sábado, 2 de mayo de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan de Martorell)

És una obra del municipi de Martorell (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una capella rectangular d'una sola nau. En l'estat actual té quatre trams i fa 19m de llargada (l'interior). No obstant, el tram de migdia, orientada de nord a sud, fent de vestíbul, s'aparta de la regularitat i mides dels altres trams, els quals són separats per arcs torals, el primer rodó i el segon lleugerament apuntat. El darrer, corresponent a l'últim tram, ja és apuntat. La volta de la nau és de canó. Al mur de ponent del darrer tram s'observa una gran arcada gòtica -restant tapiada- ben apuntada, que ens fa deduir que devia formar part de la sala de l'hospital, la qual era situada ran de la capella, però transversalment respecte a aquesta. Abans, encara es podien veure, arrenglades amb el carrer, dues belles arcades de mig punt, de pedra, a l'altra banda de la casa mitgera que hi ha al costat de la capella. La paret de ponent d'aquesta casa, tenia una arcada gòtica tapiada als seus baixos, similar a la paret oest de la capella i parellada aquesta. Això permet d'inferir que la sala de l'hospital, amb arcades de diafragma, devia tenir almenys 4 trams. Abans del seu enderroc es van enumerar els carreus que conformaven susdites arcades. De l'antic hospital es conservaven dos arcs gòtics a la façana. A l'interior tenia diverses estructures construïdes amb gres roig
 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Fèlix de Sabadell)

És l'església arxiprestal de Sabadell. Es troba al centre de la ciutat, davant de la plaça de Sant Roc i al costat de l'Ajuntament, i és just al mateix indret on, al segle XV, hi havia hagut la capella de Sant Salvador d'Arraona. Durant el segle XX, la capella es va enderrocar i se'n va erigir una de més gran, on es poguessin traslladar els altars de la capella de Sant Feliu d'Arraona
L'actual església és d'estil gòtic acadèmic. Està formada per tres naus. La nau central mesura 11 metres i les laterals 4,5 metres. S'ha conservat l'absis gòtic de l'any 1420, amb el seu finestral apuntat, la sagristia del 1578, amb les seves obertures i l'enreixat de l'època i el campanar barroc del 1724, de base octogonal, format per tres cossos de pedra un de terra cuita.

El campanar barroc de l'església, és de planta octogonal a partir de la base. Està situat en un dels angles de la façana. Té quatre cossos; els tres primers obrats en pedra, amb un ull de bou al segon i amb fornícules el tercer. El quart és pujat en obra de terra cuita. És acabat amb un pis protegit amb barana alçada amb obra construïda a propòsit, d'una alçària d'1,6 metres. A dalt de la solera s'aixeca la torre de ferro, del 1856, amb les campanes de les hores i dels quarts, i l'àngel que assenyala d'on ve el vent. A les fornícules del tercer pis hi havia unes escultures de P. Moixí, avui desaparegudes. A la part de migdia, hi ha una làpida amb la data d'inici de les obres. Al passadís central hi ha enterrat l'escriptor i eclesiàstic Fèlix Sardà i Salvany (Sabadell, 1841 - 1916).

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Castellar Vell)

És una església romànica del segle XI, amb diferents ampliacions en època gòtica i posteriors, situada al municipi de Castellar del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 
L'església forma part d'un conjunt arquitectònic, arqueològic i natural format per l'església de Sant Esteve de Castellar Vell, les runes del mas de la rectoria i un vilatge altmedieval.
Edifici romànic-gòtic de planta rectangular en forma de creu orientada Oest-Est amb 3 sectors diferenciats: nau, capçalera i absis amb capelles laterals, i campanar. La nau és la part més antiga: és de planta rectangular amb volta de canó i amb absis semicircular, el segon cos afegit són les capelles laterals i el transsepte, de caràcter gòtic amb volta i arcades ojivals. L’últim sector és el campanar de planta rectangular, amb una finestra de mig punt a cada cara, i dues finestres geminades amb arc apuntat a la cara sud.
A l’interior, a la volta gòtica del transsepte, hi ha les restes d’unes pintures murals molt deteriorades, encara que també se'n poden apreciar a la volta de la part romànica. Com s'observa en diferents punts, l'església era interiorment pintada de color blanc, sobre el qual es marcaren, en negre, uns carreus rectangulars. A la part central de la volta gòtica es veuen restes de pintura policroma que formen una estrella de tipus geomètric, una rosàcia estilitzada i una sèrie d'entrellaços ja molt esborrats. Els colors són de magre i un to blavós, i segurament d'altres que es confonen ara en una sèrie de grups de taques en la zona més pròxima a la capçalera

