Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu d'Albinyana)

És una església d'Albinyana inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Davant l'església trobem el Sagrat, plaça amb xiprers que abans era el cementiri. La façana de l'església, és dividida en dos cossos horitzontals mitjançant dues motllures; i decorada amb dues pilastres estriades i adossades (una a cada banda). La porta té al damunt la llinda amb motllura en forma de semicercle. El remat consta de dos pinacles i un cos en forma de triangle al mig. L'interior té tres naus. La central presenta volta d'aresta i és separada de les laterals per arcs semicirculars. Als peus de l'església hi ha el cor suportat per un arc escarser. El campanar és una torre quadrada, amb els angles aixamfranats i coronat amb un penell que és un àngel petitó, que recorda al del Vendrell

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marc del Montmell)

És una ermita al terme municipal del Montmell inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A l'ermita de Sant Marc s'hi accedeix per un corriol que surt per la dreta de la carretera, davant una pedrera on s'exploten graves per a la construcció. L'accés és difícil, ja que es troba al cim d'una muntanya.
És una capella d'una sola nau amb volta de canó apuntada, que fou ampliada i modificada amb un absis gòtic cobert amb volta. El campanar és de cadireta i la porta, amb arquivolta, és a la façana sud, on hi ha restes d'un porxo amb una gran arcada d'additament posterior. A la dreta de l'edifici també es troben les restes de les dependències de l'ermità. Des de l'exterior es veu perfectament la diferència d'alçada que hi ha entre les dues parts de l'edifici, la romànica i la gòtica.
L'edifici es documenta ja l'any 1370. S'hi celebrava i encara s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Marc. A causa dels fets de 1936 fou cremada i abandonada per l'ermità, amb la qual cosa avui es troba bastant enderrocada, sobretot el porxo i la casa de l'ermità

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Bon Viatge)

És una ermita de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada a la plaça de l'Ermita davant mateix de l'església de Sant Joan Baptista. És un edifici religiós de planta rectangular i coberta amb embigat sobre arc diafragmàtic. Es trobava envoltada, d'una banda, per carrer; pel darrere, per una agrupació de cases velles adossades a la capella; i d'un jardí tancat a l'altra banda. Ara (2014) es troba exempta a la plaça de l'Ermita. Està recolzada en contraforts, presenta obertures circulars i està rematada per un campanar d'espadanya.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sales)

L'ermita de Santa Maria de Sales és un edifici religiós de Viladecans (Baix Llobregat) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada junt el cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates. A la dècada de 1960 es va construir al barri de can Batllori, la nova església de Santa Maria de Sales.
Es tracta d'una església d'una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l'actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d'accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant. La porta és allindanada i conserva la inscripció "ALLS 9 DE FABRER DE 1694", jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull fet amb pedra vermella.
A la nau, de tradició romànica, s'hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L'absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats. L'aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l'absis és de maçoneria i reble. L'absis conserva alguns contraforts

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Corbera)

És una església del municipi de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós, parròquia de Corbera de Dalt. Té la façana orientada a Sud-oest i ocupa el cim d'un turó on, en part, hi havia antigament el castell dels barons de Corbera i possiblement l'antiga capella romànica de la qual es conserva un tram de socolada a unes parets Sud-est. El campanar vuitavat que té gravat a la cara Sud un rellotge de sol amb una data interior a la reconstrucció del temple. Fou transformat en una planta d'una nau amb capelles laterals d'estil neoclàssic. El campanar té tres campanes anomenades Maria, Magdalena i Telma. Dins de l'església es conserva la Imatge de Santa Magdalena. Es tracta d'una imatge gòtica del segle XV, copatrona de la vila.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cervelló)

O del Socors és una església situada sota les ruïnes del castell de Cervelló, al sud del nucli antic del poble, al Baix Llobregat. És una obra protegida com a bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'un edifici romànic, amb modificacions. El temple del segle xi construït en romànic llombard. Consta d'una nau coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt i capçada per un absis semicircular allargat per un tram curt obert per un arc presbiteral de mig punt. D'una única nau encapçalada per un absis semicircular, amb tres nínxols amb finestres. El primer tram de la nau és ocupat per un cimbori octagonal damunt trompes i semiesfèric al damunt. Exteriorment aquest cimbori -molt bell i excepcional per la seva alçària- hi tenia al damunt un campanar, del s. XVI, avui inexistent (des que el 1968 es va enderrocar en unes obres de restauració). Als laterals es troben les dues capelles laterals a manera de transsepte afegides al segle xvi, que també alteren l'edifici exteriorment.

