martes, 28 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Martí de Ginestar)

És una antiga església –catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya– a l'extrem més nord del nucli urbà de la població de Ginestar, al carrer de Carme Vidal. Amb la desamortització (segle XIX) va passar a mans privades i durant molts anys es va utilitzar com a magatzem particular conegut com a ca Pepe. Actualment el conjunt és propietat del municipi i ha estat restaurat íntegramen.
Es tracta de les restes conservades de l'antiga església de Sant Martí, formades per un tram de volta de canó apuntada bastida en pedra, que originàriament cobria tota la nau i actualment només es detecta a l'entrada al magatzem. Localitzada a la banda de migdia de l'edifici es conserva una capella lateral coberta per una volta apuntada de creueria, amb la clau gravada amb les inicials IHS. L'espai està il·luminat mitjançant una finestra d'arc apuntat. La capella conserva l'arc amb el que s'obria a la nau, el qual és apuntat i està adovellat i decorat amb motllures decoratives. A la banda de tramuntana es conserven dos pilars arrenglerats de secció quadrada, bastits en carreus de pedra ben desbastats, que podrien correspondre a l'ampliació dels segles XIV-XV. Un d'ells conserva també l'arrencament d'un arc que s'obria a la nau central. Al costat del pilar situat al fons de l'edifici, encastat a la paret, hi ha un plafó rectangular de pedra amb l'emmarcament motllurat, que presenta una inscripció de difícil lectura amb una creu de Malta al mig, i de la que s'intueix l'any "163?". De l'exterior de l'edifici destaca el mur de migdia, que integra diversos contraforts de reforç originaris del temple. Aquest mur, tot i les refeccions posteriors, està bastit en pedra desbastada i sense treballar, lligada amb morter

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església vella de Sant Martí)

És un edifici d'estil gòtic amb influències del renaixement situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, construït entre els segles XVI i XVII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de planta en creu llatina, absis i dues capelles laterals a cada costat. La façana està emmarcada per un frontó amb motllures. La porta d'entrada és d'arc de mig punt i està coronada per un fris i un frontó triangular que es sustenta en columnes. A un dels costats laterals hi ha el campanar, adossat, de planta octogonal i coronat de cimbori. L'últim pis del campanar està obert i està acabat amb merlets.
El campanar i la nau es van reformar durant el segle XVIII, cobrint l'absis amb un gran retaule barroc i canviant la decoració interior.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Santa Maria)

És un església catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya dins del nucli urbà de la població de Flix, a la banda sud del nucli antic, a la plaça de l'Església de Flix (Ribera d'Ebre). Església d'una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal. La nau central està coberta per una volta de creueria dividida en dues tramades, decorada amb diverses claus de volta. Els arcs torals es recolzen damunt fines columnetes adossades als murs laterals. Les capelles laterals, tres per banda, també estan cobertes amb voltes de creueria i s'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt. Les dues capelles situades al costat del presbiteri són de mida més petita i de planta hexagonal.

Destaquen tres capelles: la de la família Castellví, centrada a la banda nord-oest del temple, la de la família Oriol, als peus de la banda sud-est i la del Santíssim o del Sagrat Cor, a continuació de l'anterior. Les dues primeres presenten els escuts de cada família damunt de l'arc d'accés a l'interior. L'escut dels Castellví està format per un plafó rectangular de pedra amb l'ampit motllurat, amb el motiu central dins d'una orla ovalada emmarcada per motius decoratius geomètrics i vegetals. L'interior de l'orla està dividit en dues parts, a l'esquerra un castell coronat per tres torretes i a la dreta la representació d'un freixe. L'escut de la família Oriol, en canvi, està format per un plafó quadrat de pedra, amb el motiu central circular envoltat de motllures geomètriques. A l'interior del cercle hi ha representada una flor de lis amb cinc estrelles i tres boles i, al seu costat, una mena de palma o motiu decoratiu vegetal. La capella del Santíssim és de mida més gran que la resta. Està coberta per un sostre de dos vessants sostingut per arcs rebaixats recolzats als murs laterals, i amb l'absis poligonal i està cobert amb volta d'aresta. L'absis també presenta volta de creueria, amb els nervis recolzats al mur mitjançant mènsules. Darrere l'absis hi ha dues capelles més i la sagristia, a la volta de la qual hi ha la data 1628. Als peus del temple hi ha el cor, actualment ocupat per l'orgue i cobert per una volta apuntada. Cal destacar un altre escut de l'interior del temple. Es tracta de l'escut de la vila de Flix, datat al segle XVI i actualment situat a la primera capella de la banda nord-oest, tot i que en origen es trobava en una clau de volta de la que va caure a mitjans del segle XX. El motiu central és un freixe emmarcat pel nom de la vila, símbol d'aquesta i possible origen de la toponímia del poble.

La façana principal presenta un gran portal d'arc de mig punt motllurat, amb impostes i columnetes als brancals. En els reblons de la porta hi ha l'any 1912 gravat. Damunt seu hi ha una finestra d'arc apuntat decorada amb traceria. La façana està rematada per una cornisa i una creu. A l'extrem de migdia hi ha el campanar, de planta quadrada i coberta de quatre vessants, amb les obertures inferiors d'arc apuntat. A la part superior hi ha dues finestres de mig punt a cada façana. La construcció és bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats regularmen

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Camprodon)

És l'església parroquial de Camprodon, al Ripollès. Està situada al centre, prop del monestir de Sant Pere. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església parroquial, originalment depenent del monestir de Sant Pere. La plaça era el cementiri parroquial i els jardins i part del pati de les escoles, el del monestir. Gòtic. Substitueix l'original del segle XI de tipus romànic. Opus spicatum al campanar, segurament per imitació d'una paret o element original anterior, probablement romànic.
Cal destacar la capella dels Dolors (1710-1722) i altres elements escultòrics. Formant cos amb l'actual església hi ha una torre, que adquireix tot el caràcter d'obra de fortificació: el carruatge, l'escassetat d'obertures i els merlets, així com l'emplaçament, semblen denotar una pretèrita funció defensiva. De fet, la torre, de planta rectangular, en constituir avui un element més de l'església, no resta individuada.

 

Pintors Catalans (Joan Josep Guillén i Zambrano)

Fuente del Maestre (Extremadura), 1947. És un dibuixant, pintor, escenògraf i professor d'arts escèniques. Va començar a donar-se a conèixer l'any 1970 publicant dibuixos en la premsa catalana, mentre iniciava els estudis de direcció teatral i escenografia a l’Institut del Teatre. Allà, exercí una intensa i productiva carrera professional i alhora, també, es dedicà a la docència, com a professor d'arts escèniques entre 1973 i 2003. En l'exercici de la seva professió ha col·laborat amb diversos grups de teatre, amb la construcció de màscares per a espectacles de carrer, d'entre els quals cal esmentar la comparsa Visca Picasso el 1981. Destaca també, especialment, la col·laboració amb el grup Els Comediants durant més de vint anys i la realització d'escenografies per a espectacles tan diversos com el Llibre de les bèsties de Ramon Llull el 1995 o La Cenerentola, estrenada el 2011 al Canadà i interpretada a la Lyric Opera of Chicago el 2015. Dins de l'escenografia catalana va començar a treballar a partir dels anys seixanta en paral·lel i al costat d'autors coetanis com Fabià Puigserver i Plana (1938), Ramon B. Ivars Amic (1948) i Andreu Rabal Serrat (1943), Josep Messeguer Vendrell (1946), i acabà per convertir-se en un dels escenògrafs més rellevants.

En el camp de la il·lustració gràfica, ha col·laborat en nombroses revistes i periòdics com Triunfo, La Calle, Tele-Exprés, El Món, La Vanguardia, Avui, El Periódico de Catalunya o Muchas Gracias entre altres. A Catalunya ha estat capdavanter en el camp del disseny digital. Així, entre els anys 1985 i 1987 creà per a TV3, i després per a TVE a Catalunya, l’espai d’animació per ordinador Microclip. També ha dut a terme diverses exposicions, com la relacionada amb la Transició, que organitzà la Biblioteca Nacional d'Espanya, o la Suite Nonell el 2013.

El 2016 va ser un dels signants de la declaració "A favor d’una major implicació social en el foment de les arts i la cultura: compromís amb el mecenatge cultural", impulsada per l'Ateneu Barcelonès i el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts). El 2013 l'artista va acceptar la proposta de la Biblioteca Nacional d'Espanya de cedir-los el seu arxiu.
L'any 2017 l'artista va donar una part del seu fons a la Biblioteca de Catalunya, compost per originals d'escenografies i vestuari per a espectacles com La Flauta màgica, El Llibre de les bèsties, La Cenerentola, entre d'altres, dibuixos satírics per a la premsa (Tele-Expres, Muchas gracias, Diari de Barcelona...), cartells, fotografies i programes de mà de diferents obres.

Pintors Catalans (Maria Lluïsa Güell López)

Barcelona 1873 o 1874 - Pau (Francia), 8 de maig de 1933. Fou una noble catalana, pintora, pianista, organista i compositora. Fou un dels deu fills del primer comte de Güell, Eusebi Güell Bacigalupi i d'Isabel López Bru, filla dels primers marquesos de Comillas. oneguda com la pintora de roses, va pintar sobretot flors, sempre d'aparença silvestre, amb una gran sensibilitat i una clara influència de l'art japonès. Amb aquest tipus de pintura va participar en la majoria de les exposicions oficials celebrades a Barcelona entre finals del segle XIX i 1929. Consta com una de les artistes que van formar part de la primera edició de les exposicions femenines de la Sala Parés, l'any 1896. En l'Exposició d'art organitzada al Palau de Belles Arts per l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1918, va presentar una obra titulada Flors i l'any 1921 va presentar l'obra Roses. Igualment, figura entre els participants de l'Exposición Internacional de Pintura, Escultura, Dibujo y Grabado que es va organitzar en el marc de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929.
També en va fer d'individuals. Així, per exemple, del 27 de desembre de 1919 al 9 de gener de 1920 va exposar a les Galeries Laietanes, donant els beneficis de la venda de les seves obres als pobres. El 1926 exposà a la Sala Parés de Barcelona.

