martes, 7 de enero de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cebrià d'Esponellà)

És una església amb elements romànics i gòtics del poble d'Esponellà (Pla de l'Estany). Té la protecció de Bé cultural d'interès local. Actualment, presenta la nau única del temple original romànic, lleugerament apuntada, i una altra d'època posterior, paral·lela a la primera. L'absis semicircular sobrealçat és del temple original, si bé està molt deformat a l'interior amb modificacions de l'època moderna. L'aparell dels murs originals és de carreus de pedra travertínica d’Espolla. El temple romànic es construí en el segle XIII.
A la façana principal hi ha el portal d'accés, romànic, una finestra superior d'arc de mig punt i doble esqueixada, de l'edifici original, i dos finestrals tapiats procedents de l'antic campanar d'espadanya també del temple primitiu. El campanar actual segurament va ser afegit al segle XVI. És de planta quadrangular i té coberta en forma de petita cúpula, construïda cap a 1920.
El portal d'accés té quatre arcs de mig punt en degradació. Tant els arcs com els brancals estan fets de pedra treballada. L'arc exterior, gòtic, té un guardapols motllurat acabat en ogiva. Tots els arcs arrenquen d'una imposta de pedra motllurada que descansa sobre dos escuts heràldics gòtics, un a cada banda, situats a l'arrencada de l'arc ogival a manera de mènsules. L'escut de l'esquerra és el de la família Corbera (d'or, amb un corb de sable passant cap a l'esquerra), senyors de la baronia d'Esponellà al segle XV. El de la dreta és el de la família Desplà (losanjat d'or i sable, amb bordura de gules, carregada de vuit roses d'or), que enllaçà amb l'anterior. En una reforma posterior van esculpir un arc conopial a la llinda. L'intradós és cec i està fet de carreus.
La porta, de fusta, està coberta de reforços de ferro forjat en forma d'espiral, romànics, si bé reaprofitats d'almenys dues portes i recol·locats en el lloc actual durant les reformes dels segles XV i XVI. Té dos picaportes i dos panys, un d'ells amb un cap de serp o drac, també de forja.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Baldiri de Galliners)

És una església gòtica de Vilademuls (Pla de l'Estany) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntat i absis pla, sense sobresortir de la nau. La planta és rectangular i estava coberta a dues aigües. Per damunt de la volta i sota el teulat hi havia una golfa practicable. El campanar, situat al costat, és d'espadanya. La façana principal s'orienta a ponent i té un accés format per una porta dovellada de pedra treballada, sobre la que hi ha una finestra cònica que interiorment donava a una petita entreplanta formada només a l'entrada, que feia de petit balcó, frontalment situat respecte de l'altar. Al costat nord hi ha les restes d'antigues construccions adossades, avui derruïdes


Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Pietat de Fontcoberta)



És una obra amb elements gòtics i renaixentistes de Fontcoberta (Pla de l'Estany) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Pedró-oratori d'uns 2,5 metres d'alçada format per diverses peces de pedra i rematat per una creu. La base, de pedra calcària amb motllura de mitjacanya i de dos bossells, sembla original. Damunt hi ha dos blocs rectangular de pedra, de factura moderna. Al segon bloc hi ha una fornícula d'arc apuntat que conté, al seu interior, una imatge de pedra de petites dimensions (35 cm d'alçada) de la Verge de la Pietat amb Crist als seus braços, de reminiscències gòtiques. Sobre la capelleta, i tot coronant el pedró, hi ha la creu grega de pedra, amb un crucifix en relleu


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Vicenç de Camós)

És una església parroquial al petit nucli de Sant Vicenç de Camós, dins una zona boscosa de gran frondositat. Forma una mena de petit veïnat amb la Sala de Camós i dues masies més. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. Malgrat les transformacions sofertes, l'església conté elements romànics de prou interès per a ser ressenyats; l'estructura i el campanar. El conjunt actual és el resultat d'aquestes transformacions, sobretot a partir del segle XVI, que s'amplià l'església modificant-ne l'estructura romànica, inclosa la volta i l'absis, que actualment és de forma semioctogonal. De la reforma en resten, probablement, els murs de la façana principal i la part interior del de migjorn, mur que va ser regruixat exteriorment per tal que suportés la nova volta apuntada. Les finestres de doble esqueixada que hi figuren semblen reformades també en aquesta època, malgrat que recorden l'estil romànic. La dovella central és massa ampla i ben formada perquè correspongui als murs primitius.
L'aparell del mur oest, de pedra sorrenca rectangular i relativament petita, disposada en filades regulars, fa pensar en una obra del principi del segle XII. A la part superior de la façana, sobre la porta renaixentista, feta amb grans dovelles de pedra polida i la rosassa, es mantenen restes d'un possible arc d'una antiga obertura tapiada, d'amplada no gens habitual, uns 2,5 m de llum exterior. L'arc és de mig punt, format per petites dovelles i extradossat amb una arquivolta a manera de guardapols que s'obre als extrems com si hagués de rebre algun relleu decoratiu. Es podria aventurar, doncs, que els murs i la finestra tapiada corresponen a l'església que els documents citen entre la fi del segle XI i el principi del XII.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Monestir de Sant Esteve de Banyoles)

