Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de Lleida)

És una església de Lleida, d'estil romànic datada al segle XII, però amb ampliacions i acabaments gòtics. És la segona en importància de la ciutat després de la seu vella. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església de Sant Llorenç està situada al centre del barri antic de Lleida, entre dues places, la plaça de Sant Josep i la plaça de Sant Llorenç. És un edifici de quatre naus: la nau central o la que equivaldria al temple primitiu, és d'estil romànic coberta amb volta de canó una mica apuntada i dividida en tres trams per arcs torals que descansen sobre unes columnes bessones adossades als pilars amb una estructura molt similar a la de la Seu Vella. Doncs va ser construïda pels escultors i picapedrers que treballaven a ordres del mestre d'obra Pere de Coma, també mestre que va construir la Seu Vella. Aquesta nau conserva als seus peus, la porta més antiga del temple, que en època medieval, es comunicava amb un antic cementiri. Sota l'espai del presbiteri hi ha una cripta, que a partir del segle XVIII, quan els serveis catedralicis foren traslladats a Sant Llorenç, funcionà com a baptisteri.

Durant la primera meitat del segle XIV se li afegeixen les dues naus laterals, la nau de Santa Bàrbara i la nau de Santa Llúcia, les dues d'estil gòtic i comunicades amb la nau central mitjançant arcs apuntats de forma desigual recolzats en els murs romànics.

Mentre que, a finals de segle o principis del segle XV, s'amplià l'església amb una nova nau, la qual s'anomenà nau de Santa Úrsula i fou promoguda per la família del noble Berenguer Gallart. A aquesta nau s'adossà una torre-campanar i es va fer una porta d'entrada, que és l'actual pòrtic per on s'entra al temple i que s'assembla a la Portada dels Fillols de la Seu. Aquestes dues últimes modificacions també van ser sufragades per la família Gallart.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Vilanova de la Barca)

Fou l'església parroquial de Vilanova de la Barca abans de ser enrunada degut al bombardeig que patí la població el 1938 durant la guerra civil espanyola. Les funcions de parroquial són ara assumides per l'església que dedicada a l'Assumpta fou reconstruïda després de la guerra, mentre que Santa Maria palesa encara les conseqüències d'aquell esdeveniment. Tot i això les seves restes s'han protegir com a bé cultural d'interès local.

L'estudi en planta no permet considerar-la com a fruit d'un projecte unitari. Els seus diferents espais presenten un caràcter additiu. Així doncs, a una església de nau única amb fals transsepte i absis rectangular d'origen medieval li foren afegits una nau lateral i un nou ingrés d'època barroca. D'aquest només es conserva el coronament compost per una cornisa que sosté una fornícula flaquejada per volutes.

Del que eren els interiors, solament es conserven part de les cobertes de l'àrea del presbiteri, on romanen, en alguns capitells i una clau de volta, mostres escultòriques, les quals, ofereixen dificultats pel que fa a una estricta classificació estilística. La seva datació vindrà donada per l'anàlisi de l'arquitectura que les contextualitza.
En la nau lateral afegida en època barroca, malgrat la desaparició de les cobertes hi és perceptible encara la definició dels alçats, amb arcuacions de mig punt, i la interessant solució de les cantoneres aixamfranades. Darrerament l'obertura que degué ser la principal ha estat tapiada i s'ha desplaçat l'accés al mur del presbiteri, la zona més ben conservada.

La part més conservada és la posterior, una planta quadrangular amb dues capelletes laterals i una pilastra adossada reforçant els angles. Al costat on hi ha l'arc d'ogiva hi ha fetes, en baix relleu, dues imatges sobre capitells. Els trets són més aviat romànics i una mica primitius.
De la façana d'entrada en queda la paret, gòtica, al damunt de la qual s'ha encastat una portalada neoclàssica mal reeixida. Els laterals deurien modificar-se en el mateix període.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sunyer)

O la Nativitat de la Mare de Déu és una església parroquial de Sunyer (Segrià) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sunyer surt esmentada per primera vegada a la documentació l'any 1361 però va ser construïda amb anterioritat. A les parets de l'església queden senyals de construccions adossades.
Petita església d'una sola nau amb una capella a cada costat que se situa en la transició del romànic al gòtic. La nau té dos arcs faixons i les dues capelles estan cobertes amb volta de creueria, amb arcs d'ogiva més aguts al costat sud, on han quedat esculpides sobre cada capitell angular la representació dels evangelistes, de trets gòtics.

