Es troba a l'extrem occidental del municipi de Lliçà d'Amunt, a tocar de Palau-solità i Plegamans. L'església és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al conjunt monumental que formen l'església, el cementiri i la masia s'anomena també Palau de Palaudàries o Masia de Palaudàries.
D'origen romànic, va tenir canvis importants al segle XV, XVI i XVIII que li han donat l'aspecte actual. L'església es va allargar l'any 1587 i reformar al s. XVIII. Tot i així, la torre del campanar respon a una tipologia medieval, és el cos més antic de l'edificació.
El temple està orientat a llevant, amb la porta d'entrada situada a migdia, a la qual s'accedeix a través del cementiri. L'església és d'una sola nau, amb dues capelles a la banda sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur nord. L'accés actual es fa per la porta d'arc de mig punt amb grans dovelles.
L'absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve.
La porta d'accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l'interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca.
La volta de canó que cobreix la nau, el mur nord i una part del mur de ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l'església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau.
El 1587 s'amplià l'església i s'aixecà la torre campanar de base rectangular i d'un sol cos, amb sis finestres d'arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut.
Al segle xviii es va construir una torre-comunidor sobre la façana de ponent. Es tracta d'una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d'aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.
És una església situada al centre del municipi de Granollers (Vallès Oriental). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Cal distingir quatre etapes estilístiques en la seva construcció: la preromànica, la romànica del s. XII, la gòtica del segle XV i la moderna del 1946. De les dues primeres esglésies no es conserva res, mentre que de la gòtica en resta el campanar. Per la part de l'exterior hi ha l'absis poligonal, la nau central (construïda amb formigó armat, paredat i maó) i grans finestrals- vidrieres. Per la part interior, tenim tres naus (la central, molt àmplia, i les laterals, molt estretes), cinc finestrals amb tres rosetons i la volta de creueria amb clau al centre.
La nau central té cinc trams de volta sobre arcs de formigó apuntats, mentre que les laterals corresponen a un baix cor allargat damunt d'elles. Es té constància també d'un gran rosetó modern als peus de l'església. El campanar té tres cossos: el primer, quadrat de paredat; una senzilla cornisa entre aquest i el segon. El segon és octogonal de paredat, amb una gàrgola a la part nord i una altra cornisa entre aquest i el següent cos. El tercer és octogonal, de carreu. Té vuit forats per a les campanes, arcs molt apuntats, decorats amb el timpà de trepanats i trilobulats. Al peu de la torre hi ha restes de l'arquivolta de l'antiga portada romànica
El Campanar de l'Església Parroquial de Sant Esteve de Granollers és una obra del municipi de Granollers (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. El campanar és l'única part que es conserva de l'església gòtica. Està format per tres cossos: el primer i més alt és de planta quadrada amb murs de paredat comú, el segon és de planta octogonal també de paredat i amb carreus a les cantonades. Pel que fa al tercer cos, separat del segon mitjançant una fina cornisa, es manté la planta octogonal amb murs de paredat carreuat, els buit de proporció vertical i arc lleugerament apuntat, amb traceria lobulada a l'intradós de l'arc. En la imposta de l'arrencada dels arcs també hi ha una cornisa. El conjunt està rematat per una coberta plana i coronat per una balustrada. Al capdamunt hi ha una estructura de ferro que suporta les campanes. La torre té 34 m d'alçada.
És un edifici religiós del municipi de Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Edifici religiós de paredat i façana arrebossada. La portada com la major part de la fàbrica és del segle XVI. Té un arc apuntat, format per fascicles de columnetes i les arquivoltes corresponents. Té dos pinacles i pilastres. Damunt l'extradós hi ha decoració amb cards, i en la clau un floró que corona el pinacle. Damunt la portada hi ha un ull de bou. Sota la teulada hi ha una sèrie d'arcs trilobats, del 1939. Corona la façana una creu moderna. El campanar té tres cossos i l'absis és poligonal.
