L'església parroquial és dins el nucli urbà del poble de Belianes, que és situat en un turó a la riba esquerra del riu Corb, al sud de Bellpuig. L'actual església de Sant Jaume de Belianes és una construcció del segle XVI però bastida segurament sobre la primitiva església romànica. La part més antiga que en resta es correspon amb la porta d'accés al temple dovellada en arc de mig punt. L'edifici es troba articulat a partir d'una nau única, amb capelles laterals i absis poligonal. A la volta central hi ha claus decorades amb motius vegetals. Les cobertes són de volta de creueria a la nau central, volta d'aresta a les capelles i de sostrada plana a la sagristia. L'absis és semicircular. En una de les claus hi ha l'escut dels templers. Com a peculiaritat arquitectònica té unes tribunes al segon nivell amb un destacat balustre i aquesta té passos oberts entre els contraforts que a la primera planta emmarquen les capelles laterals. Exteriorment té una torre campanar datada al segle XVIII. L'escala del campanar és de caragol. El cor de pedra es troba als peus. La façana és de carreus de pedra. La portada domingo, 29 de marzo de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume de Belianes)
L'església parroquial és dins el nucli urbà del poble de Belianes, que és situat en un turó a la riba esquerra del riu Corb, al sud de Bellpuig. L'actual església de Sant Jaume de Belianes és una construcció del segle XVI però bastida segurament sobre la primitiva església romànica. La part més antiga que en resta es correspon amb la porta d'accés al temple dovellada en arc de mig punt. L'edifici es troba articulat a partir d'una nau única, amb capelles laterals i absis poligonal. A la volta central hi ha claus decorades amb motius vegetals. Les cobertes són de volta de creueria a la nau central, volta d'aresta a les capelles i de sostrada plana a la sagristia. L'absis és semicircular. En una de les claus hi ha l'escut dels templers. Com a peculiaritat arquitectònica té unes tribunes al segon nivell amb un destacat balustre i aquesta té passos oberts entre els contraforts que a la primera planta emmarquen les capelles laterals. Exteriorment té una torre campanar datada al segle XVIII. L'escala del campanar és de caragol. El cor de pedra es troba als peus. La façana és de carreus de pedra. La portada 
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Guimerà)
És una església gòtica de Guimerà (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella de dimensions reduïdes. La seva façana exterior és molt modesta, marcada per la verticalitat del campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt amb una campana. Aquest campanar es troba gairebé inserit a la casa del davant de la capella, Cal Manseta. La capella es caracteritza per tenir una planta basilical de nau única amb un absis poligonal. A banda i banda s'obren quatre capelles laterals. Al mur que fa de capçalera de l'església s'hi localitzen les obres de renovació que l'església va patir al segle XVIII. Aquesta petita capella es troba sempre oberta al visitant.Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Antoni de Tàrrega)
És una església de Tàrrega (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església amb una façana en diferents etapes constructives perquè presenta el seu campanar d'espadanya desplaçat cap a una banda gairebé sobreposant-se a la casa veïna de l'església. La portalada d'accés té com a única decoració una petita fornícula superior on s'hi allotja una discreta talla de pedra dedicada a Sant Antoni Abat. L'interior de l'església és d'una sola nau, de planta regular i amb tres capelles adossades a cada un dels laterals. La coberta en l'actualitat és plana però antigament gaudia de volta de creueria. L'absis és recte i el presbiteri es troba lleugerament elevat.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu de Montblanquet)
