sábado, 20 de junio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Vilanova de la Muga)

És l'església parroquial de Vilanova de la Muga, del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és un edifici de la segona meitat del segle xi (segurament reformada al s. xii-xiii), de tres naus capçades a l'est amb tres absis semicirculars. La nau principal està coberta amb volta de canó seguida, i les laterals amb quart de volta. S'aprecia una diferència clara entre el tipus de parament de l'absis i la nau central, obrat amb carreus ben escairats de dimensions considerables, respecte de les laterals, més irregular. A banda, destaca el parament exterior de l'absis septentrional, on és visible el reaprofitament de diversos elements d'època clàssica i paleocristiana, com llambordes, bipedals i tegulae, que demostren l'antiguitat de l'ocupació del lloc i tal vegada l'existència d'una vil·la romana.

L'entrada principal, a la façana de ponent, és una porta de dos arcs de mig punt en gradació, i una llinda llisa amb l'única decoració de 3 creus gregues inscrites en un cercle. La morfologia actual de l'edifici va poder ser alterada per les possibles reparacions a resultes de la forta crescuda de la Muga l'any 1421, o per la profanació de l'interior del temple pels soldats francesos el 1661. L'aspecte original romànic també es veu condicionat per les nombroses modificacions dutes a terme en època moderna.

Destaquen la construcció d'un cor i la sagristia (s. XVI-XVII), i el campanar de torre, octogonal, amb un pis superior sobrealçat (s. xviii-xix). Segurament aquest campanar va substituir una espadanya d'origen medieval, i potser un campanar quadrangular de menors dimensions, com es pot apreciar al basament. En l'interior es conserven diversos elements petris d'interès. En l'absidiola nord, una pica baptismal semicircular (102 x 135 x 57 cm), tallada en un sol bloc de pedra calcària i decorada per l'exterior de la meitat inferior amb un fris d'arcuacions cegues sostingudes per fusts i capitells llisos. Per la topologia es podria pensar en una datació dins el segle XII.

Sobre un altar de la nau de l'epístola hi ha el sepulcre del cavaller Guillem Bascaró, manat fer per la seva esposa Dolça l'any 1375. Es tracta d'una ossera rectangular amb tapa trapezoidal, tallada en pedra calcària. Al frontis s'hi pot llegir la inscripció funerària, flanquejada per dos escuts del llinatge inserts en dues cartel·les lobulades. Els Bascaró eren una família que al segle XIV residien a Pedret. S'ignora la ubicació original de la peça, que l'any 1910 es trobava emparedada a la sagristia

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Palau)

És una església romànica de Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església situada al centre del poble, envoltada en l'actualitat per altres construccions. És un temple d'una sola nau amb volta apuntada i un arc toral, capçalera plana amb dues finestres de mig punt d'una esqueixada, i coberta de teula a dues vessants. La porta d'accés és a la façana principal, a la qual s'accedeix a través de tres graons, és d'arc de mig punt, amb grans dovelles de pedra i un guardapols molt erosionat a la part exterior. Un òcul situat al centre del parament substitueix la primitiva finestra. Al mur lateral de migdia hi ha un contrafort i una part atalussada. El mur nord té afegides altres construccions posteriors. El parament de l'església és de carreus ben escairats i disposat en filades horitzontals, llevat de la part a l'angle nord-oest de l'edifici. El campanar és de base quadrada i té arcs de mig punt i coberta de pavelló. A l'interior hi ha una pica baptismal romànica que té un fris d'arcs cecs a la part superior

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia d'Avinyonet)

És una església del municipi d'Avinyonet de Puigventós inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Petita església situada al veïnat de Sta Eugènia, a dos quilòmetres del poble. És un temple d'una nau amb volta apuntada i absis semicircular a llevant. A la façana de ponent hi ha una petita porta d'arc de mig punt adovellada que rpesenta incisa la data 1852. Més amunt hi ha un petit òcul, i en la part superior un campanar de cadireta d'un sol arc. L'absis és la part més antiga i conserva visible a l'exterior el seu aparell romànic de carreus mitjans i escuadrats sense cura que es podria datar a mitjan segle XI. Al centre hi té una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó amb coberta de quart d'esfera; i es comunica amb la nau amb arc triomfal. La nau possiblement fou reformada als segles XVII - XVIII, conserva, però, fragments de murs romànics. És coberta per una volta lleugerament apuntada. L'extrem occidental de la nau, amb el frontis, és de mitjan segle XIX

