Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de la Concepció de Maria i Sant Sebastià d'Ivars)

És una obra amb elements romànics, gòtics i barrocs d'Ivars de Noguera (Noguera) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial d'Ivars de Noguera està situada al centre d'aquest nucli, encimbellat en un turó sobre el marge esquerre del riu Noguera Ribagorçana.
Es tracta d'un edifici adjacent i imbricat amb dependències de l'ajuntament, que consisteix en una església de dues naus amb campanar de torre a l'angle sud-oest. La façana principal és la meridional, que afronta a la plaça Major i conté l'accés, en forma de porta d'arc de mig punt adovellat. La resta de la façana ha estat profundament modificada en època contemporània: Arrebossada i pintada en la seva totalitat, una faixa separa el nivell inferior del superior. En aquest segon nivell es disposa una cornisa llisa sobre la qual es drecen vuit columnes llises amb capitells cúbics i entre les quals es despleguen set arcs de mig punt de maó disposat a plec de llibre. En el tercer i cinquè arcs s'obren dos finestrals decorats amb vitralls però els altres cinc, dos a banda i banda i un al centre, són falses finestres i es troben arrebossades i pintades com la resta de la façana. La part superior d'aquesta façana es completa amb una cornisa de ràfec llis sota la teulada, a doble vessant i que desguassa sobre la plaça.

A l'esquerra d'aquesta façana, que correspon a una nau lateral, s'alça el campanar, la base del qual és de planta quadrada i feta en aparell regular de carreus de pedra sorrenca lligats amb morter de calç (juntes que avui en dia s'ha reforçat exteriorment amb ciment). A la meitat de la seva altura, la base quadrada de pedra dóna lloc a un cos poligonal fet amb maó. Aquest cos superior del campanar es divideix en dos segments, el superior dels quals és de dimensions més reduïdes que l'inferior. Els dos segments estan dividits per dues línies d'imposta, la superior de les quals en forma de cornisa. Hi ha quatre obertures a cadascun dels segments i el campanar es remata amb una teulada a quatre vessants.
A l'interior les dues naus estan cobertes amb quatre trams de volta de canó que recolzen sobre pilars. Després de les reformes sofertes, la nau lateral s'il·lumina amb una llanterna i la volta de la nau major correspon a un gòtic tardà. Les teulades de les dues naus són a doble vessant
Actualment, la banda de llevant de l'edifici ha estat convertida en biblioteca pública municipal i el sector nord-oest en casal municipal de joventut

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de l'Assumpció de Torrelameu)

És una obra amb elements gòtics i neoclàssics de Torrelameu (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de l'Assumpció de Torrelameu s'ubica al centre d'aquest petit nucli. Està orientada aproximadament de ponent a llevant, amb la façana principal a l'oest i que afronta amb el carrer Major i la façana lateral dreta que afronta amb la plaça de l'Església. Consisteix en una església d'una nau amb capelles laterals i un campanar. La façana principal consta de dos aparells constructius diferenciats: Fins a una alçada de tres quartes parts des del terra, està feta amb aparell regular de grans carreus ben escairats de pedra sorrenca lligats amb morter de calç. Les filades, perfectament horitzontals, van reduint el seu gruix en guanyar alçada. La portalada, d'arc de mig punt adovellada, s'adapta a l'aparell, que també té continuïtat en la base quadrada del campanar, a la banda dreta. A sobre de la portalada, hi ha un rosetó (actualment emmarcat amb una faixa de marbre). El campanar és la part de l'edifici que es considera original de la construcció primitiva en estil romànic tardà, datada al segle XIII, mentre que la resta de la façana principal es considera bastida en el segle XVI en estil gòtic.

A partir de la 18a filada de carreus regulars, just a sobre del rosetó, l'aparell constructiu canvia a un pany de pedra irregular de mida més petita i o poc desbastada, lligada amb morter de calç. Aquesta part de la façana, que hom ha suposat que correspon a la reforma de les cobertes el segle XVIII, acaba amb un frontó sota la teulada a doble vessant.
El campanar és de base quadrada, constituït íntegrament en aparell regular de carreus ben escairats de pedra sorrenca, amb quatre obertures d'arc de punt rodó i rematat amb una cornisa emmotllurada. Contemporàniament s'hi ha afegit un cos superior de ciment.

La façana lateral dreta mostra de fet els murs exteriors de les capelles laterals que s'adapten a la línia que marca el campanar. Conté també dos aparells constructius diferenciats: Aparell regular el la capella adjacent al campanar i aparell irregular per l'altra. Totes dues capelles però, es va recréixer amb sengles panys de morter. En la capella meridional s'obren dos ulls de bou.
La façana lateral esquerra també consta de dues fases encara que totes dues estan fetes amb morter. La inferior fins l'alçada on a la façana principal l'aparell canvia i a partir d'una línia horitzontal marcada per maons, la superior que correspon a la reforma del segle XVIII. El ràfec en aquesta banda és de quatre nivells de teula i maó.
A l'interior es reflecteix aquesta reforma del segle XVIII: la nau és coberta per una volta de canó de llunetes i amb arcs torals que recolzen sobre impostes i un entaulament amb mènsules classicitzants, excepte el del presbiteri, que recolza sobre pilastres. La capçalera té un absis poligonal, afegit també a la reforma del segle XVIII. La conca absidal se sosté mitjançant trompes i està decorat amb una petxina motllurada en guix. Les dues capelles laterals estan dedicades a la Mare de Déu del Roser i a Santa Teresa. Es destaca la del Roser, obra de 1606, que conserva els enteixinats de guix amb cassetons decorats amb motius florals. Als peus de la nau hi ha el cor, elevat i sostingut per una volta estelada.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Domènec de Balaguer)

És un antic convent situat extramurs de la ciutat de Balaguer, a la riba esquerra del Segre, a l'antiga horta de Balaguer. L'església, d'estil plenament gòtic, respon a la tipologia d'edificis de nau única amb capelles laterals entre contraforts, de la qual resulta un ampli espai únic al seu interior. La nau és capçada per un absis poligonal de set costats, amb finestrals als tres trams centrals, i cobert, com les capelles laterals, amb volta de creueria. La nau, que té coberta de fusta sobre arcs diafragma lleugerament apuntats, fou escurçada per alguna destrucció, la qual cosa comportà la construcció d'una nova façana, datada el 1716.

Però l'element més destacat del convent és el seu magnífic claustre gòtic, bastit probablement entre 1333 i 1350 i que guarda una gran similitud amb el de Sant Francesc de Mallorca. És format per quatre galeries d'esveltes columnes que sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat, amb els carcanyols també calats com una claraboia trilobulada.

El convent de Sant Domènec fou erigit al segle XIV per disposició testamentària del comte Ermengol X d'Urgell (1314), que assignava una forta quantitat de diners per a la construcció de l'església. Malgrat tot, sembla que les obres no s'iniciaren fins al 1323, i que a partir d'aquesta data avançaren molt lentament, ja que els documents assenyalen que el 1350 l'església encara no estava enllestida i que el 1387 encara no s'havia cobert.
Tanmateix, de fet, des del 1323 ja hi residia una comunitat de frares dominicans, que perdurà fins a l'exclaustració de 1835. A partir d'aquesta data l'edifici conegué diverses i constants utilitzacions. Després de ser convertit en hospital, els jesuïtes s'hi instal·laren entre els anys 1862 i 1868. Posteriorment, fou adquirit pels franciscans (1881), que no han deixat d'ocupar-lo fins a l'actualitat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de la Mare de Déu de les Parrelles)

Conegut popularment com el convent de les Parrelles, va ser el segon monestir que s'alça al terme de Balaguer després del de les Franqueses. A l'occident de la ciutat, més o menys a un quart d'hora de distància, va ser fundat el convent de la sagrat orde de la Santíssima Trinitat.

La primera menció al convent la trobem el 31 de març de 1293, data en què el comte d'Urgell, Ermengol X de Cabrera, confirmà una donació de propietats destinada a la fundació del convent feta pels prohoms de Balaguer al ministre dels Trinitaris de Lleida. El comte permetia als religiosos de les Parrelles d'acceptar fins a 2.500 sous agramuntesos, a la vegada que els atorgava altres gràcies.
No són pas gaires les dades històriques que s'han pogut trobar d'aquest convent. Els Trinitaris van residir al convent fins a la Guerra de la Independència Espanyola, moment en què l'abandonaren i passaren a viure en una casa al carrer de Santa Maria de Balaguer. Amb les pedres del convent i l'església de les Parrelles va ser edificat l'actual ajuntament de la ciutat (inaugurat el 15 d'agost de 1848) i una casa del costat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Antiga església de Sant Joan)

És una església amb elements gòtics i barrocs de Térmens (Noguera) declarada bé cultural d'interès nacional. L'antiga església de Sant Joan, avui reconvertida en un centre cultural municipal, es troba encimbellada sobre un turó que domina el marge esquerre del riu Segre, al nord del nucli medieval (el castell i la vila closa de Térmens,núm 1822) de Térmens. Està envoltada per l'oest i el sud per la plaça de l'Església i al cantó sud-est se li adossen els habitatges que tanquen la plaça.

Es tracta d'una església d'una sola nau que ser originalment bastida pels hospitalers el segle XIII en estil romànic, que fou notablement ampliada i reformada el segle XVI de manera que l'original romànic gairebé va desaparèixer sota l'estructura gòtica i, finalment, el segle XVIII se li va adossar el campanar a la façana sud, de base quadrada i coronament octogonal. El 1966, en consagrar al culte una nova església a Térmens, aquesta restà abandonada i fou donada al municipi, que n'inicià un procés de recuperació a partir dels anys 80 del segle XX que ocasionà l'excavació arqueològica que en descobrí, entre d'altres, les restes romàniques. El subsòl de l'església forma part del jaciment arqueològic 4434 - Castell i església de Térmens.
L'excavació arqueològica de 1986 va permetre recuperar l'estructura original del temple bastit pels hospitalers el segle XIII, a partir de la qual s'anaren realitzant les successives reformes i ampliacions que finalitzaren amb l'edifici actual. L'església romànica era una senzilla construcció d'una sola nau amb absis semicircular i tres trams dividits per arcs torals. El mur sud és l'únic que conserva l'alçada original, de la qual cosa es dedueix que la coberta era de fusta, a dos vessants

L'aspecte actual de l'antiga església de San Joan és bàsicament similar al que degué tenir després de la reforma i ampliació en estil gòtic tardà el segle XVI, en que s'alterà principalment la façana oest i la capçalera. Es va aprimar el mur de ponent i tot l'angle sud-oest i alhora es va donar cabuda a noves portes: la senzilla d'arc de mig punt adovellat que comunicava amb el castell veí des de la façana de ponent, i la porta d'arc rebaixat que s'obria al mur sud i que probablement al segle XVI fou substituïda per una portalada gòtica d'arc conopial amb floró calat i motllures a les arestes. Les noves voltes de tercelets donen més alçada a l'edifici, que alhora s'amplia considerablement pel presbiteri i a la banda nord, que completen l'edifici gòtic amb paraments d'aparell regular de pedra sorrenca sense obertures que li atorguen un aspecte homogeni.

