És una església del municipi de la Jonquera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Pere del Pla de L'Arca sofriria fortes alteracions a l'afegir-hi una construcció en època posterior (XVII - XVIII).
És d'una sola nau amb absis en forma de ferradura que s'aprecia en l'interior. L'absis tindria diferents obertures, encara que algunes semblen tapiades, se n'aprecia una en forma d'espitllera. Quant a la porta d'accés a l'església hi ha dues opinions diferenciades:
a) Deulofeu és del parer que la porta es trobaria en el frontis i que posteriorment seria tapiada;
b) J. Badia és de l'opinió que la porta original estaria situada a migdia tal com encara es conserva tot i que en data posterior serviria per a comunicar les dependències de l'església amb l'afegit casalot.
De coberta només en resta a la port del frontis. És volta de canó i s'aixeca sobre unes banquetes por acusades, que estaria cobert per plaques de pissarra tal com queda en algun punt. El frontis té una finestra d'arc de mig punt i actualment no hi ha porta. El parament es redueix a lloses de granit sense treballar, formant filades d'opus spicatum, sobretot, a l'absis i frontis; encara que hi ha filades posteriors.
O Sant Pere de Can Miró és una església situada al petit veïnat de Can Miró al sud-est de la vila de Navata (l'Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere, antiga parròquia de Navata, apareix documentada, per primera vegada, l'any 1019, quan fou donada a la Canònica de la Seu de Girona.
L'edific actual no és el primer, doncs, sinó que és romànic, dels segles XII-XIII. És un temple d'una sola nau,de planta rectangular, amb volta lleugerament apuntada, orientada a sol ixent, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El mur de migdia té tres finestres de mig punt, que il·luminen l'interior. La porta d'accés, a ponent, és allindanada, amb timpà semicircular i cinc arquivoltes d'arc de mig punt decorades i amb motllura guardapols exterior. Les quatre columnes situades a banda i banda de la porta tenen també decoració, les dues immediates a l'entrada són de tipus salomònic i als capitells hi ha relleus amb temes vegetals i animals. Al timpà hi ha esculpit l'"Agnus Dei". La porta d'accés conserva l'antiga ferramenta romànica. A la part central de la façana hi ha una obertura d'arc de mig punt, i a la part superior, un petit campanar de cadireta d'un sol arc, afegit posteriorment. L'absis té una finestra d'arc de mig punt, i al parament lateral de migdia hi ha tres finestres, també d'arc de mig punt. Al paviment hi ha una inscripció funerària del 1629 dedicada a Pere Puig últim rector de Navata abans que es construís l'església nova. Al mur del presbiteri hi ha vestigis de pintures murals romàniques, probablement del segle XII i del mateix cicle que les d’Osormort. En procedeix la imatge de la Mare de Déu de Navata, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, feta d’alabastre de Beuda, gòtica, policromada; Maria, lleugerament inclinada, dempeus, sosté l’Infant amb la mà esquerra, amb un estil que fa pensar que fou esculpida a la primera meitat del segle XIV.
L'ús de Sant Pere de Navata fou cedit temporalment a una comunitat cristiana ortodoxa russa, que hi celebra la divina litúrgia els diumenges al matí, presidida per un sacerdot ortodox català, amb uns cants litúrgics bizantins de gran qualitat.
És l'església, parroquial, majoritàriament d'estil gòtic que està situada a la plaça de Sant Pere de Figueres. Es tracta d'un edifici religiós d'origen gòtic. La façana és molt simple amb rosassa i timpà contemporani. L'interior presenta una sola nau, amb capelles ocupant els contraforts laterals. Té un cimbori octogonal i campanar reconstruït tipus fortificació, l'absis principal i dos laterals: un és sagrari i l'altra sagristia. En el lateral exterior dret s'hi troba un pòrtic amb tres arcs apuntats, de factura posterior. La il·luminació natural s'aconsegueix per dues rosasses en els braços del creuer, i la de la nau; i pels vitralls de l'absis central.
