Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Tartera)

És una església del municipi de Das (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construcció de dues naus, cas singular a la Cerdanya. La principal amb volta de canó sostinguda pel costat de migdia per dos contraforts adossats. L'altra nau és de dimensions més reduïdes i es troba adossada al costat nord de la principal. Ambdues tenen absis semicircular i son contigus i les naus es comuniquen per una arcada. Hi ha una portada al costat nord de la nau principal, en l'espai que no entra en contacte amb la nau secundària. Als peus, totalment closos s'hi troba un petit campanar. Una sola coberta a dues aigües de llosa que pel costat nord cobreix també la nau secundària amb el mateix pendent.

 

Cineastes Catalans (Virginia García del Pino)

Barcelona, 1966. És una directora i editora de cinema espanyola. Per les seves obres va rebre diversos premis i es van exhibir en diferents festivals de cinema i museus d'art. Va estudiar Belles arts llicenciant-se en l'especialitat.
Es va dedicar com a cineasta als documentals, participant amb les seves pel·lícules en Festivals de cinema i centres d'art contemporani. I també les seves creacions van ser premiades: El curt Lo que tú dices que soy va ser reconegut amb diversos premis en 2008 i la pel·lícula documental Basilio Martín Patino. La décima carta va tenir una nominació als XXI Premis Cinematogràfics José María Forqué. Va participar del jurat dels festivals de cinema de Mar del Plata, Sevilla, In-Edit i l'Alternativa.

Cineastes Catalans (Pere Garcia i Plensa)

Barcelona, 1943 - Barcelona 23 de juny de 2005. Fou un director de cinema català. Era conegut per la seva vinculació a multitud d'activitats que va desenvolupar com a president del Club de cinema La Llanterna Màgica, i per la seva dedicació activa a reivindicacions veïnals. Garcia i Plensa va col·laborar activament per la recuperació de la memòria històrica dels barris i del país al capdavant de l'"Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant", on des dels anys setanta, i amb la recuperació de la democràcia, va tenir un paper molt rellevant en la difusió del pensament i la lluita social per mitjà de conferències, debats i ponències.

Pere Garcia i Plensa també va participar activament en les campanyes veïnals per a recuperar les Cotxeres, l'Espanya Industrial, i va contribuir a la dinamització cultural a través de la seva altra gran passió: el cinema. Com professional i membre actiu de l'associacionisme de Sants, Hostafrancs i la Bordeta va contribuir a la realització d'activitats de tant renom com el Centenari de Fructuós Gelabert i del Cinema en Sants, la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror o el cicle d'estiu Cinema a l'aire lliure. La seva última aportació va ser l'organització de l'Homenatge al cineasta Miquel Porter i Moix.

Cineastes Catalans (Belén Funes)

Barcelona, 1984. És una directora cinematogràfica catalana. Va créixer a Ripollet i, després d'estudiar cinema i audiovisuals a l'ESCAC i fer un màster de guió a Cuba, a l'escola de San Antonio de los Baños, es va dedicar durant uns anys a treballar d'ajudant de direcció en pel·lícules com Blog, Mientras duermes, Rec 3: Genesis, Tengo ganas de ti i Animals. Va començar a treballar de script en pel·lícules com Tots volem el millor per a ella i El niño. El 2015 va dirigir Sara a la fuga, guanyador de la Biznaga de Plata al Millor Curtmetratge al Festival de Màlaga. La Inútil, el seu segon curtmetratge, va ser guanyador de 5 premis al Festival de Medina del Camp i nominat als premis Gaudí.
La seva òpera prima, La hija de un ladrón es va estrenar a la 67 edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià alçant-se amb el premi a la Millor Interpretació Femenina per a la protagonista del film, Greta Fernández. L'estrena als cinemes va ser el 29 de novembre de 2019.
El 2020, va guanyar amb La hija de un ladrón, protagonitzada per Eduard Fernández i la seva filla Greta, tres premis Gaudí: millor pel·lícula en llengua no catalana, millor direcció i millor guió, compartit amb Marçal Cebrián, que també és la seva parella. Pocs dies després va guanyar el Premi Goya a la millor direcció novella per l'obra La hija de un ladrón

Cineastes Catalans (Pau Freixas)

Barcelona, 25 d'octubre de 1973. És un director, guionista i productor de cinema català, autor de la pel·lícula Herois (nominada, entre d'altres, als Premis Gaudí). El gener de 2011 TV3 inicia l'emissió de la sèrie Polseres vermelles, dirigida i produïda per ell i creada per Albert Espinosa. De vocació primerenca, Freixas va estudiar Imatge i So en un centre de Formació Professional en una època en la qual a Catalunya no existien escoles de cinematografia i les professions relacionades amb el món del cinema no disposaven d'una formació acadèmica reglada en centres universitaris.[12] Després de finalitzar els seus estudis, va dirigir Dobles, el seu primer curtmetratge amateur en format 35 mm.

