Diari de Barcelona

Diari del matí, el més antic de l’Estat espanyol, que aparegué a Barcelona l’1 d’octubre de 1792.

Fou un periòdic conservador, catòlic, monàrquic i defensor dels interessos econòmics catalans. Durant una gran part del s. XIX representà plenament la burgesia catalana i fou el periòdic més influent del Principat. El seu creador fou el napolità Pere Pau Husson de Lapezaran, el qual aconseguí de Carles IV llicència per a publicar un diari semblant als que ja sortien a Madrid, València i Sevilla, i el permís municipal per a posar a la capçalera del diari l’escut de la ciutat de Barcelona. Publicava avisos i anuncis, indicacions meteorològiques, el moviment del port i les comunicacions, proclames oficials i notícies de l’estranger i era obert als més moderns corrents científics. Era redactat en castellà, però ja el 1793 publicà poesies en català referents a la Guerra Gran, i el 1796 hi acollí una interessant polèmica lingüística sobre ortografia catalana. Durant l’ocupació napoleònica, en el període d’oficialització del català aparegué amb el títol de Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya , a partir del 22 de març de 1810; era redactat a doble columna, en català i en francès. L’11 d’abril d’aquell mateix any i per remarcar el seu caràcter d’òrgan del govern, fou anomenat Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona . Fou castellanitzat l’1 de setembre en abandonar les autoritats napoleòniques la política catalanitzant, i l’escut imperial substituí el de Barcelona. El 28 de febrer de 1814 reprengué el nom originari. El darrer director d’aquesta etapa, l’afrancesat Joan Andreu Ygual, fou destituït pel general Copons, que atorgà la propietat del diari a Antoni Brusi i Mirabent el 6 de juny de 1814. Aquest inicià una nova etapa, la més important del diari, que per aquest motiu fou conegut amb el nom popular d' El Brusi . A partir del 1838, la nova etapa liberal coincidí amb la direcció d' Antoni Brusi i Ferrer, fill de l’anterior; el periòdic entrà en una etapa de plenitud, en millorar l’aspecte tècnic i prendre la direcció literària Joan Cortada i Sala, el qual hi portà l’esperit de la Renaixença, estimulà la restauració dels Jocs Florals (1859) i publicà en les seves planes les poesies que Joaquim Rubió i Ors signava com Lo Gaiter del Llobregat . Fou el primer diari barceloní que dedicà un espai al comentari dels concerts musicals, alguns signats per Pau Piferrer. Per aquest temps hi entrà com a redactor Joan Mañé i Flaquer, que n'esdevingué director (1867-1902) i féu del Diario de Barcelona l’òrgan conservador més important dels Països Catalans. Mañé portà al periòdic Manuel Duran i Bas, Joan Maragall, Josep Coll i Vehí i Estanislau Reynals, entre d’altres redactors. Amb el segle actual, s’inicià una certa decadència del periòdic, el qual deixà de representar els interessos polítics i econòmics catalans i es limità a servir una minoria cortesana i centralista. La davallada començà amb la negativa dels propietaris del periòdic a secundar el moviment de la Solidaritat Catalana (1906) (el director, Miquel dels Sants Oliver i els principals redactors abandonaren el periòdic) i continuà fins el 19 de juliol de 1936, que se n'empararen elements d’Estat Català, els quals el publicaren en català amb el títol de Diari de Barcelona . El propòsit era de publicar un diari amb el títol d' Estat Català (en sortí un sol número el 22 de juliol de 1936), però, per indicació de la Generalitat, des del dia 24 el títol fou Diari de Barcelona: Portaveu d’Estat Català , i es publicà fins el 22 de juliol de 1937, que un grup d’antics treballadors del periòdic formaren un comitè d’empresa per tal de reivindicar-ne la propietat i fer novament —sense reeixir en el pròposit— la publicació en castellà. Reprengué la publicació el 1940 (24 de novembre), novament en castellà i mantenint la numeració anterior al 19 de juliol de 1936. Durant uns quants anys es captà novament el favor del públic pel seu barcelonisme, per la fidelitat a la causa monàrquica i per la millor acollida que donava a les notícies aliades durant la Segona Guerra Mundial. Després, el tiratge disminuí considerablement. Des de l’abril del 1962 publicà, a càrrec de Josep Faulí, una pàgina setmanal dedicada a les lletres catalanes. Posteriorment publicà suplements dedicats a poblacions veïnes. En crisi des del 1973, féu fallida el 1980. Entre 1982-84 subsistí mitjançant fórmules autogestionàries i un tiratge curt, i el 1985 l’ajuntament de Barcelona n'adquirí la capçalera, que cedí al grup Zeta el 1986. Aquest en reprengué la publicació íntegrament en català el 1987, sota la direcció de Josep Pernau. El 1992 l’adquirí la Societat Emili i Carles Dalmau (ECD, SL), propietària també de La Mañana i el Nou Diari de Reus . A partir d’aquests tres diaris, des de l’abril del 1993 hom féu cinc edicions simultànies per a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Reus amb el nom de Nou Diari . Deixà de publicar-se el 1994. L’ajuntament de Barcelona adquirí de nou la propietat de la capçalera del diari, i el 1997 autoritzà la Universitat Pompeu Fabra a utilitzar-ne la capçalera com a nom de l’Aula d’Història del Periodisme. D’altra banda, el mateix ajuntament impulsà el 1998 la seva reaparició com a diari digital íntegrament en català. El diari, dirigit per Cristina Ribas, té la seu a les instal·lacions de Barcelona Televisió. 

