Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Jaume)

És una seu parroquial de Barcelona, situada al carrer de Ferran, número 28, de Barcelona. Ocupa l'església de l'antic convent de la Trinitat, que havia estat exclaustrada el 1835. L'església actual era la del convent dels Trinitaris, antiga església de la Trinitat, del segle XIV. L'església de Sant Jaume estava a prop, a la Plaça de Sant Jaume, des dels temps de l'arribada del cristianisme a Barcelona. Quan aquesta església va ser enderrocada el 1823, va traslladar-se la titularitat i la parròquia a l'edifici de la Trinitat, on encara és avui. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Santa Caterina)

Fou un convent dels dominics establert a Barcelona entre els segles XIII i XIX aproximadament en el que avui és el Mercat de Santa Caterina, al districte de Ciutat Vella, tot i que depassant-ne els límits. El temple acompanyat del convent fou un centre de formació dominicana i de devoció catòlica de primer ordre a la ciutat, essent comparable en les dimensions de la seva arquitectura a la mateixa catedral de Barcelona o a la de Santa Maria del Mar, d'existència coetània.

La majoria de descripcions històriques de l'edifici corresponen a finals de la primera meitat del s. XIX, fetes per Gaietà Barraquer i Roviralta, que al seu torn cita força treballs anteriors d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon i els dibuixos i alçats fets per Josep Casademunt, o les descripcions de Jaime Villanueva en els seus volums del "Santa Catalina: Recopilación y ampliación de los borradores de la monografia de la iglesia y claustro del derruido Convento de Padres Dominicos de Barcelona", algunes d'aquestes ressenyes històriques han estat contrastades per troballes arqueològiques que han vingut a completar l'evolució arquitectònica del complex patida durant els seus sis segles d'existència més enllà de la descripció dels darrers temps que en fan les fonts històriques. Una part dels seus vestigis són visibles a l'Espai MUHBA Santa Caterina del Museu d'Història de Barcelona

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Barcelona)

O també Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles xiii al xv al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana, d'estil neogòtic, és moderna (segle xix). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de la Mare de Déu de la Victòria)

És una església amb elements romànics i gòtics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a Barcelona. és una església amb elements romànics i gòtics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a Barcelona.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Basilica de la Mercé)

Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, coneguda simplement com a Basílica de la Mercè, és una església d'estil barroc a la plaça de la Mercè, al Barri Gòtic de Barcelona. Es va construir entre 1765 i 1775, obra de l'arquitecte català Josep Mas i Dordal. Està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona, i és una de les esglésies més representatives de la ciutat comtal

Pintors Catalans (Honorat Borrassà)

Girona, 1424 - 1457 fou un pintor català, membre de la família d'artistes Borrassà. Fill de Francesc Borrassà, Honorat fou un dels últims membres de l'obrador familiar. La seva germana, Caterina Borrassà, es va casar amb Joan Antigó, qui va continuar part de les feines de l'obrador. Ramón Solà I fou un dels deixebles del seu taller. Tant en les seves obres com en les Bernat Martorell es pot veure una influència conjunta.

Tot i no conservar-se moltes obres seves, la seva producció, conjuntament amb Joan Antigó, es troba ben documentada, i es va estendre des de Puigcerdà fins a Sant Feliu de Guíxols.

Algunes de les seves obres més conegudes són el retaule de Castelló d'Empúries, realitzat amb Antigó i una altres present a la col·lecció permanent del gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, també atribuïda a tots dos pintors, Sant Joan Baptista i sant Esteve, procedent del convent de sant Domènec de Puigcerdà.

El 2003, Francesc Ruiz i Quesada va atribuir a Antigó i Borrassà una Mare de Déu que va formar part d'una predel·la, avui al Metropolitan Museum of Art.

Pintors Catalans (Ferrer Bassa)

També documentat com Jaume Ferrer Bassa, (Les Gunyoles (?)  1285 – Barcelona, 1348) fou un pintor i miniaturista de la Corona d'Aragó, on va treballar de forma intensa per a la cort d'Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós.

Ferrer Bassa va abandonar la inicial influència francogòtica i, com altres pintors de la Corona d'Aragó, va rebre tant la influència de l'escola florentina com de l'escola senesa, després d'entrar en contacte amb aquests moviments durant una estada a Itàlia. Se'l considera, junt amb el seu fill Arnau, el fundador del principal obrador d'italianisme pictòric a Barcelona i arreu de la Corona d'Aragó, sota l'impuls àulic de la cort del rei d'Aragó.
Els historiadors de començament del segle XX el van anomenar el "Giotto català". Hi ha dades de la seva biografia a les ciutats de Saragossa i Barcelona entre els anys 1324 i 1348, quan es creu que va morir de pesta junt amb el seu fill i deixeble Arnau Bassa.

Pintors Catalans (Arnau Bassa)

També anomenat mestre de Sant Marc, (c. 1320- Barcelona, 1348). Pintor gòtic català, fill i deixeble del també pintor Ferrer Bassa, amb qui va col·laborar en nombrosos treballs i amb qui va compartir la incorporació de les influències de l'escola senesa a la Corona d'Aragó.

Introductor a la seva pintura d'elements procedents de l'escola d'Avinyó, encara que definitivament es va decantar pel gòtic italianitzant, sent un dels màxims exponents d'aquest gènere a Catalunya.
Va començar la seva formació a finals dels anys 1330 i es deuria incorporar al taller del seu pare cap a 1340, força abans d'aparèixer documentat el 23 de febrer de 1345 quan va signar un conveni junt amb el seu pare i una escriptura de reconeixement. El 10 de novembre de 1346 Ferrer Bassa li va atorgar poders, uns documents que permeten conèixer la seva majoria d'edat, que en aquella època es situava als 25 anys.

Pintors Catalans (Bertomeu Baró)

Va ser un pintor actiu a la ciutat de València, documentat entre 1468, quan cobra per unes pintures fetes per a la catedral, i 1480. El seu estil està dins del corrent flamenc, introduït per Lluís Dalmau, encara que Baró va estar influït en la seua última etapa per la pintura italiana del quattrocento.Només en són conegudes dues obres: La Mare de Déu de la Llet amb donant de l'església Arxiprestal d'Ademús i La Mare de Déu amb ángels i donants del Museu de Belles Arts de Bilbao, encara que provinent de Burjassot

Pintors Catalans (Joan Antigó)

1409-1452. També conegut com a mestre de Banyoles fou un pintor actiu a Catalunya durant el segle XV. Se'l relaciona amb la família Borrassà, on probablement fou un deixeble del taller familiar. És conegut per aquest nom de mestre de Banyoles degut al retaule de Nostra Senyora de l'Escala que hi ha al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Aquest retaule fou encarregat per l'abat Pau per 200 florins i té cinc cossos verticals, amb un espai buit al centre per a posar-hi la Mare de Déu. Els quatre cossos laterals mostren escenes de la vida de la Mare de Déu per ordre cronològic. Amb motiu de la celebració del 75è aniversari del MNAC, es va desmuntar temporalment per mostrar-ho al museu.
La seva primera obra documentada és la del retaule de Santa Caterina de la capella homònima de la Catedral de Girona, realitzat el 1432 amb la col·laboració probable de Jaume Borrassà i Francesc Borrassà II. També va finalitzar un retaule al castell dels Vilademany, que havia deixat inacabat Francesc Borrassà I en el moment de la seva mort.
El 1435 va realitzar un retaule dedicat a Sant Andreu per a l'església de Sant Gregori i un dedicat a Sant Roc per a la capella de l'església de Vilablareix. Més endavant, el 1442, realitzà un altre retaule per a l'església de Sant Maià de Montcal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna de Barcelona)

És una església i antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII, i situat al carrer de Santa Anna de Barcelona, prop de l'actual plaça de Catalunya. El conjunt dóna nom al barri de Santa Anna, un dels integrants del barri Gòtic. L'església romànica va ser declarada monument nacional l'any 1881 i ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional
La construcció de l'església va iniciar-se a mitjans del segle XII en el període romànic. El monestir fou edificat per l'arquitecte Ramon Amadeu, amb l'església col·legiata de Santa Anna. La construcció continuà durant els tres següents segles, ja en període gòtic.

Actualment es conserva l'estructura romànica original del temple, amb absis quadrat i planta de creu, coberts amb una volta de canó apuntada del segle XIII. La porta d'estil gòtic és de l'any 1300. En el segle XIV es va allargar la nau que ja fou coberta amb volta gòtica de creueria i en el segle XV es construí el cimbori. El cimbori va ser reconstruït en obra vista després de la guerra civil espanyola. La capella dels Perdons, del segle XIV, està situada a l'esquerra de l'absis. Cal destacar el sepulcre del cavaller Miquel de Boera, del segle XVI. La nova capella del Santíssim està decorada amb pintures de Pere Pruna i la capella dels Esportistes (1960-1963) amb pintures al fresc d'Ignasi Maria Serra i Goday

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Santa Àgata)

És un edifici gòtic de l'any 1302, situat a la plaça del Rei al centre del barri Gòtic barceloní. Actualment, el Saló del Tinell i la Capella de Santa Àgata formen part del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.La capella de Santa Àgata va ser construïda pel rei Jaume II d'Aragó i la seva esposa Blanca de Nàpols per tal que formés part del Palau Reial Major i substituir, així, l'antic oratori que hi havia a palau.

