Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Sebastià de Breda)

És una església gòtica de Breda (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici entre mitgeres, situat al nucli urbà. De petites dimensions, només té una nau. Coberta en teula àrab a doble vessant.
De l'antiga capella es conserven la porta principal amb llinda de pedra i amb els vèrtex arrodonits; sembla que antigament hi podía haver hagut alguna inscripció o gravat que el pas del temps ha fet desaparèixer. Al costat dret de la porta hi ha una petita finestra de forma quadrada i també llindada en pedra. Sembla que la part superior de l'edifici ha estat afegida posteriorment, això si, sense arribar a construir un nou pis.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Romà de Lloret de Mar)

És una església del municipi de Lloret de Mar (Selva) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La parròquia de Sant Romà està adscrita al Bisbat de Girona. És un edifici cantoner d'una sola planta situat al centre de Lloret, a la Plaça de l'Església. És un temple de planta rectangular amb afegits i reformes com ara la capella del Santíssim, que dóna al carrer de la Vila. Correspon a l'estil gòtic català, de transció al renaixement, ja que fou construït a principis del segle XVI. Està format per tres àmbits d'interès, l'església en si, la Capella del Santíssim i la torre campanar
L'església té una sola nau, diverses capelles laterals i dues grans capelles a la zona de la capçalera. La façana està formada per dos portals rectangulars amb decoració vegetal a les impostes i un portal central mb timpà apuntat del qual destaquen els relleus de les impostes de les arquivoltes. Hi ha personatges amb barques i, entre d'altres, escenes del Gènesi, amb Adam i Eva. A la llinda de sobre la façana hi ha una inscripció referent al cost de les obres de l'església i a la data de construcció. A l'exterior de l'església es poden resseguir diversos contraforts.

El perímetre de l'església està decorat amb franges de pedra sense arrebossar alternant amb franges de trossos de rajola envernissades de diversos colors (verd, blau, negre, morat, verd...), si bé dominant el negre i remarcades per maons vermellosos posats de cantell. Aquesta decoració és de principis de segle XX i d'inspiració en la decoració i l'arquitectura islàmica. A la part alta de les façanes nord i sud hi ha 12 mosaics de grans dimensions amb les figures dels apòstols, fetes pels tallers Bru de Barcelona també cap a 1916.
Pel que fa a les capelles modernistes, són dues capelles laterals, poligonals i cupulades, situades a banda i banda del presbiteri. Tenen cinc pinacles octogonals decorats molt ricament amb ceràmica, mosaics i trencadís.

La torre campanar de l'església és de planta quadrada i està culminat per una terrassa emmerletada (tres merlets esglaonats per façana) i una teulada apuntada de quatre vessants. A la part superior presenta dues finestres de mig punt per façana i alguna petita espitllera. Una cornisa volta el campanar per sobre d'aquestes finestres. L'aparença del campanar, junt amb la porta llevadissa de l'entrada occidental i els contraforts laterals, dotava el conjunt d'una aparença de fortalesa.
L'interior de l'església està arrebossat i pintat de blanc, a excepció dels arcs de les voltes. Existeix un cor als peus de la nau al nivell d'un primer pis. Els interiors de les capelles cupulades és arrebossat i pintat de color blau i rosat, respectivament. A l'interior, a la capella cupulada del costat nord, es conserva parcialment la part pictòrica del retaule de Sant Romà, dels artistes Pere Serafí "Lo Grec" i Jaume Fontanet (1559). En resten 9 taules de tota l'estructura original

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Quirze d'Arbúcies)

És una església gòtica d'Arbúcies (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’església consta d’una sola nau amb capelles laterals, quatre en un costat i tres a l’altre. Està situada a la plaça de la Vila, i envoltada d’altres edificacions com l’Ajuntament i el Centre Cultural de Can Cornet.
L’accés al temple és des de la façana lateral, just als peus del campanar, de torre quadrada de dues plantes i cada cara està rematada per un frontís que conté una esfera de rellotge. Tot el conjunt acaba amb una torreta de base octogonal irregular producte de la remodelació de l’any 1959. La part inferior de la torre, té el parament de carreus de pedra ben tallats, que envolten la portalada rectangular, amb llinda també de pedra. El primer pis, la finestra és quadrangular també envoltada en pedra, a diferència de les altres que són amb arc de mig punt. Els extrems són coberts amb carreus ben tallats, mentre que el parament de la façana és arrebossat i pintat.
Malgrat la construcció posterior d’unes voltes d’arc de mig punt al davant de l’església, encara es pot veure parcialment la façana lateral, amb els contraforts originals de pedra i les petites finestres d’arc de mig punt que corresponen a cada capella.

A l’interior, la nau principal està coberta per diferents trams amb volta de creueria rematada en pedra i claus de volta al centre decorades. Al fons hi ha l’altar major amb una mesa i un baldaquí circular al damunt, que van ser col·locats l’any 1972. Un petit vitrall de colors dóna llum a l’absis. A la dreta de l’altar s’accedeix a la sagristia. Les parets són pintades de blanc i hi ha elements de pedra que les obres del 1990 van permetre deixar visible el noble parament que havia estat arrebossat. A l’esquerra de l’entrada se situa el cor, amb una barana de fusta i il·luminat per una rosassa amb vitrall de forma floral, que antigament corresponia a la façana principal. Per damunt la volta i sota la balconada del cor hi ha una inscripció “Reparat a anno 1898”, també a la paret del fons s’hi llegeix “restaurada anno 1941”. Sota el cor es pot veure una clau de volta decorada amb una creu i la inscripció “Ego Sum”.

Dels elements que decoren l’església trobem les imatges dels sants patrons, Quirze i Julita, obra de l’escultor barceloní Josep Espelta, que es col·locaren el 1943. L’altar del Sagrat Cor és del 1944 i el mateix any s’estrenà el sagrari de l’altar major, però segurament, el millor és l’altar de la capella de la Puríssima que es construí d’acord amb el projecte de Bartomeu Llongueras l’any 1948. La capella està situada al costat dret de la capella del Santíssim, al mur lateral esquerra de l’església. Es tracta d’un retaule d’alabastre on s’hi representen la Mare de Déu, Santa Teresa i Sant Lluís. Hi ha altres imatges que decoren les diverses capelles i que han anat variant amb els anys, però són de poc valor artisitic. Cal destacar una clau de volta amb l’àngel de l’anunciació, situada a la primera capella de la dreta, la dels sants patrons.
La capella del Santíssim, fruit d’una ampliació de finals del segle XIX, es troba gairebé en front de l’entrada principal, en un lateral de la nau central. El 1944 es va erigir un altar en honor al Sagrat Cor de Jesús. El 1979 la capella va ser adaptada a la celebració eucarística dels dies feiners. Un nou sagrari guarda la reserva des de 1990. És de fusta de roure i té la porta decorada amb un relleu dibuixat per Mercè Junnoy i realitzat per l’ebanista Jaume Recarens. S’hi representen espigues de blat i raïms, símbols del pa i el vi eucarístics. Entre la capella del Santíssim i la primera capella de l’esquerra, hi ha una trona de pedra, senzilla sense ornamentació en relleu construïda a la mateixa època que l’església.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Riudellots)

És una església gòtica obra de Riudellots de la Selva (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El temple està situat a l’extrem sud del nucli de la població amb la capçalera orientada a ponent. Al costat dret hi ha l’espai que ocupava l’antic cementiri, avui traslladat a la zona del Mas Joals, i en front s’obre una plaça ampliada i remodelada l’any 1995. L’església de Riudellots és d’estil gòtic tardà, d’una sola nau i amb capelles laterals, coberta amb volta de creueria i absis poligonal.

La façana principal, orientada a llevant, presenta una bonica portalada rectangular flanquejada per dues columnetes a banda i banda, amb capitells decorats amb animals fantàstics i motius vegetals. Sobre la llinda trobem un arc ogival, acabat amb una creu treballada amb frondes als braços, i decoració d’estil flamíger a l’interior de l’arc. Al centre de la façana hi ha un gran òcul i, una mica més amunt, una finestra que porta inscrita la data de 1592 a la llinda. Sota la teulada de vessants a lateral trobem tres gàrgoles de pedra amb representació d’animals. A l’esquerra, com a acabament a la part superior, s’aixeca un petit comunidor, conegut com a la torre de les bruixes, amb coberta a quatre vents sobre pilars. La totalitat del parament presenta un esgrafiat arrebossat de calç amb dibuixos geomètrics.
El campanar es troba adossat al a l’angle sud-oest de l’edifici i mostra un estil formalment molt allunyat de la resta de l’edifici gòtic. És de planta quadrangular i presenta dos finestrals d’arc de mig punt per banda a la part superior. Aquesta torre està rematada per un cupulí de planta hexagonal amb obertures d’arc i coberta apuntada amb recobriment ceràmic.

L’edifici està adossat a altres cases pel costat nord, al lateral sud s’hi obre un petit jardí que conserva encara algunes làpides de l’antic cementiri i té una escala exterior al costat de l’absis que presenta quatre potents contraforts. El parament combina pedra irregular i carreus ben escairats
A l’interior trobem als peus el cor amb balustrada de fusta que reposa sobre una volta rebaixada. La nau central té volta de creueria amb claus de volta esculpides i la capçalera poligonal de tres bandes, amb dos grans finestrals gòtics apuntats amb vitralls. A cada costat de la nau hi ha capelles i al costat dret trobem la sagristia i altres dependències parroquials annexes.

Amb la restauració recent s’ha recuperat l’espai existent sobre les voltes i s’ha fet una gran sala sota la coberta, que s’ha aixecat uns 40 cm més respecte a l’original, a la qual s’hi accedeix per l’escala que mena al campanar al costat sud-est.
Els elements més remarcables són:

La trona de pedra, que ha estat reconstruïda però que conserva el cap del Dimoni o d’en Luter del segle XV esculpit en l’acabament de la base. També es conserva la porta d’accés a la trona amb la data de 1623 a la llinda.

La imatge d’alabastre gòtica de la Mare de Déu, anomenada l’Antiga. Va desaparèixer el 1939 i ha estat recuperada i restaurada l’any 1994. Representa la Mare de Déu amb el nen Jesús portant un ocell a la mà.

I finalment, la calaixera barroca de la sagristia de 1786. Es tracta d’un moble d’estil provençal de fusta de noguer. Una fornícula de la calaixera conté una talla de fusta policromada de la Verge amb un fons de color blau cel i amb estrelles.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cebrià de Fogars)

És una obra del municipi de Fogars de la Selva (Selva) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta de l'església parroquial.
Es troba en un indret aïllat, a la dreta de la Tordera, davant la confluència amb la riera de Santa Coloma. Documentada des de l'any 974, l'edifici actual va ser construït l'any 1590.
El temple consta d'una nau amb un absis semicircular, amb contraforts i un campanar de torre damunt la façana. L'interior té una estructura gòtica. A la sagristia es conservava, fins que fou destruït el 1936, un notable retaule de la fi del segle XVI, gòtic tardà, amb el Davallament de la Creu al centre i Sant Sebastià i Sant Roc a banda i banda. Al costat de l'església hi ha un petit cementiri, un comunidor quadrat amb teulada a quatre aigües sobre columnes i, a la part del darrere, la rectoria.

