Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Asnurri)

És un monument del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós, originàriament romànic, d'una nau coberta amb volta de canó i amb capelles afegides. L'absis, amb tres finestres de doble esqueixada, és semicircular i es troba coronat per un petit campanar quadrat afegit. La portada s'obre a la façana W

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia d'Argolell)

És un monument del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Se situa en el nucli de població d'Argolell. Edifici romànic d'una nau, coberta a cel ras, amb absis semicircular sobrealçat. És una construcció rústega de pedres unides amb fang. La portada és adovellada i s'obre al mur N. El campanar, de planta quadrada, és d'època més tardana. Originàriament estava decorada, a l'interior, amb unes pintures murals les restes de les quals es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Agnès de la Farrera dels Llops)

És una església romànica del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós romànic d'una nau amb absis semicircular, el qual era il·luminat per dues finestres d'una sola esqueixada. La coberta era totalment esfondrada i s'ha restaurat. És una construcció rústega de pedres unides amb fang. Té la portada oberta al mur S i és adovellada. Hi ha una biga escairada encastada a l'absis que conserva decoració d'escuts de colors blau, vermell i negre.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Roc de la Farga de Moles)

És una església del municipi de les Valls de Valira, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És la mateixa església que Sant Miquel de Ponts, a l'antic nucli el de Ponts, ara la Farga de Moles, on hi havia una torre que vigilava el pas sobre la Valira, documentada al 940; des de 1004 va ser propietat del Monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Església d'una nau amb absis semicircular, actualment en ruïna total. Ha desaparegut la nau i només resten unes filades de l'absis, fetes amb carreus disposats en filades. A l'absis són visibles part de les arcuacions cegues o llombardes

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Somont)

És una església del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una nau i absis rodó amb dues finestres de doble esqueixada. La portada es troba a la façana S, però la primitiva era al mur N. L'església té uns goigs dedicats a sant Pere, editats el 1982, amb lletra de Josep Espar i música de mn. Albert Vives

 

Pintors Catalans (Miquel Viladrich Vila)

Torrelameu (Lleida), 1887 - Buenos Aires, Argentina, 1956. Fou un pintor català. La seva pintura és figurativa, d'un ingenuïsme volgut i refinat i sovint amb temàtica popular. En l'òrbita de l'anomenat simbolisme decadentista espanyol destaca la figura del pintor Miquel Viladrich, un els grans protagonistes de l'anomenada tradició pictòrica lleidatana. Nascut el 1887, de jove es relacionà amb el grup dels anomenats Heptantropos — grup heterodox i bohemi encapçalat per Paco Mercé—i col·laborà a les planes de les revistes satíriques Lo gat de famades i Poticracia. Becat per la Diputació de Lleida, començà la carrera d'arquitectura a Barcelona, que alternà amb la seva formació artística, tot i que aviat es decantà definitivament per la pintura. Es trasllada a Madrid l'any 1907, allí conegué al dibuixant Lluís Bagaria i al que seria el seu company inseparable, l'escultor Julio Antonio.
Ben aviat participarà de les tertúlies del Nuevo Café Levante, cenacle de la generació simbolista peninsular promoguda per Ricardo Baroja i Ramon M. del Valle-Inclán i establiria relacions fecundes amb importants noms de la literatura i del pensament espanyol com Ramón Gómez de la Serna o Pérez de Ayala.

L'any 1913 marxa a París i entra en contacte amb el pintor Anglada Camarasa i amb el mecenes Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America (Nova York), el principal centre difusor de la figura i l'obra de Viladrich arreu dels Estats Units. El seu treball, a mig camí entre el costumisme i l'estètica pròpia del simbolisme, és el resultat d'un afany viatger i d'una sorprenent capacitat d'impregnar la seva pintura dels diferents trets locals. Després de residir durant un cert temps a Fraga (el Baix Cinca). En el temps que va estar vivint a Fraga va pintar uns murals al Castell de la ciutat, així com a l'Ajuntament de Barcelona, al final de l'escala negra. Passarà tota la Guerra civil a Barcelona fins al 1940, any en què viatjarà a l'Argentina per a instal·lar-s'hi definitivament fins al dia de la seva mort. Al Museu de la Hispanic Society of Amèrica de Nova York s'hi troben al voltant d'uns quaranta quadres. També es conserva obra seva al Museu d'Art Jaume Morera, com la pintura a l'oli Zapatero moro (1933) o Les Hermètiques (1909)

Pintors Catalans (Joan-Pere Viladecans)