És una església del municipi d'Ordis inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nicolau es troba a uns dos quilòmetres al sud d'Ordis. És una església d'una nau amb absis semicircular. La portalada romànica és de dos arcs en degradació, llinda i timpà llis. També es conserven dues finestres, amb arc de mig punt i de doble esqueixada a l'absis i a migdia. Damunt de la testera trobem un campanar, del qual només en queden tres pilastres. La volta de la nau és apuntada i ametllada la del presbiteri. La teulada ha estat renovada; sota mateix hi ha una cornisa encorbada. L'aparell és de carreus ben escairats i afilerats, de pedra sorrenca
És una església del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nazari està situada a l'agregat de les Olives, uns dos quilòmetres al nord-oest de la vila de Peralada. És un edifici aïllat, d'una nau amb absis semicircular, que ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys. La porta d'accés està situada al mur lateral de migdia; és una obertura allindanada, molt senzilla. A l'absis, que conserva una antiga coberta de lloses, hi ha una finestra d'arc de mig punt, i al frontis una petita obertura allargada. La nau, amb els murs amagats per l'arrebossat, és coberta amb volta de maó de pla, i l'absis amb volta de quart d'esfera. L'arc triomfal és de mig punt. El campanar de cadireta, que s'eleva a la part dreta del frontis, és d'una sola obertura
Barcelona 1927 - 12 de desembre de 2007. Fou un pintor, dibuixant i gravador català, considerat un dels màxims representants de l'informalisme. Començà al taller familiar com a pintor de parets. Estudià a l’Escola de Mestres Pintors, a l’Escola d’Arts i Oficis i a les classes del FAD. Es presentà individualment a les galeries Syra de Barcelona (1948). Aquells anys de renovació artística a Catalunya ja començà a tenir un prestigi sòlid: participà en els salons d’Octubre, del Jazz i “de los Once”; col·laborà a Dau al Set i realitzà, entre altres obres, el mural de l’edifici de Coderch a la Barceloneta. Els anys cinquanta visqué a París, on conegué a fons l’obra de Cézanne i Matisse, els quals, al costat de Miró i Gaudí, serien les seves influències més importants. El 1954 fundà amb Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i altres el grup Taüll, que aglutinava els artistes de l’avantguarda d’aquells anys. Participà en les biennals hispanoamericanes, de São Paulo (1952 i 1957), Alexandria (1955) i Venècia (1958 i 1962). En la seva etapa primerenca pintà temes simples de caràcter popular, tractats amb una extraordinària qualitat de dibuix i un sentit sorprenent del color, que més tard adquiriren sovint intenció social. Des dels anys setanta, abandonà la representació i configurà un nou llenguatge, en què a través de la valoració de la matèria (que s’expressà en l’ús d’objectes i materials aliens al món de l’art convencional) i una constant investigació retornà a incidir en la realitat. En etapes successives anà valorant més i més els materials extrapictòrics i recuperà el traç dibuixístic ―que havia abandonat en l’etapa informalista― amb el qual delimitava àrees de color o traçava cal·ligrafies. La seva tasca fou diversa: pintura de cavallet, dibuixos, murals, obra gràfica, il·lustracions, decoracions de teatre, cartells ―camp en el qual féu notables aportacions—, escultures, tapissos, realitzacions no convencionals tridimensionals, etc. D’entre aquestes últimes destaquen el muntatge Contorn-Entorn (donat el 1978 al Museu d’Art Modern de Barcelona) o bé el que realitzà per a la Biennal de Venècia (1982). Guanyà, entre altres guardons, el Premi Ciutat de Barcelona (1981), el Nacional d’arts plàstiques (1982) i el Nacional d’arts plàstiques de la Generalitat (1990).
El 1992 féu donació d’un conjunt de peces per a la constitució de la Fundació Privada Espai Guinovart , a Agramunt. L’any 2000 s’inaugurà la Torre Blava, una antiga torre de vigilància que Guinovart rehabilità per encàrrec de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, en els tres pisos de la qual féu tres recreacions del passat mariner de la vila. De les nombroses exposicions, monuments i instal·lacions, sovint de caràcter monogràfic, cal destacar-ne el conjunt escultòric Alta Mar, al Parc de Mar de Palma (1986), la dedicada a Federico García Lorca (1998), la intitulada Memòria del Blau, dedicada al mar (2006), i la recopilació de cartells antifranquistes presentada el 2007. Molt vinculat a Castelldefels, on el 1969 establí el taller, erigí a la ciutat algunes de les seves escultures, entre les quals destaquen La torre a l’infinit i la clau de Castelldefels (2004). Té també obra exposada amb caràcter permanent a la Fundació Perramon d'Art Contemporani de Ventalló (des del 2013) i al Poble Espanyol de Barcelona, seu definitiva del muntatge Contorn-Entorn des del 2000. L'any 2015 la Fundació Privada Espai Guinovart rebé el Premi Nacional de cultura del CoNCA.