Pintors Catalans (Jordi Alumà i Masvidal)

Barcelona, 26 de febrer de 1924. És un pintor català, fill del dibuixant i cartellista Josep Alumà i Sans. Durant la guerra civil espanyola estudià al taller de pintura del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment estudià als tallers dels Salesians de Sarrià i amplià la seva formació amb viatges a Itàlia, Països Baixos, França, Estats Units, etc. Les seves primeres obres són de caràcter predominantment religiós i d'estètica medievalitzant.

A la dècada dels seixanta adoptà el figurativisme que el caracteritza i aprofundí en la temàtica esportiva. És autor de diverses suites olímpiques, com la dels Jocs Olímpics d'estiu 1968 a Mèxic, i la decoració pictòrica del saló presidencial del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana el 1988, per encàrrec de Joan Antoni Samaranch. També va fer la decoració mural de l'Arxiu de Comptes, al Palau de la Generalitat el 1975 i la de les oficines del Banc Atlàntic a Nova York (1983).

A mitjans de la dècada dels 70, per encàrrec de la constructora i promotora barcelonina La Llave de Oro, realitzà pintures murals per decorar alguns dels vestíbuls de l'Edificio Olímpo, d'altres s'encarregarà Llucià Navarro, destinat a habitatges d'alt nivell, del Carrer Balmes (413-427) i Carrer Moragas (14-32) de Barcelona. Tot seguint la temàtica de mitologia grega que inspira, amb una divinitat diferent, cada una de les porteries del complex residencial.
S'ha acreditat internacionalment com un dels màxims coneixedors de la tècnica del retaule i n'ha estat professor a l'Escola de Llotja del 1953 al 1989. Ha obtingut nombrosos premis, com els de la Biennal de l'Esport en les Belles Arts (1967), el Ciutat de Barcelona (1978) i l'Ynglada Guillot (1980). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Pintors Catalans (Arnau Alemany)

Barcelona, 1948. És un pintor català especialitzat en un estil pictòric força personal definit com a realisme màgic. És un autor cotitzat dins el col·leccionisme privat.
Als 17 anys es matriculà a l'Escola Massana de Barcelona. Les seves primeres feines van ser en un estudi de dibuixos animats i anuncis publicitaris, fotògraf, delineant industrial, ajudant d'escultors i finalment dissenyant i fent els motlles en una fàbrica de joguines. El 1978, fa la seva primera exposició a la galeria Serrallonga de Barcelona; exposarà posteriorment en altres galeries de la ciutat com la històrica Sala Parés. L'any 1991 va guanyar el 2n premi a la Biennal d'Art de Montecarlo. Més tard exposarà a galeries i museus de Girona, València, París, Londres, Lyón, Madrid, San Francisco, New York, Miami, Los Angeles, Chicago, Japó (Museu Marugame Hirai) entre d'altres, així com a moltes col·leccions d'art privades.

Pintors Catalans (Laura Albéniz Jordana)

Barcelona, 16 d'abril de 1890 - 3 de març de 1944. Va ser una il·lustradora i pintora catalana del Noucentisme. Se la considera precursora de l'Art Déco a Catalunya juntament amb Xavier Gosé. Quan era petita, la família es va traslladar a Londres, on va rebre una  excel·lent formació. Va arribar a dominar fins a set o vuit idiomes. També va viure entre Paris i Niça, durant els primers anys del segle XX.

El 1906, amb només 16 anys, va fer la seva primera exposició al Musée Moderne de Brussel·les, on presentà "Pages d'album", una mostra de dibuixos i aquarel·les que van ser molt ben rebuts per la crítica, que els va qualifar de "divertissants et spirituels". Un any més tard, el 1907, va exposar dibuixos i pastels, en una mostra que compartia amb Ismael Smith, a l'establiment de Josep Ribas a Barcelona. Des de llavors la crítica sempre li fou molt favorable malgrat que, sovint, al·ludí al seu «esperit femení». La bona relació amb el seu pare li obrí les portes del món artístic i cultural parisenc de començament del segle XX.
Les obres d'aquesta primera època recullen l'ambient mundà de París i de la Belle Epoque, un món de dandisme entre "vache" (espiritual, irònic, cínic) i "chic" (d'elegància prussiana de la capital),[4] la importància de l'ambient decoratiu, urbà i modern, però també un món culte i contemporani en el qual la presència femenina és destacada. En aquesta primera etapa trobem la influència del seu mestre Gosé, en les línies, el dinamisme i la gràcia de les seves figures;  però també de Degàs, en les seves composicions en diagonal; i de Toulouse-Lautrec, en la facilitat per captar l'instant.

Uns anys més tard, el 1911, participa en una exposició de dibuixos, pastels, olis, escultures, esmalts i aiguaforts, conjuntament amb Ismael Smith, Néstor Fernández i Marià Andreu al Faianç Català, de la qual es publica catàleg. Es tracta d'una exposició molt significativa, ja que reuneix quatre artistes d'una generació jove, que treballen diferents disciplines com són el dibuix, la pintura, la caricatura, l'escultura i l'esmalt, i que entenen la modernitat con un trànsit del vell al nou, del modernisme al noucentisme. I tres anys més tard, el 1914, realitza una exposició individual a les Galeries Dalmau. En aquesta exposició trobem que el tema central gira al voltant de la figura femenina, però en aquest, deixa de banda l'ambient parisenc, i es centra més en el folklòric, com sevillanes, ballarines, gitanes, etc.

El 1918 es va casar amb un militar de carrera, Vicenç Moya, que, des de 1933, va treballar per a la indústria britànica. Amb ell tingué dos fills: Julio (1919-1939) i Rosina (1920-2015). El seu fill morí durant la guerra civil. La família de la seva filla, la familia Moya Albeniz, serà l'hereva del llegat d'Isaac Albéniz.
La seva casa funcionà com una mena dels darrers famosos Salons: s'hi celebraren setmanalment tertúlies on assistien intel·lectuals i artistes de l'època, com els seus grans amics Olga Sacharoff i Otto Lloyd. De fet, va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa a Catalunya, entre les quals hi havia les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder.

Va ser una artista polifacètica, va pintar aquarel·les i pastels, va dissenyar ex-libris, i sobretot va treballar com a dibuixant. Entre els anys 1919-1921, trobem les seves il·lustracions en publicacions de l'època, com les revistes Feminal, d'Ací d'Allà i La Esfera (on il·lustrava els articles d'Eugeni d'Ors). També va treballar com a il·lustradora de llibres entre els quals: Elegías (1910), d'Eduard Marquina, i posteriorment La aldea ilusoria (1920) i El peregrino Ilusionado (1921), de Gregorio Martínez Sierra. Precisament, els dibuixos i puntes seques que Laura Albéniz va fer per a les Elegías de Marquina es van exposar l'any 1935 a les Galeries Syra de Barcelona. També als anys 30 va participar en la primera exposició col·lectiva d'il·lustradors de les edicions de "La Cometa" a les Galeries d'Art de la Llibreria Catalònia.
Laura Albéniz mantenia una bona relació amb altres artistes de la seva època. Amb Eugeni d'Ors van mantenir, al llarg de tota la vida, una relació professional, intel·lectual i d'amistat, com a testimoni d'aquesta relació ens ha quedat una fructífera correspondència. Així trobem que a partir dels anys 30 les figures que dibuixava Laura Albèniz van evolucionant cap al mediterranisme, defensat per d'Ors, i representant l'ideal de dona noucentista: una dona catalana sana i forta, de formes arrodonides, a la qual s'assignava el rol tradicional d'esposa i mare, i transmissora de valors morals i culturals.

Aquestes dones s'allunyen de les joves modernes que havia pintat o dibuixat anys enrere, que ens transportaven a un ambient culte, elegant i modern, i representaven un nou model de dona en busca de la seva llibertat. Possiblement, aquest gir en la seva producció és conseqüència dels darrers batecs del Noucentisme, que es van donar just després de la dictadura de Primo de Rivera, i que van esdevenir una manera de reivindicar la cultura de principis de segle que havia estat fortament reprimida.
Es pot trobar obra de Laura Albéniz al Museu de Montserrat i al Museu d'Art de Sabadell. En aquest sentit, consta que en la col·lecció del Foment de les Arts Decoratives l'any 1920 es conservava un cartell de l'exposició de l'any 1911 al Faianç Català, mencionada més amunt.

Pintors Catalans (Josep Aguilera i Martí)

Salt (Girona), 1882 – Barcelona, 1956. Fou un dibuixant, retratista i pintor català. Fou reconegut com el pintor civil de Girona, republicà i antifeixista. En l'acadèmia de dibuix i pintura que tingué al carrer de la Força (Girona) s'assentà el pòsit cultural i humà d'una generació d'artistes que després protagonitzaren l'escena artística de la postguerra. Fou l'home que va marcar el ritme artístic de la ciutat i que posà els fonaments d'una escola pictòrica basada en la Girona monumental.

Va residir a Arbúcies entre 1923 i 1927 on va pintar dos quadres que forn premiats per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordiː La plaça major amb l'arbre de la Llibertat i Vista d'Arbúcies des del bosc de Fogueres.

Pintors Catalans (Joan Abelló i Prat)

Mollet del Vallès (Barcelona), 26 de desembre de 1922 - Barcelona, 25 de desembre de 2008
Deixeble de l’Acadèmia Baixas i de Pere Pruna, sobresortí com a paisatgista. El seu estil és de base postimpressionista, amb tendència vers l’expressionisme. Col·leccionista d’art, l’any 1999 s’inaugurà, a Mollet del Vallès, el Museu Municipal Joan Abelló. Des del 2002 la seva casa natal acull un taller de restauració i un centre d’estudis artístics.Fou membre del Rotary Club de Barcelona (1985), de la Junta del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1988) - President del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1993-2001), patró nat de la Fundació Güell (1993) i acadèmic corresponent de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 2002, any que rebé la Creu de Sant Jordi.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Blanes)

És un edifici gòtic del municipi de Blanes (Selva) que es va construir entre els anys 1350 i 1410. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'obra es va fer en diverses etapes i de l'estil gòtic original en conserva la façana i el campanar. La portalada està emmarcada amb arcs apuntats en degradació, a sobre hi ha una rosassa i està rematada amb merlets. El campanar és de planta quadrada i té dos pisos amb doble finestral d'arcs apuntats a cada banda. A l'interior consta de tres naus.
L’església actual de Santa Maria de Blanes és de planta gòtica, de tres naus. La central, molt espaiosa, fa 10 metres d’amplada. Amb l’incendi del 1936 s’enderrocaren les voltes i part dels murs. Només la façana, la torre del campanar i la sagristia, degudament restaurades, resten de l’antic palau dels vescomtes de Cabrera, del qual formava part l’església gòtica de finals del S. XIV.

