És una església de Civit al municipi de Talavera (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És l'església parroquial situada dalt del turó del poble de Civit i aïllada de qualsevol construcció. L'edifici se'ns presenta amb una sola nau amb volta apuntada, capelles laterals i un campanar de planta quadrada situat a la capçalera. La teula de la nau és doble vessant; i a un vessant en ambdues capelles laterals. El seu campanar té una teulada a quatre vessants i presenta obertures d'ulls a totes les cares, destacant però, un treball més acurat, a la cara que dóna a la façana principal de l'església, amb obertura de doble ull d'arc de mig punt. L'accés a l'interior de l'església es fa a partir d'un porxo construït recentment, dins del qual es troba la seva porta d'accés. Aquesta porta presenta estructura d'arc de mig punt adovellat. Tota aquesta estructura que s'anteposa a l'edifici ve precedida per un camí, delimitat ambdós costats per murs, on hi ha integrades, en forma de decoració, dues esteles funeràries, molt erosionades.martes, 11 de febrero de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Coll)
És una església de Civit al municipi de Talavera (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És l'església parroquial situada dalt del turó del poble de Civit i aïllada de qualsevol construcció. L'edifici se'ns presenta amb una sola nau amb volta apuntada, capelles laterals i un campanar de planta quadrada situat a la capçalera. La teula de la nau és doble vessant; i a un vessant en ambdues capelles laterals. El seu campanar té una teulada a quatre vessants i presenta obertures d'ulls a totes les cares, destacant però, un treball més acurat, a la cara que dóna a la façana principal de l'església, amb obertura de doble ull d'arc de mig punt. L'accés a l'interior de l'església es fa a partir d'un porxo construït recentment, dins del qual es troba la seva porta d'accés. Aquesta porta presenta estructura d'arc de mig punt adovellat. Tota aquesta estructura que s'anteposa a l'edifici ve precedida per un camí, delimitat ambdós costats per murs, on hi ha integrades, en forma de decoració, dues esteles funeràries, molt erosionades.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Castell de Santa Maria)
És una església del nucli del Castell de Santa Maria, al municipi de Sant Guim de Freixenet (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església situada a l'entrada del poble, aïllada d'edificacions però perfectament integrada dins del seu nucli urbà. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, capçalera plana i coberta exterior a doble vessant amb ràfec de teula al voltant del seu perímetre. L'interior de l'església presenta una coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals.A la façana principal s'obre la porta d'accés adovellada, presentant a la clau un treball motllurat d'un escut en forma d'ametlla i una creu llatina. Per sobre d'aquesta porta, es disposa un petit òcul i corona la façana un campanar de paret de dos ulls amb coberta a doble vessant. A la façana sud, s'obre una finestra d'arc de mig punt monolítica, actualment mig paredada. A la façana est situada a la capçalera de l'edifici troben una obertura cruciforme, mig paredada. A la façana nord, sobresurt la sagristia de l'església. L'obra presenta un parament de carreus o carreuó irregular disposat regularment
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sanaüja)
La portalada principal està emmarcada per dues pilastres estriades adossades a la façana, per sobre de les quals hi ha una columna sobre podi amb el mateix tipus de decoració estriada, amb capitells d'ordre toscà, coronat per un entaulament amb frontó semicircular amb una fulla d'acant central. A banda i banda de la portalada trobem la presència de dos òculs per il·luminar el seu interior, juntament amb un rosetó motllurat situat al centre de la façana, acompanyat a la part superior per un finestral en forma de fornícula que antigament aixoplugava una figura de pedra de la Mare de Déu amb el Nen. A la dreta de la façana hi trobem adossada una font datada l'any 1959 mitjançant una inscripció, realitzada amb un estil historicista, amb formes circulars en forma de voluta.
