Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de la Mare de Déu de la Victòria)

És una església amb elements romànics i gòtics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a Barcelona.
L'edifici conegut com Antiga capella del Palau té els seus orígens al segle XIII, reformada entre 1542 i 1547 i restaurada per Elies Rogent el 1868, avui dia es coneix com Mare de Déu de la Victòria.
La capella es localitza a una illa de cases emmarcada pels carrers del Palau, de la Comtessa i Ataülf, obrint la seva façana (amb el número 4) a aquesta última.

Es tracta d'un edifici de nau única amb capelles laterals i tres trams, coberts amb volta de creueria i separats per arcs faixons de mig punt rebaixat, els quals tenen la seva continuïtat al mur a través d'unes pilastres de secció quadrada.
El presbiteri es presenta com un espai ampli, de capçalera plana i cobert amb una volta estrellada; tot i que el tram immediat està cobert amb una volta de creueria, presenta diversos arcs entrellaçats rematats amb un floró que tenen únicament una funció decorativa i no pas estructural. Al mur del presbiteri es conserva la Verge de la Victòria, una imatge d'alabastre del segle XVI.

A sengles costats de la nau central es disposen tres capelles, cobertes amb volta de creueria i obertes a la nau a través d'arcs conopials; les de la dreta comunicades entre si a través d'unes petites obertures d'arcs de mig punt que semblen ser fruit d'una reforma posterior. Al damunt d'aquestes capelles es disposen unes tribunes en voladís amb llosana i barana de pedra, unides entre si per un pas i obertes a la nau amb un arc lobulat.
L'actual façana -fruit de diverses intervencions- s'obre al carrer Ataülf i es presenta parcialment revestida amb un arrebossat de tonalitat marró. Tot sembla indicar que l'únic element original conservat (tot i que mogut) és la portalada, amb arc de mig punt, arquivoltes esculpides i mènsules figuratives. La porta es troba emmarcada i rematada per un element triangular que recorda en certa mida un frontó. La façana es remata amb un coronament triangular on es disposen dues filades d'arcuacions ascendents que prenen com a referència alguns models romànics pirinencs. Per contra, la resta d'elements, com les finestres i la rosassa, són resultat de la restauració del segle XIX.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Basílica de la Mare de Déu de la Mercè)

Coneguda simplement com a Basílica de la Mercè, és una església d'estil barroc a la plaça de la Mercè, al Barri Gòtic de Barcelona. Es va construir entre 1765 i 1775, obra de l'arquitecte català Josep Mas i Dordal. Està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona, i és una de les esglésies més representatives de la ciutat comtal

Muntanyes de Catalunya (Roca Centella)

És una muntanya de 1.001 metres que es troba entre els termes municipals de Cànoves i Samalús, el Figueró i Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 293110001).

Muntanyes de Catalunya (Punta de la Barrina)

És una muntanya de 1.014 metres que es troba al municipi de Mont-ral, a la comarca de l'Alt Camp.

Muntanyes de Catalunya (Puig Castellar)

O el Castellar és una muntanya de 1.016 m. al nord de la urbanització Puigsagordi, i és el cim més alt de tot el terme municipal de Balenyà.
El Puig està situat a uns 300 m dels repetidors que distribueixen les ones de ràdio i televisió a bona part de la Plana i del Moianès. Es troba envoltat de bosc i de parets de roca calcària molt aptes per l'escalada. La zona forma part d'una finca particular, i disposa d'unes 40 vies d'escalada de diferents graus de dificultat i d'una mitjana de 20 metres d'alçada.

La seva importància principal rau en el fet que 2000 anys enrere fou un assentament iber. Els ausetans situaven els seus nuclis en punts estratègics per controlar el territori i el Puig Castellar n'és un de molt bo, ja que les vistes que ofereix són impressionants: des de les muntanyes de Montserrat, l'altiplà del Moianès i tota la Plana de Vic, fins als Pirineus. Diverses restes ibèriques van aparèixer quan les màquines que obrien els vials de la urbanització Puigsagordi van treure a la llum trossos de ceràmica, monedes i altres tipus d'objectes. Aquestes restes es conserven al Museu Episcopal de Vic.
Actualment (2007) el cim està coronat per una moderna creu de pedra datada de l'any 1968. La creu va ser construïda en aquest indret per un pare desolat pel suïcidi del seu fill de 19 anys. És una zona bonica i curiosa, ja que la presència de grans blocs de pedra calcària en fa un paisatge diferent al que es veu a la zona. L'accés a la creu no és fàcil i s'ha de buscar un camí segur per arribar-hi. Cal una preparació adequada per escalar-lo.