El mestre d'obres Bertran Riquer va ser l'encarregat de començar-ne la construcció. El projecte va ser continuat l'any 1316 per Jaume del Rei i més tard per Pere d'Olivera. La construcció va seguir sota el regnat de Pere el Cerimoniós, que va manar fer la capella de les Reines al petit creuer de l'església, i posteriorment el rei Martí I l'Humà va realitzar la capella que servia de baptisteri, als peus de la nau. La seva dedicació primitiva va ser en honor de Santa Maria, fins a l'any 1601, en què, atesa la custòdia de les relíquies de santa Àgata, el papat va emetre una butlla per al canvi d'advocació.
L'any 1835, la capella va formar part dels béns eclesiàstics afectats per la desamortització de Mendizábal i va ser destinada a diversos usos. El 1856 se'n va iniciar una restauració, dirigida per l'arquitecte Elies Rogent.
Des del 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari.
Posteriorment, durant la dècada de 1990, es va dur a terme una nova restauració pels arquitectes Jordi Casadevall i Alfred Pastor, que comportà obres a la coberta i al sostre, se'n va refer la il·luminació i es va dur a terme la consolidació del campanar

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Eulàlia de Pi)

És l'església parroquial de Pi, Bellver de Cerdanya (Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església construïda amb pedra, d'una nau capella laterals. Té una volta de canó apuntada amb llanterna. De la primitiva construcció en resten els murs laterals i la porta sud, no visible exteriorment. Té un reracor de fusta i una portalada allindada als peus amb la data de 1775, i amb òcul superior, orientat a ponent. També té una torre campanar de secció quadrada d'important dimensió en relació a l'església construïda amb pedra.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere d'Alp)

És una església d'Alp inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici força transformat, tot i que conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval. L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a construir diverses capelles.

La nau central no conserva la coberta original (volta de canó sostinguda per arcs torals), sinó una volta de llunetes. Les naus laterals són cobertes amb volta de canó de quart de cercle, reforçades per arcs torals semicirculars. L'aparell és de carreus irregulars, disposats en filades uniformes.
La porta d'accés, originàriament oberta al mur sud, es troba al mur de ponent. Tot i que exteriorment és molt transformada, també es correspon amb l'obra original i, de fet, és l'única obertura primitiva que conserva l'edifici. És d'arc de mig punt adovellat i amb dues arquivoltes disposades en degradació. Més amunt hi ha un òcul i sobre la línia de la cornisa s'alça un campanar de poca alçada, sobrealçat per una base de maó. Compta amb arcuacions de mig punt que allotgen les campanes i una coberta piramidal sobre cornisa de ràfec ample i motllurat.

L'edifici no conserva cap tipus d'ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals permeten considerar-lo com una obra plenament adscrita a les fórmules de l'arquitectura romànica inicial. De fet, degué constituir una de les obres més ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI.
Exteriorment, els laterals de la nau conserven diversos contraforts, fets de maçoneria com molts dels trams del murs laterals. Es conserven diverses finestres d'arc de mig punt, tot i que resten tapiades. La coberta de la nau és a dues vessants, recoberta de pissarra, i la del campanar és també de pissarra.

A l'interior, ran de l'arc presbiterial, es conserva un fragment de pintura mural on s'hi representa la imatge de sant Cristòfor (només en resta el bust) quan travessa el riu amb Jesús damunt les seves espatlles. Jesús Nen porta nimbe, beneeix amb la mà dreta mentre que l'esquerra la té recolzada sobre el cap del sant. Aquest sosté amb la mà dreta el bastó florit i amb l'esquerra aguanta al Nen. Ambdós són protegits per un arc apuntat i trilobat, tot definint un espai decorat amb estrelles. Per damunt de l'arc hi ha diversos escuts.
Tota l'escena devia fer una alçada considerable (més de 2 m), com és habitual en les representacions iconogràfiques d'aquest sant.

Pintors Catalans (Taller de Ribagorça)

fou un grup d'artistes presents durant el romànic a la zona de la Ribagorça. Les obres atribuïdes a l'anomenat Taller de Ribagorça (de localització imprecisa) formen un dels grups més homogenis de la pintura del segle XIII. Tot i que una d'elles, el Frontal de Gia, conté la signatura del pintor, Joan («Iohannes pintor me fecit»), poden observar-se diferents autors entre les peces. Donen personalitat al grup els fons i els marcs amb relleus d'estuc, que eren recoberts per fines làmines de plata o d'estany amb colradura (vernís groc), i la riquesa dels efectes cromàtics. La iconografia és orientada sovint als sants, i pren un sentit més narratiu i anecdòtic, que l'apropa al gòtic. Pertanyen igualment a aquest grup els frontals d'altar de Cardet (àmbit 4) i de Sant Climent de Taüll

Pintors Catalans (Mestre del Judici Final)

És un dels pintors romànics itinerants d'identitat desconeguda, així anomenats perquè la seva obra es reconeix en esglésies distants per la zona nord de Catalunya.
D'estil arcaïtzant, basa la seva obra a les miniatures catalanes del segle XI. Té un estil propi més rústic, amb menys recursos tècnics i no sembla relacionat amb la forma de treballar italo-bizantina. S'ignora el seu nom real, havent-se assignat el de Mestre del Judici Final per al·lusió a les pintures clau de les naus de l'església de Santa Maria de Taüll i dels absis laterals de l'església de Sant Climent de Taüll. Utilitza una gamma cromàtica de blanc, negre i terra. El seu dibuix més ben conservat és el de David triomfant sobre Goliat.[

Pintures de Santa Maria de Taüll
Aquest pintor va treballar també a l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (a la vall de la Noguera Pallaresa) i a Sunsín (Biescas), al nord de la província d'Osca, pertanyent al bisbat de Jaca. Aquestes pintures es guarden al Museu de Jaca.

Pintors Catalans (Mestre de Taüll)

És un pintor d'identitat desconeguda, considerat com el més gran dels pintors de murals del segle XII a Catalunya i un dels més importants pintors romànics d'Europa. La seva principal obra, d'on agafa el seu nom, és la de l'església de Sant Climent de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l'ús a l'època.
Es considera gairebé perfecta la seva manera d'articular els espais. Dibuixa les cares de les figures amb gran realisme i estilització. Utilitza en la seva gamma cromàtica dels colors carmí, blau i blanc. S'ha arribat a pensar que va portar des d'Itàlia, a més de les eines, els materials necessaris per al seu treball.

Gràcies a una pintada en una de les columnes de la nau, podem saber que el 10 de desembre de 1123 el bisbe Ramon de Roda va consagrar l'església de Taüll; i és molt probable que entrés en contacte amb aquest mestre, encarregant llavors la decoració del petit absis de la catedral de Roda d'Isàvena a Osca.
Les pintures de la capella major de Santa Maria de Taüll tenen prou afinitat amb les de Sant Climent, l'artista havia de ser del cercle del Mestre de Taüll, encara que el seu treball és menys genial i amb una gamma cromàtica menys rica en matisos.

Llacs de Catalunya (Estanys de Tumeneia)

Són dos llacs d'origen glacial pràcticament a tocar l'un de l'altre al terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Ambdós són a la Capçalera de Caldes, a penes separats un centenar de metres, drenen pels seus extrems sud-orientals a dos barrancs que baixen cap al Barranc de les Llastres. Al seu voltant hi ha el Tuc de Roques Negres (SO), el Pa de Sucre (O) i la Serra de Tumeneia (N). L'Estany de Tumeneia de Dalt és a 2.320 m. d'altitud i té una superfície de 13,4 hectàrees. L'Estany de Tumeneia de Baix és a 2.285 m. d'altitud, té una superfície de 3,2 hectàrees i 16,5 metres de fondària màxima. Hi ha diverses rutes d'aproximació. Les habituals són:

- Sortint des del Refugi Joan Ventosa i Calvell, via la riba meridional de l'Estany de Travessani.
- O des del Pletiu de Riumalo, pels barrancs de les Llastres i de l'Estany de Tumeneia de Dalt

Llacs de Catalunya (Estany de Travessani)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. "Travessani deriva del basc "ata-be-atz-andi", 'la gran penya sota el port' (referint-se al port de Colomers), o bé d'"arte-baso-andi", 'entre grans precipicis'"
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.247 metres d'altitud, a la capçalera de Caldes i té una superfície d'11,3 hectàrees. Rep les aigües de: l'estany de Monges (N), l'estany de Mangades (NNE) i l'estany Clot (NE). Drena cap al més occidental dels estanyets del Pletiu de Travessani (S), que alhora ho fa a l'estany Negre (S).
Des dels seus voltants es pot gaudir de les impressionants vistes del pic de Travessani i lesAgulles de Travessani a l'est, dels pics de Comalespada al sud, del massís del Besiberri al sud-oest, de la Punta d'Harlé, el Pa de Sucre i la serra de Tumeneia a l'oest, i del Montardo al nord. Molt a prop, al sud, està situat el refugi Joan Ventosa i Calvell.