És una església de Montblanquet, al municipi de Vallbona de les Monges (Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau sense absis diferenciat i coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. L'absis és precedit per arcs presbiterals. Hi ha unes impostes que divideixen els murs laterals com una única i sòbria decoració arquitectònica del temple de clara inspiració cistercenca per la seva puresa i simplicitat de línies. Té una teulada amb coberta a dues aigües. L'absis és llis i al seu lateral s'hi allotja la sagristia de reduïdes dimensions. A l'extrem oposat de l'absis s'hi troba el cor.Exteriorment la façana s'obra a un dels laterals de l'església amb un arc de mig punt adovellat. Per damunt d'aquesta senzilla porta s'hi obra un elegant rosetó de clara inspiració gòtica. L'església té una última obertura a l'exterior amb una petita finestra oberta al bell mig de l'absis en forma de petit arc de mig punt i doble esqueixada. El campanar de l'església és d'espadanya
Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu del Roser de Vilagrassa)
És un església de Vilagrassa (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici d'una nau de tres crugies coberta per tres trams de volta de creueria. El presbiteri és quadrangular. En una clau de volta, hi consta la data 1561, possiblement la d'acabament de la nau, feta encara en estil gòtic. La porta d'entrada, renaixentista, als peus de l'ermita, és d'arc de mig punt flanquejat per sengles columnes acanalades sobre basament, que sostenen un arquitrau, sobre el qual s'obre una finestra (inicialment devia ser una fornícula) amb una columneta a cada banda, en què recolza un petit arquitrau amb un frontó triangular. A cada banda hi ha una doble voluta, que ens fa datar aquesta portada el segle XVII. Damunt del petit frontó hi ha l'escut de la família a què s'atribueix la fundació de l'ermitaEl segle XVIII, hom va construir el porxo que precedeix l'accés a l'ermita. Aquest porxo és obert per un gran arc de mig punt en cada un dels seus tres costats exteriors. A la dovella de l'arc frontal es llegeix la data 1775.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Abdó i Sant Senén)
Exteriorment té una portalada de carreus de pedra irregulars fruit de les diferents ampliacions. La façana és llisa i coronada per un campanar d'espadanya amb tres obertures en arc de mig punt on hi ha les campanes. La porta d'entrada a l'església és d'estil renaixentista: sobre un gran sòcol s'alcen dues pilastres acanalades adossades damunt les quals hi ha un arquitrau de cornisa poc voluminosa, on es pot llegir una inscripció de caràcter marià. Tot el conjunt es troba coronat per un frontó triangular amb una fornícula buida a dins.
Pintors Catalans (Andreu Castells i Peig)
Sabadell, 29 d'octubre de 1918 - Sabadell, 16 de gener de 1987. Fou un pintor, historiador i editor català. En alguns articles utilitzava el pseudònim L'Arrahonès. Pintar era una de les seves aficions més destacades i l'any 1933 començà els estudis a l'Escola d'Arts i Oficis de Sabadell. Es donà a conèixer amb un paisatge de la localitat de Granera, aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat. El Museu d'Art de Sabadell li comprà l'obra.
L'any 1956, juntament amb el seu cunyat David Graells Montull, va crear la revista Riutort que, editada per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell fins a l'any 1965, és tot un referent dins de les publicacions culturals de l'època.
A partir de 1961, Andreu Castells començà a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l'art sabadellenc denominada L'art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per Edicions Riutort, editorial que havia creat ell mateix a la impremta de la seva propietat.
Fins a l'any 1987, Andreu Castells es dedicà a una gran tasca historiogràfica, recollint dades de la història encara no explicada de l'oposició als diversos règims dretans sabadellencs, al mateix temps que feia recerca sobre l'actuació de les brigades internacionals en la guerra civil (1936-1939).
L'any 1956, juntament amb el seu cunyat David Graells Montull, va crear la revista Riutort que, editada per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell fins a l'any 1965, és tot un referent dins de les publicacions culturals de l'època.
A partir de 1961, Andreu Castells començà a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l'art sabadellenc denominada L'art sabadellenc. Assaig de biografia local, publicada per Edicions Riutort, editorial que havia creat ell mateix a la impremta de la seva propietat.
Fins a l'any 1987, Andreu Castells es dedicà a una gran tasca historiogràfica, recollint dades de la història encara no explicada de l'oposició als diversos règims dretans sabadellencs, al mateix temps que feia recerca sobre l'actuació de les brigades internacionals en la guerra civil (1936-1939).