La façana sud, en canvi, conté tres trams de panys de paret diferenciats que encara que corresponen a aparells regulars denoten la successió de reformes, la més notòria de les quals correspon al campanar el segle XVIII. Una nau lateral al sud (avui molt reformada en la conversió de l'església en centre cultural) s'adossà a la nau original romànica i al campanar en aquest punt. La teulada és a quatre vessants, amb els ràfecs a 4 nivells de rajola i un de teula. Actualment l'interior ha estat profundament reformat en la conversió de l'edifici, el 1992, en un centre cultural

Pintors Catalans (Màrius Carretero)

Lleida, 14 de novembre de 1946 - Lleida, 26 de juliol de 2010. Fou un pintor català que emprava l'aquarel·la. Va ser alumne de l'Escola Maristes de Lleida i estudià com a delineant. Es va maridar l'any 1970 amb Maribel Castán i va tenir dos fills: Núria (1970) i Víctor (1971). Va ser un dinamitzador cultural de la província de Lleida, artista fundador de l'Associació d'Artistes Arts de Ponent i creador de les fires de la plaça de l'Ereta i també de la Fira d'Art de la Tardor.[

Des de la primera exposició a la Galeria Mikonos de Lleida fins a la pòstuma de la sala de l'Arnau de Vilanova, en Màrius en va fer centenars,[cal citació] tant d'individuals com de col·lectives. La majoria van ser al territori català, d'on en destaquen les d'Estudis Ilerdencs, sala d'Exposicions Arnau de Vilanova i Biennal d'Artistes al Palau de Pedralbes de Barcelona entre moltes d'altres. També n'hi va haver pel territori espanyol, com a Madrid, Andalusia i Osca, entre d'altres. A nivell internacional va exposar a Andorra, França i Àustria, concretament a la sala Cal Gallery de Viena. La seva obra també va viatjar a terres nord-americanes i cal assenyalar les exposicions de Nova York, Buffalo i Florida com a més rellevants. A Amèrica Central la seva obra va estar a l'Octava Bienal de Acuarela de México i va tenir un gran reconeixement a Sud-americà, concretament a Venezuela i a Argentina.

Va donar obres a diferents fundacions i associacions com la Creu Roja, l'Associació Anti-Sida, i també va col·laborar amb xerrades i classes de pintura a diferents associacions culturals.
Va morir el dia 26 de juliol de 2010 a l'associació Aspid, mentre impartia una classe d'aquarel·la. Entre el juliol del 2010 i el juliol del 2011 es feren diversos actes per homenatjar-lo.

Pintors Catalans (Manuel Carnicer Fajó)

Mataró, 22 d'abril de 1921 - Barcelona, 16 de setembre de 1998. Pintor català que al llarg de la seva vida va cultivar diferents modalitats pictòriques (aquarel·la, aiguafort, dibuix al carbó, oli), però que ha passat a la posteritat pel seu estil hiperrealista, ple de sensibilitat, realitzat amb llapis de colors, sent en aquest sentit únic en el seu gènere. ls 17 anys participa en la Guerra Civil espanyola, la seva "quinta" se l'ha anomenat "La Quinta del biberón", per la joventut dels soldats que la formaven, sent enviat al front pirinenc, on passa tota mena de calamitats, es van congelar les mans, i va contraure el tifus. Va ser fet presoner junt amb els seus companys per l'exèrcit de Francisco Franco, sent enviat al camp de concentració situat a la plaça de toros de Sant Sebastià, allà un company fa notar als militars el llastimós aspecte de Manuel, que és enviat al balneari d'Azpeitia, per recuperar-se, el que, feliçment va aconseguir.

Acabada la guerra, torna a Barcelona, on treballa a l'empresa Cros SA, hi havia ingressat a l'edat de 14 anys com a ascensorista. Posteriorment, i després d'haver estudiat a l'Escola Industrial i haver obtingut el títol de Mestratge Industrial i Delineant Projectista, és ascendit a la mateixa empresa formant part l'oficina tècnica de disseny, com a delineant. Entre els anys 1948-1953 es va fer soci del FAD (Foment d'Arts Decoratives), avui Foment d'Arts i Disseny, situat llavors a la cúpula del Coliseum a la Gran Via de les Corts Catalanes barcelonina, on va assistir i va participar assíduament. D'aquesta època és la magnífica col·lecció de retrats i dibuixos del natural amb sanguina, aiguada, o llapis carbó.
L'activitat artística la va desenvolupar durant molts anys compaginant amb el seu treball en Cros, i encàrrecs de disseny gràfic de diversos industrials. Els primers anys 70 van significar un cert allunyament de l'activitat artística, fins que a l'estiu de 1977 crea una sèrie de quadres inspirats en els camps del Penedès, amb la tècnica de llapis de colors, el que va significar l'inici d'una nova i definitiva etapa. La seva obra és preciosista, elegant, mima molt el detall, la tonalitat de les ombres, donant protagonisme al blanc del paper. Treballador incansable, utilitzant destrament els llapis de colors, ha estat un mestre en el difícil art del dibuix. Des d'aquest renicio de 1977 fins a la seva mort el 1998, utilitzant el seu habitatge-estudi de Rambla de Catalunya, i magníficament secundat per la seva esposa Gertrudis Escola, Manuel Carnicer ha creat una obra sublim, molt atractiva i única en el seu estil, prova d'això ha estat el seu èxit en les exposicions realitzades, tant de venda com de crítica.

Pintors Catalans (Llorenç Brunet i Forroll)

Badalona, 14 de setembre de 1872 - Barcelona, 12 d'octubre de 1939. Va ésser un dibuixant i aquarel·lista català. Des de la seva infància va demostrar interès pel dibuix i la pintura. En els primers anys de la seva vida va conèixer al pintor Antoni Caba, exdirector de l'Escola Superior de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, que va prometre als seus pares que Llorenç gaudiria de la seva protecció per poder cursar estudis artístics.
Efectivament, anys més tard, va estudiar a la Llotja, on va tenir com a mestres a Caba, Claudi Lorenzale i Eusebi Planas, a més de sentir admiració per Claudi Castelucho. Als 15 anys va guanyar premis a diversos concursos, però sobretot als 20 anys un d'extraordinari de composició i temàtica històrica entre els molts deixebles de Lorenzale, que va resultar en un llenç de grans dimensions anomenat El lliurament de les claus d'Orà al Cardenal Cisneros, premiat a la ciutat d'Alger i posteriorment cedit a l'Ajuntament de Badalona, posteriorment dipositat al Museu de Badalona, on es conserva.

Com a aquarel·lista participà en les exposicions celebrades a Barcelona els anys 1911, 1918, 1919 i 1921, i com a dibuixant cultivà els ex-libris, la caricatura i el cartell.
Col·laborà a L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Diluvio Ilustrado, signant els seus dibuixos com a Bru-Net. D'entre les seves obres il·lustrades, cal destacar-ne l'Àlbum de testes de la terra, recopilació de tipus de diverses comarques catalanes.També fou conegut com a col·leccionista d'obres d'art i antiguitats catalanes, reunides en el que ell anomenà Cau Brunet, una propietat que tenia a la Conreria (Tiana) i que va decidir convertir en un museu el 1914 sol·licitant l'adhesió de l'Ajuntament de Badalona, que va secundar-lo, i l'alcalde Josep Casas va agrair-li la seva tasca el 16 d'octubre.

Pintors Catalans (Jaume Arenas i Clavell)

Mataró, 1918 – 1983. Fou un pintor català. Fou alumne de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, on després seria professor, així com del Col·legi dels Maristes. Des de molt jove, el seu interès tècnic i artístic giren a l'entorn de dos eixos: l'aquarel·la i el mar. Amb la col·laboració del seu germà Jordi Arenas i Clavell, acceptà l'encàrrec d'esculpir les imatges de Les Santes, una escultura de plom que es va submergir davant la costa de Mataró.

Pel que fa a la pintura va destacar en la tècnica de l'aquarel·la i sobretot en les marines, un tema que va treballar amb absoluta llibertat de factura, diluint els contorns de la pinzellada aconsegueix unes imatges de caràcter espectral pròximes a l'abstracció. També té sèries de pescadors i personatges populars que retrata amb duresa apropant-se a l'expressionisme.
La seva primera exposició va ser al Museu de Mataró l'any 1945, després va participar en diverses mostres individuals i col·lectives, especialment a Mataró, Arenys de Mar, Argentona i Barcelona

Pintors Catalans (Modest Cuixart i Tàpies)

Barcelona, 2 de novembre de 1925 - Palamós (Girona), 31 d'octubre de 2007. Fou un pintor català. Es caracteritza per la seva experimentació, dins de l'art abstracte, tant amb la composició com amb diferents materials. Format dins del grup de Dau al Set, del qual fou cofundador, evolucionà amb un estil força personal fins a esdevenir una figura cabdal de l'art contemporani català. Era fill de Joan Cuixart, metge, i de Maria Tàpies, també era cosí del pintor Antoni Tàpies. Als setze anys ja va començar a realitzar les seves primeres pintures i dibuixos a l'aquarel·la de tendència expressionista

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Salvador de Godall)

És una església de Godall (Montsià) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts i absis poligonal de la mateixa amplada que la nau. A banda i banda de la capçalera hi ha dues estances irregulars utilitzades com a sagristia i magatzem, que antigament devien comunicar per un petit passadís situat rere el mur frontal de l'altar, actualment eliminat en construir una absidiola a la part baixa. L'accés és lateral i la porta és precedida per un porxo que ocupa l'espai entre contraforts. L'alçat és força regular, interromput únicament per les capelles amb obertures d'arc de mig punt i per petites obertures atrompetades a la part superior dels murs. Al tram dels peus hi ha el cor. La coberta, delimitada per un arc de mig punt, és de creueria a la nau i a les capelles. A les claus de volta hi ha relleus vegetals força senzills. L'exterior és senzill, amb l'estructura típica de capelles entre contraforts. A la façana principal, sobre les capelles, es van construir dos nivells de golfes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Lluc d'Ulldecona)

És una església a la vila d'Ulldecona (Montsià) protegit com a bé cultural d'interès local. El temple actual, gòtic, substitueix una església del segle XIII (1274-1280) bastida en traslladar, el 1274, la població del castell a la vall. La seva construcció s'inicià el 1373 i en 1421 fou consagrat l'altar major. Aquesta data es dóna com any de finalització de l'obra, no obstant 48 anys són pocs per bastir tot l'edifici i és possible, d'acord amb les interrupcions paleses en els murs, que l'obra s'avancés més en el temps. La provisionalitat del mur dels peus i els extrems dels laterals demostren que l'obra no va ser acabada però s'ignora quants trams de nau tenia el projecte inicial. La part superior del campanar fou construïda, o reconstruïda, el 1817, segons el projecte conservat.[1] Al segle XVIII, l'arquitecte Bertomeu Ribelles Dalmau va fer una ampliació de la parròquia afegint la capella del Santíssim i la sagristia. Mentre que la capella té elements neoclàssics, la sagristia recorda als esquemes barrocs.

Edifici amb orientació nord-est, de nau única dividida en quatre trams, amb capelles laterals obertes entre els contraforts de secció irregular i rematada amb absis poligonal de la mateixa amplada que la nau i amb capelles radials. La nau està coberta amb volta de creueria, amb arcs recolzats sobre pilastres motllurades adossades a l'absis i sobre culs-de-llàntia a la nau. Té esveltes finestres de traceria, més abundants a l'absis, i dues petites rosasses obertes a la nau. En el mur sud-est es troba la porta d'accés, arquivoltada, que està precedida d'un porxo i ocupa el lloc d'una capella. El cor, de l'amplada de la nau, està adossat al mur dels peus i dóna accés al campanar; aquest és més recent i força senzill, està situat en el extrem sud i té el sector superior vuitavat. Els murs són de carreus de pedra excepte en el dels peus que és de maçoneria. La decoració és austera, centrada en els capitells, claus de volta i portada exterior. Adossades al mur nord-oest s'aixequen la capella del Sagrari i la sagristia, més recents.
La sagristia és formada per una estança rectangular coberta amb volta de canó amb llunetes apuntades que està separada del mur per una imposta amb relleus decoratius (garlandes, putti,...); la volta està dividida en tres trams mitjançant arcs faixons que acaben a l'alçada de la imposta sobre mènsules decorades seguint el mateix esquema que els altres relleus. En el mur oest hi ha dues finestres tapiades i al nord una d'oberta que és l'única que il·lumina l'estança. A la base dels murs hi ha una faixa de rajoles vidriades de factura moderna, excepte les de l'angle sud-est que són les originals, decorades amb motius vegetals.