Gazeta de Barcelona

Fou un periòdic setmanal publicat a Barcelona des de la fi del segle XVII. El 1641 era escrita en català i, almenys des del 1695, fins finals del XIX. Era editada per l’impressor Rafael Figueró. Publicada amb títols diversos, s’interrompé el 1714. El 1716 obtingué el privilegi d’edició Josep Teixidor, que la titulà Noticias de Diferentes Partes Venidas a Barcelona. Des del 1750 es titulà novament Gazeta. Des del 1763 la publicació fou continuada per Tomàs Piferrer i els seus successors. Al començament del segle XIX era bisetmanal; la seva publicació degué suspendre's amb motiu de la guerra del Francès. A mitjan segle XIX fou publicat un diari amb el nom de Gaceta de Barcelona (del 1853 al 1879).

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Montlleó)

És una església del poble de Montlleó, al municipi de Ribera d'Ondara (Segarra) protegida com a bé cultural d'interès local. Església situada a l'entrada del poble i presenta notables transformacions que van afectar l'estructura del primitiu temple. Es tracta d'un edifici de planta basilical, de tres naus cobertes amb volta de canó, menys un tram de la nau central que és de volta apuntada. La nau lateral sud està compartimentada per capelles cobertes amb voltes d'aresta. La separació entre les naus queda solucionada per tres arcs formers de mig punt, sustentats per dos pilars cruciformes, que malauradament tan sols es conserven els situats més a ponent. La primitiva capçalera de l'església tenia tres absis semicirculars. L'absis de la nau sud ha desaparegut i només es conserva l'arc presbiteral i les traces del seu perímetre. L'absis central ha vist alterada la seva estructura primitiva per la construcció d'un nou presbiteri, a principis del segle XX, i l'afegit d'una sagristia, actualment en ruïnes, a la part exterior. L'absis nord fou sobrealçat i només conserva romànica la part baixa del cilindre.

L'edifici presenta dos portes d'accés i que corresponen al temple primitiu. La principal amb estructura d'arc de mig punt i arquivolta, s'obre a la façana de ponent i conserva els batents de fusta amb una decoració feta de ferro forjat. La segona porta se situa a la façana nord i se'ns presenta d'arc de mig punt refós del parament i extradossat a una filada de lloses planes. L'edifici disposa de finestres de doble esqueixada, ambdós absis conservats de l'edifici, així com a la seva façana sud, i d'una obertura, a la façana de ponent. La presència de contraforts situats a la façana oest i sud de l'edifici, responen a la necessitat de restablir els seus problemes d'estabilitat.
El seu campanar s'alça a l'extrem de ponent de la nau nord i se'ns presenta en forma de prisma octogonal obert a quatre ulls d'arc de mig punt, amb l'escala d'accés a l'exterior de l'església. El seu parament exterior està realitzat amb carreus disposats amb filades a través presentant un treball més acurat als costats sud i oest que a la banda nord on la posició de l'aparell i l'estat d'erosió del mateix li donen un caràcter més primitiu.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de la Guàrdia Lada)