Pintors Catalans (Francesc Casanovas Gorchs)
Barcelona 19 de febrer de 1853 - Barcelona, 11 de novembre de 1921. Fou un artista polifacètic. Pintor, cantant d'òpera, crític d'art, comediògraf, director d'escena i empresari. Fill de Francesc Casanovas i Maynadé artista natural de Barcelona i de Petronila Gorchs i Casadevalls també de Barcelona que dirigia un "establecimiento de instrucción para señoritas" al carrer Carders, 48.
Format a l'escola de Llotja de Barcelona, com a mínim el 1871-72, exposà per primer cop el 1877 a l'Associació del Foment de les Belles Arts de Girona. Molt afeccionat a Itàlia, ja hi anà, almenys, el 1880. El 1882 estrenà al Teatre Romea la comèdia Infanticidi!, versió personal d'una peça italiana.
Entre 1886 i 1889 recorregué Itàlia integrat en companyies d'òpera on cantava papers de baix. D'aquesta època queda un carnet de notes (Biblioteca de Catalunya) amb apunts del natural d'assaigs, intèrprets i paisatges dels indrets per on passava.
De nou a Barcelona el 1891 participà en la I Exposició General de Belles Arts. Noves comèdies estrenades per ell (Mala jugada (1891) i L'última voluntat (1892), es publicaren també amb il·lustracions seves. Fou també l'il·lustrador principal de la revista La Llanterna de Manresa (1898-99). Publicà la monografia Catedral de Palma de Mallorca (1898) i posà textos al volum Arquitectura moderna de Barcelona (1900).
Fou el crític d'art del diari La Publicidad i de la revista Álbum Salón (1900-1907), defensant-hi una línia moderada. Bé que esporàdicament tornà a cantar, al Gran Teatre del Liceu, a partir del 1901 en fou el director artístic i hi va fer també tota mena de tasques, entre les quals la de traductor i figurinista. El 1911 esdevingué una temporada empresari del teatre. Des del 1907 tornà a exercir la pintura i exposà diversos cops, en individuals (a la Sala Parés) i col·lectives. Els darrers anys de la seva vida s'integrà a l'actiu taller Renart, d'arts Sumptuàries, on Joaquim Renart va fer d'ell diversos apunts. Un centernar de dibuixos es conserven a la Biblioteca de Catalunya on es van exposar el 1982.
Format a l'escola de Llotja de Barcelona, com a mínim el 1871-72, exposà per primer cop el 1877 a l'Associació del Foment de les Belles Arts de Girona. Molt afeccionat a Itàlia, ja hi anà, almenys, el 1880. El 1882 estrenà al Teatre Romea la comèdia Infanticidi!, versió personal d'una peça italiana.
Entre 1886 i 1889 recorregué Itàlia integrat en companyies d'òpera on cantava papers de baix. D'aquesta època queda un carnet de notes (Biblioteca de Catalunya) amb apunts del natural d'assaigs, intèrprets i paisatges dels indrets per on passava.
De nou a Barcelona el 1891 participà en la I Exposició General de Belles Arts. Noves comèdies estrenades per ell (Mala jugada (1891) i L'última voluntat (1892), es publicaren també amb il·lustracions seves. Fou també l'il·lustrador principal de la revista La Llanterna de Manresa (1898-99). Publicà la monografia Catedral de Palma de Mallorca (1898) i posà textos al volum Arquitectura moderna de Barcelona (1900).
Fou el crític d'art del diari La Publicidad i de la revista Álbum Salón (1900-1907), defensant-hi una línia moderada. Bé que esporàdicament tornà a cantar, al Gran Teatre del Liceu, a partir del 1901 en fou el director artístic i hi va fer també tota mena de tasques, entre les quals la de traductor i figurinista. El 1911 esdevingué una temporada empresari del teatre. Des del 1907 tornà a exercir la pintura i exposà diversos cops, en individuals (a la Sala Parés) i col·lectives. Els darrers anys de la seva vida s'integrà a l'actiu taller Renart, d'arts Sumptuàries, on Joaquim Renart va fer d'ell diversos apunts. Un centernar de dibuixos es conserven a la Biblioteca de Catalunya on es van exposar el 1982.
