Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de Sasserra)

És una església del municipi de Sant Feliu Sasserra (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. L'actual edifici de l'església de Sant Feliu Sasserra, fet el 1581, fou construït en estil gòtic tardà. Tanmateix, es conserven algunes parts de l'edifici anterior: uns murs del segle xi i la portada romànica. Aquesta és estructurada per dues arquivoltes en degradació que reposen sobre una línia d'impostes, la qual és sostinguda per parelles de columnes amb capitells esculpits del segle XII. El 1881 s'hi afegí la capella del Santíssim, de la qual fa uns anys s'arranjà la façana

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Vilaramó)

És una església del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Esteve de la Vall de Vilaramó és una construcció romànica força modificada. D'una sola nau. Al mur de ponent hi ha una porta amb l'arquivolta. L'absis ha desaparegut. Adossada a la casa veïna, i modificada per la construcció posterior d'un campanar, l'església de Sant Esteve conserva però els seus elements bàsics d'estructura romànica. La porta amb ferramenta romànica d'aquesta església es conserva a la casa de la Vall de Vilaramó, degut al seu estat lamentable de conservació

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Figuera)

És una església romànica del mas Figuera de Castelltallat, al municipi de Sant Mateu de Bages (Bages), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós situat al fondal del vessant meridional de la serra de Castelltallat junt a la masia Figuera. Temple petitó que presenta una nau rectangular amb absis semicircular adossat a la masia Figuera. És una església fortificada amb un cos superior per damunt la nau que conserva els merlets i espitlleres pròpies de l'època de construcció.  El campanar de torre és posterior. Accés, pels peus de la nau, molt sorprenent, ja que és una escala encaixada. Les actuals campanes que té, són les originals de l'església de Sant Pere de Vilalta. Va ser restaurada a principis del segle XXI. Interiorment està molt arreglada.
La capella té uns Goigs dedicats que canten en una de les estrofes: "De tota la comarca venen, a vostra santa Capella, i a Figuera la tenen, per consol de tota aquella; per curar de tots dolors, vos prenen per advocat"

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Castellbell)

És una caseria i entitat de població del municipi de Castellbell i el Vilar, a la comarca del Bages. L'edifici està situat a la part occidental del terme en una petita serra, al peu del vessant nord de Montserrat, al marge dret del torrent de Cal Cileta, tributari de la riera de Marganell. La carretera local BV-1122 comunica Sant Cristòfol amb la carretera BV-1123, entre Marganell i el Burés. A través de pistes comunica amb les carreteres comarcals BP-1121 i BP-1103 entre Montserrat i Monistrol. Hi passa el sender de gran recorregut GR-4. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Es tracta d'una construcció típicament romànica, malgrat les modificacions que sofrí al llarg del temps i que amagaren la genuïnitat de l'antiga església. Avui, gràcies a les restauracions, ha recuperat la seva fesomia. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular situat al nord i no a sol naixent com és costum en aquestes construccions. Exteriorment l'absis és decorat amb arcuacions llombardes escarceres i lesenes. Al centre d'aquest s'obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada.
La nau és coberta amb un embigat de fusta, que es recolza sobre tres arcs diafragmes, de mig punt. Aquesta coberta es posà al descobert al repicar el sostre i esfondrar-se la fals volta. L'aparell és força regular i els carreus estan disposats en filades

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Crist del Guix)

És una capella romànica del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. És una capella d'una sola nau, amb un absis, a llevant, lleugerament arrodonit, però que no arriba a ser semicircular. Al mig d'aquest s'obre una finestreta de mig punt i de doble esqueixada. La teulada és a doble vessant i presenta una barbacana que envolta la construcció. Als laterals -sud i nord- hi ha dos contraforts força massissos, que reforcen l'edificació. A la cara nord sobresurt a l'exterior la sagristia. A migdia s'obre una porta d'estructura rectangular, amb una grossa llinda. A sobre d'aquesta hi ha una obertura quadrada, però parcialment tapiada, de forma que solament resta una obertura circular. En aquesta mateixa cara s'alça una petita espadanya molt deteriorada. L'aparell és obrat amb blocs de pedra molt irregulars, units amb argamassa. El parament presenta restes d'arrebossat. Es pot veure que la capella ha sofert algunes modificacions i ampliacions al llarg de la història. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Navarcles)

És una església del municipi de Navarcles (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici romànic constava d'una petita nau, amb un absis semicircular llis a llevant. Aquest presenta una finestra força descentrada, actualment cegada. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i s'obre directament a la nau. Aquesta era coberta amb volta de canó, però actualment està esfondrada. L'edifici fou recobert amb argamassa, en alguns llocs, però, s'ha desprès i es pot distingir un aparell fet amb blocs de pedra de mides desiguals col·locats en filades.

