Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de la Concepció de Maria i Sant Sebastià d'Ivars)

És una obra amb elements romànics, gòtics i barrocs d'Ivars de Noguera (Noguera) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial d'Ivars de Noguera està situada al centre d'aquest nucli, encimbellat en un turó sobre el marge esquerre del riu Noguera Ribagorçana.
Es tracta d'un edifici adjacent i imbricat amb dependències de l'ajuntament, que consisteix en una església de dues naus amb campanar de torre a l'angle sud-oest. La façana principal és la meridional, que afronta a la plaça Major i conté l'accés, en forma de porta d'arc de mig punt adovellat. La resta de la façana ha estat profundament modificada en època contemporània: Arrebossada i pintada en la seva totalitat, una faixa separa el nivell inferior del superior. En aquest segon nivell es disposa una cornisa llisa sobre la qual es drecen vuit columnes llises amb capitells cúbics i entre les quals es despleguen set arcs de mig punt de maó disposat a plec de llibre. En el tercer i cinquè arcs s'obren dos finestrals decorats amb vitralls però els altres cinc, dos a banda i banda i un al centre, són falses finestres i es troben arrebossades i pintades com la resta de la façana. La part superior d'aquesta façana es completa amb una cornisa de ràfec llis sota la teulada, a doble vessant i que desguassa sobre la plaça.

A l'esquerra d'aquesta façana, que correspon a una nau lateral, s'alça el campanar, la base del qual és de planta quadrada i feta en aparell regular de carreus de pedra sorrenca lligats amb morter de calç (juntes que avui en dia s'ha reforçat exteriorment amb ciment). A la meitat de la seva altura, la base quadrada de pedra dóna lloc a un cos poligonal fet amb maó. Aquest cos superior del campanar es divideix en dos segments, el superior dels quals és de dimensions més reduïdes que l'inferior. Els dos segments estan dividits per dues línies d'imposta, la superior de les quals en forma de cornisa. Hi ha quatre obertures a cadascun dels segments i el campanar es remata amb una teulada a quatre vessants.
A l'interior les dues naus estan cobertes amb quatre trams de volta de canó que recolzen sobre pilars. Després de les reformes sofertes, la nau lateral s'il·lumina amb una llanterna i la volta de la nau major correspon a un gòtic tardà. Les teulades de les dues naus són a doble vessant
Actualment, la banda de llevant de l'edifici ha estat convertida en biblioteca pública municipal i el sector nord-oest en casal municipal de joventut

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de l'Assumpció de Torrelameu)

És una obra amb elements gòtics i neoclàssics de Torrelameu (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de l'Assumpció de Torrelameu s'ubica al centre d'aquest petit nucli. Està orientada aproximadament de ponent a llevant, amb la façana principal a l'oest i que afronta amb el carrer Major i la façana lateral dreta que afronta amb la plaça de l'Església. Consisteix en una església d'una nau amb capelles laterals i un campanar. La façana principal consta de dos aparells constructius diferenciats: Fins a una alçada de tres quartes parts des del terra, està feta amb aparell regular de grans carreus ben escairats de pedra sorrenca lligats amb morter de calç. Les filades, perfectament horitzontals, van reduint el seu gruix en guanyar alçada. La portalada, d'arc de mig punt adovellada, s'adapta a l'aparell, que també té continuïtat en la base quadrada del campanar, a la banda dreta. A sobre de la portalada, hi ha un rosetó (actualment emmarcat amb una faixa de marbre). El campanar és la part de l'edifici que es considera original de la construcció primitiva en estil romànic tardà, datada al segle XIII, mentre que la resta de la façana principal es considera bastida en el segle XVI en estil gòtic.

A partir de la 18a filada de carreus regulars, just a sobre del rosetó, l'aparell constructiu canvia a un pany de pedra irregular de mida més petita i o poc desbastada, lligada amb morter de calç. Aquesta part de la façana, que hom ha suposat que correspon a la reforma de les cobertes el segle XVIII, acaba amb un frontó sota la teulada a doble vessant.
El campanar és de base quadrada, constituït íntegrament en aparell regular de carreus ben escairats de pedra sorrenca, amb quatre obertures d'arc de punt rodó i rematat amb una cornisa emmotllurada. Contemporàniament s'hi ha afegit un cos superior de ciment.