Llacs de Catalunya (Estany del Port de Caldes)

L'Estany del Port de Caldes és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.412 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes. Drena cap a l'Estany de Mangades (SO). Cal remarcar al seu voltant: l'Estany de Monges (O), les Agulhes deth Pòrt (N), el Tuc de Ribereta (E), el Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes (E), el Port de Caldes (E) i el Tuc deth Pòrt de Caldes (SE) i l'Estany de Mangades (SO).
- La ruta més habitual és el camí que sortint del Refugi Joan Ventosa i Calvell que, passant entre els estanys de Travessani i Clot, porta a l'Estany de Mangades.
- El punt mitjà del tram del GR 11.18, que coincidint amb el tram de l'etapa de la travessa Carros de Foc que uneix els refugis de la Restanca i de Colomèrs: passa a tocar del desguas del estany.

Llacs de Catalunya (Estany Negre)

També anomenat Negre de Caldes, és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac, d'origen glacial, està situat a 2.134[1] metres d'altitud, dins la Capçalera de Caldes, a l'entrada de la Vall de Colieto. Té una superfície de 9 hectàrees i 35 metres de fondària màxima. Rep les aigües del Estany de Colieto (E) i drena pel Riuet d'Estany Negre (O).
L’estany descansa als peus de les imponents parets de l’obaga del Pics de Comalespada (S) i de les Agulles de Travessani (NE). Al nord-est, damunt de les escarpades parets s’aixeca el sobre l'estany, es troba el Refugi Joan Ventosa i Calvell; sent el punt d’entrada a la Vall de Colieto, que s'obre cap a l'est; des d'aquest punt es pot gaudir de les impressionants vistes del Massís del Besiberri.

La ruta més habitual es la que procedent de la Presa de Cavallers, pel Pletiu de Riumalo, el Barranc de les Llastres i Pas de l'Osso, també porta al Refugi Joan Ventosa i Calvell.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Domènec de Puigcerdà)

És una església gòtica de Puigcerdà (Baixa Cerdanya) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església, originàriament del segle XV, ha sofert diverses transformacions al llarg dels anys. La darrera fou la realitzada a partir de finals de la guerra civil del 1936. Consta d'una nau central amb quatre capelles a cada costat, presbiteri i, als peus, cor d'obra. La coberta a dues vessants està constituïda per arcs de diafragma apuntats i revestida interiorment per unes peces ceràmiques ornamentades entrebigats.

Es conserva en bon estat la portada gòtica del segle XV de pedra i marbre. Són interessants els vitralls de les capelles laterals i sota cor, així com diverses pintures murals i retaules. Al seu interior es pot contemplar un grup escultòric de la Sagrada Família, del segle XX, i una imatge de la Immaculada que forma part d'un retaule neogòtic. Trobem també a la capella del convent pintures murals de Sant Pere Màrtir del segle XIV (1330-1340) d'estil franco-gòtic atribuït a Guillem de Manresa, pintures murals amb escenes de la Predicació del segle XIV (1330-1340) del mateix estil i autor, pintures murals del Calvari (profecia de Simeó) del segle XIV (1362) també de Guillem de Manresa. A l'altar major trobem pintures murals de Sant Domènech del segle XX

Esglésies gòtiques de Catalunya (Nostra Senyora de Gràcia de Puigcerdà)

És una església gòtica de Puigcerdà (Baixa Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construcció d'una sola nau, arcs de pedra apuntats i volta d'aresta. L'absis és semicircular, amb volta d'aresta gòtica i clau. Al costat de ponent s'obren tres finestrals geminats amb vitralls. Contraforts exteriors i sòcol important. Cor de fusta als peus. Portada amb dovelles de pedra, òcul i fornícula damunt el portal. Petit campanar coronant la façana.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu dels Àngels de la Llosa)

És un edifici religiós del municipi de Lles de Cerdanya (Cerdanya) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici de planta rectangular amb la volta esfondrada. Conserva dos arcs lleugerament apuntats. Sota d'ells s'hi aixeca una paret feta amb pedra seca en la qual hi ha una obertura rectangular amb llinda de fusta. El mur de migdia dóna a la part més escarpada del turó on està situada la capella, i en ell es troba una finestra d'arc de mig punt i una espitllera. Al mur de l'est (capçalera) hi ha dues finestres tapiades. Al nord no hi ha cap obertura i a ponent no queda mur

Pintors Catalans (Mestre de Soriguerola)

Fou un pintor de nom desconegut actiu a la baixa Cerdanya durant el segle XIII, autor, entre altres obres, del frontal de l'altar de Sant Miquel de Soriguerola, pintat sobre fusta, representant la psicòstasi amb Sant Miquel Arcàngel i el dimoni pesant les ànimes, que actualment es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya. A la part baixa d'aquesta taula es troba l'escena del Sant Sopar així com la lluita de Sant Miquel Arcàngel amb el drac. Al Museu Episcopal de Vic també hi ha exposats uns altres laterals d'altar seus, realitzats amb tremp sobre fusta. Aquests provenen de la Vall de Ribes i mostren a Sant Pere i a Sant Pau.

Pintors Catalans (Mestre de la Sala Capitular de Sixena)

És el nom amb què es coneix al pintor del segle XIII que va realitzar el 1234 unes pintures murals al monestir de Sixena. Aquestes pintures actualment formen part de la col·lecció permanent d'art romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Aquestes pintures murals escenifiquen moments de l'Antic Testament i del Nou Testament. Són considerades com una de les mostres més rellevants de pintura romànica de tota la península, amb un estil bizantí similar al fet servir a la Catedral de Winchester.

Pintors Catalans (Mestre de Pedret)

És la denominació que donen els historiadors a un pintor de murals romànics actiu a Catalunya a principis del segle XII. El nom li ve donat d'una de les seves obres més representatives, l'absis lateral dret de l'església de Sant Quirze de Pedret.
Se'l considera com a una figura molt important en el camp de la pintura romànica europea. Les seves obres estan executades en llocs diferents i distants per la qual cosa es pot pensar que viatjava al capdavant d'un equip requerit per a realitzar encàrrecs. Les obres d'aquest mestre i del seu cercle es caracteritzen pel seu classicisme i una forta influència Llombarda, i es daten entre les acaballes del segle XI i els inicis del segle XIII. Es troben obres amb un estil similar a Itàlia, més concretament a San Vicenzo a Galiano i a San Pietro a Civate.
Tant el Mestre de Pedret, com el seu cercle i el Mestre de Taüll van fer servir pigments com el cinabri i l'atzurita, no gaire freqüents en aquella època i zona per a realitzar les seves pintures, pel que es pot pensar en l'origen o estança del mestre al nord d'Itàlia. Es tractava d'un pintor que es va moure bastant pels Pirineus i que feia servir materials de bona qualitat, com ho demostra l'estat actual de les seves obres

Llacs de Catalunya (Estany de Monges)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. ·El nom prové dels "monjos" i no de les "monges", com es podria pensar". El llac, d'origen glacial, està situat a 2.418 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes i té una superfície de 15 hectàrees. Drena cap a l'Estany de Travessani (SSE).
Cal remarcar al seu voltant: el Tuc de Monges (O), el Coret d'Oelhacrestada (N), el Montardo (N), les Agulhes deth Pòrt (NE), l'Estany de Mangades (E) i l'Estany de Travessani (S).
Destaquen tres camins per arribar al coll:

- Des del Refugi de la Restanca via Estanh deth Cap deth Pòrt i Coret d'Oelhacrestada. Aquest tram coincideix amb el GR 11.18, i també amb la ruta normal de l'etapa de la travessa Carros de Foc que uneix els refugis Joan Ventosa i Calvell i de la Restanca.
- Des del Refugi Joan Ventosa i Calvell hi ha quatre variants, depenent per quines ribes es voregin els diferents estanys del recorregut. La variant més habitual passa entre els estanys de Travessani i Clot, i per l'extrem sud de l'Estany de Monges. Aquesta ruta coincideix amb l'altre tram de l'etapa de la travessa Carros de Foc que uneix els dos refugis.
- Des del Port de Caldes hi a dues variants:
º Pel sud de l'Estany del Port de Caldes i Coret d'Oelhacrestada, coincidint amb el GR 11.18.
º Pel sud de l'Estany de Mangades.

