Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Castelló de Farfanya)

És l'església parroquial de la vila de Castelló de Farfanya, al municipi homònim de la Noguera. És d'una sola nau orientada est-oest i coberta amb volta de canó apuntada. La porta d'accés, ja de factura gòtica, és oberta a la façana sud; és dins la tradició de l'escola de Lleida, amb les arquivoltes decorades amb motius geomètrics i els capitells que combinen estilitzacions figurades i vegetals. L'edifici romànic està molt alterat per les reformes fetes al segle XVIII, arran de les quals desaparegué l'absis. La volta és reforçada per dos arcs torals que arrenquen d'una mena de culs de llàntia triangulars un dels quals, el primer de la façana sud, sembla haver estat restaurat el segle XIII doncs hi apareix un escut amb escacs que correspon el comte Ermengol X d'Urgell (1274-1314), que presenta les mateixes característiques i marques de picapedrer que es troben a Santa Margarida de Privà. La nau central tenia tres capelles al nord i dues al sud. Totes presenten una volta apuntada. Al segle XIII es degué realitzar una reforma que afectà sobretot la façana sud, tal com ho mostren les marques de picapedrer. La reforma més important és l'escala d'accés al campanar, avui desapareguda. També hi devia haver alguna finestra oberta a l'absis, una oberta a ponent de la qual es conserva l'arrencada de l'arc de mig punt i una obertura en l'espai existent entre la porta d'accés i la capella de l'epístola, posteriorment tapiada. Finalment, la il·luminació interior es devia completar amb una finestra oberta al mur sud, també tapiada en època moderna. Al segle XIII s'obrí una petita finestra en una de les capelles del costat sud.
Tot l'edifici és fet amb carreus rectangulars ben escairats, disposats molt ordenadament amb filades uniformes i regulars. Cronològicament, cal pensar que el gros de l'edifici ja estava acabat el 1187, any en què es signen les constitucions de Pau i Treva. La segona etapa que inclou refeccions sobretot al mur meridional, pot ser de final del segle XIII.

Al segle XVIII li fou afegida una altra nau a tramuntana, un portal nou (1751) i el presbiteri rectangular (1777) en substitució de l'antic absis. L'estat deficient de conservació de l'edifici, i en concret el perill de ruïna imminent que presentava l'absis barroc, van fer necessària la construcció d'un absis nou, fet de formigó, vidre i alumini.. Aquesta intervenció, a càrrec de la Generalitat de Catalunya va ser presidida pel criteri de donar la més gran rellevància possible a l'altar major que conté un retaule gòtic de pedra procedent de l'església de Santa Maria del castell, des d'on fou traslladat el 1936.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Josep de Bellmunt d'Urgell)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Bellmunt d'Urgell (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Josep està ubicada a la zona més prominent del nucli de Bellmunt d'Urgell, al centre del carrer Major (l'eix que travessa el monticle de Bellmunt d'est a oest) en el punt on aquest fa l'inflexió en pendent cap a l'oest i cap a l'est. L'edifici, ubicat entre mitgeres d'habitatges, consisteix en una església d'una nau amb quatre capelles laterals, un cor sobrealçat, capçalera amb absis semicircular i campanar a l'esquerra de la façana. La façana principal està orientada al sud i abocada a la plaça Major, un espai obert (de 14 per 19 m de disposició esglaonada que salva 4 m de desnivell cap al sud fins al carrer inferior) que li atorga visibilitat i preeminència.
El parament de la façana està fet amb carreus disposats regularment. De forma quadrada sota el ràfec de la teulada, disposa els seus elements de forma simètrica només trencada per la presència de la torre del campanar a la banda esquerra. Tanmateix, la façana no exemplifica una concepció estilística unitària sinó que s'hi desprenen almenys dues fases de planificació successives.