La façana lateral dreta mostra de fet els murs exteriors de les capelles laterals que s'adapten a la línia que marca el campanar. Conté també dos aparells constructius diferenciats: Aparell regular el la capella adjacent al campanar i aparell irregular per l'altra. Totes dues capelles però, es va recréixer amb sengles panys de morter. En la capella meridional s'obren dos ulls de bou.
La façana lateral esquerra també consta de dues fases encara que totes dues estan fetes amb morter. La inferior fins l'alçada on a la façana principal l'aparell canvia i a partir d'una línia horitzontal marcada per maons, la superior que correspon a la reforma del segle XVIII. El ràfec en aquesta banda és de quatre nivells de teula i maó.
A l'interior es reflecteix aquesta reforma del segle XVIII: la nau és coberta per una volta de canó de llunetes i amb arcs torals que recolzen sobre impostes i un entaulament amb mènsules classicitzants, excepte el del presbiteri, que recolza sobre pilastres. La capçalera té un absis poligonal, afegit també a la reforma del segle XVIII. La conca absidal se sosté mitjançant trompes i està decorat amb una petxina motllurada en guix. Les dues capelles laterals estan dedicades a la Mare de Déu del Roser i a Santa Teresa. Es destaca la del Roser, obra de 1606, que conserva els enteixinats de guix amb cassetons decorats amb motius florals. Als peus de la nau hi ha el cor, elevat i sostingut per una volta estelada.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Domènec de Balaguer)

És un antic convent situat extramurs de la ciutat de Balaguer, a la riba esquerra del Segre, a l'antiga horta de Balaguer. L'església, d'estil plenament gòtic, respon a la tipologia d'edificis de nau única amb capelles laterals entre contraforts, de la qual resulta un ampli espai únic al seu interior. La nau és capçada per un absis poligonal de set costats, amb finestrals als tres trams centrals, i cobert, com les capelles laterals, amb volta de creueria. La nau, que té coberta de fusta sobre arcs diafragma lleugerament apuntats, fou escurçada per alguna destrucció, la qual cosa comportà la construcció d'una nova façana, datada el 1716.

Però l'element més destacat del convent és el seu magnífic claustre gòtic, bastit probablement entre 1333 i 1350 i que guarda una gran similitud amb el de Sant Francesc de Mallorca. És format per quatre galeries d'esveltes columnes que sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat, amb els carcanyols també calats com una claraboia trilobulada.

El convent de Sant Domènec fou erigit al segle XIV per disposició testamentària del comte Ermengol X d'Urgell (1314), que assignava una forta quantitat de diners per a la construcció de l'església. Malgrat tot, sembla que les obres no s'iniciaren fins al 1323, i que a partir d'aquesta data avançaren molt lentament, ja que els documents assenyalen que el 1350 l'església encara no estava enllestida i que el 1387 encara no s'havia cobert.
Tanmateix, de fet, des del 1323 ja hi residia una comunitat de frares dominicans, que perdurà fins a l'exclaustració de 1835. A partir d'aquesta data l'edifici conegué diverses i constants utilitzacions. Després de ser convertit en hospital, els jesuïtes s'hi instal·laren entre els anys 1862 i 1868. Posteriorment, fou adquirit pels franciscans (1881), que no han deixat d'ocupar-lo fins a l'actualitat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de la Mare de Déu de les Parrelles)

Conegut popularment com el convent de les Parrelles, va ser el segon monestir que s'alça al terme de Balaguer després del de les Franqueses. A l'occident de la ciutat, més o menys a un quart d'hora de distància, va ser fundat el convent de la sagrat orde de la Santíssima Trinitat.