Cineastes Catalans (Antoni Verdaguer i Serra)

Terrassa, 1954. És un director i guionista de cinema català. S'inicià com a cineasta amateur vinculat al Cineclub Amics de les Arts de Terrassa. El 1971-73 realitzà diversos curtmetratges d'art conceptual sobre Francesc Abad i Lluís Jové, i després marxà a París per cursar estudis de direcció al Conservatori Lliure del Cinema Francès (1974-76). De retorn a Catalunya exercí d'ajudant de direcció en produccions com La verdad sobre el caso Savolta (1978, Antonio Drove). També realitzà curts com ara Un matí qualsevol… (1980) i Parleu després de sentir el senyal (1982), tots dos guardonats amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia al millor curtmetratge. S'integrà al col·lectiu Nous Directors Catalans (1984-88) i adaptà al cinema la novel·la Amorrada al piló de Maria Jaén, convertida en L'escot, el seu primer llargmetratge (1986). A continuació rodà dos films d'ambientació històrica: La teranyina (1990), basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré (Premi Sant Jordi 1983), i Havanera 1820 (1993), que tingué una versió més extensa per a (Televisió de Catalunya). En el guió d'aquestes dues pel·lícules va formar equip amb els escriptors Jaume Cabré, Vicenç Villatoro i Jaume Fuster. A banda de dirigir nombrosos curts, documentals, espots publicitaris, programes televisius i llargmetratges, Verdaguer ha escrit els treballs Cinema català i cinema en català. La llengua catalana al cinema (1997); Tu si que tens una bona pel·lícula (2001) i Raval literari (2005).

Cineastes Catalans (Miquel Pujol i Lozano)

Ripollet (Barcelona), 1951. És un historietista, il·lustrador, animador, guionista i director d'animació català. La seua trajectòria professional comença als anys 70 com a dibuixant de còmic (primer a la revista Strong, i després per a les revistes Disney d'Alemanya i Dinamarca) i com il·lustrador de contes per a infants. També ha realitzat treballs publicitaris.
El 1977 començà a treballar per a l'Studio Recreo, on continuaria dibuixant els personatges Disney per a Centreuropa però també Itàlia i França. El 1985 abandona l'Studio Recreo i esdevé director artístic d'una altra empresa que realitzava còmics Disney: Comicup Studio. El 1995 abandonaria Comicup per centrar-se en l'altre camp on ha treballat: l'animació. L'any 1989 Miquel Pujol va fundar Acció Studios, empresa ideada per realitzar projectes per a televisió i cinema. La primera sèrie televisiva per a la qual va elaborar el guió i va dirigir va ser 10+2, emesa originalment per Televisió de Catalunya. L'any 2009 dirigí la pel·lícula d'animació catalana més cara de la història anomenada Cher ami

Cineastes Catalans (Antoni Padrós i Solanes)

Terrassa, 1 de gener del 1937. És director i guionista de cinema i pintor.  Als sis anys, va estar una llarga temporada malalt, afectat probablement de raquitisme. Aquells mesos d'obligada immobilitat van fer que, mitjançant l'observació del que veia per la finestra i la distracció de mirar fotografies familiars, desenvolupés l'afició d'inventar personatges i muntar històries.
Ja a la vintena, es comença a relacionar amb el que Joan Perucho anomenaria el «grup de Terrassa», que s'aglutinava al voltant de Paulina Pi de la Serra, amb gent com Marta Pessarrodona, i que es relacionava amb artistes com Gabriel Ferrater, Josep Maria Subirachs, o el mateix Joan Perucho.