Ens trobem davant d’una església de tres naus (central i dues laterals), i els plànols s’encarregaren a Arnau Bargués. L’absència de capelles laterals, fa que el visitant tingui la impressió que sigui d’una sola nau i que les columnes tinguin una funció merament decorativa. L’església ofereix una bona combinació entre majestuosa i austera. La seva gran amplitud eleva l’esperit del visitant, sense desviar-lo del centre neuràlgic, l’altar major, destacat per un airós baldaquí daurat. El presbiteri rep la llum natural del gran rosetó de la façana principal, obra del mestre vidrier Lluís Rigall, que representa l’Assumpció de Santa Maria, i dels vitralls laterals. El presbiteri destaca per la seva harmonia i bellesa cromàtica amb l’altar major, el sagrari al fons, el baldaquí i les pintures murals al fresc, i la pedra del terra. A l’esquerre veiem l’escultura de Santa Anna, patrona de Blanes. L’altar major és una peça de marbre fosc polit, adornat en la seva part central amb uns relleus, i cinc plafons de bronze daurat que representen escenes de la vida de la Mare de Déu.

El sagrari està emmarcat per una fornícula, en marbre blanc amb la porta de ferro daurada. Pel que fa al baldaquí, va ser acabat en el 1946; aquest imponent baldaquí o cimbori té quatre columnes amb capitells d’alabastre adornats amb l’escut de Blanes. A la part frontal, destaca el medalló que representa la Mare de Déu Assumpta al cel. Les pintures murals del presbiteri, són al fresc i són obra de l’artista Jaume Busquets i Mollera, i el tema central és l’Eucaristia. Fent un recorregut pels laterals del temple, trobem els següents altars i elements d’interès: Altar del Roser, Altar de la Sagrada Família – va presidir les cerimònies litúrgiques als locals provisionals de l’Esbarjo els anys 40, mentre s’estava reconstruint el temple-, Altar del Ressuscitat – magnificat amb la disposició darrere seu del fresc de la Pentecosta-.

Continuant el recorregut, també ens trobem amb el Retaule del Carme, la Capella del Sant Sepulcre, així com la capella del Santíssim i la capella de la Reconciliació. Finalment, cal destacar per la seva rellevància, tres escultes capitals: la mare de Déu de Pasqua, el Sant Crist Crucificat, però sobretot la imatge de la Mare de Déu del Vilar – reproducció fidel de la imatge que es venera al Santuari de la Mare de Déu del Vilar. Dessota la rosassa es troba el cor, el lloc dels cantors on hi ha instal·lat un orgue que fou reconstruït aprofitant alguns tubs que se salvaren de la crema del trenta-sis. A la façana destaca la porta, amb quatre arcs apuntats o arquivoltes, en degradació, sostinguts per columnes. També hi ha una rosassa i està coronada per merlets. En una cantonada s’alça el campanar, de torre de planta quadrada i tres pisos amb finestrals.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Santa Coloma de Farners)

És un monument del municipi de Santa Coloma de Farners (Selva) protegit com a bé cultural d'interès local. L'església actual és fruit de les obres d'ampliació de l'any 1832. Amb planta de creu llatina (de 37 metres de llarg per 21 d'ample), l'edifici consta d'una nau central, més aixecada que les laterals, dues naus laterals, un creuer i presbiteri (construïts entre 1805 i 1832), d'estil neoclàssic, dues capelles absidials i una capella lateral adossada, que és la Capella dels Dolors afegida el 1750. La cúpula té 21 metres d'alçària i centra el creuer unit a través de quatre petxines. Els arcs i les columnes són d'estil renaixentista. L'altar central, amb una ara de marbre i el retaule dissenyat per l'arquitecte Joaquim Iglesias d'Abadal, es diferencia dels dos altars laterals i la pila baptismal, els quals donen pas a la sagristia.
La façana principal té forma basilical amb quatre finestres sobre la rosassa central. Per accedir a l'entrada cal pujar per una doble escalinata de granit, de mitjans s.XIX i refeta el 1940, sota la qual hi ha una font. La porta és senzilla, amb un timpà sense decorar d'arc de mig punt del qual en sobresurt una branca vertical acabada en creu florada.

A l'interior de l'església, el primer cos de l'entrada està separat de la resta per una vidriera, té una volta aplanada i per damunt seu s'aixeca el cor, també amb volta, en el qual s'hi conserva l'orgue adquirit el 1910. La nau central està formada per tres cossos amb volta de creuer, separats per arcs ogivals. Les claus de volta presenten diverses figures. Aquesta nau se separa de les laterals mitjançant arcs de mig punt i arcs ogivals i totes les capelletes de les naus laterals disposen d'una petita rosassa vidriada que il·lumina el temple, així com el gran finestral rectangular vidriat amb la Verge de Farners, de 1946, que està a l'altura de la segona capella de la dreta, a la nau central. Aquesta capella és la segona i acull un grup escultòric de l'artista local Josep Martí Sabé. La tercera capella té una cúpula octogonal enguixada i suportada per petxines, datada de 1706, era l'antiga capella de Sant Pius Màrtir. Continuant el recorregut, la quarta capella té la porta per accedir al campanar, una torre quadrada adossada a l'església, de 6,7 metres d'ample per 36 d'alçada i construït amb carreus de granit local molt ben tallats.

Al costat esquerre de l'edifici, al llarg de la nau lateral, també s'hi disposen quatre capelles: la primera, al costat de la porta, té una clau de volta amb l'escut d'armes dels Farners i hi ha inscrita la data del 1592, estava dedicada al Sant Esperit. La segona, té dues imatges de Sants esculpides per Martí i Sabé i una altra de Sant Josep. Entre la tercera i la quarta capella hi ha la inscripció de 1752, data en què es construí la capella de Sant Antoni Abad; i finalment la quarta de l'esquerra comunica amb l'església dels Dolors, totalment restaurada l'any 1982 amb altar, ambó, sagrari i seients, segons el disseny de Genís Baltrons.
Des de l'exterior, es veu el conjunt amb molts teulats a diferents vessants i alçades, l'absis queda tapat per altres construccions i pel costat de la plaça, les Mesures prenen protagonisme. El campanar, d'estil gòtic i format per grans carreus de pedra granítics, sobresurt i es contempla des de diversos punts de la ciutat. Té base quadrada i una alçada de 36 metres. Les cares de l'est i oest tenen quatre finestres mentre que les del nord i sud en tenen tres. Al primer pis hi ha les tres campanes "religioses" i al segon, les dues "civils" que toquen els quarts i les hores. El rellotge és de l'any 1908.
Rodejant l'església s'aprecia la diferència de materials usats en els murs, algunes parets arrebossades i d'altres amb la pedra vista.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Hilari Sacalm)

És una obra amb elements romànics i gòtics de Sant Hilari Sacalm (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici aïllat, situat al nucli urbà de Sant Hilari Sacalm. L'església, dedicada a Sant Hilari de Poiters, és de tres naus (les naus laterals resulten de la construcció de capelles laterals, de manera que la nau central és més alta que les laterals). Els arcs formers són arcs de mig punt sostinguts per petits pilars.A la dreta hi ha les capelles del Sant Crist, del Sagrat Cor, de Sant Isidre i de la Puríssima. A l'esquerra hi ha el baptisteri amb pintures de X. Xandri, l'altar de la Verge del Sagrat Cor i una capella del Santíssim amb pintures de Massagué, fetes després de la Guerra Civil, i originals de Codina Langlin. A l'Altar Major, hi ha figures de Sant Hilari, flanquejades per Sant Josep i Sant Joan Baptista. Una línia d'imposta motllurada marca el pas al sostre. El sostre és de volta de canó interromput per llunetes que són finestres que il·luminen la nau central. Sobre el primer tram de la nau central, hi ha un cor.

La façana està decorada amb uns esgrafiats on es representen diferens escenes religioses. Sobre la porta d'entrada (a la que s'hi accedeix a través d'una escala doble), en arc de llinda o arc pla, hi ha la inscripció: "DOMUS DEI ET PORTA COELI". I a sobre de la porta, una finestra a manera de gran timpà obert protegida amb una reixa treballada de ferro forjat. Corona la part central de la façana un frontò rematat per una creu. A dreta i esquerra, dues bases de torre-campanar, tot i que només la dreta és un campanar, i la del costat esquerre possiblament ho hagués hagut de ser. La façana està arrebossada, pintada i decorada amb esgrafiats.

A l'interior es conserven restes del temple romànic com un mur al sud, i restes d'una porta (desplaçada del lloc original), amb dues arquivoltes amb motius vegetals i entrallaçats (ara és la porta del baptisteri). També un absis a l'exterior, que segurament pertany a aquest temple.
A l'interior es conserva la sepultura de Ramon de Gurb i d'Almanda de Blanes (S. XIV). Sostinguda per dos lleons que sostenen els escuts dels Gurb (muntanya amb flor de llis) i els Blanes (creu bisbal), la tomba és de pedra i està decorada amb els mateixos escuts flanquejant un escrit que indica qui està enterrat allà. Unes decoracions vegetals voltegen els escuts i la inscripció.

El campanar, el coronament superior del qual és obra de J.M. Pericas, és de planta quadrada, i sobre la base hi ha una estructura octogonal en la qual hi ha quatre finestres en arc de mig punt, amb les campanes, i un rellotge a la paret sota el qual hi ha esculpida en un carreu la data 1870. Aquesta estructura octogonal, està coronada per una balaustrada i una torrella també octogonal, amb obertures en arc de mig punt amb campanes amb una teulada de teules de ceràmica vidriada de color verd. Sobre aquesta teulada hi ha una estructura de ferro forjat, amb una campana, una banderola de ferro forjat amb la data 1922 i una creu.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Feliu de Buixalleu)

És una obra amb elements romànics i gòtics de Sant Feliu de Buixalleu (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església situada dins el petit nucli urbà de Sant Feliu de Buixalleu en una terrassa elevada on cal accedir-hi per unes escales.
L'edifici, d'origen romànic, amb la nau central rectangular, amb dues naus laterals afegides posteriorment que es comuniquen amb arcs formers de mig punt. Sobre el primer tram de la nau, hi ha un cor. L'absis semicircular amb finestra central de doble esqueixada a l'exterior queda parcialment ocult per l'afegit del cos de la sagristia al costat de migdia. En aquest sector també hi ha un porxo d'arcs de mig punt, construït posteriorment, que està arrebossat. La porta d'entrada actual es troba al mur de ponent i és en arc de mig punt, amb el timpà cec. El campanar, de planta quadrada, i en part d'estil romànic, té tres pisos. Els dos primers d'estil romànic, i l'últim construït posteriorment. Són romàniques les quatre finestres geminades separades per columnes amb capitells mensuliformes, una per cara, mentre que La coberta de tot el conjunt ha estat sobrealçada. a la part superior hi ha finestres en arc de mig punt. La coberta és en forma piramidal

 

Pintors Catalans (Joaquim Torres i García)

Montevideo (Uruguay), 28 de juliol de 1874 - 8 d'agost de 1949. Va ser un pintor i escultor muralista, novel·lista, escriptor, professor i teòric uruguaianocatalà que va passar la major part de la seva vida adulta a Espanya i França.
Artista uruguaià-català, no només pel fet de ser el fill d'un mataroní sinó perquè va viure a Catalunya des de l'edat de disset anys fins que en va tenir quaranta-sis, va adquirir de la terra del seu pare la seva forta formació artística i hi va dedicar una part important de la seva obra. Va ser una de les personalitats més notables del moviment artístic de la primera meitat del segle.