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Salvador del Canadell)

És una petita capella d'origen romànic, pràcticament refeta amb tradició gòtica, situada al terme municipal de Calders (Moianès), protegida com a bé cultural d'interès local.
És de planta rectangular i una sola nau acabada amb absis orientat a llevant, coberta amb volta de canó. Les parets estan fetes de filades de carreus més o menys quadrats. Té dos finestrells poc vistents i, a la façana principal, un portal adovellat, amb una senzilla motlluració que té dos carreus a la base. Té l'inici d'una espadanya damunt la façana de ponent. Adossats a la banda de migdia, es conserven els fonaments d'una construcció romànica anterior (mur, enllosat i absis). La capella que actualment es conserva sencera és d'obra gòtica de tradició romànica


 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església Prioral de Sant Pere de Reus)

És una de les parròquies de la ciutat de Reus, la principal, regida pel prior i una petita comunitat de preveres. Fou començada el 1512 i inaugurada el 1569, obra de l'arquitecte mestre Benet Otger de Lió. Està dedicada a Sant Pere, que és el patró de la ciutat.
És d'estil gòtic tardà format per una nau única de proporcions esveltes, de quaranta-cinc metres de llarg per quinze d'ample i vint-i-dos d'alçada, que es flanqueja per petites capelles laterals situades entre els contraforts exteriors. L'absis és poligonal de set cares i amb capelles radials, cobert amb volta de creueria gallonada en vuit nervis. La nau, també amb volta de creueria, està dividida en sis trams o creuers, separats per arcs torals.

A mà esquerra, segons s'entra, hi ha el baptisteri amb una font baptismal que originàriament era a l'església de sant Francesc, traslladada aquí el 1941, ja que l'antiga de sant Pere havia estat destruïda.
Als dos últims trams de la nau s'alça el cor renaixentista, sobre un arc rebaixat i amb una interessant balustrada de pedra. El cor era el lloc on es reunia la comunitat de preveres, i on s'hi guardava l'arxiu. Una part del cor era ocupat pel cadirat obra del mestre fuster reusenc Antoni Papiol de principis del segle XVIII, que avui està situat al presbiteri. Existeixen quatre vidrieres en els murs laterals i set a l'absis, totes elles actuals, posteriors a 1940. Les antigues, gòtiques, es van destruir amb l'incendi de la guerra civil. Van ser costejades per particulars, i els sants i santes que hi ha representats són els dels noms de pila dels que van finançar les vidrieres.
La façana principal de l'edifici és renaixentista, dividida en dos cossos: a l'inferior s'obre la porta d'accés, de reduïdes dimensions respecte al conjunt, amb un arc de mig punt flanquejat per dues columnes jòniques sobre pedestal, amb volutes laterals, llinda i frontó triangular (on hi ha una fornícula amb la figura de sant Pere restaurada en la postguerra per Antoni Aguadé). Al cos superior se situa la gran rosassa, que completa la il·luminació interior

l Campanar,(vegeu Campanar de Reus) també d'estil gòtic tardà, se situa als peus. És una torre elevada (62 metres), de planta hexagonal, dividit en sis cossos i coronat amb contraforts i pinacles petits.