És una obra de Banyoles (Pla de l'Estany) declarada bé cultural d'interès nacional. Es pot considerar una de les primeres fundacions monàstiques benedictines a Catalunya i és considerat el bressol de la ciutat de Banyoles. El monestir de Sant Esteve de Banyoles, situat en un extrem de la població, és d'una gran sobrietat arquitectònica i manifesta una diversitat d'estils fruit de les diverses reedificacions. L'església és un edifici neoclàssic d'una nau amb capelles laterals i tres absis, de grans dimensions. La façana principal és d'una gran austeritat, trencada només per la portada d'estil gòtic tardà (1530), subsistent de l'edificació anterior. Adossat a la façana hi ha el campanar de torre, bastit el 1692, de base quadrada i coronament octogonal, amb finestres d'arc apuntat, que culmina amb una balustrada i una petita cúpula aixecada el 1743.
L'interior, d'estil neoclàssic, guarda un retaule gòtic de la Mare de Déu de l'Escala, obrat per Joan Antigó entre 1437 i 1439, i que actualment presideix l'altar major. A la capella de Sant Martirià es conserva l'arqueta gòtica del sant (1453), obra segons sembla de l'orfebre gironí Francesc Artau, de la qual foren robades sis escultures l'any 1979. Als peus de la nau hi ha un ampli cor que allotja un monumental orgue (1758).

Pintors Catalans (Amélie Beaury-Saurel)

Barcelona, 19 de desembre de 1849 - París, 30 de maig de 1924. Fou una pintora catalana de pares francesos. Va ser filla de Camille Beaury i de la catalana Irma Catalina Saurel (1821-1907).
Va ser alumna de Jules Joseph Lefebvre, Tony Robert-Fleury i Jean-Paul Laurens a l'Académie Julian. Es va fer ràpidament una retratista famosa pel seu talent, i va rebre el suport del pintor Léon Bonnat.
Es va casar amb Rodolphe Julian en 1895 i es va ocupar del taller de dones. En les seves publicacions, Marie Bashkirtseff (també alumna de Julian) parla amb cert recel de "l'espagnole" (l'espanyola). Va debutar en el Saló de París de 1874. Hom va considerar Amélie un dels principals artistes a partir del Salon de 1880. Va ser tercera medalla del Salon el 1885 i medalla de bronze en l'Exposició Universal de 1889. Igualment, va obtenir el Diploma d'Honor de l'Exposició de Chicago del 1883.
Igualment, a casa nostra va participar en l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en dues edicions de les Exposicions Generals de Belles Arts que es van fer a finals del segle XIX al Palau de Belles Arts de Barcelona i a l'Exposición de retratos antiguos y modernos de l'any 1910, també a Barcelona. En la primera Exposició General de Belles Arts del 1891 va presentar dues obres de gran format, l'oli Portrait de ma mére i el dibuix Portrait de Mlle. Barety, de "L'Odéon", i va obtenir la medalla d'or. En la segona, de l'any 1894, va presentar quatre quadres a l'oli (Le travail, Retrat de Mme. C. Cahen, Retrat de Mlle. C. G. i Retrat de Mme. S.) i dos dibuixos al carbó (Le maître d'armes i Retrat de Mme. A. J.). En l'exposició de retrats de 1910 va mostrar un retrat del lluitador Marseille.
Amélie Beaury-Saurel va satisfer la major part de les necessitats econòmiques de la seva germana i la seva mare. Després de la mort de Julian, va adquirir i habilitat en La Palú el "Château Julian" en memòria del seu marit, nascut en aquella localitat de la Provença.
La seva germana Irmeta va ser també pintora. Com Amélie, Irma (anomenada habitualment en el diminutiu Irmeta) va néixer a Barcelona.