Llacs de Catalunya (Estany de Mangades)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. "Deu tenir aquest nom per les recolzades que fa aquest estany".
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.379 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes. Té una superfície de 8,4 hectàrees i 21 metres de fondària màxima. Rep les aigües de l'Estany del Port de Caldes (NE) i drena cap a l'Estany de Travessani (S).
Cal remarcar al seu voltant: l'Estany de Monges (O), el Coret d'Oelhacrestada (NO), el Montardo (NNO), les Agulhes deth Pòrt (N), el Tuc de Ribereta (NE), el Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes (ENE), el Port de Caldes (E) i el Tuc deth Pòrt de Caldes (ESE) i l'Estany de Travessani (S).
La ruta més habitual és el camí que sortint del Refugi Joan Ventosa i Calvell, passant entre els estanys de Travessani i Clot, porta al Coret de Oelhacrestada. Aquesta ruta coincideix amb el tram de l'etapa de la travessa Carros de Foc que comunica el punt de sortida amb el Refugi de la Restanca. Una variant seria vorejar l'Estany de Travessani per la riba occidental.
L'estany queda molt a prop del punt mitjà del tram del GR 11.18 que uneix el Coret de Oelhacrestada i el Port de Caldes, que a més coincideix amb el tram de l'etapa de la travessa Carros de Foc que uneix els refugis de la Restanca i de Colomèrs.

Llacs de Catalunya (Estany de Malavesina)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El nom "segurament deriva d'un terme basc que vol dir rodals dolents, mals paratges".
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.494 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes, al sud-est de la Bretxa Peyta. Drena pel seu extrem oriental cap al Barranc de Malavesina. L'estany es troba en el punt on les rutes que pugen des del Pletiu de Riumalo pel Barranc de Malavesina se separen: cap a la Bretxa Peyta direcció la Vall de Valarties,el Besiberri Nord o el Pas de Trescazes; o directament cap al Besiberri Sud o el Pas de Trescazes al sud-oest.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Palau)

És un jaciment medieval que pertany al municipi de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està constituït per un petit temple romànic en ruïnes i el vestigi d'un petit poblat, que tindria els seus orígens en l'època romana (s. II a.C.). És troba inclosa dins el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i, tot i que pertany, al municipi de Torroella de Montgrí, està situada més pròxima als nuclis de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) i L'Escala (Alt Empordà)
Es tracta una església d'una nau, de planta rectangular, sense capçalera destacada. Tot i que l'edifici està en estat ruïnós, en un poblat abandonat, es mantenen les seves estructures arquitectòniques elementals, llevant del frontis i de l'atri que el precedia, del qual queden testimonis, sobretot al nord on hi ha un fragment d'una volta de quart de cercle. L'interior és cobert amb volta apuntada i seguida, sense cap arcada. Al mur de llevant hi ha una finestra de doble esqueixada i al de migdia restes d'una porta lateral. Una campanya de neteja de l'edifici ha posat al descobert la façana de la galilea, amb l'espai d'entrada; el basament dels frontis amb l'espai inferior d'una possible porta elevada, el basament del tenant d'altar i fragments de paviment d'argamassa. Es creu que l'edifici es construí amb carreus força mal tallats, essent ben escairats a les cantonades. Es considera que l'edificació data del s.XIII i representa el gòtic primitiu o tardo-romànic, ja que la seva arquitectura manté els elements essencials del romànic avançat de la comarca, com ara la volta apuntada, les portes d'arc en degradació, les finestres de doble biaix o esqueixada, els carreus ben escairats i la inexistència d'un absis semicircular.
A l'entorn del temple hi ha restes d'edificis del poblat d'origen medieval, altes i grosses "parets seques", agrícoles i testimonis de poblament d'època romana.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Palamós)

També coneguda com a Santa Maria del Mar, és una església catòlica romana que es troba a Palamós (Baix Empordà). És la principal església parroquial de la localitat i es considera l'edifici més antic de la població. Pertany al Bisbat de Girona i és una figura inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'una sola nau, de 5 trams, amb capçalera poligonal (semicircular a l'exterior) i cobert amb volta de creueria. Té capelles laterals a banda i banda de la nau (tres per banda). Presenta les característiques típiques de les esglésies catalanes del gòtic tardà.

Als peus de la nau hi ha un cor alt, suportat per una volta d'arc rebaixat la clau de la qual representa l'evangelista Lluc. A la banda esquerra de la nau hi ha l'anomenada "Capella Fonda" coberta amb cúpula, construïda en època barroca (1779) i renovada a la segona meitat del segle XX
A la capella fonda s'hi exposa el notable tresor de la parròquia, constituint un petit museu d'art sacre dedicat a la memòria de mossèn Pau Camós. Hi destaquen la custòdia (segle XVI), una creu processional, també del segle XVI, i dues imatges d'argent del segle XVII, una que representa la Mare de Déu del Roser i l'altra Sant Joan baptista.

El retaule de l’altar major, encara que fou en part destruït a la Guerra Civil, conserva dos elements originals del final del segle XVI: el bancal de 1580, construït pel mestre imaginaire Joan Ballester, i set caselles pintades pel pintor renaixentista Isaac Hermes Vermei d’Utrecht (1594-95).
El frontis, orientat a migdia, té una porta adovellada d'arc rebaixat i a sobre un rosetó senzill sense decorar. Just a sobre hi ha haver (des de 1982) la imatge de Ntra. Sra. de Gràcia, barroca, en pedra, procedent del desaparegut convent dels agustins i actualment exposada al centre d'interpretació del patrimoni de l'Església del Carme. A la dreta una mena de torre que conté l'escala d'accés al cor. Seguidament s'alça el campanar de planta quadrada que es va aixecar aprofitant l'antiga Torre del Consell. Consta de dos pisos amb arcades de punt rodó, costat sud i nord, i obertures geminades en els altres costats. Sobresurt pel seu característic coronament apiramidat.

Els seus murs han estat coberts d'arrebossat i pintats de blanc tant a l'interior com a l'exterior exceptuant les cantonades a on la pedra és de millor qualitat.
Juntament amb el retaule major, el tresor exposat a la capella fonda i la silueta del campanar, un altre element d'interès en aquesta església és la bonica portada d'estil gòtic tardà que es troba a un costat, a la part baixa del campanar. Data de les primeres dècades del segle XVI i s'atribueix al mestre de cases occità Tomàs Barça, que entre 1521 i 1525 intervenia en la construcció de l'església de Palamós. La porta és d'arc rebaixat, està flanquejada per dues pilastres d'ornament floral i coronada amb pinacles i florons contenint les figures de Sant Josep i Sant Nicolau (de factura posterior) i dues parelles d'àngels

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç de Rupià)

És una església parroquial al nucli de Rupià (Baix Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. La primera referència documental sobre l'església de sant Vicenç de Rupià data del 1139, com a part d'un conveni de vassallatge entre el bisbe de Girona i Arnau Gausfred. Durant el segle XIII, altres documents confirma l'existència de la parròquia de "sancti Vicenci de Rupiano".
L'edifici actual mostra en la seva configuració elements d'estils diversos, en correspondència amb les intervencions que ha anat experimentant al llarg del temps. La part més antiga conservada és la nau gòtica (s. XV). Entre els segles XVI i XVII s'hi afegiren les capelles laterals tardo-gòtiques i la sagristia, i al segle XVIII correspon la construcció de la nova façana i del campanar, barrocs, així com de la darrera capella, realitzada ja en estil neoclàssic.

L'església de Sant Vicenç és un edifici de grans dimensions, de planta rectangular amb absis poligonal i cor als peus. A l'interior té una sola nau, amb 3 capelles a cada costat; la nau es cobreix amb volta de creueria. La façana principal presenta una estructura simètrica. La porta d'accés, rectangular, es troba decorada amb elements d'inspiració clàssica: pilastres d'emmarcament, tríglifs i mètopes amb relleus a la llinda, i frontó trencat amb tres pinacles descoronament.
Damunt la porta hi ha una obertura circular resseguida per una motllura senzilla. La façana, on es poden veure encara restes d'esgrafiats, mostra un coronament sinuós. el campanar, que s'aixeca a la banda esquerra, té base quadrada i cos superior octogonal, on s'obren quatre finestres ogivals. L'interior es cobreix amb volta de creueria. El conjunt es corona amb barana de balustres i un cos superior.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç de les Olives)

És una església amb elements romànics i gòtics de Garrigoles (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós, església d'una nau i capçalera carrada que no destaca, exteriorment, de la resta de l'edifici. La volta és apuntada. Només hi ha un arc, apuntat, sobre pilastres, que separa la nau del presbiteri (arc triomfal). A la façana de ponent, portada d'un sol arc de mig punt, adovellat i un òcul. Al cim es dreça una espadanya de tres pilastres i arcs d'època tardana. El parament és de carreus escairats.