A la seva mansió del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, el palau Güell, construït per Antoni Gaudí, cada dilluns organitzava recepcions (senzilles i molt refinades, segons la premsa de l'època) on acudia l'alta societat. Es coneixien com «els dilluns de casa Güell», recepcions consubstancials amb la vida de societat barcelonina.
A més de pintora era pianista i organista; als seus convidats acostumava a oferir-los concerts íntims d’orgue que interpretava amb inspiració i mestria, segons la premsa del moment. Aquest vessant musical s’hauria de relacionar amb el de la seva mare, Isabel, qui fou compositora i qui també estudià piano i orgue.

Es diu que fou la primera artista a la qual la ciutat de Barcelona adquirí els dos primers quadres pintats per una dona i que, en les seves obres, es reflectia l'ambient aristocràtic al qual pertanyia. Ella, amb altres artistes de l'entorn de la revista Feminal, va formar part com a tresorera de la comissió per a l'homenatge dedicat a la pintora Pepita Texidor Torres –Dolors Monserdà n’era la presidenta d’honor i Carme Karr i Francesca Bonnemaison eren les vicepresidentes. Hi va aportar una obra per recollir diners per al monument que li van erigir en el parc de la Ciutadella de Barcelona.

Era amiga de la pintora Lluïsa Vidal i Puig, amb qui va coincidir en diverses ocasions. Totes dues coneixien Ramon Casas i Santiago Rusiñol, i havien assistit a les trobades modernistes de Sitges. També havien col·laborat en iniciatives feministes, com la revista Feminal. Lluïsa Vidal va pintar-li un retrat i el pare d'aquesta pintora, que era l'ebenista Francesc Vidal i Jevellí, va fer els mobles per al palau de Comillas de la família Güell. Amb ella i les pintores Antònia Ferreras i Pepita Texidor va organitzar una protesta per a poder exposar a les sales que, fins aleshores, estaven monopolitzades pels artistes.
Com d'altres membres de la seva família, amb l'esclat de la República va anar a viure a França. Després d'una llarga malaltia, morí a Pau, Bearn (França), un dia del mes de maig, el mes de les flors: flors que la seva sensibilitat artística havia trasplantat als seus llenços.
L'any 2017 la Diputació de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica al mateix Palau Güell, formada per una quarantena d'obres de la pintora, entre teles, aquarel·les, dibuixos, postals, ventalls, tauletes i paravents

Pintors Catalans (Antoni Guansé i Brea)

Tortosa (Tarragona), 1 de gener de 1926 - París (Francia), 22 de novembre de 2008). Fou un pintor català. Nebot de Domènec Guanse i nét de Reynaldo Brea, la seva família es traslladà a Barcelona, on cursà els estudis secundaris. De 1948 à 1951, forma part del grup dels «Ciclos Experimentales de Arte Nuevo», amb Àngel Marsà, Tàpies, Guinovart i Subirà-Puig; freqüenta el Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona i fa alguna estada a Eivissa. Publicà unes il·lustracions a un conte de Kafka a la revista en català Aplec (1952). El 26 de gener de 1953 se'n va a Paris, amb una beca concedida per l'Estat francès, on des del 1954 s'estableix definitivament, desenvolupant-hi la seva carrera artística

Pintors Catalans (Adrià Gual i Queralt)

Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943. Fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, es centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar amb Espectacles i Audicions Graner (1904) i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914). Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902

sábado, 25 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Barbens)

És l'església parroquial de la vila de Barbens al Pla d'Urgell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Església de tres naus amb coberta a doble vessant. La nau central queda separada de les laterals per arcs de mig punt suportades per pilastres; té tres trams i sis columnes adossades a les pilastres amb capitells decorats. A les naus laterals hi ha tres capelles corregudes. Les naus estan cobertes amb volta de creueria excepte un tram als peus de l'església que té volta de canó. El cor també és als peus. La façana principal té una porta d'arc de mig punt feta amb dovelles de grans dimensions; per s'obre hi ha una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i per sobre hi ha un petit rosetó. A la part superior de la façana, en el costat dret, s'aixeca el campanar que és de planta quadrangular, amb una finestra d'arc de mig punt a cada cara per encabir les campanes, i està rematada per una balustrada. La base de l'església són de finals del romànic mentre que la resta dels murs són d'una reforma que es va dur a terme l'any 1686

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Linyola)

És una església del municipi de Linyola (Lleida) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. és d'una sola nau ampla, llarga i alta. Per les seves característiques és única en aquest contorns, i disposa d'altars laterals entre massissos contraforts que sustenten per una banda l'arc de mig punt dels laterals i per l'altre els esvelts i atrevits arcs gòtics de la volta. La façana és de factura molt senzilla: porta d'accés amb arc de mig punt emmarcada per columnes adossades i rematada per frontis troncat i decoració de tipus vegetal. A s'obra d'ella també s'inscriu un òcul circular amb motllura de dents de serra. L'església és coronada per un massís campanar octogonal i escapçat amb quatre torricons espitllerats a la basa, tot donant-li l'aspecte de fortí.

El frontis de l'església de Linyola obeeix a uns paràmetres estilístics que el situen en l'estil Plateresc. A banda i banda de la porta hi ha una columnes adossades que, descansant en una base composta per dues motllures, fust estriat, collarí i capitell de factura coríntia. Damunt d'aquest, en el fris, hi ha un relleu amb decoració figurativa (cares d'angelets alats) i decoració vegetal. Al bell mig de l'arquitravat i damunt la clau de volta que presenta un alt relleu amb forma de fulla d'acant, hi ha un dels elements més importants de la portada: un medalló el·líptic amb la representació de l'escut de Linyola (un feix de Lli)

Damunt el fris s'hi disposa l'astràgal que suporta un timpà escapçat i amb volutes entremig de les que hi ha un seguit de motllures amb forma de pedestal. En aquest espai hi devia haver una figura, actualment desapareguda i que es creu que podria ser una representació de Crist, ja que a sota se situa una cara aixafada i amb amplis bigotis que podria ser una representació del mal vençut seguint una tipologia molt típica del món medieval i que es podria aplicar en aquesta façana, que és molt posterior, si tenim en compte que les figures que la decoren són reaprofitades de la façana d'època gòtica. Cal remarcar la decoració de l'intradós de l'arc de la porta, feta a base de casetons que emmarquen decoració vegetal i figurativa (àngels músics, cares d'animals, etc.).

Escultures del frontis de l'església. Figures amb elements d'alt relleu (braç de l'àngel, cap de la figura de la dreta), treballats en un sol bloc de pedra arenosa, material de fàcil erosió d'aquí que el seu estat presenti un alt grau de desintegració. La figura de l'esquerra representa un àngel agenollat. D'un dels seus braços n'ha desaparegut la meitat però el que en queda, de l'espatlla al colze, ens indica que devia estar mig alçat. L'altre el repenja, amb el puny tancat, damunt el genoll. D'aquest figura cal destacar el tractament del rostre, els cabells i els plecs del vestit cenyit a la cintura. Si bé la figura no és de primera línia, demostra la cura de l'autor en els petits detalls. De la figura de la dreta, poca cosa es pot dir degut al seu alt grau de deteriorament, però presenta una figura femenina asseguda en una mena de trona amb els braços damunt la falda, s'intueix un bon tractament de la vestimenta, la qual es compon de túnica i mantell. La peça histórica per excel·lència és la pila baptismal on milers de linyolencs de moltes generaciones han inclinat el cap per ser batejats.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu del Coll)

És l'actual església parroquial del poble de Salàs de Pallars, del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Pallars Jussà. La façana exterior és alta i estreta, i està culminada per un campanar de torre de planta quadrada. La porta principal és adovellada.
A l'interior, la nau central és coberta amb volta de canó apuntada, i les laterals, fruit d'una ampliació posterior, són de volta de creueria. Tot i que de vegades se l'esmenta com a església romànica, el temple actual sembla força més tardà, amb elements medievals, però ja dins del gòtic, i fins i tot èpoques posteriors.
Una particularitat d'aquesta església és que el presbiteri està travessat per sota pel carrer de Bon Jesús, que el franqueja per un pont.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Marc del Montmell)

És una ermita al terme municipal del Montmell inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A l'ermita de Sant Marc s'hi accedeix per un corriol que surt per la dreta de la carretera, davant una pedrera on s'exploten graves per a la construcció. L'accés és difícil, ja que es troba al cim d'una muntanya.
És una capella d'una sola nau amb volta de canó apuntada, que fou ampliada i modificada amb un absis gòtic cobert amb volta. El campanar és de cadireta i la porta, amb arquivolta, és a la façana sud, on hi ha restes d'un porxo amb una gran arcada d'additament posterior. A la dreta de l'edifici també es troben les restes de les dependències de l'ermità. Des de l'exterior es veu perfectament la diferència d'alçada que hi ha entre les dues parts de l'edifici, la romànica i la gòtica.
L'edifici es documenta ja l'any 1370. S'hi celebrava i encara s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Marc. A causa dels fets de 1936 fou cremada i abandonada per l'ermità, amb la qual cosa avui es troba bastant enderrocada, sobretot el porxo i la casa de l'ermità.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Esparreguera)

És una església del municipi d'Esparreguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, molt àmplia, capçada per un absis de planta heptagonal i coberta per una volta de creueria, els nervis de la qual recolzen sobre pilastres, d'estil clàssic, adossades. Les claus de volta presenten una ornamentació d'estil classicitzant. Entre els contraforts hi ha capelles laterals. Tant les portes nord i sud de l'església, com les de les sagristies, són renaixentistes, amb una estructura de columnes dòriques que sostenen sengles entaulaments. El campanar, que no fou acabat fins al 1636, és de secció poligonal i realitzat en estil barroc, tot esdevenint un autèntic mirador del Llobregat. Tot l'edifici és fet amb pedra, construït en un estil que estructuralment segueix la tradició del gòtic català encara que en l'ornamentació incorpora un llenguatge renaixentista i barroc. La façana de ponent va ser decorada amb un mural de ceràmica d'Enric Serra entre 1950 i 1954

 

Pintors Catalans (Goretti Pomé i Tarrés)

La Pobla de Segur (Lleida), 8 de juliol de 1968, anomenada artísticament Goretty, és una artista visual i poetessa catalana. La seva pintura destaca pel treball de la textura i per la recerca constant de la substància primera, la Naturalesa; elements que la connecten amb els seus orígens.