La primera menció al convent la trobem el 31 de març de 1293, data en què el comte d'Urgell, Ermengol X de Cabrera, confirmà una donació de propietats destinada a la fundació del convent feta pels prohoms de Balaguer al ministre dels Trinitaris de Lleida. El comte permetia als religiosos de les Parrelles d'acceptar fins a 2.500 sous agramuntesos, a la vegada que els atorgava altres gràcies.
No són pas gaires les dades històriques que s'han pogut trobar d'aquest convent. Els Trinitaris van residir al convent fins a la Guerra de la Independència Espanyola, moment en què l'abandonaren i passaren a viure en una casa al carrer de Santa Maria de Balaguer. Amb les pedres del convent i l'església de les Parrelles va ser edificat l'actual ajuntament de la ciutat (inaugurat el 15 d'agost de 1848) i una casa del costat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Antiga església de Sant Joan)

És una església amb elements gòtics i barrocs de Térmens (Noguera) declarada bé cultural d'interès nacional. L'antiga església de Sant Joan, avui reconvertida en un centre cultural municipal, es troba encimbellada sobre un turó que domina el marge esquerre del riu Segre, al nord del nucli medieval (el castell i la vila closa de Térmens,núm 1822) de Térmens. Està envoltada per l'oest i el sud per la plaça de l'Església i al cantó sud-est se li adossen els habitatges que tanquen la plaça.

Es tracta d'una església d'una sola nau que ser originalment bastida pels hospitalers el segle XIII en estil romànic, que fou notablement ampliada i reformada el segle XVI de manera que l'original romànic gairebé va desaparèixer sota l'estructura gòtica i, finalment, el segle XVIII se li va adossar el campanar a la façana sud, de base quadrada i coronament octogonal. El 1966, en consagrar al culte una nova església a Térmens, aquesta restà abandonada i fou donada al municipi, que n'inicià un procés de recuperació a partir dels anys 80 del segle XX que ocasionà l'excavació arqueològica que en descobrí, entre d'altres, les restes romàniques. El subsòl de l'església forma part del jaciment arqueològic 4434 - Castell i església de Térmens.
L'excavació arqueològica de 1986 va permetre recuperar l'estructura original del temple bastit pels hospitalers el segle XIII, a partir de la qual s'anaren realitzant les successives reformes i ampliacions que finalitzaren amb l'edifici actual. L'església romànica era una senzilla construcció d'una sola nau amb absis semicircular i tres trams dividits per arcs torals. El mur sud és l'únic que conserva l'alçada original, de la qual cosa es dedueix que la coberta era de fusta, a dos vessants

L'aspecte actual de l'antiga església de San Joan és bàsicament similar al que degué tenir després de la reforma i ampliació en estil gòtic tardà el segle XVI, en que s'alterà principalment la façana oest i la capçalera. Es va aprimar el mur de ponent i tot l'angle sud-oest i alhora es va donar cabuda a noves portes: la senzilla d'arc de mig punt adovellat que comunicava amb el castell veí des de la façana de ponent, i la porta d'arc rebaixat que s'obria al mur sud i que probablement al segle XVI fou substituïda per una portalada gòtica d'arc conopial amb floró calat i motllures a les arestes. Les noves voltes de tercelets donen més alçada a l'edifici, que alhora s'amplia considerablement pel presbiteri i a la banda nord, que completen l'edifici gòtic amb paraments d'aparell regular de pedra sorrenca sense obertures que li atorguen un aspecte homogeni.

La façana sud, en canvi, conté tres trams de panys de paret diferenciats que encara que corresponen a aparells regulars denoten la successió de reformes, la més notòria de les quals correspon al campanar el segle XVIII. Una nau lateral al sud (avui molt reformada en la conversió de l'església en centre cultural) s'adossà a la nau original romànica i al campanar en aquest punt. La teulada és a quatre vessants, amb els ràfecs a 4 nivells de rajola i un de teula. Actualment l'interior ha estat profundament reformat en la conversió de l'edifici, el 1992, en un centre cultural

Pintors Catalans (Màrius Carretero)

Lleida, 14 de novembre de 1946 - Lleida, 26 de juliol de 2010. Fou un pintor català que emprava l'aquarel·la. Va ser alumne de l'Escola Maristes de Lleida i estudià com a delineant. Es va maridar l'any 1970 amb Maribel Castán i va tenir dos fills: Núria (1970) i Víctor (1971). Va ser un dinamitzador cultural de la província de Lleida, artista fundador de l'Associació d'Artistes Arts de Ponent i creador de les fires de la plaça de l'Ereta i també de la Fira d'Art de la Tardor.[