Pintors Catalans (Mestre de Lluçà)

Fou un artista del romànic català, pintor de frescos i pintures sobre fusta que decoraven les esglésies amb temes religiosos, datat al segon quart del segle XIII. Se li atribueixen les pintures del frontal de l'altar de Santa Maria de Lluçà, sobre fusta conservada al Museu Episcopal de Vic, els frescos de Sant Pau de Casserres, conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i els de Sant Andreu de Cal Pallot (al municipi de Puig-reig)

Pintors Catalans (Mestre de la conquesta de Mallorca)

És el nom pel que es coneix l'autor anònim de diverses pintures realitzades a la fi del segle XIII, d'estil romànic tardà o principis del gòtic.
Aquest nom li va ser imposat pels historiadors de l'art Alomar Esteve, Rosselló Bordoy i Sánchez Cuenca, quan li van atribuir l'obra del retaule de santa Úrsula de la població d'Artà —conservat a l'església de Sant Francesc de Palma—, i derivat del tema de les pintures murals de la conquesta de Mallorca del Palau Aguilar de Barcelona, que representen diversos episodis de la conquesta de Mallorca realitzada pel rei Jaume el Conqueridor
Es creu que aquest artista podria ser també l'autor de les pintures al fresc del Palau Reial Major de Barcelona per la seva cronologia i estil semblant. Aquests murals guarden també, segons Joan Ainaud de Lasarte, gran semblança estilística amb el retaule de santa Úrsula, encara que aquest últim té un cert aire més cap a la pintura gòtica.

Pintors Catalans (Mestre de Cardona)

És el nom amb què es coneix al pintor del segle XII que va realitzar unes pintures murals a diferents esglésies. Estilísticament se l'ha relacionat amb les pintures de l'església de Sant Martí Sescorts (conservades al Museu Episcopal de Vic), les pintures murals de Sant Vicenç de Cardona (conservades al MNAC), les de Sant Salvador de Polinyà (conservades al Museu Diocesà de Barcelona) i les de Santa Maria de Barberà (conservades in situ).

Pintors Catalans (Mestre d'Avià)

És el nom amb qui es coneix l'autor del Frontal d'Avià i el Frontal de Rotgers del segle XIII. Influenciat pel neobizantisme i probablement el Mestre de Valltarga, va tendir a la simplificació linealista preludi de l'estil gòtic i la seva àrea d'activitat fou la diòcesi de Vic.

Llacs de Catalunya (Estany Gelat de Comaloforno)

L'Estany Gelat de Comaloforno és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

"Coma-lo-forno és coma de la forna. Una forna, en el país és una coveta o forat en la roca, com la que s'obre a la cresta d'aquest pic". El llac, d'origen glacial, està situat a 2.683 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes, a l'est-nord-est del Pic de Comaloforno i a l'est del Besiberri Sud. Drena pel seu extrem nord-occidental per anar a engrandir el Barranc de Malavesina. L'estany es troba en el camí que des de l'extrem occidental de la Presa de Cavallers, via el Pas de l'Ós, porta al Pic de Comaloforno.

Llacs de Catalunya (Estany Cloto)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El nom probé del grec, "kloptós", amagat, per la situació de l'estany.

El llac, d'origen glacial, està situat a 2.325 metres d'altitud, a la Capçalera de Caldes. Enclotat als peus de la Punta d'Harlé (O), el Pa de Sucre (NO) i el Tuc de Roques Negres (E). Drena al sud-est, al barranc que baixa cap a les Llastres de la Morta, al nord del Pletiu de Riumalo.
Hi ha diverses possibilitats. Les més habituals són:
- Per el desguas de l'Estany de Tumeneia de Dalt i vorejant pel sud el Tuc de Roques Negres.
- Ja sigui sortint des del Refugi Joan Ventosa i Calvell, via la riba meridional de l'Estany de Travessani i l'Estany de Tumeneia de Baix.
- O anant a trobar aquest camí des del Pletiu de Riumalo, pels barrancs de les Llastres i de l'Estany de Tumeneia de Dalt.
- Una altra via surt del Pletiu de Riumalo i puja directament pel barranc de l'Estany Cloto.

Llacs de Catalunya (Estany Clot)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac, d'origen glacial, està situat a 2.280 metres d’altitud, a la Capçalera de Caldes. Situat al peu de les Agulles de Travessani i Pic de Travessani, que es localitzen al seu est, drena cap a l'Estany de Travessani.
L'estany és molt pròxim al Refugi Joan Ventosa i Calvell. Dos dels camins que surten del refugi passen pel costat:
- El que, coincidint amb l'etapa de la travessa Carros de Foc, vorejant per la riba oriental de l'Estany de Travessani i travessant el Coret de Oelhacrestada, porta al Refugi de la Restanca.
- Les diverses rutes que porten al Port de Caldes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Pals)

És una obra de Pals (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església gòtica d'una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic.
És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l'absis hi ha tres grans finestrals gòtics. Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d'època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.
El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l'angle nord-oest de l'edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L'església és construïda amb carreus ben escairats, de gres

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Palau-sator)

És una església romànica situada al municipi de Palau-sator, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Està situada fora de l'antic nucli fortificat de la població, a la banda de migdia. És un edifici d'una nau amb capelles laterals i absis semicircular. La façana principal està situada a ponent; s'hi obre una porta d'accés, amb dos arcs de mig punt, sense llinda ni timpà. Al centre d'aquesta façana hi ha una petita obertura d'arc de mig punt, de doble esqueixada. La nau es cobreix amb volta apuntada.
El temple conserva vestigis de la seva fortificació; a la banda de migdia hi ha un mur sobrepujat amb espitlleres. L'edifici va ser bastit al final del període romànic, al tombant dels segles XII i XIII. D'època posterior són les capelles laterals, el cor i les sagristies (segles XVI-XVII). El temple va ser restaurat el 1943, segons consta a la placa que hi ha al costat de la porta d'accés.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Begur)

És una església del municipi de Begur (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És l'església parroquial de Begur. Al temple del s.XVI, tardo-gòtic amb elements renaixentistes hi correspon la nau principal amb capçalera poligonal i capelles laterals, que resten senceres al costat sud. La volta és de creueria, amb arcs apuntant i claus decorades amb sants esculpits en baix relleu. Al frontis, la portalada posseeix un frontó amb esferes de pedra ornamentals i una petita fornícula. La torre campanar, inacabada, es dreça sobre l'angle nord-oest, de l'edifici; es rematà amb una espadanya. En el segle XVIII o el XIX s'afegí una altra nau al nord esbotzant les capelles laterals d'aquest costat.
El parament és de pedres sense treballar amb grans carreus angulars; l'interior ha estat encalcinat; el presbiteri és decorat amb pintures murals fetes a la postguerra. A a la part superior, i a tot volt del temple, hi ha un seguit d'obertures d'arc de mig punt que donen al terrabastall

Muntanyes de Catalunya (Turó de Montgat)

És un penya-segat de 40 m d'altitud en el municipi de Montgat (Maresme). Geogràficament, marca el límit entre les comarques del Maresme i el Barcelonès, tot i que el municipi s'estén a ambdues bandes entre el barri de les Mallorquines i el barri Antic.
S'han trobat restes del neolític, un assentament ibèric en el cim i una vil·la romana al peu del turó. Està molt transformat, amb la construcció del túnel del ferrocarril l'any 1848 i el pas de la carretera N-II que suposà seccionar-lo i atalussar-lo. Hi ha unes escales per pujar al cim del turó on hi ha un monòlit que commemora la fundació del Centre Excursionista de Catalunya que es va fer aquí l'any 1876. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Muntanyes de Catalunya (Muntanyeta)

És una turó de 77,6 metres que és al municipi de Bellcaire d'Empordà, a la comarca del Baix Empordà

Muntanyes de Catalunya (El Montori)

És un turó de 82,3 metres que es troba al terme municipal de Parlavà, entre les poblacions de Parlavà i Ultramort, a la comarca del Baix Empordà. Des del cim és possible tenir una panoràmica sobre tota la plana que s'estén fins a Torroella de Montgrí i el mar Mediterrani.

El cim és de fàcil accés. Sortint de Parlavà per la carretera de la Sala (GIV-6421) s'arriba al trencant de els Quatre Camins d'on parteix el camí de Parlavà a Ultramort, seguint per aquest camí s'arriba a la Rampa com popularment es coneix el camí que puja fins a dalt del turó, que va ésser asfaltat durant la construcció del dipòsit d'aigua que es troba a dalt. Des del dipòsit se segueix en direcció sud, passant per l'arbre solitari fins a arribar a una petita elevació del terreny on podem trobar-hi el vèrtex geodèsic (referència 310095001) que indica el punt més alt del turó.

Llacs de Catalunya (Estany Tort de Colieto)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac, d'origen glacial, està situat a 2.369 metres d'altitud, a l'est del Bony dels Estanyets de Colieto, per sota del Pòrt de Colomèrs. Receptor del drenatge dels Estanys de Colieto per l'oest, drene cap al sud.
Coincideix amb la que porta al Pòrt de Colomèrs des del Refugi Joan Ventosa i Calvell: passant per el Bassot de Colieto i l'Estany Gran de Colieto, abandonant el tàlveg de la vall al sud del Bony dels Estanyets de Colieto per seguint direcció est.