Probablement, la darrera d'aquestes fases està marcada per la portalada, de trets classicitzants es compon a partir d'un arc de mig punt flanquejat per dues columnes estriades i aixecades sobre pedestal. Aquestes donen relleu a l'accés i són suport d'una estructura amb arquitrau, de fris llis, amb dentells sota la cornisa i amb dos elements decoratius a cada extrem rematats amb sengles esferes. Sobre la cornisa i entre les dues esferes, hi ha una fornícula, avui sense imatge. Aquesta porta, de tipologia a la romana, domina la meitat inferior de la façana mentre que la part superior està centrada en un rosetó de petites dimensions i amb una traceria en forma de quatre cercles interseccionats i traçats a partir del punt central del rosetó.
La teulada es disposa a doble vessant, si bé el carener se situa sobre l'eix transversal i no sobre el longitudinal, la qual cosa permet evacuar l'aigua de pluja cap al carrer i no sobre les cases veïnes. Els ràfecs, sobre la façana principal i sobre la façana de la capçalera, presenten la mateixa disposició complexa en quatre nivells de línies de rajoles horitzontals alternats amb dues línies de rajoles obliqües (els dos nivells inferiors i el superior) i una línia de teules (el tercer nivell).

El campanar, a l'extrem esquerre de la façana principal, és disposa en forma d'una torre de base quadrada feta amb el mateix aparell constructiu que la façana, amb quatre finestres rematades amb arcs de mig punt on hi estan instal·lades quatre campanes de bronze. La part superior del campanar és rematada amb una breu cornisa de caràcter clàssic.
L'interior es resol amb l'altar emmarcat per l'absis, quatre capelles o altars laterals dedicats respectivament a la Mare de Déu, el Sant Crist, Sant Bartomeu i Sant Llop, i un cor aixecat a la zona d'accés.
Per les característiques classicitzants de la façana, l'església de Sant Josep ha estat considerada com a d'estil gòticorenaixentista, datable al segle XVI. En tot cas, sembla evident que hi hagué més d'una fase constructiva. Probablement es va partir d'un esquema traçat a la baixa edat mitjana, en un estil gòtic tardà i al segle XVI es va produir una ruptura amb el projecte inicial per emmarcar la porta amb trets classicitzants i acabar les parts altes de l'edifici, en especial la torre del campanar.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Feliu d'Alòs de Balaguer)

És una església amb elements romànics i barrocs d'Alòs de Balaguer (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs està ubicada al centre d'Alòs de Balaguer. Es tracta d'un edifici aïllat que té l'antiga rectoria adossada vers l'oest i un petit parc enjardinat.
La façana principal actual, al nord, té un escàs interès arquitectònic. Compta amb una porta moderna o molt restaurada adovellada amb arc de mig punt. Per sobre està coronada pel campanar, una torre de dos cossos, l'inferior de base quadrangular i el superior de base octogonal a l'exterior i quadrangular a l'interior

Es tracta d'una església orientada al sud, d'una nau amb capelles a banda i banda, de menys alçada. La nau central i el creuer estan coberts per volta de canó i els braços del creuer amb volta d'aresta. L'absis s'obre a la nau amb un arc de triomf de mig punt. Hi ha una sagristia amb sostre pla i, al costat de l'epístola, una capella amb volta de canó. El cor d'obra està situat als peus. Als murs interiors de la nau hi ha pilastres adossades. Al costat de l'evangeli hi ha el campanar. Als peus de l'església hi ha una connexió amb la casa del costat, l'antiga rectoria. A l'interior hi ha dos retaules gòtics de pedra policromada dels segles XIV-XV. El que fa de retaule major conserva millor la policromia.
L'aparell de l'edifici és heterogeni, amb carreus grans i ben escairats en trams inferiors de l'exterior de l'absis, mentre que en d'altres punts l'aparell és menys regular. La teulada, a doble vessant, està coberta amb teula àrab

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Cubells)

És l'església parroquial de Cubells, al municipi homònim de la Noguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere s'emplaça al nord-est del nucli històric de Cubells, a un centenar de metres de la part més elevada del turó, actualment ocupat per l'església de Santa Maria del Castell de Cubells.
Es tracta d'un edifici aïllat, orientat d'est a oest i que afronta a ponent amb el carrer de la Muralla (que envolta el nucli pel nord fins que trenca cap al sud per anar a desembocar davant la façana barroca de l'església), i a llevant, nord i sud amb el carrer de Sant Pere, que envolta l'esperó on es dreça l'edifici. Consisteix en una església d'una sola nau, suportada amb contraforts i capçada amb un absis semicircular a llevant; amb naus laterals, amb façana barroca a ponent i un campanar de planta de base quadrada sobre la part esquerra d'aquesta façana. Està fet amb aparell regular de carreus de gres ben escairats. La teulada de la nau és a doble vessant, amb el carener longitudinal i ràfec sobre una cornisa de pedra motllurada. En canvi, la coberta de l'absis és de lloses de pedra