El presbiteri fou restaurat per Cèsar Martinell, quan es col·locà el baldaquí, format per quatre columnes de pedra artificial i la volta revestida de mosaic i a l'interior un fresc al·legòric, ja que durant la guerra civil es va incendiar i espoliar l'església. Darrere el baldaquí hi ha la imatge de sant Pere envoltat per quatre doctors de l'església, sant Gregori magne, sant Agustí, sant Ambròs i sant Jeroni. Sobre tot el conjunt hi ha representat l'Esperit Sant.[2] Martinell va retornar a la que devia ser la forma original gòtica els arcs d'entrada de les capelles laterals. El 1976 es va restaurar la rosassa de la façana principal, per part d'especialistes alemanys
Entre dues capelles al mig de la nau hi ha la trona, a la que s'hi accedeix des d'una de les capelles. Cal datar-la a l'entorn de 1575. Hi va haver una segona trona, bessona, situada enfront mateix de l'actual, però en construir la capella del Santíssim es va desmuntar i es va instal·lar al Santuari de Misericòrdia el 1702.

L'atri de sant Sebastià està obert a la plaça del Castell, és d'estil barroc. Té dues portes amb llinda flanquejades per pilastres, amb entaulament i frontó circular, on es dibuixen les insígnies papals, rematat tot per unes hídries. La restaurada imatge de sant Sebastià, antic patró de Reus, es pot veure damunt del portal.
També anomenada dels Tamarit, està situada a la banda dreta mirant al presbiteri. L'arquitecte que la construí va ser Josep de la Concepció, frare carmelita descalç. Damunt del portal que hi dóna accés hi ha l'escut d'armes del primer Marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives, que la va finançar. El marquès va demanar al consell municipal el 1657 que si se li venia la casa de Francesc Pascual, espardenyer, que estava adossada a l'església, hi construiria una capella dedicada al Santíssim Sagrament. És una capella de tipus renaixentista, de proporcions elegants, planta de creu grega i esvelta cúpula hexagonal rematada amb una llanterna, que exteriorment està envoltada per vuit escultures, restaurades per Ramon Ferran. Allotja els sepulcres d'alabastre del Marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat, el de la seua filla Gertrudis (qui s'encarregà de l'execució de la capella) i del seu marit, Antoni de Camporrells, tots obra de Jaume Ribot. Els sepulcres dels donants són renaixentistes, amb les estàtues que els representen agenollats, de marbre i jaspi.
En aquesta capella també hi està dipositat el cor del pintor Marià Fortuny i Marsal, lloc assenyalat per una làpida obra de l'escultor reusenc Joan Roig i Solé

Pintors Catalans (Josep Sarobé Castelló)

~1914 - 1960. Fou un pintor d'estil noucentista, tot i que va desenvolupar la seva activitat es va veure estroncada per la guerra civil espanyola i va treballar principalment a partir dels anys 1940. Va ser alumne del Taller-Escola d’Art que l’any 1934 la Generalitat republicana i l’Ajuntament de Tarragona havien creat en aquella ciutat. Va estudiar amb el pintor Ignasi Mallol Casanovas, el pintor i gravador Enric C. Ricart i els escultors Joan Rebull i Salvador Martorell, iniciadors de la institució. A la mateixa escola va aprendre coneixements teòrics d’art de Rafael Benet i de Josep Maria Capdevila, i de cultura musical de Xavier Gols.
Sarobé destacà dins l’alumnat del Taller-Escola, al costat dels pintors Antoni Gonzalo Lindín, Enric Pinet, Sadurní Garcianguera, i dels escultors Josep Busquets i Maria Teresa Ripoll.