El campanar té tres cossos, el primer és circular, com una torre militar, construït amb palets. El segon i el tercer són hexagonals, de carreus. En el tercer hi ha sis obertures d'arcs apuntats per a les campanes. El coronament és de merlets. El cos inferior prové del que era palau militar. Copia del retaule de Sant Pere Original any 1516 de Joan Gascó,reincorporat a l'Església Parroquial el 15 octubre 2016
És una església parroquial al municipi de Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós de paredat i amb palets. A les parets exteriors del nord i sud hi ha restes d'arcuacions cegues que, sens dubte, juntament amb la paret on es troben, són restes de l'església del segle XI-XII. Té una portada del segle XVI amb raïms de columnes molt estilitzades i fust prim. El campanar té un sol cos, és quadrangular, molt massís, de gran superfície i poca alçada. Està coronat per merlets de maó i una piràmide quadrangular arrebossada amb ciment. S'alça damunt el creuer de l'església que es tanca amb quatre petxines que li serveixen de base. A l'interior solament hi ha una nau, el presbiteri i tres cossos. Originalment tenia tres absis, però ara solament n'hi ha un.
La portada del segle XVI està decorada amb elements figuratius. En els capitells hi ha uns caps d'àngels amb llurs ales exteriors als dos costats. L'extradós es recolza en unes mènsules, una a cada costat. La de la dreta representa el cap de Sant Pere, la de l'esquerra el de Sant Pau. Sobre la clau hi ha un floró que serveix de coronament. A la capella esquerra hi ha una fornícula amb la imatge de Nostra Senyora de Gràcia, d'estil plateresc, del segle XVI.
Mataró, 14 d'octubre de 1884 - Barcelona, 17 de gener de 1958. Fou un artista polifacètic amb una obra molt vasta de variades tècniques, integrada per aiguaforts, olis, aquarel·les i dibuixos.
Els primers estudis artístics d'Estrany foren a l'escola d'Arts i Oficis de Mataró amb Josep Vinardell, els continuà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, on va conèixer a Joaquim Torres-Garcia i a Ismael Smith. Posteriorment, va continuar els estudis a l'Académie Julien de París i a Bèlgica, on coneixeria James Ensor, de qui rebria profitoses ensenyances.
Rafael Estrany, en la seva activitat artística, presentà més de 60 exposicions individuals, participà en col·lectives nacionals i internacionals a Mèxic, Panamà, Paris (Salon d'Automne)], Roma i itinerants a museus dels Estats Units d'Amèrica, Roma, Berlín, Viena, Londres, Venècia, Madrid.
Guardonat en nombroses exposicions nacionals de Madrid i a Catalunya, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, per l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya i internacionals de Mèxic, i Panamà. El 1915 va obtenir una beca de la Dirección General de Bellas Artes de l'Estat.
Durant la Guerra Civil realitzà, junt amb Francesc Bas i Felix Clariana, una ingent tasca de salvament del patrimoni artístic, amb un total de més d'11 mil objectes a Mataró i a 14 poblacions del Maresme. Concretament a Llavaneres el febrer del 1937, després de discussió amb el Comitè revolucionari, salvaren 14 pintures d'un retaule de l'Església, de l'Ajuntament, un quadre de Lluís Masriera titulat Regina Pacis. El desembre del 1937 de l'Ajuntament salva una creu gòtica de plata i diversos objectes religiosos d'orfebreria. De Can Catà, diversos objectes. Acabada la guerra impulsà la creació del Museu Municipal de Mataró, inaugurat el 1942, i del que en fou director.
Fou director de l'Escola Municipal d'Arts i oficis i presidí diverses entitats mataronines, com la Societat Artístico i Literària, Associació de la Música, Orfeó Mataroní, realitzant una important tasca com a agent cultural. En la seva activitat docent procurà orientar l'alumne segons les tendències i personalitat del mateix alumne.