Barcelona, 1914-Tarragona, 1991. Fou un pintor i dibuixant català nascut al barri del Poble Nou de Barcelona. Estudià a l'escola d'arts i oficis de Barcelona on va tenir com a mestres Lluís Muntané, Soler Puig i Francesc Labarta. El seu debut artístic fou el 1945 a la sala Velasco de Barcelona i ha celebrat exposicions, a més de les principals ciutats espanyoles, a Mèxic, Canadà, França, etc. Les seves obres figuren a importants museus nacionals i a l'estranger, a destacar el Museu d'art Modern de la diputació de Barcelona i el de Tarragona i també podem trobar les seves obres en importants col·leccions particulars. El 1973, la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, li va fer l'encàrrec de pintar vistes de ciutats espanyoles per a reproduir en els segells. És autor del llibre Como pintar a la acuarela. Malgrat que conreà diverses tècniques la seva especialitat fou l'aquarel·la.
Considerat com un dels aquarel·listes catalans més importants del segle XX. Al llarg de la seva carrera artística va rebre nombrosos premis i mencions, a destacar la Primera Medalla de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, que va guanyar en tres ocasions, les mateixes vegades que va guanyar el Primer Premi de la biennal de Montblanc
Barcelona, 9 de juny de 1933 - 25 de desembre de 2015. Fou una pintora catalana, filla de l'historiador de l'art i arquitecte Josep Gudiol i Ricart. Es va formar a l'estudi de restauració de pintura medieval de la seva família i a partir del 1950 es dedicà a la pintura sobre taula i sobre paper. La seva obra mostra un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa. La seva pintura mostra interioritat i tristesa.
Va exposar a Barcelona, Ripoll, Màlaga, Sevilla, Bilbao, Sud-àfrica, els EUA, l'antiga URSS i elCanadà. El 1960 va rebre el "Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot", que atorga la Fundació Ynglada-Guillot de Barcelona, en la seva segona convocatòria. Té obra al MNAC, al MACBA, a Madrid, Bilbao, Johannesburg, Flint, Montréal, etc. El 1980 realitzà un monumental sant Benet per a l'abadia de Montserrat i el 1981 fou la primera dona que ingressà a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1991 va rebre el Premi Quadern de la Fundació Ars i el 1998 la Creu de Sant Jordi
Barcelona, 1911 - 14 d'abril de 1975. Fou un pintor català, relacionat amb l'Escola de París. Fill del dibuixant Joan Grau Miró, marit de l'artista Ángeles Santos Torroella, i pare de Julià Grau i Santos. Des del 1929 es va dedicar a la pintura, la il·lustració i la decoració i, tot i que va assistir a l'Escola de Belles Arts, es considera que la seva formació va ser autodidacta i el 1930 ja va fer la seva primera exposició a la Galería Badriñas de la mateixa ciutat.
Amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola va haver d'exiliar-se sense la seva dona, també artista, Ángeles Santos Torroella, i s'instal·là a París, al barri de Montparnasse, on va viure durant 25 anys. A França va conèixer de prop les avantguardes però es decantà clarament per una figuració amable i colorista derivada de l'impressionisme del fauvisme.Tot i que aquests corrents havien estat superats pel cubisme i el surrealisme tenien una gran acceptació dins del circuit comercial gràcies a l'alt nivell que mantenien mestres Pierre Bonnard, Chagall i Raoul Dufy, als que Grau segueix. L'estil de Grau Sala, d'un dèbil impressionisme, trobà les portes obertes al món editorial i gràfic on, per exemple, destaquen les il·lustracions de l'edició de Madame Bovary, Les flors del mal i Bel-Ami. També dissenyà cartel·les i produí litografies i aguaforts.
