Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Vilallobent)

És l'església parroquial del poble. D'origen romànic, conserva un retaule gòtic del s. XV. El lloc és esmentat ja el 839 a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell com a Villa Lupinti i formava part del Pagus Liviensis.

L'edifici ha tingut diverses modificacions importants en la seva estructura primitiva. Constaria d'una nau coberta amb volta de canó, encapçalada per un absis semicircular. Aquest va ser substituït per una capçalera rectangular i a la nau es construïren dues capelles laterals i la sagristia. Al mur nord es pot observar el parament fet en opus spicatum (obra en forma d'espiga) així com a la paret de migdia es pot observar una finestra emparedada, de doble esqueixada, l'única romànica que es conserva. El campanar, a ponent, és d'espadanya amb dos ulls. Al s. XIV era possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà i al s. XVII fou propietat de la Corona com a lloc reial.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Saneja)

És una església romànica del nucli de població de Saneja a Guils de Cerdanya (Cerdanya), protegida com a bé cultural d'interès local. Del seu exterior només en destaca el campanar. Disposa de torre quadrada del s. XII -època de la seva construcció- i de forma piramidal, murs de molta grossària i edificat al costat de l'absis. La resta de l'església està molt desfigurada pels afegits i reformes que ha sofert.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Tomàs de Ventajola)

És una església del municipi de Puigcerdà (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Documentada a partir de l'any 958 com a pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte del rei Lotari i confirmada en la butlla del papa Joan XIII l'any 968, i encara altre cop l'any 1011 en la butlla de Sergi IV.

L'edifici d'estil romànic consta d'una nau rectangular amb absis semicircular; els seus murs originals eren d'uns vuitanta centímetres de gruix, segurament amb una coberta de fusta, que va ser modificada posteriorment realçant les parets a un metre i mig i coberta amb volta de rajoles. S'hi ha afegit una capella lateral. Té un campanar de cadireta de dues obertures

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Prats)

És un monument del municipi de Prats i Sansor (Cerdanya) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici d'una sola nau amb volta de canó bastant llarga i molt alta. Té quatre capelles laterals, sent les dues del costat de l'altar fondes (4 o 5m). L'absis és semicircular. El baptisteri es troba entrant a mà dreta sota un arc de mig punt, on hi ha una pica baptismal del segle XIII. El cor està construït amb fusta, i per ell s'arriba al campanar, el qual es troba damunt de la porta i és d'espadanya bífida amb una sola campana. Sota l'escala del cor hi ha un arc de mig punt on hi havia una porta, actualment tapada. Destaca la seva porta pels forjats amb què està feta, cobrint per complet ambdues parts d'aquesta. La fusta d'aquesta porta és nova. A l'exterior hi ha contraforts a ambdós costats. Església ben cuidada.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Meranges)

És l'església parroquial romànica del municipi de Meranges, a la comarca de la Cerdanya. Consta de nau única amb un absis semicircular i voltes d'arc ogival, a la part central de l'absis s'obre una petita finestra amb motius esculpits en relleu, encara es pot veure en el seu interior restes de pintures murals representant el Pantocràtor.

Al costat de l'epístola es troben adossat en el seu mur dos grans arcs que acullen uns altars, en el centre d'un d'ells es troba gravat la data de 1690 i el nom de Vidal, potser del que va sufragar l'obra.
Les reformes més grans es van realitzar entre els segles XVII i XVIII, construint en el mur del costat de l'evangeli dues capelles i l'allargament de la nau cap a la porta d'entrada, que va ser traslladada cap al mur de migdia, al costat de les capelles de l'obra nova, protegida sota un porxo on a una pedra es pot llegir: Escobar 1725. Amb data de 1683 es va construir el campanar al costat de l'entrada original.
La portalada està constituïda per cinc arquivoltes de pedra granítica menys als capitells, l'imposta i les seves bases que són de marbre rosa, tot el realitzat en aquest marbre es troba força erosionat. La porta té varietat de forjats, arrancats de la vella i posats als nous batents.
Portalada Sant Serni de Meranges

