martes, 28 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Ramon de Penyafort)

També coneguda com a església de Santa Maria de Montsió (o simplement Montsió), que era el seu antic nom. Es troba a la Rambla de Catalunya, al districte de l'Eixample de Barcelona. L'església gòtica original va ser construïda entre els segles xiv i xv, tot i que va ser traslladada al seu actual emplaçament entre 1882 i 1890, època en què va ser reformada per Joan Martorell i Montells, qui va dissenyar la nova façana en estil neogòtic. Pertany a l'arxiprestat de la Puríssima Concepció de l'Arxidiòcesi de Barcelona. Aquest edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Jaume)

És una seu parroquial de Barcelona, situada al carrer de Ferran, número 28, de Barcelona. Ocupa l'església de l'antic convent de la Trinitat, que havia estat exclaustrada el 1835. L'església actual era la del convent dels Trinitaris, antiga església de la Trinitat, del segle XIV. L'església de Sant Jaume estava a prop, a la Plaça de Sant Jaume, des dels temps de l'arribada del cristianisme a Barcelona. Quan aquesta església va ser enderrocada el 1823, va traslladar-se la titularitat i la parròquia a l'edifici de la Trinitat, on encara és avui. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.


Muntanyes de Catalunya (Castell de l'Airosa)

És una muntanya de 953 metres dels ports de Tortosa-Beseit. Es troba dins del terme municipal de Roquetes, a la comarca del Baix Ebre.
Aquest mont té una silueta prou espectacular que sembla un castell vist des de certs angles

Muntanyes de Catalunya (Montagut d'Ancosa)

És una muntanya de 963 metres que es troba al municipi de Querol, a la comarca de l'Alt Camp. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 271125001). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Muntanyes de Catalunya (Picorandan)

És una muntanya de 991 metres situada al municipi de Capafonts (Baix Camp), que forma part de la Serralada Prelitoral. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [II])

Al començament del segle XIX un dels estanys principals arribava encara a Sant Joan Sescloses; la Mugueta n'enllaçava dos més, actualment aiguamolls, que desguassaven pel rec dels Salins i el greu de la Muga (actualment, grau de Santa Margarida de Roses).

Es feia una distinció entre estany de Dalt i estany de Baix que feia referència a la divisió establerta entre el sector d'aigües lliures més important (l'estany de Dalt, que es correspon amb el genuí estany de Castelló) i el sector més meridional, format per aiguamolls superficials (actual sector de la Rubina) i el grau de l'estany, que comunicava l'estany de Dalt amb el mar.

Segons sembla, enmig del gran estany de Dalt, hi havia tres illes: l'una es deia Uduagro, o Udruago, segons els autors (illa de la humitat); l'altra, Foniliaria (illa del fonoll), i la tercera, Savarto (terra inculta). Aquesta darrera ha estat associada, a partir de la toponímia, al terme de Palau-saverdera, tot i que no se'n tenen proves concloents. En qualsevol cas, cap de les tres illes ha pogut ser situada amb exactitud sobre el territori.

El riu la Muga, que travessa el terme de Castelló de ponent a llevant, desembocava abans del final del segle XVIII a l'estany de Castelló, però fou desviat directament al mar (avui el tram des de Castelló al mar és canalitzat); l'antic curs és conegut com la Mugueta, i el rec dels Salins és un canal que condueix al mar les aigües dels fondals de la part central de l'antic estany (el nom prové de les importants salines medievals de Castelló).

La dessecació de l'estany de Castelló fou afavorida pel desviament de la Muga, i des del segle XVIII molts espais abans coberts d'aigües es convertiren en aiguamolls i en aiguadeixos que hom transformà aviat en closes o conreus. Molts terrenys dels voltants dels estanys anaren passant a mans particulars, a diverses causes pies, o bé foren establerts pels comtes a la universitat de Castelló com a béns propis o comunals. El dessecament dels estanys i aiguadeixos experimentà un fort impuls durant els segles XVIII i XIX, en què foren convertits en prats i terres de cultiu els sectors del Vernar, els Salats o els Salins i la Rubina.


Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [I])

Va ser un estany del terme municipal de Castelló d'Empúries a la comarca de l'Alt Empordà), reduït actualment, per dessecament, a alguns fragments costaners. Va ser el més important de tots els embassaments empordanesos, tant des d'un punt de vista físic, per l'extensió que ocupava, com socioeconòmic, pels diferents aprofitaments i explotació de recursos que se'n va fer. Està documentat que l'any 945 el comte d'Empúries Gausfred I concedí drets exclusius de pesca al monestir de Sant Pere de Rodes.

La primera referència documental que esmenta l'estany de Castelló és de l'any 944, en què es menciona l'stagnum Castilionis. Les dimensions d'aquest estany havien estat extraordinàries. Segons documents de l'alta edat mitjana, com ara el de l'any 955, les seves aigües ocupaven la planúria que va del mar fins al peu del turó on s'alça la vila que fou capital del comtat d'Empúries, pel sector sud-oriental. L'ermita de Sant Joan Sescloses, el veïnat de Pedret i els llocs de Montmajor, Vilaüt i les Torroelles n'eren els punts extrems pel sector oest i nord. A grans trets, podríem dir que l'extensió màxima que va arribar a tenir l'estany, ara fa uns mil anys, no devia ser gaire diferent de la que dibuixen els límits actuals del polígon nord del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Es podria dir que en realitat va ser una albufera, que s'estenia pel nord i l'est del terme, des dels peus del turó on s'alça la vila fins als primers pendents de la serra de Rodes, tot penetrant en els termes veïns; hi havia estanyols perifèrics com el de Roses, d'aigües rogenques i anomenat Sanguinari a l'edat mitjana. Més al sud, hi quedava l'estany Ded (segurament corresponent a l'actual sector del Tec); pel costat oest, el de Bonaconca, i, a la vora de Palau, el denominat Bovós. La toponímia actual conserva el nom d'altres estanys formats per la fragmentació del de Castelló quan les seves aigües començaren a recular, ja de manera definitiva, a partir dels darrers anys del segle XVIII. Els estanys de Mornau, de Palau, de Pau o de Vilaüt no són altra cosa que les romanalles actuals de l'antic estany de Castelló.


