Muntanyes de Catalunya (Puig, de Serra Gallinera)

O el Pic, és una muntanya de 2.663 metres que fa de límit dels termes comunals de Mentet i de Nyer, tots dos de la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord.

Es troba a la zona nord-occidental del terme de Mentet i al sud del de Pi de Conflent, a prop també del triterme amb Fontpedrosa. És al nord de Serra Gallinera. El Pic de Serra Gallinera està inclòs en la major part d'excursions de la zona occidental del Massís del Canigó.

Muntanyes de Catalunya (Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes)

És una muntanya que es troba en límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i de Naut Aran (Vall d'Aran). Està situada en el límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica.
El pic, de 2.671,4 m, situat al sud del Tuc de Ribereta i al nord del Port de Caldes, s'alça en el punt de confluència de la carenes que separen l'occidental Capçalera de Caldes de la Vall de Boí, de l'oriental Vall de Valarties: la que cap al nord limita amb la Ribèra de Ribereta i la que cap al sud ho fa amb el Circ de Colomèrs. Calen destacar, al voltant seu, l'Estany del Port de Caldes a l'oest i el Lac deth Pòrt de Caldes al sud-est.
La ruta normal parteix del Port de Caldes.

Muntanyes de Catalunya (Tuc de la Montanyeta)

O Pic de la Montanyeta, és una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici en Lleida.
El pic, de 2.674,8 metres, s'alça en el punt d'intersecció de les carenes que delimiten la Coma d'Amitges (E), la Vall de les Corticelles (N) i la Vall de Dellui (SO); amb el Bony de les Corticelles al nord, les Agulles de Dellui al nord-oest i les Pales de Cubieso al sud-est.
El punt habitual per atacar el pic és la collada que separa les valls de les Corticelles i la Coma d'Amitges. El Refugi d'Estany Llong és el punt de sortida comú dels camins de les dues valls que condueixen cap al coll.

Muntanyes de Catalunya (Agulla del Portarró)

És una muntanya que es troba en el terme municipal d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
El pic, de 2.675,1 metres, s'alça en la carena que separa la Coma dels Pescadors (O) i la Vall de Subenuix (E). Situat al nord del Coll Nord de Subenuix, és el guardià meridional del Portarró d'Espot, que es troba al seu nord-oest. El punt habitual per atacar el pic és el Portarró d'Espot. Per assolir aquest coll: el Refugi d'Estany Llong és el punt de sortida normal en el cas de la via per la Vall de Boí (Alta Ribagorça), i el Refugi Ernest Mallafré per fer-ho per la banda de la Vall d'Escrita (Espot, Pallars Sobirà).

Rius de Catalunya (Sénia)

De la Senia. Antigament anomenat riu d'Ulldecona, és un riu que discorre entre Catalunya al nord i el País Valencià al sud. Té 49 km de longitud i desemboca al mar Mediterrani. La seva desembocadura és el punt més meridional de Catalunya. Neix a les muntanyes dels Ports de Beseit, dins del terme municipal de la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat), a uns 1.200 metres d'altura s.n.m. Compta amb una conca hidràulica de 197,7 km² de superfície que abasta tant les comarques del Baix Maestrat (País Valencià) i el Montsià (Catalunya) recorrent una distància que no arriba als 50 quilòmetres.
Les aigües del riu de la Sénia s'acumulen posteriorment en l'embassament d'Ulldecona, situat també en el terme municipal de La Pobla de Benifassà. A partir d'aquí, el riu discorre per zones de forts pendents, la qual cosa li proporciona una elevada oxigenació, sent la vegetació molt abundant, tot contribuint a mantenir l'hàbitat de la vida piscícola.

