Rius de Catalunya (Ebre [II])

Tradicionalment, s'establia a la deu de Fontibre (del llatí Fontas Iberi, 'fonts de l'Ebre'), a Cantàbria, a 880 m d'altitud. Actualment es fixa a les fonts del riu Híjar, a la serra de Peña Labra, a Cantàbria, a 1.980 m (43°02′29″N 4°23′30″O / 43.04148333, -4.39154444), ja que l'aigua que brolla a Fontibre és una surgència de l'Híja
Entre d'altres, l'Ebre passa per Reinosa, Miranda de Ebro, Haro, Logronyo, Calahorra, Alfaro, Tudela, Alagó, Saragossa, Casp, Mequinensa, Faió, Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Móra d'Ebre, Miravet, Tivenys, Xerta, Aldover, Tortosa, Amposta, Sant Jaume d'Enveja i Deltebre. Al seu pas per terres de parla catalana dona nom a l'espai anomenat Terres de l'Ebre, unit per la parla (el tipus de català) i la història comuna vertebrada pel riu. L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de la Guerra Civil espanyola. Entre les localitats d'El Cortijo (La Rioja) i Assa (Àlaba) es troba el pont Mantible, un pont romà sobre el riu.
Desemboca al mar Mediterrani al Parc Natural del Delta de l'Ebre, que va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya, als termes municipals de Deltebre (riba nord, a la comarca del Baix Ebre) i Sant Jaume d'Enveja (riba sud, a la comarca del Montsià, tot plegat a Tarragona), formant un gran delta on l'Illa de Buda parteix el corrent en dos braços principals (gola Nord i de Migjorn). La desembocadura de l'Ebre s'anomena, precisament, les Goles de l'Ebre. El delta de l'Ebre és la zona humida més important de Catalunya i la seva superfície total és de 7.736 hectàrees.

L'Ebre pateix les seves crescudes més freqüents a l'estació freda, d'octubre a març, tot i que de vegades s'allarguen al tram final fins al maig; les d'estació freda solen estar lligades al règim pluvial oceànic, mentre que les primaverals són fruit de la fossa de les neus dels Pirineus. Els estiatges es produeixen a l'estiu: de juliol a octubre, a Miranda de Ebro i de finals d'agost i primers de setembre a Tortosa.

Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, el Tauste i, al tram final, els canals de la Dreta i l'Esquerra de l'Ebre, que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula pels embassaments de Mequinensa i Riba-roja. Aquests embassaments fan que actualment el delta de l'Ebre pateixi un fenomen de regressió, ja que aturen els sediments que haurien d'arribar a la desembocadura i, per tant, la mar va guanyant espai a la terra.
L'origen de la conca de l'Ebre va ser la formació dels Pirineus que va produir, en compensació, l'enfonsament de la vall de l'Ebre. Els principals massissos muntanyosos que la delimiten són els Pirineus, al nord, el sistema Ibèric, al sud, i els Pics d'Europa al seu naixement. Recull les aigües dels rius del vessant meridional dels Pirineus (Arga, Aragó, Gàllego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). La conca s'estén per part de les comunitats autònomes de Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó, Castella-La Manxa, País Valencià i Catalunya. També comprèn el Principat d'Andorra (445 km²) i petites parts de França (502 km², la major part a l'Alta Cerdanya).