Posteriorment va estudiar a Barcelona, a la facultat de Belles Arts de la UB, on l'etiquetaren d'abstracta pel seu ús atípic dels colors i de la singularitat de les textures que aconseguia. Goretty reconeix que l'etapa universitària li va servir per enriquir-se des del punt de vist tècnic. El canvi de poble a ciutat suposà un canvi radical, va deixar enrere un món de línies orgàniques, colors i formes diferents les unes de les altres (el paisatge de La Pobla de Segur) per entrar de ple a un món de línies rectes i monotonia com és la ciutat.

L'any 2000 impulsà la Mostra d'art jove del Batxillerat artístic d'una escola de Barcelona, una activitat que brinda l'oportunitat als joves estudiants de batxillerat de les Escolàpies de penjar un quadre a un local del teixit comercial de CorEixample. D'aquesta manera els joves alumnes tenen l'experiència d'exposar una obra pròpia i de tot el que comporta (gestió d'esdeveniments culturals, muntatge-desmuntatge, parlar amb el propietari del local, etc.).[7] A banda d'exposar, la mostra d'art jove porta diverses persones relacionades amb el món artístico-cultural (com Perico Pastor, Lourdes Fisa, la galerista René Metras i el crític d'art Ramón Casalé, entre d'altres) per realitzar diverses conferències i fer crítica de les obres realitzades.

Pintors Catalans (Antonio Gonzalo Lindín)

Oviedo (Astúries). el 2 de juliol de 1920 - Tarragona l'any 1999. Va ser un pintor. Resideix a la seva ciutat natal fins al 1928 quan es trasllada a viure a Tarragona amb els seus pares. El 1935 ingressa a l'Escola – Taller de Pintura i Escultura de la Generalitat de Catalunya sense tenir l'edat mínima requerida; quan per fi hi pot accedir oficialment, la seva pintura es comença a centrar-se en els paisatges i ressalta l'entusiasme i la passió que sentia en aquell moment. A l'Escola - Taller hi va tenir companys artistes amb els mateixos objectiu que ell, millorar els seus coneixements i madurar com a professional en el món de l'art, uns dels seus companys van ser Maria Teresa Ripoll, Marià Bofarull, CLaustre Panadès, Ramon Vives, Rosa LLauradó, Josep Busquets, Josep Calaf Genovés i Josep Sarobé Castelló. Els professors més importants que va tenir Gonzalo Lindín foren: Joan Rebull en escultura, Josep Maria Capdevila en història de l'art, i el més important, Ignasi Mallol, un dels promotors de l'Escola d'Art de Tarragona.
Els lligams d'estils entre Ignasi Mallol i Gonzalo Lindín van ser molt forts, aquest es va veure molt influenciat per part del seu mestre en el camp de la paisatgística i va haver d'esforçar-s'hi molt per trobar un camí propi i en fer que la seva pintura no fos una mera imitació del seu antic professor. A partir d'aquesta base va creant un paisatge més personal i cada vegada més abstracte i essencialista.

Quan comença la Guerra Civil Espanyola l'artista és reclutat per l'exèrcit de la República. La seva pintura després de la guerra porta la marca del seu mestre, un classicisme apassionat però alhora reflexiu i que de mica en mica es va tornant a encaminar cap a un impressionisme tardà.
L'any 1946, amb l'ajuda de l'alcalde del moment, Enric Olivé Martínez, s'obren les portes d'una nova entitat, l'Escola d'Art de Tarragona i Gonzalo Lindín hi aconsegueix una plaça com a professor de dibuix i pintura, circumstància que li va permetre donar un nou rumb al seu treball inspirat pels seus professors i influenciat per l'ambient d'innovació que es respirava en aquell moment a les comarques tarragonines. Deu anys més tard desenvolupa la seva etapa anomenada “un primer grau d'abstracció física” on incideix en aspectes més objectius, el seu paisatge comença un procés essencialista o eidètic i perd els aspectes anecdòtics, de manera que podríem dir que s'esdevé una “rehabilitació de la poètica de la Generació del 98”.
El 1951 exposa al Centre de Lectura de Reus, mostra que el dóna a conèixer per tota la comarca i el país. Les obres de l'exposició es troben en una zona intermediària entre extrems antagònics com són la realitat i la idealitat o la figuració i l'abstracció. La línia que marca en aquesta exposició serà la que seguirà durant la resta de la seva producció artística. Alguns crítics d'art van denominar la seva obra com una “singular indecisió” pel contrast d'oposats.
Sobre l'obra de Gonzalo Lindín cal destacar la concepció d'un paisatge que es du a terme des d'una “sensitiva aprehensió” que permet la síntesi harmoniosa entre intuïció i concepte. També és important posar èmfasi respecte a l'execució de la seva obra que transpira un moviment projectiu, el del pintor vers el quadre, amb tota la força i la intencionalitat d'aquell que manté una actitud artística pròxima a l'existencialisme de Miguel de Unamuno

Pintors Catalans (Baldomer Gili i Roig)

Lleida, 1873 – Barcelona, 1926. Fou un destacat pintor i dibuixant català. Destacà com a gran paisatgista. Va ser diverses vegades president de la secció de pintura del Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Si bé la pintura de figura és la temàtica que més singularitza l'obra de Baldomer Gili Roig dins el panorama artístic català a començaments de segle XX, el conreu del paisatge és, per altra banda, el gènere on aplica amb major decisió algunes de les petites llibertats tècniques que el distancien, moderadament, del tradicionalisme més acadèmic, i el tema que, sobretot en els darrers anys de la seva vida, anirà consolidant-se i prenen protagonisme a la pintura costumista.
Alguns autors consideren l'exposició que l'any 1918 fa a la Sala Parés de Barcelona com el punt d'inflexió a partir del qual Gili Roig supera l'anomenat realisme impressionista d'etapes anteriors i s'endinsa en el seu darrer període creatiu, caracteritzat per una nova visió del paisatge, on es fa evident la recuperació i l'aplicació d'un llenguatge pictòric diferent. Així, malgrat partir d'un nivell de detall i domini de la tècnica similars al de pintures anteriors, les obres produïdes a partir d'aquest moment esdevenen un testimoni prou indicatiu dels significatius canvis operats en el pintor a les acaballes de la seva trajectòria vital i artística, fruit d'una major maduresa formal i tècnica.

Pintors Catalans (Aurora Gassó Grau)

Santa Coloma de Queralt (Tarragona), 1928 - Barcelona, 24 de marzo de 2019. És una pintora catalana. Al cap de sis mesos de neixer els seus pares es traslladen a Reus, on va créixer i començà la seva vida artística. Començà els seus estudis artístics a l’acadèmia del pintor Ferré Revascall i després es va traslladar al Círculo Artístico. També assistí a l’Escola d’Art del Centre de Lectura on tingué com a professors Modest Gené i Pere Calderó. Un temps després la seva família es traslladà a Barcelona i ella es matriculà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i també a l’Institut del Teatre.

El gener de 1951 inaugurà la seva primera mostra individual al Centre de Lectura i uns dies més tard ho féu al Casino de Tarragona. Cap al 1954 i els tres anys següents participarà en concursos per donar a conèixer i promocionar les seves obres. El 1955 guanyà la Medalla Fortuny amb l’obra "El Fill". L’any següent prengué part al III Concurs Provincial d’Art que es fa al Centre de Lectura de Reus, concurs en què resultaren guanyadores tres dones: el primer premi atorgat a Maria Teresa Oliva, i els accèssits a Aurora Gassó i Maria Teresa Sanromà. Paral·lelament a la seva obra pictòrica, Aurora i el seu marit, Agustí Ballester, començaren a realitzar dissenys per a teixits. L’èxit que obtingueren amb aquesta nova faceta féu que es convertís en la seva professió fins a la jubilació. L’any 1957 Aurora es presentà al V Saló Nacional de Dibuix per a Alta Costura, on obtingué el primer premi en la modalitat de teixits. Un dels darrers concursos que participà en les comarques de Tarragona fou la Medalla Tapiró, en l’edició de 1958, però Aurora Gassó també es dedicà al món del teatre i l’any 1961 actuà al Candilejas de Barcelona en una obra dirigida pel seu marit.[cal citació]

Als anys setanta, a començament de la dècada, la pintora tornà amb força al camp de la creació pictòrica encetant un cicle d’exposicions que li donaren projecció internacional. El 1965 obtingué el primer Premi de Pintura que organitzaven els Hogares Mundet atorgat per la Diputació de Barcelona i el 1969 guanyà la medalla de bronze en l’Exposició nacional de Valladolid. La primera mostra important d’aquest nou període fou "Homes i Xarxes", a la Galeria Matisse de Barcelona

Pintors Catalans (Sadurní García Anguera)

Girona, 1912 – Tarragona, 1963. Fou un pintor tarragoní que forma part del cercle d'artistes més interessants de la contemporaneïtat. Format al Taller-Escola d'Art de la Diputació de Tarragona. Era un home que coneixia molt bé el seu ofici, posseïa un gran domini del dibuix i una pinzellada ferma i àgil, molt efectista, amb una paleta de colors sobris, tot i que no defugia combinacions de tons vius. Al cap de poc temps de neixer es va traslladar a Tarragona  on el seu pare va obtenir una feina a la Delegació d'Hisenda.
Un cop van ser a Tarragona, Sadurní va rebre els seus primers estudis al Col·legi dels Germans Carmelites de l'Ensenyança, per estudiar després el batxillerat a l'Institut. En un primer moment, va iniciar la carrera de Magisteri que, aviat abandonà per dedicar-se a la seva autèntica vocació: la pintura.