El 2000 va escriure i va dirigir alguns episodis de la sitcom Happy House, creada per Francesc Bellmunt i José Corbacho i emesa per TVE-Catalunya.

El 2001 escriu i dirigeix el seu primer llargmetratge, Cactus, una història que narra, en clau d'humor, les peripècies de quatre joves orfes que es retroben després de vint-i-cinc anys per tractar de salvar de la ruïna, recorrent al robatori i al crim, el convent en el qual van ser criats i del que van fugir anys enrere. L'estrena en cinemes, inicialment previst per a l'octubre de 2002, va haver d'ajornar-se a causa de les pressions i amenaces sofertes pels productors i distribuïdors de la cinta i per algunes sales de cinema per part de certs sectors suposadament vinculats a la jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, que consideraven la pel·lícula com a "difamatòria i calumniosa" contra l'Església catòlica.

El 2003 roda el seu segon llargmetratge, Cambra obscura, el guió de la qual va escriure juntament amb Hèctor Claramunt. Per aquesta pel·lícula de terror psicològic, produïda per Iris Star i Manga Films i protagonitzada per Silke i Unax Ugalde, Freixas va ser guardonat com a millor director novell en la III Edició dels Premis Barcelona de Cinema. A més, la cinta va competir en la secció oficial del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Posteriorment, Freixas i Claramunt van tornar a escriure conjuntament un guió de terror psicològic, titulat L'hora morta. S'esperava el rodatge, de nou amb Iris Star i Pispa Films, pogués començar al setembre de 2004, però el projecte finalment no es va dur a terme.

Estrenada l'agost de 2004, Cambra obscura no va obtenir els resultats esperats, ni de taquilla ni de crítica, si bé es va vendre a 36 països. Però el productor de la pel·lícula, Luis de Val, va proposar a Freixas, l'any 2006, embarcar-se amb la seva recentment creada productora Media Films en un nou projecte cinematogràfic, aquesta vegada de caràcter molt més personal, allunyat del thriller i del terror juvenil. De Val tenia una obstinació personal molt concreta: fer una pel·lícula sobre la infància perduda i la nostàlgia que aquesta pèrdua provoca. "Volíem explicar com érem just abans de perdre la nostra innocència i, concretament, en els nostres estius". Partint d'aquesta idea, el guionista Albert Espinosa, que no va dubtar a unir-se al projecte quan l'hi van proposar, i el propi Pau Freixas van escriure a quatre mans un emotiu guió inicialment titulat La cabana dels herois i centrar les vivències d'una colla de nens de mitjans els 80 que viuen el seu últim estiu en un poble de la costa catalana. El procés d'escriptura de guió va ser lent i els terminis inicialment previstos (rodatge a l'estiu de 2007 i estrena a la fi de 2008) es van dilatar.

En els anys següents (2006-2009) es va centrar en la televisió. Així, el seu següent treball va ser la minisèrie Àngels i Sants, que Televisió de Catalunya va emetre entre gener i març de 2006. Freixas va dirigir els set episodis i va signar el guió de dos d'ells. Aquesta sèrie va suposar, després de Cambra obscura, la segona col·laboració entre el director i l'actor Lluis Homar, amb el qual des de llavors l'uneix una estreta relació professional i amistosa (posteriorment, Homar també treballaria en la pel·lícula Herois).

Va dirigir també dos episodis de la primera i única temporada de la sèrie R.I.S. Científica (2007), protagonitzada per José Coronado i emesa per Telecinco, i un episodi de la tercera i última temporada de Hermanos y detectives (2007), també emesa per Telecinco. A més, el 2008 va dirigir tres episodis i va coproduir sis de la primera temporada de la sèrie Los misterios de Laura, protagonitzada per María Pujalte i emesa per Televisió Espanyola l'estiu de 2009. D'aquesta sèrie també va dirigir un episodi de la segona temporada, l'emissió de la qual, al maig de 2011, curiosament va coincidir en horari de màxima audiència amb l'estrena a TV3 de l'últim capítol de la sèrie catalana Polseres vermelles, dirigida també per Freixas.

Després de tres anys de gestació i un en el qual el projecte de La cabana dels herois, amb el càsting ja finalitzat, va estar paralitzat per falta de finançament, la pel·lícula va poder per fi rodar-se, l'estiu de 2009, en diverses localitzacions de la costa i l'interior de Catalunya. El film, finalment titulat Herois i pertanyent, segons el productor Luis de Val, "a un gènere més propi de la cinematografia americana", rememora les vacances d'estiu dels anys 80 als pobles del litoral i prelitoral català, a partir de flashbacks des de l'època actual.

