Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Delfià)

És una església situada al nucli de Delfià(Alt Empordà), al terme municipal de Rabós (Alt Empordà). Està situada al sud del nucli urbà de la població de Rabós, al veïnat de Delfià, format per algunes masies i la mateixa església. Es celebra un ofici religiós cada dia 9 d'agost, coincidint amb el sant del patró. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un temple de petites dimensions d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta per una volta rebaixada de maó pla, de construcció tardana, mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Aquest últim està obert a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes motllurades. L'antic espai del presbiteri està convertit en la sagristia actual. Els murs laterals de la nau presenten bancs d'obra correguts. La porta d'accés està ubicada al mur de migdia. Està formada per dos arcs de mig punt adovellats en gradació, sense cap element decoratiu interessant. Damunt seu hi ha una finestra d'arc de punt rodó i doble esbiaix. La façana està rematada per una cornisa motllurada. El frontis presenta una única finestra de grans dimensions, de doble biaix i arcs de mig punt adovellats. A la part superior s'aixeca el campanar d'espadanya, format per dos arcs de mig punt rematats per una teulada a dues aigües. La construcció està bastida amb pedres desbastades i carreus, disposats en filades regulars i lligats amb morter de calç. L'interior està totalment cobert de calç
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Pla de l'Arca)

És una església del municipi de la Jonquera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Pere del Pla de L'Arca sofriria fortes alteracions a l'afegir-hi una construcció en època posterior (XVII - XVIII). És d'una sola nau amb absis en forma de ferradura que s'aprecia en l'interior. L'absis tindria diferents obertures, encara que algunes semblen tapiades, se n'aprecia una en forma d'espitllera. Quant a la porta d'accés a l'església hi ha dues opinions diferenciades:
a) Deulofeu és del parer que la porta es trobaria en el frontis i que posteriorment seria tapiada;
b) J. Badia és de l'opinió que la porta original estaria situada a migdia tal com encara es conserva tot i que en data posterior serviria per a comunicar les dependències de l'església amb l'afegit casalot.
De coberta només en resta a la port del frontis. És volta de canó i s'aixeca sobre unes banquetes por acusades, que estaria cobert per plaques de pissarra tal com queda en algun punt. El frontis té una finestra d'arc de mig punt i actualment no hi ha porta. El parament es redueix a lloses de granit sense treballar, formant filades d'opus spicatum, sobretot, a l'absis i frontis; encara que hi ha filades posteriors.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Navata)

O Sant Pere de Can Miró és una església situada al petit veïnat de Can Miró al sud-est de la vila de Navata (l'Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere, antiga parròquia de Navata, apareix documentada, per primera vegada, l'any 1019, quan fou donada a la Canònica de la Seu de Girona.

L'edific actual no és el primer, doncs, sinó que és romànic, dels segles XII-XIII. És un temple d'una sola nau,de planta rectangular, amb volta lleugerament apuntada, orientada a sol ixent, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El mur de migdia té tres finestres de mig punt, que il·luminen l'interior. La porta d'accés, a ponent, és allindanada, amb timpà semicircular i cinc arquivoltes d'arc de mig punt decorades i amb motllura guardapols exterior. Les quatre columnes situades a banda i banda de la porta tenen també decoració, les dues immediates a l'entrada són de tipus salomònic i als capitells hi ha relleus amb temes vegetals i animals. Al timpà hi ha esculpit l'"Agnus Dei". La porta d'accés conserva l'antiga ferramenta romànica. A la part central de la façana hi ha una obertura d'arc de mig punt, i a la part superior, un petit campanar de cadireta d'un sol arc, afegit posteriorment. L'absis té una finestra d'arc de mig punt, i al parament lateral de migdia hi ha tres finestres, també d'arc de mig punt. Al paviment hi ha una inscripció funerària del 1629 dedicada a Pere Puig últim rector de Navata abans que es construís l'església nova. Al mur del presbiteri hi ha vestigis de pintures murals romàniques, probablement del segle XII i del mateix cicle que les d’Osormort. En procedeix la imatge de la Mare de Déu de Navata, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, feta d’alabastre de Beuda, gòtica, policromada; Maria, lleugerament inclinada, dempeus, sosté l’Infant amb la mà esquerra, amb un estil que fa pensar que fou esculpida a la primera meitat del segle XIV.
L'ús de Sant Pere de Navata fou cedit temporalment a una comunitat cristiana ortodoxa russa, que hi celebra la divina litúrgia els diumenges al matí, presidida per un sacerdot ortodox català, amb uns cants litúrgics bizantins de gran qualitat.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Figueres)