Barcelona, 1948. És un pintor català. Influït per Antoni Tàpies i Joan Brossa, s'inicià amb obres en les que combinava la pintura amb diversos objectes, barrejant tècniques, amb una pinzellada densa propera a la pintura matèrica. A cavall entre la figuració i l'abstracció, la seva obra se centra en la naturalesa, el temps i la vida. Combina empremtes o el collage d'elements reals amb signes precisos que cerquen un lirisme plàstic. La seva obra recent contrasta amb l'austeritat d'èpoques anteriors per l'ús de colors vius i intensos. S'ha expressat també amb environments, i ha conreat el cartellisme i el disseny. Exposà el 1967 al Cercle Artístic de Sant Lluc i, des de llavors, per tot el món

Pintors Catalans (Joan Vila i Casas)

Sabadell, 3 de juny de 1920 - Barcelona, 17 de gener de 2007. Fou un pintor, gravador, ceramista, escriptor i col·leccionista català, conegut com a Joan Vilacasas. Vilacasas és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l'any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d'un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l'aïllament empobridor que es patia al nostre país al llarg dels anys de la dura postguerra. Un cop allí, i després de connectar amb els artistes de l'avantguarda artística internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, primer fortament influït pels impressionistes i el cubisme picassià –dels quals es derivaria una figuració ingenuïsta profusament colorista– per a després, cap al 1953, realitzar les seves primeres obres abstractes.
És considerat un dels pintors catalans més destacats de l'abstracció dels anys 50. Com a pintor, les seves obres s'han exposat arreu del món i qualsevol suport era vàlid: una tela, el seu 600 o els objectes que trobava als encants. Com a escriptor, podem trobar en la seva obra literària: novel·les, teatre, guions per a la ràdio i per a la televisió

Pintors Catalans (Jordi Vila i Rufas)

Barcelona, 1924 - Barcelona, 12 de gener de 2011. Fou un pintor i retaulista català.  Cesc, es formà a l'escola Massana de Barcelona on després esdevingué professor (1952) fins a la seva jubilació (1989). Es dedicà en l'especialització de la pintura de retaules i murals i a la realització de vitralls religiosos. Com a retaulista és considerat una de les figures contemporànies cabdals a Catalunya, en renovà la tècnica partint de la tradició medieval i en difongué un nou estil i ús.
Exposà a Barcelona des del 1951 i en altres ciutats com: Nova York, Avinyó, París o Buenos Aires. Fou premiat a Chicago (1960) i al Primer Concurs Nacional d'Art de la Llar (1963). A la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar hi té pintats els retaules de Sant Isidre (1948), Mare de Déu del Carme (1949), Sagrat Cor (1950-1953) i Mare de Déu del Rose

Pintors Catalans (Joan Vila Puig)

Sant Quirze del Vallès (Barcelona), el 10 de novembre de 1890 - Bellaterra (Barcelona), el 6 de març de 1963. Fou un pintor paisatgista català.  La intervenció, però del pintor sabadellenc Joan Vila Cinca féu que, als 14 anys, anés a viure a Sabadell i es convertís en alumne seu per tal d'aprendre l'ofici de pintor decorador. Encara molt jove, figura entre els artistes que van participar a la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar l'any 1915 a l'antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat.

Entre el 1911 i el 1917 estudià a Llotja amb Modest Urgell i a l'Escola de Bells Oficis de Barcelona. El 1917 rebé una pensió de l'Ajuntament de Sabadell per estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Es cansà ben aviat dels professors -a excepció de Julio Romero de Torres- i es dedicà a fer còpies al Museu del Prado.
El 1919 va per primera vegada a París i coneix els preimpressionistes. El 1922 es casa amb Maria Codina Duran i viatja a Roma, on aprofundeix en el problema de la llum, en contacte amb els primitius i els renaixentistes.[3] En l'entremig va participar, els anys 1920 i 1922, en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid.

L'any 1924 va col·laborar amb algunes il·lustracions en l'Almanac de les Arts, en el qual es va reproduir en color un paisatge. L'any 1930 va participar en l'exposició Barcelona vista pels seus artistes, organitzada pel Reial Cercle Artístic, que es va fer al Palau d'Arts Decoratives de Barcelona, en la qual va presentar les obres Interior de l'Hostal de la Bona Sort (núm. cat. 133) i Plaça de Medinacelli (núm. cat. 135). Va formar part del grup dels Evolucionistes i al llarg de la seva trajectòria va fer nombroses exposicions a Granada, Sabadell, Barcelona, Girona i Reus, entre d'altres ciutats.