Posteriorment aquesta petita església fou allargada, de forma que la desproporció amplada-llargària es feu palesa. L'aparell d'aquesta part és obrat amb carreus de pedra quadrats i polits que contrasten amb els de la part més antiga. La porta d'accés es troba al mur de ponent i és l'element arquitectònic més destacable del temple. Sobre el portal, amb una arquivolta de mig punt, hi ha una petita espadanya d'un ull

 

Escultors Catalans (Joan Enrich)

Barcelona, 1743 - Barcelona, 1795. VEs tenen poques dades de la seva vida, a excepció que entre 1774 i 1776 va fer una estada a Roma. Va ser autor de la imatge de Nostra Senyora dels Àngels situada en una fornícula de la Casa de la Seda, de la Via Laietana, del 1763. És una escultura de pedra de 1,50 m d'altura, que representa a aquesta advocació mariana dempeus amb la mà dreta en el cor, amb diversos àngels als seus peus i coronada per una diadema d'estels.
El 1767 va fer el sepulcre per al marquès de la Mina a l'església de San Miguel del Port, destruït el 1936. El 1784 va construir la Font de Neptú, promoguda per Francisco González de Bassecourt i situada al costat de la Duana, en la ubicació de l'actual Estació de França. Representava al déu Neptú dempeus sobre uns dofins i un pedestal amb baixos relleus, enmig d'una tassa d'aigua. L'estàtua va ser destruïda a la revolta popular de 1843 i substituïda per una còpia efectuada per un picapedrer, fins que en 1877 la font va ser desmuntada; només es va conservar el baix relleu del pedestal, que es troba en el Museu d'Història de Barcelonaa ser un escultor català.

Escultors Catalans (Martín Díez de Liatzasolo)

Alkiza (Guipúscoa), c.1500 - Barcelona, 1583. És considerat un dels millors escultors del segle XVI. Va participar en la producció de diversos retaules, grups escultòrics i figures exemptes que demostren l'assimilació de les fórmules del renaixement italià juntament amb el llenguatge clàssic. Tot i que encara se li pot trobar un rastre de tradició medieval, no deixa de ser un dels artistes més representatius de l'època del Renaixement a Catalunya i sota la seva mirada es desenvolupa una important etapa de l'escultura catalana. També va ser perit de diverses obres d'art, no sense polèmica, que li causaren una certa mala fama. La seva principal producció es va desenvolupar a la ciutat de Barcelona.

Escultors Catalans (Antoni Canet)

Arquitecte i escultor català, representant del gòtic internacional. Es creu que el seu lloc de naixença va ser Barcelona.
Segons consta en el Llibre de l'Obra del cor de la catedral de Barcelona, on va participar al costat de Pere Sanglada, ja cobrava gairebé tant com el mestre, el que fa deduir que era un obrer ben qualificat. El seu primer treball a la catedral fou només de mig any, marxant per a treballar al portal del Mirador de la catedral de Mallorca, al voltant de l'any 1397, i a l'any següent estava novament treballant a la catedral de Barcelona prenent part en les decoracions de la capella del Baptisteri i a la porta d'entrada a la sala capitular des del claustre.
El 1409 rebia l'encàrrec de realitzar el sepulcre del bisbe Ramon d'Escales, mort l'any 1398, es concloïa dit treball el 1411. Els seus arguments per a la nau única a la catedral de Girona, van deure convèncer el capítol, car el van contractar per a dirigir les obres juntament amb Guillem Bofill. Hi va estar fins a l'any 1426 i són d'ell les dues claus de volta de la nau central. Va acceptar a la vegada d'altres encàrrecs, com el tabernacle per a l'església de Sant Domènec. 