Església parroquial de Sant Lluc (Ulldecona)
Es conserva un conjunt de teles pintades a l'oli de l'antic Retaule de Sant Lluc. Representen la Trinitat, els Sants Pares de l'Església, l'enterrament de la Verge i la Coronació, Sant Lluc pintant la Verge, Sant Lluc amb un grup de gent, la Verge amb el Nen a Betlem, l'Adoració, Adam i Eva prenent el fruit prohibit i l'Expulsió. El retaule barroc del qual formaven part ocupava la capella central de l'absis. Realitzats per Joan Sarinyena

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Bartomeu de Freginals)

És l'església parroquial de Freginals (Montsià) protegida com a bé cultural d'interès local. És una obra de maçoneria arrebossada amb carreus a arcs, buits i cantonades. Planta d'una sola nau amb tres capelles a cada costat i absis polièdric. Té coberta de teula. L'interior presenta voltes d'aresta sexpartides amb arcs transversals apuntats de capitells motllurats sobre pilastres quadrats. Els arcs longitudinals apuntats determinen les capelles laterals, de volta d'aresta sobre dos trombets interiors i sexpartides. Arcs apuntats transversals que fan pas entre capelles, la imposta dels quals crea una cornisa motllurada de la qual en surten les trompes.
L'absis, amb clau central, és nou partit i té set finestres. Els dos nervis centrals descansen sobre mènsules, els altres arrenquen d'una gran cornisa elevada i partida amb motllurat potent.
La façana, d'acabats barrocs, presenta un arc molt rebaixat amb força motllures, amb fornícula amb la imatge del sant sobre la clau, en la porta (amb fases columnes). Sobre el mateix eix vertical, hi ha una finestra amb arc trevolat i dos petites columnes decoratives. Té un frontó reduït a una cornisa mixtilínia amb tres petits pinacles, una torre de planta quadrada en cantonada amb campanar i petit remat d'època posterior, i una petita espadanya sobre l'absis posterior

Esglésies gòtiques de Catalunya (Ermita de la Pietat)

És un santuari i ermita adossat a les parets de la Mola de Godall o Serra de l'Ermita, al nord-oest d'Ulldecona (Montsià) protegit com a bé cultural d'interès local. S'hi pot accedir pel camí tradicional de l'Ermita, bordejant la Serra, o pel que comunica l'Ermita amb la carretera comarcal que va a Tortosa, a uns 4 quilòmetres d'Ulldecona.
El conjunt consta d'església i hostatgeria, una davant de l'altre, amb un porxo central de dos pisos, el superior amb una galeria d'arcs rodons, que serveix d'accés a les dues. Separada del cos principal, una altra edificació auxiliar més senzilla. Davant el santuari hi ha una plaça ampla, remodelada i ampliada el 1982. Un mur de maçoneria d'uns 2,5 m d'alçada, tanca el recinte de l'ermita, fora del qual hi ha encara una ampla esplanada que es fa servir d'aparcament, una terrassa... A l'alçada de la carretera Tortosa-Ulldecona, una petita capella que indica on comença el camí cap a l'Ermita.
L'edifici de l'hostatgeria consta de planta baixa i tres pisos de nivell irregular. Conserva les estructures de les primitives capelles romànica (segle XIII) i gòtica (segles XIV i XV). La teulada és a dues vessants

Esglésies gòtiques de Catalunya (Ermita de la Mare de Déu del Remei)

Es un edifici a uns tres quilòmetres del nucli urbà d'Alcanar, sobre un petit tossal i al peu del puig de la Moleta del Remei on hi ha el Poblat ibèric de la Moleta del Remei. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El seu privilegiat emplaçament dalt d'un turó, als afores del poble, permet gaudir d'una magnífica vista sobre la costa. L'ermita de La Mare de Déu del Remei es divideix en dues parts diferenciades: l'ermita -pròpiament dita- i l'hostatgeria o casa de l'ermità. Feta amb reble arrebossat i emblanquinat i amb carreus ben escairats als angles, ha viscut dues èpoques de construcció: la gòtica que es correspon amb la part més antiga de la nau que està coberta amb voltes de creueria, que té una porta adovellada, contraforts exteriors i coberta a dos vessants; i la barroca, que implicà una ampliació del creuer i una cúpula peraltada sobre tambor d'aquest estil, alhora que se li afegeix una petita espadanya al cim de la façana, amb una campana datada el 1726; l'òcul que hi ha sobre la porta pot ser d'aquesta segona etapa. La cúpula és de teules envernissades amb diferents color, renovada el 1984. A l'interior, hi penja un àngel de talla d'estil, també, barroc.

A l'interior hi ha un altar major que és còpia exacta del cremat el 1936, obra de Vicent Benet. El 1974, fou remodelat i les actuals pintures són del pintor i escultor Àngel Acosta de Tortosa, i els altars laterals són de Daniel Chillida, de Cervera del Mestre (post guerra civil). També hi ha una sala annexa on es conserven un gran nombre d'exvots, entre els quals hi havia uns retaulons pintats de caràcter naïf que han desaparegut en gran part. La porta és formada per plafons o cassetons quadrats i poligonals, de fusta. Situada inicialment a la porta de pas de la cuina al pis, i recentment instal·lada a la porta d'accés a la sala on es conserven els mosaics.

La pica beneitera és feta de marbre rosa, consta de vas i suport. El vas és circular i exempt està decorat exteriorment per estries en la meitat inferior i per una motllura convexa i una altra de còncava en la part superior. El suport és una columna que formant un colze s'encasta a la paret. Presenta dues motllures convexes en la part superior. Dins el cambril de l'altar major hi ha la Imatge de la Mare de Déu del Remei, còpia de la que hi havia abans, d'estil clàssic. Desaparegué a la Guerra Civil i l'any 1939 se'n féu una còpia. A la sagristia es conserven les restes del Retaule de la Sagrada Família, renaixentista del segle XVI-XVII

Pintors Catalans (Frederic Viñals i Iscla)

Barcelona, 6 de gener del 1913 - Barcelona, 22 de gener del 2012. Fou un pintor autodidacte, tot i que anà a classes de Llotja i a altres estudis. Començà la seva activitat els anys trenta, relacionant-se amb els casals i grups artístics del Poblenou, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Ja aleshores restà fixada la seva personalitat artística i la seva decidida inclinació pel paisatgisme, que tractà a la manera pleinairista, directament influïda per l'impressionisme. Participà habitualment en certàmens i exposicions col·lectives i a partir dels anys setanta exposà regularment de forma individual.
Frederic Viñals va néixer al Poble Nou. En aquella època era un barri industrial de la ciutat, molt lligat a la indústria tèxtil, ple de petites fàbriques i indústries artesanals afins. Com passava a moltes famílies, l'èxode del camp a la ciutat lligat a la industrialització durant el s. XIX i inicis del XX comportava que els orígens de molta gent fossin a moltes comarques de l'interior del país. En el seu cas, els avantpassats materns procedien del Camp de Tarragona (Les Borges del Camp) i de l'Alt Urgell (Vilanova del Benat), i els paterns, del Vallès Oriental. Però el seu món, el seu paisatge era el del Poble Nou (I posteriorment Sant Andreu del Palomar), barreja de paisatges rurals i urbans en plena transformació que ell reflectirà en les seves pintures.

Podem considerar-lo un autodidacta. Només el seu pare, Josep Viñals, havia estat escultor al taller de Fèlix Ferrer però ell mai no el va veure fent escultura ni aquell el va orientar en la seva vocació artística. Es tracta, doncs, d'una vocació innata que ell va anar conreant mentre creixia la seva fascinació per la natura que llavors encara envoltava la ciutat. S'establí ben clarament un diàleg de l'home amb el seu entorn, però no pas en l'ambient urbà, sinó en l'entorn natural ja plenament en transformació.
Des d'adolescent conreà la seva capacitat d'observació i el gust per reproduir el que veia, al seu barri i més enllà, cap a Sant Martí de Provençals, un barri encara prou rural, amb pollancres i hortes i que ja havia estat objecte d'inspiració de diversos pintors de l'època. Gent que pintava se'n trobava sovint, gent de la Colla del Safrà (Mir, Nonell,...) o gent anònima de La Sagrera, el Poble Nou o Sant Andreu que s'esplaiaven anant a plantar els cavallets. Pel seu temperament de seguida s'interessà per l'activitat d'algunes entitats del barri, especialment el Centre Excursionista Júpiter, més tard Centre Icària i la seva Biblioteca Popular. Va ser en aquells anys que ell i els seus pares van anar a viure a Sant Andreu del Palomar, a la casa on havien viscut els avis paterns, ja morts. No deixà, però, de relacionar-se amb el Poble Nou, lloc on el seu pare tenia un petit taller de maquinària tèxtil que ell, anys més tard, va impulsar i modernitzar.
A Sant Andreu va conèixer altres joves amb interessos coincidents i formaren una colla, Els Bruns, que sortien a pintar junts. Entre ells hi havia Frederic Lloveras que ja començava a despuntar amb l'aquarel·la, i també Antoni Porret o Pere Comas. Als divuit anys realitzà ja la primera exposició individual al Casal Icària del Poble Nou, presentat per l'escultor Enric Casanovas, fill del mateix barri.
A l'Icària, pintant i fent excursions, havia conegut el pintor Ramon Calsina i aquarel·lista Guillem Fresquet i aprofitava qualsevol sortida a la natura per prendre notes i apunts del natural. Cap a l'any 1931, donat que volia consolidar la seva vocació artística, després de la jornada laboral, assistia a classes de dibuix artístic i perspectiva a l'acadèmia de Francesc Arola, a Gràcia. Després a l'acadèmia Baixas del carrer del Pi i poc després al Cercle Artístic de Sant Lluc, on ja major d'edat, podia accedir a les classes amb models nus. Anys després, passada la guerra i quan van tancar el Cercle per raons polítiques, va anar al Foment de les Arts Decoratives i a classes de composició amb Francesc Labarta.
L'esclat de la Guerra Civil Espanyola l'any 36 va truncar la seva incipient trajectòria artística, un entorn dramàtic que va canviar la vida a tota una generació. Com ell, els que van sobreviure, republicans i catalanistes convençuts però sense afiliació política, van trobar un país desfet i van viure com a vençuts i perdedors.
Per les circumstàncies de postguerra va deixar l'aprenentatge artístic vocacional, però mai va deixar de seguir pintant i experimentant amb llum, colors i formes, plenament inserit en el corrent plenairista, impressionista, eix de la més acreditada escola de paisatgisme català del segle XX, a la qual podem dir que va pertànyer tot i que no amb l'activitat de qui s'hi dedica professionalment.
Dedicat professionalment a mantenir i tirar endavant el taller de maquinària tèxtil que va rebre del seu pare, no es va dedicar exclusivament a la seva vocació artística, però mai deixà de pintar. Va fer nombroses exposicions, individuals i col·lectives, però no de forma regular com altres pintors de la seva generació.