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve del Llop)

És un conjunt d'una ermita i un mas del municipi de Darnius (Alt Empordà) inclosos en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Mas situat a uns dos quilòmetres i mig del poble, de planta rectangular, de planta baixa i un pis. Està orientat a migdia. A ponent presenta un volum o cos afegit que s'utilitza com a graner i que disposa de coberta a dues vessants sustentada per cairats de fusta. Aquesta, a la seva plana baixa, consta de tres crugies perpendiculars a la façana principal que es cobreixen amb voltes de pedruscall. Com en altres masos de Darnius (Can Guilló, mas Genís, etc.) l'accés al pis és exterior, i es fa mitjançant una escala de pedra que hi ha damunt un porxo de pedruscall. El mas resulta d'una notable rusticitat, ja palesa en el mateix aparell dels murs (pedruscall) i en l'elementalitat del seu esquema arquitectònic
Església de reduïdes dimensions amb una única absis semicircular. Als peus s'obrí una petita porta adovellada d'arc de mig punt. A sobre, centrant el frontis, un ull de bou, i més amunt, un campanar de cadireta. L'absis posseeix una minúscula finestra d'obertura a l'interior, d'arc de mig punt monolític. Hi ha també dues dependències que estan adossades al mur de migdia. A l'interior observem que la nau té coberta de fusta, mentre la volta de l'absis és de pedra. Com és freqüent en temples d'aquesta comarca (Darnius, Agullana, Maçanet, etc.) la separació entre la nau i l'absis es realitza mitjançant un arc triomfal; aquí està construït amb carreus i pedres ben tallades. Tot l'interior menys aquest arc està cobert d'arrebossat de calç. El parament dels murs ofereix certes particularitats. Així mentre el de la nau -amb dos contraforts a cada banda- està constituït per pedres grans sense treballar, el de l'absis el formen pedres més petites i quelcom més treballades que tendeixen a formar filades. Aquesta diferència ens indica una major antiguitat de l'absis, que seria del segle xi, respecte a la nau, podem datar-la a l'entorn del segle XV

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Vila-sacra)

És l'església parroquial al centre del poble de Vila-sacra del poble, al costat de l'antic castell de Vila-sacra. És una església fortificada d'origen romànic ampliada en època barroca. Està declarada bé
cultural d'interès nacional. És un edifici de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntat i capçalera quadrada. Als murs laterals hi ha sis arcades cegues de mig punt, sobre pilars amb impostes motllurades; al presbiteri, les arcades cegues són dobles i s'ajunten en una mènsula. A la paret del fons de l'absis s'obre una llarga espitllera de doble esqueixada i, per sobre d'aquesta, una petita rosassa que consta de dos cercles adovellats en gradació i, al seu interior, un calat a base de lòbuls. Conserva uns vestigis del temple anterior a la part inferior dels murs de ponent i tramuntana, que serviren de basament a la nova construcció. La part que correspon a la capçalera es troba dins un jardí de propietat particular.

La façana d'accés, lateral i orientada a migdia té una portalada formada per quatre arcs de mig punt de gradació decreixent que emmarca una llinda i un timpà llisos. El guardapols continua als extrems per les impostes dels arcs, unides al seu torn, per una motllura que recorre la part superior de la llinda. Les arquivoltes conserven restes de pintures amb motius florals datades del 1700. El temple conserva un parament a la part alta que correspon a una fortificació, amb espitlleres i un matacà.
El campanar, situat a l'angle sud-oest, és un element de base quadrada i cos octogonal, té obertures d'arc de mig punt. A la part dreta de la façana d'accés hi ha adossat un habitatge

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Pedret)

És una església del municipi de Pedret i Marzà (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Esteve de Pedret està situada al cim d'un petit terraplè rocós, al mig del petit nucli de Pedret.

