viernes, 12 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Avinyonet)

És una església del municipi d'Avinyonet de Puigventós inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Esteve està situada al centre del poble. És un edifici de grans dimensions, d'una nau i planta rectangular. Conserva elements d'èpoques diverses, que corresponen principalment a dues etapes constructives (segles XII-XIII i segle XVIII), així com la fortificació del temple amb murs emmerletats i atalussats que indiquen la seva integració al castell veí. Els merlets, perfectament conservats, presenten els garfis dels mantellets Del període romànic és el frontis, convertit en capçalera des del segle XVIII, en canviar-se l'orientació del temple. L'antiga portalada es troba actualment tapiada i només se'n pot observar la forma de l'arc de mig punt de l'arc exterior. Al centre de la façana hi ha una finestra atrompetada d'arc de mig punt, i a la part superior un campanar de paret de dos pisos amb arcs de mig punt. La façana actual està situada a llevant i mostra el timpà corresponent a la portalada romànica encastada al mur, damunt la porta rectangular d'accés. L'interior és cobert amb volta de llunetes i decorat amb motllures.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Cantallops)

És una església del municipi de Cantallops (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església situada al centre del poble el campanar de la qual és una torre de l'antiga muralla. És una església de dues naus de capçalera carrada que ha sofert nombroses transformacions al llarg dels segles. A la façana s'hi pot veure la portalada de dos arcs, un de mig punt i l'altre apuntat; s'hi obren també dues finestres d'arcs de mig punt, transformades; són de doble esqueixada. Al costat nord hi ha les capelles laterals, afegides el segle xviii. La nau septentrional posseeix volta de canó i la del costat de migdia és de quart de cercle. Tot l'interior és cobert de calç i pintat modernament. Al costat de la porta hi ha una làpida gòtica datada l'any 1320

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella de Sant Andreu de Vila-robau)

És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Situada dins del poble de Vila-robau, a l'extrem nord-oest de Ventalló al qual pertany. El temple està situat a la part nord del nucli.
És un petit edifici d'una sola nau, amb absis de planta de ferradura orientat a llevant. Actualment, el temple no té culte, és de propietat particular i està envoltat d'altres construccions. La volta de la nau és de canó seguit i la de l'absis és de quart d'esfera, obert directament a la nau. Amb posterioritat s'obriren dues capelles laterals, probablement en època moderna. La façana està orientada a ponent i presenta una portalada d'un sol arc de mig punt, lleugerament rebaixat, bastit amb pedres de mida petita desbastades, a manera de dovelles. Està sostingut per muntants destacats que incorporen algun carreu desbastat.

A la part superior hi ha una petita finestra d'un sol biaix, una mica malmesa. A l'absis hi ha una altra finestra d'un sol biaix, actualment modificada. Al mur meridional de la nau s'hi va afegir l'antiga rectoria i el mur septentrional no posseeix obertures. Al mur de capçalera hi ha un senzill i primitiu campanar de cadireta. L'església conserva restes de pintures murals de diverses èpoques. En concret, els arcs que delimiten les capelles laterals conserven pintures murals datades al segle XVIII, mentre que al mur de capçalera hi ha restes de pintura mural atribuïda al període romànic. El parament d'aquest edifici consta de còdols de riu de petita mida, només escapçats i sense treballar, lligats amb abundant morter de calç.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de la Muga)

És un temple del municipi de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici situat al centre del poble. És un temple amb estructures romàniques de diverses èpoques i nombrosos afegits posteriors, per aquesta raó presenta una planta ben poc usual: dues naus, creuer i tres absis. La coberta és de volta de canó, de perfil semicircular i rematada per un transsepte on s'obren tres absis semicirculars allargassats. El braç nord del transsepte fou substituït al segle XII, pel campanar. El campanar de planta quadrada i uns 15 metres d'alçada fou engrandit amb dos cossos en el segle XVIII. A la part baixa del campanar es va construir una nova absidiola i es va reconstruir el braç nord del transsepte. A part del campanar de torre, al mur de ponent, on hi ha la porta de l'església, se situa un petit campanar d'espadanya.