La pica beneitera és de pedra i està situada a la paret esquerra de la nau central, a prop de l'entrada. La tassa és de forma semicircular i té en el centre un relleu, també semicircular. La perifèria de la tassa, igual que la del relleu, és acanalada, fent que els espais excavats de la mateixa amplada siguin iguals que els sobresortints. Descansa sobre una base rectangular llisa que a la vegada reposa sobre una mènsula, la qual té una decoració foliar en la part central i espiral en els seus dos costats. Tota la pica està adossada a la paret.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Rubinat)
És l'església parroquial de Rubinat, al municipi de Ribera d'Ondara (Segarra), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església de planta basilical amb tres naus cobertes amb volta de canó i teulada a doble vessant. Les naus es capçaven per tres absis semicirculars, dels quals l'únic que s'ha conservat és el del nord, que té la seva estructura original, on és present un fris continu d'articulacions sota ràfec de pedra, amb els timpanells monolítics, sobre una finestra de doble esqueixada situada a un nivell inferior. L'absis central va es va veure substituït per un cos rectangular que allotjava el cambril i la sagristia.Pintors Catalans (Mercè Huerta Busquets)
Figueres, 24 de desembre de 1929 - Girona, 21 de juliol de 2015. Fou una pintora catalana, de formació autodidacta. La seva obra pictòrica es va desenvolupar en totes les temàtiques destacant els paisatges, els interiors, les flors, els retrats, la figura humana a partir del model viu.
Era filla de Carlos Huerta Flores i de Rosa Busquets Bassach. Va tenir dues germanes més grans: Rosa Huerta Busquets (1918-2011) i Carmen Huerta Busquets (1919-1991). El seu pare i la seva mare, ambdós, eren telegrafistes i exercien la seva professió a Telègrafs de Figueres. La tasca professional dels pares la va portar a viure a Valls entre 1942 i 1958. I a continuació, a Girona, d’on ja no se'n va moure. En aquesta ciutat va conèixer el qui va ser el seu marit, l’advocat i periodista Narcís-Jordi Aragó i Masó. El matrimoni Aragó – Huerta va viure sempre a la casa Masó del carrer de les Ballesteries, actualment seu de la Fundació Rafael Masó, de la qual va ser presidenta d’honor.
Mercè Huerta va pintar sempre, des de ben petita. L’any 1941 va rebre les primeres classes de dibuix de part del professor Eduard Rodeja, a l’Institut Ramon Muntaner, de Figueres. Entre 1948 i 1950, a Valls, la seva professora va ser la italiana Rosa Màndoli, amb qui va aprendre a dibuixar del natural, a proporcionar els objectes, a representar-los amb la perspectiva correcta i fer-ne els detalls. De 1977 a 1979, va estudiar la teoria del color al taller del pintor Isidre Vicens, i el 1980 va assistir a les classes de dibuix i pintura a l’Estudi d’Art de Domènec Fita, a Girona. Després, va ser professora en aquest Estudi d’Art durant uns quants anys. L’any 1985 va obtenir per oposició la plaça de professora de dibuix i pintura, especialitat model a l’Escola Municipal d’Art de Girona, on va treballar fins 1994. Després, va seguir impartint cursos més curts en diferents espais com l’Escola Infantil La Farga, el Museu d’Art, el Palau de Caramany, a l’estudi Dolors Torró, al Centre Cívic Santa Eugènia.
Mercè Huerta va ser sobretot una artista autodidacta, ella mateixa considerava que el principal interès de la seva obra no era el resultat final sinó el procés seguit. Considerem que les seves predileccions van ser la figura humana i els paisatges. Va seguir una línia de simplificació i depuració, amb obres que potser sense arribar a l’abstracció total s’allunyaven de la figuració. Els colors de la seva paleta eren rosats, blaus, ataronjats, lilosos, verds, una gamma d’una remarcable qualitat poètica (Goday i Sala, 2016). Va realitzar un quarantena d’exposicions individuals i va participar en més de setanta de col·lectives.
Era filla de Carlos Huerta Flores i de Rosa Busquets Bassach. Va tenir dues germanes més grans: Rosa Huerta Busquets (1918-2011) i Carmen Huerta Busquets (1919-1991). El seu pare i la seva mare, ambdós, eren telegrafistes i exercien la seva professió a Telègrafs de Figueres. La tasca professional dels pares la va portar a viure a Valls entre 1942 i 1958. I a continuació, a Girona, d’on ja no se'n va moure. En aquesta ciutat va conèixer el qui va ser el seu marit, l’advocat i periodista Narcís-Jordi Aragó i Masó. El matrimoni Aragó – Huerta va viure sempre a la casa Masó del carrer de les Ballesteries, actualment seu de la Fundació Rafael Masó, de la qual va ser presidenta d’honor.
