Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Santa Caterina)

Fou un convent dels dominics establert a Barcelona entre els segles XIII i XIX aproximadament en el que avui és el Mercat de Santa Caterina, al districte de Ciutat Vella, tot i que depassant-ne els límits. El temple acompanyat del convent fou un centre de formació dominicana i de devoció catòlica de primer ordre a la ciutat, essent comparable en les dimensions de la seva arquitectura a la mateixa catedral de Barcelona o a la de Santa Maria del Mar, d'existència coetània.

La majoria de descripcions històriques de l'edifici corresponen a finals de la primera meitat del s. XIX, fetes per Gaietà Barraquer i Roviralta, que al seu torn cita força treballs anteriors d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon i els dibuixos i alçats fets per Josep Casademunt, o les descripcions de Jaime Villanueva en els seus volums del «Santa Catalina: Recopilación y ampliación de los borradores de la monografia de la iglesia y claustro del derruido Convento de Padres Dominicos de Barcelona», algunes d'aquestes ressenyes històriques han estat contrastades per troballes arqueològiques que han vingut a completar l'evolució arquitectònica del complex patida durant els seus sis segles d'existència més enllà de la descripció dels darrers temps que en fan les fonts històriques.
Una part dels seus vestigis són visibles a l'Espai MUHBA Santa Caterina del Museu d'Història de Barcelona

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia)

És la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana, d'estil neogòtic, és moderna (segle XIX). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral

Muntanyes de Catalunya (Puigsou)

Conegut també com a Rocacorba, és una muntanya de 991 msnm al municipi de Canet d'Adri, a la comarca del Gironès. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 301093001 de l'ICGC). El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba és en un penyal del Puigsou, a 929 metres d’altitud. Es té constància de la seva existència des de l'any 1161. Inicialment va ser l'església del Castell de Rocacorba

Muntanyes de Catalunya (Turó del Sant Elies)

És una muntanya del massís del Montseny que té una altitud sobre el nivell del mar de 999 m. dins del municipi de Sant Pere de Vilamajor. Es troba en el darrer estrep del Pla de la Calma, sobre la vall del riu Tordera. Al cim hi ha una torre de guaita per a incendis forestals del Parc Natural del Montseny.
Poc abans d'arribar al cim, hi ha l'ermita de Sant Elies de Vilamajor que dóna nom al turó i s'hi celebra un aplec cada 25 d'abril.

Hi afloren materials del cambrià-ordovicià (nivells pissarrosos amb diferents graus de metamorfisme). També hi trobem afloraments de calcosquists i calcàries del Devonià, juntament amb materials del carbonífer (a la base, pissarres, i a sobre, calcàries amb intercalacions argiloses). Aquest últim aflorament, però, tan sols apareix a l'oest, sota el Turó del Samont. Entre la Serra de Palestrins i el turó de Sant Elies hi passa la riera de Vilamajor.

Muntanyes de Catalunya (Punta del Curull)

És una muntanya de 1.022 metres situada a la serra de la Llena, entre el municipi de Vilanova de Prades a la Conca de Barberà i el municipi d'El Vilosell a les Garrigues. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Estany de Can Gaspar)

És un petit estanyol d’aigües temporals que arriba amb prou feines a la mitja hectàrea de superfície. Es troba al municipi de Masarac.
La seva singularitat hidrològica, per estar situat dalt d'un turó, i el seu bon estat de conservació, el converteixen en un dels estanys més interessants de la zona. Es tracta d'un espai d'una elevada fragilitat, degut al seu aïllament respecte d'altres zones humides del vessant sud de l'Albera.

Les comunitats vegetals que poblen la zona són els creixenars amb glicèria i les gespes d'Isoetion duriei amb Isoetes setacea i Isoetes velata. Una altra espècie d’hidròfit que s’hi ha localitzat és la cal·litricàcia Callitriche brutia. I pel que fa a espècies pròpies de la vegetació helofítica, cal fer esment de la presència de la crucífera Montia fontana, l'elatinàcia Elatine brochonii, les alismatàcies Alisma plantagoaquatica i Baldellia ranunculoides, entre d'altres.
Pel que fa als hàbitats d'interès comunitari, aquest estany constitueix l'hàbitat prioritari 3170 Basses i tolls temporers mediterranis.