L'estudi de la pintura va prendre base teòrica a partir de l'any 1935 al Taller-Escola de Pintura i Escultura que s'havia inaugurat des de feia poc en unes dependències del carrer Rafael de Casanova (actual carrer del Gasòmetre). Tot i la dificultat dels primers moments, en aquelles dependències on disposaven tan sols de cavallets, va poder treballar amb l'experimentat Ignasi Mallol, l'escultor Joan Rebull, Salvador Martorell... A més, com a companys va compartir aules amb personalitats com Anonio Gonzalo Lindín, Josep Maria Ripoll, Enric Brull. El 1938, amb vint-i-sis anys, va ser cridat al front. Sembla que amb la finalitat de retardar la seva incorporació, va fer uns cursets per a l'exèrcit de la República que duraren uns mesos. A causa d'aquesta circumstància, un cop acabada la Guerra civil, fou condemnat i empresonat una temporada a Barcelona. Vers el 1940 va entrar a treballar en un taller d'imatges de Barcelona, on va aprendre a policromar i daurar amb gran profit. Finalment cap al 1942 Garcianguera tornà a Tarragona i es dedicà professionalment a la pintura per esdevenir un dels pintors més importants de la pintura tarragonina contemporània. A més, aquest alumne de la que havia estat la primera escola d'Art, va formar part, també, del primer grup de professors que inauguraren l'Escola-Taller d'Art de la Diputació de Tarragona. Garcianguera participava en la vida de la ciutat i el seu entorn artístic per això formà part del Cercle Pere Johan, dels Amics de l'Art i del Grup Dimecres. Malhauradament, l'artista va morir jove, als 50 anys, fruit d'una llarga malaltia que va intentar encarar amb fortalesa.

martes, 21 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Santa Pau)

És una església de Santa Pau (Garrotxa) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Les obres de construcció de l'església varen ésser començades el segle XVI i continuades posteriorment. Es va seguir l'estil gòtic encara que tota la part última de l'església es devia decantar cap al barroc. El temple és d'una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d'aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l'edifici. Adossada al costat esquerre dels peus de la nau, s'aixeca l'esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l'actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d'aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous 
 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església Parroquial de Sant Pere d'Or)

De fundació comtal, era d'estil romànic, sostinguda per una volta de mig punt i de grans dimensions. D'aquesta edificació en resten solament en l'actualitat el portal i el mur de ponent. Hom desconeix com era la seva planta, si constava d'una nau amb absis o era de creu llatina amb absidioles a ambdós costats, les quals completaven una petita nau transversal. El portal, amb un timpà decorat i treballat amb gran gust- hi ha representada la figuera del Pantisocràtic amb les quatre evangelistes-, consta de dos arcs de mig punt adovellats i columnes molt llises, coronades per capitells esculpits a base de motius vegetals i temes historiats. Primitivament era policromat, i es creu que fou construït a finals del segle XII, cosa que ha fet suposar que va ser esculpit pel mateix escultor que tallà el portal romànic de la Seu de Manresa (Arnau Cadell).

Entre el 1596 i el 1599 es bastí el temple d'estil gòtic en transició de renaixement, el qual ha estat reformat en diverses ocasions durant el segle XIX. Un darrer afegitó, la capella del Sentíssim, que fou inaugurada l'any 1897, completa el conjunt arquitectònic del qual forma part, a més, el rellotge del campanar. L'actual rellotge és una creació d'un rellotger de Moià que el va construir l'any 1761.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església del Carme de Camprodon)

És una obra gòtica de Camprodon (Ripollès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antic conjunt conventual, a més de l'església incloïa el convent a la part posterior, claustre i annex al costat de la muralla sud, avui quasi totalment desaparegut. Gòtic pobre "carmelità". Façana de pedra parcialment aparent per pèrdua del rebatut de morter. Nau única amb passadissos laterals, travessant de forma paral·lela a l'eix de la nau els gruixuts contraforts. Absis semicircular interiorment i poligonal a l'extradós, no visible. Façana principal basilical variada amb posteriors addicions, com la del campanar. Aparentment no es conserven elements ornamentals interiors de l'època original

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Jaume)

És una església parroquial declarada bé cultural d'interès nacional davant la plaça Baranova, a l'extrem oest de l'antiga vila emmurallada de Tivissa (Ribera d'Ebre), que es formà sobre una petita elevació del terreny. És una església d'una nau, coberta amb volta de creueria i capçada amb un mur pla que a mitjana alçada, a partir de l'arrencada de dos arcs que uneixen els angles, es converteix en un absis poligonal. La construcció de l'edifici quedà interrompuda al primer tram el segle XIV i no es reprengué fins al segle XVI quan, tot i continuar amb una cobertura apuntada, s'afegiren capelles renaixentistes als laterals.

En aquell mateix moment es construí el campanar vuitavat, de dos pisos, sobre base quadrada. El pas de la base quadrada a la secció vuitavada es resol mitjançant quatre petites llanternes. A nivell de la coberta del primer pis hi ha un pas al voltant del segon. A cada cara hi ha un finestral d'arc de mig punt. Té de 30 metres d'alçada i fou construït seguint la traça d'en Jaume Amigó.
L'església s'acabà el 1634 amb la construcció del portal major a la façana que dóna a l'església. Aquest portal barroc consta de dos pisos, l'inferior està format per quatre columnes jòniques amb el basament amb estries helicoïdals. Entre les columnes hi ha quatre fornícules als laterals. El pis superior té dues columnes salomòniques, entre les quals hi ha un nínxol, i a sobre un òcul que trenca el frontó. Hi ha també un portal lateral, classicitzant amb elements de regust barroc, amb llinda plana dovellada emmarcada per dos pilastres llises amb base, fust i capitell, a sobre les quals hi ha un frontó curvilini amb una fornícula a la part central.
Al soterrani de la sagristia hi ha un finestral romànic d'1,10 m d'alçada aproximada, de pedra picada. La llinda és d'una sola pedra. A pocs metres n'hi ha un altre idèntic.

Al segle XVIII es construí la capella del Roser sufragada pels confrares de la confraria de Nostra Senyora del Roser. Les obres acabaren l'any 1775. La capella, de planta de creu grega de 14 x 17 m està coberta amb una cúpula, presenta cor i té adossades dues espaioses sagristies. La part interior és enguixada i pintada de color blanc, amb daurats a les cornises i altres detalls ornamentals. Originalment va ser daurada, segons la inscripció "A 2 de junio de 1784, Cruella dorador". És annexa a l'església parroquial i hi té accés per una de les capelles laterals renaixentistes. És un clar exponent d'un barroc classicista que s'acosta al neoclassicisme.
Ampliació del segle XIX:
El rector de Tivissa, Pere Rius, en creure que l'església era petita, proposà ampliar-la. Darrere de l'absis es construí un nou presbiteri i un creuer coronat amb un cimbori vuitavat, i sobre les voltes del vell temple unes de noves més altes de canó. Les obres s'allargaren fins a l'any 1894, any de la mort del rector. La part nova conserva, a l'interior, l'església anterior, que no és visible des de l'exterior. Sobre el mur del jardí de l'Abadia es poden veure restes d'escultures de pedra de l'antiga façana gòtica de l'església


 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Feliu de Pallerols)

És un edifici del municipi de Sant Feliu de Pallerols (Garrotxa) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un edifici religiós de grans dimensions. Destaquen per la seva grandària dos cossos: el campanar i la nau principal.
El campanar es construí en diferents anys successius, com queda reflectit en les dates, que comencen l'any 1604 a la base del campanar i van pujant amb l'alçada. La nau principal té 8 grans arcades als laterals, una de les quals dóna pas i conforma una capella lateral cupulada. Els dos últims arcs conformen un cor. Destaca un púlpit de fusta i una imatge d'alabastre de la Mare de déu de Gràcia, si bé la de Sant Feliu, que es trobava damunt l'entrada, va ser robada


 

Pintors Catalans (Pere Garcia-Fons)

Badalona, 29 de juliol del 1928 - París, 30 de juliol del 2016. Fou un pintor català que des del 1976 visqué i pintà a Vilanova de la Ribera (Rosselló). Fill d'un soldat republicà, el 1938 la seva mare marxà a França amb els fills del matrimoni. Amb la família establerta a Perpinyà, en Pere estudià al "Centro Español", una institució aleshores finançada per simpatitzants de la Segona República Espanyola. Amb 18 anys s'inicià en el modelatge de fusta i s'inscrigué a un curs de dibuix; i als 20 s'instal·là a París, on al cap de poc fou admès al "Primer Saló de la Pintura Jove". Durant 15 anys més col·laborà en l'organització del Saló, avinentesa que li permeté de fer-se amb altres artistes catalans a la Ciutat de la Llum, com Antoni Clavé, i Emili Grau i Sala, o amb els espanyols Óscar Dominguez i Eduardo Arroyo, entre d'altres. Al llarg dels anys, les seves estades entre Vilanova i París li permeteren de fer coneixença amb intel·lectuals nord-catalans de la talla de Jordi Pere Cerdà, amb qui seria coautor d'una monografia. El 2006, la direcció de cultura de la ciutat de Perpinyà, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, li dedicà una gran exposició retrospectiva i la publicació d'un catàleg amb textos d'autors prestigiosos.
Fill seu és el contrabaixista i compositor Renaud Garcia-Fons (nascut a la regió parisenca el 1962).

Pintors Catalans (Enric Galwey i Garcia)

Barcelona, 1864 - Barcelona, 1931. Es formà a Llotja (Barcelona). Començà a pintar al costat de Joaquim Vayreda, a Olot, on formà part de la famosa escola pictòrica. Exposà a Barcelona des del 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires. El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Amb Modest Urgell i Lluís Graner fundà la Societat Artística i Literària de Catalunya. Influït per l’escola de Barbizon, hom destaca els seus paisatges ombrívols o crepusculars, però mai decadentistes, que amb el temps s’acostaven a un impressionisme contingut. Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.

Pintors Catalans (Lluís Gallart i Garcia)

Calella, 1922 - Barcelona, 1985. Fou un pintor català, especialista en pintura figurativa, més concretament el nu al carbó. La seva estètica és marcadament clàssica, amb algunes incursions de caràcter realista.