Des de la primera exposició a la Galeria Mikonos de Lleida fins a la pòstuma de la sala de l'Arnau de Vilanova, en Màrius en va fer centenars,[cal citació] tant d'individuals com de col·lectives. La majoria van ser al territori català, d'on en destaquen les d'Estudis Ilerdencs, sala d'Exposicions Arnau de Vilanova i Biennal d'Artistes al Palau de Pedralbes de Barcelona entre moltes d'altres. També n'hi va haver pel territori espanyol, com a Madrid, Andalusia i Osca, entre d'altres. A nivell internacional va exposar a Andorra, França i Àustria, concretament a la sala Cal Gallery de Viena. La seva obra també va viatjar a terres nord-americanes i cal assenyalar les exposicions de Nova York, Buffalo i Florida com a més rellevants. A Amèrica Central la seva obra va estar a l'Octava Bienal de Acuarela de México i va tenir un gran reconeixement a Sud-americà, concretament a Venezuela i a Argentina.

Va donar obres a diferents fundacions i associacions com la Creu Roja, l'Associació Anti-Sida, i també va col·laborar amb xerrades i classes de pintura a diferents associacions culturals.
Va morir el dia 26 de juliol de 2010 a l'associació Aspid, mentre impartia una classe d'aquarel·la. Entre el juliol del 2010 i el juliol del 2011 es feren diversos actes per homenatjar-lo.

Pintors Catalans (Manuel Carnicer Fajó)

Mataró, 22 d'abril de 1921 - Barcelona, 16 de setembre de 1998. Pintor català que al llarg de la seva vida va cultivar diferents modalitats pictòriques (aquarel·la, aiguafort, dibuix al carbó, oli), però que ha passat a la posteritat pel seu estil hiperrealista, ple de sensibilitat, realitzat amb llapis de colors, sent en aquest sentit únic en el seu gènere. ls 17 anys participa en la Guerra Civil espanyola, la seva "quinta" se l'ha anomenat "La Quinta del biberón", per la joventut dels soldats que la formaven, sent enviat al front pirinenc, on passa tota mena de calamitats, es van congelar les mans, i va contraure el tifus. Va ser fet presoner junt amb els seus companys per l'exèrcit de Francisco Franco, sent enviat al camp de concentració situat a la plaça de toros de Sant Sebastià, allà un company fa notar als militars el llastimós aspecte de Manuel, que és enviat al balneari d'Azpeitia, per recuperar-se, el que, feliçment va aconseguir.

Acabada la guerra, torna a Barcelona, on treballa a l'empresa Cros SA, hi havia ingressat a l'edat de 14 anys com a ascensorista. Posteriorment, i després d'haver estudiat a l'Escola Industrial i haver obtingut el títol de Mestratge Industrial i Delineant Projectista, és ascendit a la mateixa empresa formant part l'oficina tècnica de disseny, com a delineant. Entre els anys 1948-1953 es va fer soci del FAD (Foment d'Arts Decoratives), avui Foment d'Arts i Disseny, situat llavors a la cúpula del Coliseum a la Gran Via de les Corts Catalanes barcelonina, on va assistir i va participar assíduament. D'aquesta època és la magnífica col·lecció de retrats i dibuixos del natural amb sanguina, aiguada, o llapis carbó.
L'activitat artística la va desenvolupar durant molts anys compaginant amb el seu treball en Cros, i encàrrecs de disseny gràfic de diversos industrials. Els primers anys 70 van significar un cert allunyament de l'activitat artística, fins que a l'estiu de 1977 crea una sèrie de quadres inspirats en els camps del Penedès, amb la tècnica de llapis de colors, el que va significar l'inici d'una nova i definitiva etapa. La seva obra és preciosista, elegant, mima molt el detall, la tonalitat de les ombres, donant protagonisme al blanc del paper. Treballador incansable, utilitzant destrament els llapis de colors, ha estat un mestre en el difícil art del dibuix. Des d'aquest renicio de 1977 fins a la seva mort el 1998, utilitzant el seu habitatge-estudi de Rambla de Catalunya, i magníficament secundat per la seva esposa Gertrudis Escola, Manuel Carnicer ha creat una obra sublim, molt atractiva i única en el seu estil, prova d'això ha estat el seu èxit en les exposicions realitzades, tant de venda com de crítica.