Aquest espai també té un especial interès per a la fauna, especialment per a les poblacions d'amfibis.
No es detecten factors que estiguin afectant negativament a aquesta zona humida, tot i que hi ha algunes deixalles i una roulotte abandonada molt propera a l'espai. Vora l'estany hi ha algunes sureres de dimensions monumentals. Una d'elles té un filferro lligat al tronc que pot acabar matant-la, si no es retira aviat. L'accés amb vehicle es fa per una pista privada, tancada amb porta metàl·lica.
L'estany de Can Gaspar forma part de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120005 "Riu Llobregat d'Empordà"

Llacs de Catalunya (Estany de Banyoles)

És el llac natural més gran de Catalunya (tenint en compte que l'Estany d'Ivars d'Urgell, reconstruït i reomplert als anys 2003-2009 –amb la qual cosa el qualificatiu de "natural" és discutible–, el supera, amb 126 ha). També és l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2.150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La superfície és de 111,7 ha i la profunditat màxima és d'uns 40 o 45 m, tot i que hi ha llocs on s'ha descobert embuts de sorgència que arriben als 120 m de profunditat. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.

Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.

Llacs de Catalunya (Estany de Bancells)

És un estany d’unes 6 hectàrees de superfície, format originàriament per una revinguda del Tordera. Actualment s’alimenta d’aigües del freàtic i ateny una fondària de mig metre a les èpoques més favorables, tot i que arriba a assecar-se en altres èpoques de l'any. L'estany està totalment cobert per una freixeneda, que té l'aparença d'un bosc espès i inundable. Aquesta zona ha experimentat una degradació important per la construcció de la carretera GI-512, que ha destruït una part de l'antic estany i modifica el funcionament hidrològic del conjunt de l'espai. Al sector nord s'hi han fet moviments de terres i s'ha construït una planta de distribució de gas a la part pròxima a la carretera. Així doncs, actualment els hàbitats naturals es concentren gairebé únicament a un petit sector de la part SE.

D’aquest espai destaca un bosc de ribera inundable format bàsicament per freixes (Fraxinus angustifolia), amb alguns gatells (Salix cinerea), salzes (S. alba), roures i oms (Ulmus minor) (hàbitat d’interès comunitari 92A0 "Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera"). També s'hi havia identificat l'hàbitat 3150 "Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submersos d'espigues d'aigua (Potamion)", potser ja desaparegut degut a les agressions que ha sofert l'espai. A l’estrat herbaci s'hi havia citat el balcalló (Carex riparia), C. vulpina, C. remota, Butomus umbellatus, Alisma plantago-aquatica, Cyperus longus, Montia fontana chondrosperma, Peplis portula, Lythrum hyssopyfolia, Myosotis scorpioides, Ophioglossum vulgatum, Veronica acinifolia, Iris pseudacorus, etc. Pel que fa a la vegetació hidrofítica, s'hi havia citat Ludvigia palustris, Polygonum amphibium, Callictriche stagnalis, Callictriche brutia, Ranunculus peltatus i Ranunculus trichophyllus. Als voltants hi havia prats de dall que complementaven el valor natural de tota la zona.

Pel que fa a la fauna, s'hi coneixia la presència de la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i de la reineta (Hyla meridionalis). Hi ha encara tritó verd (Triturus marmoratus), tritó palmat (Lissotriton helveticus) i granoteta de punts (Pelodytes punctatus). L'expansió dels conreus, la sobreexplotació dels aqüífers i el pas o la instal·lació de diverses infraestructures, ja comentades, han provocat una greu degradació d'aquest espai. Caldria actuar de forma urgent per revertir els factors que l'estan fent desaparèixer