Bona part de la seva obra es conserva al Museu-Arxiu de Calella, que al primer pis disposa d'una pinacoteca amb més de dues-centes obres seves, inaugurada el 1991 i on s'exposen olis i dibuixos figuratius de forma rotativa. Va realitzar nombroses exposicions amb bon resultat de la crítica, i te obra seva dispersada per diverses ciutats europees, a museus i col·leccions privades. Com a retratista, va realitzar obres de personatges com Enric Borràs, Pau Casals o Picasso, entre d'altres. A Calella hi ha una plaça que porta el seu nom, situada al rierany dels Frares. La plaça té una pèrgola i una pista de bàsquet i sovint s'hi fan actes públics

Pintors Catalans (Joan Fuster i Gimpera)

Torroella de Montgrí (Girona), 25 de gener del 1917 - Torruella de Montgrí (Girona), 4 de setembre del 2011. Va ser un pintor que l'any 1986 va rebre la Medalla del Montgrí; fou el primer torroellenc a rebre-la.[3] El pintor de Torroella de Montgrí Joan Fuster serà recordat com el pare de l'estrambotisme, un corrent artístic que ell mateix va batejar el 1974. L'estrambotisme, però, va quedar gairebé oblidat a l'estudi del pintor fins que el 2004 va conèixer el pintor gironí Quim Hereu
Es va formar de forma autodidacta, tot i que va rebre consells dels pintors Josep Maria Mascort i Ramon Reig i Corominas. Va alternar des de petit el cultiu de la pintura amb la seva vocació per la música. Es dedicà sobretot a l'aquarel·la, però també féu incursions en la pintura a l'oli, a l'aiguada i a l'acrílic. El 1949 es va presentar al públic en una mostra individual celebrada a Girona. Posteriorment, va fer diverses exposicions monogràfiques o de grup i el 1959 va aconseguir el primer premi de la Diputació de Girona. La seva obra va ser ben acollida a París, en una mostra d'acuarelistes francesos, i que el 1953 va guanyar un premi al Saló d'Aquarel·listes de París. El 1981 se li va dedicar una molt completa exposició a La Fontana d'Or i poc més tard va exposar a la Galeria Mayte Muñoz de Barcelona.

L'aportació plàstica de Joan Fuster i Gimpera abasta diversos procediments i gèneres temàtics. Va practicar intensament l'acuarela, tècnica en la que va demostrar una especial habilitat, però també la pintura a l'oli i a l'acríl·lic, el dibuix a la ploma i la pintura al fresc. El temes més freqüents són les marines - quasi sempre de la Costa Brava, concretament de L'Estartit, on hi tenia el seu taller - i el paisatge en general. Els seus quadres de caràcter surrealista mereixen menció a part: igualment ambientats en contexts mariners, reflexant la influència del Dalí de Port Lligat. Alguns dels seus dibuixos denoten un cert paral·lelisme amb l'univers visionari de El Bosco.

Pintors Catalans (Jordi Fulla)

Igualada (Barcelona), 1967 - Igualada (Barcelona), 16 d'abril de 2019. Va ser un artista igualadí. Va formar-se a l'Escola Eina de Barcelona. La seva llarga trajectòria d'exposicions a l'Estat espanyol i a galeries i institucions estrangeres el va portar a Tòquio, Colònia, Berlín, Frankfurt, Chicago, Miami, París, Amsterdam, Milà i Lisboa entre d'altres.

El 2011, va exposar ‘Sixteen thousand days on the roof’, i després va treballar en la proposta itinerant ‘Llindars en el punt immòbil del món que gira’ (2015-2019). En el moment de la seva mort tenia una exposició oberta al Museu Can Framis de Barcelona i una altra a l’espai Cal Pal de La Cortinada (Andorra)

jueves, 16 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de l'Esperança)

És una església a la Batllòria Sant Celoni, Vallès Oriental). Santa Maria de l'Esperança, nasqué a mitjans de segle XV, com a fracció de Montnegre. Era una senzilla capella depenent sempre, fins a l'any 1867 de Sant Martí de Montnegre. A partir del 1452 a instàncies del bisbe Jaume Giralt, es bastí l'església. Aquest hi volia fer un hospital per a pobres pelegrins. Va estar refeta al segle XVII.

És un edifici d'una sola nau, dividit en dos trams i el presbiteri, amb dues petites capelles obertes a la nau per arcs de mig punt, sostingudes per mènsules, lleugerament decorades amb motius geomètrics. La volta del presbiteri presenta arcs radials, les altres voltes tenen forma de creu a quatre vessants. Té una portada de mig punt, amb una arcada seguida, moderna, emmarquen l'arc i les dues llindes. El campanar massís amb torre de tres cossos i merlets.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Caldes de Montbui)

És una església parroquial de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. És al centre del nucli urbà de Caldes de Montbui, a l'extrem meridional del centre històric, just al lloc on hi hagué el Portal de Barcelona. Davant de la porta principal del temple s'obre la plaça de l'Església, en el costat nord el carrer de Roma i la plaça de l'Om, i en el costat de llevant comença el carrer de Font i Boet. Pel costat de ponent i sud-est, l'església dóna a una placeta damunt de la timba de la riera de Caldes.
L'església és d'una sola nau amb capelles laterals. L'estructura és la tradicional de parets de càrrega en edificis parroquials, amb voltes de creuer i contraforts. La coberta és de teula aràbiga a dues vessants. El campanar és de base octogonal i està adossat a l'absis. La façana és de línies simples i llises, fonamentalment plana, fent ressaltar la portada i el coronament del parament. És completament simètrica respecte a un eix central. Està rematada per un frontó i unes motllures, destacant-hi el rosetó i el portal barroc, format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb decoració vegetal, coronades amb capitells compostos que sostenen un entaulament sobre el que es recolza un arc trencat rebaixat. Al centre d'aquest s'aixeca una fornícula de pilastres. El conjunt està rematat per l'escut de Caldes, flanquejat per dos lleons.

Tota la construcció és de pedra picada. Les estructures bàsiques de la nau, les capelles i l'absis, romanen fidels a les tècniques del gòtic. Els elements ornamentals de l'interior del temple foren dissenyats quasi tots al gust clàssic. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil barroc. En tot el seu conjunt els elements estan tractats amb un gran equilibri de volums, forma i composició.
Dins la capella principal es conserva la Majestat de Caldes, talla policromada romànica del segle XII. Fou cremada durant la guerra de 1936 i només se salvà el cap, a partir del qual es va fer una rèplica

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Agnès de Malanyanes)

És una església situada a Santa Agnès de Malanyanes, al terme municipal de la Roca del Vallès protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici de nau única amb coberta de volta apuntada. Presenta quatre capelles laterals, tres amb volta d'aresta i una altra coberta amb cúpula. Té un absis carrat i presbiteri amb volta de creueria.
La portada és d'arc apuntat amb decoració floral i carasses, coronada per un ull de bou, davant seu hi ha un pòrtic sostingut per columnes i cobert amb teulada de fusta. Al campanar hi ha espitlleres i finestres, hi ha sis obertures d'arc de mig punt fetes amb maó.

A l'altar major hi ha el retaule major de Santa Agnès, realitzat l'any 1681 per Jaume Roig i daurat per Joan Colubran. El sagrari és de principis del segle XVII. A la capella de l'esquerra hi ha el retaule de Sant Bartomeu, de 1705. La primera notícia documental data de l'any 1022, tot i que és possible que existís amb anterioritat. Segons Baulies el primer document seria del 932. L'edifici primitiu és del segle XII o XIII i se'n conserva la portada (1306) i la nau. Posteriorment es va reformar i ampliar. L'any 1559 es va construir la capella del Roser, el 1627 la de Sant Isidre, l'any 1705 la de Sant Bartomeu i el 1765 la del Sant Crist. El campanar palesa dues fases, una més antiga de tipus romànic i l'altra del segle XVI.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Sadurní de Montornès)

És una església al nucli de Montornès del Vallès (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. La capella del Santíssim de Montornès és molt antiga: existeixen documents de l'any 1302 que ja en parlen. Però de la fàbrica romànica només en queda l'absis, la resta de l'església fou restaurada en els segles XVI i XVII, com consta en les visites pastorals. Sembla que el campanar també fou restaurat en la primera dècada del segle XVI. Potser la finestra oberta en l'antic absis romànic i en la que es llegeix 16 JHS 90, s'obrí en alguna de les seves restauracions.

Formen el conjunt de la façana: un portada quadrada amb dues finestres al seu damunt i una a cada costat, totes elles apuntades. La teulada és de dues vessants. A la seva esquerra s'hi troba el campanar de tres cossos; l'inferior és de paredat mentre que els altres són de carreus. En la part superior s'hi troben tres arcs apuntats destinats a acollir les campanes i a cada vèrtexs d'aquest hi ha una gàrgola tot representant el tetramorf. El campanar és de secció quadrada. L'església és d'una sola nau, de volta apuntada i amb tres trams (és de fàbrica moderna). És capçada per un absis amb cinc bandes verticals per la seva part exterior i sense finestres, excepte una datada de l'any 1690 i decorat amb alguns motius geomètrics i una cara coronada en la seva part superior.