Pintors Catalans (Martí Casadevall i Mombardó)
Olot (Girona), 24 de desembre de 1886 - Olot (Girona), 14 de juliol de 1968. Fou un pintor i escultor català. Va estudiar dibuix, pintura i escultura a l’Escola d'Art d'Olot amb Josep Berga i Boix. Es va mostrar molt talentós en el dibuix i sobretot en l’escultura. Va treballar a l'estudi de Berga i Boix durant el seu aprenentatge. El 1903 s’incorporà a l’empresa “Las Artes Religiosas”, una fàbrica d’artesania religiosa de J. Sacrest a Olot. Per a aquesta empresa va modelar les figures "El Cucut i la Xurruca" el 1906 a partir d'una idea del calaix Cornet, una parella que es va convertir en el símbol de l'empresa per a l'estudi i el símbol del barri olotenc de Sant Ferriol. El 1916 es va traslladar a la companyia d'art "El Arte Christiana". El 1919 va fundar el seu propi estudi "Renaciemiento". El 1934 va substituir Iu Pascual a la direcció de l'Escola d'Arts i Oficis d'Olot. Va dirigir aquesta escola fins al 1951. El 1958 fou escollit acadèmic corresponente per Olot de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBA)
Pintors Catalans (Ramon Maria Carrera Savall)
Banyoles (Girona), 1925 - Banyoles (Girona), 16 de març de 2020. Fou un pintor i escultor català. Era fill de l'escultor Joan Carrera Dellunder. Estudià art a l'Escola Municipal d'Art de Girona, a l'Acadèmia de Joan Orihuel i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Com el seu pare, també es dedicà a la docència i fou catedràtic d'escultura a l'Escola Municipal d'Art de Girona.
Entre les seves obres més emblemàtiques hi ha l'àngel de la Catedral de Girona. L'obra, feta d'aram i d'una mida d'1,85 metres es troba situat al punt més alt de la ciutat. S'hi va instal·lar el 6 de juny del 1968 i en va substituir una de bronze molt deteriorada.[3] Destaquen també un conjunt de peces de la Clínica Salus Infirmorum de Banyoles, el Relleu de Santa Elena, a la clínica San José de Madrid, el Noi llegint del col·legi banyolí Baldiri Reixach o l'escultura dels dos amfibis coneguda popularment com les granotes del parc Central de Girona.
Entre les seves obres més emblemàtiques hi ha l'àngel de la Catedral de Girona. L'obra, feta d'aram i d'una mida d'1,85 metres es troba situat al punt més alt de la ciutat. S'hi va instal·lar el 6 de juny del 1968 i en va substituir una de bronze molt deteriorada.[3] Destaquen també un conjunt de peces de la Clínica Salus Infirmorum de Banyoles, el Relleu de Santa Elena, a la clínica San José de Madrid, el Noi llegint del col·legi banyolí Baldiri Reixach o l'escultura dels dos amfibis coneguda popularment com les granotes del parc Central de Girona.
Pintors Catalans (Manuel Carnicer Fajó)
Mataró, 22 d'abril de 1921 - Barcelona, 16 de setembre de 1998. Pintor català que al llarg de la seva vida va cultivar diferents modalitats pictòriques (aquarel·la, aiguafort, dibuix al carbó, oli), però que ha passat a la posteritat pel seu estil hiperrealista, ple de sensibilitat, realitzat amb llapis de colors, sent en aquest sentit únic en el seu gènere. Als 17 anys participa en la Guerra Civil espanyola, la seva "quinta" se l'ha anomenat "La Quinta del biberón", per la joventut dels soldats que la formaven, sent enviat al front pirinenc, on passa tota mena de calamitats, es van congelar les mans, i va contraure el tifus. Va ser fet presoner junt amb els seus companys per l'exèrcit de Francisco Franco, sent enviat al camp de concentració situat a la plaça de toros de Sant Sebastià, allà un company fa notar als militars el llastimós aspecte de Manuel, que és enviat al balneari d'Azpeitia, per recuperar-se, el que, feliçment va aconseguir.