Va començar a pintar a la darreria del segle XIX a la Barcelona modernista, i aviat es va convertir en un dels pintors més representatius del noucentisme, l'ambiciós projecte cívic i cultural que aspirava a transformar, tot modernitzant-la, la Catalunya dels primers decennis del segle xx, i a convertir-la en portaveu de la tradició cultural mediterrània. Va estar casat amb Manolita Piña de Rubies, xilògrafa i pintora catalana. És conegut per la seva col·laboració amb Gaudí el 1903 als vitralls de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família.

El 1913 va pintar els famosos frescos monumentals a la seu medieval del Palau de la Generalitat del govern català. Com a teòric, va escriure més de 100 articles, llibres i assajos en català, francès i espanyol, i va pronunciar més de 500 conferències. Mestre infatigable, va fundar dues escoles d'art, l'una a Barcelona i l'altra a Montevideo, i nombrosos grups d'art, incloent-hi el primer grup europeu d'art abstracte i la revista Cercle et Carré ('cercle i quadrat') a París el 1929. Molts artistes l'han qualificat de mestre, entre els quals Joan Miró, Jean Hélion, Pere Daura o Engel Rozier.

Pintors Catalans (Josep Tobella i Galceran)

Olesa de Montserrat, 21 de julio l1897 - Ullastrell, 26 de juliol de 1936. Fou un farmacèutic, polític i artista català, director artístic de la Passió d'Olesa de Montserrat durant la dècada de 1930. S'interessà per la història i cultura del seu poble. L'any 1931 publicà a L'Abella d'Or un article sobre els orígens històrics, geogràfics i teatrals d'Olesa. Com a col·laborador de l'Orfeó Català, dirigia la secció d'infants en els concerts de l'Orfeó Montserrat d'Olesa, que actuava amb motiu de la Festa major.
Durant tots els segles de representacions al carrer i en els primers anys de representacions als teatres, no es pot dir que l'espectacle de la Passió d'Olesa de Montserrat tingués una escenografia pròpia, sinó que s'usaven les mateixes decoracions que servien per a qualsevol obra que es portés a l'escenari. Josep Tobella va ser qui va començar a tractar l'escenografia com un element important de l'espectacle, que calia posar a l'alçada de la resta. Els socis del Círcol Tradicionalista olesà portaven el pes i direcció de la representació de la Passió. Josep Tobella n'era membre i dirigia la companyia teatral «Teatre d'Art», que actuava al Círcol Tradicionalista. Ell mateix pintava els decorats.

Josep Tobella, amb Benet Margarit i altres carlins, van ser els precursors del desenvolupament i auge de la Passió. L'any 1933 la Companyia Teatral del Centre Tradicionalista local es va fer càrrec de les representacions al Teatre Olesa, millorant-ne el vestuari, decorats, luminotècnia, presentació, etc. Aquell any Joan Povill i Adserà s'afegí a la direcció de la Passió del Teatre Olesa al seu costat, i va començar a reformular escenes de la Passió. El 1934 Tobella va fer un viatge a Oberammergau (Alemanya) per tal d'estudiar les representacions de la Passió en aquell poble. Bon coneixedor de l'ambient bíblic, es basà en estudis i fotografies dels llocs evangèlics i hi aplicà la seva experiència com a dibuixant i pintor, inspirant-se a més, en imatges de l'aquarel·lista escocès William Hole.
Segons el mateix Josep Tobella, l'any 1936 les representacions de la Passió al teatre Olesa es van omplir de gom a gom amb milers de forasters. Alguns milers de persones que ho van sol·licitar, no van poder veure la darrera representació el 5 d'abril, degut a l'esgotament de localitats.
Després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola, fou assassinat per milicians esquerrans el 26 de juliol del 1936 a la carretera de Terrassa-Martorell amb Benet Margarit i Font i quatre víctimes més, la majoria d'ells carlins. El diari La Vanguardia afirmà que els cadàvers s'havien trobat l'1 d'agost en la cruïlla amb Ullastrell. Al cap de 8 dies de l'assassinat, la Creu Roja va recollir els cossos. La seva esposa Trinitat va identificar el cadàver i després va ser enterrat a una fossa del cementiri de Terrassa.
Estava casat amb Trinitat Doll Valls, amb qui va tindre per filla Lourdes Tobella Doll. Després de la guerra, el 1939, es va formar el primer Patronat de la Passió, presidit pel seu germà, Ricard Tobella i Galceran. La néta de Josep Tobella, Mireia Cañadell i Tobella, ha estat regidora de CiU a Olesa del 2007 al 2013, i va ser delegada de Joventut i Festes.

Pintors Catalans (Guillem Soler i Gatvillaró)

Tarragona, 5 de maig de 1905 - Barcelona, 31 d'octubre de 1971. Va ser un pintor, gravador i il·lustrador català. Fill d'una família tarragonina dedicada al negoci del vi, es formà inicialment a Barcelona amb el mestre Manuel Urgellès i a l'Escola de Gravat de l'Institut Català de les Arts del Llibre, i posteriorment a Madrid amb Eduardo Chicharrro Aguera i Francesc Esteve i Botey.

El 1927 féu una estada a París. El 1929 s'instal·la a Girona, on estableix una estreta amistat amb el músic Francesc Civil i Castellví. Casat el 1932, s'instal·la a Barcelona, però fa llargues estades allà on treballa amb la tècnica de la pintura al fresc.
Després de la Guerra Civil treballa sobre tot en la pintura mural, amb frescos i olis de gran format. Destaca també com a gravador, amb nombrosos aiguaforts, aquarel·lista, dibuixant i il·lustrador literari, amb treballs per a les editorials Sopena i Bruguera, entre d'altres. L’any 1942 va guanyar el Premi Nacional amb l’obra La diligència.

La seva inquietud artística no se circumscriu només a la pintura, sinó que abasta també altres àmbits, com la literatura i la música, amb un esperit gairebé renaixentista. Així, des de 1963 organitzà regularment actes culturals al seu estudi (conferencies, concerts, recitals poètics, lectures teatrals, etc.); va escriure poesia i va traduir, entre altres obres, els Sonets del portuguès d’Elisabeth Barrett Browning; i, si bé no s'hi dedicà mai professionalment, mantingué sempre una intensa activitat musical com a intèrpret al piano i com a compositor; així, entre d'altres, va escriure diverses cançons tipus lieder i musicar nombroses peces de poesia catalana.

Pintors Catalans (Maties Solé i Maseras)

Montblanc, 21 de setembre de 1934. És un artista plàstic català, premi d'Actuació Cívica en 1983. Estudià arts plàstiques a l'Escola Municipal de Dibuix, on fou deixebles de Miquel Golobardes i Vila i d' Antoni Pallerola i Tosas. Participà en el primer i segon Saló de Setembre de 1950 i 1951. En 1951 va anar a Barcelona a estudiar l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on fou deixeble de l'escultor Frederic Marés, del paisatgista Josep Puigdengolas Barrella, del retratista Ernest Santasusagna i Santacreu, i del pintor Miquel Farré i Albagés. En 1953 va obtenir el primer premi de dibuix en la Primera Biennal d'Art de Montblanc. En 1954 es va llicenciar en belles arts i durant un temps va col·laborar en l’empresa del seu pare, aleshores encarregada de la restauració del monestir de Poblet. També va estudiar arquitectura a la Càtedra Gaudí amb Josep Francesc Ràfols i Fontanals i va fer amb cursos de perfeccionament de ceràmica a l'Escola Industrial, amb el professor Culla.

En 1958 va anar a París, on hi va viure a casa de l'exiliat Josep Jové i Blavi. També va viatjar a Alemanya i participà en l'Exposició Internacional de Brussel·les. De tornada a Montblanc, es va incorporar a l'associació Museo Archivo de Montblanc y Comarca, de la que en 1970 en seria nomenat president, i el 1960 participà en el projecte de restauració de la façana gòtica del Casal dels Josa. En 1967 li fou confiada la restauració de la muralla de Montblanc amb suport de l'aleshores alcalde Josep Gomis i Martí. En 1970 fou un dels organitzadors de les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra i un dels creadors del Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. En 1978 fou escollit membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En 1983 va obtenir un dels Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.

Ha col·laborat amb diverses comissions del Servei de Museus de la Generalitat de Catalunya. En 1995 va fundar l'Associació de Museòlegs de Catalunya i ha estat un referent en la creació de la Xarxa de Museus d'Etnografia (2006). En 2009 fou nomenat fill predilecte de la vila de Montblanc.
Ha escrit articles a la Revista d'Etnologia de Catalunya, a les revistes locals Espitllera i El Foradot, i al Diari de Tarragona i El Pati.

Pintors Catalans (Tomàs Solanes)

¿? - Martorell (Barcelona), 1808.  Fou un pintor i gravador català que va ser director de l'escola de Llotja. Se'l considera seguidor de l'estil de Maella i Mengs. A partir de 1775 es va formar a la recentment creada Escola de Llotja de la mà dePasqual-Pere Moles i Corones. Posteriorment, va ser becat per tres anys amb "5 rals diaris" a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando sota la supervisió de Maella (1779), de la que va ser acadèmic supernumerari el 1786. Va tornar a Barcelona exercint de professor de dibuix a la Llotja, lloc del que fou destituït cap al 1789. Al final de la seva carrera fou nomenat director de l'escola de Llotja, en aquell moment anomenada Escola de Nobles Arts entre 1804-1805. Va ocupar el càrrec de pintor de la ciutat de Barcelona, succeint Pere Bofill.

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Seu Vella de Lleida)

O catedral antiga és un monument arquitectònic de la ciutat de Lleida. S'alça sobre un turó que porta el seu nom, des del qual s'albira tota la ciutat, el riu Segre i gran part de l'horta de Lleida. La Seu Vella forma part d'un conjunt monumental integrat també pel Castell del Rei o La Suda i la fortificació militar que els envolta. Tots tres elements estan catalogats com Bé Cultural d'Interès Nacional.