Al mur nord es conserva, encaixonada i mig mutilada per les dues capelles, la porta original del temple. És un arc de mig punt adovellat format per arquivoltes en degradació. Les arquivoltes van a parar a unes columnes, de les quals no es conserven totes, amb capitells que formen un fris continu. Aquests capitells estan decorats amb motius vegetals excepte el més exterior que té esculpit un ocell. Els capitells del costat dret queden tapats pel mur de la capella però per el que encara es pot veure sembla que la composició de la portalada era simètrica

La façana principal actualment es troba als peus de l'església i és d'estil barroc. La façana està precedida per una escalinata. La porta és d'arc de mig punt peraltat; està flanquejada per dues pilastres llises amb capitell toscà que aguanten un arquitrau. A sobre de l'arquitrau hi ha un frontó triangular però té les línies són còncaves. A banda i banda de la portalada hi ha una voluta i a la part superior un rosetó. Tot l'edifici està resseguit a la seva part superior per un ràfec decorat amb permòdols esculpits.
A la teulada, seguint el carener que és perpendicular a la façana principal, es troba el campanar de cadireta. És de dos pisos amb dos ulls per cada pis, però només els dos superiors tenen campanes.

Pintors Catalans (Teresa Romero Domingo)

Terrassa, 19 de març de 1883 – Barcelona, 1974) va ser una pintora catalana autodidacta. Es dedicà especialment als temes florals que destaquen pels colors molt agosarats. Artistes com Celso Lagar, Torres-García, Sunyer (qui va pintar el seu retrat el 1912), Vancells, entre altres, passaven sovint per la casa familiar quan ella era molt jove. Tots ells possiblement influïren en la seva vocació artística, encara que el seu pare deia sempre que un esperit errant d'un pintor oriental havia entrat en el cos de la seva filla.
A Terrassa va exposar a les Galeries Alavedra (1918), a les Estruch (1931), als Amics de les Arts (1933) i a la Sala Pere Sabater. A Barcelona ho va fer a les Galeries Laietanes (1917-1920-1924 i 1925), a les Dalmau (1920 i 1924) i a la Sala Parès (1924-1925), regentada a partir d'aquest darrer any per la família Maragall. Sembla que el 1920 va participar en el Saló d'Artistes Bascos de Bilbao. També va participar en l'Exposició d'Art de Barcelona de 1918, dins la secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, amb quatre obres i a la secció del Reial Cercle Artístic de 1921 amb dues.

Joan Llongueres, Pere Prat Ubach i Joan Santamaria de Terrasa li van fer bones crítiques i Josep M. Junoy la qualificava d'artista naïf. En canvi, Feliu Elias li va recomanar que abandonés la pintura i es dediqués a labors femenines com el crochet. Malauradament, el seu pas per la pintura va ser breu.
Fou també una dona d'idees progressistes dedicada a l'activitat política; el 1934 presidia el grup femení d'Esquerra Republicana de Catalunya. Segons el diari d'Esquerra Republicana de Terrassa, L'Acció, el 7 de gener de 1934, al Saló de Festes de Fraternitat Republicana, es va sortejar, entre altres obres donades per diferents artistes, un quadre d'ella a benefici del Segell «Pro-Infància». Posteriorment, en plena Guerra Civil, el 1938, va ser empresonada a València i des de llavors va desaparèixer de Terrassa; viuria a Vallvidrera i posteriorment a Barcelona. Segons la seva besnéta, l'escultora Eva Solà, Teresa Romero ajudà el seu marit a realitzar els primers documentals feministes del país

Pintors Catalans (Xavier Rodés)

Va néixer a Barcelona el 1971. Va estudiar art a l'escola Eina, on va realitzar el projecte final "Paisatge industrial i urbà". Avui viu i treballa al seu estudi-casa a El Masnou (Maresme).
La seva forma innovadora de tractar la llum, la precisió del dibuix i l’elecció original dels temes, destaquen en les seves obres. Tot i que és un artista figuratiu, les seves pintures suggereixen idees no convencionals, ja que se centren en la composició, l’harmonia cromàtica i d'altres característiques plàstiques, més que en la mera descripció.

Des de 1996 exposa les seves obres en diverses galeries de tota Espanya, principalment a la Sala Parés, de Barcelona, i la Galería Ansorena, de Madrid. Ha participat en fires internacionals a Estrasburg, Londres, Madrid, Miami.
Les seves pintures estan presents en moltes col·leccions públiques i privades, i gaudeix d'una fructífera relació amb moltes galeries a tot el món: EUA (Axelle Belles Arts i Hugo Galerie, a Nova York i Boston), França (Galerie Veronese, Nantes), Suïssa i Argentina, amb molt d'èxit.