Mercè Huerta va pintar sempre, des de ben petita. L’any 1941 va rebre les primeres classes de dibuix de part del professor Eduard Rodeja, a l’Institut Ramon Muntaner, de Figueres. Entre 1948 i 1950, a Valls, la seva professora va ser la italiana Rosa Màndoli, amb qui va aprendre a dibuixar del natural, a proporcionar els objectes, a representar-los amb la perspectiva correcta i fer-ne els detalls. De 1977 a 1979, va estudiar la teoria del color al taller del pintor Isidre Vicens, i el 1980 va assistir a les classes de dibuix i pintura a l’Estudi d’Art de Domènec Fita, a Girona. Després, va ser professora en aquest Estudi d’Art durant uns quants anys. L’any 1985 va obtenir per oposició la plaça de professora de dibuix i pintura, especialitat model a l’Escola Municipal d’Art de Girona, on va treballar fins 1994. Després, va seguir impartint cursos més curts en diferents espais com l’Escola Infantil La Farga, el Museu d’Art, el Palau de Caramany, a l’estudi Dolors Torró, al Centre Cívic Santa Eugènia.
Mercè Huerta va ser sobretot una artista autodidacta, ella mateixa considerava que el principal interès de la seva obra no era el resultat final sinó el procés seguit. Considerem que les seves predileccions van ser la figura humana i els paisatges. Va seguir una línia de simplificació i depuració, amb obres que potser sense arribar a l’abstracció total s’allunyaven de la figuració. Els colors de la seva paleta eren rosats, blaus, ataronjats, lilosos, verds, una gamma d’una remarcable qualitat poètica (Goday i Sala, 2016). Va realitzar un quarantena d’exposicions individuals i va participar en més de setanta de col·lectives.
Pintors Catalans (Mateu Ortoneda)
Va ser un pintor català d'origen aragonés i situat a Tarragona durant el segle XV. Era germà de Pasqual Ortoneda.
Es conserva, signat per ell un tríptic de Santa Caterina d'Alexandria i un retaule de l'església de Solivella i un retaule del gremi de pagesos de Sant Llorenç (1419)
Es conserva, signat per ell un tríptic de Santa Caterina d'Alexandria i un retaule de l'església de Solivella i un retaule del gremi de pagesos de Sant Llorenç (1419)
Pintors Catalans (Soledad Martínez García)
Barcelona, 1901-1996. Fou una pintora catalana. La mare, que tocava el piano i pintava, morí quan ella només tenia 6 anys. El pare era un home d’idees lliberals, afrancesat i molt estudiós. Es va formar a Barcelona i a París, de la mà d'André Lothe i Othon Friez, ciutat on va néixer la seva passió per Cézanne.
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.
La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno.
L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia
Va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa Olga Sacharoff, entre les quals hi havia les pintores Marie Laurencin, Dagoussia, Ángeles Santos i Laura Albéniz, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder. Amb Sacharoff va passar un estiu a Eivissa l'any 1934. Igualment, a Barcelona va establir amistat amb els pintors Willy Roempier, Miquel Villà, Otto Lloyd (marit l'Olga Sacharoff), Pedro Flores, Paul Gauguin (nét del conegut Paul Gauguin), Sebastià Gasch, Enric Climent, Angel F. de Soto i Esteban Vicente.
La seva activitat expositiva està documentada sobretot als anys trenta a Barcelona. L'any 1930 va presentar a les Galeries Laietanes una exposició individual i, més endavant, ho faria també a les Galeries Syra en tres ocasions, dues l'any 1932 i una el 1935. Igualment, va formar part de diferents exposicions col·lectives, com L'exposició col·lectiva de pintura i escultura Nadal-Reis 1931-1932 que va organitzar la Sala Badrinas, o l'exposició inaugural de la temporada de les Galeries Syra el mateix 1932. En dues ocasions, com a mínim, va participar en l'Exposició de Primavera que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art al Palau Nacional de Montjuïc. L'any 1932 hi va presentar un oli titulat Noia i el 1935 s'hi van poder veure tres obres: Figura, Flors i Paisatge.