És una església del poble de la Guàrdia Lada, al municipi de Montoliu de Segarra (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església situada a la part alta del poble en una plaça i integrada dins del nucli medieval del poble. L'edifici se'ns presenta de planta rectangular, d'una nau amb llunetes segades, capçalera plana, capelles laterals i torre campanar adossada a un costat de la façana principal. També presenta l'edifici, un ràfec de teula i maó, al voltant del seu perímetre i coberta exterior a doble vessant.

A la façana principal s'obre la porta d'accés d'arc rebaixat motllurat, on ressalta una mènsula motllurada a la clau d'arc. Damunt d'aquesta se situa una petita obertura d'estructura quadrada, voltada per tres escultures integrades al parament de la façana. Resulta molt difícil poder identificar les imatges d'aquestes escultures, que presenten un estat de conservació molt erosionat, però sembla que dues d'aquestes corresponen a dos sants; un dels quals, el situat damunt de la finestra, seria peregrí, per la vestimenta que porta.
La torre campanar de planta quadrada i quatre ulls d'arc rebaixat s'adossa a un costat de la façana principal de l'edifici, trencant la visió total d'aquesta façana. A l'interior de l'edifici, destaquem la disposició d'una motllura situada a l'arrencada de la volta de canó, on surten els arcs formers que es recolzen en pilastres. L'obra presenta un parament paredat, on hi ha presència de carreus a les obertures de la façana principal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Magdalena de Cervera)

És una església gòtica del segle XIV situada als afores de la ciutat de Cervera, a la comarca de la Segarra. Aquesta està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Avui només resten algunes parets malmeses.
Del conjunt hospitalari avui només resten les ruïnes del temple de Santa Magdalena, edifici que testimonia la reedificació que tingué lloc a la segona meitat del segle XIV. Una donació del 1377 per a la renovació de l'església i la hipotètica intervenció de l'escultor Jordi de Déu, documentat a la vila a les darreries dels anys setanta, aporten més precisió a la cronologia de la construcció. Aquesta és d'una nau de tres trams i un absis poligonal amb contraforts. L'accés s'efectuava per un doble arc apuntat amb timpà que contenia, amb peanya i dosser, la desapareguda imatge de la santa titular, flanquejada a la llinda per dos escuts, amb un cérvol i els pals reials, elements del signe heràldic de Cervera. L'única coberta conservada és la de l'absis, en volta de creueria, del mateix tipus que la que degué tenir la nau. Aquesta, a mitjan segle XVIII, fou substituïda per un embigat que recolzava sobre els arcs transversal dels quals només subsisteix un. La mateixa reforma aixecà la part alta del frontis i uns rudimentària espadanya sobre l'entrada del presbiteri. Aquesta remodelació correspon a un intent de recuperar l'edifici, en decadència des del segle XV, encara que, com a institució benèfica, havia mantingut de manera molt irregular les seves funcions, si més no fins a finals del segle XVI.

L'únic element escultòric que conservava fins al 1963, en què fou robada, era la imatge de Santa Magdalena, atribuïda força versemblantment a Jordi de Déu per Duran i Sampere, estava decapitada des de les darreries del segle XIX, si bé els fragments de la seva testa es conserven encara al Museu i Arxiu Històric de Cervera, el qual és, des del 1935, propietari de les restes de l'església

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Montfalcó Murallat)

És una església a l'extrem de llevant de la vila closa de Montfalcó Murallat. Hi ha poques referències d'època medieval referents a la parròquia de Sant Pere. És possible que fos fundada poc després de la conquesta de Montfalcó per Bernat, comte de Berga a mitjans del segle XI, quan aquest fundà o amplià el Castell de Montfalcó. L'església formà part del bisbat d'Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona al final del segle XVI. La primera referència al temple del castell es troba a l'inventari dels béns de Guillem Ramon, comte de Cerdanya, a Montfalcó d'Oluja vers els anys 1068-95.

