Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [II])

Al començament del segle XIX un dels estanys principals arribava encara a Sant Joan Sescloses; la Mugueta n'enllaçava dos més, actualment aiguamolls, que desguassaven pel rec dels Salins i el greu de la Muga (actualment, grau de Santa Margarida de Roses).

Es feia una distinció entre estany de Dalt i estany de Baix que feia referència a la divisió establerta entre el sector d'aigües lliures més important (l'estany de Dalt, que es correspon amb el genuí estany de Castelló) i el sector més meridional, format per aiguamolls superficials (actual sector de la Rubina) i el grau de l'estany, que comunicava l'estany de Dalt amb el mar.

Segons sembla, enmig del gran estany de Dalt, hi havia tres illes: l'una es deia Uduagro, o Udruago, segons els autors (illa de la humitat); l'altra, Foniliaria (illa del fonoll), i la tercera, Savarto (terra inculta). Aquesta darrera ha estat associada, a partir de la toponímia, al terme de Palau-saverdera, tot i que no se'n tenen proves concloents. En qualsevol cas, cap de les tres illes ha pogut ser situada amb exactitud sobre el territori.

El riu la Muga, que travessa el terme de Castelló de ponent a llevant, desembocava abans del final del segle XVIII a l'estany de Castelló, però fou desviat directament al mar (avui el tram des de Castelló al mar és canalitzat); l'antic curs és conegut com la Mugueta, i el rec dels Salins és un canal que condueix al mar les aigües dels fondals de la part central de l'antic estany (el nom prové de les importants salines medievals de Castelló).

La dessecació de l'estany de Castelló fou afavorida pel desviament de la Muga, i des del segle XVIII molts espais abans coberts d'aigües es convertiren en aiguamolls i en aiguadeixos que hom transformà aviat en closes o conreus. Molts terrenys dels voltants dels estanys anaren passant a mans particulars, a diverses causes pies, o bé foren establerts pels comtes a la universitat de Castelló com a béns propis o comunals. El dessecament dels estanys i aiguadeixos experimentà un fort impuls durant els segles XVIII i XIX, en què foren convertits en prats i terres de cultiu els sectors del Vernar, els Salats o els Salins i la Rubina.