És una església romànica de la població de Baltarga, municipi de Bellver de Cerdanya. La seva consagració la va portar a terme el bisbe d'Urgell Ingobert el 30 d'octubre de l'any 891, essent la seva possessió un domini disputat entre l'abadia de Cuixà i els comtes de Cerdanya. El dia de la consagració hi foren presents l'ardiaca Eufredari i altres clergues. L'església va ser dotada amb unes vinyes i amb un camp del comte Guifré I que marcava els límits d'un empriu.
lunes, 22 de noviembre de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Priorat de Banyeres)
El sarcòfag es troba a l'interior i davant la porta tapiada, i està sostingut per quatre columnes. Aquestes es componen d'un base que simbolitza una flor estesa d'una manera força esquemàtica i primitiva, un fust i un capitell, el qual presenta una decoració amb fulles de margalló, una flor de quatre pètals iguals amb un botó al centre, i un raïm a sota les fulles de margalló. La caixa sepulcral és de pedra i té una forma rectangular. Consta també d'una tapadora de pedra de dues vessants. Tant la caixa com la tapadora, són decorades per un seguit d'escuts en relleu, tots iguals, els quals contenen tres pals centellants damunt del camp, i són emmarcats per una sèrie d'arc ogivals.
Les rajoles del terra de les dues naus de l'ermita de Santa Maria del Priorat presenten un tipus d'enrajolat diferent al de la sagristia. Les rajoles tenen una forma quadrangular i unes dimensions aproximades de 30x30 cm. Totes elles presenten algun tipus d'incisió; ratlles verticals, ratlles corbes, mans gravades, etc.
L'arcosoli d'estil gòtic, es troba adossat a la paret que separa la segona nau de la sagristia i tocant a l'absis. És compost per un arc apuntat que dona pas a una cavitat. Hi ha un frontal decorat amb relleu que presenta una creu grega i dos florons laterals. Vorejant l'arc apuntat, hi ha una motllura de pedra la qual presenta una decoració amb flors de quatre fulles de forma lineal i senzilla.
El cadiratge de pedra està situat al voltant de la paret més antiga i sempre de cara a l'absis. Està fet de carreus de pedra decorada amb unes incisions, formant ratlles paral·leles. Destaca el seient del Prior, el qual fou construït aprofitant la motllura que forma l'arc toral de la nau per tal de fer un respatller. Té, a més, dos braços de forma corba totalment decorats amb ratlles verticals.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Santa Oliva)
La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre i una nau construïda possiblement entre els anys 1564 i 1569. En destaca la porta formada per dos arcs de mig punt en degradació resseguida per una motllura, que a més està emmarcada per un guardapols de forma rectangular.
Construïda amb carreus regulars. De la façana principal cal destacar la porta formada per una arquivolta que es recolza sobre dues columnes i dues pilastres amb motllura trencada a la línia d'impostes, des d'on arrenquen dos arcs de mig punt. Als peus de l'església hi ha una espitllera en forma de rosassa.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Segur)
L'església té una sola nau, coberta amb volta de creueria de dos trams i amb dos arcs torals apuntats. A la capçalera té dos absis semicirculars, un central i l'altre a la paret de migdia, decorats exteriorment mitjançant bandes verticals. La portalada, avui tapiada parcialment, és a la banda sud. Presenta uns arcs de mig punt amb tres arquivoltes que descansen sobre la línea d'impostes. Damunt la porta hi ha una finestra de mig punt espitllerada. Al costat esquerre es troba un potent contrafort. Les cobertes són de dues vessants i presenten restes d'un campanar de cadireta d'un sol ull
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Montmell)
Està situada a 713 m sobre el nivell del mar, tot dominant part de les comarques de l'Alt Camp i del Baix Penedès. Consta d'una nau central i una altra més petita, oberta posteriorment, al costat de tramuntana excavant la roca, separades per un pilar que sosté dos grans arcs de mig punt sobre els quals descansa la volta de canó. Destaca l'absis de forma semicircular, molt restaurat a l'exterior, però que es conserva perfectament a la part de dins. L'església no té cap decoració a l'interior, però a l'exterior s'hi observen una cornisa i diverses arcuacions i bandes llombardes
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Cunit)
L'església té tres absis orientats a sol ixent, coberts amb volta de quart d'esfera, amb una cúpula hemisfèrica a l'espai central que va ser reformada a començaments de segle XVII en carregar el campanar. L'absis de l'esquerra és tapat per l'antiga rectoria, el del mig és foradat per l'escala de la casa i el de la dreta està desfigurat per unes golfes que es construïren al damunt. Cada absis té tres finestres i és decorat per unes bandes verticals i una senzilla motllura llisa i horitzontal, on hi ha posades dues pedres amb dibuixos d'entrellaçats bastant matussers. Les parets són fetes amb pedres del país petites
Cineastes Catalans (Manuel Almiñana i Campabadal)
Barcelona, 1953. És un muntador i director de cinema català. Va ser nominat al premi Condor de Plata de l'associació de crítics de cinema de l'Argentina al millor muntatge per La memoria del agua (1992). De formació autodidacta, va començar el 1984 a fer col·laboracions a diferents pel·lícules com Los motivos de Berta de José Luis Guerin, El acto d'Hèctor Faver, i El vent del'illa de Gerardo Gormezano. Entre 1988 i 190 treballa com a muntador i ajudant de direcció al llargmetratge Innisfree de José Luis Guerin. El 1991 és muntador de La memòria del aguad'Hector Faver i el 1994 de Sombras paralelas de Gerardo Gormezano.