Va celebrar exposicions a Barcelona, París, Nova York, Tolosa, Londres, Los Angeles... La seva pintura, rica en recursos i optimista i agradable, idealitza els temes i cerca la lluminositat i l'harmonia cromàtica. A 1963, Grau Sala retornà a Barcelona, quan Oteiza, Chillida, Antoni Tàpies i el col·lectiu “El Paso” (Antonio Saura, Manolo Millares, Rafael Canogar) comencen a prendre força. Ell seguí fidel al seu estil fins a la seva mort, el 1975, on deixà una àmplia producció dins de les mateixes coordenades: figures femenines, interiors i paisatges en una ambientació temporal clàssica, nostàlgica del segle XIX
Barcelona, 7 de maig 1945 - 21 de gener de 2008. Que signà la seva obra amb el seu sol nom de fonts "Filibert", fou un pintor i joier català. Format a l'Escola Industrial de Barcelona, s'orientà cap al camp de la joiería, i l'exercí molts anys i per a firmes molt conegudes.. Com a pintor li ha donat més anomenada els nombrosos retrats, precisos i expressius, que ha fet, a l'oli de personatges rellevants de la vida catalana. paisatge i composicions florals i bodegons. També va col·laborar fent els retrats dels col·laboradors del Butlletí del Reial Cercle Artístic de Barcelona, institució de la que fou soci destacat. Aquests retrats, que inclouen personatges com Josep Maria Cadena, Arnau Puig, Maria Jesús de Sola, Joan Abelló, Maria Carme Illa o Maria Isabel Marín Silvestre, part de la seva obra va ser aplegada, a les acaballes del 2007, en una àmplia exposició individual al Cercle mateix, molt celebrada, i que serví de càl·lid homenatge a l'artista i gran persona.
Barcelona, 1923 - Barcelona, 8 de març de 2015. Fou una pintora, gravadora i activista cultural catalana, a més de cofundadora de l'Escola EINA. Va aprendre l'ofici de pintar al taller del seu oncle Rafael Benet, i a l'Acadèmia Tàrrega de Barcelona, on conegué el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada el 1945 i el presentà a altres artistes, amb qui van formar el grup "Els Vuit" (format pel poeta Jordi Sarsanedas, l'escultor Miquel Gusils, el músic Joan Comellas i els pintors Joan Palà, Ricardo Lorenzo i Vicenç Rossell, a més de Girona i Ràfols-Casamada). El 1946 comença la seva trajectòria professional amb una exposició col·lectiva del grup Els Vuit a la Sala Pictòria de Barcelona.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Girona, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé i Farrés, Ramon Rogent i Perés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes. Durant els anys posteriors, fins a 1955, va continuar exposant als Salons d'Octubre de Barcelona.
La temporada de 1949-1950 rebé una beca del govern francès per estudiar art i es traslladà a París, on després residí de 1952 a 1954. L'any 1950 va participar en una exposició grupal en el Col·legi d'Espanya de la Ciutat Universitària de París. Posteriorment va realitzar viatges d'estudi a França, Bèlgica, Holanda i Anglaterra. Va seguir-lo un curs a l'École du Louvre i va treballar lliurement a l'Académie de la Grande Chaumiére.
El 1952, es casà amb l'Albert Ràfols-Casamada. Aviat va començar a exposar individualment a Barcelona i a Madrid. El març de 1952 va participar en l'exposició Fleurs et natures mortes, realitzada en el Museu d'Art Modern de París en honor de l'escultor Juli González. Hi van participar una cinquantena d'artistes, entre els quals hi havia Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i Joan Josep Tharrats.
El 1953 i 1955 va participar a la II i III Bienal Hispanoamericana d'Art, celebrades a L'Havana i Barcelona, respectivament. Durant els anys 1954 i 1962 va realitzar exposicions a ciutats diverses, entre les quals figuren Barcelona, Berga, Santander, Lisboa, París i Madrid.
El 1965 va participar a la primera mostra de l'Estampa Popular Catalana a la Galeria Belarte, juntament amb artistes com Francesc Artigau, Esther Boix, Josep Guinovart, Carles Mensa, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria Subirachs i Francesc Todó.
Maria Girona fou professora de l'Escola Elisava, que impartia ensenyaments de disseny gràfic, disseny industrial i interiorisme. Va ser creada el 1961 per diverses personalitats del món de l'art, l'arquitectura i el disseny, entre els quals figura Girona. Les interferències del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina), l'entitat que els acollia, va provocar la dimissió de Maria Girona i altres vint-i-cinc professors de l'escola, que van decidir crear-ne una de nova. El 1967, junt amb un grup d'altres intel·lectuals, co-fundà EINA, Escola de Disseny i Art i hi dedicà molta energia des de la seva inauguració. Com a mínim des de 1972, fou també professora de l'escola.
El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2001 es va inaugurar a Capellades la Fundació Ràfols-Casamada - Maria Girona. El mes de febrer de 2010 va exposar a la galeria Tatiana Kourochkina de Barcelona, una exposició comissariada per Victòria Combalía