Pintors Catalans (Lluïsa Vidal i Puig)

Barcelona, 2 d'abril de 1876 – Barcelona, 18 d'octubre de 1918. Va ser una pintora catalana. Pertanyia a una família benestant i culta, que es relacionava amb l'ambient modernista de l'època. Eren dotze germans, nou noies i dos nois, una de les seves germanes fou parella de fet de Pau Casals i una altra es casà amb el filòleg i escriptor Manuel de Montoliu.
El seu pare era Francesc Vidal i Jevellí, ebenista, decorador i fonedor, dedicat a l'art i als negocis. El seu avi matern era un compositor de Vic, Bernat Puig. Lluïsa va créixer en un ambient propici a les creacions artístiques. S'educà amb el seu pare, va rebre lliçons de Joan González (germà de l'escultor Juli González), d'Arcadi Mas i Fontdevila, del xilògraf Gómez Polo i a París, d'Eugène Carrière. Influiran en ella artistes com Rusiñol i Casas, Casas en el retrat i Rusiñol sobretot quant a solucions compositives.
Lluïsa va ser l'única dona de la seva època que es va dedicar professionalment a la pintura i l'única que va anar a París a estudiar. Quan torna de París s'afilia al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d'aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d'aquest entorn, de la seva família i d'amics.
Dona activa i compromesa socialment visqué de la pintura i de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col·laboracions en revistes. Entrà en contacte amb tot el grup d'artistes europeus, fugitius de la guerra i establerts a Catalunya, es convertí en una activa pacifista formant part del Comitè Femení Pacifista de Catalunya.
La seva participació en el món artístic s'inicià en els Quatre Gats, on fou l'única dona que va exposar. Col·labora a la revista Feminal, en ella il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s'incorporà a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d'exàmens i jurat de la secció d'art. També participà en el Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr.
Va pintar molts retrats a la sanguina i a l'oli, una tècnica que sempre dominà excel·lentment, també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l'ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l'elecció dels temes. Juntament amb Joaquim Mir, Oleguer Junyent, Juli González, Xavier Gosé, Ricard Canals, Josep Maria Sert, Ramón Pichot i el jove Picasso ha estat inclosa dins la segona generació dels modernistes. Alguna de les seves obres, com el retrat de la muller de Miquel Utrillo, fou atribuïda a Ramon Casas. Sempre gaudí de bones crítiques, encara que la seva obra es qualifiqués de viril, qualificatiu positiu pels crítics de l'època. Morí jove a causa de la pandèmia de grip espanyola a Barcelona.

Pintors Catalans (Josefa Teixidor i Torres)

Barcelona, 17 de novembre de 1865 - 8 de febrer de 1914. Fou una pintora catalana. Filla de Josep Texidor i Busquets i deixebla del seu germà, el pintor Modest Teixidor Torres, conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i fou premiada i va arribar a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà.
Pepita Texidor va ser una reconeguda pintora de flors, malgrat que en aquella època les dones artistes no estaven reconegudes. A finals del segle XIX va participar en algunes exposicions col·lectives de dones i el 1900 exposa a París, juntament amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Aquell mateix any va formar part de l'Exposió regional olotina de Belles Arts e industries artístiques i de la XVII Exposición extraordinaria de Bellas Artes de la Sala Parés, galeria on el 1908 presentaria un conjunt d'aquarel·les de flors. L'any 1907 participava en la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas, amb dues aquarel·les: Cardos i Claveles.
Va pertànyer al grup feminista de principis del segle XX a l'entorn de la revista Feminal, on hi havia Carme Karr, Dolors Monserdà o Lluïsa Vidal, entre d'altres. Va guanyar alguns premis a les exposicions de París i el col·lectiu de dones artistes li va fer un homenatge de reconeixement l'any 1913.
Passava temporades llargues a la casa que el seu germà a Vallvidrera. La mort prematura de Pepita Texidor, el 1914, quan encara no havia complert els quaranta anys, juntament amb la seva bellesa i el seu esperit sensible van fer que la seva mort fos molt sentida entre la societat catalana. Així, el maig del mateix any la Sala Parés li dedicava una exposició retrospectiva i es va decidir fer-li un bust obre de Manuel Fuxà. Les seves restes foren enterrades al Cementiri de Montjuïc. L'any 1916, encara, es va organitzar una comissió d'homenatge que va presentar una nova exposició de la pintora a la Sala Parés.
Dolors Monserdà li va dedicar el llibre de contes Nit de Lluna amb il·lustracions de la pintora modernista Lluïsa Vidal. L'any 1932 es van incloure obres de Pepita Teixidor en la gran subhasta d'obres de les col·leccions Valle-Redon, Font i Sangrá, Pasqual i Miret, entre altres, que fa fer la Sala Parés.
El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva dos retrats de la pintora, un de Ramon Casas i l'altre del seu germà Modest. La resta de la família Texidor es van dedicar tots a l'art de la pintura i van ser fundadors de la primera botiga de belles arts de Barcelona l'any 1874 (Casa Texidor, inicialment al carrer de Regomir i finalment a la Ronda de Sant Pere) que avui dia es conserva com a monument modernista, tot i haver esdevingut una òptica

Pintors Catalans (Ton Sirera i Jené)

Barcelona, 4 de maig de 1911- Lleida, Segrià, 197. Fou un fotògraf català. Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d'avioneta, geògraf i botànic afeccionat, Ton Sirera fou un personatge clau a l'hora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960, i un dels pocs autors que van introduir la fotografia abstracta i experimental a l'Estat espanyol.
Estudiant de Filosofia i Lletres i Medicina entre els anys 1933 i 1935, la seva amistat de joventut amb l'escultor Eudald Serra li obrirà les portes de la modernitat i el connectarà amb les avantguardes artístiques i el moviment ADLAN (Amics De l'Art Nou). L'any 1935 Ton Sirera s'estableix a Lleida, ciutat originària de la seva família materna, on exercirà com a odontòleg.
Cap a la dècada dels anys quaranta, paral·lelament a la seva carrera professional, Sirera s'inicia en la pràctica cinematogràfica, conjuntament amb el seu germà Jordi, catedràtic de ciències naturals i farmàcia. Tots dos, com a socis fundadors del Centre Excursionista de Lleida en la seva segona època i, en el cas de Ton Sirera, també com a president de la secció d'esquí, realitzaran diversos reportatges documentals al voltant de temàtiques clàssiques de l'època, com ara els viatges i l'excursionisme.
L'afany aventurer de Ton Sirera el durà a la recerca de noves i innovadores maneres de fotografiar el paisatge que, l'any 1946, es materialitzaran amb l'inici dels seus treballs en el camp de la fotografia aèria

Pintors Catalans (Maximí Sala i Sánchez)

Barcelona ? - 1895. Va ser un escultor, que es va especialitzar en imatgeria religiosa, de la que va efectuar nombroses obres en diverses esglésies de la ciutat comtal. Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona i a l'Academia de San Fernando de Madrid. Una de les seves principals obres va ser l'antiga estàtua de la Verge de la Mercè, en bronze, instal·lada el 1888 a la cúpula de la Basílica de la Mercè, fosa durant la Guerra civil espanyola i tornada a elaborar posteriorment pels germans Miquel Oslé i Llucià Oslé. Va col·laborar amb els escultors Francesc Pagès, Rossend Nobas, Torquat Tasso i Eduard B. Alentorn al Monument a Joan Güell i Ferrer -a on va elaborar una al·legoria de l'Agricultura-, també desaparegut a guerra civil. Altres obres seves són la imatge de la Purísima de l'Església de la Concepció i l'efígie de Sant Josep en la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família. També va cultivar l'aquarel·la.

Pintors Catalans (Jordi Sabater i Pi)

Barcelona, 2 d'agost de 1922 – Barcelona, 5 d'agost de 2009. Fou un primatòleg català, un dels especialistes en l'àmbit mundial en l'estudi de l'etologia i l'etnologia. Fou el primer de descriure noves espècies i el descobridor de diversos comportaments culturals en diverses espècies de primats. L'any 1966 va trobar Floquet de Neu, un goril·la albí molt rar que va cedir al Zoo de Barcelona, on fou un dels animals més destacats.
Fill de Narcís Sabater i Bros (nebot de Pere Aldavert i Martorell) i de Elena Pi i Ferrer. Casat amb Núria Coca i Estalella.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santuari de la Mare de Déu del Corredor)

És troba molt a prop del cim (633,5 msnm) de la serra del Corredor, a 633,5 msnm, dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor en el terme municipal de Dosrius. És d'estil gòtic tardà, i fou bastit a finals del segle xvi.
És un centre de devoció a la comarca i té una gran tradició l'aplec de dilluns de Pasqua, tant per a la comarca del Vallès com del Maresme. Té uns goigs dedicats per a cantar-li a Mare de Déu: "Cantarem Verge lloada, vostres goigs amb gran amor. Siau la nostra advocada, patrona del Corredor...". El santuari depèn de la parròquia de Sant Andreu del Far.
El santuari es troba adossat a una casa de masovers. Tot el conjunt es troba envoltat per una paret que els protegeix. La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril, cambra elevada i accessible situada al darrere de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista. El campanar és una torre quadrada rematada per merlets i amb gàrgoles als angles.
El presbiteri queda tancat per una reixa de ferro forjat, de l'estil del temple; a l'interior hi ha un retaule d'estil plateresc, del segle xviii, el qual fou salvat de les destrosses l'any 1936. Té un campanar de torre amb planta quadrada, fet amb pedra granítica, que sobresurt de la coberta de la nau. Al segon pis, on hi ha instal·lades les campanes, s'hi obren les finestres d'arc de mig punt i allargades. El cos de coronament conserva un grup de mènsules força interessants i un grup de merlets de forma escalonada. A l'exterior de l'església, al davant mateix, hi ha una gran columna de pedra aïllada. A la façana lateral hi ha l'accés a l'església i a l'habitatge. Aquest té un pas que el comunica amb el temple

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Pineda)

És una església parroquial de Pineda de Mar (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta rectangular amb absis poligonal i dues capelles. De tres naus separades per gruixuts pilars que sostenen una volta de creueria amb claus de volta. Dues claus parlen de la devoció a la Mare de Déu. La que hi ha al bell mig del presbiteri representa la seva imatge amb la bola del món a la mà dreta i l'Infant Jesús assegut al cantó esquerra. A les sis restants claus de pedra hi ha representats diversos personatges. La nau central és il·luminada per la rosassa gran, situada sobre la porta principal. Una rosassa més petita correspon a les golfes. Les dues naus laterals estan il·luminades per finestres quadrades a la part superior dels murs laterals.
La façana principal, la porta lateral de Sant Joan, l'Altar Major i la capella lateral són recobertes amb esgrafiats. A més, la façana principal presenta una distribució simètrica l'eix de la qual passa pel centre de la rossasa petita. La gran es fonamenta en una arcada que la suporten quatre columnes que emmarquen la rossasa central i la porta. A la mateixa alçada quatre columnes adornades amb flors i coronades amb un capitell d'estil corinti que suporten un entaulament rematat per una cornisa. El cercle de la rossasa central l'emmarquen onze caps d'angels. L'ornamentació de la façana es compon per una xarxa geomètrica de rombes sobre la qual es dibuixa de forma repetitiva, plana i modular, positiva i negativa, el rombe corbat pels vertex cap a fora i pels costats cap a dintre en els positius, i cap a fora en els negatius

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Arenys)