Llacs de Catalunya (Estany de la Roca)

És un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El nom l'hi ve de la roca que sobresurt al mig de l'estany.
El llac, d'origen glacial, està situat a 2.397 metres d'altitud, en el sector meridional de la Vall de Colieto, a peus del Coll de Comalesbienes, els Crestells de Colieto, el Coll de Colieto i el Pic de Contraix, que el rodegen pel sud. Drena cap a l'Estany Gran de Colieto (N).
La ruta surt des del Refugi Joan Ventosa i Calvell, passa per el Bassot de Colieto i l'Estany Gran de Colieto, abandona el tàlveg de la vall a mig camí del Collet de Contraix, on agafa direcció sud-oest primer i sud finalment.

Llacs de Catalunya (Estanyet de l'Obaga)

És un petit llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac, d'origen glacial, està situat a 2.349 metres d'altitud, en l'entrada de la Vall de Colieto, en l'Obaga d'Estany Negre. Recull les aigües del vessant oriental dels Pics de Comalespada i drena cap a l’Estany Negre.
La ruta surt del Refugi Joan Ventosa i Calvell. Baixa a l’Estany Negre, on cal anar a buscar el seu extrem oriental per travessar el riu que prové del Bassot de Colieto. Finalment cal remuntar el barranc que, direcció sud-est, baixa des de l'estanyet.

Llacs de Catalunya (Estany Gran de Colieto)

L'Estany Gran de Colieto és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac està situat a 2.186 metres d'altitud, a la part baixa de la Vall de Colieto. Rep les aigües de la part sud i sud-est de la vall i drena cap a l'Estany de Colieto (NO). La Pleta de Colieto el rodeja pel nord i per l'est
Per la seva situació, totes les rutes que s'endinsen a la Vall de Colieto passen per la seva riba dreta

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Martí de Llaneres)

És un edifici religiós del municipi de la Bisbal d'Empordà inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau amb capçalera semicircular, orientada vers el nord. Interiorment l'absis és poligonal. En el frontís hi ha una portada renaixentista, amb pilastres estriades d'ordre jònic i frontó, dins els quals hi ha esculpit l'emblema dels Margarit -margarides- i una ferradura -al·lusiva al patró-; més amunt hi ha un rosetó. A la llinda de la porta hi ha gravat l'any, "1586". La volta és de creueria amb relleus esculpits a les claus, dues de les quals representen a Sant Martí -partint la capa amb el poble i abillat de bisbe-, mentre les altres dues afiguren a la Verge i a Sant Miquel. Hi ha capelles laterals, en una de les quals hi ha l'ossari gòtic dels nobles Bernat i Guerau de Vilagut. La capella del Roser, que fou beneïda el 1746, té una notable decoració de rajoles policromes. La façana principal, és construïda amb carreuada; els altres murs són de pedres desbastades

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià i Santa Basilissa de Verges)

És l'església parroquial de Verges protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada al centre de la vila. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals, absis semicircular i coberta de teula a dos vessants.

La seva configuració actual deixa veure les dues etapes de construcció: l'absis i la meitat oriental de la nau són d'època romànica, mentre que la part restant correspon ja als segles XVII-XVIII; el campanar, que s'eleva als peus del temple, a l'angle nord, és de construcció més moderna. A l'interior, la part romànica de la nau es cobreix amb volta apuntada, i l'absis amb volta de quart d'esfera. La resta de la nau i les capelles laterals tenen coberta ogival. Exteriorment, l'edifici mostra una façana senzilla, amb porta centrada d'arc molt rebaixat i decorada amb motllures; a la part superior hi ha una petita fornícula damunt la qual s'obre un ull de bou. A l'absis, cal remarcar una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada. El campanar, de base quadrada i cos superior octogonal, té obertures d'arc apuntat i coberta de pavelló. Pertany a una intervenció posterior, i mostra les característiques del corrent neogòtic de la fi del segle XIX.[1][2]

Les parts més antigues conservades de l'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa en situen la construcció entre els segles XII i XIII. Posteriorment experimentà un nou procés constructiu important en els segles XVII i XVIII: s'hi afegiren les capelles als murs de la nau, la sagristia i la façana actual. Damunt la porta d'accés al temple hi ha la data 1760. Una altra data, 1893, informa sobre el moment de construcció del campanar que posteriorment Isidre Bosch remodelà;[3] així mateix, a l'interior es troba, pintada en un dels trams de la nau, una referència a una nova intervenció l'any 1925 per part de Rafael Masó que va restaurar i reformar l'església, pintures i el vitrall de la façana

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Isidor de la Pera)

És un edifici religiós del municipi de la Pera inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau, absis poligonal i capelles laterals. Torre-campanar, al nord amb base quadrangular i cos superior octagonal. És d'estil gòtic tardà, amb elements renaixentistes. L'interior és d'estructura gòtica; volta de creueria i arcs apuntats, amb escultura a les claus i a les impostes. A la volta del cor hi resten pintures murals de tema vegetal. Els finestrals són d'arc apuntat i de doble biaix.
El frontis, a ponent, és renaixentista: portada rectangular amb prominent frontó i emmarcada per dues columnes exemptes; una rosassa; una galeria d'arquets de mig punt corre a la part superior (dóna al terrabastall). Els murs laterals recolzen en contraforts. El cloquer és gòtic tardà: arcades apuntades amb arabesc calat, balustres i pinacles; coronament de terrassa plana. A l'interior destaca la trona de pedra amb grossa mènsula en forma de testa o "cap de moro".
El frontis i el cloquer es construïren amb carreus de calcària perfectament escairats; els altres murs amb pedres sense treballar i carreus als angles

Muntanyes de Catalunya (Puig d'en Quim)

És una muntanya de 90 metres que es troba al municipi de Pals, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig de la Guardiola)

És una muntanya de 98 metres que es troba darrere el barri de Sant Roc de Calella de Palafrugell, al paratge de les Artigues, al municipi de Palafrugell (Baix Empordà). Sembla que servia com a punt de vigilància

Muntanyes de Catalunya (Puig de Gallifa)

És una muntanya de 90 metres que es troba al municipi de Mont-ras, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig d'en Quim)

És una muntanya de 90 metres que es troba al municipi de Pals, a la comarca del Baix Empordà.

Llacs de Catalunya (Estanys de Colieto)

0 Estanyets de Colieto, són uns de petits estanys que es troben en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Els llacs estan situats a 2.372 metres d'altitud, a la part mitjana de la Vall de Colieto, a l'est del Bony dels Estanyets de Colieto, per sota del Pòrt de Colomèrs. Drenen cap a l'Estany Tort de Colieto a llevant. Coincideix amb la que porta al Pòrt de Colomèrs des del Refugi Joan Ventosa i Calvell: passant per el Bassot de Colieto i l'Estany Gran de Colieto, abandonant el tàlveg de la vall al sud del Bony dels Estanyets de Colieto per seguint direcció est, vorejant després l'Estany Tort de Colieto per la riba oriental, per trobar els estanyes a peus del Bony dels Estanyets de Colieto.

Llacs de Catalunya (Estany de Colieto)

O Bassot de Colieto, és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El llac està situat a 2.154 metres d'altitud, a la part baixa de la Vall de Colieto. Rep les aigües del Estany Gran de Colieto (SE) i dels Estanys de Colieto (E). Drena cap l'Estany Negre (la Vall de Boí) (O). A pocs minuts de sortir del Refugi Joan Ventosa i Calvell, just a l'entrada de la Vall de Colieto.

Llacs de Catalunya (Estany Blau de Colieto)

O Gelat de Colieto és un llac que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

El llac, d'origen glacial, està situat a 2.483 metres d’altitud, a la part alta de la Vall de Colieto. Té 3 hectàrees de superfície i 2,5 metres de fondària màxima. Sortint des del Refugi Joan Ventosa i Calvell, passant per el Bassot de Colieto, l'Estany Gran de Colieto, i seguint el tàlveg de la vall fins a mig camí del collet, on s'agafa direcció sud-oest primer i sud finalment.

La "Siplependencia"

Sorprèn una realitat en cadascuna de les eleccions, no es confronten idees, ni programes polítics. Ni es confronten, ni es debaten, ni es llegeixen. Els partits que presenten un major contingut polític, són els minoritaris, i els costa un horror aconseguir vots. Els majoritaris es dediquen a distreure'ns amb el seu espectacle de llums, colors i predicant el "I tu més", guanyant després per golejada, gràcies a aquests mitjans publicitaris que els fa tenir més minuts de programació per fer valer les seves idees .. El temps de els grans polítics i estadistes és passat. Ara és temps de telepredicadors al més pur estil nord-americà ... Molts recordessin als "xarlatans" que anaven pels pobles venent mejunges, paelles que no es embrutaven ... estafadors de tom i llom

Malauradament als ciutadans, tant és les eleccions que siguin, no ens agrada pensar i menys encara decidir. Molts prefereixen quedar-se a casa i després dir que la culpa és d'aquells que si van exercir el seu dret a votar. Doncs s'equivoquen ells són més culpables que els que voten, la seva decisió fa que calgui més vots per als partits minoritaris poden entrar al Parlament, al Congrés, però s'esta còmode en el seu sillon veient com sortim de Malaga per entrar a Malagón i això és la realitat, no tenim cultura de democràcia, ni sabem perquè serveix el nostre vot.