El 1995 dirigeix Terra cuita, documental de 60 minuts en línia. El 1996 fa de muntador i ajudant de direcció del llargmetratge Teen de sombras de José Luis Guerin. El 1999 va fer de director de fotografia del documental El olvido de la memoria d'Iñaki Elizalde, i de muntador del llargmetratge Invocación d'Hector Faver. Com a director ha realitzat alguns curts de ficció i animació, com ara Somni d'un dia (1984), El cotxe vell (1985), L'aranya (1987), Solstici (1981). L'any 2002 és director de fotografia del curtmetrage Alicia retratada de Pablo Garcia i el 2006 dirigeix el llargmetratge documental Aqua, el riu vermell. És professor de muntage al Centre d'estudis cinematogràfics de Catalunya des de 1996.
Cineastes Catalans (Albert Viñas Alcoz)
Barcelona, 1979. És un cineasta especialitzat en vídeo i cinema experimental, comissari d'arts visuals, docent i escriptor català, més conegut com Albert Alcoz. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona es doctorà en Teoria, Anàlisi i Documentació Cinematogràfica per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona l'any 2016 amb una tesi doctoral sobre el so i el cinema estructural. El seu treball se centra en la confluència entre les pràctiques fílmiques, les arts visuals i el so. Des de l'any 2005 realitza pel·lícules en formats fílmics com Super-8 o 16mm, algunes d'elles han estat distribuïdes per HAMACA. L’any 2013 inicia, juntament amb Alberto Cabrera Bernal, el projecte Angular, un segell editorial en DVD de cinema experimental internacional.
Alcoz ha format part de diverses plataformes audiovisuals lligades a la producció, l’exhibició i l’anàlisi cinematogràfic com són les webs Venusplutón! i Blogs&Docs, la revista Found Footage Magazine, el Laboratorio Reversible o els cicles de projeccions Amalgama, Cinema Anèmic i CRANC. A més, col·labora regularment amb HAMACA, Xcèntric, LOOP y A*Desk i escriu a diferents publicacions com la secció Cultura del diari La Vanguardia, entre altres. Des de maig de 2006 escriu a la web Visionary Film, sobre cinema d’avantguarda i cinema experimental actual. El seu primer llibre es titula Resonancias fílmicas. El sonido en el cine estructural (1960-1981) (Shangrila, 2017). Ha escrit també, altres llibres com Radicales y libres. 50 películas esenciales del cine experimental (UOC, 2019).
Des de l'any 2005, ha projectat els seus treballs en diversos indrets d'arreu del món, com per exemple a Anthology Film Arcihves de Nova York, la National Gallery de Dublín i a festivals com l'Experimental Film And Video Festival (EXiS) de Seül; també a exhibicions de Mèxic i Argentina o a Espanya (ARTIUM de Vitòria, Festival Punto de Vista de Pamplona, espai CaixaForum de Madrid, etc.).