És una església del municipi d'Arenys de Mar que pertany al Bisbat de Girona. Es troba al centre de la població, prop de la Rambla o Riera d'Arenys. Va néixer com una secessió de la parròquia de Sant Martí d'Arenys (Arenys de Munt) l'any 1575, encara que no fou independent del tot fins al 1781. Va ser consagrada el 28 de juliol de 1686 i posada sota el patronatge de la Mare de Déu Assumpta, la imatge de la qual presideix el retaule de l'altar major. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
L'església de Santa Maria d'Arenys de Mar, edifici d'una sola nau amb capelles laterals, és una barreja curiosa d'estils. L'estructura dels murs és renaixentista ("a la romana"), però la coberta de la nau i de les capelles és de volta ogival, gòtica, com era molt freqüent a l'època. La façana barroca amb coronament mixtilini és centrada per la portada, pròpia d'un barroc tardà emmarcada per columnes de fust llis i per decoració de caràcter rococó. És obra del 1755 del mestre Fortià Anglada. Entre 1777 i 1789 es féu una ampliació lateral a manera de creuer i es construí la capella dels Dolors, segons projecte de l'arquitecte Joan Mas i sota la direcció de Joan Olivé. A mitjan segle XIX, es construí la capella del Santíssim. La façana és flanquejada pel campanar de planta quadrada que esdevé octogonal i que és c oronat per un templet afegit el 1911, i, a l'altre costat, pel comunidor, amb coberta inclinada de ceràmica vidriada.
A partir de 1755, sota la direcció del mestre d'obres vigatà Fortià Anglada, es va allargar la nau de l'església i es va aixecar una nova façana. És declarada monument historicoartístic de caràcter nacional per un Decret del 1976.
Hi destaca la notable portalada barroca, amb obertura rectangular flanquejada per columnes compostes que sostenen un entaulament mixtilini. Damunt la llinda hi esculpit l'escut de la vila. Corona la composició una fornícula, envoltada de volutes barroques, amb una imatge de la Mare de Déu.
La rosassa es col·locà el 1757 aprofitant les dovelles de l'antiga. L'actual, del 1893, és de vidres de colors amb l'escut d'Arenys al mig, envoltat dels símbols dels evangelistes, tal com va voler Joan Roura i Preses, el benefactor que la va pagar. Darrerament ha estat restaurada.
En el lateral de l'església, al carrer de l'Església hi ha el portal xic. De dimensions bastant més reduïdes que la portalada principal, damunt la llinda hi ha una fornícula amb una imatge de Sant Elm (la capella que es trobava abans en aquest lloc estava dedicada a aquest sant). La imatge fou costejada per Josep Pons i Vilà. El portal xic també varià el seu lloc amb les ampliacions del Temple.
El campanar és de base quadrada i vuitavat a partir de la segona planta. A començament del segle XX s'hi sobreposà una torratxeta d'estil indefinit per a la campana major, on destaquen els pinacles del terradet i el cercle d'esveltes pilastres que sostenen una exòtica cúpula acampanada sobre un entaulament classicista. El 1618 s'hi col·locà un rellotge de sol, substituït el 1636 per un de corda.
L'any 1633, el mestre Calsa de Barcelona, construí dues campanes, la grossa i la dels quarts. Els treballs de foneria els realitzà a Arenys de Mar amb coure de Roses i estany de Barcelona i Mataró. La campana de les hores (o del sometent), és sostinguda per uns ferros que són una meravella del forjat, rematats amb uns caps humans impressionants.
Les despeses, incloent-hi el transport, els motlles i la llicència del Bisbat de Girona per a la benedicció arribaren a 416 lliures, 1 sou i 8 diners. Les campanes es van fondre i refer en diverses ocasions.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Premià)

És una obra de Premià de Dalt (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. Parròquia de d'estil tardogòtic, amb una planta quadrada, que consta d'una única nau, amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de torre.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Clarà)

És un priorat benedictí del municipi d'Argentona (Maresme), però més proper a Òrrius (Maresme). És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Petit edifici gòtic, amb elements d'un anterior romànic. La nau és quasi quadrada, així com el presbiteri. Es conserven vestigis dels fonaments i restes de les edificacions priorals.
L'església és de finals del segle xiii o del començament del XIV, moment de transició del romànic al gòtic. La nau és quasi quadrada, 8 m de llarga per 9 m d'ample. Tot i que s'hi afegim el prebiteri fa un total de 12,5 m de llargada. La coberta és una volta molt apuntada. La porta d'accés té un arc de mig punt. Al costat hi ha un nínxol d'estil gòtica que contenia un antic sarcòfag. El petit campanar d'espadanya correspon a la restauració del 1920. Sempre s'ha dit que els dos sarcòfags de pedra de la façana de l'església de Sant Julià d’Argentona procedeixen de Clarà.
A pocs metres de l'església hi trobem el conjunt arquitectònic de la masia de Sant Pere de Clarà. L'edifici data del segle xvii i va substituir l'edifici monacal del priorat de Sant Pere de Clarà. Va ser arrendada a la família Marc, que després va passar a ser-ne la propietària. El mas, sota la denominació de Can Marc del Priorat, va continuar desenvolupant les seves activitats agraries durant més de tres segles.
L'aspecte actual de la masia, amb trets modernistes, es deu a una posterior restauració. L'any 1920, Jaume Figueras, un industrial de Barcelona, va adquirir la finca per a convertir-la en casa de camp, fent restaurar el conjunt de la masia i la capella a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble d'Antoni Gaudí i col·laborador en la construcció de la Sagrada Família, la Casa Batlló i el Park Güell. Joan Rubió fou l'autor de l'edifici del Frare Blanc a l'Avinguda del Tibidabo, la Casa Golferichs de la Gran Via a o el Pont del Carrer del Bisbe entre d’altres. La coneguda afició de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per l'arqueologia i el paisatgisme va fer que el projecte de reinterpretació i restauració de la masia i de la capella fos molt esmerat, tant pel que fa a l'arquitectura interior i exterior dels edificis com pels jardins de la finca, creant un conjunt harmònic.
Cal apuntar que el conjunt de l'església de Sant Pere de Clarà i la masia de Can Marc del Priorat ja era conegut per Puig i Cadafalch, originari de Mataró i que disposava d'una casa d'estiueig a Argentona. El mateix Puig i Cadafach va intervenir sobre l'església de Sant Pere de Clarà fent traslladar dos antics sepulcres de pedra, que actualement es troben a la façana de l'església parroquial de Sant Julià d'Argentona.

Pintors Catalans (Manuel Joaquim Raspall i Mayol)

Barcelona, 24 de maig de 1877 -La Garriga, 15 de setembre de 1937. Fou un arquitecte modernista i noucentista català. Arquitecte d'un modernisme tardà, Raspall no arribà a tenir la fama dels seus predecessors i mestres Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch que havien gaudit de l'interès de les grans fortunes i els mecenes entre els seus clients. Tanmateix, Raspall va saber adaptar-se a un temps canviant i la seva obra va del modernisme al noucentisme per acabar en un déco incipient, construint el que tocava en cada moment i evolucionant d'estil i de tipus d'edificació. La major part de les seves obres es concentren entre Barcelona i el Vallès Oriental. Les obres principals a la Garriga i Cardedeu, avui considerades Bé Cultural d'Interès Nacional, van estar a punt de caure sota les excavadores als anys 70. De fet, quasi un 60% dels més de 760 projectes signats han desaparegut. Raspall, a més, actuà com urbanista, ja que fou arquitecte municipal de l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Caldes de Montbui i Granollers en un període de creixement que forçà a aquests municipis a desenvolupar un planejament urbanístic vigent fins als anys 80.
Personalment, Raspall va ser una persona oberta a la col·laboració i compromesa amb les activitats socio-culturals del seu entorn vallesà, escrivint a la premsa local, participant en tertúlies intel·lectuals o organitzant festes i congressos en un ambient de polítics, músics i escriptors que venien a la Garriga atrets per la nova moda de la burgesia de principis de segle XX.

Pintors Catalans (Eusebi Planas i Franquesa)

Barcelona, 1833 - Barcelona, 1897. Va ser un dibuixant, aquarel·lista i litògraf català. El seu pare volia que estudiés Dret, però la seva vocació artística féu que al final ingressés al taller d'un gravador litògraf. Posteriorment es va inscriure a l'Escola de la Llotja i a una acadèmia privada. El 1849 va anar a estudiar a París per perfeccionar les tècniques litogràfiques sota les ordres de Lassalle. Allà va començar a treballar per a l'editor Goupil, primer amb un retrat d'Eugenia de Montijo a cavall i vestida a l'andalusa. Gràcies a aquest i a altres projectes es va consagrar com a dibuixant a París.
El 1854 es va declarar una epidèmia de còlera a la ciutat, fet que el feu tornar a Barcelona, on va començar a il·luminar fotografies i a il·lustrar novel·les, com Els tres mosqueters o Els miserables. Amb un fort volum de producció, esdevé un dels dibuixants i litògrafs més importants de la segona meitat del segle XIX, creant el prototipus de bellesa vuitcentista femenina. Una de les seves obres més emblemàtiques fou La Historia d'una Mujer de 1880. Avi de l pintor i dibuixant Francesc Labarta i Planas.

Pintors Catalans (Rossend Nobas i Ballbé)

Barcelona, 1841 – Barcelona, 5 de febrer de 1891. Fou un orfebre i escultor català. Va practicar una escultura realista, naturalista i virtuosa. Fill de Pasqual Nobas i Puigrubí de Barcelona i Teresa Vallvé i Bartolí de Reus. Va néixer al carrer de Corders, on el seu pare es dedicava a fer de llauner i on ell mateix va començar a exercir com a artesà tant en la fosa com en el cisellat. Aquests coneixements li varen permetre treballar d'argenter a l'obrador de la família Masriera amb els quals va mantenir una bona relació tota la seva vida essent, posteriorment, mestre del mateix Frederic Masriera i Manovens.

Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, aprenent escultura de la mà dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i Barbany en el taller dels quals va entrar a treballar. Va rebre classes de pintura amb Claudi Lorenzale i Pau Milà i Fontanals, que li van despertar l'interès pel romanticisme i per la pintura a l'aquarel·la, una especialitat que, tot i no dedicar-se professionalment, dominava i on acostumava a realitzar aquarel·les instantànies. Després de treballar amb els Vallmitjana, va posar taller propi a Barcelona, primer a la plaça de l'Oli, més tard al carrer de Casanova i finalment al carrer de Provença.

El 1866 va exposar a París amb gran èxit. Va guanyar reconeixement com a escultor amb l'obra Segle XIX, també coneguda com a Torero ferit, amb la que va guanyar la medalla de segona classe a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1871. Amb el Bust de Cervantes va ser premiat a l'Exposició Universal de Viena de 1873, i amb el Bust de Fortuny ho va ser a Filadèlfia.

Va fer centenars d'imatges religioses, escultura funerària, escultura pública urbana i especialment retrats, una especialitat en què va adquirir una gran fama i va ser molt sol·licitat per les grans famílies barcelonines perquè els immortalitzés. Destaquen entre d'altres el bust de la senyora de Güell i els de membres de la família Masriera. També va ser l'escultor de la facultat de Medecina de Barcelona. Moltes de les seves obres es varen perdre en el decurs de les diverses revoltes de començament de segle XX fins a final de la Guerra Civil espanyola. Una de les pèrdues més destacades és la del fris dedicat a "la història del treball" que hi havia a la casa Bajot, obra de Guastavino al passeig de Gràcia 32 de Barcelona, del qual només en resta una petita part i que fou destruït en instal·lar un rètol comercial. Altre exemple de pèrdua és l'estàtua de Güell i Ferrer.
Al seu taller va tenir com a deixebles a Josep Gamot, Josep Reynés i Gurguí, Manel Fuxà i Leal, Torquat Tasso i Nadal, Anselm Nogués i Garcia, Josep Llimona i Bruguera, Joan Serra i Pau, Joan Flotats i Llucià, Frederic Masriera i Manovens i el medallista Damià Pradell i Pujol.
Va morir sobtadament d'una pulmonia que va contreure mentre tenia cura de la seva mare Teresa Vallvé i Bartolí, germana de Mateu Bellver Bartolí, que morí un mes abans als 84 anys.