L'edifici original, bastit entre finals del segle XIII i inicis del XIV, segueix la tipologia i el traçat en planta dels esquemes romànics però interpretats amb les noves normes gòtiques. Per aquesta raó s'ha considerat aquest edifici com d'un estil romànic de transició al gòtic, o un edifici de base romànica però ja d'estil gòtic. En tot cas, la façana principal, a ponent, i el campanar s'hi afegiren a finals del segle XVIII en estil barroc. La façana, sòbria i senzilla, conté l'accés principal, una porta d'arc de llinda de dovelles a saltacavall, emmarcada en un rectangle fet amb aparell encoixinat que és rematat amb una cornisa motllurada. La dovella clau conté en baix relleu l'escut de Sant Pere (les claus sota la mitra papal) i la inscripció 'AÑO 1793', any en què es finalitzà la façana. A sobre d'aquesta porta se situa una rosassa motllurada de la mateixa amplada que la porta i, a sobre del capcer, una petita espadanya d'un sol ull i d'arc de mig punt. El campanar, de planta quadrada, conté obertures rectangulars simples a les cares sud i oest mentre que a les cares nord i est conté obertures dobles, també rectangulars i sense cap ornament. El campanar està rematat amb una senzilla cornisa de pedra motllurada.
Més interessant resulta la façana de l'absis semicircular, rematada amb arcuacions polilobulades d'estil gòtic, i tres obertures d'arc de mig punt. La façana meridional conté la que havia estat la porta d'accés principal fins al segle XVIII, emmarcada entre els dos contraforts centrals, d'arc de mig punt de dovelles emmarcat amb un guardapols. Damunt d'aquesta porta s'obre una fornícula d'arc de mig punt, actualment buida. L'obertura de la porta està tapiada amb obra de maó i de carreuons de pedra i arrebossada amb morter de calç.

L'interior és resolt amb una volta de canó apuntada que recolza sobre mènsules amb motius estilitzats de regust mudèjar. Les capelles laterals són cobertes amb volta amb interessant traceria gòtica i s'obren entre els murs i els contraforts ben marcats a l'exterior. Les capelles de la banda de l'evangeli (la banda nord) són més altes, d'arcades més estilitzades i, en definitiva, d'un gòtic més avançat que les de l'epístola (la banda sud). Això queda palès a l'exterior, ja que al darrere dels contraforts s'observa la superposició que sembla que permeté ampliar les capelles laterals del nord i aixecar-les.
Conserva al seu interior diverses imatges de la Verge: la romànica de la Verge de l'Esperança, de fusta; i les gòtiques de la Verge del Colom, d'alabastre, i la de la Verge del Castell o Verge de la Llet, també d'alabastre, que prové de la capella del Castell.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Castelló de Farfanya)

És l'església del Castell de Castelló de Farfanya, al municipi homònim de la Noguera, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un exemplar gòtic, un edifici de nau única, amb capelles laterals entre els contraforts, bastits amb posterioritat. El campanar és més modern. Té dues portades, la del sud (als peus de la nau) possiblement és una resta de la primitiva església romànica. Una segona porta es troba al mur meridional, encarada a la vila. Aquesta té una bella decoració ornamental; li manca la Marededéu del timpà, ara al Museu Diocesà de Lleida. També hi trobem escuts heràldics: de la família Foix-Bearn (el 1415, Ferran I d'Antequera va vendre el senyoriu al comte de Foix) i dels Cardona, entre d'altres. El seu estat de conservació no és el desitjable i la part de ponent de la nau té la volta esfondrada.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Balaguer)