A la banda sud la façana resta amagada per una casa que s'hi adossa. A la part visible, hi ha porta d'arc rebaixat i finestra, datable en els segles XVII-XVIII. Sobre la façana hi havia un campanar de cadireta, els seus arcs foren tapiats formant part de la fortificació que recorre tota l'església. L'aparell és de carreus poc escairats.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Cebrià dels Alls)

És un temple del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és d'una sola nau amb capçalera carrada, sense absis diferenciat. La portada és al mur de migdia, d'arc de mig punt adovellat. Sobre aquest mateix costat hi ha una espadanya de tres pilastres sense arcs. Al mur de llevant hi ha una finestra de doble esqueixada. L'edifici és cobert amb volta apuntada i seguida, l'interior és remolinat. Hi ha dues capelles laterals i la sagristia que són afegitons tardans. El parament és de carreus escairats de granit

 

Pintors Catalans (Adrià Gual i Queralt)

Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943. Fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, es centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar amb Espectacles i Audicions Graner (1904) i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914). Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902.
L'any 1913 la Mancomunitat de Catalunya inaugura l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, actual Institut del Teatre; Adrià Gual és membre fundador, alhora que director i professor.
El 13 de setembre de 1923 tindrà lloc el cop d'estat del Miguel Primo de Rivera i Gual ha d'escollir entre tancar l'escola o impartir la docència en castellà. Finalment es decidí per a aquesta última per tal d'assegurar la continuïtat de l'escola i aquesta passà a anomenar-se "Escuela Catalana de Arte Dramático". El 1931 es declara la República i Gual serà apartat de les seves tasques a l'escola per motius polítics.

Pintors Catalans (Joaquim Biosca i Vila)

Barcelona, 10 de febrer de 1881 - Barcelona, 28 de setembre de 1932. Fou un pintor i especialment dibuixant català. Fou membre del grup conegut com a Els Negres. Influenciat pel pintor Isidre Nonell, pintava obres on es remarcava els aspectes més miserables de la humanitat. També va pintar, com Nonell, gitanes. Va viure una temporada a França, on es va fer amic de Filippo Tommaso Marinetti. Durant un període va compartir estudi a Barcelona amb Pablo Picasso. El 1967 l'Ajuntament de Barcelona li dedicà una exposició antològica al Palau de la Virreina

Pintors Catalans (Hermen Anglada i Camarasa)

Barcelona. 11 de setembre de 1871 - El Port de Pollença (Mallorca), 7 de juliol de 1959. Fou el pintor català amb més projecció internacional d'entre els pintors anteriors a les avantguardes; entre el modernisme i el noucentisme se l'ha considerat un destacat representant del postimpressionisme.També es conegut com Hermen Anglada i Camarasa, o com a Anglada-Camarasa

Fou el pintor més jove de la segona generació modernista, es va formar a Barcelona per després traslladar-se a París, ciutat on va residir entre el 1894 i el 1914. A París, sota la influència d'Edgar Degas i Henri de Toulouse-Lautrec, va pintar suggeridores i brillants escenes de la vida nocturna, amb uns marcats efectes de llum. Els locals nocturns li oferien a Anglada Camarasa l'ambient, els personatges i la llum que la seva obra requeria en aquells moments. Entre les preferències temàtiques del pintor sobresurt el món decadent i superficial de la prostitució de luxe i la droga

Pintors Catalans (Santiago Rusiñol i Prats)

Barcelona, 25 de febrero de 1861 - Aranjuez (Madrid), 13 de junio de 1931 en Aranjuez. Cursó estudios en el Centro de Acuarelistas y en 1887 durante un viaje a París, conoce a Pierre Puvis de Chavannes, que le enseñaría a pintar al aire libre.
A pesar de la oposición familiar, que quería apartarlo del mundo del arte (hasta los veinticinco años tuvo que trabajar en la empresa textil de la familia), fue alumno del pintor gerundense Tomàs Moragas, fundador del Centro de Acuarelistas y de la Academia de Dibujo y Pintura de Barcelona.

Se sintió particularmente atraído por el naturalismo plácido de Joaquim Vayreda. En 1889, se trasladó a Montmartre, en París, y entabló amistad con Ramón Casas. Junto con éste, Antoni Utrillo y el escultor Enric Clarasó, vivió una bohemia dorada en la capital francesa.
Junto a Joaquín Mir y Aureliano de Beruete representan la corriente española del paisajismo con gran influencia francesa. Fue miembro fundador del grupo renovador Els Quatre Gats También fundó, en Sitges, el Cau Ferrat, un taller-museo que fue el escenario de las famosas Fiestas Modernistas, en las que se reunían los jóvenes artistas, escritores y músicos de la época.
Especialista en realizar paisajes de los Reales Sitios, como Aranjuez o La Granja. En 1908 le conceden la medalla de la Exposición Nacional de Bellas Artes por su obra El cenador.
Escribió obras como: Oracions (1887), L'alegría que passa (1898), Cigales i formigues (19019), La bona gent (1906) L'auca del senyor Esteve (1907), llevada a la escena por el propio Rusiñol. Junto con Hermen Anglada Camarasa y Ramón Casas constituyen el trío de pintores modernistas catalanes.