Posteriorment, i abans d'arribar a la Sénia (municipi que dóna nom al riu), existeixen derivacions de cabal que abasteixen als regadius d'aquesta zona, unes 2.360 hectàrees. També aquí, el riu arriba a la frontera entre Catalunya i el País Valencià; a partir de llavors i fins a la seva desembocadura, el Sénia servirà de límit fronterer entre aquestes dues terres. A partir d'aquest punt la llera pràcticament no rep aportacions naturals i la qualitat de l'aigua empitjora de forma notable. Prop de la localitat d'Alcanar, el riu entra en la Plana de Vinaròs i la travessa fins a desembocar a sòl de Riu en la mar Mediterrània.

Rius de Catalunya (Segre)

És un riu de Catalunya, afluent de l'Ebre per l'esquerra. La conca comprèn territoris de tres estats: França, Andorra i Espanya (del llatí Sicoris Flumen; flumen = riu).
Neix al vessant occidental del Pic de Segre, al nord-oest del Coll d'Er, al nord del Pic Petit de Segre, al nord-est del Puigmal de Llo i al capdamunt -extrem de migdia- dels Clots del Segre, a l'Alta Cerdanya, en el terme comunal de Llo; desemboca, després de recórrer 265 quilòmetres, al riu Ebre, al seu pas per Mequinensa (Baix Cinca).

Al llarg d'aquest recorregut hi ha els embassaments d'Oliana, Rialb i Sant Llorenç de Montgai. En surten diversos canals i séquies de regadiu: el canal Segarra-Garrigues, el canal d'Urgell, amb les séquies corresponents: el canal de Balaguer, el canal de Seròs, etc. En els textos catalans medievals, escrits en llatí tardà, se l'anomena Ribo Sequere (a partir de l'any (815) o Flumen Secore (el 840).[1] Considerant-ne la longitud, el cabal i la conca, és el principal afluent de l'Ebre.A la fi dels anys 2010, s'hi han observat (essent una de les primeres vegades en terres mediterrànies) zones infectades pel julivert gegant, una espècie invasora que als rius d'Alemanya causa anualment uns deu milions d'euros de danys, ja que fomenta l'erosió

Rius de Catalunya (Ebre [II])

Tradicionalment, s'establia a la deu de Fontibre (del llatí Fontas Iberi, 'fonts de l'Ebre'), a Cantàbria, a 880 m d'altitud. Actualment es fixa a les fonts del riu Híjar, a la serra de Peña Labra, a Cantàbria, a 1.980 m (43°02′29″N 4°23′30″O / 43.04148333, -4.39154444), ja que l'aigua que brolla a Fontibre és una surgència de l'Híja
Entre d'altres, l'Ebre passa per Reinosa, Miranda de Ebro, Haro, Logronyo, Calahorra, Alfaro, Tudela, Alagó, Saragossa, Casp, Mequinensa, Faió, Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Móra d'Ebre, Miravet, Tivenys, Xerta, Aldover, Tortosa, Amposta, Sant Jaume d'Enveja i Deltebre. Al seu pas per terres de parla catalana dona nom a l'espai anomenat Terres de l'Ebre, unit per la parla (el tipus de català) i la història comuna vertebrada pel riu. L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de la Guerra Civil espanyola. Entre les localitats d'El Cortijo (La Rioja) i Assa (Àlaba) es troba el pont Mantible, un pont romà sobre el riu.
Desemboca al mar Mediterrani al Parc Natural del Delta de l'Ebre, que va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya, als termes municipals de Deltebre (riba nord, a la comarca del Baix Ebre) i Sant Jaume d'Enveja (riba sud, a la comarca del Montsià, tot plegat a Tarragona), formant un gran delta on l'Illa de Buda parteix el corrent en dos braços principals (gola Nord i de Migjorn). La desembocadura de l'Ebre s'anomena, precisament, les Goles de l'Ebre. El delta de l'Ebre és la zona humida més important de Catalunya i la seva superfície total és de 7.736 hectàrees.