A les arquivoltes es troben esculpides nombroses figures amb diferents temes:

- Al brancal esquerre de la primera arquivolta s'observa, una serp entre les cames d'una dona nua a la qual li està mossegant el pit esquerra (representació de la luxúria o en menor mesura, la representació de la temptació), sobre aquesta figura hi ha una cara amb una espessa barba, seguint per la mateixa arcada es troben en relleu dues figures humanes molt erosionades, una carota, una àliga, altra cara i dues figures nues que es tapen els sexes i es coloquen l'altra mà al coll, probablement la representació d'Adam i Eva amb la serp cargolada sota els seus peus.

- A l'arquivolta del mig, es troben dues figures representant Caín i Abel. Un àngel amb una espasa i un altre personatge amb una bossa subjectada al coll amb la mà dreta, representant un àvar.

- Al brancal dret en oposició al de l'altra banda hi ha una cara amb el cap pelat fent ganyotes i una boca oberta ensenyant les dents, (semblant a les cares de l'església de Sant Pere d'Olopte) i finalment una representació d'un xiprer.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Quadres)

És una església del municipi d'Isòvol (Cerdanya) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'origen romànic, però molt ampliada el segle xviii. D'una nau amb volta de canó, tancada per un absis semicircular llis. L'espadanya és petita, amb un sol buit que dona cabuda a una campana. Els murs són construïts amb parament de carreus ben tallats, i es corresponen al segle xii. També trobem una finestra doble esqueixada i un arc monolític a primer terme de la nau, sobre un sòcol de filades de carreus (objecte d'una excavació recent). En l'absis es veu com canvia la fàbrica: hi ha carreus poc treballats en el basament i més amunt són còdols o pedra i morter. A causa de les riuades va anar quedant cada cop més enfonsada, cosa que va fer que es construís una de nova més elevada. El recinte del santuari tenia una portalada ornamentada amb motius escultòrics molt semblants als de la porta de l'església de Ger, que és del 1740. A l'últim quart del segle XX la portalada va ser adquirida per un particular i traslladada a Ventajola.

 

Cineastes Catalans (Dani de la Orden)

 Barcelona, 1989. És un director de cinema català

Cineastes Catalans (Juan Cruz Benavente)

Barcelona, 9 de juny de 1966. És un director, guionista i productor de cinema i televisió i novel·lista català. Va estudiar Disseny Gràfic a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i es va iniciar en la interpretació com a membre el grup de teatre aficionat La companyia és grata, on coneix a José Corbacho, amb el qual trava amistat. Inicia la seva carrera com a dissenyador de forma autodidacta i, posteriorment, cursa Direcció Cinematogràfica al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya i un curs d'Estructura de Guió a la Universitat Politècnica de Catalunya.

Va dirigir la seva primera obra, un curtmetratge en 1995, La Bula. L'any 1999 va fer un altre curt, El olor de las manzanas. Amb José Corbacho, ha escrit i dirigit tres llargmetratges. El primer va ser Tapes (2005), pel·lícula que va guanyar la Bisnaga d'Or en el Festival de Màlaga i gràcies a la qual va rebre el Goya al millor director novell. Els següents van ser Covards (2008) i Incidències (2015). Arran de l'èxit de Tapes, José Corbacho i Cruz van crear una productora, Hospiwood, el nom de la qual deriva de la ciutat d'on són tots dos, l'Hospitalet. Per la televisió, ha escrit diversos guions per a Telecinco i algunes televisions autonòmiques espanyoles. El 2000 es va incorporar com a guionista de la productora El Terrat. Amb José Corbacho va dirigir dues temporades de la sèrie Pelotas (2009-2010), a La 1 de TVE. Cruz i Corbacho també van treballar junts en la primera novel·la de tots dos, People from Ibiza, publicada per Plaza y Janés el 2015

Cineastes Catalans (Pere Costa i Musté)