Pintors Catalans (Ramon Casas i Carbó)

Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932. Dou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l'impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix. Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina. Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l'Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d'Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc

domingo, 7 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Coloma de Siurana)

És una església romànica del municipi de Siurana (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sta. Coloma es troba al punt més alt del municipi. Per davant de l'església passen les diferents carreteres que arriben al poble des dels diferents punts de la comarca. És un edifici d'una nau i amb capçalera carrada. Té com a particularitat que està encarada al nord, i no a llevant, com és la norma. A la façana hi ha la portalada, que és rectangular. A la seva llinda s'hi pot veure una inscripció, 1778, i una creu en baix relleu. Sobre d'ella hi ha un arc de descàrrega i més amunt un petit rosetó sobre el qual hi ha un rellotge de sol. Al costat de la porta hi ha una làpida encastada a la paret de l'any 1330. El campanar, de planta rectangular, s'aixeca al costat occidental de la façana. Té dos pisos amb arc de mig punt el superior dels quals, és modern. Els murs laterals de la nau no tenen obertures, tampoc no n'hi ha cap a la capçalera. El ràfec de la teulada està decorat amb triangles vermells sobre fons blanc.

A l'interior, la volta és de llunetes. Hi ha una motllura de guix i obra a manera de cornisa. A cada costat de la nau s'obren tres capelles laterals. A terra, a tocar la porta d'entrada, s'hi pot veure un fragment de làpida sepulcral amb un escut en relleu i part d'una inscripció amb lletres gòtiques molt grans.
A l'angle nord-oest de l'església, hi ha encastada i partida per la meitat, la llinda decorada de l'antiga porta romànica. Ambdós fragments, formen part de la cantonada. Un conserva una creu grega de braços trapezials, en baix relleu, inscrita en un cercle. En la intersecció dels braços, s'hi representa una altra més petita. A l'altre tros de la llinda hi ha un petit fragment de la creu anteriorment esmentada i una altra de sencera, que seria igual que els anteriors si no hi manqués la petita creu central

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cebrià de Vilafant)

És una església del municipi de Vilafant (Alt Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Església situada al centre del poble, a la part del nucli antic. És un temple de planta rectangular, sense absis destacat. La volta de la nau és apuntada, sense cornisa. A cada banda hi ha una fornícula, una amb la Verge del Pilar i l'altra amb el Sant Crist. Igualment hi ha una capella a cada costat, afegides en el segle XVIII i dedicades a la Puríssima i al Sagrat Cor. A l'entrada d'aquesta última capella es conserva una pila baptismal de l'any 1590
A la façana hi ha una porta neoclàssica. El seu arc és rebaixat i al damunt hi ha motllures decoratives i un frontó trencat per una obertura circular o rosetó. La façana és coberta per un arrebossat que té vestigis d'esgrafiats que formaven una decoració geomètrica

La torre campanar, de planta quadrada, posseeix quatre arcades de mig punt i una coberta de piràmide. Al mur meridional en resta la porta antiga tapiada, d'un sol arc de mig punt i adovellada.
El parament interior és totalment descobert, amb carreus de pedra calcària ben escairats i allisats, de les pedreres d'Avinyonet de Puigventós.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cebrià de Mollet)

És una església del municipi de Mollet de Peralada (Alt Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Església situada a la zona alta del poble, al costat de l'ajuntament. Església d'una nau amb absis semicircular recoberta interior i exteriorment per una capa de morter de calç, la qual deixa al descobert molt pocs elements de l'obra romànica. És visible només la part exterior de l'absis, que queda dins un pati particular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. La volta de la nau és apuntada i seguida. La volta de l'absis és ametllada i posseeix cornisa encorbada. La nau va ser sobrepujada per una obra de fortificació convertida més tard en terrabastall on hi ha petites sageteres. Al costat de tramuntana del temple s'alça la torre campanar, que té un cos inferior de planta quadrada i al damunt s'hi alçà un cos octogonal amb arcades lleugerament apuntades.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cebrià de Torroella)