Pintors Catalans (Laurent Jiménez-Balaguer)

L’Hospitalet de Llobregat, 14 de gener de 1928 - Boulogne-Billancourt, 16 d'abril de 2015. Fou un pintor català que visqué i treballà a París des de la dècada del 1950.
En 1955 les Galeries Laietanes de Barcelona li van dedicar una gran individual, i en la dècada de 1950 es va convertir en un dels pintors més destacats de l’art català, amb la iniciació d’un llenguatge privat relacionat amb l’Expressionisme abstracte i l’Informalisme català. Aquesta postmodernitat s’ha caracteritzat per la seva reivindicació multicultural, mitjançant les seves tècniques pictòriques, així com per la seva necessitat d’inventar una nova ment. En 1958 va marxar a París on fou estafat per una galeria d'art, que es va quedar totes les obres que havia creat, fet que va provocar que tot i que va seguir pintant, no va exposar en dues dècades.

Jiménez-Balaguer construeix un coneixement del psiquisme humà basat en el model del llenguatge de Saussure, des del qual pretén mostrar que la pintura és un mitjà pel coneixement humà. Insisteix especialment en la idea d'una construcció necessària del “Jo” i en la seva visualització-projecció, ja que l’interior humà no és una ànima impalpable ni tampoc un ego immaterial invisible. La seva concepció de la creació i de la societat l’inscriuen en un procés de revolta permanent, des del qual el subjecte ha de lluitar per la construcció del seu “Jo”.
La seva obra planteja que el “Jo” és un acte performatiu. José María Moreno Galván el va considerar el 1960 com un dels vint pintors més importants de l’Art contemporani i de l'Informalisme. Dos arquetips fonamentals estructuren el seu camp d’investigació: el Cos-Memòria i l’Exterior-Interior.

Pintors Catalans (Isabel Saludes)

Alforja (Tarragona), 1946. És una artista de les comarques de Tarragona. Ha fet exposicions a l'Estat Espanyol i també a Alemanya, Japó, Portugal, França i Suïssa. Als vint-i-un anys contrau matrimoni i es trasllada a viure a Barcelona. Té dos fills, i quan aquests ja estan en edat escolar, decideix matricular-se a l'Escola de Belles Arts a Barcelona. Començar a participar en mostres col·lectives; és el pas inicial i necessari per a la majoria d'artistes. Paral·lelament i durant quinze anys és la responsable de la secció d'art de la revista Serra d’Or i escriu dos llibres dedicats a l'ensenyança de l'art: Creativitat i art contemporani (1985) i Dels impressionistes a l'Op Art. La pintura Contemporània (1987). També és membre de l'Associació Internacional de Crítics d'Art. La primera exposició de pes que fa a la seva trajectòria és la que fa al marc de 1986. És la seva primera mostra a Barcelona, concretament a la Galeria Matisse i exposa obres sobre paper. A començaments de 1987 exposa a la Sala del Centre de Lectura de Reus, la primera vegada que ho fa a la capital del Baix Camp. Abans d’aquesta mostra l’artista és seleccionada al darrer Saló d’Artistes del Baix Camp. A Tarragona fa la seva primera mostra comissariada per Assumpta Rosés, “Sediments Formals, Pintura i Escultura” en la qual es presenta conjuntament amb Joan Casals, Albert Macaya i Joan Valle.

L'any 1992, en el marc de l'Olimpíada Cultural, tretze galeries associades a Art Barcelona obren les seves exposicions de forma simultània amb la intenció de mostrar una panoràmica de l'art català contemporani, poc després comença el procés d’internacionalització de la seva obra amb una triple exposició l’any 1994 al Japó, concretament a Tòquio, Kyoto i Kitakyushu. Posteriorment amplia el seu radi a Alemanya, França, Portugal i Suïssa. En l’exposició que fa a la Galeria Eude, Barcelona el 1995 reflexiona sobre les coses senzilles, sobre la filosofia zen com bé va apuntar Francesc Miralles
Cap a l’any 2000 en una exposició a la Galeria Aritza de Bilbao l’artista mostra un conjunt d'obres en les quals una fruita com el codony és el motiu que domina, però no és el motiu principal. D’altra banda va presentar “El so és secret” (2012), a la Galeria Artloft de Reus, presenta les pintures acompanyades per un recull dels seus poemes. D’alguna manera, evidència una altra de les seves facetes, la poesia, que apareixen com una continuació dels títols-frases que acompanyen les seves obres