Cineastes Catalans (Óscar Aibar)
Barcelona, 1967. És un director de cinema, guionista d'historieta, director de televisió i escriptor barceloní. Va començar treballant com a guionista d'historietes per a diverses editorials i revistes com Totem, Cimoc, 1984, El Víbora o Makoki, i més tard com a guionista i director de sèries i programes de diversos canals com TVE Canal+ o TV3, a més de videoclips i anuncis publicitaris. El 1995 comença els seus treballs com a director de cinema, dirigint fins ara cinc llargmetratges, un telefilme i tres curtmetratges, a més de publicar tres llibres
Llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona en l'especialitat d'Imatge, l'any 1991 afirmant que volia ser cineasta, però els seus professors li van dir que el sector estava en crisi i que no hauria de fer-ho, no obstant això va decidir seguir amb la seva idea. Des de 1986 fins a 1994 Óscar Aibar obté un gran reconeixement en els seus primers treballs com a guionista de còmics (on signa com Oscaraibar), publicant en revistes com Totem, Zona 84, Creepy, Cairo i El Víbora, entre altres, que li farien rebre diversos premis i publicant-se les seves obres a França i Itàlia.
En 1990 realitza la sèrie Atolladero Texas amb Miguel Ángel Martín per a la revista Makoki. S'introdueix després en l'audiovisual simultanejant la seva labor com a guionista i director de tv i videoclips amb el cinema. Després de la realització de tres curtmetratges, 600, la qual cosa va veure el jardiner i Chihuahua, estrena el 1995 una coproducció hispà-francesa titulada Atolladero que està basada en la historieta que havia dirigida cinc anys abans; el rodatge del qual es va fer en el desert dels Monegros en comptes d'en el de Tavernes com ell volia, una mica del que ell s'ha penedit públicament, i també en Tudela. Malgrat la duresa del rodatge, i de ser durament criticada per alguns, aconseguiria ser qualificada com alguns escriptors cinematogràfics com una pel·lícula de culte. Els més destacat del llargmetratge és l'aparició de Iggy Pop en el paper d'assassí.
Entre 1996 i 2000 dirigeix tots els videoclips de Loquillo, incloent el video del concerto Company de viatge, així com episodis per a la sèrie de la 1 Ni amb tu ni sense tu.
En el 2003 estrena Platillos volantes on aprofundeix en la complexa psicologia de dos personatges, addictes a la ufologia, inspirant-se en el fet real conegut com Els suïcidis de Terrassa, en la qual van participar gran part del repartiment de la seva anterior pel·lícula. Tres anys després realitza La màquina de ballar on narra els intents d'una variopinta colla per guanyar el concurs nacional del joc . Segueix el 2010 amb El gran Vázquez sobre la vida del historietista Manuel Vázquez Gallego, amb qui va treballar en Makoki, i amb el qual va fer una gran amistat quan el director tenia 19 anys. La pel·lícula va ser objecte de discrepàncies i afalacs per la seva elecció de Santiago Segura com a protagonista ( al que va respondre: «Ningú pot dir que Santiago Segura fa un treball que se sembli a qualsevol cosa de les quals ha dirigida abans»), però va obtenir estupendes crítiques i una bona recaptació en taquilla.
El 2012 estrena el llargmetratge El bosc, adaptació d'un ralato del prestigiós escriptor català Albert Sánchez Piñol. La pel·lícula obté un gran èxit de crítica i és seleccionada per alguns escriptors cinematogràfics com una de les millors de l'any.
Entre 2012 i 2013 se submergeix en l'adreça d'alguns capítols de la sèrie de TVE Cuéntame cómo pasó, aconseguint en ells un notable canvi en l'estil visual i obtenint un gran èxit d'audiència (en el seu últim capítol de la temporada 14 aconsegueix depassar els 5 milions d'espectadors fent-se amb el recórd de la temporada).
Com a escriptor ha publicat els llibres "La teva ment estén xecs que el teu cos no pot pagar" (Ed. Debat, 2002), que consisteix en un conjunt de contes humorístics sobre diferents temes, destaca el cinematogràfic, "Els menjadors de guix" (Ed. Cavall de Troia, 2005), que narra la història d'Ana una dona que té des dels 10 anys la mania de menjar guix, i "Making of" (Ed. Mondadori, 2008), en el qual mostrava la situació que va passar durant el rodatge del seu primer llargmetratge. El 2010 va realitzar el pròleg del llibre "By Vázquez: 80 anys del naixement d'un mite" (Ed. B, 2010) sobre el dibuixant Manuel Vázquez Gallego.
Cineastes Catalans (Roser Aguilar)
Barcelona, 1971. És una directora i guionista catalana. Es va llicenciar en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i es va graduar en Direcció de Cinema en la ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), formant part de la primera promoció de la nova escola de cinema. Es va especialitzar en Direcció i va completar els seus estudis amb cursos de guió amb Fernando Trueba i Joaquim Jordà, de direcció amb Bob McAndrew i Juan José Campanella i de fotografia amb Manolo Laguillo, Antonio Corral i Pepe Baeza.