Escultors Catalans (Joaquim Camps i Giralt)

Barcelona, 1951. Llicenciat en belles arts per la Universitat de Barcelona, de 1992 a 1996 fou professora a l'Escola d'Art i Disseny Deià i des de 1996 és professor a l'Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya. Com el seu avi, que va desenvolupar la major part de la seva obra en el districte de Gràcia, ha estat molt vinculat a aquest popular barri barceloní, on té dos de les seves obres: Rellotge de sol (1986), a la Plaça del Sol, i A Rovira i Trias (1990), a la plaça homònima. Encara que actualment viu en Llinars del Vallès, Camps es considera un «gracienc exiliat». Ha estat l'autor de la restauració escultòrica dels merlets del Col·legi de les Teresianes, de Antoni Gaudí. Precisament, una de les seves obres més conegudes és un homenatge al famós arquitecte, A Antoni Gaudí (1999), situada en una altra de les obres del geni modernista, el Porta i tanca de la Finca Miralles

Escultors Catalans (Faust Baratta i Rossi)

Carrara (Itàlia), 1832 - Barcelona, 27 de novembre de 1895. Va ser un escultor italià establert a Barcelona. Es formà a l'Acadèmia de Carrara amb Ferdinando Pelliccia. Va treballar en col·laboració amb el seu germà Àngel Baratta, que portava la part burocràtica del seu negoci i a la importació de marbre, mentre que Faust s'encarregava de la labor artística. Es va especialitzar principalment en escultura funerària. En 1842, encara a la seva ciutat natal, va guanyar un Concurs d'Invenció per la seva obra Mort de Catilina. Una de les seves primeres obres a Barcelona va ser la font de la plaça del Rei (1853), executada sobre un projecte de l'arquitecte Francesc Daniel Molina. Era d'estil neogòtic, amb una planta octogonal rematada per una agulla de pedra, per la qual cosa semblava més aviat un panteó funerari. Havia d'estar decorada amb unes al·legories dels rius de les quatre províncies catalanes en quatre dels seus costats, i en els altres quatre unes figures de lleons que llançarien aigua per la boca; no obstant això, finalment només es va realitzar el costat dedicat a Barcelona, decorat amb l'escut comtal. La font va desaparèixer en la reforma de la plaça efectuada entre 1931 i 1934.

Entre les seves obres més destacades es troba la Font del Geni Català (1856), al Pla de Palau (Barcelona), que va realitzar al costat de Francesc Daniel Molina i l'escultor Josep Anicet Santigosa. Es va construir en homenatge al marquès de Campo Sagrado, qui va fomentar l'arribada d'aigua procedent de Montcada en uns anys de forta sequera. Sobre un estany circular es troba un pedestal amb estàtues al·legòriques de les quatre províncies catalanes, mentre que les seves quatre boques d'aigua, amb forma de cap de lleó, representen els principals rius del Principat (l'Ebre, el Segre, el Ter i el Llobregat); sobre un pilar octogonal s'alça la figura del Geni Català, un jove nu amb ales que sosté un estel a la seva mà dreta, que representa el Progrés, i un palmell de la Victòria en l'esquerra. Baratta es va encarregar dels treballs en marbre, si bé no està del tot establerta l'autoria del Geni Català, que podria ser de Baratta o de Santigosa.

En 1860 va executar el pedestal del Monument a Fernando el Catòlic erigit a la plaça Reial, amb una escultura del monarca obra de Josep Piquer, que com que va ser realitzada en guix es va descompondre en un termini de tretze anys; va romandre durant uns anys el pedestal, que va ser retirat en 1868.
Entre les seves obres conservades també hi ha diversos panteons als cementiris del Poblenou i del Masnou. Va ser autor també del panteó de Juan Vias i Paloma al Cementiri de Poblenou (1873).
Va intervenir així mateix en la decoració del Saló de Cent de Barcelona (1854). A Madrid, realitzà elements decoratius per al teatre de la Zarzuela juntament amb Pagninucci. Va participar en l'Exposició Nacional de Belles Arts (1862) i a la Universal de París (1878)