Llacs de Catalunya (Estany de Can Torrent)

És un estany d’inundació temporal, que conserva aigua pràcticament tot l'any al sector principal, situat al nord-est, i s'estén fins a assolir una superfície molt superior a les èpoques molt plujoses. El conjunt de la zona humida ocupa una superfície de 6,38 Ha. Pel que fa a la vegetació, a l'estany hi ha un bosc de ribera molt ben constituït, dominat pel salze blanc (Salix alba) i el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia). S'hi troba gatell (Salix cinerea subsp.oleifolia), om (Ulmus minor), pollancres (Populus nigra), etc. Destaca la presència d'un extens herbassar graminoide de jonca d'estany (Scirpus lacustris).
També apareixen canyissars, bogars i zones de creixenars amb glicèria. Entre les espècies, cal destacar la presència d'aloc (Vitex agnus-castus), lliri groc (Iris pseudacorus), la rubiàcia (Galium palustris), la ranunculàcia (Ranunuculus fluitans), diverses espècies de càrex, etc.

En relació a la fauna, cal fer esment del tritó palmat (Lissotriton helveticus) i de dos crustacis força singulars: el copèpode Mixodiaptomus kupelwieseri i el cladòcer Tretocephala ambigua. Les principals amenaces sobre aquest espai són la disminució dels nivells piezomètrics i la possible reconversió a terreny agrícola. Recentment s'ha efectuat diferents plantacions d'arbredes (pollancres) al sector sud, probablement amb la intenció de dessecar l'estany. Hi ha un pou, potser en desús, al sector sud-est, i alguna edificació metàl·lica mig enrunada, potser també relacionada amb la captació d'aigües. L'Estany de Can Torrent, juntament amb l’estany de can Raba, el braç esquerre de l’illa del riu Tordera, l’estany de la Júlia i els Prats d'en Gai constitueixen l’espai del PEIN «Estanys de Tordera». Aquestes zones conserven petits estanyols propis de les planes al·luvials del riu Tordera, que són el testimoni actual d'antigues zones humides que devien ocupar una major extensió a la vall baixa de la Tordera, en contacte amb el seu delta.


Llacs de Catalunya (Estany de Can Raba)

És una zona humida de 4,33 ha, formada per un estany d’aigües permanents. Antigament, l’estany, d’origen natural, podia abastar una superfície màxima de 7 ha. Actualment, la construcció de diverses infraestructures viàries a l'entorn de la zona humida, que arriben fins i tot a partir-la, ha modificat el funcionament hidrològic de la zona, reduint-ne molt la superfície. La vegetació de l’estany és formada bàsicament per un extens canyissar i bogar, que ocupen bona part de la seva superfície. El bosc de ribera es troba ben constituït i en general apareix en tot el perímetre de l’estany. Està format per omedes amb mill gruà, vernedes i freixenedes. També hi ha alguns sectors de roureda.

Pel que fa a la flora, hi apareixen espècies herbàcies força interessants, com el marcòlic (Lilium martagon), el buixol (Anemone nemorosa), la viola silvestre (Viola sylvestris), l’al·liària (Alliaria petiolata), l’espargani comú (Sparganium erectum), el lliri groc (Iris pseudacorus), o les poligonàcies Polygonum salicifolium i Polygonum amphibium. També hi trobem roure pènol (Quercus robur). Pel que fa als hàbitats d’interès comunitari, a la zona apareixen els hàbitats 91E0 Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion), i 9540. Pinedes mediterrànies.

També s’hi ha citat l’hàbitat 92A0 (Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera) (representat aquí per omedes i freixenedes) i 3150 (Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant [Hydrocharition] o poblaments submersos d'espigues d'aigua [Potamion]. Pel que fa a la fauna, a la zona hi nidifica el cabusset [Tachybaptus ruficollis], la polla d’aigua [Gallinula chloropus], l’ànec collverd [Anas platyrhynchos] i la fotja Fulica atra. En hivernada s’hi observen regularment el bernat pescaire (Ardea cinerea) i el martinet blanc (Egretta garzetta). A l’estany es localitza una petita població de tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i del peix espinós (Gasterosteus aculeatus). Actualment hi ha nombroses espècies de fauna exòtica i domèstica, que resten interès a l’espai.

L’estany està senyalitzat amb diferents rètols informatius i hi ha una zona de lleure al sector est, amb bancs, papereres i un petit aguait, en mal estat. Les actuacions s’han realitzat per part de l’Ajuntament de Tordera i l’entitat local CADMA (Consell assessor per a la defensa del medi ambient). La proximitat al nucli urbà de Tordera i a diverses vies de comunicació (GI-512, BV-5121) origina impactes diversos (abocaments de deixalles, sobrefreqüentació, soroll, contaminació lumínica, atropellaments de fauna, etc.). Hi ha també abundant fauna i flora exòtica. Hi ha algunes línies elèctriques dins o molt properes a l’espai. Aquesta zona, juntament amb el braç esquerre de l’illa del riu Tordera, els prats d’en Gai, l’estany de la Júlia i l’estany de can Torrent, constitueix l’espai del PEIN "Estanys de Tordera". També forma part de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5110007 "Riu i Estanys de Tordera".