La catedral s'ubica al centre històric de la població, i es considera una obra romànica, per bé que presenta elements propis de l'arquitectura gòtica i alguns afegits renaixentistes. Destaca especialment el treball escultòric de les portes de l'Anunciata, del Portal Major i de la Porta dels Fillols, considerades per part de la historiografia com una mostra paradigmàtica de l'anomenada Escola de Lleida. Encarregada a Pere de Coma el 1193, la primera pedra del temple fou posada el 22 de juliol de 1203, i es consagrà el 1278, per bé que l'obra no es va donar per acabada fins a la construcció del cimbori i el cobriment de les naus, el 1286. El conjunt també està dotat d'un claustre, situat atípicament als peus del temple, que es va començar a bastir al darrer terç del segle XIII i no es va acabar fins al segle següent. Fou llavors que es finalitzà el conjunt, amb la construcció del campanar i la porta dels Apòstols.
La Seu Vella sovint s'ha definit com una catedral romànica de monumentalitat gòtica arran de la persistència de les formes de l'art romànic fins al segle xiii, tot i que, davant les dificultats de categorització del conjunt, darrerament s'opta per definir-lo com un dels exemples més representatius d'una arquitectura catalana del segle XIII.
El Turó de la Seu Vella i els seus elements patrimonials els gestiona un consorci entre la Generalitat de Catalunya i la Paeria de Lleida. 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sarroca)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Sarroca de Lleida (Segrià) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de petites dimensions, d'època de transició del romànic al gòtic amb arcs ogivals, absis octogonal nervat i contraforts, encara que manté el volum i manca de llum pròpia del romànic.
L'església té una nau amb volta ogival poc assenyalada. A cada costat hi ha tres capelles de volta d'aresta gòtica. El campanar és una espadanya tocant l'absis. Hi ha medallons clàssics amb les armes de la família Sant Climent

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Salvador de Torrebesses)

És una església romànica amb orígens datats a la segona meitat del segle XII i situada al límit nord de la població de Torrebesses, el (Segrià). Està declarada bé cultural d'interès nacional.
Es troba sobre un monticle de roques i, juntament amb el Castell-Palau, constitueix la referència visual del poble. Va ser edificada amb l'enderroc previ d'un tros de muralla, i es desconeixen els noms dels constructors i dels promotors. El retaule dedicat a Sant Joan Baptista va ser restaurat el 1989 pel Servei de Restauració de Béns Mobles.
És una construcció de nau única coberta amb volta de canó de pedra lleugerament apuntada i reforçada per dos arcs faixons que arrenquen de permòdols molt senzills que la divideixen en dos trams. L'absis té planta semicircular i està cobert amb volta de quart d'esfera. Té tres capelles de planta rectangular de diferents èpoques (finals segle XIV i segle XV). En destaca la capella de Sant Joan Baptista del segle XV, que està coberta amb volta de creueria de factura gòtica. El nervis de la volta arrenquen d'uns capitells esculpits situats a mitjana alçada dels murs. La clau de volta té decoració esculpida i en la part superior del mur nord i oest de la capella hi ha dos escuts amb la figura de l'anyell místic portant l'estendard de la creu. També es troba en aquesta capella el retaule de pedra calcària dedicat a Sant Joan Baptista amb restes de policromia, datat a la segona meitat del segle XIV. Exteriorment l'austeritat d'aquest element reforça la seva contundència formal. L'existència d'un remat llis en tot el seu perímetre facilita la lectura d'una església fortificada. Destaca la porta de la façana del segle XIV, formada per un arc de mig punt amb tres arquivoltes, una d'elles motllurada en punta de diamant i sostingudes per tres columnes de fust llis a banda i banda de la porta. Aquestes columnes sustenten uns capitells amb decoració vegetal que es repeteix al brancal formant un fris continu

 

Pintors Catalans (Josep Serra i Porsón)

Roma (Itàlia), 1824 - Barcelona, 1910. Pintor català i professor de Belles Arts. Fou deixeble de l'Escola de Belles Arts a la seva ciutat nadiua i de la de San Fernando de Madrid. Va destacar-se en el dibuix miniaturista, en el que arribà a ser una verdadera especialitat. Es dedicà a l'ensenyança del mateix durant més de cinquanta anys. Va formar diverses generacions d'artistesn reconeixent les seves rares aptituds per l'ensenyança.
Entre ells s'hi contaren, Josep Pelegrí i Clariana, Modest Urgell, Josep i Francesc Masriera, Josep L. Pellicer, Sans Castaño i molts d'altres. Fou professor de l'Escola Provincial de Belles Arts de Barcelona fins a la seva mort. Assolí diverses medalles i recompenses en exposicions nacionals i estrangeres.

Pintors Catalans (Quimeta Serra i Fornós)

Sant Feliu de Guíxols (Girona), 29 de juliol de 1928. Es una ceramista i pintora catalana.
L'any 1973 va ingressar a l'Escola de Ceràmica de La Bisbal d'Empordà on va estudiar durant quatre anys, aprenent les tècniques bàsiques de la ceràmica artística. Al cap de quatre anys, va instal·lar el seu propi taller a casa seva, continuant l'estudi amb lectures de llibres especialitzats que l'han portat a desenvolupar un estil molt propi.

Va fer la primera presentació de la seva obra el 1976 a Begur i posteriorment, ha exposat a Barcelona, Madrid, Girona, Terrassa i diverses poblacions de la Costa Brava. Cada estiu, des de fa quaranta anys, presenta la seva obra en una sala d'exposicions de la seva ciutat i les seves obres figuren en col·leccions privades no només d'Espanya sinó d'arreu.
Darrerament, ha incorporat l'oli a la seva obra, combinant-la amb peces de ceràmica creant un efecte en dues dimensions sobre la tela. Es comptabilitza que el volum total de la seva obra arriba a les 3000 peces, elaborades en diverses tècniques des de l'oli fins a la ceràmica, passant per mòbils, escultures i esferes de porcellana.

La Quimeta treballa un estil molt propi, utilitzant bàsicament colors pastels, suaus i difuminats presentant objectes de diferents àmbits, gavines, fars, arbres, figures femenines, mocadors al vol i la bicicleta, que pren un protagonisme en tota la seva obra i que s'ha convertit en la seva icona en homenatge a la seva primera bicicleta, comprada amb els seus estalvis i que li permeté fer els seus desplaçaments entre Sant Feliu i Palamós. Va estar casada amb Pere Albertí i Calzada, qui va ser alcalde de la ciutat de Sant Feliu entre el 1973 i el 1979.
L'Ajuntament, en sessió del 24 de setembre de 2015, acordà nomenar Quimeta Serra "Filla Predilecta de la Ciutat", acte que va tenir lloc el dia 24 d'octubre del mateix any, convertint-se en la quarta guixolenca que ostenta aquesta distinció, juntament amb Lluís Palahi Xargay (2002), Narcís Masferrer i Buixó (2003) i Felip Calvet Costa (2003).

Pintors Catalans (Salvador Moragas Botey)

Barcelona, 21 de julio de 1911 - Premià de Mar (Barcelona), 31 de agosto de 1992. Era poeta i pintor local de Premià de Mar. estudià en una escola primària de la barriada les primeres lletres i per la seva afecció al dibuix i a la pintura, en rebé classes unes poques hores a la setmana d'un professor que es deia Castells.  Als 11 anys passà a estudiar el "comerç" als Escolapis del carrer Ample, i en aquest col·legi continuà també les classes de dibuix i pintura que rebé d'un conegut pintor, Josep Olivet Legares, i també d'en Joan Llaverias i Labró, molt conegut com a dibuixant en el setmanari catalanista "Cucut", que es va deixar de publicar el 1912, i també en el popular periòdic infantil "En Patufet"; també rebé classes d'un bon amic, l'Antoni Puertas Barros, d'ofici pintor decorador i que era un veritable artista tant en dibuix com amb els pinzells; l'havia vist pintant un pergamí i fent decorats per a l'escenari del Patronat, centre catòlic de la Parròquia de Sant Miquel del Port. La seva afecció a la pintura i posteriorment a l'escenografia l'ha mantinguda tota la vida, i la seva obra, poc coneguda, és molt nombrosa.

Al finalitzar els seus estudis als Escolapis començà a treballar al despatx de les Filatures Botey, tenia 14 anys i en sortí per jubilació el 1977, després de 51 anys de treballar a la mateixa í única casa, els darrers 30 com apoderat.
Abans de la guerra civil formà part de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, militant en el Grup Pau Claris, de Barcelona, i també en el Grup de la Barceloneta. Dins l'esquema de la F.J.C. es dedicà molt especialment a la secció gimnàstica, que duia el nom de "Falcons de la FJ.C.", que tenien grups en molts pobles de Catalunya i com a president del Consell superior dels Falcons formava part, representant-los, del Consell Federal de la F.J.C.

A primers de 1936, amb la seva família llogaren una caseta a Premià, poble nadiu del seu pare, al carrer de la Rectoria (aleshores Salvador Rosselló) per a passar-hi l'estiu i algun cap de setmana. La primera estada estiuenca començà a darrers de juny.
En els primers mesos de la revolta de la guerra civil fou assaltat el domicili familiar de la Barceloneta. La casa fou també malmesa per les bombes de l'aviació franquista, i ja no es mogué de Premià, on va passar part de la guerra amagat, ja que li repugnava servir amb les armes un exèrcit, teòricament republicà, però regit per un govern que sols en tenia el nom i que actuava sota la direcció del comunisme internacional.

Al ser ocupat Premià per les tropes del General Franco, ingressà a la "F.E.T. y de las j.O.N.S.", com pràcticament ho féu tota la gent d'ordre que havien passat la guerra a aquest costat les calamitats de la guerra, i que encara que fossin catalanistes de tota la vida, acceptaren el nou règim com un mal menor i sense altra opció raonable possible. Quan al cap d'un temps es pogué comprovar que el canvi no havia ocasionat altra millora política sinó sols una modificació de sistema o de persones ho va abandonar.
El 1941 en Salvador Moragas es va casar amb Maria Rosa Plans i Cisa, i va impulsar amb altres companys el grup de “Joves d'Acció Catòlica", en la parroòquia de Sant Cristòfol de Premià, que amb els anys es convertí en el grup d’homes, intentant fer reviure aquell "fejocisme" que havien anul·lat amb diferent sistema però amb igual obstinació els dirigents dels dos bàndols, uns perquè els trobaven catòlics, i els altres perquè els consideraven catalanistes, i el curiós és que tots dos tenien raó. Dins el mateix ordre de coses també actuà en la Joventut Parroquial de Premià de Mar. Tot axó sempre al costat del rector Mn. Josep Paradeda Sala.
La seva principal actuació i preocupació en els darrers quaranta o cinquanta anys ha estat l'ensenyament de la llengua catalana, donant amb altres companys, classes semiclandestines,  que es començaren a donar al Patronat Catequístic pels volts del 1950 i continuaren en altres llocs, fins que foren definitivament suspeses per ordre verbal del Governador Civil de Barcelona; després de la mort de Franco les classes ja es pogueren fer amb llibertat i fins í tot amb protecció oficial.

Intervingué en la fundació i continuació dels "Amics de la Llengua Catalana", organitzant principalment les Fires del Llibre i del Disc català pels voltants de Sant Jordi, en un període difícil per aquesta mena d'actuacions.
Una altra faceta en la que ha actuat és en els "Amics de l'Art Pessebrístic", del que podem considerar-lo un dels fundadors. Grup que encara organitza pels voltants de Nadal la col·locació del "Pessebre de Can Gallemi", a Sant Mateu, el concurs de pessebres a la llar i sempre que ha estat possible, les exposicions de diorames nadalencs.