És un temple de grans dimensions, d'una sola nau de planta rectangular amb absis semicircular orientat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada seguida i l'absis presenta volta de quart d'esfera, precedit d'un presbiteri cobert amb volta apuntada més baixa que la de la nau. Els dos murs laterals, al sector del presbiteri, sobresurten exteriorment insinuant un creuer inexistent. La façana de ponent presenta, elevada respecte al sòl exterior però al mateix nivell del paviment interior, una porta d'arc de mig punt adovellat actualment tapiada. A la part superior d'aquesta façana hi ha una finestra de doble esqueixada formada per tres arcs de mig punt en gradació i dues columnetes a banda i banda amb capitells esculpits amb temes zoomòrfics. Exteriorment presenta doble arquivolta amb fris de dents de serra i guardapols incurvat, unit a la línia de les impostes amb els àbacs dels capitells. Conserva restes de la pintura que la decorava. A la part superior de la façana s'eleva un campanar d'espadanya bastit amb tres pilastres i cobert amb teulada a dues vessants. Té un petit torricó circular adossat a la part sud. A la façana de migdia es troba la porta d'accés, a la que s'accedeix a través d'una escala adossada i paral·lela al mur. Formada per tres arcs de mig punt adovellats i en gradació, amb llinda i timpà llis. Decorada amb una arquivolta motllurada a manera de guardapols. A la llinda hi ha un baix relleu amb una creu grega inscrita en un cercle. També hi ha una altra finestra d'arc de mig punt amb fris de dents de serra i un guardapols incurvat, sense columnes i capitells. A l'absis, hi ha també una finestra remarcable, d'arc de mig punt. Presenta els dos vessants en gradació, amb una arquivolta en forma de cilindre llis, suportada per dues columnes coronades amb capitells decorats amb testes humanes. Conserva restes de la pintura que la revestia.

Tota l'edificació està bastida amb carreus de granit escairats regularment, excepte la part posterior del campanar i el torricó, bastits amb un parament de pedres sense desbastar

Esglésies romaniques de Catalunya (Palau de Santa Eulàlia)

És una monument llistat del municipi de Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici aïllat situat al punt més alt de Palau. Aquesta església és d'una sola nau, amb creuer i absis trapezial. En la planta d'aquest edifici preromànic cal destacar la presència del transsepte, que no sobresurt exteriorment als murs de la nau. La volta de la nau és lleugerament ultrapassada i s'inicia en banquetes poc destacades en ambdós murs laterals. La volta del creuer és de canó i té el seu punt a un nivell considerablement més alt que el de la nau. L'absis està cobert amb volta de canó. A l'interior del temple trobem dos arcs de sosteniment de les cobertes: el triomfal, d'entrada al presbiteri i un arc toral, en el punt de comunicació entre la nau i el transsepte. Les impostes d'aquest dos arcs són molt grans i presenten una decoració geomètrica.

Aquesta església presenta tres portes, una de les quals s'obre al frontis, l'altra al mur nord del creuer, i la darrera al mur de migdia de la nau. La porta de la façana és d'un sol arc de mig punt format per petites dovelles. Aquesta porta posseeix una llinda, i l'espai del timpà s'omplí amb pedruscall i argamassa. La porta que s'obre en el braç septentrional del transsepte ha estat modificada en època contemporània. El seu arc va ser molt malmès, tot i això encara se'n conserva més de la meitat. És un arc de mig punt de petites dovelles, sense arquivolta. La porta del mur meridional de la nau, que s'obre a prop del creuer, és de dimensions més reduïdes que les dues anteriors

Pintors Catalans (Miquel Utrillo i Morlius)

Barcelona, 16 de febrer de 1862 - Sitges (Barcelona), 20 de gener de 1934) fou enginyer, pintor, decorador, crític d'art i promotor artístic. Juntament amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Utrillo formà el nucli més representatiu del Modernisme plàstic a Catalunya. Arran del 75è aniversari de la seva mort s'ha reivindicat la seva figura i la seva obra, situant-lo dins la historiografia de l'art català com a personatge central des dels anys vuitanta del segle xix fins a la segona dècada del segle xx, especialment per mitjà de la commemoració celebrada a Sitges i de l'exposició Miquel Utrillo i les Arts (2009-2010), comissariada per Vinyet Panyella. Es consideren els seus projectes més importants la construcció del complex de Maricel, a Sitges, la formació de la col·lecció artística de Charles Deering (propietari del Palau de Maricel) i la seva intervenció en la gestació del Poble Espanyol, ja que se'l considera l'inspirador de la idea original de crear-lo.