 

Pintors Catalans (Christiane Frenay)

Vilanova de Raò (Francia), 6 d'agost del 1940. También conocido como Christiane Frenay-Malé. És una pintora, gravadora i dissenyadora gràfica rossellonesa que visqué tres dècades al Canadà. El seu estil s'ha associat amb el "Realisme màgic" i, també, amb el surrealisme de Salvador Dalí i Hieronymus Bosch.
Chistiane entrà a l'Escola de Belles Arts de Perpinyà el 1956. Tres anys més tard es matriculà a l'"École Nationale des Beaux-Arts et des arts appliqués" de Tolosa de Llenguadoc, on es formà fins al 1962, estudiant-hi les tècniques del dibuix, la pintura a l'oli, el gravat i l'escultura; encara alumne, guanyà el 1960 el segon premi d'un concurs nacional de pintura que convocaren la Vila de París i l'empresa J.M.Paillard. Durant gairebé dos lustres treballà per al Ministeri dels Afers Estrangers Francès al Museu d'antropologia del Kef (Tunísia). Conegué Paul Frenay, un fotògraf i periodista flamenc, i el 1970 s'establiren al Canadà. Entre els anys 1972 i 1975 ensenyà Arts Gràfiques per a la CEPGM de Mont-real, i del 1975 al 1978 fundà i portà l'estudi d'arts gràfiques "Publiphoto Enr.", època en què també feu il·lustracions per a llibres. En col·laboració amb Anne Marie Sioui dissenyà el 1979 el catàleg de l'exposició "Jean Dallaire" ("Service des expositions itinérantes du Musée d'art contemporain" de Mont-real). Traduí (1981) dos llibres d'ensenyament de les arts plàstiques d'Ann Peterson i Jo-Ann Greenshields ( Arts plastiques: éléments et principes. Arts plastiques: éléments et principes, livre de l'élève.) El 1996 li va ser atorgada una beca de residència al "Frans Masereel Center" de Kasterlee, a Bèlgica. Acabada l'etapa canadenca, des del 2000 viu a Vilanova de Raò.
Ha exposat a Catalunya, França, Bèlgica, Suïssa, Estats Units, Canadà, Japó, Mèxic i Tunísia. Entre altres institucions amb obra seva, la Biblioteca nacional del Quebec en té una cinquantena d'obres gràfiques al centre de Rosemont La Petite-Patrie (Mont-real).

Pintors Catalans (Josep Franch-Clapers)

Castellterçol (Barcelona), 23 de maig de 1915 - Saint Remy (Francia), 27 de novembre de 2005. Fou un artista català.  Inicià els seus estudis a l'escola parroquial i als 14 anys es traslladà a Barcelona per assistir a l'Escola de Patrons Decoradors. Poc després començà a treballar per al taller d'imatgeria religiosa Bochaca d'Olot, on practicà l'escultura, daurat i ornamentació de sants.
A l'inici dels anys trenta tornà a Barcelona per assistit als cursos de Llotja on descobrí la pintura a l'aigua obtenint el primer premi de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya. En iniciar-se la guerra civil obrí un taller al carrer de Molas amb altres companys de Llotja però també desenvolupà altres activitats al secretariat de l'Escola de Belles Arts de Catalunya que en aquell temps s'obrí al convent de les Reparadores.

En acabar la guerra s'exilià a França i visqué el calvari dels camps de concentració a Saint Cyprien i Gurs i dels camps de treball a Saint Rémy. Durant l'ocupació francesa i com a membre d'una companyia de treball, va haver de treballar per a l'organització TOD en el camuflatge de bateries de costa i fortificacions. Després de la guerra s'establí a França i exposà a Arlés, Avinyó, Marsella, Montpeller, Narbona, Tolosa i finalment a París el maig de 1946.
Aquesta exposició fou presidida pel president de la Generalitat a l'Exili Josep Irla amb la presència de Giner de los Ríos com a representant del govern de la República, les autoritats franceses del moment i fins i tot Pablo Picasso. Posteriorment s'orientà vers l'art mural i l'any 1963 va obtenir la medalla d'or de la Chambre des Métiers de París.

Aquest premi li obrí moltes portes i començà a exposar a Canadà, Estats Units, Florència, Munich penjant els seus mosaics a diversos llocs del món. Tot i dedicar-se comercialment a la decoració, no ha abandonat mai el seu taller de pintura, mosaics i vitralls. Josep Franch-Clapers va morir per una aturada cardíaca la matinada del 27 de novembre de l'any 2005 a la casa de Saint Remy.

Pintors Catalans (Pere Fradera i Barceló)

Mataró, 1954. És un pintor i dissenyador gràfic nascut a Mataró. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant els anys 1973-74 dissenya la revista clandestina Universitat de l'organització Universitària del PSUC. I des de l'any 1979 treballa com a dissenyador gràfic amb estudi propi.

Professional de reconegut prestigi amb una àmplia trajectòria a institucions públiques i privades. Des de l'any 1989 és professor de Disseny gràfic, Tipografia i Història del disseny de l'Escola Massana, i ha impartit diversos cursos i màsters sobre temes de disseny i comunicació visual per a la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Barcelona.
La seva obra artística destaca per la diversitat tècnica i l'experimentació que realitza amb la matèria i les textures, amb una especial predilecció pel collage i la tridimensionalitat. Ha realitzat exposicions individuals a diversos indrets de Catalunya, així com exposicions col·lectives.

Pintors Catalans (Pietat Fornesa i Albiñà)

Lleida, 8 de desembre de 1915 - Barcelona, 7 de maig de 1967. Va ser una pintora catalana. Va passar els primers anys de la seva vida a la Seu d'Urgell, on el pare treballava a la banca, després a Lleida i des de 1919 a Barcelona. L'any 1932 ingressa a l'Escola de Belles Arts de Llotja on treballà intensament fins al 1936, i on va aconseguir les màximes qualificacions. L'any 1937 es va casar amb el compositor Joaquim Homs i Oller; aprofitant l'estrena a París d'una obra d'Homs, van passar una setmana a la capital francesa com a viatge de noces. Després de la Guerra Civil Espanyola, es veuen forçats a traslladar-se a València, cosa que li permet entrar en contacte amb l'Escola Superior d'Art de València, on acaba les assignatures que li faltaven per obtenir el títol de professora. L'any 1942 el matrimoni Homs-Fornesa torna a Barcelona i estableixen la residència en una casa del carrer Sant Gervasi de Cassoles cantonada amb Sant Màrius, que disposa d'un ampli jardí. Aleshores inicia un fèrtil període creatiu, amb sortides periòdiques a Lloret, Blanes, Cambrils (prop de Sant Llorenç de Morunys) o la Cerdanya, on pinta paisatges que caracteritzen la seva obra artística. L'any 1948 agafa la febre de Malta. Des de la tornada a Barcelona col·labora amb algunes editorials, però sempre va ser reticent a exposar la seva obra. En vida només ho va fer en dues ocasions, l'any 1940 a València, i el 1957 a l'Institut Britànic de Barcelona. El seu darrer any de vida ja no es trobà en condicions de pintar a l'exterior i es limità a treballar des de l'estudi a casa seva, prenent com a temes paisatges de Sant Gervasi, flors, natures mortes, objectes quotidians.

Tal com escriu Francesc Fontbona, la seva obra descobreix "una artista amagada, que va viure intensament l'art de la pintura, però el va viure a la seva manera, molt diferent del que preferirien seguir la gran majoria dels seus col·legues". Els seus olis sobre paper tenen un gran frescor i els seus pigments destaquen com si haguessin estat aplicats sobre un suport convencional.

Després de la seva mort es van fer diverses exposicions, com la de l'any 1986 al Centre de Cultura de la Caixa; la de 1998, de caràcter antològic, a la Sala Cultural de Caja Madrid; o la de l'any 2000, amb obra inèdita, a l'espai cultural Pere Pruna del carrer Ganduxer. Finalment, el juny de 2015, amb motiu del seu centenari, es va fer una exposició molt completa de la seva obra gràfica a la Biblioteca de Catalunya. El fons personal de Pietat Fornesa es conserva a la Biblioteca de Catalunya des de l'any 2014.

martes, 14 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Sadurní de la Roca)

És una església gòtica de la Roca del Vallès protegida com a bé cultural d'interès local.  L'edifici és de nau única, coberta per tres trams de volta de creueria. Té dues capelles laterals cobertes també amb creueria a ambdós costats de la nau, estan situades entre contraforts que sobresurten a l'exterior. El cor és d'arc rebaixat i de volta de creueria. L'absis és poligonal i té contraforts a l'exterior. La portada és d'un gòtic tardà, flanquejada per contraforts i pinacles, i arquivoltes apuntades formant una fornícula per la imatge de sant Sadurní. La torre espadanya és de paredat, és d'un cos únic amb dos arcs de mig punt de maó i coronat per merlets



Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Sant Pere de Vilamajor)

És una església del municipi de Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental). Construïda entre el segle XVI i a principis del XVII, està situada al centre històric del municipi, conegut amb el nom de la Força. Des de sempre ha estat dedicada al patró del municipi Sant Pere. La parròquia forma part del Bisbat de Terrassa. El 1108 la parròquia fou donada a la catedral de Barcelona. És una de les esglésies més grans que es van construir a finals del segle XVI. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya com a bé cultural d'interès local amb la torre com a bé cultural d'interès nacional. La nau central es suporta amb contraforts i hi ha dos cossos laterals amb capelles. La façana dóna a ponent, a la part superior hi ha un ull de bou. La porta té dues columnes amb capitells corintis, fris senzill i permòdols florals, i el frontó és partit, de gust neoclàssic. Els permòdols prenen forma de capitell doricotoscà, a la imposta dels arcs de les capelles es reprodueixen la mateixa motllura de capitell, i s'estén el frontis del contrafort fins al punt de donar-li imatge de pilastra dòrica mancada d'entaulament.

L'església parroquial de Sant Pere de Vilamajor, s'aixeca en el que fou el pati d'armes de l'antic castell de Vilamajor. Com que la planta de l'església era més gran, s'enderrocà part de la muralla del recinte sobirà per encabir-hi l'absis (actualment carrer de Brugueres). L'església es construí amb les runes del castell, que fou enrunat pel terratrèmol de Catalunya de 1448. A mitjans del segle xvi, es va prohibir fer ús de les runes del castell si no eren per a la construcció de la nova església.