És un edifici religiós del municipi de Torroella de Fluvià (Alt Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Cebrià de Torroella de Fluvià està situada a l'est del nucli, al barri de la Vila. És un edifici d'una nau amb absis semicircular. A la façana hi ha la portalada de tres arcs en degradació, llinda i timpà. Els seus tres arcs no són de mig punt sinó que tenen forma de ferradura, i les impostes del costat esquerre posseeixen decoració en relleu, motius molt esquemàtics de formes geomètriques. En el muntant, també del costat esquerre hi ha una creu en baix relleu inscrita en un cercle. Al centre de la façana hi ha un petit rosetó probablement d'època posterior. El mur és coronat per un campanar de cadireta reformat per tres pilastres rectangulars. Al costat nord de la porta, encastada al mur, hi ha una làpida sepulcral gòtica que té la meitat de la inscripció destruïda.

L'aparell romànic dels murs laterals només és visible en uns curts trams, ja que el segle XVIII s'afegiren a cada costat del temple unes capelles laterals. També es construí una sagristia a la banda sud. El mur de la capçalera de la nau, que destaca per sobre de la teulada de l'absis, és ben conservat i s'enlaira quelcom respecte a la coberta. L'absis semicircular posseeix al centre una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. Interiorment la volta de la nau és apuntada i seguida. L'arc triomfal és apuntat, doble i en degradació
L'aparell d'aquesta església és de carreus grans i ben escairats. En construir les capelles laterals i la sagristia es reutilitzaren els carreus dels murs que s'hagueren d'esbotzar


Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de Cadins)

És un antic monestir de l'orde del Cister femení als afores de Cabanes (Alt Empordà). L'església del monestir està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és de notables dimensions, amb una llargada total de 42,5 metres, mentre que l'amplada de la nau és de 10 metres i la llargada del creuer és de 21,5 metres. Té planta de creu llatina, formada per una sola nau amb creuer i capçalera rectangular. La nau és coberta amb volta apuntada, mentre que el creuer i l'absis presenten volta de creueria.
La porta d'accés principal està localitzada al mur de migdia, adossada al costat del creuer. És de doble arc de mig punt en gradació i adovellat, amb dues motllures que recorren l'intradós. La resta del parament presenta cinc contraforts adossats amb petites finestres de mig punt adovellades i doble esqueixada, entremig. Aquests contraforts es repeteixen al parament de tramuntana. El mur de ponent presenta un allargat finestral d'arc de mig punt adovellat, amb una motllura semicircular amb impostes que recorre la seva part superior. Actualment l'obertura està tapiada. Tant l'absis com els braços del creuer presenten contraforts reforçant les cantonades i estretes finestres allargades d'arc apuntat i doble biaix. En tot l'edifici només hi ha dues obertures circulars a manera de rosetons, decorades amb una flor central. Una està ubicada a l'extrem superior de la nau i l'altra forma part de la banda sud del creuer. Aquesta última part de la construcció presenta tres cossos adossats amb posterioritat, amb les cobertes de dues vessants. La construcció és bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades perfectament regulars.

A l'extrem de llevant de l'absis hi ha un altre edifici rectangular adossat. És probable que aquestes estructures formin part del mas Sant Feliu, ja que responen a magatzems i espais destinats a ús agrícola. De fet, el mateix temple també ho està. El conjunt és la mostra més notable d'arquitectura cistercenca de la comarca, coetània amb Santes Creus i Poblet

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Baldiri de Tavellera)

Fou una cel·la monàstica situada al terme municipal del Port de la Selva que depenia del monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, protegida com a bé cultural d'interès local. Situat a uns tres quilòmetres de distància al sud-est del nucli urbà de la població del Port de la Selva, a la zona nord del massís del cap de Creus i a poc més d'un quilòmetre de la cala de Tavellera.