Barcelona, 19 d'agost de 1941 - Torrelodones (Madrid), 8 de juny de 2016. Fou un guionista, productor i director de cinema i televisió català. Va dirigir, produir i escriure guions de diversos curtmetratges, llargmetratges i sèries de televisió en els quals s'albira els seus inicis com a cronista de successos. El 1958 va iniciar la carrera d'Econòmiques i va dirigir el Teatro Español Universitario (TEU) de la Facultat d'Econòmiques. En 1962, es va matricular en Direcció en l'Escola Oficial de Cinematografia (EOC) finalitzant la diplomatura en 1968.
La tardor de 1967 llança un Manifest en què proposa "la creació d'un cinema lliure i independent de qualsevol grup polític o burocràtic" en una Jornades en Sitges impulsades per ell mateix. Davant la dificultat de debutar al cinema, fonamentalment a causa dels problemes de censura, opta per dedicar-se al periodisme.
Els seus primers passos en el periodisme són com a cronista de successos en el setmanari El Caso. Al desembre de 1970, escriu una crònica sobre el Procés de Burgos que compta amb gran repercussió i li proporciona un treball com a periodista de recerca per a la revista Cambio 16. En 1974 deixa el seu lloc a Cambio 16 es decideix a llançar Posible, una revista d'informació política. L'acompanyen en el projecte Cuco Cerecedo, Miguel Ángel Aguilar i Alfonso Palomares. Combina aquest treball amb la creació d'API, un butlletí clandestí independent.
En 1977, Antonio Asensio Pizarro el contracta per llançar Interviú i uns anys més tard, en 1980, es trasllada als Estats Units com a corresponsal del Grup Zeta. Torna a Espanya en 1982 i amb el canvi de govern, decideix dedicar-se novament al cinema

Cineastes Catalans (Eduard Cortés)

Barcelona, 1959. És un director i guionista català de televisió i de cinema, nominat al premi Goya en dues ocasions. Ha dirigit els llargmetratges La vida de nadie, Otros días vendrán i Ingrid, el reconegut treball televisiu El pallasso i el Führer, i també les sèries de televisió Oh! Europa, Sitges, La memòria dels Cargols, Psico express i Les veus del Pamano, entre d'altres. Va deixar de banda els seus estudis d'Història de l'Art per tal de dedicar-se al món de la imatge, filmant curtmetratges en súper 8 i col·laborant en els suplements dominicals d'El Periódico de Catalunya i El País. L'any 1984 comença a treballar a Televisió de Catalunya com a realitzador de programes musicals i juvenils, època durant la qual també dirigeix diversos videoclips d'artistes, com Loquillo.

El 1991 comença a dirigir sèries de televisió i espais dramàtics (les obres de Dagoll Dagom Mar i cel i Flor de nit), fins que l'any 2000 dirigeix La caverna, el seu primer telefilm, i el 2002 fa el seu debut a la pantalla gran amb La vida de nadie, pel·lícula guanyadora de diversos premis. El 2003 va estar nominat als Premis Goya en la categoria de millor director per aquest film, i tres anys més tard ho va estar pel guió de Otros días vendrán, el seu segon llargmetratge. Cortés ha seguit dirigint sèries i telefilms, i el 2009 es va estrenar la seva tercera pel·lícula, Ingrid.

Cineastes Catalans (Raül Contel i Ferreres)

Barcelona, 1948. És un guionista, director de cinema i escriptor català, fill del cineasta amateur Agustí Contel. Va començar a rodar curtmetratges en 8 mm des del 1960, però no va debutar com a professional fins al començament de la dècada del 1980. Desig de viure (1980) va rebre el premi extraordinari Ciutat de Sant Sebastià; Cos trencat (1980) i Seqüències d'un grup (1981), van rebre el premi Especial Qualitat del Ministeri de Cultura d'Espanya; Amort (1982) va rebre premi extraordinari al Festival de Sant Feliu de Guíxols.