A causa de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París Mèxic, on va conèixer el pintor murcià Ramón Gaya i el segovià Eduardo Vicente, que van influir en la seva obra posterior. Sembla que va ser un membre molt actiu entre el grup d'intel·lectuals i artistes espanyols exiliats a aquest país, com els poetes Luis Cernuda, Juan Gil-Albert, José Bergamin, Tomás Segovia i el compositor, escriptor i pintor Salvador Moreno.
L'any 1990 la Galeria Foga2 de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica i el 2008 ho va fer el Museo Ramón Gaya de Múrcia
Pintors Catalans (Elvira Malagarriga i Ormart)
Barcelona, 1886 - 1938. Fou una pintora catalana pintora de retrats, paisatges i flors. Com la seva germana gran, Aurora (Barcelona, 1883-1938), estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, La Llotja, on fou alumna de Cristòfol Montserrat i rebé consells del mestre Léon Bonnat i del professor Ulpiano Checa. Per completar la seva formació, se n’anà a París, on residí 3 anys i assistí a les classes de l’Académie Julian dirigida per Jean-Paul Laurens, on es permetia a les dones estudiar el nu. A partir de 1907, decidí dedicar-se exclusivament a la pintura. A París concorregué a les exposicions del Saló i posteriorment marxà a Itàlia i a Madrid per conèixer els grans museus. A Florència, mentre estudiava pintura, exposà en el Saló d'aquesta ciutat.
A Barcelona, la primera exposició en què participà fou la col·lectiva del Sala Parés del juny de 1906. En el Cercle de Propietaris de Gràcia, el 1907, participà en l'Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents. A la Sala Parés exposà els anys 1912, 1915, 1916, 1918, 1919, 1924 i 1936. Es pot trobar una fotografia d'aquesta artista en el núm. 58 de la revista Feminal del 28/01/1912. En el núm. 104 del 28/11/1915 Joana Romeu, pseudònim de Carmen Karr, directora de la revista, lloava els seus nus, considerant-los el millor de la seva producció, cosa que podien afirmar les dones de Feminal després d’haver visitat el seu estudi del carrer de Provença de Barcelona. Possiblement no els va exposar perquè no es refiava de la moralitat de moltes persones de l’època que no haurien sabut apreciar-los.
El 1910 participà en el Gran Saló de París i el 1912 exposà a l’Associazione degli Artisti Italiani a Florència. Amb l’obra Grandmother’s Delight concorregué a la Panamà-Pacific International Exposition (Secció Internacional), celebrada el 1915 a San Francisco, Califòrnia, junt amb altres pintors catalans.
El 1916, a la mateixa Sala Parés, presentà una sèrie de retrats, entre els quals destacaren el del seu pare, el de la seva germana, el d’Apel·les Mestres (considerat per la crítica un dels millors) i el del procurador Lluís Guimat. La revista Feminal publicà una fotografia d'aquesta exposició en el número 109 i la seva directora comparà els seus retrats amb els de Lluïsa Vidal, afirmant que els seus pinzells tenien més de masculí que de femení “per sa fermesa i colorit”, expressà que la qualitat de seva pintura havia de servir per trencar d'una vegada per totes amb el tòpic de que les dones només eren capaces de pintar quadres de flors.També exposà al Salón Goya (1919), a les Galeries Dalmau (Exposició Inaugural del desembre de 1923 i individual el 1924) i a les Galeries Laietanes (1936).
A Barcelona l’artista intervingué en moltes exposicions i concursos col·lectius, com l’Exposició d’Art (1918 i 1919) organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions al Palau Municipal de Barcelona; a les de 1920, 1921 i 1922 celebrades en el Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella i a la de 1923 realitzada en el Palau de la Indústria. En la de 1918 hi presentà l'obra Frutas; l'any següent les obres Midinette i Roses; l'any 1921 l'obra titulada Vista de Barcelona: i l'any 1922 l'obra Retrat del meu pare.