És l'església, parroquial, majoritàriament d'estil gòtic que està situada a la plaça de Sant Pere de Figueres. Es tracta d'un edifici religiós d'origen gòtic. La façana és molt simple amb rosassa i timpà contemporani. L'interior presenta una sola nau, amb capelles ocupant els contraforts laterals. Té un cimbori octogonal i campanar reconstruït tipus fortificació, l'absis principal i dos laterals: un és sagrari i l'altra sagristia. En el lateral exterior dret s'hi troba un pòrtic amb tres arcs apuntats, de factura posterior. La il·luminació natural s'aconsegueix per dues rosasses en els braços del creuer, i la de la nau; i pels vitralls de l'absis central.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nicolau d'Ordis)

És una església del municipi d'Ordis inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nicolau es troba a uns dos quilòmetres al sud d'Ordis. És una església d'una nau amb absis semicircular. La portalada romànica és de dos arcs en degradació, llinda i timpà llis. També es conserven dues finestres, amb arc de mig punt i de doble esqueixada a l'absis i a migdia. Damunt de la testera trobem un campanar, del qual només en queden tres pilastres. La volta de la nau és apuntada i ametllada la del presbiteri. La teulada ha estat renovada; sota mateix hi ha una cornisa encorbada. L'aparell és de carreus ben escairats i afilerats, de pedra sorrenca.
 

Pintors Catalans (Josep Morell Macias)

Sant Esteve d'En Bas (Girona), 1899 - Barcelona, 1949. Fou un pintor i cartellista català. Es va formar a l'Escola de Belles Arts de Santa Isabel de Sevilla, i va ser deixeble de Manuel González Santos. Després d'una temporada a Madrid es va traslladar a Barcelona, on va fixar la seva residència. Fou professor auxiliar de l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona.
És considerat un dels millors cartellistes catalans de la seva època i un excel·lent pintor de cavallet. Una de les seves darreres obres fou la realització d'un cartell que va presentar a l'Exposició de Cartells Artístics Pro-Hospitals, organitzada pel Reial Cercle Artístic de Barcelona. A Catalunya es poden trobar obres seves en diferents institucions públiques, entre elles la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú o l'escola Dr. Robert de Camprodon.

Pintors Catalans (Josep Maria Morató Aragonès)

Reus 1923 - Barcelona 2006. Va ser un pintor català. Va passar bona part de la seva joventut a Cornudella (d'on era originària la seva mare) després de la mort del seu pare, veterinari, que exercia a Reus. De petit dibuixava i modelava figures amb fang del carrer. Al poble, cap al 1936, hi van fer cap Ignasi Mallol, professor a l'Escola d'Art de Tarragona i Iu Pascual, que pintava el Montsant, amb el que va estar-se un temps pintant. El 1940, Iu Pascual l'animà a estudiar belles arts, i Morató Aragonès es matriculà a l'Escola de belles arts de Sant Jordi, on feu amistat amb Bonaventura Puig Perucho, del que es considerà deixeble. El 1950 marxà a París, on va visitar pinacoteques i va conèixer artistes europeus. Viatjà per l'estat espanyol, i el 1954 tornà a París, on va consolidar el seu estil expressionista. Exposà principalment a Barcelona i a Madrid, i a Reus, Saragossa, Bilbao, i altres capitals. Guanyà diverses medalles artístiques, a Reus la Medalla Fortuny, i premis a Mataró, Badalona, Morella, Sant Pol de Mar i altres. La seva filla Maria Elena Morató va publicar el 1989 el llibre Dibujos, amb una mostra representativa de l'obra del pinto