L'església es va acabar cap al 1610, deu anys després de la seva benedicció. És un temple gòtic tardà compost d'una nau de 29,2 x 9,6 metres coberta amb voltes ogivals, amb claus de volta amb sants esculpits, suportats per contraforts que forment dos cossos amb capelles laterals. L'absis és poligonal de cinc costats. Al segle XVIII s'afegí a la part de llevant, una sagristia que donava a l'antic cementiri. L'església té una porta neoclàssica, amb una columna a cada banda acabada amb un capitell compost en força mal estat de conservació.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pau de Montmany)

És una antiga església d'estil gòtic tardà, actualment en estat ruïnós, del terme municipal del Figueró, dins de l'antic poble rural de Montmany de Puiggraciós, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església adossada a un edifici. Té planta de creu llatina (la nau fa 11,28 metres de longitud per 5,12 d'amplada i una alçada de 6,5. Els braços laterals de les capelles fan 3,2 metres de llargària i 3 d'amplada). Nau única que es cobria amb volta de canó i les capelles del creuer i de l'absis amb voltes de nervis. Té absis poligonal. La portada està mig tapiada i la façana té una gran escletxa pel mig. La portada està coronada per un frontó de tipus renaixentista, amb tríglifs i mètopes. El campanar d'espadanya és de dos buits. Els angles estan emmarcats per carreus

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià de Palou)

És una església parroquial al poble de Palou al municipi de Granollers (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. De la primitiva església romànica no en queda res. L'actual es construí probablement al segle XVI perquè consta que durant el segle XV, el temple romànic estava en males condicions. Així, en la visita del 21 de desembre de 1403 es diu que la fàbrica necessita una reparació total. En canvi, a les visites de finals del XVI i principis del XVII, es diu que la fàbrica no necessita reparació però sí la teulada. L'interior i la portada foren restaurats a començaments del segle XX.

Església, d'estil gòtic tardà rural, orientada cap a ponent; té una nau amb la teulada més baixa que les parets que la sustenten. Les capelles laterals i l'absis poligonal estan reforçades per contraforts. La volta de la nau i de l'absis és de creueria encara que hi manquen les claus i les mènsules. La façana està acabada en semicercle, d'estil català. Té un ull de bou i una portada d'estil gòtic tardà. Un arc apuntat emmarca una porta de llinda plana amb un timpà decorat amb un relleu d'un cavaller. El campanar té dos cossos amb quatre buits de mig punt per a les campanes i, damunt, hi ha un rellotge. Les capelles que hi havia abans de 1936 estan molt ben detallades per l'Antoni Gallardo. Actualment, al presbiteri, hi ha un altar modern. Hi ha cinc capelles laterals de volta de creueria. Les dues més grans són de l'època de l'edifici i les altres dues són posteriors. A la primera de la dreta hi ha un altar del Santíssim amb una imatge gòtica de la Mare de Déu del Lledó -avui dia, una reproducció-. El material emprat per aquesta construcció és el paredat arrebossat

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Joan de Sanata)

És una església al terme municipal de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de nau única, coberta amb quatre trams de volta de creueria. L'absis fa també de presbiteri, és vuitavat irregular i té contraforts a l'exterior, un d'ells amb la data de 1684. Els arcs de la volta estan pintats imitant granit. Té dues capelles laterals més baixes que la central, cobertes amb volta de creueria. La façana es va allargar l'any 1574. El campanar, damunt un cos que sembla més antic, és de planta quadrada i té tres cossos, l'últim de carreu de granit i coronat amb merlets.

El lloc apareix esmentat per primera vegada l'any 1003 i l'any 1040 s'uneix a la canònica de la Seu de Barcelona pel bisbe Guislabert. L'any 1413 s'uneix a la parròquia de Collsabadell i a partir del 1843 torna a ser independent. La zona inferior del campanar es pensa que és d'una construcció anterior, del segle XIII. L'any 1572 es contracten les obres de reforma al mestre Pere Balle. L'església la va allargar Joan Font l'any 1574. en un contrafort hi ha gravada la data de 1684 que ens indica una reforma de l'edifici. A finals del segle XIX es van fer altres reformes

Pintors Catalans (Amadeu Fontanet i Clec)

Manresa, Bages, 1907 - Barcelona, 1982. Fou un pintor català. La seva obra és de marcada temàtica paisatgística, i ha traslladat al llenç nombrosos indrets de Catalunya amb un llenguatge i sensibilitat propis. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi a títol pòstum.

Pintors Catalans (Sefa Figuerola)

Valls (Tarragona), 1948. Es una artista i activista cultural catalana. Estudia a l’Escola Taller d’Art de la Diputació a Tarragona durant els anys 1970 a 1975. Allí va tenir com a professors Ramon Ferran, Lluís Saumells, Magda Folch, Tomàs Olivar i Mariano Rubio. El 1975 va revalidar els seus estudis a l’Escola d’Art Ciutat de Balaguer, on va obtenir el diploma d’arts gràfiques. Durant els anys 1977 i 1978 va estudiar gravat amb Ramon Ferran i Jordi Secall. L’any 1977 s’integra al grup de Teatre del Principal de Valls, treballa en els decorats i dissenya vestuaris, alguns programes i cartells. A partir de 1981 i durant uns quants anys col·labora amb la crítica d’art Quaderns de Vilaniu i l'any 1997 obté la llicenciatura en història de l'art per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Participa com a documentalista en el llibre d’Antonio Salcedo L’art del segle XX a les comarques de Tarragona (2001) i és comissària amb Jordi París de l’exposició “L’Art a Valls de la postguerra en l'actualitat” al Museu de Valls (2003). Col·labora amb el Cine Club de Valls, sobre el qual ha publicat una primera aproximació històrica. Malgrat la seva àmplia informació i el domini assolit, Sefa Figuerola ha mostrat molt poques vegades en públic les seves obres, i quan ho ha fet ha estat en mostres col·lectives. Hi ha un tema essencial en el seu treball: la dona. Ella és la protagonista dels seus gravats, de les seves pintures i dels seus dibuixos. Totes elles són figures amb clares reminiscències de l’època blava de Picasso.

Pintors Catalans (Alfred Figueras i Sanmartí)

Sant Fruitós de Bages (Barcelona), 1898 - Barcelona, 1980. Fou un pintor i gravador català. La família Figueras vivia del conreu de les terres i d'una botiga familiar. Quan el pintor va fer els 14 anys, van anar a viure a Barcelona perquè el pare havia comprat una botiga important a la capital catalana.

Des de molt jove Alfred Figueras va mostrar el seu interès per dedicar-se a l'art, i amb aquesta intenció, l'any 1917 inicia els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la LLotja amb el pintor Francesc Labarta de mestre. Per aquestes dates Alfred Figueras entra en contacte amb l’impressionisme i el cezannisme gràcies a l’Exposició d’Art Francès celebrada a Barcelona, que influiran enormement en la seva creació artística. Freqüentà el grup d'Els evolucionistes en l'esfera estètica del noucentisme i, influït per Cézanne i pels fauvistes, desenvolupà una obra personal, construïda i de colors austers. Temàticament hi dominen els paisatges urbans, els interiors amb figures i els temes arabitzants. L’any 1921 forma amb alguns companys l'agrupació artística coneguda com a Saló Noucentista.

L’any 1924  acaba els seus estudis i marxa a París, que en aquell moment és el centre mundial de la pintura i els nous corrents artístics. Allà coneixerà més a fons l’obra dels pintors postimpressionistes com Cézanne, Van Gogh i Gauguin, així com artistes cubistes. Comença a relacionar-se amb pintors de renom com Picasso, Miró, Clarà i Pruna.

Amb l'arribada de la dictadura militar de Primo de Rivera, Figueras s’exilia a Alger des del 1925 al 1930, juntament amb l’escultor Rafael Tona, on fundaren l’Acadèmia Arts. Durant els anys d'exili en aquesta ciutat colonial comença a relacionar-se amb escriptors com Gabriel Audisio, Albert Camus i amb l'arquitecte Le Corbusier. També coneixerà Alba Valls, una noia de Sant Feliu de Guíxols que es convertiria en la seva muller.

L’any 1931, proclamada la Segona República, Alfred Figueras retorna a Sant Fruitós de Bages, on viurà durant la Guerra Civil i on, cap al 1934, construirà una casa dissenyada pel seu amic Le Corbusier. Preocupat per la vida artística i cultural del seu entorn, Figueras va participar en diverses exposicions a Manresa i va presentar un projecte d’escola d'art a la capital del Bages. Casa seva era un centre on molts amics i joves es reunien per discutir, pintar o fer teatre.
A partir de l'any 1945 es va instal·lar de nou a Barcelona, on reprendrà la seva vida artística fent nombroses exposicions en diverses galeries d'art de la ciutat. El 1950 feu una estada al Marroc, convidat pel govern francès, i allà hi pintà una sèrie d'olis que van ser exhibits a la Sala Parés de Barcelona, on hi exposà regularment.
Al llarg de la seva vida, el pintor santfruitosenc va anar visitant freqüentment Mallorca, Eivissa, París, Provença i Algèria. En una d'aquestes estades, publica el llibre Images d’Alger, compost per 20 aiguaforts acompanyats de textos d’André Guidé.

Pintors Catalans (Agustí Ferrer i Pino)

Sitges (Barcelona), 14 de juliol de 1884 - Sitges (Barcelona), 2 de gener de 1960. Fou un pintor català. Des de petit demostrà una gran aptitud per al dibuix. Assistí a les classes de Llotja, on fou deixeble d'Agapit Vallmitjana, i freqüentà els ambients artístics barcelonins de tombant de segle. El 1907 es traslladà a Madrid amb la intenció de perfeccionar els seus coneixements pictòrics al Museu del Prado. Fascinat per les civilitzacions antigues a partir de 1909 viatjà molt i passà llargues temporades a Itàlia, el nord d'Àfrica i França. Durant aquest periple decorà una nau de l'església de Sant Jaume de Montserrat, a Roma, El Teatro de la Zarzuela Española, a Orà, i diversos restaurants de Lió. De retorn a Espanya, on pràcticament ningú no el coneixia, la revista madrilenya La Esfera li dedicà un elogiós article que el feu sortir de l'anonimat (1914).
Placa Commemorativa a la casa on visqué Agustí Ferrer i Pino a la vila de Sitges

Instal·lat a Sitges, entre finals de 1915 i inicis de 1916, per encàrrec de l'administració de l'Hospital de Sant Joan, pintà sengles frescos a la capella i a l'escala principal de la institució, en els quals representà el tema bíblic de Salomé i el Baptista. Posteriorment decorà la boca de l'escenari del saló-teatre del Centre Obrer (1916; avui desaparegut), el cambril de la Verge del Vinyet (1919), el vestíbul de la casa de Correus (1926) i el presbiteri de l'ermita de la Trinitat (1929). La seva obra més important, però, fou la decoració de la façana i del saló-teatre del Casino Prado, que realitzà en diverses etapes entre 1921 i 1930. Fora d'aquí féu pintures murals a les esglésies de Sant Jaume de Moja (1927) i Sant Marçal de Castellet, a la capella dels pares de la Sagrada Família, a Vilafranca del Penedès, i al Restaurant Masdeu, a Barcelona (1932), entre altres.