Pintors Catalans (Ramon Amado i Bernadet)

Barcelona, 1844 - 8 de gener de 1888. Fou un pintor català de l'escola fortunyista. Va formar-se a l'Escola de la Llotja i el 1864 va anar a Madrid a estudiar als museus. L'any 1865 va anar a Roma on va romandre alguns anys, va coincidir amb Fortuny, i va recórrer tota la Itàlia. La tradicional campinya romana, les històriques runes monumentals, els records que tanca la ciutat eterna i la diversitat de tipus i aspectes, il·luminats pel puríssim cel del Laci, així com els canals, les illes, les góndoles, els misteriosos carrerons i els llegendaris edificis de la ciutat de les llacunes, van inspirar a Amado algunes de les seves remarcables composicions.
A Roma i a Venècia va començar a dedicar-se a la pintura a l'aquarel·la, en la qual es va distingir després, tot assolint dominar com a excel·lent colorista. És autor de retrats, paisatges i composicions de tema històric i popular; també es distingí per les seves aquarel·les i litografies. Hi ha obres seves al Museu d'Art de Girona i al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Se li coneix un retrat del rei Amadeu de Savoia, Las Navas de Tolosa, pintura a l'oli premiada en un concurs públic per la Diputació de Navarra; un altre quadre d'història, Sub-judice, amb personatges de l'època de Felip II, exposat al Saló de París del 1880; Un matrimoni i Un bateig, exposats al Saló de París del 1876 i Un mercat a Tarragona, del qual va parlar amb elogi M. Duranty, crític d'art de la Gazette des Beaux-Arts. Va participar en l'Exposició de Viena de 1882
El pintor Amado fou un exemple viu de vocació artística i un treballador incansable, que va produir gran quantitat d'obres. La seva producció, però, va dispersar-se ja en vida seva, puix que fou adquirida pels seus clients de París, Roma, Viena i Londres. Va morir als quaranta-quatre anys, en la plenitud de les seves facultats d'artista.

Pintors Catalans (Alfons Vinyals i Roig)

Vilanova i la Geltrú, 6 de novembre de 1860 - Vilanova i la Geltrú, el15 de gener de 1943. Fou un pintor català. Fill de Josep Vinyals i Gassó, va rebre les primeres lliçons com a pintor de la mà de Joan Ferrer Miró. La seva formació la va acabar de completar a l'Escola de Llotja de Barcelona, a Itàlia i a París. Fou professor de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis i al col·legi Samà. Formà part de la Junta de Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer des de 1903, de la qual fou president des de 1928 fins a la Guerra Civil.
Destacà en el dibuix, l'aquarel·la i l'oli. El seu tema predilecte fou la figura, alternant amb natures mortes, paisatges i algun retrat. Entre la seva producció sobresortí en el tapís com a figurista en composicions històriques, tractades amb fantasia, segons la influència de l'acadèmia vuitcentista.
Se li coneix poca obra. A banda d'algunes obres obtingudes per donacions posteriors, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer actualment conserva tres quadres donats pel mateix pintor: el Bon catador (1880), que consisteix en el retrat d'un home gran amb un got a la mà; l'interior de l'estudi d'un pintor (1888) i el retrat d'Antoni de Samà Urgellés (1893)

Pintors Catalans (Josep Vila Closes)