Acabada la guerra, torna a Barcelona, on treballa a l'empresa Cros SA, hi havia ingressat a l'edat de 14 anys com a ascensorista. Posteriorment, i després d'haver estudiat a l'Escola Industrial i haver obtingut el títol de Mestratge Industrial i Delineant Projectista, és ascendit a la mateixa empresa formant part l'oficina tècnica de disseny, com a delineant. Entre els anys 1948-1953 es va fer soci del FAD (Foment d'Arts Decoratives), avui Foment d'Arts i Disseny, situat llavors a la cúpula del Coliseum a la Gran Via de les Corts Catalanes barcelonina, on va assistir i va participar assíduament. D'aquesta època és la magnífica col·lecció de retrats i dibuixos del natural amb sanguina, aiguada, o llapis carbó.
L'activitat artística la va desenvolupar durant molts anys compaginant amb el seu treball en Cros, i encàrrecs de disseny gràfic de diversos industrials. Els primers anys 70 van significar un cert allunyament de l'activitat artística, fins que a l'estiu de 1977 crea una sèrie de quadres inspirats en els camps del Penedès, amb la tècnica de llapis de colors, el que va significar l'inici d'una nova i definitiva etapa. La seva obra és preciosista, elegant, mima molt el detall, la tonalitat de les ombres, donant protagonisme al blanc del paper. Treballador incansable, utilitzant destrament els llapis de colors, ha estat un mestre en el difícil art del dibuix. Des d'aquest renicio de 1977 fins a la seva mort el 1998, utilitzant el seu habitatge-estudi de Rambla de Catalunya, i magníficament secundat per la seva esposa Gertrudis Escola, Manuel Carnicer ha creat una obra sublim, molt atractiva i única en el seu estil, prova d'això ha estat el seu èxit en les exposicions realitzades, tant de venda com de crítica.
Acabada la guerra, torna a Barcelona, on treballa a l'empresa Cros SA, hi havia ingressat a l'edat de 14 anys com a ascensorista. Posteriorment, i després d'haver estudiat a l'Escola Industrial i haver obtingut el títol de Mestratge Industrial i Delineant Projectista, és ascendit a la mateixa empresa formant part l'oficina tècnica de disseny, com a delineant. Entre els anys 1948-1953 es va fer soci del FAD (Foment d'Arts Decoratives), avui Foment d'Arts i Disseny, situat llavors a la cúpula del Coliseum a la Gran Via de les Corts Catalanes barcelonina, on va assistir i va participar assíduament. D'aquesta època és la magnífica col·lecció de retrats i dibuixos del natural amb sanguina, aiguada, o llapis carbó.
L'activitat artística la va desenvolupar durant molts anys compaginant amb el seu treball en Cros, i encàrrecs de disseny gràfic de diversos industrials. Els primers anys 70 van significar un cert allunyament de l'activitat artística, fins que a l'estiu de 1977 crea una sèrie de quadres inspirats en els camps del Penedès, amb la tècnica de llapis de colors, el que va significar l'inici d'una nova i definitiva etapa. La seva obra és preciosista, elegant, mima molt el detall, la tonalitat de les ombres, donant protagonisme al blanc del paper. Treballador incansable, utilitzant destrament els llapis de colors, ha estat un mestre en el difícil art del dibuix. Des d'aquest renicio de 1977 fins a la seva mort el 1998, utilitzant el seu habitatge-estudi de Rambla de Catalunya, i magníficament secundat per la seva esposa Gertrudis Escola, Manuel Carnicer ha creat una obra sublim, molt atractiva i única en el seu estil, prova d'això ha estat el seu èxit en les exposicions realitzades, tant de venda com de crítica.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)