Mataró, 24 de juliol de 1923 - 31 de maig de 2013. És un pintor, fotògraf, cartellista, dibuixant, ex-librista i docent català.
El primer professor d'art fou el seu pare, l'artista-pintor i gravador Rafael Estrany i Ros (1884-1958). Fou alumne de l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró i posteriorment estudià per a pèrit industrial a l'Escola Industrial de Barcelona, i es llicencià a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de la Universitat de Barcelona. L'any 1992 va obtenir el títol de doctor en belles arts per la Universitat de Barcelona, amb la tesi doctoral L'art gràfic al noucentisme que després de la primera publicació va conèixer diverses reedicions. En reconeixement de la seva trajectòria, l'ajuntament de Mataró li va atorgar Medalla de la ciutat a títol pòstum el març 2014.
Fou professor de dibuix per l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, professor titular per concurs-oposició de l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró, professor de l'Institut Politècnic Miquel Biada de Mataró des de la seva fundació el 1958 i en fou també sots-director i cap de departament. Professor de batxillerat a l'Institut de Mataró i Professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona i l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, de la qual fou cap d'estudis.
La seva obra es troba en múltiples murals exteriors i interiors per esgrafiat a Mataró, Argentona, Barcelona, Badalona, Caldetes, Calella, i Dosrius, i també ha realitzat murals interiors i decoració d'establiments comercials, amb diferents procediments pictòrics. La seva ciutat no sempre va respectar l'art mural i uns grans esgrafiats seus van ser destruïts durant obres de modernització. També ha participat i dirigit la fase final de la decoració de l'altar major de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Com a grafista es poden trobar nombrosos treballs de disseny publicitari i de disseny industrial a encàrrec de diverses empreses.
És autor de nombrosos ex-libris. Membre durant tretze anys del Patronat del Museu Municipal de Mataró, d'on en fou director de la sala d'exposicions i de la seva activitat cultural, des de 1976 a 1982. Fou membre del Consell municipal del Patrimoni arquitectònic de Mataró o de la comissió que va realitzar la normativa arquitectònica del centre històric de Mataró. Era membre de la comissió del Nomenclàtor de Mataró i membre de la comissió per a la concessió de subvencions a entitats culturals mataronines
És un pintor i escultor català. La seva vocació d'artista es va despertar per influència del seu pare, Ramon Enrich, fabricant de gèneres de punt amb un talent autodidacte per al dibuix, per a la música i l'arquitectura. Això va fer que, des de petit, visqués un aprenentatge constant.
Han escrit sobre l'obra de Ramon Enrich autors com Narcís Comadira, Daniel Giralt Miracle, Luis Eduardo Aute o Anton Maria Espadaler.
Sant Gervasi, Barcelona el 1909 - Lliçà d'Amunt (Barcelona), el 1990. Fou pastisser, pintor i mecànic electricista. La seva família tenia una petita fàbrica de galetes (Galetes Rull) a Barcelona. De jove va compaginar els estudis de pintura a l'escola Massana amb la feina a la fàbrica familiar i l'afició per la mecànica i l'electricitat. Tingué una limitada producció pictòrica. Amb l'arribada de la Guerra Civil Espanyola fou mobilitzat i va servir l'exèrcit republicà com a mecànic en les divisions motoritzades. Al final de la guerra es retirà a França amb el seu regiment on va ser internat al camp d'Argelers. Amb la caiguda de França i donat que no tenia antecedents polítics ni havia entrat en combat va decidir tornar a Espanya on fou traslladat a camps de presoners a Burgos i Vitòria. Després de ser alliberat tornà a Barcelona on es casà amb Enriqueta Guindulain i Pau amb la que tingué una filla: Leonor Rull i Guindulain.
Liquidat el patrimoni familiar durant el conflicte inicià l'ofici de mecànic electricista a Barcelona treballant primer en la reparació elèctric d'automòbils i especialitzant-se després en aparells de ràdio i els primers televisors a Barcelona.