Padrós es començà a dedicar a la pintura, i l'any 1966 feu diverses exposicions a la sala Gaspar, al costat d'artistes com Arranz Bravo o Robert Llimós. En el 1967 fou seleccionat per a participar en la Biennal de São Paulo, fet que impulsà la seva carrera internacional, amb una pintura adscrita als corrents pictòrics del Pop Art. No obstant això, la pressió dels seus galeristes i el temor a ser controlat pel mercat i a esdevenir un pintor reiteratiu el feu decidir a abandonar la pintura. Actualment la seva obra pictòrica està dispersa en col·leccions particulars d'Europa i els Estats Units.
L'any 1968 es matriculà en una escola privada de cinematografia de Barcelona, l'escola Aixelà, on tingué professors com Pere Portabella, Miquel Porter Moix o Romà Gubern. Realitzà els dos primers curtmetratges: Alice has discovered the napalm bomb" i "Dafnis i Cloe". Aquest darrer va ser premiat al festival Internacional de Salern (Italia) amb el Mascherino d'Argento. Hi col·laborà l'actriu Rosa Morata, que en endavant sortirà en totes les seves pel·lícules i es convertirà en la seva musa. En el 1973 rodà el primer llargmetratge, Lock-out, i dos anys més tard, Shirley Temple Story, un film musical d'una durada de gairebé quatre hores.

El següent projecte de film, Sombras nada más (Carlota y Werther), tot i que llargament preparat va ser finalment abandonat en el 1978 per un Antoni Padrós cansat dels problemes que comportava la producció independent. Després d'un lapse de vuit anys de silenci cinematogràfic, en el 1986 rodà un curt, Ascension, caida y reposo de Maria von Herzig, i tres anys més tard, un llargmetratge, el primer en 35 mm, Veronica L. Una dona al meu jardí, destinat a la difusió comercial. Aquest film, escrit i codirigit amb el crític Octavi Martí, resultà fallit degut a les desavinences entre els dos autors, pràcticament no se n'acabà la postproducció, i ni tan sols s'estrená.

En el 2010 és nomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català i el Museu Reina Sofia s'interessa en la compra pel seu fons d'art de tota la filmografia de Padrós per a la investigació d'estudiosos. En el 2011, la Filmoteca de Catalunya juntament amb Cameo decideixen produir un pack/DigiBook amb tota l'obra cinematogràfica d'Antoni Padrós. En el 2012 roda el migmetratge L'home precís. En el 2015, la filmoteca d'Espanya, feu un cicle dedicat a Antoni Padrós amb la projecció de totes les seves pel·lícules.
En el 2015 es realitzà l'exposició “Antoni Padrós, Pertorbador de consciències” a la sala Muncunill de Terrassa, comissariada per Valerio Carando, una retrospectiva de l'obra, tant cinematogràfica, com pictòrica de l'artista. Es preveu que la mateixa exposició s'exhibeixi a la seu de la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona, entre gener i abril del 2017.

Cineastes Catalans (Llorenç Llobet-Gràcia)

Sabadell, 13 de gener de 1911 - Sabadell, 2 d'agost de 1976. Va ser un director de cinema català. Provinent del cinema amateur, va realitzar diversos curtmetratges i un llargmetratge, titulat Vida en sombras. Aquest film va tenir greus problemes amb la censura franquista i no va ser fins anys més tard que se'n va apreciar la notable qualitat. Una obra poètica, lliure, autobiogràfica i gairebé experimental fan d'aquest film i d'aquest director un irrenunciable en la història del cinema català
Des de ben petit va estar interessat en el món del cinema, quan el seu pare li va comprar una càmera Pathé-Baby. Als 17 anys roda el primer curt de ficció, Un terrat. Més tard, esdevé empresari del transport, a la vegada que es converteix en un prestigiós cineasta amateur. Organitzava nombroses activitats cinematogràfiques a Sabadell, lloc on residia. Era amic del director Carlos Serrano de Osma i del director de la revista de cine Primer Plano, Adriano del Valle, entre d'altres. En gran part gràcies a aquests contactes en el món del cinema, decideix iniciar-se en el seu primer llargmetratge, pensant en un cinema compromès en la vessant estètica, ja que eren integrants del difús corrent de finals de la dècada de 1940 que s'autoanomenà "cine tel·lúric". Els problemes amb el règim franquista i la censura van comportar que el film fos un fracàs econòmic. Llobet-Gràcia va ser silenciat i va patir problemes econòmics derivats de la seva implicació en Vida en sombras, cosa que va fer que no realitzés més llargmetratges, malgrat tenir-ne preparat un d'anomenat El refugi. De mica en mica s'allunyà del món del cinema fins a deixar-lo completament el 1954