Conjunt format per l'església de Sant Baldiri envoltada per les restes enrunades d'altres construccions i, separada pocs metres al nord-oest del conjunt, una torre de defensa. L'església és d'una sola nau amb capçalera poligonal de tres cares orientada a llevant. La coberta ha estat restituïda, donat que estava enfonsada. A l'extrem de ponent del temple hi ha el cor, i adossada a la banda de migdia de l'absis, la sagristia. L'accés a l'interior està situat al mur de migdia, delimitat per dos contraforts que reforcen el parament. S'observen antigues obertures tapiades i una finestra rectangular oberta a l'extrem de ponent. El parament està coronat per un petit campanat d'espadanya de perfil apuntat, format per un sol arc de mig punt. El mur de ponent presenta dues obertures rectangulars, una bastida en pedra i l'altra en maons, i restes del carener de la teulada d'un antic cos adossat, actualment desaparegut. El mur de tramuntana conserva restes d'un parament bastit amb lloses de pedra, disposades mitjançant la tècnica de l'opus spicatum. Aquest parament, força més antic que la resta de l'església, va aparèixer gràcies a les intervencions arqueològiques dutes a terme al voltant del temple. Les construccions que envolten l'església estan disposades a la banda de migdia i ponent. Un pati central comunica moltes d'aquestes dependències annexes amb el mateix temple. Les construccions, actualment força enrunades, han estat identificades amb l'habitatge del capellà i del sagristà i la seva família. Es tractava d'edificis de planta rectangular, amb les cobertes de teula d'una i dues vessants, distribuïts en planta baixa i pis. Anaven acompanyats de petits patis o horts situats a l'extrem de ponent. Al costat d'aquests hi havia el cementiri del conjunt. A l'extrem de llevant de l'església, al costat de pati central, hi ha un pou de planta circular amb el brocal rectangular bastit amb rebles i lloses de pissarra. Està adossat a un mur i té una gran llosa monolítica a manera de coberta, suportada per una pilastra. Tot el conjunt presentava un mur de tancament, del que queden restes a ponent i migdia. Des d'aquesta localització es pot accedir a l'interior del recinte mitjançant dos petits ponts d'arc de mig punt, bastits amb grans lloses de pissarra irregulars sense treballar, que salven el desnivell del rec que envolta aquesta part del conjunt. Les construccions són bastides amb rebles, lloses i pedres desbastades, lligades amb morter de calç

Pintors Catalans (Pere Ysern i Alié)

Barcelona 1875 - 1946. Va ser un pintor català. Format a l'Acadèmia Borrell, va ampliar estudis a Roma i, durant aquesta estada, els seus companys li van enviar la insòlita revista manuscrita Il Tiberio (1896–98), conservada avui dia a la Biblioteca de Catalunya. Va anar a París entre el 1899 i el 1901 amb els seus amics, el pintor Marià Pidelaserra i Brias i l'escultor Emili Fontbona, que havien format part, com ell, del grup del Rovell de l'Ou. Allà va descobrir l'Impressionisme. D'aquella època queden extraordinaris paisatges urbans de París, alguns dels quals són al MNAC. Ja de retorn, va exposar individualment a la Sala Parés de Barcelona. Aviat va tornar a París, on va residir la major part de la seva vida, a part de les estades estivals que feia periòdicament a Pollença, on també va pintar paisatges mallorquins i es trobava amb el seu amic Hermen Anglada Camarasa. A França van esdevenir molt populars els seus temes de ball, tant clàssic com gitano.

Pintors Catalans (Antoni Xaus Compte)

Barcelona, 1932 - Barcelona 2013. Fou un pintor abstracte. Es formà a Barcelona a l'Escola de la Llotja i a París. Durant molts anys desenvolupà la seva activitat creativa en el seu taller de Sant Pere de Ribes i les seves obres s'han considerat peces brillants i de les més transgresores de la pintura catalana dels darrers anys del segle XX. Ha exposat arreu del món: a Espanya, Xile, Estats Units...i les seves obres es troben a diferents museus: al MACBA, al Museu Reina Sofía, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer entre d'altres. Una de les seves obres més importants és la performance que va realitzar a l'Hotel Estela de Sitges, tancant-se en una habitació per pintar-la sencera.

Pintors Catalans (Manuel Viusà i Camps)

Barcelona, 14 de desembre de 1917 - París, 11 de febrer de 1998. Fou un pintor i militant nacionalista català. Era fill d'un descarregador del port i d'una planxadora. Quan esclatà la Guerra civil espanyola es presentà voluntari i lluità al front d'Aragó amb la Brigada Roja i Negra. Més tard lluità amb gent del PSUC a Bell-lloc d'Urgell i el 1938 fou fet presoner pels italians a Seròs. Internat en un camp de presoners a Valladolid, als sis mesos aconseguí tornar a Barcelona.