És l'església parroquial de la ciutat de Balaguer (Noguera) declarada bé cultural d'interès nacional. Sobre la ciutat de Balaguer i en un tossal a la dreta del riu Segre, s'alça l'església parroquial de Santa Maria, que dóna a la ciutat una silueta característica i inconfusible. És un edifici d'una sola nau molt àmplia, amb capelles laterals situades entre els contraforts i amb un absis poligonal de set cares. La coberta de la nau i de l'absis és feta a base de voltes d'ogiva estrellades, que recolzen, per mitjà d'arcs torals, sobre columnes adossades a la nau o sobre capitells a l'absis. Cada un dels trams de la coberta correspon a dues capelles per banda, amb l'excepció del tram del campanar, amb volta de creueria. Tres d'aquestes capelles serveixen de vestíbuls a tres portalades que té l'església, una al mur de ponent, i una a cada costat de la nau. L'interior, l'il·luminen cinc finestrals situats a l'absis i cinc òculs a la nau central.
És un edifici de formes senzilles i compactes, sobretot a l'exterior on, a part els grans contraforts, només sobresurt l'estructura del campanar. Aquest és prismàtic, octogonal (amb una escala interior de caragol), està dividit en quatre pisos per cornises, i presenta un pis de finestres amb arc de mig punt al quart nivell.
Tot el conjunt ha estat objecte d'obres de consolidació, entre les quals podem destacar la incorporació recent d'estructures metàl·liques per descarregar el pes de les voltes.

Pintors Catalans (Josep Cruañas Fages)

Maià de Montcal (Girona), en 1942. És un pintor català. Als 15 anys es va inscriure a classes de dibuix a l'Escola d'Art de Banyoles, llavors dirigida per Joan de Palau. Més endavant va freqüentar l'estudi del pintor Joan Sibecas a Figueres, considerat com un dels introductors del cubisme a Catalunya. El seu recorregut formatiu va continuar a Barcelona, on es va instal·lar el 1961 i va començar a assistir a classes de pintura al natural al Reial Cercle Artístic i al Cercle Artístic de Sant Lluc.
Durant els primers anys a Barcelona va combinar la pintura amb el seu treball com a grafista publicitari, fins que a principis dels anys 70 comença se centra completament en la pintura. Fou llavors quan es va començar interessar pels ismes del moment, però l'amistat amb artistes com Frederic Lloveras va fer que s'apartés d'aquestes tendències i derivés cap a un impressionisme més personal, amb especial interès per la figuració d'espais urbans. La seva primera exposició individual la va realitzar a la galeria Ausart de Vic.

Els seus viatges per Europa, molts d'ells amb Lloveras, li va descobrir noves maneres d'entendre i captar la llum i el color dels paisatges nòrdics, trobant en els anys 80 el seu espai pictòric definitiu.
Cruañas va ser un dels fundadors del grup artístic "La Cova del Drac" juntament amb Frederic Lloveras, Antoni Vives Fierro, Ramon Barnadas, Josep Maria Morató Aragonès, Bernat Sanjuan, Rafael Griera i Calderón, Alexandre Siches Piera, Jordi Rollán Lahoz, Jordi Sarsanedas, Ramon Llovet i Agustín Riu, entre d'altres. Així mateix formava part de la Penya La Punyalada, situada al restaurant del mateix nom al Passeig de Gràcia, avui desaparegut, i també de l'anomenat "Grup del Passeig de Gràcia", provinent dels artistes de la galeria Comas, com el seu amic Joan Condins.

Pintors Catalans (Josep Costa Sobrepera)

Nacio en Palafrugell (Girona), el 30 de junio de 1937. Rebé classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis i, amb 16 anys, va aconseguir la seva primera feina al taller artesanal del mestre forjador Joan Gich. La primera presència pública de la seva obra va ser el 1955 a la Biblioteca de Palafrugell, impulsada pel seu mestre Lluís Medir Jofra.
Continuà exposant les seves obres a la biblioteca i a altres centres de la vila fins al 1958, any que començà a participar en certàmens nacionals i internacionals. Obtingué el segon premi del certamen juvenil d'art organitzat pel Frente de Juventudes de Girona per l'aquarel·la Les voltes de l'hotel Gelpí. El 1958 es va incorporar al servei militar obligatori als campaments de Sant Climent Sescebes inicialment i, més tard, a Figueres, circumstància que aprofità per exposar a la sala municipal de la capital alt-empordanesa.
Durant la dècada del 1960 va ser contractat per diverses empreses com a tècnic i enginyer i durant cinc anys va impartir classes nocturnes a l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell, substituint al seu mestre. El 1966 es va matricular a l'Escola d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. Tot això va fer que Costa Sobrepera disposés de poc temps per la pintura.