Avui és fàcil per als votants, una de les coses que ens marca més és el "slogan" publicitari que ens ven el charlatan de torn. Tot està en l'eslògan. Per això, amb la sana intenció d'ajudar els candidats de cara a properes eleccions, hauríem proposar un sol eslògan que puguin usar a manera de comodí en tots els partits i estalviar en gràfiques esperpèntiques, missatges ambigus que porten a confusió i despesa inútil del erari públic. Perquè al final tots guanyen, i els que no guanyen son els votants, perdem novament en ser enganyats per aquests xarlatans. "No és no", però és si ... I demà qui sap. I que més dóna que es digui Casado, Sánchez, Rufian, Torra o el Papa Francisco ells seguiran cobrant enormes sous i perjudicant els obrers amb treballs d'esclaus o saquejant els nostres drets. Però només nosaltres, som els culpables d'una "simplependencia" i votem a qui creiem menys "tonto", que equivocats estem. El més ximple fa rellotges

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Genís de Torroella de Montgrí)

És l'església parroquial de Torroella de Montgrí. És un dels edificis més voluminosos de la vil·la i destaca en la llunyania quan hom s'apropa a la vila essent visible des de bona part de la plana del Ter i un dels trets més característics del panorama de la vila.
És un temple d'una sola nau (de 14,46 m) de cinc trams amb arcs torals apuntats recolzats sobre pilars que es corresponen amb els contraforts exteriors. A cada banda hi ha cinc grans finestrals d'arc apuntat. Entre els arcs hi ha voltes de creueria, amb claus de volta que presenten relleus de gran interès. L'absis és de base poligonal, de set costats, amb capelles i finestrals apuntats. A banda i banda de la nau hi ha capelles, algunes d'elles modificades per intervencions posteriors a la construcció del temple. A la banda nord es troba la Capella Fonda, a la qual s'accedeix des de l'interior. La sagristia és situada a la dreta del presbiteri, i el cor a l'extrem de ponent, de cara a l'altar major. L'església té dues portes d'accés: una situada a ponent, la de Sant Genís, i la porta de migdia, que ocupa el lloc destinat anteriorment a capella lateral. La façana és barroca, amb una gran portalada que presenta elements d'inspiració clàssica. El temple té dos campanars: el petit, més antic, és de base quadrada i cos superior hexagonal amb coberta piramidal, i el nou, inacabat, està situat a la banda nord de la façana, i és octogonal, amb una balustrada a cada una de les cares. És remarcable la decoració escultòrica de les impostes i de les gàrgoles.

La pica baptismal està situada a prop del presbiteri. Està feta amb pedra calcària del Montgrí, fa 1,26 m de diàmetre exterior, 0,90 m de diàmetre a la base i 1,03 m d'alçada total. La base és arrodonida mentre que la part superior és de forma polièdrica formant 24 cares planes. A mitjana altura té un fris amb motiu de serra. L'interior és buidat en uns dos terços del seu volum i mostra un forat a la base per poder escórrer l'aigua

A la capella lateral immediata a la Capella Fonda hi ha una llosa sepulcral feta amb pedra de Girona. A la part superior hi ha representat l'escut de la família Carles, que consta de dues parts. A la dreta hi ha una torre sobre una muralla i a l'esquerra tres insectes. A la part inferior de la llosa hi ha la inscripció: "Sepultura de la família de Carles". El conjunt es troba emmarcat amb una sanefa de tipus floral.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Mont-ras)

És una església situada dins el terme municipal de Mont-ras, al Baix Empordà. Existent des del 1196, era coneguda aleshores com a "torroella de Mont-ras". El temple actual comença a bastir-se el 1593. Mont-ras formà part del municipi de Palafrugell fins a la seva segregació a mitjans del segle XIX.
Edifici d'una nau amb capelles laterals, absis poligonal i coberta a dues vessants. La façana lateral orientada al sud presenta una interessant porta d'inspiració clàssica oberta al mur corresponent a les capelles laterals. És rectangular i té damunt la llinda una petxina en relleu i tres pinacles amb esferes com a elements decoratius. En aquesta mateixa façana s'obren, a la part central del mur de la nau, dues finestres d'arc apuntat i un torre cilíndrica adossada que conté l'escala d'accés al cor i al terrabastall. Finalment hi ha, a la part superior, quatre petites obertures d'arc de mig punt, entre les quals apareixen petites espitlleres. La façana de ponent presenta una porta d'arc de mig punt adovellat i una senzilla rosassa, i a la part superior petites obertures i sageteres. El parament lateral nord no té cap obertura, llevat de les de la part del terrabastall, i el mateix s'esdevé a l'absis. A l'interior, la nau té arcs torals apuntats i volta de creueria amb claus i impostes decorades. El cor està situat als peus del temple, amb un interessant arc carpanell de suport

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Fonolleres)

És un edifici religiós del municipi de Parlavà (Baix Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau amb absis interiorment poligonal de cinc cares i semicircular a l'exterior. Posseeix capelles laterals afegides tardanament. L'absis és sobrealçat amb una construcció de caràcter defensiu. La portalada, al frontis, té arquivoltes apuntades, llinda i timpà llis; els relleus de les impostes són molt erosionats. Campanar d'espadanya, de quatre arcades. La volta de la nau és apuntada, amb tres arcs torals que, com el triomfal, presenten mènsules amb representació escultòrica de caps humans i esses fantàstics. Al presbiteri hi ha volta de creueria. La construcció és de grans rebles i morter, amb carreus angulars. A l'exterior, com a fonament de l'absis, s'hi conserva un fragment de la capçalera preromànica del temple anterior.
De l'església en resta una part del seu absis de planta rectangular o trapezial tardogòtica. Es conserven els murs de l'absis preromànic. En el mur de llevant trobem una petita creu grega.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Martí de Palafrugell)

És l'església parroquial de Palafrugell (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està dedicada a sant Martí de Tours.

És d'un edifici de grans dimensions que presenta elements de diverses èpoques. Consta a d'una sola nau amb capelles laterals i cor als peus, absis poligonal i coberta de teula a dues vessants. La façana principal, orientada a ponent, té la portalada rectangular amb elements de tipus clàssic: dues pilastres a banda i banda amb entaulament superior i un baix relleu dedicat a sant Martí situat al centre d'un rectangle delimitat al seu tron per pilastres i motllures clàssiques. Hi ha també semiesferes decoratives. A la part central de la façana hi ha una senzilla rosassa, i a la part alta una galeria d'arcs de mig punt. La nau, dividida en quatre trams per tres arcs torals apuntats, es cobreix amb volta d'aresta, i les capelles laterals i el presbiteri amb volta de creueria.

El campanar s'eleva a l'angle sud-oest del temple. És de gran altura, encara que resta inacabat, i té base quadrada i cos superior vuitavat. Als quatre paraments situats damunt dels angles de la base quadrada hi ha quatre torres cilíndriques. A la part baixa de ponent del campanar hi ha una porta amb la data del 1762 i l'escut de Palafrugell en relleu. Un altre campanar, anomenat «campanar vell», s'eleva a la banda nord de l'església. És un element de petites dimensions format per quatre pilastres amb teulada

Muntanyes de Catalunya (Puig Pedrós a Pals)

És una muntanya de 102 metres que es troba al municipi de Pals, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Quermany Petit)

És una muntanya de 114 metres que es troba al municipi de Pals, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig d'en Gervasi)

És una muntanya de 115 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig dels Corbs a Pals)

És una muntanya de 116 metres que es troba al municipi de Pals, a la comarca del Baix Empordà.

Llacs de Catalunya (Estany de Montcortès)

És una formació d'origen càrstic prop de Montcortès de Pallars, a ponent d'aquest poble, a 1.030 m d'altitud. al terme municipal del Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l'antic terme de Montcortès de Pallars.

Juntament amb els estanys de Basturs és l'únic d'origen no glacial dels Pirineus. El seu perímetre, gairebé circular, és de 1.320 metres, i la fondària màxima, de 30 m. L'estany està inclòs dins el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). Aquest espai està inclòs dins el PEIN (espai MTC "Estany de Montcortès") i pertany també a la Xarxa Natura 2000 (espai ES5130019 "Estany de Montcortès"). L'espai protegit té una extensió de 46 hectàrees (0,46;km²).