És un edifici molt transformat, i es fa difícil destriar els elements originals. La seva estructura és d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular. És capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau. La nau es troba desfigurada per l'obertura de capelles i altars als seus murs laterals, i l'absis és tancat per un envà que el converteix en sagristia. Als peus del temple hi ha un cor elevat. La porta s'obra a la façana de ponent, totalment envoltada pels edificis de la trama urbana del poble, que també amaguen les altres façanes de l'edifici, llevat de la façana absidal, que s'integra en el conjunt del perímetre murat de Montfalcó. La porta principal està realitzada amb arc de mig punt adovellat amb imposta i guardapols decorats amb motius geomètrics molt rudimentaris. Està totalment mancada d'ornamentació, amb l'aparell de petits carreus allargassats de pedra calcària de la zona. El campanar, posterior a la construcció de l'església, i utilitzat en un primer moment com a torre de defensa, és de planta quadrada, amb les cantonades en forma de xamfrà en el cos alt i acabat en una terrassa amb balustrada

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Martí de Llanera)

Es una església del municipi de Torà, a la comarca de la Segarra. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Església gòtica molt interessant, tot i el seu precari estat de conservació. És de nau única i presenta dos trams de volta de creueria, el presbiteri i un cor. Hi accedim a través d'un petit nàrtex situat a ponent que desemboca sota el cor, on podem apreciar les nervadures de la volta i els relleus heràldics que conté la clau. La nau és molt àmplia i queda interrompuda per tres capelles laterals adossades al mur de tramuntana i tres capelles més amb volta apuntada al mur de llevant, dues de les quals estan policromades amb escenes de la vida de la Verge i dels Sants. El presbiteri es troba en un estat ruïnós; amb tot i això, deixa entreveure la qualitat escultòrica de les claus i dels arrencaments de les nervadures. L'accés a l'església es fa a través d'una portada amb entaulament i un frontó partit, al centre del qual hi havia la imatge de Sant Martí, actualment desapareguda. Aquesta portada està flanquejada per dues pilastres amb relleus escultòrics interessants. A la llinda apareix la següent inscripció: "HC DOMVS DEI EST & PORTA C/ELI& CABITVR AVLADEI" i damunt d'aquesta s'obre un petit rosetó. Presenta també una torre de campanar que s'aixeca damunt de l'absis. Part del seu cos superior està destruït, però encara conserva dues finestres d'arc de mig punt a l'E. El seu estat de conservació és molt dolent, tot i que per fora la seva fisonomia no sembla tan malmesa.
El retaule de Sant Martí que presidia l'altar major fou traslladat a la parròquia de Sant Pere Màrtir de Peracamps. S'ha perdut el pedestal i la predel·la però la resta és en bon estat de conservació. El realitzà Joan Grau entorn de l'any 1651. 

 

Pintors Catalans (Joaquim Planella i Parera)

1804-1875. Fou un pintor català, vinculat a l'Escola de la Llotja, on va arribar a treballar com a professor. Va realitzar diverses exposicions a Barcelona, on va conrear els gèneres de temàtica religiosa i costumista, així com paisatges i marines, tot i que la seva especialitat van ser les pintures de flors. Es conserva obra seva a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Pintors Catalans (Lluïsa Botet i Mundi)

Cassà de la Selva (Girona), 2 de febrer de 1884 - València 1951. Va ser una pintora i gravadora catalana especialitzada en retrats i escenes costumistes. a estudiar a l’Escola Politècnica de Cassà de la Selva, on va ser alumna de Pilar Vilaret, i posteriorment va ampliar la seva formació artística a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid (Academia de San Fernando), on va entrar per oposició. En aquesta escola va ser alumna d’Emilio Sala i d'Antonio Muñoz Degrain en pintura i de Ricardo de los Ríos en gravat. En tres anys aconseguia el títol de professora de dibuix en les especialitats de pintura i gravat i per oposició obtenia dos premis en metàl·lic i tres medalles.