Pintors Catalans (Evarist Móra i Rosselló)

Barcelona, 1904 - Barcelona, 1987. Fou un pintor, dibuixant i decorador català. Format a l'escola Llotja de Barcelona, acabats els seus estudis va viatjar a París amb el ceramista Josep Llorens i Artigas.
Amb la seva participació va obtenir premis a la Triennal de Milà i a la Biennal de Venècia. Es va dedicar a les il·lustracions de llibres com El Bressol de Jacint Verdaguer, editat l'any 1951 i també a revistes com En Patufet i Estel. Com a decorador va realitzar el Saló Rosa i el Dic Flotant de Barcelona. Entre els seus murals fets de marqueteria cal destacar el de la sala de Consolat de Mar l'any 1958, de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Va deixar una obra important com a cartellista. Va ser membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual va integrar més tard la junta directiva.

Pintors Catalans (Cristòfol Montserrat i Jorba)

Barcelona, 1866 - Barcelona, 1935. Fou un pintor català especialitzat en el gènere del retrat durant els segles XIX i XX. Obtingué la insígnia de Gran Cavaller de la Reial Gran Corona d'Itàlia (1929) i la Gran Placa d'Alfons XIII pels seus retrats de Benito Mussolini i de diferents personalitats de la monarquia espanyola, a més d'altres personatges relacionats amb la reialesa europea i la burgesia espanyola. Com la majoria dels pintors del seu entorn Cristòfol Montserrat Jorba va estudiar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, altrament coneguda com La Llotja per ser també el centre dels comerciants de Barcelona. Allà cursà dos anys acadèmics entre 1881 i 1883 sent un dels millors estudiants de la seva promoció, amb menció honorífica a l'assignatura de “Dibuix Antic”. Montserrat Jorba també es matriculà en les assignatures de “Dibuix del Natural”, “Secció 1 Colorit”, “Secció Còpia d'Estampa” i “Perspectiva”. Durant aquesta època que Montserrat i Jorba va ser alumne del professor Lluís Rigalt, cèlebre artista conegut per ser el precursor de la pintura au plein air a Catalunya amb clares influències del romanticisme.

A partir de 1883 Montserrat i Jorba ja no tornà a matricular-se a l'acadèmia barcelonina i acabà completant els seus estudis en altres centres acadèmics de París i Madrid. Contràriament a la norma de l'època, durant la seva estada a la capital espanyola l'artista no va estar matriculat a la prestigiosa Escuela Central de Madrid, actual Facultat de Belles Arts de la Universidad Complutense de Madrid, fet pel qual es creu que podria haver estudiat a una acadèmia privada. El seu èxit en els estudis va anar seguit d'una carrera professional en auge que el portaria a retratar a personatges il·lustríssims.

Pintors Catalans (Pilar Montaner i Maturana)

Palma, 1878 - Valldemossa, 1961. Va ser una pintora mallorquina. Filla de Jaume de Montaner Vega-Verdugo, aristòcrata i marí de guerra, i de la uruguaiana Elvira Maturana, als 14 anys resta òrfena de la mare i residí des de molt jove a Madrid, on assistí a classes de dibuix amb Emilio Ordóñez. Es va casar amb Joan Sureda Bimet, persona interessada en la cultura que afavorí la seva inclinació cap a l'art. Junts viatjaren per tot Europa, visitant museus i estudiant l'obra dels grans pintors. A la seva casa de Valldemossa acolliren personalitats com Rubén Dario, Eugeni d'Ors, Miguel de Unamuno, Jorge Luis Borges, etc. Fou alumna d'Antoni Ribas i de Ricard Anckermann.
Entre 1902 i 1904 va ser a Madrid, on rebé classes de Joaquim Sorolla. El 1906, amb Antoni Gelabert, viatjà de bell nou a Madrid, on els dos artistes anaven al Museo del Prado a copìar obres clàssiques. Gelabert va fer un dibuix de la pintora amb fons de la pinacoteca. També assistí a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Pintors Catalans (Enric Monserdà i Vidal)