Simultàniament, del 1982 al 1984 fou professor d'iniciació al cinema, fou un dels creadors del col·lectiu Nous Directors Catalans (1984-1988) i un dels quinze fundadors del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya.
Va debutar en el llargmetratge el 1983 amb L'home ronyó, amb el que el seu protagonista Pep Anton Muñoz fou guardonat als IV Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (1986), alhora que ell rebia el premi al millor curtmetratge per Boig film. El segon llargmetratge, Crits sords (1984), va rebre el premi al millor llargmetratge als III Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya (1985). i el premi Nous Realizadors del Ministeri de Cultura d'Espanya. El 1984 va rodar Dit d'or, el primer episodi de la sèrie Històries irreals de la Plaça Reial i protagonitzat per Ovidi Montllor. Film, film (1988) fou premiat com a millor curt del Festival Internacional de Cinema Independent d'Elx. i Cos mort (1987) al Festival de Cinema de l'Alfàs del Pi. El seu tercer llargmetratge, Gent de fang (1991), no arribaria a estrenar-se. Va escriure algunes peces de teatre i el 1992 fins i tot una novel·la, L'home porc. Des d'aleshores es dedica a impartir cursos i conferències

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Alp)

És una església d'Alp inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici força transformat, tot i que conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval. L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a construir diverses capelles.
La nau central no conserva la coberta original (volta de canó sostinguda per arcs torals), sinó una volta de llunetes. Les naus laterals són cobertes amb volta de canó de quart de cercle, reforçades per arcs torals semicirculars. L'aparell és de carreus irregulars, disposats en filades uniformes.

La porta d'accés, originàriament oberta al mur sud, es troba al mur de ponent. Tot i que exteriorment és molt transformada, també es correspon amb l'obra original i, de fet, és l'única obertura primitiva que conserva l'edifici. És d'arc de mig punt adovellat i amb dues arquivoltes disposades en degradació. Més amunt hi ha un òcul i sobre la línia de la cornisa s'alça un campanar de poca alçada, sobrealçat per una base de maó. Compta amb arcuacions de mig punt que allotgen les campanes i una coberta piramidal sobre cornisa de ràfec ample i motllurat.
L'edifici no conserva cap tipus d'ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals permeten considerar-lo com una obra plenament adscrita a les fórmules de l'arquitectura romànica inicial. De fet, degué constituir una de les obres més ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI

Exteriorment, els laterals de la nau conserven diversos contraforts, fets de maçoneria com molts dels trams del murs laterals. Es conserven diverses finestres d'arc de mig punt, tot i que resten tapiades. La coberta de la nau és a dues vessants, recoberta de pissarra, i la del campanar és també de pissarra.
A l'interior, ran de l'arc presbiterial, es conserva un fragment de pintura mural on s'hi representa la imatge de sant Cristòfor (només en resta el bust) quan travessa el riu amb Jesús damunt les seves espatlles. Jesús Nen porta nimbe, beneeix amb la mà dreta mentre que l'esquerra la té recolzada sobre el cap del sant. Aquest sosté amb la mà dreta el bastó florit i amb l'esquerra aguanta al Nen. Ambdós són protegits per un arc apuntat i trilobat, tot definint un espai decorat amb estrelles. Per damunt de l'arc hi ha diversos escuts. Tota l'escena devia fer una alçada considerable (més de 2 m), com és habitual en les representacions iconogràfiques d'aquest sant

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Sansor)

És una església de Prats i Sansor (Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església totalment abandonada, amb la teulada ensorrada. Té una sola nau amb dues capelles laterals de mig punt. La volta era de canó. La portalada, de mig punt, la formen uns blocs de considerable mida. Damunt de la porta s'aixeca el petit campanar en espadanya. L'absis és semicircular. La sagristia, al costat dret de l'altar, es troba igualment en molt mal estat. Tot el conjunt és deplorable

 

Cineastes Catalans (Jaume Collet-Serra)

Sant Iscle de Vallalta (Barcelona), 23 de març de 1974. És un director de cinema i productor català-estatunidenc. Als 18 anys es va establir a Hollywood per tal de ser cineasta. Collet-Serra va començar estudiant cinema en una escola de cinema a Los Angeles i aviat va tenir les seves primeres experiències com a muntador. Després va enregistrar els seus primers videoclips musicals i anuncis comercials. Va passar diversos anys treballant en comercials amb actors, actrius i cantants de dilatada carrera, com ara Brad Pitt, Britney Spears o Enrique Iglesias.