Pintors Catalans (Joan Comas i Pausas)

Nacio en Vilafranca del Penedès (Barcelona), el 25 de juny de 1913 - Vilafranca del Penedès (Barcelona), el 3 d'abril de 2009. Va ser un pintor, comerciant de roba d'home i arquitecte tècnic català. S'interessa per l'art en general, les antiguitats, la pintura i el dibuix. Es forma estèticament i artística en aquesta ciutat. Estudia dibuix amb el pintor Joan Lahosa a l'Acadèmia Baixas.

Persona d'excepcional voluntat, supera les dificultats causades per la seva orfenesa, començant com a dependent d'un comerç de roba d'home, fins que el 1944, quan torna a Vilafranca, inaugura el seu propi negoci. Més tard, l'any 1961, comença a exercir també com a arquitecte tècnic, després d'acabar els estudis a Barcelona a l'Escola Tècnica d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant aquests anys només pot dedicar-se de tant en tant a la seva afició preferida que és la pintura artística, tot i que ja l'any 1955 li és concedit un premi de pintura (oli sobre fusta). Tot i això, continua amb la seva formació autodidacta i les seves obres es distribueixen de manera privada. És el 1976 quan comença a dur a terme exposicions públiques periòdiques de la seva obra artística i fent servir l'aquarel·la per expressar-la.
Aquell mateix any, amb motiu del «Centenari de l'Excursionisme Català» presenta una mostra de 27 obres (aquarel·les) al Museu de Vilafranca. La crítica rebuda descriu bé la pintura de Comas Pausas: “Doncs bé, cal dir que els paisatges d'En Comas traspuen llum i solament una sensibilitat excursionista és capaç de conjuminar amb tanta fidelitat els matisos d'allò que constitueix l'essència del nostre paisatge; l'esglesiola solitària, aquell element humà que a força d'anys n'esdevé part, la solitud deis llacs pirinencs, la naturalesa morta (paradoxalment plena de vida) deis arbres secs, occits per la tempesta o l'esclat de color de les plantes i roquers. I sobretot, aquells cels tenebrosos o serenament ennuvolats, un calidoscopi que els excursionistes estem avesats a contemplar i que Comas sap reflectir exactament”

Pintors Catalans (Josep Coll i Bardolet)

Nacio en Campdevànol (Girona), el 7 de novembre de 1912 - Fallecio en Valldemossa (Illes Balears), el 30 de juliol de 2007. Fou un pintor català. Estudià a Vic i a Olot. El 1936 marxà a Tours, on el 1937 va fer la seva primera exposició individual, i més tard a l'Académie des Beaux Arts de Brussel·les, on hi va romandre fins al 1939. El 1942 tornà a Espanya per a estudiar gravat a l'Academia de San Fernando de Madrid. El 1940 s'instal·là definitivament a Valldemossa (Mallorca).
Va exposar a Vic, Barcelona, Palma, França, Bèlgica, Suècia, Noruega i els Estats Units. La seva pintura, sensible i sincera, d'estil impressionista, ha dibuixat el paisatge, les tasques agrícoles i les danses mallorquines amb l'aquarel·la, el guaix i especialment l'oli. Es va dedicar també a la natura morta i a la il·lustració.
Coll va ésser també un dels fundadors de l'Obra Cultural Balear. El 1987 fou nomenat fill adoptiu de Valldemossa i el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quan es va morir va fer donació de la major part de la seva obra al Santuari de Lluc, a Mallorca. Una altra part la va llegar a la Fundació Cultural Coll Bardolet de Valldemossa.

Pintors Catalans (Joaquim Claret i Vallès)

Nacio en Camprodon (Girona), novembre de 1879 - Fallecio en Olot (Girona), nadal de 1964. Fou un escultor català, que va destacar per la seva obra de petit format, inscrita en el moviment de relectura del classisme que es va dur a terme a l'Europa meridional durant el primer terç de segle XX. A cavall entre Catalunya i França, Claret participà de moviments artístics com el Noucentisme i el Nou classicisme francès. Claret rebé influències de l'art grecollatí i es va inspirar en l'univers popular mediterrani, però alhora va saber adaptar tot aquest material a les necessitats i llenguatges plàstics contemporanis. Amic d'Aristide Maillol, Maurice Denis, Josep Clarà o Enric Casanovas, la figura de Claret resulta molt interessant de cara a l'anàlisi de l'art modern d'arrel clàssica.