Antoni Serra i Fiter (Antoni Serra i Fiter)

Barcelona, 1869 - Cornellà de Llobregat, 1932. Fou un ceramista i pintor modernista català. Als setze anys, va entrar a treballar de meritori a la casa del comerç de cotó del senyor Llobet de Barcelona. El 1885 va iniciar el seu camí en la pintura, que va seguir amb continuïtat fins a l'any 1891. Assistia a classes a acadèmies d'art i als cercles d'artistes i literats, mentre treballava amb el comerç del cotó. El 1888, va participar en l'Exposició Universal de Barcelona, a la secció de Belles Arts. Va casar amb Carolina Abella i Pujals, filla del músic i compositor Joan Abella el 1895, i varen tenir onze fills.

Membre del Centre d'Aquarel·listes de Barcelona, va iniciar-se en el món artístic com a pintor. Fou soci fundador de l'associació Academia Artística Libre (1893), un grup heterogeni de joves pintors que volien contribuir al desenvolupament del creixent moviment artístic de Barcelona. Dedicat a la ceràmica des de 1897, esdevingué el ceramista per excel·lència del període modernista. Per a la realització de les seves obres, entre les quals destaquen les porcellanes a l'estil Sèvres, compta amb la col·laboració d'alguns deis artistes de renom del moment, com Josep Pey, Pau Gargallo o Ismael Smith. La seva tasca al capdavant del seu obrador del Poblenou (1904) va produir gerros i atuells en gres i porcellana de pur estil art nouveau. Una de les seves obres més destacades són els caps i les mans de les figures femenines fetes en mosaic i trencadís dels arrambadors de la casa Lleó Morera. Va tenir un reconeixement universal i es féu mereixedor d'importants premis als certàmens internacionals de 1907 a Barcelona, Londres, Madrid i París. El 1905, va ser nomenat director artístic del Foment Artístic de Sants.

Passada la moda modernista, el taller tancà el 1908. El 1921 esdevingué professor de ceràmica a l'Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona. Instal·la el seu taller artístic a Cornellà de Llobregat el 1926, on hi col·laboraren els seus fills Antoni Serra i Abella, Josep Serra i Abella, Enric Serra i Abella, i el seu gendre, l'escultor Rafael Solanic i Bàlius.
L'obra pictòrica d'Antoni Serra que es conserva avui és molt escassa i es troba repartida entre els seus familiars. El MNAC guarda un paisatge datat de 1908 procedent del llegat d'Apel·les Mestres. Una de les seves peces més conegudes 'El Gerro gran de les magnòlies' va passar a mans del col·leccionisme privat des de la seva exposició a la V Exposició de Barcelona de 1907. El Museu de la Ceràmica de Barcelona el va adquirir el 1982.
Antoni Serra Fiter va obtenir tres gran èxits: la puresa o blancor de la seva pasta, la qualitat i brillantor de les cobertes i, f
inalment i com a conseqüència de les dues primeres, l'obtenció de la cuita difícil a 1.400º

Pintors Catalans (Antoni Rigalt i Blanch)

Barcelona, 11 de febrer de 1850 - Barcelona, 12 de desembre de 1914. Fou un pintor, vitraller i dibuixant modernista. Com a dibuixant va col·laborar a diverses publicacions de l'època, com La Ilustración Española y Americana. Aprofitant el gran apogeu que va tenir l'aplicació dels vitralls al nou corrent artístic del modernisme, va fundar juntament amb l'arquitecte Jeroni Ferran Granell un taller de vitralls artístics, dedicat tant a la restauració d'antics vitralls gòtics, com a les noves realitzacions en col·laboració amb arquitectes. Un dels arquitectes amb els quals més va treballar va ser Lluís Domènech i Montaner, amb el qui va realitzar el gran vitrall del sostre del Palau de la Música Catalana i els de la Casa Lleó-Morera. Els vitralls emplomats que decoraven totes les portes interiors de la Casa Trinxet, així com la lluerna del pati central, eren de la casa Rigalt i Granell, treballant amb Joaquim Mir i Trinxet.
Fou professor de l'Escola de Belles Arts de Barcelona i va ingressar com membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el dia 21 de maig de 1884. L'any 1888 se li va concedir la medalla d'or de l'Exposició Internacional barcelonina.