Cineastes Catalans (Fèlix Colomer i Vallès)

Sabadell, 11 de novembre de 1993. És director de cinema, documentalista, cantant de trap i dramaturg català. El 2016 es va graduar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). El treball de final de carrera que va dirigir (el documental Sasha) s'ha exhibit amb èxit de crítica i públic als festivals FICG de Guadalajara (Mèxic), Sole-Luna de Palerm (Itàlia) i Milà (Itàlia), Spanish Film Festival (Austràlia) i DOCS Barcelona, entre altres. Sasha és un nen ucraïnès que és acollit per una família catalana dos cops l'any. El rodatge va suposar dos viatges de tot l'equip a aquell país. La pel·lícula es va exhibir a sales comercials de Madrid, Barcelona i Sabadell i es va emetre per TV3 l'1 de juliol de 2017.

L'octubre de 2017 estrena el segon documental, Shootball, a la Secció Oficial del Festival Seminci de Valladolid. Es tracta d'un cru reportatge sobre la trama de pederastes del col·legi Maristes amb declaracions a cara descoberta de víctimes, llavors alumnes de l'escola, i del mateix pederasta que va abusar-ne. Shootball ha estat seleccionat al festival DOCS Barcelona i al FIC-CAT, on es va endur una menció especial del Jurat i el premi Nova Crítica.
Abans de graduar-se, Colomer va crear, el 2013, juntament amb quatre joves més, el primer portal de pornografia en català, pornoencatalà.cat. Es va encarregar de dirigir-ne els vídeos pornogràfics, entre els quals hi ha el viral Jaume I el Conyqueridor.

Colomer ha participat també en el muntatge de la pel·lícula El rey de La Habana d'Agustí Villaronga, a La lliçó (2013) com a actor, en el documental Peret i l'origen de la rumba catalana i a The Numbers (2015), com a editor.
El 2020, crea amb la seva companya, Valèria Aznar, el duet musical de trap social, Angela (en honor de l'activista afroamericana Angela Davis). El març d'aquest any, Angela presenta la seva òpera prima, el videoclip Una de cada tres. El tema aborda la culpabilització social de la víctima en casos de violació. Al juny, el segon videoclip d'Angela, amb desenes de milers de visites a YouTube, és Frida & Chavela. La cançó recrea l'apassionada història d'amor de dues dones, l'artista plástica, Frida Kahlo, i la cantant, Chavela Vargas, en el reprimit Mèxic dels anys trenta. El 7 de febrer de 2021 HBO estrenarà Vitals, una sèrie-documental sobre la primera onada de la pandèmia produïda per la COVID-19, filmada a l'Hospital Taulí

Cineastas Catalans (Judith Colell i Pallarès)

Sant Cugat del Vallès (Barcelona), 14 de juliol de 1968. És una directora, guionista i productora de cinema catalana. És presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català. Va llicenciar-se en Història de l'Art i posteriorment la Universitat de Nova York va atorgar-li el Certificate in Film.
El 1991 debutà com a directora i guionista en el curtmetratge Clara Foc. L'any 1996 el seu curtmetratge Escrit a la pell va estar nominat al Premi Goya en la seva categoria. El 1996 participà en la pel·lícula col·lectiva El domini dels sentits. Ja en solitari, dirigí Dones (2000) i 53 dies d'hivern (2006). El 2010 va codirigir amb Jordi Cadena la pel·lícula Elisa K, basada en la novel·la Elisa Kiseljak de Lolita Bosch, i que va obtenir el Premi Especial del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià de 2010 i el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya
El 2004 va fer la seva incursió en el món del teatre, quan va dirigir l'obra Amor matern, un text d'August Strindberg que va ser interpretat al Brossa Espai Escènic per Imma Colomer, Marina Gatell, Maria Ribera i Mercè Managuerra.
És Directora del grau en Comunicació Audiovisual i professora a Blanquerna Universitat Ramon Llull i ha estat professora a altres universitats com la Universitat Pompeu Fabra o la Universitat de Girona.
Va ser vicepresidenta de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, dins l'equip presidit pel productor Enrique González Macho, entre 2011 i 2015. Va rebre el Premi d'Honor del CLAM-Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya de 2021. És la parella de Jordi Cadena, amb qui resideix a Sant Cugat del Vallès.