Llacs de Catalunya (Estany dels Alous)

O Llacuna dels Alous és una antiga argilera que, d’ençà del seu abandonament, s’ha anat naturalitzant com a zona humida. Es localitza pràcticament en la seva totalitat al terme municipal de Sant Cugat del Vallès, tot i que, en realitat, queda ubicada als afores de Rubí, entre els barris del sud d’aquesta població, la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i l’autopista A-7.
L’espai ocupa una superfície dunes 10 hectàrees i s’inunda pel trencament d’una veta aquosa situada a cota superior de la profunditat màxima.Aquesta surgència d’aigua es localitza a l’extrem nord-oest de l’estany i és d’una qualitat molt superior a l’aigua de l’adjacent torrent dels Alous.

El canyissar (Phragmites australis) és la comunitat més desenvolupada i que voreja bona part del perímetre de l’estany. També hi ha taques de bogar i algun arbre de ribera aïllat com l’àlber (Populus alba). Referent a la fauna hi abunden mamífers (conills, mosteles, fagines i teixons), ocells (valones, xivitones, xoriguers, polles d’aigua, mussols banyuts i mussols comuns) i peixos (truites americanes, carpes i perques). També s’hi observen amfibis, com la granota verda, el tòtil i el gripau; i rèptils com la serp verda.
Malgrat tractar-se d’un espai que ha estat mig reblert amb terres de diversa procedència, que havia estat ocupat per uns horts marginals i que suporta una forta pressió humana, el seu interès i potencial ecològic propiciaren que l’any 1995 el grup ecologista Alternativa Artística Pinzell Verd elaborés, amb la col·laboració del Departament de Medi Ambient, un projecte d’actuacions. El projecte pretenia revertir la degradació de l’espai, tot ordenant-ne els usos socials i millorant l’estat de conservació dels sistemes naturals existents. Més recentment, a l’agost de l’any 2006, s’hi va realitzar un estudi, encarregat per l’Ajuntament de Sant Cugat, per valorar la fauna del l’estany.

Llacs de Catalunya (La Tacada)

És una altra de les llacunes litorals del delta de l’Ebre que, amb unes 250 hectàrees d’extensió, constitueix un ambient natural molt ric, tant per la presència d’ocells com de peixos. La Tancada presenta dues cubetes de mides similars i d’escassa fondària (de menys de 70 cm). L’entrada d’aigua dolça es produeix per ambdós cubetes, tot i que és més important per la cubeta més occidental. La comunicació amb la mar, en canvi, és directa en ambdues cubetes a través de diverses séquies. La conductivitat és molt variable i depèn, en bona mesura, del cicle hidrològic associat al conreu de l’arròs.

Llacs de Catalunya (Olla del Rei)

La zona humida del Campus del Baix Llobregat o Olla del Rei és una zona humida creada l'any 1998 al costat d'aquest campus de la UPC, format per diverses facultats i centres de recerca. Es tracta d'un conjunt de canals i llacunes interconnectats, envoltats per una zona enjardinada que és utilitzada sobretot pels alumnes del Campus com a espai de lleure. El sistema rep les aigües a través d'alguns canals de reg i la circulació està controlada a través de diversos mecanismes reguladors (interceptors, sobreeixidors, etc.). L'espai ha evolucionat molt favorablement des de la seva creació, fins al punt d'allotjar interessants espècies d'aus.

Pel que fa a la vegetació, s'ha desenvolupat un canyissar i un cinturó gairebé continu de bogues, afavorint espais relativament tranquils i discrets per a la fauna. S'ha inventariat 6 espècies d'hidròfits, entre els quals destaquen diverses espècies del gènere Chara. A l'entorn més immediat de les llacunes predominen les zones enjardinades, amb gespa i alguns arbres plantats (àlbers, pins, etc.), però hi ha també diversos sectors formats per prats humits i jonqueres, que podrien millorar amb els anys si s'evita el trepig i es mantenen les aigües al nivell adequat.
La fauna és l'element natural més remarcable de l'espai. A més de les espècies habituals d'aquest tipus d'ambients (cabussets, ànec collverd, polles d'aigua, fotja, etc.), s'ha observat espècies com agró roig, martinet ros, polla blava, xibec, morell de cap roig, martinet blanc, etc. S'ha constatat també la nidificació de diverses espècies.

Els darrers anys han tingut lloc alguns episodis de contaminació de les aigües, que han afectat negativament la vegetació (mort de bogues i canyissos). També s'observen alguns residus (runes, etc.) a alguns punts. L'alta freqüentació és un altre factor d'impacte, tot i que, en contrapartida, la localització d'aquest espai el fa molt apte per a l'educació ambiental i la realització d'iniciatives experimentals de gestió de zones humides. L'espai disposa d'un itinerari senyalitzat.