Pintors Catalans (Josep Maria Martínez Lozano)

Barcelona, 29 de març de 1923 – Llançà, (Alt Empordà), 7 de juny de 2006. Fou un pintor i aquarel·lista català especialitzat en els paisatges i les marines.
S'inicià en el món de la pintura de ben jove, quan de seguida es va sentir atret i encuriosit per aquesta faceta de l'art. Format a Llotja, fou deixeble de Ramon Sanvisens i Joaquim Terruella.
Fou a Figueres, l'any 1946, on coneixeria el mestre Ramon Reig, que fou qui l'inicià en l'aquarel·la i li encomanà la passió per aquesta disciplina artística. Exposà per primera vegada el 1951 a la Sala Gaspar de Barcelona i, posteriorment, ho féu també a Itàlia, França, Anglaterra i Bèlgica.
Entre 1955 i 1957 s'establí a Montblanc (Conca de Barberà) on deixà una ingent quantitat de pintura paisatgística de la vila ducal i de la comarca. En aquesta etapa el seu estudi, "el Cau", fou lloc de trobada i reunió de tots els artistes que els estius acudien a pintar per a les Biennals d'Art de Montblanc. Poc abans que acabés el sojorn montblanquí, pintà per al local social del "Casal Montblanquí" un conjunt notable d'olis per decorar la sala del café, activitat que no acabà massa bé la qual cosa motivà que el pintor, disgustat, marxés de Montblanc. L'any 1981, el Museu Arxiu de Montblanc i el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà aconseguiren la reconciliació i el pintor retornà a Montblanc, moment en què el Casal Montblanquí li reté un homenatge. L'any 2000 l'ajuntament de Montblanc el declarà Fill Adoptiu.[2] El 1975 rebé el Premio Nacional de Acuarela. Més endavant, l'any 1989, amb la donació d'un centenar d'aquarel·les, en gran part seves, crea a Llançà el Museu de l'Aquarel·la. Terrassa, Montblanc i Llançà són tres poblacions on Martínez Lozano establirà els seus estudis i tindran una gran importància en la seva trajectòria personal i artística. Al llarg de la seva carrera, fou guardonat amb molts premis i distincions, entre els quals cal destacar el seu nomenament com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2004) o com a president honorari de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya.

El gener del 2006, l'Ajuntament de Terrassa el nomenà fill adoptiu de la ciutat en una cerimònia que, sense saber-ho, seria l'últim acte al qual assistiria. El 7 de juny de 2006 va morir a causa d'una malaltia a la seva casa de Llançà, acompanyat per la família.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Canet de Mar)

És l'església parroquial de Canet de Mar (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. Església de característic estil gòtic tardà. La façana presenta un esgrafiat molt malmès. La porta d'entrada és de pedra amb llinda plana de pedra, i a sobre hi ha una capelleta per a posar un sant. Per damunt d'aquesta hi ha un petit rosetó molt senzill.
La coberta és a dues aigües. El campanar de tres pisos, iniciat el 1703, és conegut per l'alçada i la singularitat com la "Pubilla de la Costa". El rellotge és de 1880.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Mata)

És una església gòtica de Mataró (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici religiós, una petita ermita d'una sola nau coberta per una volta ogival de tres trams, dos d'ells de planta quadrada, i absis poligonal. Les voltes tenen les nervadures de pedra. Només hi ha esculturades les claus i les carteles d'arrencament de les voltes. Exteriorment està coberta per una teulada de dos vessants. L'entrada principal és al mur lateral dret, que presenta una gran porta dovellada, una espitllera i tres contraforts. Al costat de l'Evangeli hi ha la capella de la Mare de Déu, possiblement de finals del segle XVII o principis del XVIII. De la mateixa època és també la sagristia adossada al mateix costat, amb una porteta que comunica amb el presbiteri.
El retaule principal és d'estil renaixentista. A l'exterior, a l'entorn de l'absis i al davant està situat el cementiri dl veïnat, i adossat a l'altre mur del temple hi ha la casa de l'ermità, masoveria coneguda com a Cal Monjo

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Martí d'Arenys)

És una església d'Arenys de Munt protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una nau, amb la façana austera, flanquejada per una torre campanar de base quadrada, dins l'estil gòtic tardà. A l'interior hi ha un retaule fet per Pere Serafí i dues talles de Joan de Tours.
A la façana principal hi ha la porta d'entrada en arc de mig punt, amb uns relleus al timpà que representen Sant Martí. És una porta arquitravada. Els originals (fets per l'imatger Joan de Tours) foren malmesos durant la guerra: els actuals en són una reproducció. A la part superior hi ha una creu esculpida pel picapedrer Jaume Safont, el mateix que va fer la porta i una imatge de Sant Miquel Arcàngel que està situada sobre la creu (feta l'any 1541).

L'acabament de la porta és rematat per unes motllures amb unes petites decoracions vegetals i cares a les impostes. La porta és original del segle XVI i presenta incrustacions de ferradures antigues, algunes anteriors, procedents de l'església romànica. Als anys 80 del segle XX es va tirar a terra una part de paret que comunicava amb la rectoria, i va aparèixer una porta lateral amb motllures

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià d'Argentona)

És una església gòtica d'Argentona (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de planta de creu llatina, nau central i dues laterals i claus de volta esculpides. La façana està feta de pedra de Montjuïc. La portada és decorada per una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat i emmerletat, amb un rellotge. A la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà. És un bell exemple del gòtic tardà. Actualment a l'altar major hi ha uns tapissos de la primera època de Grau-Garriga, de tema eucarístic. Conté uns merlets i diversos elements decoratius que estan essent restaurats seguint l'estil del campanar.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume de Sant Pol de Mar)

És una església parroquial a l'extrem sud-oest del nucli urbà de Sant Pol de Mar (Maresme) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'actual església de Sant Jaume fou construïda sobre una petita capella que hi havia al lloc, també sota l'advocació de Sant Jaume. A la zona oest del conjunt parroquial actual hi ha una característica torre de defensa de planta circular edificada al segle XV per ordre de Bertran d'Armendaris, a redós de la qual es va bastir posteriorment l'església l'any 1590 en estil gòtic tardà. La torre es conserva en tota la seva alçada, i fa 10 m d'alçada i el mur fa un gruix de 2 m. Té porta dovellada d'arc de mig punt, i presenta vestigis d'elements defensius: espitlleres i troneres. Va ser reutilitzada posteriorment com a campanar, afegint un cos quadrat a la part superior, amb les campanes a la part de dalt. A l'interior de l'església hi ha un petit tresor artístic format per una custòdia d'argent, una talla de la Mare de Déu del Roser del segle XVII i un grup escultòric de La Pietat de l'escultor barroc sevillà Juan Martínez Montañés (1568-1649).

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius)

És l'església parroquial de Dosrius (Maresme), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'església és dedicada a sant Iscle i santa Victòria. És un ampli edifici d'estil gòtic i té un campanar de torre quadrada. La façana principal té la porta d'entrada amb relleus esculpits sobre fines columnetes motllurades; és coronada per una llinda, un arc de mig punt que aixopluga un semicercle en forma de petxina i un ull de bou.

Destaquen els detalls escultòrics dels brancals del portal principal de l'església. D'estil gòtic tardà situat a banda i banda del portal. Hi ha representades cares alades amb expressió de sofriment que envolten un monstre, i les ànimes amb un angelet al centre.Consisteix en una representació de caràcter alliçonador per als no creients. També són destacables les gàrgoles del campanar de l'església. Situades als angles de les parets de la torre, de la part més vistosa, es fan notar per ser les úniques amb semblant animal o de fera. D'estil gòtic tardà, ja que el temple en conjunt data del 1533, aquestes gàrgoles testimonien el pas del temps, que ha desgastat el granit fins a esborrar-ne detalls del treball escultòric. Estan col·locades com a un carreu més dels angles del campanar

Pintors Catalans (Frederic Lloveras i Herrera)

Barcelona, 1912 - Tossa de Mar, 1983. Fou un pintor, il·lustrador i aquarel·lista català. És considerat un dels millors representants de l'aquarel·la catalana de postguerra. Se'l relaciona estilísticament amb el postimpressionisme.
Va estudiar al Cercle Artístic de Sant Lluc i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi. En els seus inicis, practicà la pintura a l'oli i durant la guerra civil es va dedicar al dibuix, que gradualment va anar omplint de colors i creant les seves primeres aquarel·les. Va participar en les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1942, 1944 i 1948. El 1971 va realitzar una exposició individual a la Sala Gaspar. Alguna de les seves obres més conegudes són la il·lustració d'un Romancero Gitano i el resultat d'un viatge artístic que va realitzar per Espanya.
Fou amic de Griera, Josep Cruañas, Josep Granyer i Emili Grau Sala, entre molts d'altres pintors contemporanis.

Pintors Catalans (Enric Huguet Muixí)

Barcelona, 1928. És un cartellista i dissenyador català. Ha estat responsable d'alguns dels cartells més interessants de la dècada dels cinquanta al seixanta. Va ser llavors quan a Catalunya es començaven a seguir les línies gràfiques de països com França o Suïssa, que s'adequaven a les noves formes de comunicació amb la il·lustració i el cartellisme.
Forma part de la generació de pioners del disseny gràfic català junt amb Domenech, Pedragosa, Pla-Narbona, Vellvé, Baqués, Moradell o Ricard Giralt-Miracle, entre d'altres.

Pintors Catalans (Simó Busom i Grau)

Barcelona, 1927. És un pintor paisatgista català. Es va formar com a pintor a l'Acadèmia Baixas, i a les seves primeres obres es nota la influència de Rafael Benet i Ramon Rogent, per posteriorment evolucionar cap a un cubisme molt personal que tendeix cap a un cert fauvisme àgil i espontani. A nivell professional, va iniciar-se en el món de l'aquarel·la, per passar després a la pintura a l'oli. Pertany al grup de pintors de la coneguda Sala Parés. Durant l'any 1969 va pintar alguns paisatges a Cadaqués

Pintors Catalans (Francesc Bassols i Urpia)

1836 – 1885, Barcelona. Fou un comerciant barceloní de la segona meitat del segle XIX dedicat inicialment a la venda d'articles de dibuix i pintura que a poc a poc va evolucionar vers un establiment o casa d'art dedicada al negoci que actualment ocuparia qualsevol galeria d'art.
Com era habitual en aquella època, «les obres d'art eren generalment exhibides en els aparadors d'algunes botigues de marcs, com la de Josep Monter i la de Francesc Bassols. Així, el negoci inicial de "marcs i motllures" es va anar especialitzant cada vegada més fins a convertir-se en una sala d'exposicions d'art. Al costat del seu negoci al carrer d'Avinyó, el 1870 va obrir un segon negoci al mateix Carrer dels Escudillers prop de la sala Monter, el qual, segons la guia de Cornet i Mas del 1876 va anomenar com a "Galeria de cuadros al oleo modernos·. L'any 1876 s'hi realitzà l'exposició més important, de la qual se'n conserva el catàleg original: més de tres centenars de pintures, dibuixos i escultures d'artistes de l'època com ara Modest Urgell i Inglada i Joaquim Vayreda i Vila, entre d'altres.

Pintors Catalans (Gabriel Amat i Pagès)

Barcelona, 2 d'agost de 1899 – Barcelona, 26 de setembre de 1984. Fou un arquitecte, dibuixant, pintor i aquarel·lista català. Fill de Josep Amat i Aymar i de Joana Pagès Marcet, va ser el segon de quatre germans d’una família d’orígens rurals força benestant i molt relacionada amb l’art i la cultura. El seu germà Josep, el tercer, va ser també un pintor que va aconseguir un gran reconeixement.

Estudia arquitectura a la Universitat de Barcelona en una època en què la direcció de Lluís Domènech i Montaner, que en exercir-la entre 1905 i 1919 li va imprimir una marcada tendència als valors que aportava el modernisme. Acaba els estudis el juny del 1926, tot i que no va obtenir la titulació fins al 1929, va completar els estudis amb els de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Com a estudiant, ja destacava per la seva facilitat pel dibuix, havent obtingut el primer premi del Concurs de l’Associació Catalana d’Estudiants del 1922 i també aquest any obtingué el premi del Cercle de Sant Lluc al Saló Oficial de l’Exposició de Belles Arts de Barcelona.