Pintors Catalans (Eliseu Meifrèn i Roig)

Barcelona, 28 de desembre de 1857 – Barcelona, febrer de 1940. Va ser un pintor català que va viure de ple l'etapa del modernisme, tot i que a la seva obra és més marcada la influència de l'impressionisme francès.  Així doncs, el 1875 es matriculà a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, més coneguda com a Escola de la Llotja, on fou deixeble d'Antoni Caba i Ramon Martí Alsina. Completà la seva formació a París on, amb els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol, anà allunyant el seu pintar dels academicismes i acostant-lo a la manera de fer dels impressionistes, per exemple pintant à plein air.

Més endavant tornà a Barcelona i s'hi estigué un temps. El 1880 realitzà la seva primera exposició, a la Sala Parés, i el 1882 participava en la primera exposició de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. L'any 1883 va contraure matrimoni amb Dolors Pajarín Valls, amb qui tingué tres fills. Els anys següents continuà anant a París i alternant estades en aquesta ciutat i a Barcelona. A Paris hi realitzava dibuixos i aquarel·les que representaven la vida urbana i els cafès i que sovint eren elogiades quan s'exposaven. Meifrèn forma part d'aquella generació insatisfeta que, en paraules de C. Baños, «tenían el pensamiento en París y el corazón en Barcelona y, deslumbrados por el arte parisino y el impresionismo, lo cultivaron»

Més endavant, durant la dècada dels noranta, com que viatjà molt i exposà el seu treball a diverses ciutats d'Europa i Amèrica, es va anar fent una fama d'artista cosmopolita i aventurer i va anar creixent el seu prestigi gràcies al fet que les seves obres van arribar a ser àmpliament conegudes i que va obtenir nombrosos premis. Va estar a Chicago el 1893, a Brussel·les el 1910, a Montevideo i Buenos Aires el 1910, a Amsterdam el 1912 i a San Francisco el 1915, on creà i exposà la seva obra. Després d'aquests anys de dinàmica activitat, el 1917 tornà a Barcelona, on sempre havia residit la seva muller, i Meifrèn hi convisqué fins que el 1924 en va restar vidu. No gaire temps després es tornà a casar i s'establí amb la seva segona esposa a Mallorca, on fou professor de l'Escola de Belles Arts, fins a l'inici de la Segona Guerra Mundial que tornen a Barcelona. Meifrèn hi morí el febrer de 1940.

Pintors Catalans (Josep Masriera i Manovens)

Barcelona, 22 de gener de 1841 - 31 de gener de 1912. Fou un pintor, orfebre, empresari i teòric. Artista amb gran influència a la societat, indústria, art i cultura catalanes dels segles XIX i XX. Convé ressaltar el seu respecte per les arts en general, que el portà a cercar el foment de la formació intel·lectual, que traslladà a tots els seus fills, en els quals feu néixer un fort compromís amb la cultura catalana. Les seves activitats empresarials i socials el feren formar part de tota mena de societats creades a l'època, tant artístiques com industrials. La seva visió empresarial, filla de la burgesia liberal catalana, fonamentada en un creixement industrial sostingut, el va convertir en referència de la societat civil de la Barcelona del moment.

Pintors Catalans (Joan Llimona i Bruguera)

Barcelona, 23 de juny de 1860 - 23 de febrer de 1926. Fou un pintor català del Modernisme i màxim representant de la branca misticista, en concret ortodoxament catòlic. Va estudiar a l'Escola Llotja i als prestigiosos tallers de Ramon Martí Alsina i d'Antoni Caba. Fill del fabricant Josep Llimona i Bonafont, era germà de l'escultor Josep Llimona, amb qui visqué a Itàlia durant quatre anys, i pare de la també pintora Núria Llimona Raymat i de la il·lustradora Mercè Llimona i Raymat.
La seva gran religiositat va influir molt a la seva obra; va fundar el Cercle Artístic de Sant Lluc juntament amb el seu germà i altres artistes i també es va dedicar a la pintura mural.