Herois, rodada fonamentalment en català amb algunes escenes en castellà, va ser presentada a concurs, a l'abril de 2010, en la XIII Edició del Festival de Màlaga (obtenint una càlida acollida dels espectadors i dos guardons: la Biznaga de Plata-Premi del públic i el premi al millor vestuari) i exhibida fora de concurs, a l'octubre de 2010, en el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Aquest mateix mes va ser estrenada en sales de cinema en les seves dues versions (V. O. en català i doblada al castellà). Posteriorment, el gener de 2011, la cinta va estar nominada en deu categories en la III Edició dels Premis Gaudí de l'Acadèmia de Cinema Català.

L'estiu de 2010, Freixas es va embarcar en un nou projecte amb Albert Espinosa, coguionista de Herois: la sèrie de televisió Polseres vermelles, creada pel mateix Espinosa. L'argument i el guió van ser a càrrec de l'autor i Pau Freixas va dirigir set dels tretze episodis; la sèrie, a més, està coproduïda per tots dos. El rodatge de la 1a temporada va culminar l'octubre de 2010.
Polseres vermelles narra la història quotidiana d'un grup d'adolescents que coincideixen en un hospital a causa de les seves malalties, i parla, sempre amb humor i tendresa, del valor de l'amistat, les ganes de viure i l'afany de superació. El guió original ―basat en el llibre El món groc (2008), del propi Espinosa― està pensat per a quatre temporades, i de moment la sèrie (coproducïa per Castelao Produccions i Televisió de Catalunya), després del notable èxit d'audiència i crítica de la 1a. temporada (emesa, entre gener i maig de 2011, per TV3), ja ha renovat per a una segona, que va constar de 15 nous episodis i va ser emesa durant l'any 2012.

Actualment, Freixas compagina els seus projectes cinematogràfics i televisius amb la impartició de cursos de direcció a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Des de principis de febrer de 2016, és director de la sèrie Sé quien eres de la cadena Telecinco, en la qual ja hi ha gravada una temporada de 10 episodis.

Cineastes Catalans (Jordi Frades)

Barcelona, 10 de novembre de 1961. És un director de cinema i de televisió català. Els seus primers treballs estaven relacionats amb la televisió catalana, dirigint l'any 1994 nombrosos capítols de la primera telenovel·la en català de TV3, anomenada Poblenou. Altres sèries catalanes de les quals va dirigir alguns capítols van ser Oh, Espanya! (1996-97), El joc de viure (1997), Estació d'enllaç (1994-99), La memòria dels Cargols (1999), Crims (2000), Jet Lag (2001-2003), De moda (2004), la sèrie gallega Maridos e mulleres (2006), El cor de la ciutat (2005-2007)[1] i el telefim Laia, el regal d'aniversari (1995).

Va fer un pas a la indústria estatal amb la miniserie La bella Otero (2008) i sobretot amb La Señora (2008-2010). Va continuar els seus treballs dirigint 14 de abril. La República (2011) i finalment va arribar a la fama amb la sèrie Isabel (2011-2014), dirigida per ell. Al febrer de 2016 es va estrenar amb la seva primera pel·lícula, La corona partida, que és una seqüela de la sèrie Isabel i una preqüela de la sèrie Carlos, rey emperador, situant-se cronològicament com a nexe entre ambdues.[2] Des del 27 de gener de 2017 és el director de continguts de Diagonal TV.[3] El maig de 2018 es va estrenar la sèrie La catedral del mar, dirigida per ell, basada en l'obra literària homònima, a Antena 3, TV3 i Netflix

Cineastes Catalans (Josep Maria Forn i Costa)

Barcelona, 4 d'abril de 1928 – 3 d'octubre de 2021. Fou un director de cinema català. D'antuvi intentà dedicar-se a la literatura, però des del 1950 es passà al cinema, on feu unes 250 obres. Fou propietari de la productora Films de l'Orient. Començà amb el curtmetratge Gaudí (1954) i va fer algunes pel·lícules comercials. Va obtenir un cert ressò amb La piel quemada (1966), on aborda el problema de la immigració a Catalunya malgrat la forta censura d'aleshores. El 1975 fundà i presidí l'Institut del Cinema Català, des d'on impulsà la producció de curtmetratges i noticiaris.
Del 1987 al 1991 fou director general de cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1985 treballà amb l'actor valencià Ovidi Montllor i Mengual en la pel·lícula Un, dos, tres... ensaïmades i res més, dirigida per Joan Solivellas. L'any 1994 fou elegit president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i el 2001 rebé la Creu de Sant Jordi. El 2010 guanyà el premi Gaudí d'honor en reconeixement a la seva carrera