Participà a Barcelona vista pels seus artistes, concurs celebrat en el Palau de les Arts Decoratives i organitzat pel Reial Cercle Artístic el 1930 i 1931. El 1936 participà en el Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents, celebrat a Barcelona (del 30/4 al 25/5), en el qual concorregué Enriqueta P. Benigani, entre altres artistes. Al Saló de la Tardor de 1938 presentà una natura morta i, el mateix any, concorregué a l’Exposició del dibuix i del gravat, tots dos actes organitzats per la Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya a la Sala d’Exposicions del Casal de la Cultura de Barcelona.
A Barcelona, la primera exposició en què participà fou la col·lectiva del Sala Parés del juny de 1906. En el Cercle de Propietaris de Gràcia, el 1907, participà en l'Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents. A la Sala Parés exposà els anys 1912, 1915, 1916, 1918, 1919, 1924 i 1936. Es pot trobar una fotografia d'aquesta artista en el núm. 58 de la revista Feminal del 28/01/1912. En el núm. 104 del 28/11/1915 Joana Romeu, pseudònim de Carmen Karr, directora de la revista, lloava els seus nus, considerant-los el millor de la seva producció, cosa que podien afirmar les dones de Feminal després d’haver visitat el seu estudi del carrer de Provença de Barcelona. Possiblement no els va exposar perquè no es refiava de la moralitat de moltes persones de l’època que no haurien sabut apreciar-los.
El 1910 participà en el Gran Saló de París i el 1912 exposà a l’Associazione degli Artisti Italiani a Florència. Amb l’obra Grandmother’s Delight concorregué a la Panamà-Pacific International Exposition (Secció Internacional), celebrada el 1915 a San Francisco, Califòrnia, junt amb altres pintors catalans.
El 1916, a la mateixa Sala Parés, presentà una sèrie de retrats, entre els quals destacaren el del seu pare, el de la seva germana, el d’Apel·les Mestres (considerat per la crítica un dels millors) i el del procurador Lluís Guimat. La revista Feminal publicà una fotografia d'aquesta exposició en el número 109 i la seva directora comparà els seus retrats amb els de Lluïsa Vidal, afirmant que els seus pinzells tenien més de masculí que de femení “per sa fermesa i colorit”, expressà que la qualitat de seva pintura havia de servir per trencar d'una vegada per totes amb el tòpic de que les dones només eren capaces de pintar quadres de flors.També exposà al Salón Goya (1919), a les Galeries Dalmau (Exposició Inaugural del desembre de 1923 i individual el 1924) i a les Galeries Laietanes (1936).
A Barcelona l’artista intervingué en moltes exposicions i concursos col·lectius, com l’Exposició d’Art (1918 i 1919) organitzada per la Junta Municipal d’Exposicions al Palau Municipal de Barcelona; a les de 1920, 1921 i 1922 celebrades en el Palau de Belles Arts del Parc de la Ciutadella i a la de 1923 realitzada en el Palau de la Indústria. En la de 1918 hi presentà l'obra Frutas; l'any següent les obres Midinette i Roses; l'any 1921 l'obra titulada Vista de Barcelona: i l'any 1922 l'obra Retrat del meu pare.
Participà a Barcelona vista pels seus artistes, concurs celebrat en el Palau de les Arts Decoratives i organitzat pel Reial Cercle Artístic el 1930 i 1931. El 1936 participà en el Primer Saló de l’Associació d’Artistes Independents, celebrat a Barcelona (del 30/4 al 25/5), en el qual concorregué Enriqueta P. Benigani, entre altres artistes. Al Saló de la Tardor de 1938 presentà una natura morta i, el mateix any, concorregué a l’Exposició del dibuix i del gravat, tots dos actes organitzats per la Junta d’Exposicions d’Art de Catalunya a la Sala d’Exposicions del Casal de la Cultura de Barcelona.
