Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume d'Espolla)

És una església del municipi d'Espolla inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta rectangular, orientada a tramuntana, que consta de tres naus i coberta a doble vessant. La nau central té una alçada major que les laterals i en els seus murs exteriors s'hi ha practicat una sèrie de contraforts que descansen sobre els sostres, a una vessant, de les naus laterals. A una banda de l'edifici queda adossat el campanar que consta de dos cossos: una torre de planta quadrada amb ràfec de totxo sobre la que es disposa el campanar de planta octogonal amb quatre obertures d'arc de mig punt, rematades per una cúpula feta de totxo. Mentre que la torre ha estat arrebossada el cos octogonal deixa al descobert el parament de mur original fet de pedruscall. L'accés al campanar es fa mitjançant una escala de pedra adossada al mur occidental de l'església. La façana, molt senzilla des d'un punt de vista decoratiu, presenta una porta de llinda emmarcada per carreus de pedra ben escairats, un nínxol d'arc de mig punt i un òcul en la part superior. Tota la façana ha estat arrebossada contràriament a la resta de l'edifici on s'hi ha deixat al descobert el parament fet de pedruscall lligat amb argamassa. En alguns trams de mur l'aparell és de lloses de pissarra i fragments de terrissa units amb argamassa (solució molt comuna a construccions del segle XVIII que trobem als voltants). A l'interior les voltes són de canó i de llunetes

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle de Bàscara)

És una església del municipi de Bàscara (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada dins del nucli antic de la població de Bàscara, a l'extrem nord del terme corresponent amb la zona més alta de la vila, damunt del riu Fluvià.
Església d'una sola nau rectangular amb absis poligonal i capelles laterals. La nau està coberta amb volta de creueria mentre que l'absis presenta una volta poligonal i les capelles volta de canó amb llunetes. Corresponen a la transformació de l'edifici duta a terme en època barroca. Alhora, tot el temple es troba sobrealçat per un mur. La façana principal està orientada al nord i presenta un gran campanar de planta quadrada, bastit damunt les restes de dues pilastres que formaven part de l'antic campanar de cadireta original. El portal d'accés actual és rectangular i està emmarcat amb pedra, tot i que força restituït. Damunt seu hi ha dos rosetons disposats en vertical, dels quals el superior té decoració calada central i l'inferior vitralls acolorits. La façana està rematada amb un coronament esglaonat. Del mur sud destaca la porta romànica original d'accés al temple, actualment convertida en finestral. És d'arc de mig punt adovellada, amb els brancals bastits amb carreus ben tallats i amb una motllura que recorre la intersecció entre el timpà i la llinda, aquesta última decorada amb motius figuratius, potser de gaire gremial. Damunt de la clau del timpà hi ha un relleu amb creu grega inscrita dins d'un cercle. L'interior del temple està enguixat i decorat amb motllures pintades. El cor està situat als peus de la nau.  La construcció romànica és bastida amb carreus de pedra ben escairats, disposats en filades. Se'n conserven trams al parament del frontis, en alguna part dels murs laterals i a la capçalera de la nau, sobre l'absis actual, on hi ha fragments de la cornisa romànica

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Helena de Rodes)

O Santa Creu de Rodes és una església del municipi del Port de la Selva. Està situada a l'est de les ruïnes del poblat medieval de Santa Creu de Rodes, aproximadament a un quilòmetre al nord de distància del monestir de Sant Pere de Rodes. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional. És una església de tres naus amb capçalera de planta lleugerament trapezoïdal orientada a llevant, i una torre troncopiramidal adossada a l'absis, actualment distribuïda en dues plantes. Presenta obertures d'arc de ferradura i un campanar d'espadanya de dos ulls a la part superior, afegit en època moderna. El temple és fruit de les diverses fases constructives que l'han anat modificant. En origen, l'església tenia una sola nau rectangular capçada a llevant per la torre, coberta amb embigat de fusta. Al segle x se li va afegir l'absis trapezoïdal i dues absidioles o braços que li proporcionaren una planta de creu llatina.