Pintors Catalans (Gino Rubert)

Ciutat de Mèxic, 1969. És un artista català nascut a Mèxic. Actualment viu i treballa entre Cuernavaca, Sant Martí d'Empúries, Barcelona i Berlín.
És fill del filòsof català Xavier Rubert de Ventós i de la psicoanalista i escriptora mexicana Magda Català. Exposa individualment des de l'any 1991 i també ha participat en diverses mostres col·lectives .
Va estudiar Belles Arts a la Parsons School of Design de Nova York. La seva obra ha estat exposada en galeries com el Akiyoshidai International Art Village (Japó), el Künstlerhaus Bethanien (Alemanya), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la galeria Clara Oliver (Nova York), la galeria Michael Haas ( Berlín), la galeria Mizuma (Tòquio). L'any 2007, la seva obra fou seleccionada per il·lustrar les portades de la triologia "Millennium" de Stieg Larsson, on va utilitzar la imatge de la seva ex-parella Tamara Villoslada

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de Lleida)

És una església de Lleida, d'estil romànic datada al segle XII, però amb ampliacions i acabaments gòtics. És la segona en importància de la ciutat després de la seu vella. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església de Sant Llorenç està situada al centre del barri antic de Lleida, entre dues places, la plaça de Sant Josep i la plaça de Sant Llorenç. És un edifici de quatre naus: la nau central o la que equivaldria al temple primitiu, és d'estil romànic coberta amb volta de canó una mica apuntada i dividida en tres trams per arcs torals que descansen sobre unes columnes bessones adossades als pilars amb una estructura molt similar a la de la Seu Vella. Doncs va ser construïda pels escultors i picapedrers que treballaven a ordres del mestre d'obra Pere de Coma, també mestre que va construir la Seu Vella. Aquesta nau conserva als seus peus, la porta més antiga del temple, que en època medieval, es comunicava amb un antic cementiri. Sota l'espai del presbiteri hi ha una cripta, que a partir del segle XVIII, quan els serveis catedralicis foren traslladats a Sant Llorenç, funcionà com a baptisteri.

Durant la primera meitat del segle XIV se li afegeixen les dues naus laterals, la nau de Santa Bàrbara i la nau de Santa Llúcia, les dues d'estil gòtic i comunicades amb la nau central mitjançant arcs apuntats de forma desigual recolzats en els murs romànics.

Mentre que, a finals de segle o principis del segle XV, s'amplià l'església amb una nova nau, la qual s'anomenà nau de Santa Úrsula i fou promoguda per la família del noble Berenguer Gallart. A aquesta nau s'adossà una torre-campanar i es va fer una porta d'entrada, que és l'actual pòrtic per on s'entra al temple i que s'assembla a la Portada dels Fillols de la Seu. Aquestes dues últimes modificacions també van ser sufragades per la família Gallart.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Vilanova de la Barca)

Fou l'església parroquial de Vilanova de la Barca abans de ser enrunada degut al bombardeig que patí la població el 1938 durant la guerra civil espanyola. Les funcions de parroquial són ara assumides per l'església que dedicada a l'Assumpta fou reconstruïda després de la guerra, mentre que Santa Maria palesa encara les conseqüències d'aquell esdeveniment. Tot i això les seves restes s'han protegir com a bé cultural d'interès local.

L'estudi en planta no permet considerar-la com a fruit d'un projecte unitari. Els seus diferents espais presenten un caràcter additiu. Així doncs, a una església de nau única amb fals transsepte i absis rectangular d'origen medieval li foren afegits una nau lateral i un nou ingrés d'època barroca. D'aquest només es conserva el coronament compost per una cornisa que sosté una fornícula flaquejada per volutes.

Del que eren els interiors, solament es conserven part de les cobertes de l'àrea del presbiteri, on romanen, en alguns capitells i una clau de volta, mostres escultòriques, les quals, ofereixen dificultats pel que fa a una estricta classificació estilística. La seva datació vindrà donada per l'anàlisi de l'arquitectura que les contextualitza.
En la nau lateral afegida en època barroca, malgrat la desaparició de les cobertes hi és perceptible encara la definició dels alçats, amb arcuacions de mig punt, i la interessant solució de les cantoneres aixamfranades. Darrerament l'obertura que degué ser la principal ha estat tapiada i s'ha desplaçat l'accés al mur del presbiteri, la zona més ben conservada.

La part més conservada és la posterior, una planta quadrangular amb dues capelletes laterals i una pilastra adossada reforçant els angles. Al costat on hi ha l'arc d'ogiva hi ha fetes, en baix relleu, dues imatges sobre capitells. Els trets són més aviat romànics i una mica primitius.
De la façana d'entrada en queda la paret, gòtica, al damunt de la qual s'ha encastat una portalada neoclàssica mal reeixida. Els laterals deurien modificar-se en el mateix període.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sunyer)

O la Nativitat de la Mare de Déu és una església parroquial de Sunyer (Segrià) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sunyer surt esmentada per primera vegada a la documentació l'any 1361 però va ser construïda amb anterioritat. A les parets de l'església queden senyals de construccions adossades.
Petita església d'una sola nau amb una capella a cada costat que se situa en la transició del romànic al gòtic. La nau té dos arcs faixons i les dues capelles estan cobertes amb volta de creueria, amb arcs d'ogiva més aguts al costat sud, on han quedat esculpides sobre cada capitell angular la representació dels evangelistes, de trets gòtics.

Al mur nord es conserva, encaixonada i mig mutilada per les dues capelles, la porta original del temple. És un arc de mig punt adovellat format per arquivoltes en degradació. Les arquivoltes van a parar a unes columnes, de les quals no es conserven totes, amb capitells que formen un fris continu. Aquests capitells estan decorats amb motius vegetals excepte el més exterior que té esculpit un ocell. Els capitells del costat dret queden tapats pel mur de la capella però per el que encara es pot veure sembla que la composició de la portalada era simètrica

La façana principal actualment es troba als peus de l'església i és d'estil barroc. La façana està precedida per una escalinata. La porta és d'arc de mig punt peraltat; està flanquejada per dues pilastres llises amb capitell toscà que aguanten un arquitrau. A sobre de l'arquitrau hi ha un frontó triangular però té les línies són còncaves. A banda i banda de la portalada hi ha una voluta i a la part superior un rosetó. Tot l'edifici està resseguit a la seva part superior per un ràfec decorat amb permòdols esculpits.
A la teulada, seguint el carener que és perpendicular a la façana principal, es troba el campanar de cadireta. És de dos pisos amb dos ulls per cada pis, però només els dos superiors tenen campanes.

Pintors Catalans (Teresa Romero Domingo)

Terrassa, 19 de març de 1883 – Barcelona, 1974) va ser una pintora catalana autodidacta. Es dedicà especialment als temes florals que destaquen pels colors molt agosarats. Artistes com Celso Lagar, Torres-García, Sunyer (qui va pintar el seu retrat el 1912), Vancells, entre altres, passaven sovint per la casa familiar quan ella era molt jove. Tots ells possiblement influïren en la seva vocació artística, encara que el seu pare deia sempre que un esperit errant d'un pintor oriental havia entrat en el cos de la seva filla.
A Terrassa va exposar a les Galeries Alavedra (1918), a les Estruch (1931), als Amics de les Arts (1933) i a la Sala Pere Sabater. A Barcelona ho va fer a les Galeries Laietanes (1917-1920-1924 i 1925), a les Dalmau (1920 i 1924) i a la Sala Parès (1924-1925), regentada a partir d'aquest darrer any per la família Maragall. Sembla que el 1920 va participar en el Saló d'Artistes Bascos de Bilbao. També va participar en l'Exposició d'Art de Barcelona de 1918, dins la secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, amb quatre obres i a la secció del Reial Cercle Artístic de 1921 amb dues.

Joan Llongueres, Pere Prat Ubach i Joan Santamaria de Terrasa li van fer bones crítiques i Josep M. Junoy la qualificava d'artista naïf. En canvi, Feliu Elias li va recomanar que abandonés la pintura i es dediqués a labors femenines com el crochet. Malauradament, el seu pas per la pintura va ser breu.
Fou també una dona d'idees progressistes dedicada a l'activitat política; el 1934 presidia el grup femení d'Esquerra Republicana de Catalunya. Segons el diari d'Esquerra Republicana de Terrassa, L'Acció, el 7 de gener de 1934, al Saló de Festes de Fraternitat Republicana, es va sortejar, entre altres obres donades per diferents artistes, un quadre d'ella a benefici del Segell «Pro-Infància». Posteriorment, en plena Guerra Civil, el 1938, va ser empresonada a València i des de llavors va desaparèixer de Terrassa; viuria a Vallvidrera i posteriorment a Barcelona. Segons la seva besnéta, l'escultora Eva Solà, Teresa Romero ajudà el seu marit a realitzar els primers documentals feministes del país

Pintors Catalans (Xavier Rodés)

Va néixer a Barcelona el 1971. Va estudiar art a l'escola Eina, on va realitzar el projecte final "Paisatge industrial i urbà". Avui viu i treballa al seu estudi-casa a El Masnou (Maresme).
La seva forma innovadora de tractar la llum, la precisió del dibuix i l’elecció original dels temes, destaquen en les seves obres. Tot i que és un artista figuratiu, les seves pintures suggereixen idees no convencionals, ja que se centren en la composició, l’harmonia cromàtica i d'altres característiques plàstiques, més que en la mera descripció.

Des de 1996 exposa les seves obres en diverses galeries de tota Espanya, principalment a la Sala Parés, de Barcelona, i la Galería Ansorena, de Madrid. Ha participat en fires internacionals a Estrasburg, Londres, Madrid, Miami.
Les seves pintures estan presents en moltes col·leccions públiques i privades, i gaudeix d'una fructífera relació amb moltes galeries a tot el món: EUA (Axelle Belles Arts i Hugo Galerie, a Nova York i Boston), França (Galerie Veronese, Nantes), Suïssa i Argentina, amb molt d'èxit.

Pintors Catalans (Ramon Solà)

Girona, ? - 1462.  Va ser un pintor. Va fundar un taller de pintors. La seva actuació està documentada des de l'any 1424 quan consta que va policromar la imatge de Sant Carlemany i la Mare de Déu amb el Nen de la Catedral de Girona amb un estil semblant al de Jaume Huguet, cosa que fa pensar que va ser un aprenent de Jaume Huguet. De l'any 1456 consta un contracte d'un retaule de Sant Cugat i Sant Jaume per a l'església parroquial de Fornells (aquesta obra i la del retaule dedicat a Santa Caterina ja no es conserven.
El seu fill, Ramon Solà II ( ? -1494), pintor gòtic d'estil flamenc, l'any 1482 va ser contractat per a fer el retaule de Sant Marc per a la confraria dels sabaters de Girona, i l'any 1484 va pintar les dues capelles prop de la porta dels Apòstols de la seu de Girona.

Pintors Catalans (Josep Puigmartí i Valls)

Monistrol de Calders (Barcelona), el 25 de juliol del 1932. És un pintor i escultor català de formació autodidacta que ha desenvolupat el seu estil al marge dels convencionalismes i tendències artístiques de cada època.
El fet de no seguir de forma conscient cap mena de tendència concreta, li ha permès d'investigar lliurement diferents corrents artístics, com són l'expresssionisme, informalisme, art brut, arte póvera, dadaisme, tot i que l'estil amb què s'ha sentit més còmode a la pintura és el surrealisme oníric (Salvador Dalí, René Magritte) i el surrealisme automàtic (Joan Miró).