Pintors Catalans (Elvira Homs Ferrés)

Vilassar de Mar (Barcelona), 1905 — Barcelona, 1954. Fou una pintora catalana, filla de l'arquitecte Lluís Homs i de la també pintora Maria Ferrés Puig. Es va formar artísticament sota la direcció d'Emília Coranty, tot i que destaca la seva capacitat autodidacta.
La seva obra es va poder veure a les Galeries Dalmau de Barcelona el 1926. Dos anys més tard, va participar en l'exposició inaugural de la temporada de la mateixa galeria i el 1929, també a la Dalmau, formava part de l'Exposició d'Art Modern Nacional i Estranger, en la qual també van exposar altres artistes com Aurora Folquer Pedret, Montserrat Casanova i Maria Lluïsa Lamor.

Als anys trenta va ser una artísta molt relacionada amb els cercles artístics de la ciutat de Barcelona i la seva obra va estar present a les principals exposicions del moment. Així, formant part de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, va participar com a mínim a les exposicions de 1930, a la Sala Parés, i del 1932 al 1935 a les Galeries Laietanes. L'any 1931 va prendre part al concurs de pintura Montserrat vist pels pintors catalans, organitzat pel Círcol Artístic de Sant Lluc, que es va poder veure al Palau de les Arts Decoratives de Barcelona fins a principis de l'any següent. També va participar en dues edicions de l'Exposició de Primavera organitzada per la Junta Municipal d'Exposicions d'Art, els anys 1932 i 1934. En la primera va presentar els olis La noia del llibre i Jove mora; en la segona, una obra titulada Clavells rosa. El 1933 va participar en l'exposició de pintura i escultura amb motiu del cinquantenari de la Sala Parés.
La seva primera exposició individual coneguda és la que va presentar a les Galeries Dalmau l'any 1929. Uns anys més tard, l'any 1932 i probablement el 1933, va exposar també a les Galeries Laietanes de la mateixa ciutat. La seva obra es va veure influïda pel futurisme.

Pintors Catalans (Quim Hereu)

Girona, 13 de novembre de 1963. És un pintor català autodidacta considerat el màxim representant de l'Estrambotisme, un corrent artístic iniciat als anys 70 a l'Empordà per Joan Fuster i Gimpera. Aquest, en la fase final de la seva vida decideix anomenar Quim Hereu com a hereu d'aquest nou corrent artistic a partir d'un petit poema: el testament de l'Estrambotisme. Les habilitats de Quim Hereu en el món de l'art i la pintura apareixerien de molt petit, quan feia del dibuix un refugi on imaginava éssers fantàstics que convivien en els seus paisatges. Expert dibuixant i pintor autodidacte, entrà en contacte amb les obres de grans artistes romàntics, renaixentistes i surrealistes, fascinat per el perfeccionisme del dibuix i l'aplicació de l'oli. La terra on va néixer i es va criar, l'Empordà, és gran font d'inspiració per l'artista. El 1983 estableix el seu primer estudi a la seva natal Girona (Catalunya) on exposa la seva obra en diferents galeries, però aquest període dura ben poc, ja que les limitacions creatives eren moltes. Comencen els seus viatges arreu del món buscant deserts, ruïnes, cultures i exotismes que li exaltessin la seva imaginació per poder recrear en les seves futurs obres, que ja començaven a reflectir la seva predilecció pel gran format. Altres estudis van substituir al primer, a la recerca d'un espai vital que pogués allotjar bastidors cada vegada més grans. Finalment l'any 2000, començà a produir obres de gran format, un món d'art en estat pur, on es troben col·leccionistes, mecenes i amants de l'art.