Entre els segles XVI i XVII s'afegiren les dues naus laterals i es reformà l'estructura de la nau principal. Tant aquesta com l'absis foren cobertes amb volta de canó, amb unes grans arcades de pedra de mig punt per comunicar els tres espais. També és en aquest moment que s'afegeix el campanar d'espadanya a la torre i es reformen els pisos interiors, cobrint-los amb voltes de canó. Més endavant, però dins del mateix període, s'afegí un atri o galilea davant la façana de ponent, actualment enrunat. Per últim, al segle XVIII, cal destacar la construcció d'una nova sagristia molt propera a l'antiga, la qual s'havia edificat al segle XV, damunt el cementiri en funcionament des del segle X.
El temple presenta algunes obertures més a les façanes, destacant algunes espitlleres i altres finestres rectangulars, emmarcades amb carreus de pedra, d'obertura moderna. Pel que fa a la portalada, actualment inexistent, cal dir que fou reformada en època moderna. La construcció és bastida amb pedra desbastada de diverses mides, disposada formant filades més o menys rectangulars, amb fragments de material constructiu.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís del Terrer)

O l'església del Terrer és una església del municipi de Llançà (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada a uns dos quilòmetres al nord-est del nucli de la Valleta i a ponent del nucli urbà de la població de Llançà, en un replà de la carena del coll del Terrer. Es tracta de les restes consolidades del petit temple del Terrer, d'una sola nau amb absis de planta semicircular ultrapassat de ferradura. La nau, sense volta, presenta els murs perimetrals arrasats, amb una alçada màxima conservada d'uns dos metres. L'absis, en canvi, conserva la volta de quart d'esfera amb restes de l'encofrat original i dues finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt, obertes als paraments de llevant i migdia. L'arc triomfal ha estat completament restituït i està bastit amb carreus de pedra desbastada.

L'església presenta la particularitat de tenir tres portes, obertes als murs de ponent, tramuntana i migdia. A l'interior de la nau hi ha un banc corregut de pedra adossat als murs perimetrals i, a la banda de tramuntana, la base d'un pilar adossat procedent d'un d'arc toral. També hi ha les restes d'un paviment de morter allisat, sota el qual apareixen rastres d'un altre paviment de morter i picadís ceràmic.
L'aparell és de grans pedres desbastades amb predomini de la pissarra, lligades amb morter de calç. A la part inferior de l'absis hi ha quatre grans filades bastides amb la tècnica del "opus spicatum"

Pintors Catalans (Joaquim Vancells i Vieta)

Barcelona, 28 de juny de 1866 - Barcelona, 26 de desembre de 1942. Fou u pintor català pertanyent al corrent modernista, i artífex de l'escola pictòrica de Terrassa és considerat com un dels paisatgistes més importants. Va ser un home polifacètic, va fer decoracions i disseny de mobles, va fer de mestre, va organitzar activitats culturals i va promoure la conservació del patrimoni artístic i arquitectònic de Terrassa. Va ser l'impulsor del modernisme a Terrassa, juntament amb el barceloní Alexandre de Riquer que va viure llargues temporades a la ciutat. Però sobretot, va ser un pintor paisatgista. En una primera època pinta paisatges amb boira i obagues boscoses, quadres que són entre el millor de la pintura catalana de l'època i que van tenir molt èxit. Aquesta pintura grisa va evolucionar cap a una altra de més lluminosa, possiblement influït per les seves estades a Llavaneres, però no va ser reconeguda fins al final de la seva vida, cosa que el va obligar durant força temps a pintar paisatges boirosos per poder viure. Fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Pintors Catalans (Andreu Solà i Vidal)

Ripollet (Girona), 1863 - Ripollet (Girona) 1902. Fou un pintor català. Fill d'una nissaga de tendència liberal, establerta a la vila en la segona dècada del segle XIX, el seu pare, Joan Solà i Buxó, propietari, estudià agrimensura a la Llotja de Barcelona. Andreu Solà i Vidal assistí a l'escola primària a Ripollet i a la secundària probablement a Sabadell, però, ben aviat, la seva destresa per al dibuix i la pintura aconsellaren la família de matricular-lo a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1881-1884). Es formà també a Madrid a partir de 1885 (a l'Escola Especial de Pintura de San Fernando d'Alcalá de Henares) i va viure a París durant nou mesos, entre 1889 i 1890, on es relacionà amb Ramon Casas, Miquel Utrillo i Santiago Rusiñol.

A partir de 1893 s'establí definitivament a Ripollet a la casa familiar dels pares i germans (la seva mare havia contret segones núpcies amb el farmacèutic de la vila), fins a la seva mort prematura, a causa d'una malaltia coronària, als trenta-vuit anys. La seva pintura s'especialitzà en la temàtica localista, que tractà en una setantena d'obres dins una estètica realista separada del modernisme (allunyada del grup de París), sense deixar de banda una certa preocupació social. Il·lustrà l'obra Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer (1888)

Pintors Catalans (Alexandre de Riquer i Ynglada)

Calaf (Barcelona), 3 de maig de 1856 - Palma de Mallorca (Illes Balears), 13 de novembre de 1920. ill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i a Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, alimentat pel japonisme i el prerafaelitisme, i també l’Arts and Crafts Movement, de William Morris, seguint les idees dels quals propugnà l’aplicació de les arts als productes industrials i als objectes de la vida quotidiana, ja fos en el disseny de mobles i d’objectes decoratius, el cartell, la il·lustració de llibres o l’exlibrisme, i es convertí d’aquesta manera en un dels principals introductors a Catalunya del dibuix i la pintura simbolistes, d’arrel prerafaelita. Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’exlibris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual feu classes a J. Triadó, J. Renart, F. Galí, J. Diéguez i J.M. Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial.

Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’exlibris l’essència del seu món poètic, elegíac. Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental. Els anys del decenni del 1880 col·laborà a La Ilustració Catalana i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells. Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació. Aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a Luz, Joventut, Ilustración Artística, els exlibris i els cartells ja plenament modernistes.

Amb els llibres (també il·lustrats per ell) Quan jo era noi (1897), narracions de tipus autobiogràfic i els reculls de poemes Crisantemes (1899) —una de les primeres experiències de poesia en prosa—, Anyoranses (1902) —escrit arran de la mort de la seva dona, la musa inspiradora— i Aplech de sonets (1906), als quals cal afegir el Poema del Bosc (1910), es convertí en un dels poetes i prosistes més característics del vessant simbolista del modernisme literari, amb una clara predilecció pel prerafaelitisme anglès i el model de Dante Gabriele Rossetti. Vers el 1910 abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia en una exaltació panteista de la natura, tal com posa de manifest l’esmentat Poema del Bosc. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí. El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.

Pintors Catalans (Josep Pujol i Brull)

Cornellà de Llobregat (Barcelona), 1871 - Alella (barcelona), 14 de setembre del 1936. Va ser un arquitecte, pintor i intel·lectual polifacètic de començaments del segle xx. Segons l'acta de defunció, va morir als 65 anys, al carrer Verdaguer, núm. 12, d'Alella. Era fill de Baldiri Pujol i de Assumpta Brull, i vidu de Cristina Puig del Campo, amb qui va tenir dues filles, Montserrat i Rosari.

Es titulà a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona el 20 de desembre de 1899. Amb una tasca constructiva a cavall, sobretot, de Barcelona i Igualada, les seves obres més conegudes són possiblement la Torre Boyer d'Igualada i la casa Pere Carreras i Robert de Sitges (del 1906-1907). Pels voltants del 1907 va fer un plànol per a la reforma de la casa Manuel Planas de Sitges, però tradicionalment es considera que l'obra va ser del mestre de cases Gaietà Miret i Raventós. El 1911 rebé la medalla d'or i diploma d'honor de la República del Salvador per un projecte que, conjuntament amb el també arquitecte Manuel Vega i March, havia presentat per a la construcció d'un teatre a la capital del país.
A més de la seva faceta de pintor, com a il·lustrador realitzà postals per a la "Unió Catalanista" pels voltants de 1912 i intervingué en la primera edició de Marines i boscatges de Joaquim Ruyra (Barcelona: Joventut, 1903).

En el camp literari va ser l'autor de la lletra de la sardana coral d'Enric Morera, Marinesca (ca 1898), el traductor al castellà de l'obra de teatre d'Àngel Guimerà Gal·la Placídia i al català de l'obra Torquemada en la hoguera de Benito Pérez Galdós (1903 Torquemada en el foch). Fou jurat del concurs de teatre que la revista Teatralia convocà el 1909. Col·laborà amb Adrià Gual en algunes funcions del seu Teatre Íntim, i el 1902 l'agrupació li estrenà La Oreneta: cuadro dramátich en un acte y en vers amb música d'Enric Morera. El seu poema Fantasia d'amor va ser guardonat al Vuitè Certamen Literari d'Olot, el 1897.
Escrigué en la revista Joventut (1900, 1902), en la revista Arquitectura y construcción (1902), en la revista La Il·lustració Catalana (on el 1903 criticava l'obra del moblista Gaspar Homar a l'article Marqueteria, plafons decoratius.) L'any 1907 dirigí la col·locació d'una tanca per protegir el Pi de les Tres Branques.

El 1899 es casà amb Cristina Puig del Campo, i n'enviudà el 1908; tingueren dues filles, Montserrat i Roser. Un germà (tingué també tres germanes, Concepció, Isabel i Assumpció) d'en Josep Pujol, Adolf Pujol i Brull, va ser un cirurgià i ginecòleg eminent que el 1923 fundà la "Clínica Pujol i Brull" (Enric Granados 83, Barcelona). Mort el 1932, el succeïren en la direcció de l'establiment els seus fills Adolf (-1989) i Carles Pujol i Llusà, fins que l'establiment tancà el 2002