Joel Silver el va remarcar el 2004 i amb la Warner Bros va dirigir La casa de cera; el rodatge va tenir lloc a Brisbane (Austràlia) el 2004 i la pel·lícula es va estrenar als Estats Units el 6 de maig de 2005 amb gran èxit (arribà a ser segona a la taquilla nord-americana) i amb polèmica afegida a causa de l'actuació de la famosa milionària Paris Hilton.
Durant la temporada 2005-2006 Jaume Collet-Serra va acceptar el projecte de The Walt Disney Company i Adidas per a realitzar la segona part de la trilogia Goal, que va ser rodada entre Londres i Madrid.
A l'hivern de 2007, Collet-Serra va treballar a Canadà en la seva última pel·lícula, L'òrfena, produïda per Joel Silver, i, entre d'altres, també per Leonardo di Caprio, ja que tots dos ja van treballar plegats en l'òpera prima de Collet-Serra, La casa de cera. Es va estrenar a Catalunya el 16 d'octubre de 2009.

El 2011 estrena el seu quart film, un thriller anomenat Sense identitat. Amb aquest assoleix bones crítiques i esdevé una reeixida comercial que ja en la primera setmana arriba al número 1 de la taquilla americana, esdevenint d'aquesta manera el primer director català a arribar-hi. El 2017 es confirmà que seria el director de Suicide Squad 2. encara que al final va passar a mans del director James Gunn.

Cineastes Catalans (Mar Coll)

Barcelona, 1981. És una directora de cinema i guionista catalana. Va estudiar al Liceu Francès i sempre li ha interessat el cinema francès i ha mantingut un vincle amb França i amb la seva cultura.
Va estudiar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya entre els anys 1999 i 2003. El 2004 va presentar el curt que havia fet a l'escola, La última polaroid, que va obtenir el premi a la millor direcció dintre de la categoria Nova Autoria patrocinada per la SGAE en el 38è Festival Internacional de Cinema de Catalunya l'any 2005.

La mort del seu avi i passar per tot el procés de resoldre els assumptes trivials relacionats amb la mort, la portà a escriure el guió de Tres dies amb la família per al projecte Opera Prima de l'ESCAC. L'escola el va seleccionar perquè Escándalo Films produís la que seria finalment la seva primera pel·lícula comercial. Després d'arrasar en l'edició del 2010 dels premis Gaudí per aquest film, la jove directora va guanyar el premi Goya a la millor directora novella. El mateix 2010 va participar com a membre del jurat, juntament amb Isabel Coixet i d'altres persones, en el festival en línia de sèries web de Nikodemo.tv.

Cineastes Catalans (Juli Coll i Claramunt)

Camprodon (Girona), 7 d'abril de 1919 - Madrid, 17 de gener 1993. Més conegut com a Julio Coll va ser un director, guionista, productor cinematogràfica català. Julio Coll fou un home polivalent pel que fa al món laboral. Treballà de professor mercantil, va fer crítica i guió de teatre, crítica musical, desenvolupà la tasca d'auxiliar d'equips quirúrgics. Durant la guerra Civil Espanyola. Un cop acabada, va dedicar-se durant dos anys a dirigir l'Escola d'Aprenents a Parcs i Tallers d'Automobilisme. El seu interès per la psicologia el portà a crear un dels primers gabinets psicotècnics a l'estat espanyol. Els seus primers passos en el món del cinema arribaren en forma de guions cinematogràfics. Coll va escriure’n més d'una cinquantena. Amb Antonio Isasi va rodar diferents curtmetratges i, l'any 1955, va debutar en el llargmetratge Nunca es demasiado tarde. El 1958 va crear la productora Juro Films, que li va servir per finançar-se les seves pel·lícules. També treballà per a televisió, on va dirigir sèries i programes. L'any 1968 entrà a l'Escola Oficial de Cinema, on va ser nomenat subdirector i va exercir de professor. Va dirigir per últim cop l'any 1970 a La Araucana. Coll va morir a Madrid l'any 1993. L'any 2010 va rebre pòstumament el premi honorífic Maria del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya

Cineastes Catalans (Judith Colell i Pallarès)

Barcelona, 14 de juliol de 1968. És una directora, guionista i productora de cinema catalana. És presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català. Va llicenciar-se en Història de l'Art a la Universitat de Barcelona i posteriorment la Universitat de Nova York va atorgar-li el Certificate in Film. Va començar a treballar com a ajudant de direcció a la pel·lícula Ratita, ratita (1990), de Francesc Bellmunt, i posteriorment a Los papeles de Aspern (1991), de Jordi Cadena i Los mares del Sur (1992), de Manuel Esteban.

El 1991 debutà com a directora i guionista en el curtmetratge Clara Foc. L'any 1996 el seu curtmetratge Escrit a la pell va estar nominat al Premi Goya com a millor curtmetratge de ficció. El 1996 participà en la pel·lícula col·lectiva El domini dels sentits, en què cada episodi està basat en un dels cinc sentits; Colell dirigí i fou coautora de l'episodi «La vista». Ja en solitari, dirigí Dones (2000), el seu primer llargmetratge, basat en el llibre del mateix títol de Isabel-Clara Simó. El 2004 va fer la seva incursió en el món del teatre, quan va dirigir l'obra Amor matern, un text d'August Strindberg que va ser interpretat al Brossa Espai Escènic per Imma Colomer, Marina Gatell, Maria Ribera i Mercè Managuerra. El 2006 va dirigir 53 dies d'hivern. El 2010 va codirigir amb Jordi Cadena la pel·lícula Elisa K, basada en la novel·la Elisa Kiseljak de Lolita Bosch. Aquest film va obtenir el Premi Especial del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià de 2010 i el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya. Entre 2011 i 2015 va ser vicepresidenta de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, dins l'equip del productor Enrique González Macho.
Ha treballat com a professora a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat de Girona, al Taller de guionistes i a l'Institut Sant Ignasi de Sarrià. Des de 2017 és la directora del Grau de Comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull, i des de juny de 2021 és presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català. La seva junta està formada per les directores Carla Simón, Sílvia Quer i Alba Cros, l'actor David Verdaguer, l'actriu Maria Molins, el distribuïdor Carlos R. Ríos, la muntadora Ana Pfaff, el guionista Eduard Sola i el productor Sergi Moreno.
El novembre de 2021, dins de la programació del Festival Temporada Alta, va estrenar 15 horas, que va ser un encàrrec de dues productores de la República Dominicana, per difondre la violència masclista en les classes benestants que es dona en aquell país. Abans de la seva estrena, 15 horas va rebre el premi SIGNIS en el Festival de Màlaga de 2021

Cineastes Catalans (Meritxell Colell Aparicio)

Barcelona, 1983. És una realitzadora de cinema catalana. Es va llicenciar en comunicació audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Treballa com a editora i muntadora de llargmetratges. Va estudiar cinema a la Universidad del Cine a Buenos Aires. Des de 2007 ha fet documentals, sobretot per a la Fundació Joan Miró. Forma part del projecte d'educació cinematogràfica Cinema en Curs, projecte en què també participen Carla Simón, Jonás Trueba i Mercedes Álvarez. El 2018 va dirigir el seu primer llargmetratge, Con el viento (2018). Aquesta pel·lícula es presenta en competició a la Berlinale 2018 a la secció Fòrum. Meritxell Colell Aparicio forma part de la nova generació de cineastes espanyols.[cal citació] Ha estat seleccionada per Cinéfondation per presentar la seva pel·lícula a L'Atelier al Festival de Cannes. Con el viento ha rebut la menció especial de la crítica al D'A Film Festival.