Pintors Catalans (Llorenç Brunet i Forroll)

Badalona, 14 de setembre de 1872 - Barcelona, 12 d'octubre de 1939. Va ésser un dibuixant i aquarel·lista català. Des de la seva infància va demostrar interès pel dibuix i la pintura. En els primers anys de la seva vida va conèixer al pintor Antoni Caba, exdirector de l'Escola Superior de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, que va prometre als seus pares que Llorenç gaudiria de la seva protecció per poder cursar estudis artístics.
Efectivament, anys més tard, va estudiar a la Llotja, on va tenir com a mestres a Caba, Claudi Lorenzale i Eusebi Planas, a més de sentir admiració per Claudi Castelucho. Als 15 anys va guanyar premis a diversos concursos, però sobretot als 20 anys un d'extraordinari de composició i temàtica històrica entre els molts deixebles de Lorenzale, que va resultar en un llenç de grans dimensions anomenat El lliurament de les claus d'Orà al Cardenal Cisneros, premiat a la ciutat d'Alger i posteriorment cedit a l'Ajuntament de Badalona, posteriorment dipositat al Museu de Badalona, on es conserva.

Com a aquarel·lista participà en les exposicions celebrades a Barcelona els anys 1911, 1918, 1919 i 1921, i com a dibuixant cultivà els ex-libris, la caricatura i el cartell.
Col·laborà a L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Diluvio Ilustrado, signant els seus dibuixos com a Bru-Net. D'entre les seves obres il·lustrades, cal destacar-ne l'Àlbum de testes de la terra, recopilació de tipus de diverses comarques catalanes.També fou conegut com a col·leccionista d'obres d'art i antiguitats catalanes, reunides en el que ell anomenà Cau Brunet, una propietat que tenia a la Conreria (Tiana) i que va decidir convertir en un museu el 1914 sol·licitant l'adhesió de l'Ajuntament de Badalona, que va secundar-lo, i l'alcalde Josep Casas va agrair-li la seva tasca el 16 d'octubre.

Pintors Catalans (Jaume Arenas i Clavell)

Mataró, 1918 – 1983. Fou un pintor català. Fou alumne de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis, on després seria professor, així com del Col·legi dels Maristes. Des de molt jove, el seu interès tècnic i artístic giren a l'entorn de dos eixos: l'aquarel·la i el mar. Amb la col·laboració del seu germà Jordi Arenas i Clavell, acceptà l'encàrrec d'esculpir les imatges de Les Santes, una escultura de plom que es va submergir davant la costa de Mataró.

Pel que fa a la pintura va destacar en la tècnica de l'aquarel·la i sobretot en les marines, un tema que va treballar amb absoluta llibertat de factura, diluint els contorns de la pinzellada aconsegueix unes imatges de caràcter espectral pròximes a l'abstracció. També té sèries de pescadors i personatges populars que retrata amb duresa apropant-se a l'expressionisme.
La seva primera exposició va ser al Museu de Mataró l'any 1945, després va participar en diverses mostres individuals i col·lectives, especialment a Mataró, Arenys de Mar, Argentona i Barcelona

Pintors Catalans (Modest Cuixart i Tàpies)

Barcelona, 2 de novembre de 1925 - Palamós (Girona), 31 d'octubre de 2007. Fou un pintor català. Es caracteritza per la seva experimentació, dins de l'art abstracte, tant amb la composició com amb diferents materials. Format dins del grup de Dau al Set, del qual fou cofundador, evolucionà amb un estil força personal fins a esdevenir una figura cabdal de l'art contemporani català. Era fill de Joan Cuixart, metge, i de Maria Tàpies, també era cosí del pintor Antoni Tàpies. Als setze anys ja va començar a realitzar les seves primeres pintures i dibuixos a l'aquarel·la de tendència expressionista