Llacs de Catalunya (Estany de Gerber)

És un estany d'origen glacial a la capçalera de la vall d'Àneu. És un dels pocs estanys grans (14.4 ha de superfície) no alterats per l'obra hidràulica i un dels més profunds (63 m). La conca orientada cap al nord-est té el cim dels Pics de Bassiero (2887 m) com a punt més alt. Té 284 ha de superfície i diversos estanys i estanyets de diferents mides. Es troba a una altitud de 2165 m
La vegetació de la conca està formada per gespets (prats de Festuca eskia), tot i que també hi són abundants els prats de Carex curvula i les pinedes de pi negre (Pinus uncinata) amb neret (Rhododendron ferrugineum). És un estany molt oligotròfic, i tot i la seva poca altitud no hi ha cap espècie de planta aquàtica.

La fauna de l'estany conté dues espècies de peixos introduïdes, la truita comuna (Salmo trutta) i el barb roig (Phoxinus phoxinus), i als estanyets de la conca hi ha granota roja (Rana temporaria). Pel que fa als crustacis, és dels pocs estanys amb dues espècies de copèpodes calanoids (Diaptomus cyaneus i Eudiaptomus vulgaris) fet només present a alguns estanys grans i algun altre cas excepcional.

L’estat ecològic és Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Està actualment inclòs dintre del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El seu estat de conservació és bo. Degut a ser un estany gran que es troba clarament per sota el límit del bosc i, que ha sobreviscut a l'aprofitament massiu de l'obra hidràulica, resulta molt singular i caldria fer tot el possible perquè segueixi així en el futur.

Llacs de Catalunya (Estany de Garrabea)

És un estany gran, de prop d'11 ha de superfície i 33 m de fondària, situat a la capçalera de la vall d'Àrreu, a 2164 m d’altitud. La conca està orientada d’oest a est, amb el Tuc deth Rosari (2594 m) al nord i el Cap del Muntanyó d'Àrreu a l'oest coronant la conca.

La vegetació dominant de la conca són els gespets (prats de Festuca eskia), els neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum) i pinedes de pi negre (Pinus uncinata) amb neret. També hi ha prats d'ussona (F. gautieri) tot i que hi són poc abundants. La vegetació aquàtica macrofítica és força rica, encara que no tant com en els estanys propers del Rosari i Muntanyó d'Arreu. En aquest estany s'hi pot trobar l'espargani (Sparganium angustifolium), el ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis), la subulària (Subularia aquatica) i les dues espècies d'isoets, Isoetes lacustris i Isoetes echinospora.

La fauna vertebrada està dominada per la truita comuna (Salmo trutta) que hi va ser introduïda, i a les basses del voltant de l'estany, hi ha també la granota roja (Rana temporaria).

Està plenament situat en el bosc, fent molt valuós, ja que són molt pocs els estanys situats així. Té un valor similar als estanys de Trescuro del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, qualificats com a reserva integral. En aquests moments forma part del Parc Natural de l'Alt Pirineu, que en garanteix la seva protecció. L'estat ecològic és Bo, segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Fins al dia d'avui, no ha patit cap explotació hidroelèctrica. La seva mida grossa i a la proximitat a les pistes d'esquí fa que sigui un estany de risc per extreure'n aigua. Com que hi ha molt pocs estanys grans, que no han sofert aquest tipus d'alteracions, és molt important evitar-ne l'aprofitament i que segueixi en el seu estat natural. Aquests estanys tenen denominacions equivocades en alguns mapes, cal anar amb compte de no confondre’ls

Llacs de Catalunya (Estanys i molleres d'Àrreu: Rosari i de Muntanyó o Pudo)

Els estanys del Rosari d’Arreu (1993 m) i del Muntanyó d'Àrreu (2204 m) es troben a la capçalera de la vall d'Àrreu. Són dos estanys morfològicament molt semblants, amb una superfície de 5 ha. Es troben en conques hidrològiques diferents. El del Rosari és més profund (19.5 m), té una conca bastant grossa (450 ha), ja que és el darrer estany d'un rosari de diferents estanys i basses, entre els quals hi ha l'estany de Garrabea. En canvi l'estany del Muntanyó és més somer (13 m de fondària) i té una conca petita, (de 110 ha) i és l'únic estany de la conca. A sota l'estany del Muntanyó hi ha un antic estany reblert de sediment, que ara forma una sèrie de molleres extraordinàries d'una extensió poc habitual als Pirineus.

La vegetació de la conca està formada per prats acidòfils formats per gespets (prats de Festuca eskia), i prats calcícoles de Festuca airoides o de F. yvesii, prats de F. nigrescens, Trifolium thalii i Ranunculus jouanii i prats d'ussona (F. gautieri). També s'hi troben matollars d'Empetrum hermaphroditum i neretars (Rhododendron ferrugineus), alguns amb pinedes de pi negre (Pinus pinea). Les molleres de càrex (Carex fusca) i molses del gènere Sphagnum hi són també ben representades

Aquests estanys, malgrat estar geogràficament a prop de l'estany de Garrabea, tenen unes característiques completament diferents, ja que es troben en una conca calcària, aspecte que dintre del nostre territori és força excepcional per als estanys. A més, tenen una rica flora macrofítica de la qual ressalta la presència de fins a quatre espècies diferents del gènere Potamogeton a l'estany del Muntanyó, Potamogeton perfoliatus, P. alpinus, P. berchtoldii i P. praelongus i una (P. berchtoldii) al del Rosari, que també té espargani (Sparganium angustifolium), ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis), subulària (Subularia aquatica), els isoets Isoetes lacustris i I. echinospora, i al litoral Callitriche palustris.

Als dos estanys s'hi ha introduït la truita comuna (Salmo trutta) i més recentment ha aparegut el barb roig (Phoxinus phoxinus), espècie de ciprínid que s'utilitza il·legalment com a esquer.

L'estat ecològic dels dos estanys és Bo segons la classificació establerta per la Directiva Marc de l'Aigua. Pel que fa al seu règim de protecció l'estany del Rosari es troba dins de l'actual Parc Natural de l'Alt Pirineu, però en canvi l'estany del Muntanyó d'Àrreu incomprensiblement no es troba sota cap figura de protecció. Aquest fet sembla que va lligat als plans d'expansió d'una estació d'esquí, i per tant aquest estany, tot i ser un dels estanys més singulars de tots els Pirineus està seriosament amenaçat. Per la seva riquesa biològica i la seva singularitat es recomana que es busqui una mesura urgent de protecció per aquest estany.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac)

És una església al nucli de Vulpellac (municipi de Forallac, Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. El temple està situat al costat del castell de Vulpellac, al centre del nucli fortificat. És un edifici d'una sola nau amb contraforts exteriors, absis poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior, i coberta de teula a dues vessants. La façana principal es troba orientada a ponent i presenta un parament de carreus molt ben treballats. La porta d'accés és d'arc ogival i té llinda i timpà sense decoració. Els únics elements ornamentals d'aquesta porta són les bases de les tres arquivoltes, amb relleus vegetals i testes de persona. Al centre de la façana hi ha una senzilla rosassa. L'edifici es completa amb uns pilars que serveixen de base a un campanar de paret inacabat. El campanar, de base quadrada i molt estilitzat, s'eleva a l'angle nord-oest de l'església. L'interior, cobert amb volta de creueria, conserva l'escut dels Sarriera en algunes impostes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Joan)

És un edifici religiós del municipi de Foixà (Baix Empordà). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, capçalera semicircular i capelles laterals. la nau coberta amb volta apuntada-sense creuria- amb arcs torals de la mateixa forma; el presbiteri presenta creueria amb escultura a ma clau i impostes de les nerviacions. La decoració esculpida es repeteix a les impostes dels arcs torals i a la creueria del cor, amb temes de sants, animals i fullatge. Al frontis hi ha la portada, amb arquivoltes apuntades en degradació, llinda i timpà; frisos esculpit amb fullatge i amb personatges i animals fabulosos. Sobre la façana es dreça un cloquer d'espadanya i tota la part alta de l'edifici és sobre pujada per un terrabastall, antiga obra de fortificació. L'edifici és construït amb grans pedres desbastades i carreus escairats a les cantonades; els murs són coberts d'arrebossat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Monells)

És una obra del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Genís de Monells, està situada al barri de la Riera. És un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Té la façana dividida verticalment en tres cossos, al central dels quals hi ha la porta, de gran interès arquitectònic, on està situada la porta d'accés, d'inspiració clàssica; presenta una obertura d'arc escarser, entaulament i frontó circular, que apareix tallat i els costats laterals del qual s'avancen com si s'obrissin per mostrar la porta i la fornícula amb la imatge. Al centre e la façana hi ha un òcul amb motllures, on apareix inscrita en relleu la data del 1785. Un cap d'angelet separa aquest conjunt de l'òcul ovalat superior que té decoració en relleu. El coronament és sinuós, amb cornisa motllurada i boles de coronament. El campanar s'eleva en el cos esquerre de la façana; és de grans dimensions, de base quadrada i cos vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt i la inscripció del 1788 a l'angle.