Ha estat premiada amb el Premi Ojo Crítico de Cinema de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE). Va ser guardonada en 2008 amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d'"audiovisuals" per la seva pel·lícula El millor de mi, i amb el Premi Sant Jordi a la millor direcció novell 2008. El millor de mi, produïda per Escándalo Films (la productora vinculada a l'ESCAC) i protagonitzada per Marian Álvarez (Raquel), Juan Sanz (Tomás), Lluís Homar (Eduardo), Alberto Jiménez (Dr. Ferrer), Marieta Orozco (Silvia) i Carmen Machi (Carmen), ha estat la pel·lícula que la va donar a conèixer entre el públic. També ha estat guardonada amb múltiples premis internacionals, entre els quals va figurar en 2007 el Leopardo de plata (premi a la millor intèrpret) per a Marian Álvarez i nominada al Leopardo de Oro a la millor directora, en el Festival Internacional de Locarno, on va guanyar també el Boccalino D'Oro a la Millor Pel·lícula del festival, segons la Crítica Independent. En 2008 Schermi d'Amore di Verona va recollir el premi del públic, de la crítica i el premi especial del jurat, i en el Festival Cinema Llatí va rebre el Premi del Públic en Tuebingen i també a Stuttgart (Alemanya).
En 2017 estrena "Brava" una pel·lícula protagonitzada per Laia Marull sobre la violència sexual relatant la sensació de solitud, incomprensió i vergonya que turmenta a la víctima després de l'agressió. Va començar a escriure el seu guió en el 2009.[5] Va ser presentada al març en el Festival de Màlaga i va arribar a les sales al juliol de 2017
Cineastes Catalans (Eduard Sánchez Fàbregas)
Sallent, 15 de setembre de 1953. És un director i guionista amateur. De professió professor tècnic de Formació Professional, començà a fer pel·lícules el 1978 en un estil de cinema familiar, passant del gènere fantàstic al documental, després a l'animació amb Les joguines màgiques (1984) i finalment a la ficció.
Millorà la tècnica del rodatge al costat d'Andreu Riera Alonso, director professional. Rebé el primer premi amb Una història prop del cardener (1984, S-8 mm, 11'), concedit per l'Ajuntament de Cardona al millor documental de la vila. Suc de taronja (1985, S-8 mm, 5'), fantasia-animació guanyadora de diversos premis, marcà un abans i un després en la seva filmografia. Dels anys 1995 a 1997 és secretari de la Unió de Realitzadors Cinematogràfics de Girona. El curtmetratge Tresimés (2000) fou guardonat amb el segon premi al VII Festival Estatal de Vídeo de Calella. El 2002, l'Auditori Narcís de Carreras de La Caixa inicià un cicle de cinema i vídeo centrat en la seva filmografia.
Cineastes Catalans (Ramon Biadiu i Cuadrench)
Súria (Barcelona), 1907 - Barcelona, 1984. Fou un documentalista i pioner del cinema català. Biadiu fou un dels primers muntadors del cinema sonor i, també, iniciador de l'escola de documentalistes de l'època republicana. Més endavant, arribà a cap dels Estudis de doblatge MGM. Durant la Guerra Civil Espanyola treballà com a reporter per al Departament de Cinema de la Generalitat de Catalunya, i va participar activament, l'any 1936, en la creació de Laya Films, dirigida per Joan Castanyer, sota el patronatge del Comissariat de Propaganda, encapçalat per Jaume Miravitlles. L'activitat més important de Laya Films va ser la creació d'un noticiari setmanal en doble versió, catalana i castellana, en què es recollien els fets més rellevants de la vida política i cultural de la zona republicana. Biadiu va dirigir diversos documentals culturals.
Finalitzada la guerra, Biadiu va realitzar diversos curts, entre els quals destaca Taüll, primera cinta en color sobre l'art romànic català elaborada el 1949 sota els auspicis de la UNESCO. Ramon Biadiu va ser premiat per la Generalitat el 1982, en reconeixement a la seva destacada tasca especialitzada en el cinema.
En 1978 publica Petita història del cinema de la Generalitat (1932-1939), una obra que ha estat considerada de referència de la historiografia cinematogràfica catalana i que recull i comenta cadascuna de les setanta-quatre pel·lícules en les quals participà, amb diverses funcions, Ramon Biadiu, ja fora com a muntador, director o director de fotografia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)