Nacio en Barcelona, el 24 de maig de 1850 – Fallecio en Barcelona, el 13 d'abril de 1926. Fou pintor, projectista i director artístic. Germà de l'escriptora Dolors Monserdà i Vidal. Com a decorador, barreja estilísticament el medievalisme, l'orientalisme i el neogòtic influït per Elies Rogent i Lluís Domènech i Montaner. Treballà amb els mobles del moblista Francesc Vidal i Jevellí. Va ser director artístic a la vidrieria d'Eudald Amigó, i es distingí en la pintura religiosa. En 1914, decorà el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Enric inicià els estudis a l'Escola de la Llotja amb els professors Serra i Porson, Claudi Lorenzale i Sugrañes, Caba i Lluís Rigalt, entre d'altres, i els finalitzà el 1875. Però Monserdà sempre digué que la veritable ensenyança l'aprengué en el taller del pintor Antoni Caba i Casamitjana del qual en fou deixeble fidel i fins li encarregà el retrat de la seva idolatrada mare Beatriu quan aquesta morí el 1886. També entrà a treballar, de jove, als tallers dels escultors Mensa i Tarascó que es dedicaven a fer obres efímeres en cartró per a envelats i teatres.

Monserdà es començà a fer un nom, i una clientela, amb l'entrada com a projectista al taller de vidrieria artística d'Eudald Amigó, que en aquella època era el taller més reconegut d'aquesta temàtica. Sembla que l'arquitecte Joan Martorell i Montells el descobrí en aquest taller i li encarregà les primeres obres importants. Aquestes van ser les pintures del presbiteri de l'església de Sant Agustí.
Cap el 1888 també entrà a treballar com a director artístic a la joieria Macià del carrer Ferran, l'amo Eusebi Macià Pujol era el seu cunyat, casat amb la seva germana Dolors. En orfebreria Monserdà excel·lí des de ben jove dissenyant tant joies com ornaments litúrgics i reliquiaris dels que en feia maquetes en fusta o en guix i els feia daurar i pintar per a veure'n el resultat final.

El primer taller propi el tingué al Passeig de Gràcia, a la casa Malagrida, entre Diputació i Consell de Cent. Posteriorment es traslladà a una de les torres de la Casa de les Punxes, propietat de la família Terradas, que eren clients seus i pels que progectà tot el mobiliari de la casa així com l'oratori de la mateixa i també l'altar de la capella de la casa d'estiueig que els Terradas tenien a Seva; el mas Sobrevia.
El seu debut com a professor fou en un "Instituto Catalán de Artesanos y Obreros" instal·lat al carrer de Sant Pau i dedicat a donar classes a gent sense recursos on pràcticament no cobrava res. Del 1882 fins al 1915 va fer de professor de dibuix al col·legi dels Jesuïtes del carrer de Casp i el 1905 guanyà la càtedra de dibuix de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Gràcia.

Si bé tota l'obra la projectava absolutament sol en el seu taller en la realització es serví de grans col·laboradors. Així en les obres murals i de més envergadura sempre treballava amb el pintor Josep Duran i Riera. Josep Pey feia els aquarel·laments dels projectes i Emili Amigó era el seu col·laborador preferit en la pintura floral.
Des de l'any 1919, quan morí la seva germana Dolors, Enric vivia a casa dels Puig i Cadafalch, ja que la dona de Josep Puig i Cadafalch era neboda seva. Pel juny del 1925 va ser intervingut a la Clínica del Pilar i pel mes de gener del 1926, sentint-se malalt, va anar a viure a casa d'una altra neboda, Maria dels Àngels, (perquè els Puig i Cadafalch eren de viatge a Nord-amèrica) on morí el 13 d'abril