Durant els anys 60, 70 i 80 del segle XX, introdueix a les seves pintures surrealistes tota una iconografia pròpia de caràcter eròtic que li val la consideració d'artista transgressor que practica un estil provocatiu, per part de la crítica de l'època. Josep Puigmartí davant l'Espai d'Art, a la Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya)
L'any 2007, el Comú de la Guingueta d'Ix el va declarar fill predilecte i li va lliurar les claus del poble, i li va dedicar un museu permanent que duu per nom Espai d’art Puigmartí.
Fruit dels seus nombrosos viatges arreu del món, ha fet exposicions a Espanya, Andorra, França, Mònaco, Suècia, Dinamarca, Japó, Abu Dhabi, Colòmbia, Estats Units i, més recentment, en el China Millennium Monument Contemporary Art Museum de Pekín de la Xina.

Pintors Catalans (Pere Alemany)

Barcelona, segle XV - abans del 1516. Va ser un pintor de retaules de finals del segle XV i principis del segle XVI. Probablement pertanyia al llinatge familiar d'una família anomenada Alemany.
Va ser un pintor d'estil vergosià, i per tant diferent de l'estil del Mestre de Girona, i pel fet qu els documents no presenten Pere com un pintor de retaules van fer que finalment no quedessin identificats ambdós pintors com una mateixa persona i es va crear l'anònim Mestre de Girona

El 1489 se li van pagar cinc lliures per unes pintures "d'història" que havien de servir de model per uns tapissos encarregats per el monestir de Santes Creus. A partir del 1492 apareix associat a Rafael Vergós, amb qui contracta diversos retaules durant la dècada del 1490. Junts van contractar el 1492 el retaule de la "capella rodona" de Vic, pel que havien de rebre 36 lliures barcelonines; el 1497 van negociar pel de Santa Maria de Teià i van cobrar el que havien fet per Sant Jeroni de la Vall d'Hebrón; el 1498 en van pactar un retaule dedicat a Sant Miquel per la parròquia de Calella i podria ser que també fessin el retaule de Santa Tecla i Sant Sebastià de la Catedral de Barcelona. Segons Ràfols en aquest darrer retaule es nota la mà de Vergós en les seves millors parts i si Alemany és qui va fer les posicions altes de l'obra "només demostra ser un imitador secundari de la tècnica de Rafael". Amb anterioritat, el 1493, un document diu que un tal "mestre Francesc", sense més detalls, va fer l'altar "de l'Almoina de pa beneït" amb Pere Alemany, pel qual van cobrar 20 lliures, i 30 més el 1495. El 1500, amb el pintor Berenguer Pons, van cobrar la restauració de la "cadira bisbal" de la Catedral de Barcelona, un temple pel qual va pintar una imatge de Santa Eulàlia sobre tela blanca. Tot sol també va ser l'autor d'un retaule per la parròquia de Santa Eulàlia de Montcada. El 1502 va cobrar 50 sous per pintar en blanc i negre la figura de Santa Eulàlia a la Seu de Barcelona. El mateix any i a la mateixa catedral es va casar amb Oliva, viuda de l'espader Ricart.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Almenar)

És una església gòtica que s'erigeix a la plaça Major d'Almenar (Segrià), davant de l'ajuntament del nucli, a sobre d'un tossal que domina unes grans vistes sobre la comarca del Segrià. Al voltant d'aquesta hi ha el fossar o cementiri vell on es va enterrar la població fins als inicis del segle XX. L'església està dedicada a la Verge Santa Maria, sota l'advocació de l'Assumpció. Va ser declarada bé cultural d'interès nacional per acord del govern publicat al DOGC el 30-03-2011
L'actual església de Santa Maria d'Almenar va ser construïda fonamentalment en dues etapes: La primera es remunta a la primera meitat del segle XIV.

L'església és un dels exemples de la implantació del gòtic lleidatà que incorpora elements estructurals i constructius barrocs i elements decoratius neoclàssics. Té una única gran nau de planta de creu llatina capçada per absis pentagonals i una façana sòbria de carreus regulars de pedra on destaquen els finestrals gòtics trompetats. L'església és coberta de pedra i teula a dues aigües. Destaquen com a elements més rellevants: el traçat de la seva planta, les invariants tipològiques i arquitectòniques de l'estil gòtic, el campanar barroc i la façana neoclàssica, així com a seva imatge paisatgística.

La segona etapa es va iniciar al segle XVIII quan s'hi va afegir el campanar barroc vuitavat, d'una seixantena de metres d'alçada, el qual, situat al cim, fa l'efecte d'entrada monumental al temple i permet fer arribar l'eco de les campanes fins als llocs més apartats del terme.
Està coronat amb unes sumptuoses boles sobre les quals gira un original Àngel penell.  La cúpula es va construir abans que l'església, però, durant la Guerra dels Segadors va ser destruïda i no es va tornar a construir l'actual fins després de la Guerra Civil. A l'interior hi havia, també, un retaule de fusta i un orgue que van ser cremats durant la Guerra Civil. Un element important que cal destacar de l'antiga església és el cimbori. L'actual es va construir en acabar la Guerra Civil i l'anterior es va construir més tard que l'església.

Les tres portes donaven a l'exterior, la principal, al peu de la nau central, i les altres dues a les seves respectives naus, una a cada braç, a la mateixa orientació que la principal. Cap de les tres són les originals. La principal, completament reformada, dóna a la plaça de la Vila, solament hi ha de record el tramat de l'arc sota el mur. La porta del costat dret va desaparèixer. Al seu lloc va estar la porta de la sagristia. Avui s'ha tornat a recuperar. La porta del costat esquerre, està tapada per un tàbic i té una porta petita que dóna a una cambra dels mals endreços. Encara es conserva un arc doble amb les cantonades tallades a bisell. La creu processional de Santa Maria d'Almenar és una creu de plata renaixentista en la qual hi ha gravat l'escut de la vila. L'Àngel estava fet d'aram, d'uns nou pams i mig amb la funció de “saeta” o penell.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu del Merli)

És una església del municipi d'Alguaire (Segrià) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església gòtica d'una sola nau i capçalera plana, amb dues capelletes afegides posteriorment. L'entrada actual es troba a l'absis originari i als peus de la nau hi ha un afegit de difícil datació

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Llorenç de Soses)

És una església parroquial de Soses (Segrià) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església fou bastida al segle XVIII sobre l'antiga edificació, gòtica (de la que es conserven vestigis a la façana), dins la línia arquitectònica de la Seu Nova de Lleida. Es començà la seva construcció l'any 1760, que s'encarregà al Mestre d'obres de Lleida Antoni Becardí.

Església d'una sola nau feta de carreus grans i ben escairats, a la vista. Està coberta a dues aigües amb teula àrab. Té una torre amb un rellotge als peus, al costat esquerre de la porta d'entrada. Aquesta, d'arc de mig punt amb un escut a la clau central, té una petita escalinata al davant. La porta està flanquejada per unes pilastres adossades que al davant tenen una columna. Sostenen un entaulament amb un frontó triangular partit per la part superior. La façana és molt simple, amb el campanar quadrat en un angle. S'hi poden apreciar les diverses campanyes constructives: apareixen diferents arcs que avui resten cegats, així com diversos tipus de carreus a les zones més altes. El coronament, irregular, és resseguit per una cornisa.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Sant Jaume)

És un monument del municipi de Lleida protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una construcció de línies molt senzilles, conformada a l'exterior per un cos unitari de planta quadrangular, al qual se sobreposa un segon nivell construït a començament del nostre segle, en el qual s'obren òculs i finestres de mig punt, tot conferint al conjunt l'aparença d'una torre i desfent les proporcions gairebé cúbiques de l'obra del XIV. Aquesta està formada per dos paraments de carreus regulars ben disposats, en què es disposen simètricament dues portes adovellades que determinen la perspectiva d'un doble frontis definit en funció de l'emplaçament en angle de la capella. El que es troba al carrer Major correspondria, en concret, a l'accés principal. En l'eix de la portada, hi trobem la imatge gòtica de la Mare de Déu amb el Nen i, flanquejant-la, les de sant Jaume i sant Joan Baptista, obra moderna, a més de tres petits escuts que ressegueixen les dovelles. La façana encarada al carrer de Cavallers equilibra la visualització global d'ambdós frontis mitjançant un òcul situat al damunt de la portada, al costat de la qual hi ha un tercer accés, de dimensions més reduïdes

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya)

És un monument del municipi de Seròs (Segrià) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un antic monestir medieval. Les ruïnes del monestir d'Avinganya (o Vinganya) estan situades a 2 km al sud de la vila de Seròs, a la dreta del Segre, molt properes a la carretera que porta a la Granja d'Escarp. Actualment, les restes pertanyen a la Diputació de Lleida i s'hi han realitzat diferents intervencions arqueològiques en el seu entorn.
El conjunt monàstic d'Avinganya té dues parts ben diferenciades, tant funcionalment com estilísticament. Per un costat, tenim l'àrea religiosa, formada pel temple i el campanar. La seva cronologia va des dels inicis del convent, al segle XIII, fins a la darrera etapa, segles XVII-XVIII, passant per la part més monumental del segle XV, que és del més pur estil gòtic. Per l'altre, tenim l'àrea residencial de la comunitat religiosa, formada pel claustre i les edificacions que l'envolten per l'est, el sud i l'oest; amb una cronologia dels segles XVII-XVIII, a excepció de la zona oriental del claustre, on hi ha encara en peu un parament gòtic i probablement les restes de la primera torre islàmica.

 

Pintors Catalans (Enriqueta Pascual Benigani)

També coneguda com a Enriqueta P. Benigani o Enriqueta Benigani. Barcelona 1905 - Barcelona, 1969. Fou una pintora i lacadora catalana. Germana del dibuixant Alfred Pascual Benigani
Personatge clau de l’ambient artístic barcelonès dels anys 30, és coneguda com a col·laboradora, en l’art de l’urushi, del xilògraf Lluís Bracons i Sunyer, que va ser el seu company sentimental durant uns anys. A Lluís Bracons se’l considera l’introductor d’aquesta tècnica a Catalunya des que va començar a ensenyar-la a l’Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona el 1921. Es pot dir, tanmateix, que Enriqueta P. Benigani fou més que una mera col·laboradora de Bracons. Dos fets ho avalen: el primer és haver presentat a l’Exposició Universal de Barcelona de 1929 com a obra pròpia un paravent, El mercat de Calaf, que sempre ha estat adjudicat a ell; ara bé, en aquell moment, cap dels alumnes de Bracons ni Xavier Nogués ni ningú va denunciar-la: en conseqüència, tothom devia admetre la seva autoria. El segon fet és que, després de la separació, només ella va continuar dedicant-se a les laques, mentre Bracons, amb la seva nova companya gravadora, es dedicà exclusivament al gravat.