L'Ebre pateix les seves crescudes més freqüents a l'estació freda, d'octubre a març, tot i que de vegades s'allarguen al tram final fins al maig; les d'estació freda solen estar lligades al règim pluvial oceànic, mentre que les primaverals són fruit de la fossa de les neus dels Pirineus. Els estiatges es produeixen a l'estiu: de juliol a octubre, a Miranda de Ebro i de finals d'agost i primers de setembre a Tortosa.

Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, el Tauste i, al tram final, els canals de la Dreta i l'Esquerra de l'Ebre, que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula pels embassaments de Mequinensa i Riba-roja. Aquests embassaments fan que actualment el delta de l'Ebre pateixi un fenomen de regressió, ja que aturen els sediments que haurien d'arribar a la desembocadura i, per tant, la mar va guanyant espai a la terra.
L'origen de la conca de l'Ebre va ser la formació dels Pirineus que va produir, en compensació, l'enfonsament de la vall de l'Ebre. Els principals massissos muntanyosos que la delimiten són els Pirineus, al nord, el sistema Ibèric, al sud, i els Pics d'Europa al seu naixement. Recull les aigües dels rius del vessant meridional dels Pirineus (Arga, Aragó, Gàllego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). La conca s'estén per part de les comunitats autònomes de Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó, Castella-La Manxa, País Valencià i Catalunya. També comprèn el Principat d'Andorra (445 km²) i petites parts de França (502 km², la major part a l'Alta Cerdanya).

Rius de Catalunya (Ebre [I])

És el segon riu més cabalós de la península Ibèrica després del Duero, i l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània. Neix al vessant sud de la serralada Cantàbrica, des d'on segueix una trajectòria ESE amb una longitud d'uns 930 km i 83.093 km² de conca fins a la Mediterrània, on desemboca formant un ample delta de 500 km².
El nom està plenament documentat en les fonts antigues com a Ἴβηρος i Ἴβηρ en llengua grega, i Hiberhus i Iberus en llengua llatina. Tanmateix el seu origen no és clar. La teoria més acceptada afirma que el nom deriva d'Iber, antic hidrònim utilitzat pels pobles ibers abans de l'arribada dels grecs, que també va ser portat per un altre riu al sud de la península (identificat amb el riu Tinto, a la província de Huelva) que hauria donat nom a la península Ibèrica (Ιβηρία en grec, Hiberia i Iberia en llatí) i als pobles ibers (Ἴβηροι en grec, Hiberi i Iberi en llatí). L'etimologia d'aquests hidrònims ha estat relacionada amb els mots bascs ibar ('ribera' o 'marge del riu') i ibai ('riu'), i seria compartida pels noms d'altres rius com l'Ibor (afluent del Tajo a Càceres) i l'Íbias (afluent del Navia a Astúries). Aquesta etimologia és avalada pel Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll.

Una altra etimologia més dubtosa planteja que el mot deriva del grec antic Έβρος, que significaria 'ample' i que fonèticament sona "ebros". Aquesta teoria es fonamenta explicant que aquesta hauria sigut la primera designació que van donar-hi els grecs quan van arribar a la costa occidental mediterrània, cap al 575 aC, i van veure els 345 metres d'amplada màxima de la desembocadura de l'Ebre. Així doncs, diu que originàriament el terme Iberia, usat per a designar la totalitat de la península, derivaria d'una deformació del terme grec arcaic que designa l''ample i extens'. Tanmateix, aquesta teoria topa amb el fet que el nom grec del riu era Ἴβηρος i Ἴβηρ, com s'ha assenyalat més amunt, i no "Έβρος", i que el mot grec per a "ample" era εὐρυς. En l'antiguitat sí que va existir un riu anomenat Έβρος, l'Hebros, l'actual Maritsa a Tràcia.

Partint de la teoria etimològica del mot, tant sigui la relacionada amb els ibers com amb els grecs, el que és clar és que amb l'arribada dels romans l'Ebre s'anomenà en llatí Hiberus Flumen. Històricament, també s'ha anomenat Ibruh en àrab, derivat del mateix origen incert.