Pintors Catalans (Ramon Solà)

Girona, ? - 1462.  Va ser un pintor. Va fundar un taller de pintors. La seva actuació està documentada des de l'any 1424 quan consta que va policromar la imatge de Sant Carlemany i la Mare de Déu amb el Nen de la Catedral de Girona amb un estil semblant al de Jaume Huguet, cosa que fa pensar que va ser un aprenent de Jaume Huguet. De l'any 1456 consta un contracte d'un retaule de Sant Cugat i Sant Jaume per a l'església parroquial de Fornells (aquesta obra i la del retaule dedicat a Santa Caterina ja no es conserven.
El seu fill, Ramon Solà II ( ? -1494), pintor gòtic d'estil flamenc, l'any 1482 va ser contractat per a fer el retaule de Sant Marc per a la confraria dels sabaters de Girona, i l'any 1484 va pintar les dues capelles prop de la porta dels Apòstols de la seu de Girona.

Pintors Catalans (Josep Puigmartí i Valls)

Monistrol de Calders (Barcelona), el 25 de juliol del 1932. És un pintor i escultor català de formació autodidacta que ha desenvolupat el seu estil al marge dels convencionalismes i tendències artístiques de cada època.
El fet de no seguir de forma conscient cap mena de tendència concreta, li ha permès d'investigar lliurement diferents corrents artístics, com són l'expresssionisme, informalisme, art brut, arte póvera, dadaisme, tot i que l'estil amb què s'ha sentit més còmode a la pintura és el surrealisme oníric (Salvador Dalí, René Magritte) i el surrealisme automàtic (Joan Miró).

Durant els anys 60, 70 i 80 del segle XX, introdueix a les seves pintures surrealistes tota una iconografia pròpia de caràcter eròtic que li val la consideració d'artista transgressor que practica un estil provocatiu, per part de la crítica de l'època. Josep Puigmartí davant l'Espai d'Art, a la Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya)
L'any 2007, el Comú de la Guingueta d'Ix el va declarar fill predilecte i li va lliurar les claus del poble, i li va dedicar un museu permanent que duu per nom Espai d’art Puigmartí.
Fruit dels seus nombrosos viatges arreu del món, ha fet exposicions a Espanya, Andorra, França, Mònaco, Suècia, Dinamarca, Japó, Abu Dhabi, Colòmbia, Estats Units i, més recentment, en el China Millennium Monument Contemporary Art Museum de Pekín de la Xina.

Pintors Catalans (Pere Alemany)

Barcelona, segle XV - abans del 1516. Va ser un pintor de retaules de finals del segle XV i principis del segle XVI. Probablement pertanyia al llinatge familiar d'una família anomenada Alemany.
Va ser un pintor d'estil vergosià, i per tant diferent de l'estil del Mestre de Girona, i pel fet qu els documents no presenten Pere com un pintor de retaules van fer que finalment no quedessin identificats ambdós pintors com una mateixa persona i es va crear l'anònim Mestre de Girona

El 1489 se li van pagar cinc lliures per unes pintures "d'història" que havien de servir de model per uns tapissos encarregats per el monestir de Santes Creus. A partir del 1492 apareix associat a Rafael Vergós, amb qui contracta diversos retaules durant la dècada del 1490. Junts van contractar el 1492 el retaule de la "capella rodona" de Vic, pel que havien de rebre 36 lliures barcelonines; el 1497 van negociar pel de Santa Maria de Teià i van cobrar el que havien fet per Sant Jeroni de la Vall d'Hebrón; el 1498 en van pactar un retaule dedicat a Sant Miquel per la parròquia de Calella i podria ser que també fessin el retaule de Santa Tecla i Sant Sebastià de la Catedral de Barcelona. Segons Ràfols en aquest darrer retaule es nota la mà de Vergós en les seves millors parts i si Alemany és qui va fer les posicions altes de l'obra "només demostra ser un imitador secundari de la tècnica de Rafael". Amb anterioritat, el 1493, un document diu que un tal "mestre Francesc", sense més detalls, va fer l'altar "de l'Almoina de pa beneït" amb Pere Alemany, pel qual van cobrar 20 lliures, i 30 més el 1495. El 1500, amb el pintor Berenguer Pons, van cobrar la restauració de la "cadira bisbal" de la Catedral de Barcelona, un temple pel qual va pintar una imatge de Santa Eulàlia sobre tela blanca. Tot sol també va ser l'autor d'un retaule per la parròquia de Santa Eulàlia de Montcada. El 1502 va cobrar 50 sous per pintar en blanc i negre la figura de Santa Eulàlia a la Seu de Barcelona. El mateix any i a la mateixa catedral es va casar amb Oliva, viuda de l'espader Ricart.