En fer divuit anys, el Centre Republicà de Cassà de la Selva li va comprar un retrat de Nicolás Salmerón per al seu saló biblioteca. Es va donar a conèixer amb una exposició individual a la Sala Parés de Barcelona l’any 1906, on va presentar cinc retrats i diversos paisatges que van rebre lloances. Un any després, va comparèixer a la I Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents que va organitzar el Círcol de Propietaris de Gràcia, a Barcelona. L’any 1908 va presentar la seva obra Gitana a l’Exposició Hispano-Francesa de Saragossa, amb la qual va rebre una menció honorífica. L’any 1910 va participar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, amb dos olis, ¡Ampáranos Dios mío! i Baile gitano, un autoretrat al pastel i tres gravats. Un any més tard va exposar a la mostra Internacional de Roma i a la VI Exposició Internacional d’Art que es va fer al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, on va presentar tres aiguaforts (El Jueves Santo en Cassá de la Selva, Autoretrato de Van Dyck i Busto de Viejo) i la pintura Gitanilla.
El 1912 va il·lustrar la novel·la Precocidad de Gualterio M. Seco i des del 1915 va guanyar per oposició la plaça de professora de dibuix geomètric i artístic a la Escuela de Adultas de Valencia. També a València, la van nomenar sòcia honorària del Círculo de Bellas Artes.
Entre les obres de l’exposició individual que el 1917 va presentar al Cercle de Belles Arts de València hi havia un retrat del seu pare que va ser molt elogiat.

L’any 1920 va participar en la primera edició del Salón Otoñal de Artistas Independientes de Madrid, organitzat per l’Asociación de Pintores y Escultores, que es va fer al Palacio de Exposiciones del Parque del Retiro i en el qual hi exposaren moltes artistes.1 Dos anys després tornava a participar en aquest Salón de Otoño i el 1926 va exposar en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid l’obra Goyesca.
Fora de Catalunya, va exposar amb èxit a Buenos Aires, Mèxic, Londres, Madrid i Bilbao, entre d’altres. La seva obra, ben reconeguda pel públic i pels experts, era lloada per una senzillesa aparent, amb un llenguatge sense exageracions ni convencionalismes, però amb una gran solidesa tècnica en tots els aspectes de la pintura, des de la composició i el dibuix fins a l’ús del color.
L’última noticia que es coneix de Lluïsa Botet és la seva participació en l’Exposició de Pintura de València de l’any 1936, organitzada per l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Va residir a València fins entrada la Guerra Civil

Pintors Catalans (Joan Voltes)

Alforja (Tarragona) 1433 - ¿?. Va ser un pintor que entre els anys 1453-1459 va ser un aprenent al taller de Jaume Huguet, aquest li pagava un sou que va començant sent de 6 florins l'any i va augmentar a 12 florins.

El 1453 el seu pare, anomenat Guillem, segons una escriptura otorgada davant el mossèn de Riudoms, va firmar amb el mestre Jaume Huguet el seu contracte d'aprenentatge, pel que l'obligava a servir sis anys al taller del pintor. El 1455, quan tenia 19 anys complerts, va renovar el contracte per quatre anys més

Pintors Catalans (Lluís Maria Güell i Cortina )

Vilafranca del Penedès 1909 - Barcelona, 22 de setembre de 2001) fou un pintor, docent i gestor cultural català. Va donar els primers passos com a artista a la seva Vilafranca natal, en els moviments avantguardistes del Penedès i a la revista Hèlix. En la seva obra va predominar el paisatgisme, amb preponderància dels grans celatges, tot i que també va destacar com a pintor de frescos i murals de temàtica religiosa, entre d’altres. Com a docent va ser professor de l’Escola de la Llotja de Barcelona i director de l’Escola Massana entre 1956 i 1976. El 1989 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.