Pintors Catalans (Pintors Catalans)
Premià de Mar, 1968. Els seus orígens com a artista cal buscar-los en el taller de litografia del seu pare, Fulvio, en el qual va començar a treballar de molt jove. Allà, mentre aprenia l'ofici de la litografia i començava a desenvolupar les seves primeres pintures a l'oli, va entrar en contacte amb els artistes catalans més destacats de finals dels anys 80 i principis dels 90 com Josep Maria Subirachs, Francesc Artigau, Josep Pla-Narbona, Javier Montesol, Josep Guinovart, Jordi Alumà, Rafael Bartolozzi, Simó Buson, Montserrat Gudiol, Javier Mariscal, Perico Pastor o Joan Pere Viladecans. Amb aquestes influències, Lourenço, de formació autodidacta, va anar definint el seu estil creatiu i molt personal.
El 1991, Didier Lourenço va aconseguir el Premi Banc de Sabadell en el certamen de Pintura Jove de la Sala Parés. El guardó va comportar una exposició col·lectiva, sota el títol "7 Noves Realitats" a la Sala Vayreda de Barcelona, que va donar a conèixer el treball de l'artista premianenc a un bon nombre de galeristes de Catalunya. Un any després va realitzar la seva primera exposició en solitari. El guardó i la seva presència en exposicions van suposar un punt d'inflexió en la incipient carrera de Lourenço, que en 1995 es va establir en el seu propi estudi. En 1999, Lourenço va realitzar la seva primera exhibició a Madrid.
Els primers anys del segle xxi van servir perquè Didier Lourenço aconseguís reconeixement a nivell estatal, alhora que seguia cimentant el seu estil personal. A més, va ser l'època que va catapultar el pintor al mercat internacional gràcies a una de les empreses d'edició de pòsters d'art més importants del món, Winn-Devon.
Gràcies a aquesta empresa, els quadres de Didier Lourenço van ser reproduïts per a col·leccions de pòsters que es van vendre per tot el món. L'èxit del pintor no va passar desapercebut per a diverses galeries d'art als Estats Units (New York, Miami, Atlanta, Seattle, Los Angeles, Nashville) i altres punts del globus que van començar a interessar-se per la seva obra pictòrica original.
Didier Lourenço continua treballant en el seu taller de Premià de Mar (Barcelona) i exhibint la seva obra a tot el món, amb especial reconeixement durant els últims anys en països asiàtics com Corea del Sud, Singapur o Hong-Kong.
El 1991, Didier Lourenço va aconseguir el Premi Banc de Sabadell en el certamen de Pintura Jove de la Sala Parés. El guardó va comportar una exposició col·lectiva, sota el títol "7 Noves Realitats" a la Sala Vayreda de Barcelona, que va donar a conèixer el treball de l'artista premianenc a un bon nombre de galeristes de Catalunya. Un any després va realitzar la seva primera exposició en solitari. El guardó i la seva presència en exposicions van suposar un punt d'inflexió en la incipient carrera de Lourenço, que en 1995 es va establir en el seu propi estudi. En 1999, Lourenço va realitzar la seva primera exhibició a Madrid.
Els primers anys del segle xxi van servir perquè Didier Lourenço aconseguís reconeixement a nivell estatal, alhora que seguia cimentant el seu estil personal. A més, va ser l'època que va catapultar el pintor al mercat internacional gràcies a una de les empreses d'edició de pòsters d'art més importants del món, Winn-Devon.
Gràcies a aquesta empresa, els quadres de Didier Lourenço van ser reproduïts per a col·leccions de pòsters que es van vendre per tot el món. L'èxit del pintor no va passar desapercebut per a diverses galeries d'art als Estats Units (New York, Miami, Atlanta, Seattle, Los Angeles, Nashville) i altres punts del globus que van començar a interessar-se per la seva obra pictòrica original.
Didier Lourenço continua treballant en el seu taller de Premià de Mar (Barcelona) i exhibint la seva obra a tot el món, amb especial reconeixement durant els últims anys en països asiàtics com Corea del Sud, Singapur o Hong-Kong.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)