El 1939 contactà amb Enric Pagès i Montesut i Lluís Sabaté i Rossignol, i es va unir al Front Nacional de Catalunya. A Barcelona se n'encarregà de fabricar papers falsos per als fugitius que arribaven indocumentats, de passar informació als aliats i de la redacció de l'òrgan del FNC, Per Catalunya. Però després de la caiguda de Jaume Martínez Vendrell i altres militants el 1946, hagué d'amagar-se. Fou un dels organitzadors del llançament de fulls volants durant l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947, i el 1948 marxà a l'exili, on va rebre algunes condecoracions del govern francès.
Es va instal·lar a Canet de la Marenda (Rosselló), des d'on editava la revista Ariel i Per Catalunya. Fou un dels pintors catalans importants a la segona meitat del segle XX. La seva obra, figurativa, d'un post-impressionisme colpidor i melancòlic, és avui altament valorada als mercats d'art internacionals.

El 1956 es traslladà a París, des d'on es dedicà a la tasca editorial i des d'on col·laborava molt activament amb el FNC, a la branca dirigida des de Mèxic per en Marcel·lí Perelló i Domingo. També organitzà els concerts a París de Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor a finals dels anys seixanta, i va dirigir les gestions davant el govern d'Alemanya per tal que Carme Ballester, vídua del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, rebés una pensió com a reparació per víctima de guerra.
El 1979 fou acusat pel govern espanyol de ser un dels organitzadors de l'EPOCA juntament amb Josep Maria Batista i Roca i Jaume Martínez Vendrell, i d'haver gestionat la compra d'armes al traficant catalano-suís Sporri. Nogensmenys, el govern francès va denegar la sol·licitud per no aportar cap prova. Tanmateix, això l'obligà a exiliar-se novament, aquest cop a Veneçuela, on hi romangué, junt amb la seva muller, prop de tres anys. El 1982 establí la seva residència a Andorra la Vella.

Pintors Catalans (Xavier Vilató i Ruiz)

Barcelona, 1921 - París, 10 de març de 2000. Pintor i gravador. Germà de Josep Vilató i Ruiz, amb qui exposà en la famosa mostra col·lectiva del 1943 (Galeries Reig) de Barcelona. S'havia format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Exposà a Barcelona (1945), i s’establí a París, on exposà sol el 1946 (Galerie Bréteau). Exposà a París (diverses vegades, des del 1948), Atenes (1952 i 1964), Lausana (1954, 1956 i 1958), Canes (1956 i 1960), Ginebra (1957), Zuric (1961), Chicago i Palm-Beach (1963), Joan-dei-Pins (1963), Barcelona (1964 i 1968), Sant Pau-de-Vença (1968), Göteborg (1969, 1970, 1971 i 1972), Uppsala (1970), Madrid (1970), Estocolm (1970), etc. La seva obra, molt variada d’estils, evolucionà cap a un surrealisme de factura ingenuista o primitivista.

viernes, 5 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Antic campanar de la Plaça)

O Torre de la Plaça és una obra romànica de Llançà (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situat a l'extrem nord-est del casc antic de la vila, al sud-oest del nucli urbà de la població de LLançà. La torre ocupa el sector septentrional de la plaça Major, a uns trenta metres de distància de l'actual església de Sant Vicenç de Llançà
Es tracta de l'únic vestigi conservat de l'antiga església medieval de Sant Vicenç, actualment desapareguda. És una torre de planta quadrada, amb la coberta piramidal de quatre vessants i distribuïda en dues plantes. La porta d'accés, que ocupa tota l'amplada del mur de llevant de la construcció, és d'arc apuntat i està bastida amb pedra desbastada i lloses de pissarra, disposades a sardinell. Els quatre paraments presenten, al pis superior, dues finestres d'arc apuntat bastides en pedra i, damunt seu, un parell d'òculs també de pedra. A les façanes de tramuntana i migdia, sota les finestres anteriors, hi ha dues obertures més d'arc rebaixat. Es conserva una altra obertura a la part inferior del parament de migdia i, en general hi ha diversos forats de bastida. El cloquer presenta un coronament de merlets esglaonats refet. L'interior de la torre mostra testimonis de reformes tardanes a les quals pertanyen les voltes actuals. La de la planta baixa és bastida amb pedruscall, mentre que la superior és rebaixada i bastida amb maons disposats a pla. La construcció és de rebles de pissarra i argamassa, amb lloses treballades bastament als angles