Acabada la carrera comença a treballar com a arquitecte, però amb una dedicació molt irregular, ja que s’interessava més pel dibuix i per l’aquarel·la. Una de les seves aficions va ser l’espeleologia, havent fet moltes exploracions d'avencs en el Macís de Garraf fent costat juntament amb el seu germà Josep al seu cosí Rafael Amat Carreras, que com a enginyer comandava les expedicions. Fruit de les seves descobertes, avui alguns d'aquells avencs porten els seus noms.
També s’interessà molt per la navegació a vela. El 1932 rep el nomenament de patró d'embarcacions d'esbarjo. El 1939, just acabada la Guerra Civil, demana i se li concedeix un salva-conducte per anar a l’estranger a ampliar estudis de navegació amb grans velers El 1942 es va embarcar amb un pailebot que feia ruta comercial pel Mediterrani, per poder pintar escenes en navegació.
Com a arquitecte la seva obra es caracteritza per un cert estil neoclàssic. Potser el projecte més important que va abordar va ser el 1933, fent equip amb altres dos arquitectes més, que es presentaren al concurs d'avantprojectes convocat per l’ajuntament d’Alacant per la construcció d’una ciutat-jardí a la Platja de Sant Joan fins al cap d’Horta. El seu projecte no va resultar premiat, ja que va ser considerat massa ambiciós, però el jurat en l’acta del concurs recomanà a l’Ajuntament que adquirís els originals d'aquell avantprojecte per la seva qualitat tècnica i artística.

Tot i que sempre va anant fent alguns projectes constructius, des de les hores es dedicà cada vegada més intensament al dibuix i a l’aquarel·la. En les darreres etapes de la seva vida també es dedicà a la pintura al oli. El 1945 contrau matrimoni amb Rosa Guimerà, amb qui tindrà el seu fill Gabriel el 1946 i posteriorment la seva filla Mireia el 1948. Després de patir una embòlia que el deixà paralitzat els darrers anys de la seva vida, morí a Barcelona el 26 de setembre de 1984, i és enterrat al cementiri de Montjuïc.

Pintors Catalans (Pere Borrell del Caso)

Puigcerdà (Girona), circa 13 de desembre de 1835 – Barcelona, 16 de maig del 1910. Fou un pintor català. El seu pare, mort el 1849, era ebenista i va ensenyar l'ofici al seu fill, que va exercir-lo quan s'instal·là a Barcelona, per tal de poder pagar-se els estudis a l'Escola de Belles Arts. El 30 de maig de 1873 va casar-se a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona amb la seva deixebla Teresa Pla i Villalonga.

Tot i que establert a Barcelona, mantingué sempre la casa de Puigcerdà i esdevingué el gran pintor de la Cerdanya. Exponent militant del realisme, va tenir sempre, a part de la seva faceta de creador, una forta dimensió docent, que practicà a Barcelona des de la seva acadèmia particular. Va participar en nombroses exposicions col·lectives, singularment a Barcelona, però també a Madrid i a París. Gran retratista, sobri i directe, conreà també el paisatge, especialment de la Cerdanya, tot i que també va fer obra religiosa i costumista. És mundialment conegut pel seu quadre Fugint de la crítica (Madrid, col·lecció del Banco de España), magnífic exponent de trompe-l'oeil.
Entre els seus deixebles, als quals inculcà les excel·lències del realisme, figuren Romà Ribera, Joan Ferrer i Miró, Adrià Gual, Josep Maria Sert, Marià Pidelaserra, Pere Ysern, Xavier Nogués, i els seus mateixos fills Ramon i Juli Borrell i Pla. El seu nét Pere Borrell Bertran també fou pintor.

La seva obra Fugint de la crítica fou utilitzada com a cartell anunciador de la "Història de l'Art Català" d'Edicions 62 (1983); aparegué a la coberta del llibre catàleg d'una important exposició, Five Centuries of Trompe l'Oeil Painting, celebrada a la National Gallery of Art de Washington DC, l'any 2003. De febrer a març del 2010, va servir per a il·lustrar el cartell i el catàleg de l'exposició sobre l'art del trompe-l'oeil amb el títol: Täuschend echt [1] al Bucerius Kunst Forum d'Hamburg. A Catalunya, es poden trobar obres d'aquest artista al MNAC i també a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, per exemple el retrat de Lluís Cutchet i Font (1815 - 1892), entre d'altres.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Vilassar)

És una obra amb elements del monumentalisme academicista i del gòtic tardà de Vilassar de Dalt (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós; destaca per la seva marcada tendència al classicisme italianitzant. La construcció està formada per una nau central i dues laterals, de menys alçada, amb un petit creuer i cimbori de base polièdrica
Al conjunt sobresurt especialment la façana que té un frontó superior, pilastres adossades amb capitells corintis, nàrtex amb tres arcs de mig punt i columnetes clàssiques, similar a les "loggie" florentines del Renaixement i que tant d'èxit tingueren al noucentisme. Hi ha també alguns esgrafiats sobre la façana. Dins l'església ens trobem amb una decoració mural de Fidel Trias. A l'exterior, conserva alguns elements de la construcció anterior, com el portal lateral, del segle XVI.
El portal lateral és l'única part conservada de l'antiga església del segle XIV.[1] Tallat en pedra. Es manté fidel a l'esquema gòtic, malgrat que no va flanquejat per cap pinacle. Presenta arquivoltes a la part superior, formades a mig punt. Sobre el floró central hi ha un relleu esculpit d'un àngel. La línia de la imposta està esculpida amb petits relleus. Inicialment el timpà possiblement allotjava algun grup escultòric. És el tipus de portal més freqüent del primer terç del segle XVI, amb motllures als brancals

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Palafolls)

Església parroquial del nucli de població del mateix nom. S'hi arriba per una carretera (1 km.) que surt de la fita 683.6 de la carretera N-II. L'església de Sant Genís de Palafolls és d'una sola nau (coberta amb volta de canó) a la qual hi fou afegida una altra al costat nord i una capella al sud. A l'exterior del costat sud hi veiem arcuacions llombardes. La torre circular de defensa de la façana és gòtica i, l'absis pla -convertit en sagristia- té una finestreta. La porta principal del cantó oest és del segle XVI.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Tordera)

És una església del municipi de Tordera (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. La part baixa del campanar és d'estil preromànic, la part mitjana romànica del segle XI, i la part alta és un afegit d'estil gòtic del segle XVI. El dia de Sant Bartomeu apòstol del 1817 van acabar les obres de construcció de l'església, d'estic neoclàssic i façana barroca.
El cos és de tres naus, i té planta de creu llatina. La façana és llisa amb un important portal barroc al que s'accedeix per una escalinata, flanquejat per dues columnes. La cornisa és truncada, amb una fornícula que conté la imatge del patró. Dos balcons amb balustres, també ornen la façana. A l'interior, d'estil neoclàssic molt transformat, l'església contenia a principis del segle XX importants obres d'art, desaparegudes l'any 1936. A la part inferior del la torre del campanar hi ha les restes del primitiu edifici romànic amb l'arrencament de la volta ben visible. La torre és de planta quadrada de tres pisos. El primer presenta una finestra adovellada. El segon mostra finestres geminades separades per columnes amb capitells mensuliformes. I al darrer, d'estil gòtic trobem dos grans finestrals d'arcs apuntats. Totes les obertures es repeteixen a les quatre façanes. La coberta és piramidal

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Canyamars)

És l'església parroquial de Canyamars, municipi de Dosrius (Maresme), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'església parroquial de Sant Esteve de Canyamars és un edifici senzill. Està coronat per un característic campanar d'espadanya amb quatre finestrals allargats. A la mateixa façana hi ha la porta d'entrada, amb llinda i timpà d'arc de mig punt al damunt, amb relleus esculpits, i un òcul rodó. L'absis és poligonal i les finestres que il·luminen l'interior són esbiaixades.
Els murs són de pedra, amb aparell irregular excepte als angles i les obertures, que són fetes amb aparell gran i ben tallat. El timpà presenta un arc de mig punt, d'onze dovelles, i un fons de carreus. On descansa l'arc, hi ha petits motius esculturats. Són dues cares amb ulls aparentment tancats i emmarcades en cercle en una petita motllura. És curiós d'observar que el tipus de pedra utilitzada per esculpir aquestes dues cares és diferent a la utilitzada per fer la resta del portal, que és de granit. El timpà se situa damunt el portal, d'un estil que sintetitza el prototipus gòtic tardà, abundant al Maresme. La llinda recta està decorada amb feixos de columnetes. L'estat de conservació és notable.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu del Far)

És una església parroquial del municipi de Dosrius (Maresme) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'edifici actual data del segle XVI i és d'estil gòtic tardà. La façana principal, amb un cos sobresortit, és coronada per un massís campanar de torre quadrada amb dues obertures d'arc rodó. A sota hi ha la porta d'entrada, de llinda recta. La coberta és a dues aigües. La capçalera, exteriorment, és reforçada per diversos contraforts. Aquesta església forma un petit conjunt rural juntament amb la gran masia de Can Guinard.

L'Església és de nau única orientada de llevant a ponent. Presenta un absis de planta poligonal, amb contraforts laterals i a les arestes. Té dues capelles laterals adossades, a manera de creuer. La nau és coberta amb tres voltes per aresta gòtica, amb nervis de pedra granítica, i totes les claus de volta estan esculpides, igual que les mènsules d’arrencada dels nervis, les quals representen caps humans. La coberta de la nau és de teula àrab a dues vessants, acabades amb una senzilla imbricació de teula i maó. Les façanes són de paredat comú i arrebossades, i les zones angulars de grossos carreus ben tallats. És coronada per un campanar de planta quadrada, desplaçat cap a l’angle sud-oest, amb dues obertures en arc rebaixat a llevant i a ponent, on hi ha les campanes. El campanar té coberta plana, limitada per una barana amb merlets escalonats de pedra. A la façana principal hi ha una portada de brancals i llinda plana de pedra, protegida per guardapols, amb un rosetó a sobre.

Al costat sud, tancat per una reixa de ferro forjat, hi ha un reduït cementiri amb nínxols recolzats en el mur de l’església, organitzats en dues fileres de tres pisos. Al costat dels nínxols i perpendicular a la façana sud de l’església, hi ha un altar de pedra, orientat a ponent, protegit per una barbacana a dues aigües, feta amb bigues de fusta i teula àrab i amb una senzilla imbricació de teula. Sobre l’altar de pedra hi ha una creu de ferro forjat amb un roser que s’hi enfila fins a dalt; al centre de la creu, una corona d’espines, també de ferro forjat.
La paret de darrere de la creu està emmarcada per un esgrafiat a base d’un dibuix geomètric de fons blanc i incisions en color ocre terrós; al fons també hi ha estels. S’hi representa Déu en sa Majestat amb un colom volant al seu costat i, més avall, dos àngels porten una rosa i una llàntia respectivament.[2]
El frontal de l’altar té alguns relleus i inscripcions: a l’esquerra, la inscripció OBIT DEL SEMIER EN PERE BOSCH; al centre, emmarcada en un escut, la inscripció JHS; a la creta, la inscripció WY A 8 : DE DESEMBRE 1578. A la part dreta del peu de l’altar hi ha, en relleu, una creu de braços patents i iguals, com la de la clau de volta de l’interior de l’església. Al costat esquerre, la inscripció XPS (Crist en grec).
A terra, davant de l’altar i de les fileres de nín xols, hi ha la sepultura amb làpida del segon comte de Bell-lloc, amb la inscripció ARNALDO DE MERCADER DE ZUFÍA I SU ESPOSA LINA POZZALI CROTTI, CONDES DE BELLOCH, RIP, amb els escuts de les famílies corresponents entrellaçats. A la zona central del paviment de la nau hi ha una làpida de pedra de l’enterrament de MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS.