Paral·lelament a l'elaboració d'aquests frescos, exposà en diverses sales d'art barcelonines, com ara la Sala Reig (1918), la casa d'antiguitats Malmedé (1925, en dues ocasions), les Galeries Dalmau (1926), la Sala Busquets (1929) i la Sala Parés (1930 i 1932). Prengué part, així mateix, en l'Exposició de Primavera organitzada per l'ajuntament de Barcelona (1922) i en les exposicions d'Art del Penedès que tingueren lloc a Vilafranca (1926), el Vendrell (1927) i Vilanova i la Geltrú (1929).

A Sitges, a més d'exposar a la Galeria d'Art i Lletres (1926) i al Pavelló de Mar (1929), intervingué en l'Exposició Històrica d'Art Sitgetà (1925) i en els certàmens artístics que anualment organitzava la Federació de Joves Cristians (1932- 1935). El 1918, a iniciativa del doctor Rafael Padrol i Milà, l'ajuntament adquirí el seu quadre La parella per a la Pinacoteca Local. Altrament, dissenyà el Drac, que fou estrenat per la Festa Major de 1922 (li va fer l'encàrrec l'aleshores alcalde Josep Planes i Robert, que anteriorment ja li havia encomanat les pintures amb la il·lustració, col·laborant de manera periòdica a la revista L'Amic de les Arts i als setmanaris La Punta i Gaseta de Sitges. 


Després de la guerra exposà al Salón Dardo, de Madrid (1944), i a les Galeries La Xarmada, de Sitges (1944-1948); el catàleg de l'exposició de 1946, on es pogueren veure les teles pintades a Mallorca l'any anterior, fou presentada per César González-Ruano.

Artista independent i excel·lent dibuixant, Ferrer sabé plasmar amb personalitat pròpia tots els temes que tractà: paisatges, escenes de platja i barques, retrats, bodegons i figures. Els quadres sobre Sitges, els seus entorns (Les Pruelles, la Trinitat, can Pere Mestre, etc.) i la Festa Major ocupen un lloc preeminent dins la seva obra. Com a retratista no es conformà en reproduir amb fidelitat l'aspecte físic dels personatges, ans aconseguí mostrar-ne la psicologia, ja fossin prohoms il·lustres (Bartomeu Carbonell i Batlle, Bonaventura Julià i Masó) o figures populars (Pep Capelles, l'avi Terradeus)

Va morir a Sitges el 2 de gener de 1960, als setanta-cinc anys d'edat. Quatre mesos després, el consistori presidit accidentament per Josep Ferret i de Querol acordà dedicar-li un carrer al sector de Terramar. L'estiu de 1962 es celebrà una exposició commorativa al Saló Blau de Maricel, i a principis de 1986, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans organitzà una antològica en la qual es pogueren veure una cinquatena d'obres del pintor. Ferrer va viure molts anys en una casa del carrer de Sant Joan; actualment hi ha una placa ceràmica a la façana que recorda aquest fet.

sábado, 11 de abril de 2020

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve del Coll)

És una església de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici de planta de creu llatina amb nau única, absis poligonal i dues capelles laterals rebaixades respecte a la nau central. Les voltes són de creueria i es tanquen amb claus llises a les naus i esculpides a les capelles. A la façana hi ha una porta quadrada, flanquejada per petites columnes amb capitells i un arquitrau motllurat. L'arquivolta és d'extradós senzill, en forma de cornisa. La torre del campanar està formada per dos cossos, originàriament devia ser d'espadanya.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Vilanova del Vallès)

És una església del municipi de Vilanova del Vallès (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'una sola nau amb dos trams i coberta amb volta apuntada. A l'esquerra té dues capelles laterals cobertes amb volta de creueria i sostingudes per mènsules figurades. A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu i està formada per dos trams tancada per una cúpula amb llanternes. El cor té balustrada i la volta de sota és de llunetes
El campanar és romànic llombard a la zona inferior i amb obertures d'arc apuntat a la zona superior, coronat per una balustrada de maó. La portada té dues pilastres amb capitells esqueixats i en el frontó hi ha una fornícula que aixopluga la imatge de Santa Quitèria i al seu damunt l'escut amb l'anagrama de Jesucrist i Maria i gravada la data de 1645. A la capella de la dreta hi ha el retaule de la Verge, realitzat el 1628 i daurat el 1648. La imatge central, de la verge del Roser, és moderna

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Lliçà)

És una església al municipi de Lliçà de Vall (Vallès Oriental) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Existia un edifici romànic del qual es tenia constància documental des de l'any 1113. A la visita pastoral del 1421 es deia que la capçalera amenaçava ruïna. L'any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l'edifici. Aquest es va acabar de construir entre els anys 1666-1669. Va ser reformat l'any 1756. Després de la Guerra Civil només van quedar els murs. Amb anteriorment a la Guerra Civil espanyola l'altar era barroc. El 21 de juliol de 1936, un escamot antifeixista de Granollers, va cremar l'Església, de la qual només varen quedar els murs. Es torna a reconstruir i el 31 de març de 1940 s'inaugura oficialment. L'altar actual és tríptic monumental realitzat a l'any 1979 pel pintor Raúl Capitani Blanchart. L'any 1989 va ser restaurat el campanar. La última reforma es va iniciar l'any 2006 per tal de treure el revestiment i restaurar la pedra original de les parets externes.

Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts. La nau té tres trams coberts amb volta de creueria amb claus esculturades. L'absis és cobert amb volta de creueria. El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment. La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l'arquitrau amb motius rectangulars. El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu. Les dimensions del campanar són 18'28 de llargada, 5'47 d'amplada x 8'94 metres alçada.
La pica baptismal presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl·lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il·legible.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià de Lliçà d'Amunt)

És l'església romànica parroquial del poble de Lliçà d'Amunt, pertanyent al terme municipal del mateix nom, al Vallès Oriental. És en el punt més enlairat de Lliçà d'Amunt, a la zona centra-occidental del petit nucli urbà d'aquest poble. És a migdia de Can Puig, a llevant de Can Molet i a ponent de l'Aliança. Edifici de tres naus, la central coberta amb volta apuntada i separada de les laterals per dos arcs de dues columnes. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja, l'arc triomfal de mig punt. Al s. XVI es van afegir les capelles laterals. Del mateix temps és el campanar i el portal. La portada és rectangular i coronada per un frontó en forma de venera i representacions de caps esculpits. El campanar és una torre de dos cossos. El primer de paredat i el segon de carreus on s'obren arc apuntats, balustrada i gàrgoles. Mènsules situades a la nau lateral de la dreta, en el vèrtex de la volta d'aresta. En una d'elles es representa la figura d'un àngel fins a mig cos, a l'altra hi ha la representació d'un animal amb unes grans banyes corbades, i també la figura d'un àngel. Cal remarcar la decoració escultòrica d'elements arquitectònics a tot l'edifici: capitells decorats amb motius vegetals, clau de volta en el sotacor on es representa el colom de l'esperit sant, i els caparrons que apareixen a la portada.

D’origen romànic, comprovable no solament per ésser citada en documents sinó per les restes clares de romànic, fins i tot, de preromànic: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Al principi del segle XV, es va fer una primera reforma consistent a dotar-la de dues naus laterals. Al principi del segle següent es va fer una nova ampliació clarament renaixentista, sobretot visible en la porta. Se li va afegir un tram als peus (aleshores devia desaparèixer la portalada romànica) i el campanar. Un segle més tard es va ampliar pel cantó de migdia, i finalment el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia. També en aquest última reforma es van substituir els pilars que separaven les naus per unes lleugeres columnes que oferien menys dificultats visuals


 

Pintors Catalans (Miquel Farré i Albagés)

Barcelona, 1901 - Barcelona, 1978. Pintor i acadèmic de Sant Jordi (1945).
Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona —d’on fou catedràtic des del 1943—, a Florència i a Granada (1925-26). Es donà a conèixer fent un tipus d’aquarel·la sòlid i estructurat. Com a pintor de frescs fundà l’Escola Internacional de Pintura Mural, a Sant Cugat del Vallès, i té obres a diversos edificis civils i religiosos de Barcelona, Solsona, Mataró, Segòvia, etc. El 1974 decorà la cúpula de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.

Pintors Catalans (Pere Falcó Golondrina)

Xerta (Tarragona), el 6 de juny de 1932 - Barcelona el 23 de maig de 2015. És un pintor català. De ben petit mostrà interès per l'escultura i el dibuix, amb els pocs recursos que tenia: modelar formes amb el fang que deixaven les avingudes de l'Ebre o dibuixar amb carbonets que quedaven del foc de casa. L'any 1946 la família aconseguí que li adjudiquessin una beca per estudiar a les Escoles Professionals Salesianes de Sarrià a Barcelona i l'any 1950, després d'obtenir el títol de mestre industrial en l'especialitat de Decoració, hi continuà treballant com a artesà. Al mateix temps, però, decidí continuar la seva formació artística a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (La Llotja), on fou deixeble de Francesc Labarta. El 1952 ingressà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, centre considerat uns dels més destacats entre les institucions privades que es dedicaven a l'ensenyança de les arts plàstiques i que havia estat fundat per l'aquarelista Joan Baixas. L'any 1953 es féu soci del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona i el 1956 obtingué el Primer Premi de Pintura del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1960 obtingué una beca d'estudi del Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona per ampliar estudis a París. Al 1961 obtingué el títol de professor de Dibuix a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i l'any 1972 es graduà en arts aplicades i Oficis Artístics a la Llotja de Barcelona.

L'any 1980 es llicencià en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 1968 i el 1987, treballà simultàniament com a professor a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona i també com a catedràtic de l'especialitat de dibuix a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L'any 1985 es doctorà "Cum Laude" amb la tesi "Pedagogía del espacio interiorista". Fou vicedegà (1992-1998) i degà de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1998 - 2001).