Manresa el 4 de gener de 1921 - Manresa, el 14 d'abril de 2005. Feu els seus estudis de pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa, tenint per professors Anselm Corrons, Tomàs Boix, Alfred Figueres i Evarist Basiana. Gràcies a ell l'any 1939 es crea el Grup del Remei, grup d'artistes manresans molt actius.
La seva primera exposició fou l'any 1945, a la sala Verge de Manresa. L'any 1948 exposà la seva obra a Barcelona. La seva primera incursió a la ciutat comtal ja li va valdre una petita notícia a La Vanguardia: Vila Closas, en Galerías Franquesa.[5] El 1949 exposà a la Galeria d'Art Vergé de Manresa.
Va fer nombroses exposicions tant a la seva ciutat, Manresa, com a Catalunya i a Espanya. Entre altres:
   - El novembre de 1978 realitzà la seva primera exposició antològica, dibuixos i pintures realitzats entre el 1940 i el 1977, a la sala d'exposicions de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, a Manresa.
   - El 3 de novembre de 1979 La Vanguardia tornà a parlar de l'obra del pintor amb motiu d'una altra exposició a Barcelona, a la sala Bona Nova
   - L'octubre de 1981 exposà els seus olis a la sala d'exposicions de l'Agrupació Folklòrica de Molins de Rei.
   - El novembre de 1981 inaugurà una exposició a la Galeria d'Art del Gall, de Sant Cugat del Vallès.
   - L'octubre de 1985 exposà a la Sala d'Art Roma, de Vilassar de Mar.
   - El 7 de març de 1988 s'inaugurà una exposició d'olis d'en Vila Closes a la Sala d'Art Princesa Setze de Barcelona.
Va obtenir infinitat de premis amb els seus paisatges i les seves marines, plenes de llum i de color. Segurament el seu primer reconeixement fou el 1955 amb el Premi Pintura del III Salón de Otoño, de Manresa.
La seva és una pintura fortament arrelada a la terra, com la seva actitud cívica i patriòtica, que en els darrers anys li va ser reconeguda amb la concessió de la Medalla de la Ciutat de Manresa, el premi Oleguer Bisbal i el premi Estelada.

Pintors Catalans (Joan Vila i Cinca)

Sabadell, 29 de febrer de 1856 - Sant Sebastià de Montmajor (Barcelona), 2 de desembre de 1938. Fou un pintor català. Fou el pare del també pintor Antoni Vila i Arrufat.  La seva família procedia de Cardona i van venir a Sabadell, on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses de la ciutat. Els seus pares volien que treballés en el negoci familiar, però el que realment ell volia era ser pintor. Va iniciar els estudis a la Llotja de Barcelona, amb Josep Serra i Porsón, i assistí a l'acadèmia de Tomàs Moragas. Abans d'anar a Madrid, pels volts de 1880, o el 1877 segons altres fonts, amb Joan Figueres, Ramon Quer i Josep Espinalt varen fundar l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, en una sala i alcova del tartaner Silvestre, al carrer de Sant Pau. Gràcies a una beca de l'Ajuntament de Sabadell, va marxar a estudiar a Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i, més endavant, a l'Escola Superior de Belles Arts de Madrid.
Segons els catàlegs de la primera i segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona, a finals del segle XIX va residir al carrer de Sant Josep i al de Moratín de Sabadell. Vila Cinca fou la mà dreta de Narcís Giral en la creació i direcció de l'Escola Industrial de Sabadell, una acadèmia fet seguint el model educatiu belga on es volia formar especialistes per a la indústria tèxtil local, on se li donava una especial importància al disseny i a les belles arts, on Vila Cinca faria de professor. Aquest fet va provocar una immediata posterior generació d'artistes a la ciutat, entre els quals s'inclouen Antoni Vila-Arrufat, Rafael Durancamps, Ricard Marcet o Joan Vila Puig, entre d'altres. Posteriorment cediria la seva plaça de professor a Joan Vilatobà. Aquesta xarxa d'artistes sabadellencs estendria la seva influència a nivell català fins aproximadament l'època de Postguerra
L'any 1905 va fer el cartell de la festa major de Sabadell. Un cop restablert a Sabadell, el 1912, juntament amb Vicenç Renom, va iniciar unes excavacions a la serra de la Salut, al poblat ibèric i romà d'Arraona. I aquell mateix any, l'Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s'acabava de constituir. Va ser fundador i professor de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sabadell. També va ser nomenat director de la junta de museus locals. Fou mestre de dibuix i pintura per a molts sabadellencs. En l'Almanac de les Arts de l'any 1924 es va reproduir en color un paisatge de Sacama obra seva. El 16 d'abril de 1942 Sabadell li dedicà un carrer al barri de la Creu Alta.

Pintors Catalans (Joaquim Ureña i Ferrer)

Pintor dedicat exclusivament a l'aquarel·la des de l'any 1974. La seva obra sorprèn pel total domini de la tècnica, per l'inusual de la temàtica i el format emprat (fins a 2 x 2 metres), per la seva extraordinària facilitat pel dibuix i pel fi tracte humà que se'n deriva. Paisatges, figures i, més recentment, racons de casa seva, configuren un univers personal amb una nova concepció de l'espai pictòric, reconegut i guardonat en innumerables ocasions i que l'han convertit en un dels grans noms propis de l'aquarel·la espanyola. Al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida hi ha obra seva