Pintors Catalans (Modest Urgell i Inglada)

Barcelona, 1839 - 1919 . També conegut sota el pseudònim de Katúfol, fou un pintor i autor teatral català, reconegut com a pintor tant internacionalment com nacionalment. Així ho proven les diverses exposicions a París, Brussel·les, Munic i altres llocs com Madrid, Olot, Girona i Barcelona. A part del reconeixement, en la seva etapa com a professor de paisatge a l'Escola de la Llotja influencia diversos artistes, entre els quals destaquen Pablo Picasso, Joan Miró i Hermen Anglada Camarasa.
La seva herència artística deixa molts paisatges, marines i esglésies combinades amb unes atmosferes melancòliques, que sempre ens indica la utilització dels colors i l'estat anímic del pintor. En les seves obres s'influencia de Joaquim Vayreda, els diferents moviments artístics de París, el Romanticisme i Edgar Allan Poe.

A més d'artista, fou actor i escriu obres sobre les seves vivències i les classes populars. Com a autor teatral no té tant èxit com la seva pintura però tot i així és admirat per Narcís Oller, l'il·lustre literat català. En les seves obres destaquen Turbonada (1870), Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898) entre d'altres.
Per últim, Modest Urgell fou fundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya que feia les seves reunions a la famosa Sala Parés. En aquest lloc, l'artista Barceloní mostrava la seva part més íntima. Els diferents amics que assistien a les reunions trobem en Enric Galwey que el defineix com una persona que explicava anècdotes interessants, casos graciosos i una persona totalment de l'època del romanticisme.

Pintors Catalans (Antoni Viladomat i Manalt)

Barcelona, 20 de març de 1678 - 22 de gener de 1755. Fou un pintor barroc català del segle XVIII. Antoni fou fill del daurador Salvador Viladomat i de Francesca Manalt. El seu pare, daurador, treballava sovint amb artistes de l'època realitzant diversos retaules, pel que Viladomat va estar en contacte des de ben petit amb el món artístic. Sembla que fou deixeble del berguedà Pasqual Bailon Savall durant tretze anys. El 15 de juny de 1693 s'incorpora al taller del pintor Joan Baptista Perramon, amb qui treballà fins a obtenir, als vint-i-quatre anys, el mestratge.
El 1698 decorà l'església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 pintà la capella de Sant Pau de la Casa de la Convalescència de Barcelona. També fou autor, entre moltes altres obres, del cicle de vint pintures sobre la vida de sant Francesc d'Assís per al convent de Sant Francesc de Barcelona, actualment exposades al MNAC gràcies a un dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

El 1714 morí la seva mare i el 1720 es casà amb Eulàlia Esmandi a la parròquia de Santa Maria del Pi. Viladomat va pintar algunes de les pintures de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró: els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis.
Fins fa poc, es pensava que era l'autor de totes les pintures i la decoració mural i de la volta d'aquesta capella: Francesc Miralpeix demostra a la seva tesi doctoral que l'atribució és incorrecta i que aquestes pintures i les del retaule es deuen a altres autors, entre ells Pere Pau Montaña i d'altres. Igualment, se li havien atribuït les pintures de la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, també a la basílica de Santa Maria, i que semblen ser de Joan Gallart en la seva totalitat.

Es troba enterrat a la capella de la Immaculada a l'església de Santa Maria del Pi a Barcelona. Està representat en una estàtua situada al passeig de Lluís Companys, davant del Parc de la Ciutadella de Barcelona, ciutat on s'anomenà el carrer Viladomat en honor seu. El seu retrat, obra d'Antoni Caba, fou un dels primers que s'incorporaren a la Galeria de Catalans Il·lustres (1872). Durant el 2011 el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya va confirmar que dues obres conservades al convent de les Carmelites Descalces de Lleida havien estat pintades pel mestre

Pintors Catalans (Manuel Tramulles i Roig)

Barcelona, 1715- 1791. Fou un reconegut pintor i gravador català del segle XVIII. El seu mèrit principal radica en haver sabut reflectir amb gran mestratge i simplicitat (igualment com alguns dels seus contemporanis, com Francisco de Goya) la vida acomodada de la societat burgesa. Va mantenir la docència artística a la ciutat de Barcelona durant més de 25 anys amb l’ajuda del seu germà Francesc, fins a l’establiment de l’Escola gratuïta de Disseny. Artista amb un gran ventall de treballs, composicions a l’oli, decoracions murals, miniatures, dibuixos, escenografies, disseny de retaules... que ens mostren el gust i les preferències estètiques de la Barcelona del moment. Al llarg de la seva vida va realitzar diverses obres de caràcter privat i públic, habitualment vinculades a l’església de la capital però també al de les poblacions perifèriques, Mataró, Olot, Tarragona, Girona... on també van cridar-lo per treballar. A diferència del seu germà qui va adquirir un estil propi, amb influències italianes i franceses, Manuel no va arribar a desenvolupar una personalitat artística pròpia. L’autor ens presenta un art efectista i desproveït de caràcter, que va fer decaure la qualitat de les seves obres, segons Alcolea.

El 27 de maig de 1742 va presentar la seva primera pintura per obtenir la llicència per pintar. Les tracta d’una pintura a l’oli amb Sant Joan Baptista. El mateix any va aconseguir el permís del Col·legi de Pintors de Barcelona i es va desvincular oficialment del seu mestre. No començarà a treballar en solitari però, fins al 1744, quan li encarreguen pintar vint escuts per el túmul i unes destrals per les exèquies de José de Francolí de Magarola. A partir d'aquest treball comença una fructífera via amb un llenguatge relacionat amb l’art funerari. El 1747 es torna a mencionar per la decoració mural de la volta de l’església i els costats de l’altar major de l'Hospital General de Santa Creu de Barcelona,

Serà denunciat per el Col·legi l’any 1750, ja que feien competència als mestres col·legiats. Manuel enviarà un memorial al marquès de Mina (Capità General del Principat), que els donarà permís per tenir deixebles i ajudants. El Col·legi, veient que assolia un major nombre d’encàrrecs en comparació als mestres col·legiats; ja que Manuel tenia una gran capacitat d'adaptació a les noves condicions del mercat que reflectia l’aparició de nous grups socials; decideixen publicà el 1754 una sentència que prohibia als pintors llicenciats tenir ajudants i deixebles, solució que va obligar als germans a fer-se mestres col·legiats. Amb quatre anys Manuel ja passar a ser el Mestre del Col·legi, al mateix temps que realitza el que es considera el primer retrat datat del pintor, l’efígie de l’escultor Lluís Bonifàs Sastre el 1756. És també durant aquest període que dissenyarà l’Acció de la Real Compañia de Comercio, una de les seves obres més reproduïdes (gravada per Ignasi Valls 1756). L’any 1758 junt amb el seu germà, intentaran fundar una Acadèmia de Belles Arts, amb idees semblants a les de Madrid però sense èxit. Al morir el pintor de la ciutat, Francesc Vives, Manuel és anomenat pintor oficial de Barcelona.

La seva etapa més prolífica va ser durant la dècada dels seixanta, quan realitza diverses escenografies per el Teatre Principal de Barcelona, substituint el seu germà que mor un any després. Durant les tres dècades següents, va rebre constants encàrrecs de famílies adinerades i de l’església. A partir d'aquell moment passarà a dirigir els muntatges de les òperes, i era consultat per a tota empresa artística de caràcter privat que tingués lloc a Barcelona. Serà també escenògraf titular del teatre de la Santa Creu[1](únic teatre que hi havia a Barcelona fins al 1835),  de 1760 fins a 1790, encàrrec concedit per el Marqués de Mina. Tramulles deixarà una sèrie de dibuixos amb escenes de costums que donen la visió de la Barcelona del darrer terç del s.XVIII, actualment a la Col·lecció Casellas, atribuïts durant molts anys a Antoni Casanovas.  Tenint en compte que va ser escenògraf durant molts anys, aquests apunts podrien ser coreografies o representacions. A més, en alguns d’ells podem veure escrits amb noms, com Maria de las Angustias, suposadament una actriu de l’època. Entre el 1760 i el 1762 va dirigir la construcció del retaule del Remei de l’església dels Trinitaris Calçats de Barcelona, pel que també pintarà sis quadres, perduts en la destrucció del convent.

Un altre dels seus encàrrecs serà dirigir la decoració al·legòrica per a un túmul funerari per a la reina Maria Amàlia de Saxònia, casada amb el rei Carles III el 1738) l’any 1761, ja que junt amb el seu germà, van guanyar el concurs de la traça del cenotafi en presentar una proposta que s'adequava tant a les regles arquitectòniques com a la naturalesa de l'acte. El 1766 se li va encarregar la decoració de la llotja del Marquès de la Mina amb motiu dels Balls de Màscara de la Casa de les Comèdies.

Encara que no hi ha cap referència documental, segurament Manuel va tenir una bona relació amb el capità general, el qual es va convertir en el seu mecenes i protector.

És al final dels anys seixanta quan va realitzar el Descendiment del Senyor i el Crist lligat a la columnes, realitzats a Barcelona però no es sap com van arribar a l’església de Nuestra Señora de los Milagros a Santa Fe, Argentina. També realitzarà la seva obra, segurament, més coneguda, la presa del canonicat de Carles III per la Catedral de Barcelona. El 1772 comença com treballar com a professor de dibuix per als alumnes de l’Escola Nàutica fins al 1776, època que transformarà alguns dels seus mètodes i hàbits de treball.  Aquests mateix any va treballar per l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona on va realitzar diverses intervencions que no s'han conservat.

El duc de Sessa el va contractar per la decoració de la nova casa familiar al carrer Ample de Barcelona. El juliol de 1772 van començar les obres, no sabem però quan va iniciar la seva intervenció, una de les més complexes i àmplies de la seva carrera.  El palau va ser ideat i construït per José Ribas i Margarit, Ramon Amadeu i Félix Llausas, el daurador Francisco Borràs i Pere Armet, van ser alguns dels artistes i artesans que van treballar juntament amb Manuel en aquesta residència. A mitjans dels anys setanta, tenia diversos projectes començats, tornant a realitzar retrats sobretot entre 1774 i 1775. També va treballar a la residència de Felip Mariano de Riques i Sabater al carrer Escudellers de Barcelona. També estava dirigint la decoració de la capella de la nova Llotja, finalitzada el 1776, on va treballar amb diversos artistes italians i valencians.
Després d'accedir al càrrec de Primer Cònsol pel Col·legi de Pintors, el 1781, la Catedral de Barcelona li encarrega les pintures de la capella de Sant Crist i el 1783 va dissenyar l’ornamentació del frontispici i la plaça de les Cases consistorials amb motiu del naixement dels infants del rei i de la pau amb Anglaterra, tot per encàrrec de l’Ajuntament.

En els últims anys de la seva vida, després de l’incendi de la Casa de les Comèdies, va realitzar la decoració interior del nou teatre. Posteriorment serà cridat per realitzar les pintures de l’entaulament de la cerimònia de proclamació del nou rei, Carles IV, així com un seguit de treballs entre els quals hi havia els retrats del monarca entre altres projectes que s’allarguen fins al 1790, any en què mor. Aquests projectes van ser el retrat del bisbe Eustaquio de Azara, i diversos treballs a Girona i Olot on col·labora amb Joan Panyó un dels seus deixebles. Un d'aquests va ser la decoració mural al creuer de l’església del Tura a Olot. Per últim, va realitzar la decoració mural de la capella de Sant Narcis a Girona. Obra que el 1922, Rafael Benet va atribuir a Joaquim Vayreda, però estudis posteriors van demostrar que es tractava del taller de Tramullas qui porta el projecta amb la col·laboració de Panyó i Bofill. Aquests treballs van incloure les pintures de l’arc de l’entrada, el sostre de la nau, la cúpula del cambril amb la Glòria de Sant Narcís i la volta de la capella amb la representació del seu martiri.

Podem destacar doncs a Manuel com un personatge que va ocupar un lloc central en el marc artístic barceloní durant la segona meitat del s.XVIII, pintor del seu propi temps, que es va saber adaptar al gust i a les exigències del mercat artístic.