El seu pis del carrer Brusi de Barcelona, una planta baixa amb jardí, estava ple de quadres, estàtues i objectes de tota mena: guardava tot allò que li podia suggerir o recordar quelcom. A la casa impartia classes de laca japonesa i era lloc d’encontre, de festes, d’exposicions, d’actuacions teatrals, de concerts... S'hi reunien les principals personalitats artístiques de l’època. Sempre digué que havia aconseguit 3 medalles d’or: el 1923 a l’exposició del moble; el 1925 al Saló de les Arts Decoratives de París, amb el Sant Jordi, obra que havien fet possiblement els dos, però que només signava ell com a únic creador; i, el 1929, a l’Exposició Internacional de Barcelona, amb El mercat de Calaf. Amb les laques, E. Benigani revestia cigarreres, vasos, copes de metall, plaques, paravents, plafons, etc. i també mobles i joies. Hi va fer tots els objectes possibles. A més del nacre i de l’argent incorporava a les laques la coquille d’oeuf d’uns ocells marins amb les quals aconseguia el blanc. Antílops, dianes caçadores, palmeres, ocells, peixos, flors, figures estilitzades, motius geomètrics i cubistes formen la seva iconografia. Aplicava la laca sobre motius moderns, perquè pensava que els motius orientals no pertanyien a la nostra cultura. Els anys 30 foren els seus anys daurats, els anys de l’Art Déco, després de la separació de Bracons, el 1928. L'any 1934 va exposar laques a les Galeries Syra de Barcelona i va conèixer a la titellaire Teresa Riera i Llisas, que seria deixebla seva i amb qui mantindria una bona amistat. Consta, també, que va col·laborar amb el cartellista Francesc d'Assís Galí, que va fer algun dels dissenys dels seus plafons de laca

En els 40 s’inicià la seva decadència a causa d'una sèrie de fets com la pèrdua d’importància de les laques entre els rics, els problemes amb la importació de matèries primeres del Japó derivats de la 2GM, l’exili de Cambó, el qual sempre la va protegir...
Els anys 50 i 60 van ser de penúria econòmica. L’ajudaven els amics, però acabà en la misèria. De vegades s’atansava a l’Escola Massana amb algunes obres per veure si algú les comprava. Va participar en l'Exposició d’Art Japonès d’aquesta escola el 1961 amb petites peces i El mercat de Calaf. Possiblement li van mancar coneixements artístics, de composició, de dibuix, però dominà la tècnica de l’urushi com ningú. Un dia de 1969 la van trobar morta en el seu jardí. L'endemà, els veïns van veure com un camió s’emportava tots els seus béns, ningú sap on van anar a parar. Gràcies a les fotografies del seu estudi que un veí féu el 1962 i a les de Miquel Galmes del 1964, podem saber quins objectes de valor guardava. La notícia d’aquesta misteriosa desaparició es publicà al Diario de Barcelona el 28 de gener de 1971. Després el nom d’Enriqueta Pascual Benigani caigué novament en l’oblit.

Pintors Catalans (Amadeu Pallarès Lleó)

El Perelló (Tarragona), 1917- 2002. Va ser un pintor, caricaturista, mestre i escriptor perellonenc. Ferm amant de la cultura i defensor de les llibertats, Pallarès-Lleó va pintar durant la seva vida més de 5.000 quadres, els quals estan repartits arreu del món.

Va ser un perellonenc il·lustre que sempre tenia un moment pels seus veïns i veïnes. El fet d'haver estat lluitant a la Guerra civil espanyola pel bàndol republicà li va significar ser considerat un desafecte al règim i la pèrdua de la plaça com a docent durant tota la dictadura. Aquest esdeveniment el marcarà de per vida. Tot i les penúries que va haver de viure a causa del règim, Pallarès-Lleó va continuar desenvolupant la seva obra artística, sobretot fora de l'Estat espanyol, on va tenir una bona acollida. Arrel d'aquesta crítica favorable va ser premiat en diverses ocasions. Crítics, galeristes, marxants i personatges públics el recorden com una persona amable, solidària i amb extraordinari talent per la pintura.

Pictòricament, és considerat un artista de traç ferm i gruixut, la seva obra no es pot emmarcar dins de cap corrent artística determinada. Puntillisme, impressionisme, fauvisme, expressionisme, art abstracte, realisme o cubisme són algunes de les fonts d'on veuen les seves composicions, però sempre amb un resultat propi que acaba originant una corrent polivalent, particular i, alhora, ecumènica. El resultat d'unes vivències determinades, l'entorn social i polític, i el fet de ser autodidacta desenvolupa el que coneixem com estil “Pallarès-Lleó”. Tendència artística on l'exaltació del color pren el relleu a la línia i tant les figures com el paisatge es veuen immersos en un univers cromàtic que tan sols els grans mestres han estat capaços de dominar. La textura dels objectes pren una significació notòria fent que l'espectador s'apropi al contingut de les teles. En paraules del propi pintor: ‹‹Objecte i color són els dos motors que impulsen la meva sensibilitat i m'obliguen a executar l'obra ››.

Des dels seus inicis va estar al front del Museu del Perelló i de l'Associació Amics del Museu, va publicar Mots tradicionals de les Terres de l'Ebre de la Biblioteca Ebrenca, i la Història del Perelló. Va ser fundador del grup Cabra Feixet, cofundador de la revista La Font del Perelló, formava part de la directiva de l'associació Via Augusta, cap redactor de la revista Si no fos, entre d'altres.
L'Ajuntament del Perelló convoca un premi de fotografia i un premi de pintura Amadeu Pallarès Lleó entre els premis de cultura del Perelló.

Pintors Catalans (Norbert Orobitg i Carné)

Tàrrega (Lleida), 15 de juny de 1915 - Lleida, 23 de setembre 1995. Fou un professor, pintor i escriptor català. L'any 1930 ingressa al Modern Liceu de Tàrrega i segueix estudis de Peritatge Mercantil i de Magisteri.
S'afilià a les Joventuts d'Estat Català. Conjuntament amb altres estudiants com ara Manuel de Pedrolo, Lordà, Màrius Amigó, Pané, Foguet, Majoral i Jaume Anglí, organitzaren la Unió d'Estudis Targarins, editora de la revista Ressó. Durant el curs 1934/35, el fet d'haver-se afiliat a la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança), de la UGT, el deixà sense poder exercir com a professor.

El 1935 és nomenat mestre interí de l'Escola de Baró, on treballarà durant un curs escolar. L'any 1936 s'afilia al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i és nomenat Conseller de Treball i Obres Públiques de l'Ajuntament de Tàrrega. Juntament amb el Conseller de Cultura organitzen un curs escolar i ell s'encarrega d'una de les classes, amb uns 32 alumnes.
El 1938 el nomenen procurador del Tribunal Especial contra el Sabotatge i l'Alta Traïció a Tàrrega. Passà pel Tribunal Qualificador del CRIM de Manresa, on el destinen a un batalló de recuperació.

El 1939 s'exilià a França al camp de concentració de Sant Cebrià, on fou membre del Comitè de Cultura del camp. Durant la seva estada al camp de concentració, el 19 de juliol neix a Barcelona el seu primer fill, Norbert. Un any després ingressà al camp de concentració d'Argelers, on fou cap de cuina per indicació del partit.
Formà part del grup dels 24 Treballadors Espanyols de Montpeirós. L'any 1941 es trasllada a Andorra, per tal que no l'agafessin com a agent de la III Internacional. Allà es reuneix amb la seva dona i treballa de manobre a l'Hotel Rosaleda d'Encamp. Temps després de la seva arribada es reuní amb els seus pares i el seu fill Norbert, al que no coneixia.
Poc després el Consell de les Valls decretà l'expulsió de tots els indocumentats, i ell se salvà gràcies al fet que l'amagaren. Continuà guanyant-se la vida fent de mestre particular. El 14 d'agost del 1942 naixia la seva segona filla, la Meritxell. En produir-se l'alliberament de França, Andorra passà una situació conflictiva amb la presència de Gendarmes francesos i la Guàrdia civil.
L'octubre del 1945 abandonen Andorra i s'instal·len a Perpinyà amb la seva dona i la seva filla Meritxell. El 1947 els quàquers el bequen amb un curs de ràdio, que li serviria per posteriorment tornar a Andorra el 1949 i obrir una botiga taller, amb l'ajuda econòmica dels seus pares. El negoci però, semblà no anar bé i haurà de plegar per tornar a exercir de mestre.
El 1950 inaugurà a Andorra la Vella l'Escola Particular. Inaugurada per mossèn Ramon Clua, hi assistiren personatges com Andreu Claret i Lluís Capdevila. L'escola restà oberta durant sis anys. Durant aquesta etapa pinta els seus primers quadres
El 1956 tancà oficialment les portes de l'Escola particular i marxa d'Andorra per tornar a instal·lar-se a Catalunya, concretament a Santa Maria de Barberà. A Tàrrega instal·la la seva segona exposició i poc després a Lleida inaugura la tercera. Durant l'estiu del 1957 puja a Andorra per organitzar-ne una quarta, que a diferència de les dues primeres tingué un gran èxit de visitants i vendes.
Durant els cursos 1957/58 i 1958/59 fa de professor a Santa Maria de Barberà. Tot seguit va haver de buscar feina com a venedor de llibres a domicili, alhora que organitzava un altre grup actiu del PSUC. El 1960 escriu la novel·la El pobre Jeroni on relata les experiències viscudes al camp de concentració de Sant Cebrià.

El 28 d'abril del 1964 és detingut per la Brigada Social, i condemnat, a dos anys per propaganda il·legal.[2] Restà ingressat a la Presó de Carabanchel des del 12 de juliol del 1964 fins al 19 d'agost del 1965. A la presó escriu la novel·la La Pau dins la Guerra, l'obra de teatre Un home de bona fe, i inicia el llibre L'art i la història.
De retorn a Andorra per poder editar l'Anuari Guia Turístic i Comercial d'Andorra, s'associà amb Josep Mestre per posar en marxa l'empresa Publicitat Andogràfica (PAG). Junts gestionaren la llibreria l'Esquella, les Edicions del Mirador del Pirineu, Promotour, la impremta Tobira, Conserves Reina, i finalment Claror, entitat que va editar la revista Claror, entre els anys 1973-75 En aquest període publica el llibre de poemes De l'amor a la Terra Alta, La Pau dins la Guerra i La Llum fa nosa. L'11 de novembre del 1973 rep el segon accèssit a l'Engalantina d'Or, als Jocs Florals celebrats a Mèxic per la seva poesia Neguits del Canigó

Certes discrepàncies amb Josep Mestre, els obligaren a tancar els negocis conjunts i retorna a Tàrrega. El 1978 mor la seva dona Maria Clua, afectada de càncer, ja malalta des del 1972. Continua amb la seva tasca política a Tàrrega, entrant en la comissió municipal com a representant del PSUC. El curs 1978779 tornava a fer de mestre a Lleida, a Sant Martí de Maldà, i a Anglesola. Posteriorment es jubilà.
A partir del 1981 s'instal·la a Arcalís, un petit poble del Pallars Sobirà, on crea la Galeria Claror, on exposa les seves obres conjuntament amb les dels seus fills Quico i Enric. El 4 de setembre es casa amb Maria Teresa Castellà. El 1987 funda les Edicions Fundació Mirador on publica els seus llibres fotocopiats.